Serra, Màrius

Biografia

Barcelona, 1963. Escriptor i llicenciat en Filologia Anglesa. És l’únic membre estranger del grup d’escriptors italians Oplepo (Opificio de Letteratura Potenziale). Ha publicat novel·les —com Mon oncle (Proa, 1996, premi Fundació Enciclopèdia Catalana) i AblanatanalbA (Edicions 62, 1999)—, llibres de relats —com La vida normal (Proa, 1998), guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana 1998— i assaigs —com el recent Verbàlia. Jocs de paraules i esforços de l’enginy literari (Empúries, 2000), guardonat amb els premis Serra d’Or de la Crítica i Lletra d’Or 2000—. Ha traduït de l’anglès, entre d’altres, obres d’Edmund White, Tom Sharpe, Jayne Anne Phillips, Alexander Stuart i els diàlegs dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats, 1989), emesos per Catalunya Ràdio (1990) i adaptats al teatre per Pere Sagristà al Jove Teatre Regina (1996). Manté una secció setmanal d’enigmística —jocs de paraules— al diari Avui des de l’any 1989 i des del 1990 és el responsable de la secció diària de mots encreuats de “La Vanguardia”. La seva darrera obra és Verbàlia.

Obra

Farsa

En 1856 el mag Robert Houdin, pare de la prestidigitació moderna, va viatjar a l’Algèria colonial a compte del govern francès per combatre amb els seus trucs les supersticions dels súbdits magrebins de la República. L’encàrrec implicava demostrar, mitjançant la pràctica científica de la màgia, la primacia de la raó il·lustrada per damunt de les ancestrals creences locals. Pep Morell, el Gran Morelli, és un mag català fascinat per Robert Houdin, de qui fins i tot n’ha traduït les Memòries. Amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures de 2004 proposa un número que causa sensació. Agafa un immigrant magrebí que es diu Saïd i el fa entrar a un armari que havia estat d’Houdin. Quan el noi reapareix s’ha convertit en un català com cal: parla amb accent d’Osona, se sap Els Segadors, té una visa de La Caixa i el carnet de soci del Barça. Després d’això Saïd, conxorxat amb el mag, desapareix de debò. L’espectacle és un gran èxit, però les contínues desaparicions d’immigrants provoquen alarma social. La resposta a totes les incerteses generades durant el Fòrum es troben a l’interior del Gran Casino de Barcelona. En aquest espai circular, mentre els amics de Saïd el busquen i el color de pell dels crupiers canvia, un expresidiari lletraferit i un llibreter de vell maldaran per descobrir quins mètodes utilitza l’ambiciós mag per guanyar-se la voluntat de tothom.

De com s’escriu una novel·la

És la biografia d’una novel·la inacabada que l’autor només va poder concloure gràcies a les 145 propostes que li van enviar els lectors. Màrius Serra hi narra, amb noms i cognoms, la història verídica d’un projecte literari nascut el 1995 d’un dol, interromput l’hivern del 97, rescatat a primers del 2000 per una proposta editorial i no rematat fins l’estiu de 2003, en unes setmanes frenètiques d’interacció amb els lectors. L’escriptura de la novel·la coincideix, inevitablement, amb alguns sotracs de la vida normal, de manera que amb aquesta crònica s’hi barregen qüestions editorials, tècniques, emocionals, literàries, mèdiques, comunicatives i industrials. L’autor verbalitza el plaer d’escriure i explica com li neixen els personatges, però també reviu reunions, negociacions i altres episodis del món cultural que ofereixen la cara més prosaica de la pràctica literària. Hi desfilen autors, editors, crítics, artistes, periodistes, dissenyadors, gent de la televisió i agents literàries. Al final, resulten tan novel·lescos els avatars viscuts per tirar endavant el projecte literari com els que protagonitzen els personatges ficticis de la novel·la.

Monocle

Ablanatanalba

La vida normal

Mon oncle

Mon oncle el protagonista ajuda al seu oncle, monjo de clausura a Montealegre, a fugir de la Cartoixa. S’enreden en una disputa teològica mentre recorren la Ronda de Dalt amb un Ford Escort. L’autopista: el moviment quebuida de qualsevol contingut el paisatge que el pren com objecte. El nebot va cantant un darrera l’altre el nom de les sortides. A l’oncle, el recorregut li agrda tant que quan ja han acabat demana una altra volta. Una hora sencera circulnt per la Ronda de Dalt, el nus de la Trinitat i a la Ronda Litoral a 40 km/h.

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 15/03/06 per Joan Josep Isern

A la ciutat de la samba

En un dels últims capítols de Farsa un personatge que, pels capricis de l’atzar, s’ha quedat al caire de la bancarrota comenta amb un altre company de misèries: “Els antics casinos centreeuropeus tenien el jardí dels suïcides, però nosaltres ens hem de conformar amb això”. Aquest això tan poc engrescador és la zona de les màquines escurabutxaques del Casino de Barcelona, l’únic espai de refugi per als fumadors. Si més no (en aquestes coses la tendència és sempre la d’empitjorar) l’estiu del 2004, durant els darrers dies del Fòrum de les Cultures, que és l’època en què Màrius Serra ha situat l’acció de la novel·la. La frase m’ha cridat l’atenció, perquè la trobo molt il·lustrativa de la manera com Serra ha plantejat la seva història. Una història en clau al·legòrica sobre la societat catalana -barcelonina, si se’m permet la particularització- d’aquest començament de mil·lenni. La ciutat dels prodigis bastida sobre una base fictícia de permissivitat, imatge, gresca i modernor de via estreta que la porta a viure en un estat de perpètua samba fins que la corda -ja ho hem vist recentment- s’ha començat a trencar. No és una novel·la fàcil, ja els ho avanço, aquesta Farsa que ha escrit Màrius Serra. De fet, penso que cap de les seves novel·les -des de L’home del sac fins a Ablanatanalba, passant per Mon oncle- se les ha plantejat com a exercicis de païment ràpid per al lector. Sota una trama aparentment lleugera o especulativa, Serra construeix històries en les quals els enigmes, el joc i la llengua -o els enigmes basats en els jocs lingüístics- són els recursos dels quals es valen ell, com a narrador, i els seus personatges per resoldre els seus conflictes particulars. Uns conflictes que sempre estan relacionats amb la pregunta del milió de dòlars: “¿Qui sóc jo, què faig aquí i per què dimonis ho estic fent?”. Som en el territori, doncs, de la recerca de la identitat. Onze anys després de Mon oncle, al meu parer la millor i més ambiciosa de les seves tres novel·les anteriors, ens arriba aquesta Farsa, en què -amb més maduresa- ens demostra que el llenguatge mai de la vida és innocent (per què, si no, uns parlen d’Estella i uns altres de Lizarra per expressar exactament el mateix?). Que darrere de les grans paraules i dels conceptes més ben intencionats sempre hi ha una manipulació que es vehicula a través de les paraules. I, de tot això, el ja oblidat Fòrum 2004 en va ser l’exemple més paradigmàtic. L’acció de Farsa comença i acaba en el recinte d’aquell esdeveniment que havia de canviar el món. I comença i acaba esplèndidament, creguin-me. Suposo que el lector ja deu estar fart de llegir a les contracobertes dels llibres com es destaca “l’acció trepidant” d’aquella novel·la que té entre mans per veure si pica i la compra. En el cas de Farsa puc assegurar-los que pel que fa al cap i a la cua del llibre l’adjectiu trepidant és exacte. Capítol inicial: el Gran Morelli, un mag que es declara hereu de les teories sobre l’il·lusionisme de Robert Houdin, es dedica a transformar immigrants sense papers en catalans de soca-rel amb carnet del RACC i accent d’Osona fent-los entrar en l’Armari de Proteu, l’estri màgic capaç de transformar qualsevol criatura que s’hi introdueixi. Per unes raons misterioses tots aquests catalans nous de trinca apareixen després treballant de crupiers al Casino de Barcelona, lloc d’on no surten ni per anar a dormir. El capítol final, esplèndid també, està estructurat en forma de contrapunt entre les paraules grandiloqüents del discurs de cloenda del Fòrum, pronunciat pel mag Morelli, i els escenaris reals d’una ciutat cada cop més degradada i despersonalitzada. Entremig, Màrius Serra desplega la seva teoria sobre el nostre futur (nostre?, futur?) immediat en l’escenari al·legòric de l’interior del Casino. Aplegats al voltant del disc giratori de la ruleta hi trobarem una sèrie de personatges en els quals no és gens difícil d’identificar elements de la nostra quotidianitat. Al món exterior passen coses -i de vegades molt grosses-, però la vida es desplega en el nivell més proper del casino. Tanmateix, hi ha claus i significats ocults. De fet, tot el que s’explica a Farsa -com ja dóna a entendre el mateix títol- és una falòrnia amb manipulador i truc. Hi ha una vida secreta sota les paraules. Hi ha lleis que prefiguren l’escriptura perfecta que ja intuïa Ferdinand de Saussure en els seus estudis lingüístics. Qui les domina pot arribar a ser l’amo del món. Durant trenta-set capítols -els mateixos que caselles amb el zero té la ruleta, una servitud que potser allarga en excés el text- l’autor ens va posant en contacte amb catalans de tota la vida, amb catalans acabats d’arribar i catalans que malden per deixar de ser-ho. Ja ho veuen: com a casa. I darrere de tot, -també, com a casa- l’ombra ominosa del poder, el que no té pàtria però que es reserva sempre la darrera paraula. El darrer paràgraf de la novel·la deixa les coses més entenedores: “Mentre m’aplaudeixen penso que a partir d’ara tothom sabrà qui sóc jo i el poder que això significa. Avui en dia, el veritable poder no té res a veure amb el fet de saber qui són els altres. L’únic poder que compta és que els altres sàpiguen qui ets tu”. I que no s’aturi la samba, sobretot.

Article publicat a “El País” el 09/03/06 per Ponç Puigdevall

Passió per la inventiva

Hi ha llibres que sense pertànyer al camp de l’assaig ni practicar la metaficció com a eina de treball són un homenatge constant a l’existència de la literatura, una reflexió contínua sobre el goig de llegir i escriure sense les obligacions erudites ni l’aventura de l’especulació formal. Són llibres que, des del principi fins al final, són una celebració de la vocació literària com un camí insubstituïble de viure feliçment dia a dia, com un tribut a qualsevol mena d’inventiva perquè totes participen de la matèria amb què es construeixen els periples literaris: és veure, en definitiva, l’existència com si fos una obra literària i tots els individus fossin personatges de ficció. És a dir, reals perquè aquest tipus de llibre només contempla la realitat com si fos una obra literària, les etapes de la vida són capítols, i el caràcter, una qüestió d’estil. Però aquests llibres, per damunt de tot, es nodreixen de la tradició individual que cada escriptor es forja i conviden a llegir i contemplar el món com el laberint de signes que és cada volum que es té a les mans. Aleshores el món esdevé un joc que cal desxifrar i entendre segons unes regles ocultes per les condicions de la vida normal, com si tot fos un complot enigmàtic rere el qual habita el secret de la revelació. Des del seu primer llibre, Màrius Serra (Barcelona, 1963) s’ha dedicat a localitzar les connexions ocultes entre els factors que condicionen les seves circumstàncies, i els lectors hi han trobat els misteris que s’amaguen en els somnis, les casualitats verbals dels jocs de paraules, els perills de les línies urbanes, i les conxorxes que es poden gestar rere elsmurs d’una cartoixa. A Farsa investiga les relacions que s’estableixen entre la prestidigitació moderna amb el seu precursor, Robert Houdin, al capdavant amb l’estendard de demostrar la primacia de la raó a través de l’exercici científic de la màgia, unes desaparicions que es produeixen al Fòrum 2004 gràcies a les virtuts d’un mag català —un espai pertinent per elaborar la crònica crítica de l’actualitat—, i la presència del Gran Casino de Barcelona com a escenari central de la novel·la. A favor de l’esperit lúdic, de la creativitat com a joc i amb la convicció que una peça literària no pot avorrir mai, Farsa va evolucionant com una novel·la policíaca perquè dos personatges, un expresidiari lletraferit i un llibreter, volen esbrinar el funcionament del joc de màgia que tant d’èxit procura al mag català. Més enllà de l’enginy de les peripècies que crea Màrius Serra, el primer que nota el lector és que les frases sempre estan en una plenitud privada i festiva que només elles coneixen: “La vida sexual de las palabras”, en deia Julián Ríos. I el lector, certament, experimenta la sensació d’haver penetrat en un espai particular on el que hi domina és la sexualitat verbal. Farsa és un text que ofereix una enorme velocitat lectora, amb frases curtes i contundents, però al darrere el que sempre s’hi troba és el que Borges recomanava i Màrius Serra fa dir a un personatge, “la màxima aspiració d’un escriptor ha de ser ajuntar paraules que mai abans no hagin estat en contacte”. El lector ho agraeix, però també troba que hi ha la persecució d’un esforç insà perquè l’èpica corporal de les paraules també necessita el repòs del guerrer. És una de les conseqüències de l’abús en la confiança absoluta en els jocs de paraules i la potència de l’enginy i, malauradament, és un pes que afecta el curs de l’argument, allargat extensament, com si els personatges es convertissin en uns nens que no volen cessar ni interrompre el seu joc preferit, com si sempre volguessin riure més del compte sense adonar-se que el temps de la gràcia s’ha acabat i que tan sols hi queda un aire grotesc i ridícul. Ara bé, és un entrebanc diminut si es té present tot el que proporciona la novel·la, un humor salvatge i delicat alhora, perfectament ancorat en la línea que Cortázar representa més bé, un festival de reflexions sorprenents sobre la màgia i els jocs d’atzar, aplicables conscientment a la mateixa literatura: l’escriptura, la creació són màgia, ve a dir Màrius Serra, però perquè la fortuna els sigui propícia han de comptar amb l’ajuda de la sort. En la creació, en la literatura, ve a dir Màrius Serra, hi ha d’haver la col·laboració externa d’alguna mena d’inspiració favorable. La màgia, els jocs d’atzar són l’excusa detonant per poder llegir una novel·- la on la literatura i la vida com una experiència literària ha assolit, a pesar de tot el seguit d’inconvenients, una altitud més que considerable. El lector surt content i feliç de l’aventura de Farsa per la passió per la inventiva que hi ha vist arreu, per la confiança de Màrius Serra en la literatura com a territori lúdic on es pot parlar del pitjor de la vida sense cap rictus d’amargor, com si tot fos una festa possible gràcies al valor de les paraules i la veu de l’escriptura. Amb una bona i funcional composició de l’ordre de la matèria argumental, amb un deliri ple de seriositat, Màrius Serra aconsegueix transmetre l’entusiasme per la mirada creativa.

Article publicat a “El País” el 09/03/06 per Belén Ginart

Màrius Serra: “De gran vull ser novel·la”

L’escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) és dels que pensen que, a pesar dels diagnòstics més pessimistes, la novel·la gaudeix d’una mala salut de ferro. Tal vegada per això, perquè a pesar que dia si i dia també se’n certifica l’agonia, no arriba a morir mai, Serra declara que “de gran jo vull ser novel·la, no novel·lista”. I ja sense ironies remarca que “sóc dels que creuen en la novel·la com a gènere i en la seva capacitat per transcendir llocs on difícilment es pot arribar fora de la ficció”. La seva última incursió en aquest gènere és Farsa, l’obra amb la qual va guanyar la 26ª edició del Premi Ramon Llull, que acaba de publicar l’editorial Planeta. Farsa és una història de crítica social escrita en clau de paròdia. Està situada a la Barcelona del Fòrum, i té com a temes centrals els de la identitat i la immigració. L’anècdota de la història és la d’un mag que actua al magne esdeveniment cultural i que és capaç de convertir immigrants en autèntics catalans. El lector no trigarà gaire en descobrir la trampa del truc: els immigrants són en realitat persones nascudes a Catalunya, la qual cosa explica la seva capacitat per parlar un correcte català d’Osona, i la prestidigitació consisteix en anul·larne la voluntat i fer-los treballar de crupiers al Gran Casino de Barcelona, l’altre gran escenari de la novel ·la. Farsa està estructurada en 36 capítols, tants com números hi ha a la ruleta. De l’àmplia galeria de personatges que desfilen per la història, una vintena, Serra en destaca tres. El primer és el del pronom jo, un recurs narratiu amb el qual l’autor vol subratllar la seva incapacitat, i per extensió la de totes les societats receptores d’immigrants, per posar-se en la pell de l’altre. La idea se li va acudir a partir d’un conte de Günter Grass, i amb aquesta estratègia intenta “parlar d’un conflite tan summament proper i actual com la immigració agafant la distància necessària per no banalitzar-ho”. En realitat no es tracta d’un únic personatge sinó que al llarg de la novel·la, aquest jo va adoptant diferents personalitats. . En segon lloc, l’autor destaca Stendhal, sobrenom d’un home “jugador compulsiu, que aposta sempre al roig o al negre i arrisca poc, és covard”. És un expresidiari que coneix a la perfecció totes les passions i conxorxes que es tramen al casino. Algú que, com el propi autor “volia ser novel·lista i acaba sent novel·la, li passen tantes coses que l’argument és ell”. El tercer personatge que Serra esmenta és Dora, integrant d’un trio d’amigues casades amb industrials, tres matrimonis fracassats, i que es passen el dia al casino. Serra va começar a planificar el llibre fa alguns anys; Farsa recull un rigorós treball de camp que l’autor ha fet servir en la construcció de personatges i situacions. Durant els anys 2001 i 2002, va passar moltes hores al Gran Casino de Barcelona, on anava a documentar-se, llibreta en mà; confessa que no se’n va saber mantenir al marge: “És impossible ser només observador del vertigen, t’hi acabes implicant”. Això sí, aclareix que les seves incursions en el món del joc no el van portar a la ruïna. Segons l’escriptor, aquesta és la seva novel·la “més teatral i cinematogràfica, té molts diàlegs”. Inicialment havia previst titular-la Falòrnia, però va comprovar que el terme, gairebé en desús, no s’entenia, “no l’entenia ni el meu editor”. Així que el va descartar. “El títol definitiu se’m va acudir un dia al camp del Barça. Tothom cantava: “Barça, Barça, Baaarça, i sonava com si diguessin farsa”. El títol es relaciona amb els escenaris escollits perquè, segons Serra, el Fòrum, al igual que el casino “era una farsa, però amb un pretext culturalista”. Farsa ha sortit al mercat amb una edició de 15.000 exemplars. El setembre vinent s’editarà la traducció.

Article publicat a “La Vanguardia” el 25/02/06 per Rosa Maria Piñol

Màrius Serra publica ‘Farsa’, una parodia de la sociedad actual que explora la identidad

“Yo de mayor quiero ser novela”, bromeaba ayer Màrius Serra (Barcelona, 1963). “Muchos dicen que el género tiene mala salud, pero lo cierto es que continúa vivo, es un enfermo saludable. Y a veces sólo la ficción de la novela te permite iluminar zonas de penumbra de un tema complejo”, añadió el escritor al comentar su nuevo libro, Farsa,la obra que le ha valido el premio Ramon Llull y que ayer presentó en Barcelona. Esta vez Serra ha puesto el artefacto novelesco al servicio de un tema difícil de abordar, como es el de la identidad y, más en concreto, la inmigración. Y lo ha hecho en clave de parodia. Farsa es una novela ambiciosa que contiene una sátira de la sociedad actual y del lenguaje políticamente correcto de la multiculturalidad. No por casualidad el autor ha elegido el Fòrum de les Cultures ( “una farsa con un pretexto culturalista”) como uno de los escenarios de su historia (el otro es el Gran Casino de Barcelona). Aunque se trata de una novela coral, por la que transitan una veintena de personajes, Farsa tiene dos protagonistas destacados: un mago apodado El Gran Morelli y un inmigrante de origen magrebí llamado Saïd. La novela arranca cuando el primero, en el marco de un encuentro en el Fòrum, hace desaparecer dentro de un armario al joven inmigrante, que poco después reaparecerá bien vestido, hablando un perfecto catalán de Osona y en posesión de varias tarjetas de crédito. Éste será sólo un golpe de efecto, ya que posteriormente el mago hará desaparecer de nuevo al joven y más tarde a otros sin papeles.El misterio aumenta cuando todos estos inmigrantes reaparecen en el Gran Casino reconvertidos en crupiers. Esta anécdota será el eje de una descomunal patraña que otros dos personajes – un librero de lance y un ex presidiario apodado Stendhal, porque en la ruleta sólo juega a rojo o negro- se empeñarán en desentrañar. Ante la dificultad de ponerse al cien por cien en la piel del otro, en este caso el inmigrante, Serra convierte en personaje al pronombre de primera persona, un yo colectivo que va adoptando diversas identidades. “La idea mela dio un cuento de Günter Grass, de su libro Mi siglo. En él aparecía un terrorista de la banda Baader Meinhoff y, para distanciarse del personaje, Grass se valía de una alternancia del yo y el tú”. Un hilo conductor de la novela son las memorias de Robert Houdin, el mago francés considerado el padre de la prestidigitación moderna, y que es un referente para El Gran Morelli. Serra se sirve de este texto – que leen muchos de los personajes de la novela- para “hacer una reivindicación de la lectura como depositaria de la memoria”. Planeta ha hecho una tirada de 15.000 ejemplares de la novela, y en septiembre publicará su traducción castellana. Esta tarde Màrius Serra firmará ejemplares de la obra en la Casa del Llibre, en el marco de la Setmana del Llibre en Català.

Article publicat a “La Vanguardia” el 03/02/2006 per Rosa Maria Piñol

Màrius Serra monta una Farsa

Màrius Serra ha montado una Farsa literaria y le han premiado por ello. Farsa: ése es el título de la novela con la que ayer el escritor (Barcelona, 1963) obtuvo el XXVI premio Ramon Llull de literatura catalana, galardón que convoca editorial Planeta y cuya dotación es de 60.100 euros. En la obra ganadora, el autor realiza “una exploración del concepto de identidad a partir de mecanismos satíricos”, según explicó Serra anoche, tras recibir el premio durante la tradicional cena celebrada en el hotel Arts. Serra, escritor, crítico literario, conocido enigmista y columnista de “La Vanguardia”, concursó al Llull con el seudónimo de Robert Odin y presentó la obra con el título provisional de El Gran Morelli. Nombre y epígrafe en realidad muy relacionados con el relato, cuyo protagonista es un mago catalán cuyo nombre artístico es El Gran Morelli, influido por el trabajo del francés Robert Houdin, “el padre de la prestidigitación moderna”, a quien rindió explícito homenaje el famoso mago escapista norteamericano Houdini. La acción principal de Farsa -novela ambiciosa en extensión e intenciones- transcurre en Barcelona en el año 2004, básicamente en dos escenarios: el Fòrum de les Cultures y el Casino. “La novela plantea el tema de la identidad, en especial la europea actual, cada vez más cambiante -explicó Serra-. Mi intención ha sido hablar de la inmigración, pero no de forma realista, sino en tono de literatura especulativa. Creo que es uno de los problemas más radicalmente importantes a los que nos enfrentamos. Mucho más que otros políticamente más ruidosos”. El autor evoca en la novela un episodio de mediados del siglo XIX: “La República Francesa envió a Robert Houdin a las colonias de Argelia a demostrar a los naturales del país, mediante sus trucos de magia, que la razón, la civilización racionalista era muy superior a la de ellos. Y lo cierto es que les dejó asombrados, porque creyeron que su poder superaba al de sus brujos”. Teniendo muy presente este referente de la época colonial, en el 2004, el protagonista de Farsa, cuyo nombre real es Pep Morell, exhibe su magia en una de las sesiones del Fòrum. “Utiliza el armario de Proteo e introduce en él a un inmigrante sin papeles llamado Sahid, que sale vestido de Armani, hablando un catalán con acento de Osona, cantando el Virolai, totalmente integrado y poseedor de varias targetas de crédito. Pero después es introducido de nuevo en el armario y desaparece. El mago hará desaparecer después a otros inmigrantes, y esto provocará una gran excitación ciudadana”, resumió Màrius Serra. El otro escenario de la novela es el Casino de Barcelona, donde reaparecerán los inmigrantes reconvertidos en crupiers y como eje de una trama de misterio que intentarán desentrañar un librero y un ex presidiario. “A través del casino intento plantear una alegoría del mundo occidental, donde lo más importante son los intercambios economicistas”, reveló anoche el escritor. “Serra ha construido una sátira feroz sobre el mundo de la inmigración, que es también una comedia mordaz en torno a la ciudad multicultural, solidaria y sostenible, la Barcelona de diseño y de las apariencias”, valoró David Castillo, miembro del jurado del Ramon Llull junto con Pere Gimferrer, Gabriel Oliver, Carles Pujol, Antoni Vilanova y Emili Rosales. “El arranque de la novela es espectacular, con la reconversión del inmigrante en un catalán de pro -añadió el crítico-. Pero luego se verá que este número de magia estaba amañado y que el voluntario es en realidad un catalán de origen marroquí reclutado en Vic”. Farsa es una novela coral, con una veintena de personajes de peso, según explicó Màrius Serra. “También tiene importancia en la obra el pronombre de primera persona, un yo colectivo, cultural, al que doy la voz del narrador, y que va saltando de un personaje a otro”, precisó el novelista, que a través del registro satírico ha vehiculado una serie de reflexiones políticas y sociales. El Màrius Serra amante de los juegos de lenguaje (“verbívoro”, como gusta de definirse) también se hace notar en esta obra, en cuya resolución “interviene un juego lingüístico”. “La novela podría verse también como un tratado de magia aplicado a la ficción”, opinó David Castillo, quien recordó que Serra es aficionado “al juego dentro del juego, a la novela entendida como un artefacto”. El escritor premiado comentó, como anécdota curiosa, que le llamó la atención que una de las diez obras finalistas del Llull, El jardí de les Hespèrides, iba firmada con el seudónimo de Sòtades de Maronea, “el nombre real del personaje que inventó los palíndromos”, hacia el año 275 antes de Cristo.

Article publicat al diari “Avui” el 20/05/04 per Josep Pelfort

En Serra no s’erra

Qualsevol text literari és, per definició, una obra inacabada fins que els lectors no el reviuen imaginativament. Perquè l’objectiu natural d’un text és ser llegit, ser reviscut a través de la lectura. I, ja se sap, tants caps tants barrets. Però, ¿què passa quan aquest lloable precepte de la crítica es converteix en una veritat literal i no només literària? A De com s’escriu una novel·la (d’ara endavant, DCEN), Màrius Serra ens explica com, amb l’ajuda dels lectors, va aconseguir d’acabar una novel·la (in)acabada: Monocle. A aquest cronista (com, en principi, a qualsevol comprador de DCEN) li va arribar a les mans una obra quàdruple: amb la novel·la sense ficció DCEN, i pel mateix preu, hi va la novel·la Monocle, un assaig penetrant d’Enric Sòria (De l’inacabament) i un sobre sorpresa. En el meu cas, el sobre sorpresa contenia la proposta de final número 42, amb unes ratlles guixades pel mateix autor (que, per cert, contenen una idea que, de fet, acabarà sortint al final de Monocle). Però anem a pams. Si a un li agraden les històries, serà bo, en primer lloc, que llegeixi Monocle. La novel·la té una arrencada concisa i fulminant: “Cops de cap contra el mirall de l’ascensor” (d’un hospital). Qui els dóna és el Marcel, un adolescent que acaba de perdre la seva mare, que s’ha quedat (“s’hi ha quedat”) a la setena planta de l’edifici. El jove arriba iracund al vestíbul del centre sanitari. Amb una crossa que ha arrabassat a una senyora gran amb la cama enguixada, comença a esberlar un ull de vidre que resulta ser una valuosa escultura d’un artista japonès. Els guàrdies de seguretat el redueixen, però la feina ja està feta… Si el lector continua, s’anirà trobant amb una intriga (al voltant de la preuada escultura nipona) i amb un seguit de personatges que aniran conformant -amb les seves vides, les seves idees sobre l’art contemporani i els seus amors i desamors- una obra coral; a la novel·la s’hi entrellacen un manyoc de fils narratius, que, tensats de manera gradual i efectiva, aniran fent créixer en el lector l’interès per saber com s’acaba la història. Perquè Monocle es llegeix d’una tirada. El llenguatge és àgil, lúcid i lúdic, amb jocs verbals entremaliats i eficaços, i la narració -que, de vegades, adopta tècniques cinematogràfiques- flueix poderosa i continguda. El següent pas -la lectura de DCEN- també ens ofereix un seguit de peripècies prou interessants, i ens convida a pensar sobre el caràcter inacabat i inacabable de la literatura. Hi ha diversos punts a DCEN que ajuden a entendre millor Monocle, i viceversa. Vegem-ne un cas: el fet de cloure la novel·la amb una festa resolutiva dels conflictes que s’han anat plantejant al llarg de Monocle. D’una banda, és una opció que al mateix Màrius Serra li balla pel cap des de fa temps, sobretot arran de la lectura de l’esplèndida La festa de Gerald, de Robert Coover; de l’altra, és una solució que sovinteja en les nombroses (149!) propostes de final dels lectors. Hi ha també d’altres exemples reveladors: el text imprevisible i prou ben escrit que li envia un metge des d’un cibercafè brasiler, i que l’autor reescriurà (lleugerament) i incorporarà al final de Monocle. O, en l’àmbit autobiogràfic, el paral·lelisme entre el jo de l’autor i el del Marcel, que abandona el seu laconisme per experimentar “amb plaer el poder magnètic del narrador”. De fet, la vida i la literatura apareixen enllaçades al llarg de tota l’obra. “A les llibretes que, poc o molt, sempre he traginat -escriu l’autor-, l’escriptura i la vida se’m barregen d’una manera inevitable. Invenció i intervenció. Ficció i dicció. Mites i cites”. Des d’aquest punt de vista, hi ha un punt especialment atractiu. Aquesta “biografia d’una novel·la”, amb els seus avatars i atzars, amb les anades i vingudes del projecte editorial, amb les pujades i davallades de la pulsió creativa, a través precisament de l’explicitació i explicació de tot aquest feix de mecanismes creatius, editorials i emocionals, aconsegueix posar de relleu una visió prou clara de dessacralització i desmitificació de l’acte d’escriure i de publicar. Els personatges reals que s’hi passegen hi surten amb noms i cognoms (i grandeses i misèries). Hi surt, doncs, la vida normal. I és que “la vida normal és l’única vida possible i la literatura sempre en prové”. Ara bé, per sota d’aquesta vida normal, en què s’entremesclen els entusiasmes i les decepcions, l’alegria i el dolor (de vegades, punyent i absurd), hi ha com una mena de veta d’aigua que es revela refrescant, optimista, vivificadora. Ho diu el mateix autor: la vida és un “oxímoron colossal”, una antítesi, un “dolorós plaer”. Però “el dolor -escriu també Màrius Serra- és una arma carregada de passat. L’eufòria, de futur. Dolor només té la vocal que copia el zero. Eufòria les té totes cinc”. Tant si l’anomenen biobliografia com si la considerem un acte de nudisme literari, DCEN acaba sent una celebració del llenguatge i de la literatura. I, per aquest camí, de la vida. Sense voler establir paral·lelismes estètics o de pensament, hi ha uns versos de Carles Riba que, si més no a aquest cronista, li han vingut al cap sovint mentre llegia Monocle i DCEN, i que ara li vénen també als dits. Fan així: “No ho diria en va, perquè / hi ha el dolor, que és orgullós: / és només per al joiós / que la vida fa el seu ple”.

Article publicat a “La Vanguardia” el 25/04/04 per Josep Maria Fonalleres

De cómo vivir la vida normal

Hace una semana, a propósito del libro De com s’escriu una novel·la, Sergi Pàmies llegaba a la conclusión de que Màrius Serra llevaba casi diez años con una novela inacabada en su zurrón (o despacho, o cajón del despacho, o como quieran llamar al baúl de los recuerdos) con el único propósito de escribir un libro a partir de la experiencia de llevar a cuestas una novela inacabada y no saber qué hacer con ella. Es decir: desde 1995 hasta que “La Vanguardia” (el año pasado por estas fechas) promocionó el concurso que invitaba a los lectores a colaborar con Serra en la finalización de la obra, desde entonces y hasta este Sant Jordi, la inconclusa, serpenteante, guadianizada Monocle, todos sus avatares, la vida normal y la otra, los triunfos y los fracasos de Serra, sus alegrías y sus frustraciones, se congregaron en una especie de conjura literaria para dar al fin con esta singular, acongojante pieza. La operación de Serra (me resisto a llamarle Màrius, quizás para disimular la vecindad y para resaltar y objetivar por encima de todo la joya de que les hablo) me recuerda el eterno dilema futbolístico ante determinados goles de bandera. ¿Fue un producto del azar, por ejemplo, el gol de Nayim en aquella final de la Recopa que ganó el Zaragoza? ¿Vio de verdad al portero adelantado y quiso, en consecuencia, conectar ese chut imposible desde medio campo, o acaso sólo pretendió sacarse el balón de encima? ¿O aquel otro de Zidane en la final de Glasgow? ¿Supo en un momento dado que todas las fuerzas de la naturaleza se aliaban para que el centro de Roberto Carlos (que no lo fue: fue sólo un sacarse el balón de encima) se rigiera por la inexcusable necesidad de una volea que sólo podía ser intencionada? ¿Tenía un plan, Serra, cuando empezó a no acabar su novela a medias? Sí y no. Siendo prosaicos tendremos que reconocer que no, que las cosas van como van y que es ahora, al cabo del tiempo, cuando él mismo (y sus lectores) puede darse cuenta de lo poderosa que es la literatura cuando se nos presenta como organizadora del caos. Y sí, tenía un plan, el plan de vivir en la permanente “inseguridad y titubeo” que distingue al artista del insolente, del soberbio, del pagado de sí mismo, de todos aquellos que se parapetan tras la coraza de su divinidad. Asistimos, pues, a ese combate, inaplazable y recurrente, cuerpo a cuerpo, en lucha por pequeñas parcelas de convicción a través de marismas de dudas y, a la vez, descubrimos, en De com s’escriu una novel·la, que no estamos ante unas instrucciones de uso ni ante la petulancia de quien dice tener la llave, sino ante un libro (otra novela), esta vez trenzado con cañas de verdad, bisturí aplicado sin anestesia y sin romanticismo, un libro sobre el dolor, como dijo Pàmies, escrito con la fidelidad del notario pero con la contundencia del humorista, con la certeza del testigo pero con la ensoñación del utópico. Serra se pregunta si “la biografía de una novela va a interesar a alguien”. Me temo que sí. No a los que busquen fórmulas (porque no las hay en ninguna parte), pero sí a los que deseen descubrir cómo se esconde la fortaleza tras la debilidad más extrema, cómo se tejen las horas con y contra la letra, cómo alguien, por unos instantes, contempla la vida normal como la única vida posible.

Article publicat a “El País” el 08/04/04 per Ponç Puigdevall

El joc biogràfic

No seria gens estrany que el nou llibre de Màrius Serra (Barcelona, 1963) es convertís en un d’aquells títols que algun llibreter despistat col·loca a la secció d’estudis literaris, i no seria tampoc gens sorprenent que es convertís en un dels volums que més compressin els alumnes de qualsevol taller literari: De com s’escriu una novel·la pot semblar que ofereix totes les pistes i totes les claus necessàries per esdevenir un novel·lista amb un mínim de competència tècnica, pot semblar que regali els secrets silenciats que se suposa que posseeix tot escriptor amb talent, però el que trobarà el lector pertany ben bé a un altre àmbit, al territori intransferible de l’experiència personal. Pot ser útil, és cert, per conèixer des de dins els mecanismes editorials, les lluites i els combats entre els editors i els escriptors, entre les agències editorials i els crítics, entre els amics i els enemics, però el que fa aquí Màrius Serra és tota una altra cosa. De com s’escriu una novel·la es pot entendre com el relat d’un fracàs assumit enginyosament, la història secreta de l’escriptura d’una novel·la que no va arribar a bon port, la descripció dels esforços, dels problemes i dels maldecaps que ocasiona dedicar i invertir temps privat en l’art de novel·lar. Contràriament al que va fer Mario Vargas Llosa quan va explicar quines van ser les estratègies i les argúcies que va fer servir per escriure La casa verde, Màrius Serra es fica enmig dels processos creatius per anar descabdellant tots els entrebancs que li van sortir al pas mentre estava submergit en l’escriptura de Monocle, la novel·la inconclusa que havia de seguir els experiments iniciats amb Mon oncle. De com s’escriu una novel·la permet recórrer festivament l’espai de la cuina de l’escriptor, talment com si fos la biografia d’una novel·la, però el que descobreix el lector és una altra cosa: la intimitat més personal d’un escriptor que es despulla en públic, els temors i les pors que bateguen rere la vida normal d’un individu que escriu i llegeix, els daltabaixos que acompanyen la vida domèstica, les gràcies de la vida sentimental, els errors de l’existència i l’optimisme dels caràcters lúdics. Com no podia ser de cap altra manera, com havia de ser en un llibre d’algú obsedit amb la literatura, Màrius Serra bombardeja el lector amb tota una sèrie d’aforismes que pretenen inútilment assetjar i definir aquesta cosa tan poc definible com és la literatura, i moltes són les pàgines que transporten frases aforístiques plenes de saviesa literària. Però s’enganyaria qui pensés que amb aquests consells tècnics es pot redactar amb eficàcia cap text narratiu, de la mateixa manera que ho encertaria de cap a cap qui sospités que el talent no es pot regalar. Màrius Serra parla de la gràcia i el desig de la imaginació, del plaer que reporta la il·lusió d’inventarse vides, de convertir en versemblants les coses inexistents i les falsedats de les paraules. El lector, agraït, queda enlluernat amb aquest joc biogràfic que és De com s’escriu una novel·la, però sobretot aplaudeix la generositat amb què se li encomana la voluntat d’escriure i de llegir, el somriure continu d’algú que juga amb les formes verbals i que aconsegueix, sense cap esforç aparent, transmetre l’entusiasme de l’entremaliadura. Com si fos un exercici inofensiu, Màrius Serra va més enllà de la frontera especulativa al voltant dels misteris creatius i, explicant la seva derrota a partir d’una novel·la inacabada, fa que el temps del desastre esdevingui profitós: la prova és aquest llibre, un exemple inimitable del rigor d’algú que no desconeix que la literatura de debò ha de tenir sempre un component de risc i de valentia moral, l’atreviment de contemplar el panorama des de l’altra banda del riu de la normalitat. No es pot saber encara quina classe de servei farà aquest llibre als aprenents d’escriptor i a tots aquells que es preocupen o s’encurioseixen pels avatars implícits en cada aventura de l’escriure, però hi ha un aspecte molt més important pel futur immediat de la literatura catalana: De com s’escriu una novel·la representa, sense cap dubte, un canvi de rumb dins de la literatura de Màrius Serra, i el que es pregunta el lector és cap a quina banda el durà, cap on canalitzarà les tones d’enginy amb les quals forja la seva obra, la línia normal de la seva escriptura.

Article publicat a “El País” el 03/04/04 per Empar Moliner

La única vida posible

Tengo una cita en el bar de la librería La Central del Raval y, como he llegado a la hora prevista pero un día antes, me entretengo husmeando libros. Por los altavoces suena el aria de la Suite número 3 de Bach. Esa de la que se ha hecho una versión rapeada, cuya letra dice: “Everything is gonna be all right”, que se utiliza para un anuncio de colonia, creo. Me gusta que esta aria suene en una librería, porque es un aria mediática, pero muy buena. Sí, ya sé que lo que toca decir es que lo popular siempre es malo y que lo bueno, por definición, es minoritario, pero esto se aplica sobre todo a los libros, no lo olviden, a las arias no tanto. Sigo a los clientes, para ver qué se compran. Un chico se entretiene en un estante donde abundan las biografías de supervivientes del holocausto, de centroeuropeos exiliados y de habitantes de Praga durante el periodo de entreguerras. Es un chico muy guapo, rubio y de ojos marrones. Coge el libro de un autor que es a la vez superviviente del holocausto, centroeuropeo exiliado y habitante de Praga. Lo hojea con interés. Observa durante un rato la pila de Harry Potter y finalmente se para en la mesa del centro de la librería. Así que, por una cuestión narrativa, ya habrán adivinado que, si éste es el tercer lugar en el que se detiene, ahora el argumento dará un vuelco. Así es. Coge el libro De com s’escriu una novel.la, de Màrius Serra. Se vende envuelto en plástico transparente, porque dentro hay un sobre sorpresa que puede contener tres cosas: e-mails que el autor ha recibido de sus lectores, fragmentos manuscritos por él con ideas para cuentos o artículos y un vale para cenar con el propio Serra. El chico lee la contracubierta, mira la cubierta y mira a su alrededor. A su alrededor estoy yo para auxiliarle. “¿Vas a comprar el libro?”, le pregunto. “Sí”, me dice con acento italiano. Y añade: “Pero ¿es un libro para aprender a escribir?”. Le contesto que no, que no, que no es uno de esos manuales pedantes donde el autor sublime pontifica sobre lo que es buena y lo que es mala literatura. Cojo yo también un libro de Serra y sigo al chico a la caja. Dirán ustedes que es un modo un poco rastrero de trabar conversación, pero algunas, cuando olemos una crónica, daríamos conversación a un muerto. “¿No lo abres?”, le pregunto una vez que ha pagado. “Es que no es para mí”, me contesta, “es para una amiga”. No puedo soportar tanto control mental. “Ábrelo, anda…”, insisto. “Es que es para una amiga catalana de Torino”, se disculpa él, “que quería que el libro fuese comprado en una librería de Barcelona”. Para incitarle, abro el mío. Contiene la fotocopia del e-mail de un tal Ramon Inglada, de Galway (Irlanda), que empieza así: “Proposta final: en Katayama va arribar a l’institut…”. El chico se muerde los labios, el pobre. Está sufriendo. Entonces, se va otra vez hacia la mesa del centro. Deja el ejemplar que tenía en las manos y coge otro. El que está debajo del todo. Al volver, rasga el plástico. Dentro de su sobre también hay una fotocopia de un e-mail, firmado por Maria Teresa García Fochs, que es inspectora de enseñanza y profesora de la UNED. “Proposta final”, pone. “Han passat deu anys. L’Ingrid llegeix la seva tesi sobre Katayama…”. A mí, el libro de Màrius me recuerda a otro libro que me gustó mucho: Experiencia, de Martin Amis. No es una autobiografía, sino más bien la narración de un periodo en la vida de un escritor. Explica, ante todo, el proceso de escritura del experimento que supuso tener una novela inacabada y pedir un final a los lectores. Pero, al tiempo que nos cuenta esto, retrata a los principales protagonistas de la industria editorial. Y lo hace con nombres y apellidos, como Amis (“hi ha novel.les de ciència ficció, però aquesta és una novel.la de sense ficció”, cuenta él.) Serra visita los despachos de editores chanchulleros, conoce a agentes literarias hiperactivas y a escritores pedantes. Explica sus sensaciones tras recibir buenas o malas críticas y toma copas con poetas herméticos que no paran de hablar de “su obra”. A todos los desenmascara con la perplejidad y la fascinación del hombre normal. En algún momento del libro, Serra se retrata a sí mismo como “inmigrante”. Esta idea, la del hombre que no pertenece a la élite cultural y que, precisamente por eso, la observa con ojos periféricos, planea sobre todo el libro. Cuando empezó a escribir la novela sin final, Màrius Serra era un hombre despreocupado que pocas veces había pisado los hospitales, el lugar donde trascurre una buena parte del libro. Cuando la terminó, en cambio, acababa de ser padre de un hijo con parálisis cerebral y eso le obligaba a pasarse la vida allí. Leo: “La vida es un oxímoron colossal. Un dolor plaent, o millor, un dolorós plaer”. Y también leo: “La vida normal es l’única vida possible”. Me despido del chico, le doy las gracias por haber abierto el libro en mi presencia y me voy al bar. Pido un gin-tonic de Bombay con tónica Schweppes. Es una tónica popular, o sea mediática, porque es la mejor. Hay otra tónica que va de minoritaria, pero los profesionales del gin-tonic no la pedimos nunca porque, a pesar de su rompedor envase, tiene menos burbujas y es menos amarga, no sé si me pilla.

Article publicat al diari “Avui” el 23/03/04 per Jordi Capdevila

Màrius Serra novel·la com li ha costat acabar una novel·la

L’autor reconeix que és un llibre estrany, totalment autobiogràfic, en què explica les vicissituds que va viure l’escriptura de la seva novel·la anterior, Monocle, distribuïda per un diari barceloní el juny del 2003. Una novel·la que va començar a escriure el 1995 i que no va poder enllestir fins fa un any, i gràcies a l’ajut de 145 internautes que li van fer arribar diferents propostes de desenllaç. El llibre “és absolutament impúdic”, explica l’autor, ja que hi surten molts personatges reals del món de la cultura catalana i tot el que explica d’ells és “totalment verídic”. En aquest llibre, “he decidit posar la literatura al servei de la vida i no la vida al servei de la literatura”, diu l’escriptor. Aquesta sinceritat, les ganes d’explicar-ho tot amb noms i cognoms, la voluntat de narrar les misèries quotidianes pròpies i les d’amics, la crida als internautes perquè participin en el joc d’acabar una novel·la, prové dels moments personals difícils que va viure l’autor: la mort de la seva germana i la paràlisi cerebral detectada a un seu fill acabat de néixer. L’inici de la novel·la Monocle s’inspira en un d’aquests moments dramàtics. El llibre comença escenificant la ràbia del protagonista que comença a trencar tots els vidres de l’hospital, on acaba de morir la seva mare. Però a l’hora de redactar la novel·la, l’autor es va trobar que “de vidres no en sabia res” i, malgrat documentar-se, no se’n sortia. A més, “quan vaig començar a escriure Monocle tampoc sabia res d’hospitals”, mentre que a l’acabar la novel·la ja els coneixia massa “i eren totalment diferents” de com els havia imaginat. Totes aquestes dificultats i moltes d’altres van fer que reclamés ajut a través d’Internet. La novel·la va començar a ser interactiva: “És un fet que he donat la veu als lectors”, diu Serra, ja que “gràcies a les noves tecnologies, tots podem ser emissors”. Es tracta de portar a la pràctica literària el que ja havien avançat “escriptors com Eco i Borges”. I això passa perquè “tots tenim possibilitats de disposar de temes d’actualitat en temps real”. Tanmateix, Màrius Serra creu que encara no es pot parlar d’un nou gènere literari, perquè en tota narració sempre “hi haurà un autor”, malgrat que sí que hi ha experiències de novel·les col·lectives. L’escriptor diu que quan Belbel estrena una obra de teatre “pot percebre la reacció del públic”, en canvi això és impossible si es tracta d’una novel·la. Per això creu que a la literatura “hi pot haver coautories, però el procés de producció és individual”. En el llibre hi surten molts dels tripijocs del món editorial i cultural amb noms i cognoms, i la veritat és que editors i crítics no en surten gaire ben parats. Màrius Serra explica, per exemple, com li ofereixen un dia la possibilitat de guanyar un premi literari de prestigi i l’endemà li comuniquen que ja no cal que l’escrigui, que el premi ja té un altre guanyador. “Els personatges que surten més han llegit el manuscrit abans de publicar-se”, explica l’autor, que creu que potser algun dels al·ludits “llegirà el text amb certa inquietud”. Però hi ha hagut “una transparència absoluta. Tot el que he escrit ho puc defensar davant d’un jutge, perquè jo hi era i defenso l’absoluta veracitat del que dic”. L’escriptor creu que malgrat que no hi hagi res fictici, el llibre és una novel·la “en forma de relat del que ha passat”. Màrius Serra ha publicat tres novel·les i dirigeix el programa de llibres Alexandria al Canal 33. Afirma que “la literatura catalana està en un moment excel·lent”, però que el món que envolta la indústria editorial fa que els autors no puguin tenir el reconeixement que es mereixen.

Article publicat a la revista “Caràcters” núm. 9 per Joan Manuel Matoses

Cataractes

La palindròmica AblanatanalbA, autodeclarada «novel·la verbíbora», tot i tenir bona gana, presenta problemes de visió. Al número 6 de Caràcters comentàvem com, amb el recull de contes La vida normal, Màrius Serra feia de nosaltres, desvalguts lectors, uns confidents de les seues dèries escrites en veu alta. Encara algú es preguntarà si aquell acte narratiu cabia al calaix del que anomenem ficció, o si es tractava tan sols d’una realitat maquillada. El llibre, tanmateix, seduïa. AblanatanalbA és, o pretén ser, una novel·la, una narració d’extensió suficient per dur aquest apel·latiu, amb univers de ficció, personatges ficticis i situacions irreals. Entenem així que l’autor es distancia de la narració intimista, per confegir un experiment narratiu que usa la intertextualitat i prova de crear dos centres d’atenció: d’una banda, un fragment vital d’un personatge, i d’una altra, la passió per la llengua. És una llàstima, però, que cap de les dues propostes funcione plenament. La trama gira entorn al món de la ludolingüística, el tema preferit de Serra, i a ningú que conega mínimament aquest escriptor se li pot escapar l’estreta relació que aquesta matèria té amb la seua vida d’autor empíric. Així doncs, aquella pretesa ficció perd bona part d’efecte, i més encara si tenim en compte la trajectòria literària, marcadament personalista, de Serra des de La vida normal. En el moment que un personatge fa d’alter ego de l’autor d’una manera tan clara la novel·la ja no és tan novel·la. Serra crea un personatge doble, dos bessons, estereotipats, urbans, barcelonins, en continu conflicte interpersonal i amb noms massa pareguts. Sovint resulta difícil seguir les vivències d’un i de l’altre sense confondre-les, al voltant de la figura del pare, un vell filòleg venerat i bohemi. La primera qüestió que caldria discutir és si un filòleg és un personatge interessant (i no parlem ja en la vida normal): ho és si, des del principi, el lector troba en ell un ésser intrigant, però segurament no resultarà resultarà atractiu si, com ocorre a la novel·la, el ganxo caracterològic arriba massa tard. Anàlogament, la resta de personatges secundaris tampoc no aconsegueixen aquest objectiu, fins a acabar perdent-se entre la multitud de referències literàries i històriques, les quals són, malgrat tot, un complement que es pot agrair. L’avanç de l’argument s’hi veu freqüentment interromput per la intercalació de texts periodístics, semblants als publicats per l’autor a la secció d’enigmística del diari “Avui” (de lectura recomanable, per cert), amb un notable interés per als amants de les curiositats lingüístiques, però sense cap influència en el flux narratiu. El misteri que planteja el títol de la novel·la —el qual, si sabem qui és Màrius Serra, ens pot donar una pista sobre l’argument — es veu dissolt a mitjan obra, perquè és fàcil perdre la curiositat quan el relat es torna lent i complex: mentre que el contingut ha deixat de conquistar-nos, la redacció, i en especial les modalitats narratives, esdevenen confuses progressivament. Si ens posem les ulleres de prop, descobrirem en AblanatanalbA alguns detalls engrescadors, com ara un inacabable món de paraules, de lletres, de combinatòria i de ganes d’esprémer el cervell. Si, per contra, ens posem les ulleres de lluny, toparem amb una novel·la sense cohesió, mancada de visió de conjunt i, sobretot, necessitada d’un argument atractiu: l’Scrabble és un joc entretingudíssim i didàctic, però per fer d’ell l’element conclusiu d’una trama cal que el lector senta l’aventura del desconegut, l’atracció de l’obscuritat. A tots, però, ens falla la vista de tant en tant.

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm.6 per Joan Manuel Matoses

Confidències. Transparències

La vida normal —aquella que tots tenim però sovint odiem— és la causa, l’origen i l’objecte d’anàlisi de la darrera obra de Màrius Serra, un obsés de les lletres que compagina la seua tasca de columnista a l’”Avui” amb els mots encreuats setmanals a “La Vanguardia”, “El Temps” o els programes matinals de TV3, i que tant pot fer d’especialista en enigmística com de perspicaç orador o d’agosarat narrador. Temps després de la publicació d’un recull de dinou contes, Contagi, i d’una novel·la ben sòlida, Mon oncle, entre altres incursions literàries, l’erudit enigmista ens sorprén amb un nou joc narratiu, en el qual set relats ens perfilen una ficció d’un realisme desconcertant. Tots estan inspirats en l’estricta vida normal de l’autor, és a dir, en alguns pensaments, vivències, o situacions que contenen moments especials, no per al narrador, sinó per al mateix autor dels textos —o almenys així ens ho fa creure. És en aquesta mena d’escriptura autobiogràfica imitada on rau l’atractiu de l’obra: com ja adverteix el revers del llibre, i també l’autor en diversos fragments, els contes estan escrits «sense persona narrativa interposada », de manera que aquesta figura imprescindible i l’autor real són una mateixa entitat. Les al·lusions a persones concretes són contínues: la seua dona, Quim Monzó (qui se li apareix en un somni), altres escriptors, amics i coneguts de tota classe, es passegen per aquestes pàgines com si es tractés de personatges inventats. El manifest format de relat breu accentua encara més la sensació, enigmàtica, de la inestabilitat entre realitat i ficció. Malgrat això, és l’autor qui, des del principi, ens confessa tots els seus mètodes de treball, amb pèls i senyals, a l’hora de redactar els textos, amb la qual cosa compartim alguna cosa més que el simple argument de cada conte: vivim amb ell les vacil·lacions, els esforços, les obsessions que el menen a plasmar, negre sobre blanc, allò que li acaba de passar pel cap o que li ha ocorregut en algun punt de la seua vida normal. Precisament, i com a clar exemple de tot açò, un dels contes, «Constricció », parla de la costosa creació d’un text limitat per unes dures regles sil·làbiques, imposades pel mateix autor; d’altra banda, una «Postil·la» final ens endinsa en el relliscós terreny de les relacions entre les persones de la vida real i els personatges de ficció amb què s’identifiquen, i de l’amarga situació que travessa l’escriptor enfront del judici moral als éssers imaginaris, en una mena de terrible recreació de la coneguda anècdota flaubertiana. No és una prosa fàcil, la de Màrius Serra: utilitza una sintaxi complexa, molt elaborada i ben proveïda de cultismes. És, d’altra banda, una constant a tots els seus escrits (gràcies, sense dubte, a la seua incessant tasca ludolingüística), tot i que en aquest tracta d’evitar, diu, el mot «enigma» (una «paraula gastada»), i sembla tenir una particular aversió a les comes enumeratives, 21,5 x 13,5 cm. del tipus «barret arracades vestit jaqueta brusa bossa de mà guants sabates» (pàg. 84). No renuncia mai a l’humor i a la ironia, ni tampoc a la recerca de totes les possibilitats narratives que té a la mà, encara que prescindeix completament dels diàlegs amb guionet —això sí, mantenint l’estil directe sempre que cal. Ens trobem davant una obra que causa impacte, probablement perquè conté una inusual força emotiva, provinent de la violenta proximitat amb què la veu narrativa aborda el lector. Una focalització tan personalitzada ofereix, per força, el pensament de l’autor a cor obert, com si ens volgués fer una sentida confidència, a través d’un vidre en forma de pàgines que ens separa de la seua veu natural.

Opinió de l’escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000

Vaig connectar el meu Mac a la BBS de Compuserve quan encara no existia la World Wide Web per culpa d’un valencià eixelebrat que es deia i es diu Vicent Partal. Tret de mirar el temps que feia en ciutats exòtiques i de fer interminables consultes a la biblioteca del Museu Britànic, l’únic ús interessant que hi vaig descobrir en aquells temps re-cent-mots va ser el correu electrònic. Des d’aleshores dec haver escrit i rebut desenes de milers d’aquestes e-cartes que es fan i es desfan (¿emilis, ismaels, mels?). Ara busco informacions puntuals amb una versió obsoleta del Netscape, compro llibres com un boig amb una Visa sempre al límit del crèdit, coordino amb Carles Capdevila un canal d’esbarjo a Vilaweb anomenat Capde7mana i fins i tot aquest Sant Jordi he escrit un relat personalitzable per a La Vanguardia Digital que no podré veure des del meu ordinador fins que no n’actualitzi el navegador. Però la veritat és que vagarejo poc per la xarxa, em desesperosovint, fumo massa i sóc del tot insensible a les meravellosesofertes amb què ens aclapara el florent sector internàutic (i així em va, tabacòsic perdut i mig arruïnat per culpa dels compuserbis). Això sí, em connecto cada dia de cada dia, lameva bústia és promíscua i escric més e-cartes que la marquesa de Sévigné. Però si demà em quedés sense electricitat i sense línia telefònica tampoc no en faria cap drama. Sortiria a passejar per Horta comcada matí i llençaria l’ordinador, el mòdem, la impressora, la copiadora de cedés, el telèfon fix, el mòbil i uns quants metres de cable al primer contenidor d’escombraries que trobés. Potser així deixaria de fumar d’una puta vegada.
adreça electrònica: mariusserra@compuserve.com

Entrevista a Màrius Serra publicada al diari “Avui” a cura de Montserrat Corretger, el 18/02/99.

Montserrat Corretger. En el seu cas, es pot dir que vostè és una persona que viu de les paraules. No només escriu, sinó que també hi juga. Quina és la seva relació amb els mots?

Màrius Serra. Amb els anys, he arribat a tenir la satisfacció i la impressió que les úniques coses que sé fer sempre tenen a veure amb el llenguatge i, per tant, amb les paraules. Ara fa dotze anys que vaig començar a publicar i, en aquests anys, he anat notant un decantament molt acusat cap a l’ús literari d’uns recursos que sempre m’havien apassionat: els jocs de paraules, els sentits ocults i les construccions enigmàtiques. Tot això ho he anat posant al servei de la literatura, entesa com a relat i com a explicació i creació d’un món. Cada cop em sento molt més escriptor en el sentit literari del terme, més que no pas usuari del llenguatge o home de lletres, com em solia definir abans. Ara el joc només m’interessa si em condueix una mica més enllà, sense que, per això, hagi de ser res solemne. La solemnitat em desespera.

M.C. A la novel·la Ablanatanalba són molt importants els jocs de paraules. Fins on es permet jugar en una obra literària?

M.S. L’enginy és un llampec que pot ser molt atractiu. En els bons jocs i en les bones construccions, l’enginy és el component més important, però alhora és una mica com l’escuma de les onades. Et pot arribar a fascinar, però no el pots agafar amb les mans. La tradició més transgressora, tant del llenguatge com de les idees, no es pot analitzar ni sistematitzar, perquè sempre té un punt de gratuïtat. No hi ha uns cànons explicables. La gran lluita és saber com moure’t dins d’aquesta gratuïtat sense que el llampec t’encegui i acabis del tot borratxo i excedit amb la qüestió del joc pel joc. Tant en La vida normal com a Ablanatanalba, he volgut posar una certa distància. M’interessa una literatura que tingui fondària. No m’interessa que sigui enginyosa però plana.

M.C. ¿El punt d’equilibri es situaria entre els dos germans protagonistes d’Ablanatanalba?

M.S. Exacte. El plantejament d’Ablanatanalba és aquest plebiscit. Els protagonistes són dos germans bessons que responen a dos arquetips. Un dels germans és el seriós, aquell a qui la gent diu que arribarà lluny a la vida perquè és una persona metòdica i pragmàtica. Té una visió del món prudent i adulta i, sobretot, el molesta brutalment tot el que tingui a veure amb la comicitat gratuïta, amb el joc pel joc i amb les coses infantils, en definitiva. L’altre germà, en canvi, comet tots els excessos. Com a recurs, aquesta duplicitat permet una certa equidistància i treure tant el bo com el dolent de cadascun dels dos extrems.

M.C. Un dels germans li diu a l’altre que el que cal en aquest món són enginyers i no pas enginyosos.

M.S. Hi ha un assaig de José Antonio Marina, Elogio y refutación del ingenio, que va ser premi Anagrama i que a mi em va fascinar, que explica la història etimològica de les paraules genio i ingenio al llarg de la història de les diverses edicions del diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. A finals del segle XIX, es produeix una mena d’esquerda i sorgeixen els ingenieros, mentre que la cosa enginyosa va perdent prestigi social. Aquí el que convé és el progrés, l’home cofoi que mira cap al futur i et diu que tecnològicament estem avançant molt i que l’economia va bé. No sóc pessimista, però penso que en aquest bàndol hi ha molta gent acrítica. Entre els enginyers hi ha molts acrítics que diuen: “Fem carreteres perquè les sabem fer millor que ningú”. Però no es preocupen ni de qui les farà sevir, ni tan sols es pregunten si calen.

M.C. Tant en aquesta novel·la com a La vida normal, sempre que pot recupera els espais de la seva infantesa: el barri d’Horta, l’escola… Li queda molt de nen?

M.S. Suposo que sí. I m’agradaria que l’infant que se suposa que porto dins no morís mai. L’exercici de l’escriptura permet recuperar veus antigues que et circumdaven en el passat. Vaig notar un canvi molt important en la meva escriptura quan vaig recuperar la veu de la meva àvia per escriure la novel·la Mon oncle. Des d’aleshores, intento recuperar etapes de la infància per reconstruir la ingenuïtat. Per a algú que ja està desvirgat és molt difícil tornar a imaginar-se verge. És gairebé impossible. En un món en què l’única manera de sobreviure és ser molt escèptic i no creure’s res, és molt difícil intentar recuperar els moments durant els quals creies en força coses. El camí no es pot recórrer enrere. Però l’exercici d’intentar invocar una ingenuïtat llunyana, com la de la infantesa, permet una mirada diferent i reconstruir el camí de la descoberta. El fet de no quedar-se en la cosa plana de l’ara i l’aquí dóna fondària als textos.

M.C. A La vida normal para una trampa al lector fent-li creure que no hi ha narrador i que és una mena de confessió de l’autor.

M.S. El llibre neix d’un primer relat que és l’intent de reconstruir un somni. L’episodi és del tot autobiogràfic. Jo estava tenint un somni en el moment que una lampareta em va caure al cap. Allò em va provocar una sensació estranya. Tenia molt clara la imatge i la volia retenir. Així va començar el procés d’escriptura de La vida normal. Però em vaig adonar que no només m’agradava explicar el somni, sinó també la manera com l’estava explicant. Llavors vaig trobar una veu que era un jo narrador. Per tant, era i és un personatge. És una construcció molt propera a mi, biogràficament i també com a autor. Jugo a embolicar la troca en una mena de santíssima trinitat estranya. Hi ha un Màrius Serra amic dels seus amics, un altre que decideix escriure, i una tercera identitat que és el narrador del llibre. Tal com dic al llibre, “la millor manera de ser hermètic és ser transparent”.

M.C. ¿Ho fa molt això de llevar-se després d’un somni per intentar traduir-lo en paraules?

M.S. Va ser la primera vegada. Mai no m’havia atrevit a entrar en aquest món. Intentar fer una literatura màgica i surreal des de la impostura seria patètic. Sempre he tingut força respecte pel món oníric. Però em vaig descobrir a mi mateix amoïnat per allò que m’havia passat i no volia que em fugís de les mans. El món oníric és com el món de l’enginy. És impossible sistematitzar-lo. A La interpretació dels somnis, de Freud, hi ha un intent d’empresonar el somni en un sistema lògic que és el llenguatge. Però, com en la literatura, mai s’aconsegueix fer un retrat d’allò que pretenies quan et vas posar a escriure la primera paraula.

M.C. ¿La vida normal d’un escriptor com vostè és com la de qualsevol persona amb la diferència que vostè s’hi fixa més?

M.S. La normalitat la definim cadascú de nosaltres. Hi ha un fals concepte de normalitat imposat pels moralistes de sempre i pels nous moralistes, que són els estadístics. La normalitat ha acabat sent la de la sociologia militant que fan servir els empresaris per saber què necessita el mercat. Però, en realitat, el terme normalitat és una construcció personal i subjectiva. Reivindico la figura de l’escriptor com la d’una persona tan normal com una taquillera del metro o un treballador d’una fàbrica. És veritat que una de les nostres activitats principals és l’observació. Jo, almenys, em fixo en detalls superflus que no em serviran mai per triomfar a la vida, però en aquest procés hi ha un treball de fer-ne relat. Veus i descobreixes històries a partir d’un retall de conversa a la taula del costat d’un restaurant.

M.C. Al llibre diu: “Visc i escric entre parèntesis”.

M.S. Vaig fent acotacions. Em vaig alimentant fins que estableixo una estratègia de treball per veure què sortirà de tot allò que he anat interioritzant. En el cas d’Ablatanalba, tenia mil històries que em bullien al cap des de feia quinze anys, quan vaig començar a omplir arxius de jocs de paraules. Sabia que algun dia en faria literatura, de tot això. No volia fer cap llibre de divulgació. Volia que allò donés fondària a una història. Però primer havia de trobar-la. Al final, vaig trobar la història dels dos bessons i del pare absent i enfollit per qüestions de la llengua. Això m’ha permès injectar moltes d’aquestes històries documentades en el marc de la ficció.

M.C. I crear la novel·la verbívora.

M.S. Aquest és un neologisme, com els que s’inventava Lewis Carroll, que em va fer gràcia. Com que al principi fou el verb, els verbívors som els que mengem paraules constantment.

M.C. Si l’escriptor és una rata que circula per un laberint que ell mateix ha construït, ¿cada cop se’n crea un de més complicat o cada cop li costa menys trobar-ne la sortida?

M.S. Hi ha molts cops que no en surto. Un dels relats de La vida normal, que es diu “Documentació”, és un fetus d’una novel·la que havia de ser i de la qual mai no vaig arribar a sortir. Cada laberint té un disseny diferent. Depèn de l’estratègia que es triï. Ablanatanalba és un laberint més transitable i menys intricat que el de La vida normal. Parteix d’unes convencions més consolidades, com el pas lineal del temps. És un laberint amb avingudes molt amples i rectes. A La vida normal, el tractament del temps és més tortuós.

M.C. ¿A Ablanatanalba aprofita els articles que publica un dels personatges per donar a conèixer materials propis sobre amants dels jocs de paraules?

M.S. La secció dels Homemots que s’inventa en Tomàs recupera personatges desconeguts i també d’altres de tan coneguts com Lewis Carroll. Però ho he passat tot pel filtre clàssic del col·leccionista. Els col·leccionistes fan servir un criteri anecdòtic que és molt típic de l’enginyós. En un dels seus articles, Tomàs tria Lewis Carroll, que és un autor amb una obra literària d’importància cabdal, però a ell l’interessen els jocs de paraules i les quatre endevinalles que va fer Carroll quan era jove. El col·leccionista fixa els seus interessos en un àmbit molt reduït i els treu de context. Aquest fenomen, que jo he viscut en les meves pròpies carns, m’interessa molt. Crec que aquí hi ha la clau de l’accés a un tipus de coneixement anecdòtic que té molt a veure amb l’atzar. Jo vaig començar a fer col·lecció de jocs de paraules perquè em vaig quedar fulminat amb un palíndrom d’un conte de Cortázar: “átale demoniaco Caín o me delata”. I no vaig seguir llegint el conte fins que no vaig saber què era allò i si n’hi havia més. Em va entrar com una paranoia. Amb el temps, he pres una distància i he traslladat tota aquella experiència a un personatge de ficció. Però el cert és que la gent s’apassiona amb les coses més increïbles.

M.C. ¿Amb el perill de caure en obsessions perilloses com li passa al pare dels bessons?

M.S. Absolutament. Aquest senyor és un foll, un ultracorrector. És un personatge que manllevo d’un conte de Modest Prats que sempre m’ha fascinat i que es diu Rigorosament literal. Quan el vaig llegir per primer cop, vaig pensar que allò era com Andy Warhol en el món de les paraules. El personatge del pare no és ben bé un col·leccionista. És un home que queda atrapat per una patologia del corrector. Comença a tenir una ceguesa verbal que fa que vagi sentint paraules i que al final s’hagi de tapar les orelles. Acaba tenint una relació amb la llengua que és una exageració respecte al que els passa a molts correctors: corregeixen una novel·la de dalt a baix i fan molt bé la seva feina, però després no te’n saben dir ni l’argument, perquè han estat obsedits per les paraules.

M.C. Acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona un any després de publicar La vida normal. L’ha rebut amb normalitat?

M.S. Encara no tinc prou distància. Però em plau moltíssim pel fet que és un dels pocs premis que es donen a obra publicada. Per tant, és un reconeixement des de l’òptica dels lectors. No té les connotacions d’operació de màrqueting editorial que estan agafant els premis més ben dotats i als quals et presentes voluntàriament. D’altra banda, també m’espanta perquè em fan por la solemnitat i la institucionalització. Em fa por que la cultura quedi museïtzada i tancada en vitrines quan se li fan massa honors. Agraeixo i valoro molt aquest premi i me ne’n recordaré. Però estic segur que no crearà un abans i un després, perquè tots els moments de la meva vida tenen un abans i espero que tinguin un després.

M.C. Influirà en la rebuda de la seva nova novel·la, Ablanatanalba?

M.S. Ha estat una coincidència afortunada. Estic a l’expectativa. Sempre que treus una novetat tens una mena de pànic escènic, però, en aquest cas, s’hi afegeix el fet del premi. De tota manera, tinc curiositat per veure quina incidència pot tenir un premi a obra publicada en la recepció i circulació d’un text nou. Per a mi és una novetat absoluta. Ja fa uns dotze anys que no em presento a premis. Considero que potser en tenim massa, però sovint ens omplim la boca dient que hi hauria d’haver més premis a obra publicada i ara tindré la possibilitat de comprovar si realment té alguna incidència o no.

Entrevista a Màrius Serra a cura de Joan Josep Isern, publicada al diari “Avui” el 23/11/00, amb motiu de la publicació de Verbàlia, última obra de l’autor.

Joan Josep Isern. A part d’un espai de nou anys, què separa el Manual d’enigmística de 1991 d’aquesta Verbàlia d’ara?

Màrius Serra. Bàsicament dues coses: moltes més lectures i un treball teòric més acurat. Al Manual hi havia una acumulació d’informacions amb una estructura de diccionari. És a dir, molt simple i sense cap discurs que el relligués. Verbàlia, en canvi, va molt més enllà. En primer lloc perquèl’enigmística n’és només una part. Un enigma és un enginy verbal que oculta una informació. Però aquí no s’acaba tot. Hi ha molts altres artificis en els quals no hi ha misteri. Penso, per exemple, en la riquíssima tradició de poesia monosil·làbica en català, en què no s’amaga cap informació perquè el seu motor és merament lúdic i, fins i tot, nacionalista per allò de voler demostrar que el català és una llengua més sintètica que d’altres. Per això a Verbàlia, un llibre que ocupa un territori molt més ampli que el Manual d’enigmística, li escau més l’expressió ludolingüística que, tot i la seva punta d’ampul·lositat, compendia molt millor els conceptes de joc i de llengua.

J.J.I. Verbàlia depassa les cinc-centes pàgines. Com ha estructurat una obra tan extensa?

M.S. De la manera més racional de què he estat capaç. Hi ha un estudi introductori que descriu les cinc tradicions lingüístiques en les quals he centrat el treball –catalana, espanyola, anglesa, italiana i francesa– i en què analitzo les aportacions sobre la teoria del joc en general que han fet gent com ara Huizinga i Callois, entre d’altres, tot reconduint els seus arguments cap a l’àmbit del joc lingüístic per veure com funcionen. Això m’ha permès establir un marc referencial i una classificació en cinc categories que, desenvolupades, generen un inventari de cinquanta artificis ludolingüístics diferents. Aquest inventari detallat, més dues bibliografies i un am-plíssim índex onomàstic con-figuren la resta del llibre.

J.J.I. Una classificació de cinc categories amb algun element innovador, per cert.

M.S. El lector que estigui familiaritzat amb els recursos de la retòrica clàssica detectarà que utilitzo quatre categories conegudes: els artificis d’addició, de subtracció, de substitució i de combinació. En aquesta classificació canònica jo m’he permès d’incorporar-hi una cinquena categoria: la de multiplicació o de repetició. Aquí és on situo artificis com el doble sentit, l’homofonia i el calembour. És a dir, els que es basen en la repetició d’una mateixa expressió, o molt similar, però amb significats totalment diferents i, per tant, en multipliquen l’efectivitat. És el cas de les piquiponades i de paraules com, per exemple, suposa que, a nivell fònic, tant poden remetre’ns a una suposició, a una oposició o a algú que es posa una cosa.

J.J.I. En certa manera, doncs, això li permet trencar les barreres entre els mers jocs de paraules i els jocs de significats.

M.S. Exacte. M’interessa molt anar més enllà de la simple combinatòria del jugador de Scrabble que especula amb set lletres per confegir una paraula de la qual possiblement ignora el significat. En el fons, fixa’t-hi, en posar en lloc preeminent el sentit abans que el mer joc estic parlant del salt cap a l’escriptura, cap al discurs. Sóc dels que opinen que cal eliminar en l’enseny-ment les separacions entre els departaments de llengua i de literatura. De la mateixa manera, és clar, que cal fugir dels extremismes. Per mi tan deplorable és aquell que es queda penjat només en el joc, eixorc, com el que s’apunta a la ludofòbia i no admet cap parcel·la per a la imaginació.

J.J.I. A Verbàlia m’ha semblat percebre un gran esforç per la sistematització. Cada un dels cinquanta artificis que inventaria es desenvolupa a partir d’un esquema fix que va repetint.

M.S. M’interessa molt aquesta formalitat per donar coherència al conjunt i potenciar la seva dimensió d’obra de referència. Verbàlia té una lectura lineal que, a més a més, he procurat fer al més amena possible, sobretot en l’assaig introductori que permet al lector situar-se sense dificultats en el context. I, a partir d’aquest punt, el llibre es desenvolupa per temes concrets: què és un anagrama, o un palíndrom, o un mot banana, per exemple, als quals no és necessari accedir-hi ni pel mateix ordre ni a tot el conjunt en una mateixa lectura. Exactament igual que fem amb una enciclopèdia. L’estructura sempre és la mateixa: definició i origen de cada artifici, la seva història, una valoració des de la meva experiència d’usuari, amant i fabricant de jocs de paraules, i una part final, generalment la més extensa, d’exemples.

J.J.I. Aquesta part, lògicament, deu ser diferent en la versió catalana i en la castellana que ara surten al carrer.

M.S. Evidentment. I en les altres tres llengües pendents ara com ara d’edició. Un vuitanta per cent, aproximadament, del contingut és el mateix en els cinc llibres, però traduït, i el vint per cent restant és de nova creació adaptada a les característiques de cada llengua. En la versió catalana, d’altra banda, hi ha una aportació addicional riquíssima que no vull deixar d’esmentar: les col·laboracions dels lectors de la meva columna d’enigmística en el Suplement Cultura de l’”Avui” al llarg dels quasi dotze anys de vida de la secció. Un conjunt realment aclaparador i irrepetible que he procurat reproduir –citant sempre l’origen, és clar– amb aquells exemples més notables i que, a més a més, demostra que el català, a diferència del que ara fa cent anys opinava el senyor Josep Pin i Soler a La família dels Garrigas, no és pas una llengua eixuta per fer jocs de paraules sinó que, com qualsevol altra llengua, admet qualsevol utilització dels seus parlants. Tot això, vull repetir-ho, sense els lectors d’aquest diari no hauria estat possible.

J.J.I. Aquesta deu ser, doncs, la raó de les diferències de gruix entre l’índex onomàstic de la versió catalana i la castellana.

M.S. Sens dubte. Una altra de les meves obsessions ha estat la de documentar al màxim tot el que escrivia. Per això al final he posat una bibliografia ludolingüística, una bibliografia literària i un índex onomàstic que en la versió catalana depassa els mil cinc-cents noms i en la castellana, tot i tractar-se en bona part del mateix llibre, no arriba als mil dos-cents. No cal dir que els lectors de la secció “Enigmística” hi tenen molt a veure, amb això.

J.J.I. Quants anys de la seva vida hi ha darrere de Verbàlia?

M.S. Podríem parlar de dues velocitats d’execució. La redacció de l’assaig introductori la vaig començar l’any 1997 i d’aleshores fins ara mateix la dedicació ha estat constant i, a èpoques, de moltes hores cada dia. Ara bé, hi ha tota una feina prèvia de recerca, documentació i buidatge que ve de molt més enrere i que jo dataria sens dubte en l’inici de la secció Enigmística en el suplement Cultura de l’”Avui”, l’agost del 1989. No és inexacte,doncs, dir que fa més d’onze anys que estic escrivint Verbàlia.

J.J.I. Hi ha cap precedent en català d’un treball com aquest?

M.S. Tot i que he investigat molt, l’únic referent que he trobat és una sèrie de quinze articles sobre Els jocs d’esperit publicats el 1916 per Rossend Serra i Pagès a “La Veu Comarcal”, setmanari catalanista de Ripoll i sa comarca. Es tracta d’una adaptació molt digna al català dels elements bàsics de l’enigmística italiana, ja aleshores molt potent. No he trobat res més.

J.J.I. En un moment del llibre diu que el català és una llengua minoritària amb poca tradició ludolingüística. Això ha estat un obstacle per al seu treball?

M.S. Més aviat al contrari. De fet, quan analitzes els enigmistes francesos –bàsicament l’Oulipo–, els italians i els anglosaxons t’adones que són gent que, en el fons, es tanquen en la pròpia llengua tot practicant una espècie de cofoisme romàntic que defuig les possibilitats d’intercomunicació. La meva posició de perifèric m’ha permès ponderar, comparar i valorar les diverses tradicions amb les seves veritables magnituds.

J.J.I. Situant-nos en la ludolingüística com a porta oberta cap a la creació literària, fins a quin punt no hi ha el perill que el difícil substitueixi el bell?

M.S. Aquí hi ha la clau de la qüestió perquè la dificultat és objectivable, és mesurable. Molt més que la bellesa, que és subjectiva i, per tant, molt més complexa d’avaluar. El gran perill, però, és quan la dificultat, que és sinònim d’estímul, acaba convertint-se en simple exhibicionisme com passava, per exemple, amb una certa poesia que es feia aquí durant el Barroc. Una poesia que, en el fons, era plena d’acròstics i sopes de lletres que el que buscaven era impressionar el lector però sense apel·lar en cap moment a la seva sensibilitat. Era l’encara més difícil del circ. La dificultat que comporta el joc i el peu forçat fa avançar i, de fet, a Verbàlia ho reconec des del començament, ja que el subtítol del llibre és “Jocs de paraules i esforços de l’enginy literari”, però mai ha de substituir la bellesa. Valorar l’esforç i entendre l’escriptura com un treball evita, d’entrada, les actituds genialoides i això és bo. Ara bé, aquest no pot ser l’únic criteri. Hi ha d’haver artistes, no només artesans. L’art no és una artesania superior. Hi ha un punt en el qual entra en joc quelcom més eteri. L’ànima, potser. Un punt en el qual es produeix el xoc que fa passar del joc al foc, en terminologia ribiana.

J.J.I. Això em recorda aquella imatge de l’Oulipo que definia l’escriptor com un personatge atrapat en el laberint que ell mateix ha construït.
M.S. És una imatge perfecta perquè il·lustra exactament el que ara parlem. Els escriptors ens fixem unes regles a l’hora de construir l’obra literària, unes regles que podem transgredir o complicar tant com vulguem però, desenganyem-nos, el que en realitat compta és el resultat final. Podem construir laberints magnífics, tant que ens hi trobem molt bé en el seu interior i no en vulguem sortir. O laberints complicadíssims, dels quals no sapiguem sortir. Tant en un cas com en l’altre, però, haurem fracassat per-què no hi haurà el que realment importa: l’obra.

J.J.I. L’enginy, però, també ha passat per etapes de descrèdit.

M.S. I tant. A Verbàlia hi dedico un apartat específic molt inspirat per un assaig imprescindible de José Antonio Marina que es diu, precisament, Elogio y refutación del ingenio. L’enginy pertany al territori de l’irracional i, per això, provoca grans amors als quals segueixen grans odis sense causa aparent. Victor Hugo, Marcial i Joseph Addison, el pare del periodisme, escriuen grans diatribes contra els jocs de paraules i després no tenen cap escrúpol a l’hora de fer-los servir en les seves obres. L’enginy, doncs, s’apropa molt al sagrat per aquesta dimensió irracional que et deia fa un moment. I, per tant, la seva acceptació social depèn de múltiples variables que no sempre pots controlar. Et posaré un exemple: quan un cantant deixa anar els dos primers compassos d’un tema clàssic del seu repertori el públic ho reconeix de seguida i li falta temps per aplaudir. En canvi, quan un humorista surt davant d’aquest mateix públic i comença a explicar un acudit que la gent ja coneix, la reacció és diametralment oposada. És perillós, l’enginy. Perquè apassiona però també pot enfarfegar.

J.J.I. La criatura Verbàlia neix amb una pota més de les habituals en els llibres: una pàgina web.

M.S. Quan vaig publicar el Manual d’enigmística se’m va acudir de posar-hi un apartat de correus a la portadella interior del llibre. Això va comportar l’arribada en poc temps de tres-centes cartes amb aportacions noves, punesmenes, crítiques… Vaja, el mateix que amb la secció del “Suplement de Cultura”. Lògicament, ara, a les portes del segle XXI, el producte Verbàlia llibre havia de nèixer associat a una pàgina a la xarxa Internet –http://www.verbalia.com– en què, a més a més d’actualitzar i ampliar la informació que s’hi ha penjat, es potenciï aquest feed-back amb els lectors que s’ha demostrat tan enriquidor.

J.J.I. En la seva trajectòria com a escriptor, hi haurà un abans i un després de Verbàlia?

M.S. Sens dubte. Amb Verbàlia m’he tret un pes de sobre. Volia deixar fixada una sèrie d’informacions que he anat aplegant des de fa molts anys. Un intent d’això va ser Ablanatanalba però, evidentment, la novel·la no és el vehicle idoni, tot i que, de moment, em va ser de gran utilitat. Jo ara em plantejo continuar escrivint, amb les mateixes ulleres posades però sense hipoteques. És molt possible que les properes coses que faci no tinguin gaire a veure amb els jocs de paraules. Potser em trobo en aquell cicle d’elogi i de refutació a què abans he fet referència. De fet, el projecte Verbàlia continua, ja que hi ha encara tres versions pendents de publicar, una de les quals –la italiana– ja ha suscitat l’interès de l’editorial Zanichelli, la més important d’Itàlia en diccionaris i obres de referència.

J.J.I. Té trenta-set anys, és a punt d’estrenar segle i mil·lenni, acaba de treure la seva obra magna… És la maduresa, això?

M.S. No ho sé, francament. Però sí que darrere de tot això hi ha un esperit que assumeixo plenament i que, en canvi, a principis dels noranta em tenia angoixat quan m’arribaven missatges en què se m’instava a triar entre la literatura i els jocs de paraules. Ara, per a mi, les coses estan més clares: el que m’interessa és el terreny de joc literari, tingui o no jocs de paraules. Ara bé, mantinc ferma la meva voluntat de treure transcendència, de no sacralitzar res. I aquesta actitud sortirà sempre, tant si escric sobre enigmística com si faig un tractat sobre les formigues. No m’interessen ni les grans certeses, ni els postulats into-cables, ni els principis fonamentals perquè sempre acaben desembocant en el fana-tisme. Qui, per una causa, està disposat a morir també està disposat a matar. I jo, creu-me, no estic disposat a morir. Ni per un joc de paraules.

Links

http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/mariusserra.html

Conté una bibliografia bàsica, informació i articles sobre les obres de l’autor i links