Biografia
Emili Teixidor i Viladecàs (Roda de Ter, Osona 1934) Escriptor i pedagog. Ha estudiat dret, filosofia i lletres, periodisme i magisteri. Dirigeix una escola privada d’ensenyament. Ha col.laborat a “Cavall Fort”, “Oriflama”, etc, i s’ha especialitzat en narracions de tipus juvenil: El soldat plantat (1967), Les rates malaltes (1968), Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), L’ocell de foc (1972), Sempre em dic Pere (1980), El príncep Alí (1982), etc, a més d’El nom de cada cosa (1968), en col.laboració amb Jacint Matas i Maria Dolors Bordas. Ha escrit, també, narracions adreçades a adults Sic transit Gloria Swanson (1979), Frederic, Frederic, Frederic (1982), etc, així com la novel.la Retrat d’un assassí d’ocells (1988). Ha fet traduccions i guions per a la televisió i el cinema. Amb l’obra En Ranquet i el tresor (1986) obtingué el premi Pier Paolo Vergerio de Literatura Juvenil, l’any 1989. La seva dedicació literària als joves ha continuat a El crim de la hipotenusa (1988), Les ales de la nit (1990) i l’adaptació de Els Lusíades (1989). Li fou atorgada la Creu de Sant Jordi, el 1992, i ha dirigit i presentat el programa sobre llibres a TV, “Mil Paraules”. Posteriorment ha publicat Cor de roure (1994). El 1997 guanyà el Premio Nacional de literatura infantil per L’amiga més amiga de la formiga Piga. Fou guardonat amb el premi Sant Jordi de novel.la per l’obra El Llibre de les Mosques.
El llibre de les mosques
El llibre de les mosques narra una doble intriga sobre la recerca de l’assassí d’una nena i un llibre impúdic i el seu redactor, en una època en què la repressió sexual ho envaeix tot. El títol al·ludeix a un manuscrit que conté secrets de la cúria, un llibre diabòlic, ple d’errors (mosques) i un dels més consultats de l’arxiu, per tant, un dels més bruts. La novel·la comença pel final amb les darreres pàgines d'”El llibre de les mosques”, un patracol que conté informacions reservades sobre crims i pecados sexuals. A continuació, un altre final: Eulàlia torna al poble para assistir a un casament. Des de l’hotel recorda els dies en què n’era la mestra: l’Eulàlia, mestra que s’estrena en un poble de la plana de Vic, en temps de postguerra, s’endinsa en una atmosfera de basarda per mor de l’assassinat d’una escolar. L’Eulàlia, per la coneixença de la mestressa del millor bordell de la comarca, fa de custodi d’un llibre tan secret i sacríleg, “El llibre de les mosques”. Les autoritats busquen els culpables. La diplomàcia vaticana busca el llibre, redactat per un clergue.. La història d’aquells dies d’angoixa es barreja amb un segon relat: Eulàlia abandona el poble i torna Barcelona, i s’introdueix en els ambients clandestins i comença a treballar per l’agència de publicitat “Amb l’ham al cor”, on un dels seus companys l’inicia en el sexe. La novel·la va alternant aquests fils narratius, combinant la narració amb fragments del llibre secret. La novel·la és una reflexió sobre la malaltia moral provocada per la Guerra Civil.
Entrevista publcada al diari “Avui” el dia 27/11/03 per Francesc Bombí-Vilaseca
“Hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals”
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1934) és més conegut com a escriptor de llibres infantils i juvenils, però ja a la primera novel·la per a adults , Sic Transit Glòria Swanson , publicada el 1979, va demostrar que no es tancava en cap gènere i l’obra ha estat de referència, com ho va ser Retrat d’un assassí d’ocells , del 1986. El 1999 va guanyar el premi Sant Jordi amb El llibre de les mosques. Pa negre ens explica com l’Andreu, el pare del qual és a la presó per roig, va entrant al món dels adults sense acabar d’entendre què passa més enllà dels ulls dels adults, intentant saber què signifiquen aquelles paraules estranyes que li amaguen un misteri insondable que es diu maduresa. La novel·la vol explicar per què l’Andreu acaba optant per fugir de la pobresa que tenyeix la seva vida. Com? Canviant de bàndol, com ja van fer durant la guerra tants catalans i encara molts més el dia després de la victòria final dels nacionals. A Pa negre , el lector té la sensació com si l’acció es desenvolupés de nit, quan el protagonista dorm, igual que canvien els colors dels arbres de l’estiu a la tardor d’un dia per l’altre. Una novel·la atrevida i ambiciosa, plena de poesia, que té moltes lectures i que fa pensar en la nostra història passada i futura.
F.B.V. Pa negre és una barreja de memòria i ficció. Es recorda gaire de la postguerra? O els records són tan fragmentaris com els del seu protagonista?
E.T. Jo em penso que els records són sempre fragmentaris, per una qüestió d’higiene mental, sempre són selectius. A la novel·la hi ha records personals, però també n’hi ha de col·lectius, que he confrontat. Després d’una primera versió de la novel·la la vaig donar a un parell d’amics del poble perquè em precisessin algunes qüesti-ons. Jo no volia explicar només l’abducció d’una persona sinó l’abducció que pateix o pot patir tota una comunitat. Per exemple, Polònia o Txecoslovàquia en un moment determinat es van llevar i tots eren comunistes, tant si volien com si no. I això passa amb les persones, i n’hi ha que ho trien. Fins i tot hi ha la possibilitat de traïdoria: ets fidel perquè pots ser traïdor. En tot cas series presoner d’unes conviccions determinades, o de pertànyer a una classe determinada… jo volia explicar una mica això, però el que passa és que en una novel·la no es pot ser didàctic. Aquesta era la intenció subjacent de Pa negre .
F.B.V. A tota la novel·la hi ha una tensió latent que no s’acaba d’explicitar…
E.T. Els infants, com els pobles en general, són molt dèbils, i per això són també molt cruels, i s’han de defensar. Tots tenim esperit de supervivència, i els nens són exclusivament esperit de supervivència, i per tant s’inclinen d’una manera natural i molt egoista cap a qui els pot protegir o qui els pot evitar més problemes. Per això no intervenen directament, i els pobles exactament igual, a Catalunya i a tot arreu passa el mateix, les persones noten que hi ha tot un món a part, que no entenen, senten coses que no entenen i saben que els enganyen, i els diuen una cosa i després n’és una altra… però no poden intervenir directament… Surten al carrer i diuen “no a la guerra”, però és només com els infants amb una enrabiada forta, no poden fer res més. Després tornen a casa i van fent i noten que hi ha unes forces adultes , més poderoses que funcionen a la seva manera, per sobre d’ells. Això és el que volia dir en aquesta novel·la.
F.B.V. Això em recorda quan es parlava de la Catalunya mesella… En molts aspectes encara no hem superat la postguerra i obeïm el que ens manen, no?
E.T. No hem anat gaire endavant. Per això he posat al principi del llibre una cita de W.G. Sebald: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”. I això aquí encara és més cert, perquè hi ha hagut una continuïtat, una transició, no pas una ruptura. Jo no dic si és millor una cosa o l’altra, perquè no pertany a la meva novel·lística, jo no intento donar lliçons sinó que explico el que em sembla que passa i el que interessa a la poètica dels meus personatges.
F.B.V. A la novel·la s’hi fa una aposta.
E.T. Sí, i el protagonista es passa a l’altre bàndol, com tot el país. Abans de la guerra, i fins i tot fins al 1939, Barcelona era la Rosa de Foc , que li deien, una ciutat republicana, revolucionària, amb els menjacapellans i tota la pesca. Al cap de pocs anys, l’endemà mateix pràcticament, les esglésies estaven plenes, la Cruz de los Caídos, el Congrés Eucarístic, i així fins ara. A la resta d’Espanya, on són els republicans? No hi ha un partit republicà fort. Aquí queda el testimoni d’Esquerra Republicana, però poc més.
F.B.V. Una submissió que passa factura.
E.T. És que és una submissió fins a cert punt. Això ho haurien de dir els historiadors, però em sembla que en acabar la guerra va haver uns alcaldes franquistes que eren catalans. Jo recordo que en una visita a Jerusalem, la ciutat dividida, l’Ajuntament ens va oferir una recepció, i l’alcalde era àrab! I jo vaig pensar: “Esclar, és el Porcioles de Jerusalem!”. Malgrat el poder i que allò està en mans dels jueus com a poder, no es van atrevir a posar un alcalde jueu. I a Barcelona no es van atrevir a posar un alcalde que no fos català, malgrat tot! Tots els alcaldes, “els quatre apoderats” que diu l’àvia Mercè de la novel·la, són gent d’aquí i van prosperar perquè feien el que creien que havien de fer. Hauria estat millor d’una altra manera? Potser sí, però jo només constato el que em sembla que era, un desclassament, com un exili… es paga d’una manera o d’una altra, o materialment o espiritualment. Hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals. Hem perdut tot de qüestions sobre la identitat, la cultura… Està molt bé que la gent no tingui gana, que vagin a escola i que hi hagi hospitals… però això té un preu. Si hagués d’escollir no sé què voldria, simplement és així. La literatura serveix per purgar una mica els pecats, no? I per ser una mica més conscients, i potser quan siguem més conscients preferirem una mica menys la cosa material i més l’espiritual. Tot i que ara ja està una mica més encarrilat, això.
F.B.V. I tindrem una espiritualitat en castellà o en anglès?
E.T. Potser sí. Jo sóc una mica escèptic, però les coses són així. Alemanya va perdre la guerra, i encara ho paga: per això els ferits nord-americans d’Afganistan i de l’Iraq els porten a les bases d’Alemanya. Aquí també es va perdre, i el que no podem fer és anar-nos demanant constantment què som i què fem. A una gran part de la població se la mareja constantment i una altra part ja ho té clar i opta per Espanya o pel castellà, i ho hem de respectar, perquè molts vénen d’Andalusia o d’on sigui i tenen la seva cultura i això no és dolent. La gent que parla una llengua, sigui castellà, sigui francès o el que sigui, no en tenen cap culpa. És la seva llengua i mereix un respecte, igual que en mereix la nostra. En tot cas nosaltres hem de fermar la nostra, no atacar la dels altres.
F.B.V. El lingüista Joan Solà va dir que els que parlen castellà i defensen que la seva llengua sigui la dominant ho fan perquè és la seva llengua, no amb la malícia que sovint se suposa.
E.T. Estem barrejats i hi ha d’haver un gran respecte, és una obligació que tenim. S’ha de respectar amb delicadesa i elegància. Els responsables dels problemes són els polítics, no el veí ni la comunitat de parlants.
F.B.V. I els que voten els polítics?
E.T. Llavors no hem d’anar a votar? Després resulta que l’índex d’abstenció és molt alt… Jo sóc possibilista, no maximalista, crec que som aquí per ser una mica feliços, tant com puguem. A Holanda parlen anglès, tothom el parla, tot i que Alemanya els sigui més pròxima, però els alemanys van perdre la guerra i l’anglès s’ha infiltrat a tot arreu: el cinema, la música… Amb les traduccions també passa, els catàlegs editorials estan plens d’autors de llengua anglesa.
F.B.V. Ser dels EUA o d’Anglaterra ja té un valor afegit i ens fa mirar amb menyspreu el que tenim.
E.T. És una mena de papanatisme absurd. No es gosa criticar, per exemple, el Harry Potter. Hi ha molta gent que es carrega aquest llibre, començant per Harold Bloom, però ningú els ha fet cas. I com el Harry Potter hi ha molts casos: sembla que com que té èxit tothom s’hagi d’agenollar al davant.
F.B.V. Però a Catalunya, durant molts anys, ha passat el mateix amb els llibres de Martí Pol: havien de ser bons perquè eren d’ell, i tota la poesia que llegia molta gent es limitava a Martí Pol com si no hi hagués res més. D’això fins i tot ell n’era conscient.
E.T. El primer signe que un país progressa en el camí cap a la civilització és el respecte cap als seus poetes. Respectar-los no vol dir no tirar-los pedres ni lloar-los perquè toca: vol dir llegir-los. Fins que el país no llegeixi no anirem bé. Això passa a tot arreu. En un moment determinat anaves per Espanya i només et podien parlar de García Lorca, i ara, que ja no hi és fa tants anys, gairebé no saben dir cap altre nom… potser l’Alberti o el Hierro, i para de comptar.
F.B.V. De vegades sembla que els escriptors siguin aliats del poder. En el cas de Martí Pol, la seva imatge pública semblava propera al poder, amb tants homenatges que li feien, encara que només calgués llegir els seus poemes per veure que en realitat era al contrari.
E.T. Ell era molt independent. El que passa és que sempre estem mirant a l’exterior, i comparant, i si als altres països tenen, posem per cas, tres poetes, doncs aquí n’hem de tenir quatre, i si no no estem contents. No ens sabem conformar amb el que tenim. Aquí, de vegades ens queixem que a les llistes dels llibres més venuts no hi ha els millors llibres, però és que a les llistes del New York Times gairebé sempre hi apareixen Tom Clancy i Danielle Steele, i és normal que hi siguin. No hi figurarà pas el Joseph Brodsky. De llibres de poesia no en figura ni un, a les llistes de best sellers .
F.B.V. I aquí no ens arriben els autors importants d’altres cultures.
E.T. Només arriba la novel·la comercial, o un llibre de reportatges, o el que pugui generar diners. Ara he citat Brodsky, però vagi als EUA o a Anglaterra i pregunti qui coneix, no ja Espriu o Bartra, és que no sabran ni qui és José Hierro o José Ángel Valente! Se senten malament per això? No, és normal, només saben el seu, tret d’algun estudiós que s’hi dedica.
F.B.V. És una qüestió de la indústria, doncs.
E.T. Home, en la poesia ja no hi ha ni indústria. La gent s’acontenta amb els seus, com ara amb Martí Pol, perquè vol unes veus pròpies. Potser el problema és que es limitin a una sola veu, i d’això el Miquel no en va tenir cap culpa: ell parlava d’altres autors, però no li feien cas. La gent és monotemàtica.
F.B.V. A Pa negre també hi introdueix molt tangencialment els abusos sexuals a infants .
E.T. El llibre està escrit des del punt de vista d’un nen que no ha sofert abusos, i ell no ho coneix, i la noia no ho manifesta, o ho manifesta amb un tancament total. També es coneix en unes circumstàncies amb un amic determinat, i prou, i la gent no se n’assabenta, i a la vida real passa igual. Si als EUA hi ha capellans que ara mateix tenen casos de pederàstia, imagini que podia passar quan no hi havia una pressió social al damunt, quan no es tenia en compte.
F.B.V. A l’obra la majoria de les dones treballen, i això encara sobta.
E.T. Jo aquí a Barcelona sentia: “Ara que la dona s’ha incorporat al mercat de treball”… Però aquesta gent en quin país viuen? Des del segle XIX que la dona treballa a les fàbriques, totes les fàbriques tèxtils de les conques del Ter i del Llobregat estaven plenes de dones, totes les dones de pràcticament tots els pobles hi treballaven, i els homes treballaven en altres feines o en càrrecs d’importància, de responsabilitat, que se’n diu. I, en un cert tipus de fàbriques, encara segueix pràcticament igual.
F.B.V. La història l’escriuen els vencedors, i a la novel·la parlen els perdedors, que ho veuen tot tenyit de la pobresa. Ho hem oblidat, tot això.
E.T. Hi havia les cartilles de racionament, amb el sucre roig, una llet blavosa, un oli infecte i el pa negre. Els que tenien cases de pagès estaven salvats, perquè tenien de tot i la gent hi anava a pidolar. Jo ho havia viscut, això. Hem oblidat moltes coses. Quan anàvem a Barcelona en tren, a la Meridiana molta gent obria les finestres i llançava uns paquets, de contraban, perquè a l’estació de la plaça Catalunya hi havia la policia i et demanaven un salconduit per entrar a la ciutat. Tot era resultat d’una situació molt dramàtica. I aquelles famílies tenien molt de valor, els infants gairebé no ho notàvem perquè els pares feien mans i mànigues perquè no ens adonéssim de res, o del mínim possible.
F.B.V. I encara som els perdedors.
E.T. Catalunya va perdre molt, perquè hi havia uns senyals d’identitat, però també hi havia rojos a Astúries, a Madrid, a tot arreu, i aquells també van ser represaliats, i aquella gent van ser perdedors igual. Al batxillerat nosaltres perdíem el Narcís Oller i ells mantenien el Pío Baroja, vam tenir un afegit de repressió, però també molts autors que van escriure segons què en castellà van ser eliminats de la superfície del món cultural, de vegades físicament i tot…
F.B.V. Pa negre és una novel·la que viu de les paraules, sempre que la finalitat darrera de vegades sigui aprendre paraules “que deia l’àvia” o la tia o qui sigui. E.T. Hi havia una creativitat popular que em sembla que s’ha perdut. Jo, quan em reuneixo amb amics, de vegades juguem a recordar com es deien les coses, abans, i cada paraula porta a una altra. De vegades oblidem que hem passat en poc temps d’una cultura oral a una de visual. Jo recordo que el cinema era fascinant, però ho era perquè només el veies un cop a la setmana. En el moment que a les quatre de la matinada pots escollir entre cinquanta cadenes, la imatge es banalitza. Avui els nanos diuen: “Deixa-m’ho veure”, i abans deien: “Explica-m’ho”. Potser no és d’una importància vital, però aquest petit detall explica moltes coses. Fins i tot els que escolten notícies per televisió les veuen.
F.B.V. Però al llibre hi ha ocasions en què sembla que vulgui ensenyar totes les paraules al lector, sembla que ens vulgui educar a marxes forçades…
E.T. És que el protagonista és un nen i li sobta que els que l’envolten parlin de manera diferent que ell. Hi ha paraules que un nano no diria mai, com versemblant , que diu l’àvia que, alhora, la treu del diari.
F.B.V. Però hi ha moltes paraules que els nens no entenen!
E.T. I no les han d’entendre! Aquesta paraula que no saben els hi quedarà com un misteri, i a molts els portarà a buscar què és allò. Però si els donem el llenguatge tan deixatat, mastegat, no progressaran mai en el llenguatge.
F.B.V. Ho exigim tot mastegat i fàcil?
E.T. Això és una cosa d’ara, és la sobreprotecció. És el que George Steiner en diu les teràpies de la facilitat, que no porten mai enlloc. És l’esforç, el que porta al progrés. Encara hi ha qui pensa que llegir és fàcil, i no ho és. Quan escric per a adults intento submergir-me en el magma de la llengua, i deixar-me portar.
F.B.V. Però Pa negre el podrien llegir els adolescents, no només els ‘adults’.
E.T. Crec que no, perquè hi ha tot d’elements que com a lector no estan acostumants a afegir-hi, una part de misteri que el lector ha de posar-hi. Els follets, per exemple, que un lector adult interpreta clarament com a refugiats a la casa, però això no es diu, perquè el noi no ho sap, ho sabrà potser més endavant. Per altra banda, hi ha unes certes veritats de la vida que amb el tipus de literatura per a joves cal anar amb molt de compte i molt de respecte, perquè cadascú té el seu desenvolupament vital i psicològic a un ritme determinat i no es pot precipitar.
F.B.V. A la novel·la es viu la iniciació sexual ambigua d’un adolescent, en doble direcció.
E.T. Però si ara encara hi ha molta gent que no ho sap, encara surten pares de família amb dona i fills que s’adonen que són homosexuals… A l’edat del protagonista, a la preadolescència, els sentiments són molt més confusos, i si no hi ha uns models encara més. Ell descobreix unes coses i en sap d’altres, però intueix el que no sap. Cadascú té el seu ritme. Ja ho diuen: “La televisió ha fet desaparèixer la infantesa”. Si no hi ha una administració de les claus de la vida no hi ha infantesa.
F.B.V. I es pot saber com hem d’administrar avui aquests coneixements als nens?
E.T. Hem passat una època molt dolenta perquè només hi havia una televisió que era omnipresent. Ara hem de veure què passa amb els ordinadors. Hi haurà un moment que arribarem a casa i direm: “Vull veure una conversa amb el Màrius Sampere”, i ho veurem. N’estic segur.
F.B.V. Però vol dir que als adults no els agrada també que els ho donin tot mastegat?
E.T. No se’ls dóna mastegat! Encara se’ls expulsa de la feina, del centre de Barcelona… La vida no és fàcil.
F.B.V. Quina responsabilitat té com a escriptor davant la societat?
E.T. Una de les funcions, crec, de la literatura, és posar els temes importants davant els ulls dels lectors, ajudar-los a enfrontar-los amb els seus problemes. Però el Brodsky deia que la primera obligació de l’escriptor és escriure bé. Perquè per viure necessitem paraules. També històries, però tenen una altra funció. Per tant, la primera cosa que s’hauria de fer a qualsevol país seria protegir els poetes, que són els que ens donen les paraules en l’estat més pur. A la novel·la hi ha molta més cosa que sobra, i al teatre no és essencial, a la poesia hi ha el llenguatge més pur. El gran monument a Barcelona no és cap novel·lista, és Verdaguer, i això ho sap fins i tot la gent que no llegeix, que a la cúspide de la literatura hi ha la poesia. Hem de llegir per proveir-nos de paraules, perquè sense paraules no podríem pensar, som animals de llenguatge, que deia Heidegger, em penso… Després vénen les altres funcions secundàries de la literatura, però no han de passar mai al primer pla, que no sigui com passa de vegades amb el menjar, que se sap que és molt bo, té molt bon gust però s’oblida que el que importa és que ens alimenti.
F.B.V. Hem de menjar llibres?!
E.T. Hem de llegir més, perquè si no acabarem perden el llenguatge. Avui es llegeix més que mai. La primera edició de L’educació sentimental , de Flaubert, va ser de 5.000 exemplars, i avui, qualsevol novel·la que sigui un petit èxit això ho supera amb escreix. Ferran Torrent, de la seva darrera novel·la, en va vendre més de 50.000 exemplars, que era impensable fa uns anys, perquè hi havia gent que no sabia ni llegir ni escriure.
F.B.V. En alguna cosa hem millorat.
E.T. Jo he conegut molta gent que no ha tingut estudis, i molts han hagut de fer-se el camí ells mateixos. El Miquel Martí Pol no tenia estudis secundaris, però tenia una apetència per la lectura i es va fer una gran cultura amb lectures, amb consells de Sarsanedas i una sèrie de gent que l’anava orientant. Esclar, això ha de sortir d’un mateix, s’ha de sortir de casa, fer el primer pas.
F.B.V. Vostè té alguns punts en comú amb el protagonista d’aquesta novel·la, i gran part de l’obra són records. Se sent reflectit en l’Andreu?
E.T. Quan Picasso o Dalí feien servir la seva dona com a model no ho feien perquè fossin extraordinàries, sinó perquè així s’estalviaven uns diners per pagar una model.
F.B.V. Vostè va viure fins a l’adolescència a Roda de Ter, un poble amb fàbriques i un riu, que podria ser el de la novel·la.
E.T. Podria ser-ho. També tenia dues masies o tres, on hi vivien parents, i els avis, i jo hi anava. I crec que els nanos de poble tenen una gran sort, perquè tenen el bosc, l’entorn natural. El nens de poble poden sortir a jugar al carrer, es respira una altra llibertat.
F.B.V. I per què no se’n torna a viure-hi, al poble?
E.T. Perquè ara m’avorreixo enormement. A més, visc a Sarrià, que d’alguna manera ja és un poble.
Article publicat a “La Vanguardia el 12/11/2003 per Julià Guillamon
Los huevos fatales
Sic transit Glòria Swanson fue uno de los libros fetiche de la literatura catalana de la transición. Se publicó en 1979, dos años antes que Històries de la mà esquerra de Jesús Moncada, y entre críticas favorables y recomendaciones positivas se convirtió en un punto de referencia: un ejemplo clarísimo de que a partir de las esencias más profundas del ruralismo, gracias a las vivencias directas dobladas de cultura, se podía escribir literatura de calidad: una novela corta de una gran complejidad técnica (La meva germana és ben boja, en la que Teixidor reconstruía la usura mental de una chica demente y grafómana), un cuento de la potencia figurativa y el reclamo de Sic transit Glòria Swanson o una obra maestra de la narrativa breve como “L’ou gargot”. Este cuento debería estar en todas las antologías. La “tieta de pagès” le cuenta al narrador que hay tres tipos de huevos. Los que sirven para hacer tortillas y huevos fritos, y los que llevan “com una grana de pollet al rovell”. Y además está “l’ou gargot”, un huevo fecundado que la clueca abandona, el proceso se interrumpe y queda a medio hacer. Los niños que protagonizan las historias de Emili Teixidor se sienten atraídos por estos huevos. El protagonista de Retrat d’un assassí d’ocells contempla en la vitrina de la escuela un nido de jilguero con tres “ous gargots”. En Pa negre forman parte del tesoro que los chavales esconden en el tronco de un ciruelo. El protagonista de “L’ou gargot”, de Sic transit Glòria Swanson, es un niño de la guerra. Intrigado por el misterio de la vida, se dedica a hacer experimentos. Retira la cáscara para ver el pollito amodorrado y pegajoso, o vuelve a depositar el huevo en el ponedero, a escondidas, para ver si llega a completar el proceso. El huevo es un correlato objetivo de la impotencia del chico ante la muerte del padre, un emblema de la descomposición de los ideales y la expresión de una poética. Teixidor nació en 1933, tiene setenta años. Pero yo le veo como un “nen gran”, manipulando estos “ous gargots” que simbolizan lo incompleto y mal terminado, la vida abortada y la imperfección del mundo, que en sus novelas y cuentos se encarna también en la figura de la chica con meningitis, del amigo manco, del joven tísico. Desde Sic transit Glòria Swanson, la literatura de Emili Teixidor ha funcionado por un procedimiento de variaciones y adicciones. El lector que le ha seguido en todos sus libros reconocerá unos cuantos elementos que se repiten: la mujer enloquecida que corre desnuda por el bosque, la leyenda de las chicas degolladas en el camino de la fábrica, el represaliado que conduce el coche de línea, el “joc dels disbarats” o la canción del “pare Carbasser”. Son marcas recurrentes que establecen el ritmo interior, global, de su obra narrativa. A partir de ahí cada novela introduce un tema propio. En Retrat d’un assassí d’ocells los poderosos los amos de la colonia y los mandamases de la curia se conjuraban en una historia a medio camino entre “Blue Velvet” y “Twin Peaks”. En El llibre de les mosques, los recuerdos del Vic prostibulario y clerical se combinaban con las experiencias de Teixidor en la Barcelona de los sesenta. Pa negre representa un retorno a los orígenes, al primer libro, al primer cuento. Teixidor ha recuperado la mayor parte de las historias que le obsesionan y las ha recreado en una única trama de corte clásico, protagonizada por el joven Andreu, trasplantado a una masía de la Plana de Vic. El padre está en la cárcel, condenado a muerte, la madre es una “xinxa” de la fábrica de tejidos. Sin padres, junto a un primo algo mayor y a una chica de su edad, Andreu experimenta una doble iniciación en el sexo y en el lenguaje. La primera parte está muy próxima a las memorias noveladas, con algún capítulo que funciona prácticamente de manera autónoma (los juegos en el bosque con la Roviretes, la historia del carbonero humillado en la procesión del Combregar General). La descripción de la vida de los chicos “massa enjogassats” entre los árboles y en las habitaciones de la masía es emocionante. Teixidor sabe de lo que habla, y maneja un catalán sensacional, del que se distancia atribuyendo los giros más característicos a la abuela, porque el narrador es un desclasado y se enfrenta a una realidad que ya no existe. La violencia se resuelve aquí simbólicamente con la aparición de un caballo despanzurrado, en un clima de fugas, reyertas, maquis, monjes y civiles cómplices. La muerte del padre trastoca el frágil equilibrio familiar, y abre una brecha irreparable. Adoptado por los amos, Andreu saldrá de Can Tupí para estudiar el bachillerato. Pero antes la novela ata todos los cabos sueltos en una serie de capítulos formidables en los que Teixidor abre los puntos de la trama, separa las generaciones, y presenta las diversas opciones vitales ante la decadencia del mundo rural. La discusión entre el Quirze pare y Enriqueta, relatada por el chaval que escucha desde la cama, es un momento de máxima complejidad y tensión. “Era el temps del pa negre, de la llet blava i de les mongetes amb jaumets”, escribió Teixidor en uno de los cuentos de Sic transit Glòria Swanson. Cada vez que un escritor de la generación correspondiente aborda la posguerra, existe el riesgo de acabar como en la canción de Serrat. Pa negre apunta mucho más alto. Es uno de los libros más importantes de Teixidor y, junto al Purgatori de Mira, la mejor novela del año.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
Internet m’ha servit, sobretot, per reduir la paperassa que abans tenia sobre la taula. És a dir, com un arxiu permanent o una gran biblioteca de butxaca, en la qual puc consultar el que vulgui. A Internet hi ha gent per a tot i hi trobes de tot, des de la història de la sabata de sola de goma fins a les oclusives a Britànnia. Estic subscrit a grups de notícies i xats que m’interessen i hi perdo una quantitat d’hores que és fatal. Suposo que si estigués interessat per la cosa plàstica, de dis-seny, encara hi perdria més temps, perquè en aquest camp Internet encara dóna per més. El correu electrònic em sembla una eina genial. He fet amistat amb gent de Honk Kong i Tailàndia a través de grups de discussió sobre Txèkhov, per exemple. Per la meva última novel.la he renunciat a buscar informació per Internet perquè amb la quantitat de coses que hi ha a la xarxa sobre sectes cristianes m’hauria caigut un allau de dades al damunt inabastable. Quan començava se’m va acudir buscar una informació sobre Txèkov i me’n van sortir 48.000 entrades. Vaig aconseguir discriminar el material fins a les 1.800, que, és clar, també era un volum impossible de manejar. Amb la pràctica i el temps suposo que en aquest aspecte Internet i els internàutes millorarem. Tot i així, Internet sempre serà una manera de perdre el temps com ho és la televisió o el cotxe. Cadascú ha d’adaptar-la a la seva dictadura.
Entrevista publicada al diari “Avui” 09/03/00 per Lourdes Domínguez
L.D. ¿Existeix en realitat el Llibre de les Mosques?
E.T. No ho sé; descobrir-ho seria feina dels historiadors o dels periodistes. Jo he fet una ficció sobre una dada que em va do-nar la Montserrat Casals, quan em va comentar que existia un tipus de llibre així. Més tard, m’han informat que a la diò-cesi de Lleida existeixen unes obres semblants i que les anomenen Llibres de Sang.
L.D. ¿Així doncs, els fragments del Llibre de les Mosques que sovintegen a la novel.la són de la seva collita?
E.T. Sí, són ficció, no són fragments de llibres que ja existeixen ni pretenen ser un catàleg que reculli processos de l’Església contra els seus membres.
L.D. Però bé deu haver hagut de consultar aquests tipus d’obres per poder escriure el seu llibre…
E.T. Sí, i són avorridíssimes, perquè estan escrites per a historiadors i no per a lectors. S’hi descriuen tots els processos, els delictes, les penes sense cap mena d’ambició literària, amb una prosa més aviat de jutjat. El meu Llibre de les Mosques no és així: intenta ser una superació d’això, no és cap recull de delictes un rere l’altre.
L.D. Al llibre, recull les reflexionsd’uns membres de l’autoritat eclesiàstica sobre el Mal i els pecats de tipus sexual en el clergat. ¿Exposar aquestes febleses de la clerecia no converteix l’obra en anticlerical?
E.T. No ho crec. És més: si es llegeix bé, s’adverteix que en alguns punts es mostra un gran sentiment, o com a mínim una gran nostàlgia, del fet religiós.
L.D. Però presenta una religió que sempre és viscuda com una imposició, com alguna cosa que requereix sacrificis, que sempre comença per no…
E.T. Perquè la religió a l’època del franquisme era així. I encara ara, una de les grans equivocacions de l’Església, al meu parer, és que, en lloc de donar un missatge d’amor, fa arribar un missatge de prohibicions. Les relacions públiques de l’Església funcionen molt malament. I si no és així, per què el seu símbol és un
Crist crucificat en lloc del Crist ressuscitat? No permetre el sacerdoci de les dones no és continuar dient que no?
L.D. La novel.la està estructurada en tres parts…
E.T. Hi ha una mena de triple acció: la història de l’Eulàlia, la mestra d’escola que guarda el Llibre de les Mosques; els fragments d’aquest llibre que es van intercalant en el text; i el rerefons d’època, un reflex dels anys seixanta, setanta i vuitanta que m’ha interessat de fer. Tots tres elements s’interrelacionen formant una mena de trena.
L.D. Quan va rebre el premi Sant Jordi va qualificar l’obra de novel.la de reflexió moral…
E.T. Sí, perquè fa una reflexió sobre una conducta individual, la de la mestra, i sobre una conducta col.lectiva, la del clergat. La novel.la intenta establir un contrast, una tensió, entre aquelles persones que, com la mestra, no s’atreveixen a viure, i aquelles altres, la clerecia, que se salten les seves obligacions i viuen massa.
L.D. L’Eulàlia és una mestra de poble totalment infantil…
E.T. El que li passa a l’Eulàlia ho explica un poema d’Eliot que parla d’un senyor que no s’atreveix a viure i que, per tant, evita els perills que comporta la gosadia de viure, però alhora esdevé una mena de mort espiritual en vida.
L.D. Com l’Eulàlia, vostè també ha exercit de mestre i coneix Roma i París. Comparteix amb ella algun tret més?
E.T. No, he fet servir aquests escenaris per economia narrativa, és a dir, perquè els conec. És com l’Isidre Nonell, que pintava gitanes perquè era el que tenia més a mà i perquè li sortia gratis, o com Picasso, que pintava la seva dona.
L.D. ¿Li ha estat difícil parlar en primera persona tractant-se d’un personatge femení?
E.T. Sí, de fet vaig tenir la novel.la aturada durant molt de temps per aquesta raó. Però crec que ha estat una bona opció, perquè això m’ha permès allunyar-me de la protagonista, prendre un distanciament respecte de les seves vivències que crec que era necessari.
L.D. Al principi de la novel.la se’ns revela l’assassinat d’una nena del poble i no és fins al final de l’obra que es descobreix l’assassí. ¿Podríem parlar de novel.la de misteri?
E.T. No, el misteri no té gaire importància, només és una estratègia que em serveix per explicar totes les qüestions que vull donar a conèixer. El misteri és simplement un reflex de l’època: eren uns anys en què hi havia moltes coses que no s’acabaven de dir, que s’amagaven al públic. Al revés d’ara, que es parla tant i tant de tot i de tothom. Abans, el que s’amagava es mitificava, mentre que ara es comenta tant tot, que tot es banalitza. Al meu llibre, l’important no és descobrir qui és l’assassí, sinóquines raons tenia per matar.
L.D. Què tenen a veure les mosques amb un llibre sobre les temptacions de tipus sexual del clergat?
E.T. En una societat molt reprimida, la gent que consultava el llibre ho feia per expansionar-se amb les barbaritats que llegia. Com que no hi havia cap tipus de llibres eròtics, aquest tipus d’obra els excitava. L’excitació feia que el llibre esdevingués molt brut i atragués les mosques. A més a més, aquests insectes sempre han estat un símbol del Mal.
L.D. Com ha comentat, li interessava reflectir la societat catalana de finals dels 60, els 70 i principis dels 80. En diversos fragments critica el conformisme burgès de la caseta i l’hortet…
E.T. Critico el conformisme no només dels burgesos, que són els que tenien més possibilitats de rebel.lar-se, sinó de tota la societat. Per què et penses que la dictadura va poder aguan tar-se durant quaranta anys?Cap règim aguanta tant si no hi ha el que després es va anomenar franquisme sociològic. Però que consti que critico el conformisme, però també el comprenc. Ara també passen moltescoses que ens haurien d’esglaiar i no hi fem res.
L.D. ¿Reivindica que en lloc d’arxivar el sexe com a font de pecat, s’hauria d’estudiar com a font de bondat, com feien els antics?
E.T. Sí, com feien els antics i com han fet certes sectes heretges. Jo crec que encara fa falta una gran quantitat d’educació sexual. L’educació sexual que és dóna actualment és massa mecànica. Pensa que jo pertanyo a un sector d’ensenyants que vam haver de lluitar perquè s’estudiés educació sexual a les escoles, perquè nois i noies poguessin estudiar junts!
L.D. En el seu intent de reflectir una època, fa sortir al llibre bastants personatges verídics…
E.T. Gairebé tots els personatges els cito amb noms verídics: Ventura Gassol, el bisbe Irureta, Serra i Moret…
L.D. Un dels seus personatges ficticis, l’Artur, diu que hi ha un misteri a cada persona. Vostè també ho creu?
E.T. N’estic convençut. Les virtuts ens venen de fora i els vicis de dins, per això no ens acabem de conèixer mai fins que no coneixem amb exactitud els nostres vicis. Tothom té la seva part fosca, perquè si no fos així, la bondat, la virtut, la santedat, no tindrien cap mèrit. El mèrit està a superar aquests vicis innats.
L.D. Pel que es desprèn del llibre, la carn sempre pesa més que l’esperit…
E.T. És el meu parer, però podria estar equivocat. Crec que és un tema obert sobre el qual hauríem de discutir més.
L.D. En alguns llibres seus per a un públic més jove com ara En Ranquet i el tresor i El soldat plantat, crea personatges orfes, solitaris, que busquen la seva identitat. ¿Seria també el cas de l’Eulàlia?
E.T. Sí, l’Eulàlia representa tota aquella gent, que és molta, que no han madurat, que no s’atreveixen a fer-se adults. Per exemple, hi ha molt lectors així, que no gosen enfrontar-se a certes obres, als clàssics, per exemple. Encara que, de fet, no tenen cap obligació de fer-ho.
L.D. Es comenta que l’infantilisme és un tret comú en molts ensenyants. És el seu cas?
E.T. Diuen que els mestres, de tant estar amb els nens, ens infantilitzem. Jo m’hi incloc, en aquest grup. Però en sóc conscient i crec que hem de lluitar-hi en contra.
L.D. Aquesta és la seva tercera obra dirigida a un públic adult. Què l’ha animat a repetir?
E.T. Si un és escriptor, ha d’escriure cada dia. Jo escric per a infants i joves, escric guions, escric per a la ràdio, escric per als diaris i, de tant en tant, doncs, també toca escriure per a adults. Només escric per a adults quan en tinc ganes o quan tinc una nova cosa a dir.
L.D. Què li aporta la literatura per a adults que no ho faci la dirigida als infants i joves?
E.T. Em permet parlar d’uns temes diferents i d’una manera i amb un risc també diferents. Els nens i els joves són un públic lector molt exigent: si un llibre no els agrada, el deixen, i per tant cal respectar-los molt. Al públic lector adult no cal respectar-lo, cal molestar-lo.
L.D. Vol dir fer-lo enfadar?
E.T. Em refereixo a molestar-lo per provocar que pensi. Un llibre no ha de respondre preguntes, n’ha de generar. A més, el lector adult ja sap que no tots els llibres són per a totes les ocasions, per això no cal respectar-lo tant.
L.D. Com prefereix que el qualifiquin: com a escriptor per a nens i joves o com a escriptor per a adults?
E.T. Simplement m’agrada que es refereixin a mi com un bon escriptor i punt. Aquesta classificació és artificial: no hi ha escriptors per a nens i escriptors per a adults, hi ha escriptors i prou. Per exemple Ted Hugues és un grandíssim escriptor i molts dels seus llibres eren per a nens; Wiliam Faulkner escrivia obres per nanos, Gertrude Stein també… És absurd fer aquesta mena de dicotomia. Per exemple, hi ha molta gent gran que ha llegit el meu llibre L’amiga més amiga de la formiga piga i els ha agradat.
L.D. Així, doncs, ¿no creu que necessités cap premi Sant Jordi per confirmar la qualitat de la seva obra per a adults?
E.T. En absolut. La primera obra que vaig escriure per a adults ja va guanyar el premi de la rítica Serra d’Or. Què més vols?
http://www.partal.com/aelc/autors/teixidore/index.html
Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail
http://pie.xtec.es/sedec/etei.htm
Emili Teixidor. Una proposta de comprensió lectora