Obra
Rates
Rates parteix de la dura realitat catalana dels anys 60 i fa una radiografia crítica dels esdeveniments dels últims quaranta anys d’aquest país. Els Fets del Palau de la Música són el punt de partida de la història de G. Mora, un català que es va trobar en el lloc inadequat al moment inadequat. G. Mora ni milita ni conspira, ans al contrari, és religiós i conservador. No obstant això, està pres a les masmorres de Via Laietana. De forma paral·lela a aquesta trama, apareix un món de faula basat en el conte popular. Personatges com el ratolí Pérez ajudaran G. Mora a veure què se’n farà dels polítics de l’època quan arribi la democràcia. La novel·la parteix de l’època en què es va iniciar l’autèntica oposició al franquisme i fa una mirada cap al futur. Els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum del 2004 són algunes de les realitats més immediates que G. Mora es mira sorprès per com canvien els temps.
Article publicat a “La Vanguardia” el 17/11/05 per Rosa Maria Piñol
La rata, el cuervo y el murciélago
Retrocedamos a los fets del Palau de mayo de 1960. G. Mora, un ciudadano anónimo, de mediana edad, culto, religioso y conservador (milita en Unió Democràtica) ha sido encarcelado por haber entonado “El cant de la senyera” en el Palau de la Música. Como consecuencia de las torturas que recibe, se le van cayendo los dientes. En su tercera noche en el calabozo, recibe la visita de una rata de cloaca que se presenta como el ratoncito Pérez y que le regala caramelos a cambio de sus incisivos y molares. Pero el roedor no se limita a eso: le habla, le aconseja y le conducirá a realizar un especial periplo nocturno. Es el arranque de Rates, una novela corta que acaba de publicar Manel Zabala (Barcelona, 1968) y que confirma la fuerza y originalidad de su narrativa, apuntadas en sus dos primeros libros de cuentos (L’escamarlà, el gripau i la vella Serengueti y Massa cafè). La dureza, la ternura, la ironía y la fantasía se combinan en este relato, que utiliza también los recursos de la fábula tradicional. “Aunque suene raro, yo calificaría esta historia de realismo fabulístico -dijo ayer el autor al presentar el libro, que ha editado Proa. Quiere ser un libro de denuncia, pero en lugar de expresar vitriólicamente unas ideas sobre la política, he preferido hacerlo valiéndome de la sátira y la fábula clásica”. Convencido de que los animales “pueden reflejar perfectamente los vicios de las personas”, Zabala hace aparecer en su nouvelle, además de la rata, un cuervo y un murciélago, que prefiere ser llamado (más poéticamente) golondrina de noche. A través de estos animales, el protagonista vivirá varias visiones de futuro de Catalunya, lo que permite al autor “realizar una radiografía crítica de los últimos cuarenta años de la historia del país”, subrayó el editor, Isidor Cònsul, que prefiere usar el término de realismo mágico para calificar el relato de Zabala. Con Rates, el escritor ha querido rendir “homenaje a las gentes de base que lucharon contra el franquismo y que corrieron muchos riesgos”. La parte más dura del relato son las torturas que describe, que “son reales, porque no quise bromear con una cosa tan seria”. El autor las sacó de algunas grabaciones escuchadas en la exposición “Les presons del franquisme· que organizó el Museu d’Història de Catalunya. Pero la sátira y la ironía son en todo momento el contrapunto de las descripciones más violentas. Incluso los agentes que torturan al detenido son personajes tarantinianos, “que en su vida privada pueden ser tímidos o hablar con normalidad de sus problemas domésticos o de pareja”. Canción de Navidad, de Dickens, pero también Peter Pan, las Fábulas de Esopo o incluso la Eneida, son referencias confesadas que pueden detectarse tras esta narración, que el autor ha punteado además con varias citas cultas, desde Ausiàs March a una oración provenzal de buen morir. Zabala -colaborador del suplemento Cultura/s de este diario- combina la creación literaria con su dedicación como occitanista: presenta en BTV un informativo en esta lengua y publicó la antología Contes d’Occitània.
Article publicat a “El País” el 19/01/06 per Carles Miró
Z o la malícia narrativa
Manel Zabala (Barcelona, 1968) té una cosa: no és mai avorrit. Només s’ha de veure el protagonista que tria i com maneja la situació en què el posa per començar la novel ·la. El protagonista, G. Mora (G. de Garcia, per cert), és un pobre home que va a parar a la comissaria de Via Laietana a conseqüència dels fets del Palau de l’any 1960 (que, com tothom sap, van començar amb uns quants nois que cantaven desafiadorament el Cant de la senyera i van acabar amb Jordi Pujol a la presó i, per tant, en condicions per convertir-se en l’epítome de Catalunya). La història de G. Mora és doncs, inevitablement, una història política; a través de G. Mora, a Rates hi ha la història de Catalunya durant els últims 45 anys. Això en poc més de 100 pàgines, que de seguida és dit. G. Mora és un zero a l’esquerra. El detenen no per la seva adscripció política (encara que és catalanista), sinó per una casualitat idiota: era al Palau no per fer-hi cap acte reivindicatiu; un cop allà, sent el Cant de la senyera i, com que se’l sap de memòria, el canta. El porten a comissaria, el peguen i amb els cops li van caient dents. Aquest és l’aspecte diguem- ne realista del plantejament de la història, la part sòrdida i ridícula: veure un fet històric poc o molt rellevant des de qui no sap què hi pinta. Això s’ha fet moltes vegades i només caldria saber aplicar la recepta per continuar per aquí. Falta una altra part. A G.Mora li cauen les dents i li ve a portar llaminadures una mena de ratoncito Pérez. Aquesta irrupció d’un personatge de conte infantil està feta amb tota la deliberació, amb tota la barra. Per començar, no es tracta d’un ratoncito Pérez estricte sinó d’una rata de claveguera amb vocació de ratoncito Pérez; és el món sòrdid que es vol convertir en un conte infantil (després, encara sortiran altres animals que volen ser el que no són). Hi ha un moment en què G. Mora es posa a discutir amb la rata (ratolí vocacional) el fet que no és ella qui li hauria de portar les llaminadures (“A casa, quan em queia una dent, hi venien els angelets”), que el ratoncito Pérez, com el noms (propi i comú) indiquen, no és genuïnament català, i que la rata li respon que “perquè a casa teva éreu molt catalans, Garcia” i que no hi haurà més remei que acceptar les tradicions de “la resta d’Espanya”, perquè “no em negaràs que mitja Espanya és aquí!”, i llavors ja ho tenim tot: G. Mora, que en principi és un personatge realista, en realitat és tan innocent que no en pot ser més i no toca de peus a terra; per explicar-li en quin món viu caldrà que uns animals que parlen li ensenyin quin és el terra que trepitja (des de la immigració a l’especulació immobiliària). Tres animals: la rata, un ratpenat i un corb (que són la versió zabaliana dels tres esperits d’Una cançó nadalenca de Dickens) li mostraran el present, el futur (el present dels lectors) i un futur possible (si G. Mora decideix trair els seus principis i sobreviure). L’entramat narratiu funciona tan bé com es pot demanar. La descripció de la Barcelona actual, amb quatre pinzellades sarcàstiques i precises, és als antípodes de l’habitual novel·lística (de novel·les en paper o de telenovel·les, tant és), plena de productes tous, fets amb motllo, que es projecta contínuament sobre aquesta ciutat. Zabala es podria recrear en cada una de les corrupcions que apunta (¿“Què dic un oasi? Això és Hollywood! Catalunya és el país en què ningú no la caga, en què ningú dimiteix, on les querelles s’arxiven”, diu el ratpenat), però o bé li caldria fer una llarga investigació que ningú estaria disposat a pagar-li o bé inventar-se el que no sap i fer una llarga novel·la tot en clau per no acabar amb un munt de querelles de les que no s’arxiven. No crec que cap d’aquestes possibilitats l’atregui. El que l’interessa sobretot és explicar una història, no fer-se feixuc en cap moment, atrapar el lector i no deixarlo fugir. Se’n surt. I com que no quadra amb les exigències que cíclicament proclamen els savis de la cosa literària local, que un dia demanen realisme, un altra novel·la urbana i un altre sobretot que es faci no ficció, als lectors normals ens és encara més estimulant. Dies verges: història d’un adolescent Joan Mínguez CCG Girona, 2005. 248 pàgines No deixa de ser sorprenent que la literatura catalana del passat encara continuï oferint alegries i felicitats desconegudes al lector atent als prestatges de les llibreries. Com si fossin uns convidats de pedra, a la història literària catalana sembla que hi ha un munt inesgotable de títols i autors que esperen una confirmació real d’aquella màxima que diu que la història de la literatura no pot prescindir mai de la veritat literària. Potser poden passar molts anys, i potser s’ha d’esperar el moment propici o més oportú —potser s’ha d’esperar que l’imperi de l’atzar activi unes quantes mol·lècules de la memòria—, però al final sempre acaba triomfant la força de la qualitat per damunt dels partidismes ideològics i de les tendències maniàtiques. És probable que de Joan Mínguez (1900 – 1960) tan sols n’hagués parlat, i de resquitllada, Carme Arnau en el seu estudi sobre els escriptors marginats o integrats, però ara que hi ha l’oportunitat de llegir la seva novel·la més celebrada en el moment de la seva publicació, Dies verges (1929), el lector agraeix amb entusiasme que hi hagi hagut un editor amb ganes de recordar el passat. Joan Mínguez és un escriptor molt interessant per motius diversos: en primer lloc, perquè més enllà de les traduccions de Tíbul i Properci que va realitzar l’any 1925 per a la Fundació Bernat Metge, més enllà de la poesia, la narrativa breu i el teatre que va escriure amb força estètica i amb plenes facultats estilístiques, és un d’aquells casos que tant agraden a Enrique Vila-Matas. Tota la pràctica de l’escriptura de Joan Mínguez s’inclou dins d’un període concret, el que va de l’any 1920 al 1933: després es precipita cap al silenci, abandona l’arrel creativa i es dedica a temps complet a les seves responsabilitats com a director comercial de l’empresa farmacèutica Doctor Andreu. No deixa de ser sorprenent aquest silenci perquè, després de llegir Dies verges, es té la certesa d’haver-se enfrontat amb un text sòlid, persuasiu, i d’una excel·lent factura literària. En segon lloc, Joan Mínguez demostra posseir una consciència d’escriptor —o d’home de lletres— poc habitual en el panorama cultural que l’envolta, del tot orgullós de la tria i acceptació de la seva vocació literària i que el fa escriure declaracions com la següent: “Si, després de les dificultats que comporta escriure una novel·la (esforçar-se, si no a dir coses inèdites, a expressar-se d’una manera nova), cal encara preveure contingències extraliteràries, escriure ja serà un treball de forçats. Ens esguerraran els crítics tots els temes”. I és aquesta, justament, una de les gràcies més potents de la novel·la: Dies verges no és la primera ficció que s’escriu sobre el món tancat d’un seminari, però l’autor sap concedir a les peripècies i les anècdotes que viu el protagonista un aire nou i fresc, ben lluny del repertori de tòpics que inunden aquest tipus de relat. Ningú pot explicar tan bé el fons de la novel·la com el propi Mínguez en la nota prèvia amb què s’enceta el llibre: el que es proposa és “plasmar l’evolució d’un adolescent format en un ambient poc propici i l’elaboració dolorosa de la seva personalitat, amb els alts i baixos que constrenyen les dues qüestions torturadores: la veritat religiosa i la veritat sexual”. Dies verges es mou entre aquests dos àmbits, i el lector es troba davant de la lluita moral que experimenta el protagonista per realitzar-se com a ésser en el món i entremig dels conflictes de crisi que representa decantar- se cap a una banda o cap a l’altra. Escrita amb una prosa que augmenta la sorpresa pouada pels detalls argumentals que puntegen la fluïdesa del relat —una prosa ràpida, justa i, sobretot, molt elegant, amb un ritme demoníac que aconsegueix sacsejar el lector—, Joan Mínguez té la virtut d’excel ·lir amb un talent envejable quan es dedica a examinar amb bisturí sec i precís els avatars psicològics viscuts pel protagonista. Escriure passatges com el següent no és que sigui una pràctica accessible a qualsevol: “fer la muda, en l’argot de l’època, significava l’hora crítica de l’adolescent, allò que els professors alemanys en diuen ‘l’aparició de l’eros’ i en segueixen el procés microscopi en mà. L’esguard se li avelluta, un íntim tremolor cohibeix el jove, té el rubor sempre a punt. Massa gran pels jocs i massa tendre per afrontar problemes que no li han estat ni explicats, de la solitud se’n fa una closca i s’hi arrecera de la incomprensió. Fins que el seu retraïment topa amb el dels altres, i es desfà l’equívoc”. Dies verges és, en efecte, una novella de formació, sensible, intel·ligent i molt treballada, construïda amb la mà competent d’algú que sabia quins són els trasbalsos i els trastorns que amenitzen el ritu de pas de l’adolescència a la joventut. Al final hi ha la fugida cap a altres terres i altres àmbits, és clar, i qui recordi la seqüència final d’una pellícula de Truffaut, Els quatre-cents cops, entendrà amb entusiasme el dolor callat que respiren els episodis amb què es tanca aquesta novel·la digna de ser llegida i recordada amb goig.
Article publicat al diari “Avui” el 18/01/06 per Gemma Casamajó
Llibre manyós
Si la faula és una narració de fets meravellosos protagonitzada per animals que actuen com si fossin éssers racionals i en què sol donar-se un ensenyament moral, Rates és una faula. Una faula, no obstant, singular i peculiar perquè el seu autor, Manel Zabala, copeja el gènere i li aplana les costures fins a transformar l’element meravellós en realisme cru. Guardonada ex aequo amb el premi de creació literària atorgat per Enciclopèdia Catalana, Rates és, d’entrada, un llibre manyós, despert i astut protagonitzat per un catalanista de missa detingut l’any 1960 pels fets del Palau. La novel·la es concentra en l’estada de G. Mora als calabossos de la comissaria de Via Laietana, on, entre pallissa i pallissa, rep la visita d’una rata grassa, un ratpenat que es fa dir oreneta de nit i un corb. Els tres animals el faran volar a través de Barcelona i a través del temps per ensenyar-li el que ha estat, el que serà i el que pot arribar a ser la ciutat, el país i la seva vida. Clarament inspirat en els tres esperits d’Una cançó nadalenca, de Charles Dickens, l’obra de l’autor català articula el seu pilar i llom a partir del clàssic de l’autor anglès. Manel Zabala, que segurament sap que no és senzill escriure amb senzillesa, no abandona en aquesta ocasió la prosa nua, pelada, descarnada amb què es va donar a conèixer amb Ieu savi un conte i Massa cafè; ni tampoc la crítica social i l’humor negre, que en aquest cas van a càrrec dels lúcids animals que comaregen, murmuren, desaproven i critiquegen el Fòrum, la Caixa, els socialistes de dretes i la classe política en general. Rates és una faula satírica en què trobem intacte el cabdal d’humor sorneguer que ha convertit l’autor en cap visible d’un projecte literari singular format de materials poc convencionals.