Pàmies, Sergi

Biografia

Sergi Pàmies(París 1960) Escriptor. Fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, s’inicià en la literatura amb dos reculls de narracions, T’hauria de caure la cara de vergonya (1986) i Infecció (1987). Posteriorment ha publicat les novel·les, La primera pedra (1990, premi Ícaro 1991), L’instint (1993, premi Prudenci Bertrana 1993) i Sentimental (1995) i les narracions La gran novel·la sobre Barcelona (1997). Algunes de les seves obres han estat traduïdes. També col·labora a la premsa i participa en espais radiofònics, sovint en col·laboració amb l’escriptor Quim Monzó. Ha continuat la seva obra amb la novel·la Sentimental (1996) i les narracions La gran novel·la sobre Barcelona (1997) i L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000). Sergi Pàmies debuta com a novel·lista amb la novel·la La primera pedra, editada per Quaderns Crema. L’escriptor català Sergi Pàmies és guardonat amb el premi Ícaro per la gran acollida que ha tingut la versió castellana de la seva obra La primera pedra.

Obra

“Al límits del fricandó” dins T’hauria de caure la cara de vergonya

“Al límits del fricandó” comença en unbar d moda. Quan la seva nòvia li diu que el vol deixar, el protagonista demana un whisky doble. Es queda sol, arriba una mulata, parlesn una estona i ella el convida a casa seva, però no aconseguiex que mantingui una erecció.

“Amigdalitis” dins La gran novel·la sobre Barcelona

“Amigdalitis”. Un home arriba a una ciutat per raons de treball. Des de la cambra del barri perifèric, veu un edific en construcció, gairebé acabat. Però al cap dels dies s’adona que en lloc d’ennlestir-lo, els operaris l’estan demolint.

“Caixa oberta” dins T’hauria de caure la cara de vergonya

“Caixa oberta”. E protagonista intenta treure diners en un caixer automàtic. El caixer no respn, volsaber en què es vo, gastar els diners a les dues de la matinada. Apareix un empleat de manteniment i la història pren un curs ràpid i imprevist. El conte tracta d’una qüestió fonamental en la dinàmica dels no-llocs. Per gaudir de l’anonimat, en el món d’avui cal haver demostrat prèviament l’identitat. El número secret de la targeta de crèdit és la contrasenya que dóna accés a un nou món. Gràcies a aquest protocol, deixem de ser nosaltres per convertir-nos en clients, passatgers o usuaris.

“El Nyu” dins T’hauria de caure la cara de vergonya

“El Nyu”, l’animal entra al bar, el porter el deixa passar pensant que és cosa de l’amo. El conviden a una copa, l’estiren la cua, li apaguen un cigarret a l’ull. A la sortida, la barreja de velocitat, alcohol i animalitat provoca un accident fatal.

“L’hemisferi sud” dins La gran novel·la sobre Barcelona

“L’hemisferi sud”. Un home entra en un bar i demana una cervesa. Un noia el reconeix i s’ofereix a acomapanyar-lo a un polígon industrial, li fan una demostració d’una màquina, firma un contracte, el porten a l’estació de tren, i quan es disposa a comprar el bitllet per tornar li toca un premi. Surt de l’estació amb un pernil. Un taxi el torna a deixar en el punt de partida

La primera pedra

La primera pedra és la història de l’etern suplent, un vulgar lampista, amant mediocre, futbolista de segona fila. L’encarregat l’envi a substituir un operari que s’ha trencat el cap, la dona el fa fora del llit quan encara falten hores perquè es faci de dia, l’entrnador el fa sortir al camp, marca un gol i els companys el feliciten amb menyspreu cordial. Un del moments culminants de la novel·la és la descripció del Saló de la Infància. Entre l’enrenou de la fiara, l’oncleperd el nebot, i aquest incident accentua la sensació d’estranyesa que provoca l’espai immens sotmès a una intensa estimulació dels sentits.

Sentimental

Documentació

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm.14 per Joan Manuel Matoses

L’última hora de Pàmies

Sergi Pàmies no ha estat mai un d’aquells destrossarècords de vendes, però ha sabut mantenir la línia de flotació literària amb una certa solvència. Tres novel·les (La primera pedra, L’instint i Sentimental), quatre reculls de contes (T’hauria de caure la cara de vergonya, Infecció, La gran novel·la sobre Barcelona i aquest que presentem) i diversos premis li han atorgat un seient de preferència a la llotja de bons escriptors. Parteix com a un dels favorits en Quaderns Crema, i l’acceptació per part del respectable ha estat sempre molt potenciada per la seua presència a diversos setmanaris i periòdics en castellà i en català, alguns de difusió estatal. Fins i tot el podem trobar, darrerament, epilogant llibres d’escriptors mediàtics molt famosos (i això no és qualsevol cosa). Pàmies és sempre molt prudent, no sol pixar fora de test —sense perdre mai, això sí, un esperit analític ple d’ironia— i només de tant en tant fa algun comentari agosarat, com la seua dèria per trobar algun productor cinematogràfic que li realitze els somnis. Poques setmanes després de publicar l’últim llibre, Sergi Pàmies en donava explicacions a un conegut comunicador de TV3 que l’entrevistava. El programa sol promocionar així, cometent entrevistes a l’estil night-show nord-americà, tot allò que interessa als productors televisius, i de retruc als artistes afectats. El nostre autor, dic, explicava que el seu anhel constant és escriure el llibre que a ell mateix li agradaria trobar a la llibreria. Fins ací, d’acord, perquè segurament tots els escriptors i escriptores escriuen amb aquesta mania subliminar, tant si volen com si no. Ara bé, no es pot pretendre, d’altra banda, que aquest llibre que a un li agradaria trobar agrade també al públic massiu. És el que em sorprèn, en descobrir que, després de dos mesos en circulació, l’últim llibre de Pàmies figure, invariablement, en algun dels cinc primers llocs de tots els top ten de vendes al nostre territori lingüístic. Supose que a tots ens fa gràcia el títol, L’últim llibre de Sergi Pàmies, i és potser un bon motiu per comprar-lo (esperem que el proper no es diga De debò, aquest sí que és l’últim o coses així). També, es tracta d’un llibre que, si ens hi posem, perfectament pot durar-nos a les mans una pel·lícula de les de la nit. Cal afegir que Quaderns Crema sembla haver-se adonat dels profits d’entrar en el tripijoc de la competència mercantil, i ha abaixat una mica els preus, fins ara molt business-class. Amb tot, les vendes han estat imparables, i crec que no deixa de ser estrany que el públic reaccione així, perquè el llibre tampoc és per a tant. La publicitat fa miracles. Nou contes omplin el centenar i mig de pàgines de l’obra: el segon n’ocupa ni més ni menys que seixanta, i la resta oscil·len entre les poques i les poquíssimes pàgines. Això atorga a aquest llibre la condició de relativament inclassificable, ja que el pes del segon conte, «L’oceà pacífic», anorrea la sensació de brevetat que n’esperàvem al principi. Si, almenys, aquesta segona peça fos realment espaterrant, encara podríem dir que això és una novel·la curta acompanyada de contes breus, però malauradament «L’oceà pacífic» fa aigües com els altres. El regust general del llibre ens fa pensar en un cert acomodament de Pàmies: s’ha tornat molt seriós —o potser vell—, en comparança amb altres ocasions. Ja no ens magnetitza des de les primeres línies, sinó que tan sols ho aconsegueix en un parell o tres d’ocasions disperses, i quasi sempre per mor d’alguna frase enginyosa o un pensament d’aquells que ens activen el somriure. Poques vegades, en canvi, ens sentim atrets per allò que succeeix als personatges: resulten una mica freds, anònims, sense rostre ni gest. Pàmies ja no es llança al buit, ja no resulta seductorament escatològic i, el més greu de tot, tracta el sexe d’una forma completament asèptica. No és que la visceralitat siga una eina obligatòria en la narrativa, però un distanciament excessivament estèril tampoc hi ve bé. La contundència amb què sovint es resolien els seus contes anteriors ha quedat reduïda, ara, a una suau reducció de marxa, mitjançant la qual la majoria dels relats acaben tenint, tan sols, un punt final: és el cas, in extremis, de «Les dues cares de la mateixa moneda». Podem estar contents que, almenys, no ha perdut el sentit de l’humor. Continua sent irònic i, sobretot, profundament humanista. Li agrada fixarse en el més ínfim detall del coneixement, que ens assalta en qualsevol situació intranscendent: és reconfortant, si ens adonem que això que diu en un moment també ens ha passat pel cap alguna vegada. És una mena d’universalització del nostre enteniment, o com a molt l’únic aspecte amb el qual ens podem identificar, i al capdavall esdevé el major atractiu de l’obra. Sergi Pàmies no ha estat inspirat, aquesta vegada, però no li podem retreure, tampoc, allò que ell mateix utilitza com a justificació al final del llibre: perdut per perdut —i tenint un amic editor —, m’estime més publicar-ho. Val la pena. Ara ens toca a nosaltres, davant l’enigma (o el presagi) del títol, discernir si valdrà la pena de llegir-lo.

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm.3 per Joan Manuel Matoses

Contribucions a la narrativa d’ara (endavant)

Ni és gran, ni és una novel·la, ni tampoc tracta, almenys directament, sobre Barcelona. Un dels més profitosos fitxatges de Quaderns Crema publica el seu tercer recull de contes, i tot fa preveure que un o altre premi li caurà, atesa la gloriosa trajectòria dels anteriors Infecció i T’hauria de caure la cara de vergonya, o bé les ovacions que han rebut les seues novel·les —les de debò. Quinze contes, d’extensió variable, han calgut per omplir una enquadernació de butxaca, impresos amb unes lletrasses com les d’alguns llibres d’institut. Podem trobar pures reflexions, breus, amb el seu punt d’agudesa i regust aforístic —«Fraternitat »—; a la resta de narracions, però, l’acció domina unes situacions que evidencien un element fonamental: Pàmies es mou dins una realitat desencisada i captivada per l’absurditat, generalment trista. Una mena de Llei de la Ironia del Destí, doncs, ho controla tot. L’últim conte, titulat precisament «La gran novel·la sobre Barcelona», a tall de clímax, és una joia que ben bé podria passar per novel·la curta amb algunes pàgines addicionals: és el més llarg, i està construït a base de fragments molt reduïts que alteren les línies fixes d’espai i temps, però que remeten sempre al mateix context. Distingim, al fons, una acolorida —tirant a fosc— gran ciutat, que agarbella tota classe de tipologies humanes, sorpreses in fraganti en les positures més ridícules i paradoxals. Pàmies, però, se’n riu, de tot això. La caricatura de l’actual vida cívica, deshumanitzada i contradictòria, és un dels reptes que planteja aquesta peculiar novel·la, fent-ne ara l’extensió a tot el recull. Una visió patètica i sarcàstica accentuada, a més, per la naturalitat en la redacció: una prosa de tota la vida, innocent, exempta d’extravagàncies i experimentacions, caracteritzada per una peculiar aversió als diàlegs (constant a bona part de la seua obra: La primera pedra, Infecció…). Opta, així, per sorprendre el lector tan sols amb el contingut, i en darrer terme amb cada un dels finals. Al meu parer, aquesta estratègia hi proporciona resultats desiguals: hi ha casos sobradament reeixits —«La set», «La música clàssica» o «L’hemisferi sud»— i d’altres que no ho són tant —potser són tan dessaborits com pareixen, o potser no? Cap altre detall? Per exemple, l’evolució de noms propis de personatges: als primers contes, no en tenen («la noia espantada», o «l’home famós»); més tard tenen noms coneguts (Ernest, Enric…), i cap al final es tornen internacionals (Kaplan, Fritz…). Tot està adreçat cap a la ridiculització, un recurs molt freqüent en aquest tipus de narrativa. Pel que fa als títols, tan decisius en un conte, la majoria han estat escollits simplement en consonància amb cada tema («La llista de la compra», «Suite», etc.), i alguns altres massa simplement amb la forma —¿com es pot titular un conte de deu paràgrafs «Deu paràgrafs»?—; en conjunt, tristament fàcils, a excepció del títol del recull, una mica més encertat. Hi ha qui no podrà estar-se de comparar l’au- tor amb Quim Monzó. És cert que hi ha concomitàncies (fins i tot físiques?), especialment en allò referent a la fixació d’un model vàlid i amplament acceptat de narrativa breu en català, però també els separa una gran distància. Fora d’aquestes ponderacions, d’altra banda inútils, hem de dir que, en aquesta obra, globalment, Pàmies ha practicat una narrativa un poc més light, apta per a tots els públics, i potser menys arriscada que en altres ocasions, pel que fa a la posada en escena de les desgràcies humanes que pretén mostrar. Fet i fet, de vegades tot queda mancat de profunditat. Sens dubte, i malgrat tot, ens trobem davant una bona mostra de les noves pretensions narratives, marcades per la brevetat, la referència a l’actualitat i la ironia en aquest cas, que ens hauran de dur de la mà d’ara endavant.

Opinió de l’escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
Especial sant jordi, 23 d’abril del 2000

La meva relació amb Internet és força agredolça. No sé si és que he tingut mala sort, però trobo que és molt lent, que no funciona i que es penja molt sovint. Jo no em desanimo i tendeixo a intentar-ho: busco coses i l’utilitzo com una eina de consulta més. Ara, a l’hora de fer turisme literari, que és el que m’agradaria, no me’n surto. Em consta que hi ha moltes revistes, webs de llibres, editorials, però poques vegades aconsegueixo accedir-hi i moure’m-hi amb comoditat. A l’hora d’escriure articles, Internet va molt bé perquè hi trobes coses que no surten a les enciclopèdies: aspectes menors, conjunturals, que no tenen aquella aurèola d’immortalitat que té el que surt a les enciclopèdies. Hi pots trobar la història d’aquell tio de Nebraska que comença. I això m’entusiasma. Per això dic que amb Internet hi tinc una relació agredolça. M’entusiasma a vegades i em desespera d’altres . No obstant, suposo que també és una qüestió de temps. Jo no en tinc. I suposo que, com tot, Internet té el seu llenguatge i apendre’l vol hores.

Entrevista publicada al diari “Avui” el 28/09/00 a cura de David Castillo

Un Sergi Pàmies de quaranta anys publica el seu quart llibre de contes, L’últim llibre de Sergi Pàmies (Quaderns Crema), un recull de nou relats, que aplega un de seixanta pàgines -una mena de nouvelle circular en què tothom es va morint- i la resta d’una brevetat i d’una concisió en l’estil, que es despulla de qualsevol signe retòric mitjançant l’economia de llenguatge i la claredat expositiva. El perill d’aquesta condensació el salva a través d’un exercici de síntesi i de depuració formal. El llibre complementa la lectura temàtica amb el joc estilístic. I en relació amb el tema, Pàmies ofereix un catàleg de les pors que afecten l’home modern. Hipocondríacs que s’enfronten als resultats d’unes anàlisis clíniques, un home que imagina el futur, la demència senil i un home que evoca la seva filla desapareguda -el conte més tendre del recull- conformen el bloc més relacionat amb la família i que ens connecta amb el conte Fraternitat, del seu llibre anterior La gran novel·la sobre Barcelona (1997). Un altre, La popularitat, toca el tema del prejudicis cap a l’homosexualitat i la seva problemàtica i ens recorda amb un altre dels relats del del recull anterior, el titulat La música clàssica. També trobarem un conte que ofereix les diferents perspectives entre lectura i escriptura i dos més vinculats a la literatura fantàstica, que estan protagonitzats per un home que no s’assembla a ningú en un país on tothom s’assembla a algú famós i per un caçador que mata un altre caçador idèntic a ell. Diferents propostes per a un Pàmies molt sincer, que exorcitza les seves pors, les nostres pors, transformant-les en literatura.

D.C. ¿El títol ‘L’últim llibre de Sergi Pàmies’ és un reclam, una amenaça o una provocació?
S.P. És un títol amb opinió. És un intent de cridar l’atenció sobre la desaparició dels títols. Tinc la sensació, com a lector i com a escriptor, que la gent ja no reté els títols de les obres. Em trobo persones que em diuen “aquell llibre teu sobre Barcelona” o que l’anomenen La novel·la de Barcelona. L’altre dia em vaig trobar un lector que em va dir que havia llegit El semental en comptes de Sentimental. Vaig començar a pensar que la gent no recorda els títols. Jo mateix m’he trobat anant a una llibreria i preguntant si tenien l’últim llibre de tal escriptor. Vaig fer una prova de camp, anant a les llibreries i escoltant com els compradors demanaven els llibres. Vaig comprovar que de cada deu demandes, cinc no eren amb el títol. Aleshores, d’una banda volia cridar l’atenció sobre aquest fenomen i, de l’altra, també oferir la sensació que et queda cada cop que acabes un llibre. Tens la sensació que mai no escriuràs cap altre. En tercer lloc vull constatar aquesta mena d’espasa de Dàmocles que la novel·la s’acaba, que el llibre es mor, que la indústria del llibre serà aniquilada per Internet. N’estic fins als pebrots, de tot això, i ja que m’amenacen tant responc amb aquest títol: fem l’últim llibre i acabem d’una punyetera vegada. És un títol que sobta, però, com ja havia fet amb La gran novel·la sobre Barcelona, he volgut introduir opinió, un missatge.
D.C. Precisament en un dels contes parla de la mort de la novel·la, cosa que s’ha convertit en un tòpic tan gros com la gran novel·la de Barcelona.
S.P. Sí, ho podríem comparar amb allò de l’escalfament del planeta o el forat de la capa d’ozó. Són coses que m’acompanyen des que he nascut. Suposo que cada èpocaha tingut les seves espases de Dàmocles i en la nostra han estat el perill atòmic, el perill amarillo i un altre que ens assetja és la mort de la novel·la. Em preocupa fins a un cert punt, per aquest motiu al conte Cobertura combino la suposada mort de la novel·la amb morts molt més reals, com ara la de les persones que estimes i la pèrdua de la teva mateixa vida. La mort de la novel·la se me’n fot, passo olímpicament. Si es morís demà la novel·la i tots nosaltres no ens moríssim, firmaria demà mateix, però em sembla que la novel·la durarà bastant més que nosaltres.
D.C. Obre el conte ‘Cobertura’ amb una cita del poeta Màrius Sampere que diu: “Com m’agrada escriure en una llengua que diuen que es mor”.
S.P. Dins d’aquest marc de morts possibles, com a catalans hem de ser més que els altres. Tenim una oportunitat més que els altres. A nosaltres que se’ns mor la novel·la, el planeta i se’ns està acabant l’oxigen, a més, se’ns està morint la llengua, cosa que ens converteix en uns necrofílics importants. Per aquest motiu vaig utilitzar aquest poema que em sembla extraordinari. És important aquesta matisació del “que diuen” perquè sempre hi ha algú que diu que es mor. Gairebé fa trempar pensar que estàs escrivint en una llengua que s’està morint. A veure si no tindré temps ni d’acabar el pròxim llibre. El vers de Sampere va ser el motor, el desllorigador del conte.
D.C. També la literatura catalana, plena de velles glòries, sembla condemnada al tanatori. Què en pensa del que s’està fent ara?
S.P. És molt injust donar categoria a algú quan es mor. Ho trobo una falta de respecte pels vius i pels morts. Pels morts perquè haver-ho reconegut quan eren vius hauria estat millor i pels vius perquè són els que estan fent coses. A mi em sembla que Quim Monzó, Jesús Moncada, Imma Monsó i Albert Mestres, entre altres, no tenen res a envejar als morts que ara venerem. L’únic petit defecte que tenen és que estan vius. Si morissin, immediatament començaria la campanya de beatificació. Crec que és millor interessar-se per la gent que està fent coses, amb la qual pots mantenir un diàleg, que no haver d’esperar que es morin per descobrir los. Aquesta és una manera molt mesquina d’anar pel món.
D.C. Però és el que passa…
S.P. Mira, si el gran referent ha de ser l’Espriu, recordo que quan era viu ningú li feia cas. O el Foix, que va haver-se de fer pastisser perquè no se’n sortia. No veig que ens falti res, trobo que seria més necessari fixar-nos en el que tenim que no comptar el que ens falta, amb aquest esperit de duaner que hi ha al país. És com aquell tio que té 22 centímetres de membre viril i se li diu que no arriba als 23. En tens 22!, que no està pas malament.
D.C. Va començar amb dos llibres de contes, va publicar tres novel·les i ara els seus dos últims llibres són de contes. Ha abandonat la novel·la?
S.P. No l’he abandonada. Això s’ajusta a raons biogràfiques. En aquests últims anys, el conte s’adapta millor a la meva manera de treballar. Puc dedicar-me intensament a un conte, però no a una novel·la; ja ni me la plantejo. Deu haver-hi una mena de resistència mental. Quan les coses van massa de pressa o el ritme de vida és intens resulta difícil encabir-hi una novel·la. En canvi, el conte s’adapta perfectament en aquesta guerra de guerrilles perquè has de jugar amb el temps lliure que tens. El conte et deixa trampejar amb el temps. De moment, no puc torejar amb una novel·la. A més, em ve molt de gust escriure contes, m’entusiasmen.
D.C. La majoria dels contes destaquen per la concisió, per la brevetat, cosa que els acosta a la poesia. ¿Es troba còmode a prop de la de la poesia?
S.P. Formalment jo vinc de la poesia. De la poesia el que més m’interessa és l’experiment lingüístic de la brevetat. Com en una anàlisi de sang, amb una gota obtens tota la informació de la teva sang. Això només ho té la poesia, que amb una frase, amb una paraula, amb una metàfora o amb una comparació et pot donar tot el que amb la prosa necessitaries vint-i cinc folis. A mi, en canvi, m’encanta la prosa, per tant he de fer equilibris per posar-me estupend amb la poesia, cosa que em produeix un cert pudor, perquè em permet no haver de renunciar a la seva capacitat de condensar, de densificar, de suggerir i d’emocionar. Amb els anys vas aprenent-ne i si jo fos capaç d’escriure un llibre de deu pàgines on ho presentés tot condensat, doncs millor. L’ideal seria comprimir en una sola croqueta emoció, entreteniment, informació, acció, confessió, biografia i ficció. Vaig cap a aquest camí, a no renunciar a commoure, a treballar les emocions, cosa que es contraposa una mica a com fins ara s’ha concebut la prosa. No hauria de ser incompatible l’emoció de la poesia amb la informació de la prosa. Hauríem d’aconseguir una narrativa poètica, que no fos una mariconada, evidentment.
D.C. Toca temes més del present com el pare al geriàtric i la filla morta, cosa que el distancia dels seus primers contes més el·líptics. ¿Busca més l’intimisme i a les situacions quotianes?
S.P. Al llibre anterior ja hi havia un conte, Fraternitat, que anava en aquesta direcció i que em va obrir una porta. En els primers llibres hi havia un element de joc, hi havia una gran distància entre el que jo escrivia i el que em passava. Tot plegat era més mental. Per raons òbvies, no ets el mateix als vint-i-cinc que als quaranta anys. Ara em resulta molt més difícil ser només mental. És com un luxe dedicar-te a bastir un joc literari a partir d’elements exclusivament mentals. Per sort o per desgràcia, això va canviar i ara em resulta bastant estúpid renunciar a l’experiència sense voler entrar, però, a una mena de ploriqueig biogràfic. Seguint en la línia del joc literari de la ficció i de l’artifici he inclòs algunes emocions fortes relacionades amb la família, amb la mort i amb la por que no tenen per què ser específicament meves, malgrat que són com una mena d’exorcisme. És com si em digués que escric sobre això que em podria arribar a passar perquè sé que quan em passi no tindré prou forces per escriure-ho. Són les pors que tinc de coses que intueixo que em poden passar perquè el cercle es va tancant. Aquestes pors s’han convertit en la matèria d’alguns dels contes.
D.C. La por ha estat una constant a la seva obra.
S.P. He escrit sobre la por a les coses que em podien passar sense renunciar, evidentment, al distanciament de la narració, a l’estil, al gust per escriure, a disfrutar mentre fas una cosa. El que no vull transmetre és mediocritat ni amargor sinó una certa reflexió, amb elements que abans no hi eren, que tenen molt a veure amb els sentiments. És una línia que comença amb Sentimental, que es confirma amb La gran novel·la sobre Barcelona i que amb L’últim llibre de Sergi Pàmies es desenvolupa absolutament.
D.C. ¿L’amargor no podria ser el següent estadi després de la tristesa i la por?
S.P. No ho crec. Els músics que fan blues, moltes vegades són uns golfos, però quan es posen a tocar blues estan tristos o utilitzen un material que és trist. També passa al flamenc i a algunes formes de música gitana centreeuropea i macedònia, que m’agraden molt, unes balades ben tristes tocades amb violins i cimbals. Vas notant una gran malenconia, malgrat que quan acabes la cançó, no vol dir que no hi hagi d’haver festa. L’ús que intento fer de la tristesa, de la por i del dolor és per superar-los. El que jo no sé fer és dissimular. Fins fa poc m’havia escaquejat d’uns certs temes, però ara no tan sols no m’escaquejo sinó que m’agrada tocar-los i m’acosta al flamenc, al tango. No hi renuncio, a això. No em convertiré en un professional de la depressió, però escrivint mai no he estat l’alegría de la huerta perquè sempre he partit d’un cert pessimisme, de la fatalitat. Mai no he escrit novel·les sobre uns monitors excursionistes que canten Ara piquem de mans, mai.
D.C. L’últim conte, però, és una incitació a l’esperança.
S.P. Jo crec que és el gran canvi i m’agrada que l’hagis vist. En general, jo sempre acabava amb finals oberts o en finals sospitosament pessimistes. Aquest no, perquè després d’haver analitzat la mort de la novel·la, la malaltia i la por de la mort dels teus fills, el final ve a dir que viure és collonut. Però ve donat després que ens diguin que estem bé. Ens ho ha de dir algú perquè tot el que ens envolta fa sospitar que no estem gens bé. Si algú ens diu que estem bé, efectivament val la pena. Aquest final trenca amb la temptació d’arrebossar-se en el dolor i en la depressió. Volia acabar amb un punt d’optimisme. Potser és el final més optimista que he escrit mai.
D.C. També hi ha elements de literatura fantàstica com el del caçador que mata un altre caçador que és idèntic. ¿És el mateix caçador que el de L’instint?
S.P. Fins i tot vaig pensar que era el mateix. Diria que forma part d’una altra vena de les que tinc, que és l’experimentació. Continuo jugant, a partir d’un element purament de ficció, a estirar el fil. A Sentimental, amb l’home que se’n va a buscar tabac i no torna mai més, el vaig estirar fins a límits impossibles. En aquest conte plantejo la situació d’un caçador que surt a caçar i dispara contra ell mateix. Gairebé resulta abstracte, però vas rascant i rascant i veus que no és tan abstracte. El podies traslladar a l’home que imagina que quan torna a casa es troba un home amb una escopeta apuntant-lo. Diríem que donaria feina a un psicoanalista. És pur joc, però no pretenc que sigui un joc frívol, sinó que pugui tenir diferents lectures en què la realitat estigui acompanyada per capes sobreposades de coses misterioses i secretes. Per aquest motiu el conte en què el caçador dispara contra un altre caçador idèntic a ell, contra ell mateix o contra l’alûter ego, em semblava força suggerent.
D.C. Aquest avantguardisme lliga amb la literatura francesa actual dels Echenoz, Toussaint i Nothomb, que recullen el llegat del ‘nouveau roman’.
S.P. Renuncio a una influència exclusivament literària. M’identifico més, sona a boutade però no ho és, amb un anunci dels pantalons Levis o una passada del Laudrup que amb el Robbe Grillet, del qual no he llegit ni una línia. I és més, se me’n fot. I en canvi, del Laudrup potser he vist cent cinquanta partits. Em poden haver influït més els contes del Cortázar que els francesos, ara bé, entre els francesos hi ha llibres, per exemple El bigoti, d’Emmanuel Carrère, fonamentals. Escriure una novel·la sobre algú que es treu el bigoti i espera la reacció de la gent, que no li diu res, és una idea que sí que m’ha influenciat. No em sento partícip de cap tradició, no perquè me n’exclogui sinó perquè em sento fill de moltes tradicions. I no totes literàries. Una cançó també em pot influir, com per exemple La rumba de Barcelona, del Gato Pérez, Lo estás haciendo muy bien o Gavilán o paloma, de Pablo Abraira. Pablo Abraira i Joan-Baptista Humet són influències que reconec. També em poden influir els anuncis i, sobretot, els poetes, per exemple, Salvat-Papasseit en aquesta cosa de no amagar els sentiments. I Salvat els ensenyava bé, d’una manera que no era cursi, ensucrada. En canvi, llegeixo La vaca cega i em descollono, però m’agrada perquè ho trobo gairebé com els dibuixos animats dels megabebès. Ho trobo gore, molt morbosa.
D.C. Molta vaca, oi?
S.P. Sí, perquè també hi ha La vaca que ríe, la vaca del Monterroso, la vaca de l’Atxaga. Tot són vaques. En el fons, tots som vaques. Al llibre anterior també hi havia vaques. El que vull dir és que tenir un únic punt d’influència no m’interessa. Reconec la influència d’Echenoz, de Carrère i del Toussaint, però l’Amélie Nothomb m’agrada relativament. M’agrada el seu món literari, però no m’agrada gens com escriu. Hi ha un desequilibri entre com és d’interessant el seu món literari i la forma en què el presenta. Escriu amb una prosa de funcionari, com si no fos capaç d’expressar-se adequadament, potser per la superproducció. S’ha proposat treure una novel·la cada mes de setembre i això, esclar, té un preu.
D.C. Però la crítica la tracta molt bé i s’està venent força.
S.P. Que l’Amélie Nothomb sigui un número u de vendes em sembla una bona notícia. El seu món literari és interessantíssim. Té uns elements de morbositat i de transgressió que me’l fan molt més proper que el de la Rosa Montero. L’Amélie Nothomb està com una regadora i tenir algú com una regadora, i que escrigui, és fantàstic. Aquí tenim algun exemple, que no diré el nom, que té un món literari fascinant. Hi ha noves escriptores catalanes que m’apassionen pel seu món literari, no tant per la forma com escriuen. Haver passat de la confessió biogràfica estricta, amb les mínimes fluctuacions entre si el protagonista és un professor de català separat o una professora de català separada, a una narrativa protagonitzada per mares que no recorden el que han dit el dia anterior, amnèsics o que prenen beuratges que els fan perdre l’oremus, per a mi, és una gran alegria.
D.C. Per acabar, s’atreviria a dir alguns noms dels escriptors catalans que més li interessen.
S.P. La novel·la del Martí Rosselló, Anna K., em sembla que va en aquesta línia de renovació. Com a lector tenia la sensació d’estar llegint un llibre que no havia llegit. Em passa també amb l’Imma Monsó, amb algunes de les coses de l’Albert Mestres i amb alguns poetes. La sensació que tinc és que em passa amb la mateixa quantitat que trobo en castellà o en francès. Potser el que ens falta és una producció estable de best sellers: poder llegir Baltasar Porcel i Robert Saladrigas, és a dir, autors que tenen una producció molt digna i que cada nou llibre fos un petit esdeveniment per als cercadors i consumidors de noves sensacions. En canvi, tinc la sensació que no sempre aquests llibres responen a les expectatives d’aquesta teòrica primera divisió. En canvi, un Monzó i un Moncada no et fallen mai. Et pot agradar un llibre més que un altre, però sempre tens la sensació que t’has comprat el llibre que estaves esperant amb candeletes. El món literari de l’Imma Monsó em sembla una de les coses més interessants que hi ha actualment. El món literari sobretot, perquè crec que ha de continuar treballant provablement la manera d’explicar-ho i la llengua. Em sembla una gran aportació. En el cas del Mestres m’agrada el talent i la capacitat d’utilitzar el llenguatge, tot al servei d’una idea ambiciosa i minoritària, cosa que també és un repte. En el cas del Rosselló, la novel·la em sembla esplèndida des de tots els punts de vista, és un culebró estranyíssim sobre una situació que només es pot donar en la ficció perquè només utilitza elements literaris i que, en canvi, funciona molt bé. També em va interessar el Villagrasa amb L’home de Dover. Són coses que llegeixes i que quan acabes tens la sensació que t’ha passat alguna cosa. Que et sorprenguin és molt important, no per la banda fàcil de l’escàndol, sinó per la proposta literària. Hi ha contes del Puntí, per exemple, que són extraordinaris. Tenir un conte memorable en un llibre d’un autor novell es per treure’s el barret. Remoure el cadàver de l’Espriu per intentar trobar deu poemes que ens puguin fer sentir orgullosos em sembla molt lleig. No ha de ser incompatible trobar a l’obra de l’Espriu set o vuit narracions i catorze poemes extraordinaris amb descobrir joves com el Puntí.
D.C. Aquesta societat està una mica malalta de passat.
S.P. S’utilitzen els clàssics com a lobby de pressió. Aprofitant que estan morts, se’ls utilitza per pressionar els que segueixen vius. És com el sistema de les assegurances de vida, l’amenaça de la mort fa que cada any tu paguis gustosament uns diners per als teus hereus. És un mecanisme d’una perversitat i d’una crueltat brutal: esperem que un escriptor es mori per donar-li un valor que puguin disfrutar els hereus. Aquestes situacions només es justifiquen amb una mentalitat malalta.

Entrevista a “La Vanguardia” a cura de Rosa Maria Piñol el 24/09/00

El próximo jueves, la editorial Quaderns Crema pondrá a la venta el L’últim llibre de Sergi Pàmies, nueve narraciones (una de ellas extensa) que proponen diversas reflexiones en las que pueden detectarse el desconcierto vital y, en muchos casos, el miedo a la muerte. Es un libro deliberadamente breve, pero intenso, salpicado con la visión irónica característica del escritor.

RMP. Espero que el título de su libro no deba interpretarse como un adiós a la escena literaria.
SP. No, no lo es. Opté por este epígrafe, en parte para llamar la atención sobre la desaparición de los títulos. Los libros, como las películas o los discos, son cada vez más un producto industrial y su nombre ya no es importante. La gente dice “Voy a ver la del productor de ŒMatrix‚”, “Déme la última novela de Marsé” o “Me encanta el disco blanco de los Beatles”… Pero también he querido desacralizar el título, desmitificarlo. En la práctica, se trata del “último libro de Sergi Pàmies”. Además, creo que es el título que responde más a la realidad de todos los que he puesto. Y todavía hay otro motivo: ya que nos amenazan con que el libro desaparecerá deglutido por la voraz Internet, yo escribo el último.
RMP. Aborda temas cada vez más serios. ¿Cumplir 40 años le hace ser más trascendente?
SP. No, trascendente no. Pero yo siempre me he basado en la realidad que me rodea. Al principio trabajé como contable en una empresa de muebles y mis libros se inspiraban en vivencias y personajes de allí. En “La primera pedra” reflejé algo que había observado: que hay muchas personas que hacen de suplentes de otras. En los últimos años, veo que a muchas personas de mi entorno se les mueren los padres o los hermanos, otros tienen hijos enfermos… Y escribo sobre algunas de estas cosas, a modo de exorcismo. Antes de que me ocurran a mí, imagino qué pasaría si me sucedieran. Y tal vez si las viviera, sería incapaz de escribirlas.
RMP.¿Es la muerte el factor común de estas narraciones?
SP. Más bien el miedo a la muerte. Hay una unidad de tono anímica. Ya no hay ternura ni melancolía. Ahora hay miedo a lo que acecha, a lo que pueda ocurrir, a la muerte. E intento reflejarlo con los detalles cotidianos. Sin ser trascendente. Aunque tampoco frívolo.
RMP. Parece que en sus dos últimos libros hay más dureza temática que en los anteriores.
SP. Hay menos elementos de juego literario. La literatura no me sirve tanto para divertirme como para explicarme. Antes desarrollaba una idea con total distanciamiento. Ahora mezclo elementos de ficción y aspectos autobiográficos. Cada vez más escribo sólo cuando lo necesito. Antes tenía más tiempo, y cuando tenía una tarde tonta me ponía a escribir. Ahora sólo lo hago cuando siento necesidad. Y es un buen proceso de filtro, porque me ahorra la experimentación.
RMP. ¿Es la madurez lo que le lleva a interrogarse sobre la vejez, la demencia o la enfermedad en relatos como “El futur” o “El preu”?
SP. Esto responde a un momento generacional. No es estrictamente biográfico, sino que se basa en experiencias de personas interpuestas. Los americanos han bautizado acertadamente como “sandwich generation” a la gente de mediana edad que se encuentra atrapada entre cuidar de sus hijos y ocuparse de sus padres ancianos y enfermos. En algunos cuentos lo reflejo un poco. Simplemente, porque son los temas de conversación con mis amigos.
RMP . En “Les dues cares de la moneda” propone una reflexión sobre el proceso creativo y juega con los tópicos que utiliza cierta crítica.
SP. Sí. En “La gran novel·la sobre Barcelona” ya había un cuento dedicado al proceso creativo. Se titulaba “Deu paràgrafs”. Aquí me ha interesado mostrar cómo pueden influir en lo que estás escribiendo los elementos externos. Por ejemplo, que en pleno trabajo llame a la puerta un empleado de la compañía del gas puede hacerte variar algún aspecto del argumento. Las decisiones literarias son frágiles.
RMP. En su libro afirma su voluntad de “escribir, aunque sea una novela que se muere, aunque sea en una lengua moribunda”. ¿Cree realmente que el catalán se está muriendo?
SP.Si yo no fuera catalán, sino danés, diría lo mismo. Por eso incluyo los versos de Màrius Sampere “Com m’agrada escriure en una llengua que diuen que es mor”. Creo que todos escribimos en una lengua que se está muriendo. Aunque unos más que otros. Lo mío es una especie de ramalazo de protesta, una no aceptación de esta agonía. Aunque no niego que el catalán quizá se esté muriendo, como tantas otras cosas: como el Mediterráneo, o como los sitios en los que hacen croquetas decentes. El catalán se muere, la novela se muere, pero yo he ido al médico y me ha dicho que estoy bien. O sea que no hay para tanto. Lo paradójico es que tanto el catalán como la novela me sobrevivirán.
RMP. Usted escribe para la prensa en castellano. ¿Se ha planteado en algún momento hacer literatura en esta lengua?
SP. Soy un escritor bilingüe, porque cuando escribo para los medios de comunicación lo hago en castellano. Y no descarto que algún día pueda escribir una novela en esta lengua. Como tampoco puedo descartar que algún día pueda operarme para cambiar de sexo, por ejemplo.

Links

http://www.escriptors.com/autors/pamiess/index.html

AELC. associació d’Escriptors en Llengua Catalana