Biografia
Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita, 1968) és un dels joves novel·listes catalans més brillants. Debutà el 1995 amb La casa de la platja, a la qual seguí dos anys després Els amos del món. Amb Mentre Barcelona dorm tanca un cicle sobre la generació que arribarà a la maduresa al 2000.
Mentre Barcelona dorm
Mentre Barcelona dorm és la història de tres amics que se odien i s’estimen al mateix temps. És la narració penúltima nit del segle de Víctor, un directiu d’una empresa cervesera, nascut al Poblenou, perdé al seu pare quan era un infant, posteriorment jugà la borsa, guanyà i sabé retirar-se a temps; de Clàudia cap de la secció d’Economia d’un important diari de Barcelona, que en abandonar Llafranc per anar a estudiar a Barcelona trencà els vinclesfamiliars, i de l’Ignasi queestudià arquitectura, estigué becat a Londres per una prestigiosa institució anglesa i al seu retorn entrà como profesor associat a la universitat i que actualment es troba en atur per una remodelació de la universitat. L’argument és versemblant: una denúncia d’un homicidi d’un alt dirigent d’una empresa, sense cap prova, obre la secció d’ Economia d’un diari, por un favor personal de l’editor a un professor. L’acció es descriu des de varis punts de vista, hi ha flashbacks que ajuden a situar els personatges en diversos moments de la seva vida i inclús hi ha un episodi situat a la Guerra Civil. També és un retrat de la generació que ara té trenta anys i es prepara per al relleu generacional. El pas dels viutanta als noranta és explicat a través de la carrera del yuppie, per la seva obsessió pels guanys i per les seves sortides nocturnes. És una de les primeres novel·las catalanes que presenta el paisatge de Barcelona després de les transformaciones dels darrers anys. La Vila Olímpica, las rondes, els túnels de Vallvidrera i els bars de salsa del Maremàgnum són l’escenari d’alguns dels principals episodis.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 14/04/05 per Francesc Bombí-Vilaseca
“La cultura inventa el paisatge”
F.B.V. D’on li va sortir la idea d’aquesta novel·la?
E.R. Aquesta novel·la no és gaire diferent de les anteriors: hi ha una recerca de la identitat del protagonista, hi ha un viatge del protagonista entre el meu lloc natal, les terres de l’Ebre, i Barcelona, i hi ha uns conflictes sentimentals que marquen la vida no només d’un dels protagonistes sinó de diversos. La novetat és la utilització d’una anècdota històrica per construir més a fons que mai la identitat del protagonista. En realitat el llibre és la història d’un nen que es perd i per trobar el camí ha d’anar fins a 250 anys enrere, dit d’una manera abrupta. Jo he jugat, de petit, en aquests pocs vestigis que queden del projecte de la ciutat de Carles III, i hi va haver un moment en què ho havia oblidat però en canvi coneixia els estudis que han anat sortint els últims 25 anys sobre el tema. Després vaig adonar-me que aquest escenari del joc infantil i el projecte de Carles III lligaven i que tenien molt a veure amb mi. Hi havia un gran material novel·lesc i podia donar lloc a una història de ficció, recerca i aventura en què l’element històric hi té un paper però que no deixa d’estar situada dins l’engranatge de recuperació de la identitat del protagonista, o d’invenció de la identitat, que potser ve a ser el mateix.
F.B.V. Juga amb els noms dels dos protagonistes: Emili Rossell i Andrea Rosell i porten fàcilment a Emili Rosales…
E.R. Sí, aquest és un element essencial del joc. Escriure una novel·la és fer creure al lector que el que li expliques és veritat, i el lector accepta les regles del joc. Li hauria pogut posar el meu nom, però això hauria estat identificar-lo massa amb mi, i hi ha un alt percentatge del personatge que no hi té a veure.
F.B.V. Fins a quin punt s’identifica vostè amb el personatge?
E.R. És una ampliació, una tergiversació, un joc amb les quatre coses que tinc o sé, però és molt més que jo. La novel·la et permet ser un altre, o molts altres. En aquesta novel·la hi ha dos personatges fonamentals, un del present i un altre del segle XVIII. El que tenen en comú l’arquitecte italià del segle XVIII i el galerista català contemporani és que estan marcats per tres assumptes: les relacions amoroses, afortunades o no, la relació amb el poder, molt més clara en l’arquitecte il·lustrat, i la relació amb l’art, que és completament essencial per a tots dos, com a salvació i com a font d’intrigues i desengany, però finalment amb una reconciliació amb la potència plenificadora de l’art.
F.B.V. Són dos personatges que busquen un lloc al món…
E.R. Són especialment viatgers… Andrea Roselli fa un periple des de l’Arezzo natal a Roma, Nàpols, Venècia, Madrid, Sant Petersburg, el delta de l’Ebre… Es desarrela per arrelar-se on ell vol: d’alguna manera es crea una identitat. Té un gran neguit per saber qui és ell mateix i això li crea una gran inseguretat. El personatge contemporani no és gaire desarrelat, però comparteix aquesta angoixa vital per saber qui és ell.
F.B.V. El component d’identitat de les Terres de l’Ebre és molt fort i particular…
E.R. Les Terres de l’Ebre tenen una identitat, i més enllà, amb el Maestrat i els Ports de Morella, aquestes set comarques tenen una identitat perfectament viscuda pels seus habitants, de tipus ancestral, gairebé tribal, molt fort. Quan estan a Barcelona els uns i els altres saben que són uns dels seus. La gent de fora no ho ha percebut fins fa poc, però és un sentiment de pertinença molt potent. D’altra banda, és una societat que fins fa 25 anys ha estat més endarrerida que la resta de Catalunya, és la primera vegada en la història recent que el nivell de benestar i cultural de les Terres de l’Ebre és el mateix que el de Catalunya, i això ha coincidit amb un conflicte que les ha posat en primer pla, tot i que de manera enganyosa: el Pla Hidrològic s’ha convertit en un interès per a la lluita electoral, però el que passi o deixi de passar a les Terres de l’Ebre no és un interès genuí dels polítics. Amb aquest primer pla s’ha pogut observar millor aquesta cohesió sociològica tan potent. Estem davant d’un problema de dèficit cultural. Si les Terres de l’Ebre haguessin aconseguit crear una imatge cultural d’elles mateixes, si Sebastià Joan Arbó no hagués estat gairebé l’únic ni tan tardà, és a dir, si haguessin tingut una literatura des de la Renaixença com va tenir-la el Pirineu, l’Empordà i Barcelona, l’imaginari cultural de les Terres de l’Ebre hauria impedit que ningú qüestionés el seu paisatge. La cultura inventa el paisatge, i no a l’inrevés, i les Terres de l’Ebre no han estat capaces de crear una imatge cultural que en moments complicats serveixi com a autodefensa, l’han creada molt tard i de manera molt dèbil. Amb tot, avui hi ha un cert renaixement cultural a les Terres de l’Ebre, encara que sigui tardà. S’ha creat a tot Catalunya la consciència que les Terres, i el Delta sobretot, són una part essencial del patrimoni català.
F.B.V. Un dels seus personatges assegura que no té tan clar que està contra el Pla Hidrològic…
E.R. La novel·la no reflecteix només les meves idees sobre aquests tema, que he exposat en nombrosos articles, sinó les de personatges versemblants de carn i ossos, que tenen contradiccions i que de vegades es veuen obligats a dir unes coses davant d’uns i unes altres davant d’uns altres. A través d’això he intentat de mostrar la complexitat d’una persona, que aquí resulta que és un polític. He volgut utilitzar el conflicte polític per mostrar la complexitat de la persona, no utilitzar la persona per defensar unes idees.
F.B.V. ¿Segur que no es farà el Pla Hidrològic?
E.R. Hi ha uns fets indiscutibles. Un és que qualsevol detracció d’aigua nova acabarà amb el Delta, perquè ara sense treure’n aigua ja està reculant. Un altre fet igual d’objectiu és que hi ha uns milions de persones al sud de Catalunya que tenen mancances d’aigua. Com se soluciona això? Sembla que hi ha opcions per compatibilitzar les dues situacions, però podria ser que en un futur algú decidís tornar a recórrer a l’aigua de l’Ebre. Afortunadament, el govern que hi ha ara ho ha aturat.
F.B.V. La novel·la relata la fundació mítica d’una ciutat que no existeix…
E.R. El rei Carles III és el mandatari que fa excavar Pompeia, el seu descobridor, i per tant el descobridor d’una ciutat invisible. Alhora, és qui al final del seu regnat no edifica la seva ciutat, que es converteix en invisible. No oblidem que la descoberta de Pompeia canvia la cultura europea, és un xoc de grans proporcions sobre les idees estètiques del moment. A banda de tot això, m’interessava aquesta història de la ciutat que s’idea i no s’edifica com a metàfora: la ciutat invisible no és només aquesta ciutat física sinó l’estàtua interior del personatge, la seva ànima, la seva veritat, que ha de buscar al llarg del llibre.
F.B.V. Al llibre l’art és un aglutinador del poder…
E.R. L’art és una sublimació de la realitat, i sovint aquell que prospera socialment intenta sublimar a través de l’art la seva existència social. Això ha donat grans resultats, tot i que sembla que desafortunadament avui els rics no tenen aquesta necessitat d’envoltar-se d’art, la qual cosa perjudica els artistes. Al voltant d’un pintor s’arremolinen interessos diferents: econòmics, polítics, personals…
F.B.V. I segons la novel·la també negocis immobiliaris i tràfic de drogues…
E.R. És absolutament imaginària, una connexió d’aquesta mena, tot i que cada setmana apareixen notícies que al Delta s’hi decomissen partides de droga. I el boom immobiliari també és un fet, ara mateix, com ho ha estat abans en d’altres zones com la Costa Brava. Són fets sociològics del moment que donen uns personatges i unes situacions molt vius. Del nostre temps el que està viu és això, per a bé o per a mal. Narcís Oller parlava de la borsa, i el que ara congrega gent al voltant de festes són aquests fenòmens.
F.B.V. Moltes novel·les recents miren la realitat de prop. La novel·la abstracta queda cada cop més lluny?
E.R. La realitat i la història cultural són tan riques que permeten triar tant com en el camp de la imaginació, i per tant permeten de construir a partir de trossos de la història cultural, però no crec que s’hagi acabat la narrativa de situacions abstractes. Potser ara està més en voga la realitat, però a mi això no m’ha preocupat mai; aquest llibre el vaig començar a parir fa cinc anys, quan aquest auge no havia començat. Hi ha excel·lents novel·les d’una mena i de l’altra. És possible que hi hagi una demanda dels lectors d’atansar-se al seu univers cultural, ja siguin fets històrics o artístics, a través de la ficció. A la meva novel·la, l’anècdota històrica queda absolutament supeditada a la construcció de la identitat del protagonista de l’actualitat, i només apareixen en la mesura que hi tingui a veure.
F.B.V. ¿Va viure igual que el seu personatge la vinguda del poble a Barcelona?
E.R. Vaig venir a estudiar filologia, i a partir de llavors he viscut a cavall entre Barcelona i les Terres de l’Ebre, a part d’un any que vaig viure a Londres. Per a qualsevol escriptor català Barcelona és la capital on ha d’anar, és així de clar.
F.B.V. ¿No s’imagina vivint a Sant Carles, ara?
E.R. No, perquè també sóc editor, i Barcelona ofereix oportunitats culturals que no hi ha en un poble, que ofereix coses a les quals no he renunciat perquè hi vaig molt sovint.
F.B.V. Com viu l’allunyament del poble?
E.R. Per a mi el fet de ser de fora de Barcelona és una gran oportunitat. Disposo d’una quantitat de material narratiu simplement pel fet de ser d’un poble llunyà amb una certa idiosincràsia. És una combinació molt creativa. Barcelona és estimulant però també angoixant, de manera que per a mi també és indispensable poder fugir.
F.B.V. ¿Sant Carles sempre serà casa seva?
E.R. Sí, i en el fons és un dilema no resolt, i potser si el resolc no podré escriure més novel·les… Quan acabo una novel·la m’adono que en el fons sempre hi ha una ansietat sobre el tema d’on ets. És una qüestió realment viva, per a mi. També resulta que l’evolució que estan seguint els pobles del litoral fa que tots s’assemblin més els uns als altres, i podria ser que arribés un moment que anar-hi ja no tingués el mateix efecte balsàmic.
F.B.V. Viuria en la nostàlgia…
E.R. Sí, però encara no hem arribat a aquest punt. Amb tot, algú que no hagi viscut al poble els últims trenta anys li costarà de reconèixer-lo… Hi ha una part del poble que no s’ha transformat, la idiosincràsia es pot reconèixer perfectament perquè mai el turisme o els forasters han desbordat la vitalitat pròpia del poble, encara.
F.B.V. L’aïllament també preserva, no?
E.R. Sí, però de tota manera, bona part de la literatura que més m’ha interessat va sobre això, com El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, el Camí de sirga, de Jesús Montcada, algunes de les novel·les de Baltasar Porcel sobre la Mallorca d’un determinat moment… Es tracta de com a partir d’un món bastant tancat, fins i tot potser claustrofòbic, tu crees un món novel·lístic.
F.B.V. Se li ha retret que la seva novel·la és una mica espectacular…
E.R. Sobre aquest tema he rebut els més grans aplaudiments i els xiulets més forts, i l’única resposta que tinc és el que he escrit. A l’editorial alemanya, la francesa i l’espanyola que l’estan traduint els sembla molt bé, i a molts lectors, també. Per a mi l’exigència literària és el primer en una novel·la. També crec que una novel·la ha d’explicar una història. Comprenc que hi hagi gent per a qui la concepció estètica bandegi que una novel·la pugui explicar una història, no tinc res a dir-hi però no és la meva concepció. M’interessa que hi hagi personatges als quals els passin coses, que viatgin, que tinguin contradiccions, que s’enfrontin a dilemes, que topin amb el poder de tant en tant o que l’exerceixin… Això és als meus llibres i ja n’està plena la gran literatura com ara La Cartoixa de Parma, Guerra i pau i les novel·les de Dumas i de molts autors contemporanis.
F.B.V. Va començar escrivint poesia. Què queda de l’Emili Rosales poeta?
E.R. Moltíssim: els meus millors poemes són a les novel·les, sens dubte. El traç poètic s’ha incorporat a la novel·la, i crec que és esplèndid. No vull dir que la poesia no hagi d’adoptar la forma tradicional que té, però hi ha novel·les al segle XX que contenen grans poemes. A les novel·les de Faulkner hi ha la gran poesia del segle XX, fins i tot millor que grans poetes, o hi ha novel·les de Mercè Rodoreda en què hi ha boníssima poesia catalana, i paràgrafs de Josep Pla que per a mi són la millor poesia catalana del segle XX. La novel·la s’ha convertit en una gran esponja que ho incorpora tot. És el gènere que triomfa a la nostra època perquè és capaç de fagocitar-ho tot: la poesia, l’assaig, les memòries, els viatges… Això no vol dir que un dia jo no pugui tornar a publicar un llibre de poemes normals.
F.B.V. Al llibre trenca una llança a favor del sentiment religiós…
E.R. Bandejar l’espiritualitat de la vida d’una persona és tan bèstia com bandejar-ne la sensualitat. La croada antireligiosa és tan absurda i empobridora per a qui la pateixi com la croada fonamentalista, són dues cares de la mateixa moneda. El món intel·lectual i literari funciona sovint a través de tòpics, i un d’ells portat fins a l’extrem és que l’Església catòlica o els catòlics són d’una sola manera, és una caricatura. L’Església catòlica és l’únic club en què el 99 per cent dels afiliats estan en desacord amb el que diuen els seus dirigents.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
Confesso haver participat en el boom d’Internet i el correu electrònic dels anys 1998 i 1999. Però puc dir, en descàrrec propi, que les circumstàncies m’hi empenyien: vivia a Londres i escrivia als diaris de Barcelona. Internet em permetia accedir a fonts d’informació que en altres èpoques haurien valgut setmanes o mesos de gestions: biblioteques, diaris de tot arreu i no diguem ja webs d’autors. Els e-mails van convertir-se en l’altre gran aliat. Després del boom he continuat llegint diaris o revistes a la xarxa i comprant-hi llibres. De fet, l’efímera columna que escrivia en el Suplement de Cultura de l’AVUI, Periscopi, es basava en part en la consulta de nyt.com, booksunlimited.co.uk o lemonde.fr, entre d’altres. Per fi, agraeixo, i molt, que la venda de bitllets per Internet contribuís a fer baixar els preus dels vols Luton-Barcelona. Aquesta adreça no la donaré, però és molt fàcil. adreça electrònica: [email protected]
Entrevista a Emili Rosales per Marta Ciércoles apareguda al diari “Avui” el 27/01/00.
“La novel·la com a narració que inclou idees”
M.C. La novel·la es presenta com el tancament d’un cicle. ¿Hi està d’acord?
E.R. Sí, és el final d’un cicle que va començar amb la meva primera novel·la. La casa de la platja era una mena de fugida cap al passat i cap endins. El personatge principal feia una introspecció i explicava el seu passat, el de la seva família i el del lloc on havia nascut. A Els amos del món, en canvi, hi havia una fugida cap al futur i cap a fora. L’acció passava bàsicament a Nova York i l’argument principal era la suposada mort del pare del protagonista. Mentre Barcelona dorm és una novel·la de present rabiós, fins al punt que l’acció transcorre els dos últims dies de l’any 1999. També és una novel·la de final de la innocència, on tots els personatges, inclòs el narrador, aterren a la realitat d’una manera traumàtica.
M.C. ¿També és el final de la innocència d’un escriptor que ja té tres novel·les al seu darrere?
E.R. Això ja és més complicat. El que sí que és cert és que els personatges principals de la novel·la són gent de la meva generació, gent de trenta i pocs anys que, en general, està fent un ingrés a l’edat adulta molt més traumàtic del que s’esperava. Veig com dos grans grups de gent dins d’aquesta generació: d’una banda, els que fan mil coses que volien fer, però s’adonen que no estan vivint, i, de l’altra, gent a qui no li va gens bé perquè no pot fer allò que volia i que també està amargada. Enmig, queda un fil molt prim de persones que fan més o menys el que volien, que viuen i que s’ho passen bé. Pel que fa a la meva evolució, està clar que aquesta novel·la és un final de cicle. El proper llibre que faci, si és que el faig, segur que serà del tot diferent. Quan vaig acabar la segona novel·la, tenia molt clar com seria la tercera, però, en aquest moment, no tinc cap idea al cap. De fet, de moment ni tan sols sé si tindré temps per escriure’n cap altra.
M.C. Els personatges, no només comparteixen amb vostè la generació, també la seva geografia personal. La novel·la es mou en tres ambients que vostè coneix molt bé: Barcelona, Londres i el delta de l’Ebre…
E.R. Els escenaris són aquests tres i, a més, l’Empordà, tot i que és ben bé un paisatge meu. De fet, en aquesta novel·la hi ha tres Catalunyes. És una novel·la sobre Barcelona. Hi ha dos personatges que viuen i batallen en aquesta ciutat, però que no són d’aquí. I això serviria per a qualsevol ciutat occidental. La gran energia de les ciutats actuals prové de la gent que hi arriba. És una energia robada. A la novel·la hi ha un personatge del sud de Catalunya, on acostuma a haver-hi un cert complex d’inferioritat; un personatge de l’Empordà, que és una mica el mite de Catalunya i d’on, per als altres catalans, prové sempre el poder. Després, hi ha el fill d’immigrants. Perquè l’altra gran força de la Catalunya actual és la gent que va arribar-hi fa trenta o quaranta anys i els seus fills. Cap dels personatges és barceloní, però tots hi viuen i li donen riquesa.
M.C. ¿Necessita conèixer els escenaris pels quals es mou quan escriu?
E.R. No ho sé, perquè no he fet mai el contrari. Suposo que si no ho he fet no és per casualitat. Aquesta és la meva novel·la sobre Barcelona i sobre la generació que té ara uns trenta anys i que viu en aquesta ciutat.
M.C. La novel·la gira entorn d’un triangle. ¿Li interessava explorar una relació a tres?
E.R. Es una novel·la de triangle i, de fet, encara hi ha un quart personatge que, potser, és més important que els altres tres. Però, en realitat, hi ha un triangle doble: un de situat l’any 1999 i un altre el 1938. Els personatges actuals s’enfronten a una paret psicològica generacional, l’ingrés a l’edat adulta, i a tot aquest invent publicitari del 2000. En canvi, els seus avis s’enfrontaven al final real d’una època amb l’arribada de les tropes franquistes.
M.C. Però moltes passions que els mouen, com l’ambició o la venjança, són comunes.
E.R. Els tres personatges de la Barcelona actual lluiten contra els seus fantasmes, que tenen la forma de les ambicions, les pors, les esperances incomplertes… Però no és una guerra. És cert que hi ha algunes coses en comú. Per exemple, en els dos casos m’ha interessat observar com reaccionen uns personatges davant d’una situació límit, especialment, en l’aspecte moral. M’interessava veure com les normes de comportament que ells tenen assumides desapareixen i només queda l’instint de supervivència.
M.C. ¿Una bona història ha d’estar feta de petites bones històries?
E.R. Cada personatge està fet de les seves petites històries i la novel·la acaba sent una suma d’històries. Però crec que la columna vertebral d’una novel·la i l’essència del gènere novel·lístic és narrar una història. Després del segle més prolífic que hi ha hagut en la història de la novel·la, cada vegada hem anat a parar a això. El cor i el motor de la novel·la és narrar una història, una o vint-i-cinc mil. Això no vol dir que no s’incorporin els experiments o els guanys expressius que s’han anat fent al llarg del segle. Però, finalment, una novel·la és una història, encara que es pugui explicar de moltes maneres i veure des de diferents angles.
M.C. ¿I fins a quin punt hi encaixa la coincidència, en una novel·la que, en principi, és realista?
E.R. Hi ha una part de la novel·la que busca, no només la versemblança, sinó el realisme. Però hi ha una altra part que està plena de coses molt més simbòliques i calculades. La gran coincidència entre la història del passat i del present és una imposició sobre la realitat. Però n’hi ha moltes més: les edats dels personatges, els seus noms…. El llibre està ple d’elements que no responen al realisme sinó a una cerebralitat que m’interessa molt i que conforma l’estructura secreta de la novel·la.
M.C. ¿Mantenir un secret és un bon motor per a la narració?
E.R. La curiositat és el que mou el lector. Però la diferència entre la novel·la precuinada i feta a mida i la novel·la literària és que, en el darrer cas, l’autor també sent curiositat mentre escriu. L’escriptor escriu per descobrir i confia que el lector, quan llegeixi, també en tingui ganes. Per això no m’interessa saber el final de la novel·la quan em poso a escriure. Vull deixar me portar i descobrir a mesura que escric.
M.C. ¿Sempre és un procés tan espontani?
E.R. A mi no m’interessa explicar qualsevol història. Vull una història que estigui plena d’idees, de conflictes i de passions. Crec en la novel·la com a narració que inclou idees. Les idees no s’han de veure a simple vista, perquè llavors el que escrius es converteix en un tractat, sinó que han de venir donades per les situacions i pels personatges. Això m’interessa molt més que no pas la pura historieta. Sens dubte que hi ha d’haver enigma, però amb la condició que l’autor també el tingui mentre escriu.
M.C. Per tant, les claus serien tres: trama, idees i estil?
E.R. I estil, evidentment. Ara bé, cada vegada sé menys què és l’estil. Hi ha grans autors contemporanis que en cada novel·la fan un gir. Penso en Julian Barnes o en Paul Auster. Després, n’hi ha d’altres, com Javier Marías, que sí que tenen un estil i cada llibre que fan circula sobre aquest tren. En el cas d’aquesta novel·la, he intentat que cada personatge estigués narrat d’acord amb la seva manera de parlar. Per tant, quin és l’estil de l’autor en aquest cas? No ho sé perquè no n’hi ha un de sol. La polifonia també és un recurs propi del narrador actual.
M.C. Llegint la novel·la, pot fer la sensació que tracta amb més profunditat els dos personatges masculins que formen el triangle, que no pas el femení…
E.R. Potser és cert, però la meva intenció ha estat tractar i aprofundir en els tres personatges de la mateixa manera. El resultat ja no el puc jutjar. És de preveure que me n’hagi sortit millor amb els dos homes. El que sí que és cert és que són tres personatges que podríem identificar fàcilment amb amics i coneguts. Potser el personatge del Víctor m’atrau de manera especial. Ell és la mena de persona que sempre va endavant, sense voler saber les conseqüències dels seus actes i que crea el món a mesura que camina. És un home que fa mal a molta gent i ell ni se n’adona. Em fascina que hi hagi gent així. I potser m’atrau tant perquè és el més diferent a mi mateix.
M.C. Ha escrit la novel·la durant la seva estada d’un any a Londres, on ha entrevistat les figures més rellevants de la literatura britànica actual. ¿L’ha condicionat d’alguna manera?
E.R. La majoria d’autors a qui vaig entrevistar ja els havia llegit de feia temps. És possible que en el personatge del narrador hi hagi el toc de l’escriptor irlandès John Banville, possiblement el millor novel·lista europeu actual. Hi ha dues o tres frases que tenen alguna cosa de Martin Amis, però no m’atreviria a dir que hi ha la seva influència. Sento certa proximitat amb Graham Swift i potser la meva primera novel·la, La casa de la platja, tenia alguna relació amb el seu llibre El país de l’aigua, on Swift explica la història d’un territori molt concret i de la gent que hi viu. Després hi ha escriptors que m’interessen molt com a lector però no com a escriptor, com, per exemple, Julian Barnes, amb qui no crec que tingui res en comú. De tota manera, avui dia és difícil reconèixer possibles influències.
M.C. Sempre hi ha universos comuns, punts de vista…
E.R. Si hagués de parlar de tres escriptors que m’interessen molt, parlaria de Javier Marías, pel que fa a la concepció del relat i de l’estil. I, encara que a primer cop d’ull semblin molt diferents, també parlaria de Baltasar Porcel i de Paul Auster i de com integren en la novel·la realista tot un munt de qüestions i de dilemes actuals.
M.C. ¿Cal conèixer la tradició literària que la pròpia llengua arrossega?
E.R. Jo he llegit la novel·la catalana i els autors del segle XX que m’interessen: Rodoreda, les darreres novel·les de Porcel, Joan Perucho, Jesús Moncada… Un autor català ha de ser conscient del que s’ha fet i partir d’això per fer el que vulgui. Li pot servir per no fer-ne gens de cas o per agafar el que li interessi. De tota manera, crec que el problema actual de la literatura catalana no és de tipus literari, sinó de tipus personal. Durant molts anys, la gent s’ha acostumat a fer de tot perquè escriure en català no és suficient per viure. Però actualment hi hauria uns quants escriptors que viurien molt bé de l’escriptura i dels drets d’autor. Però, com que s’han acostumat a fer de tot durant tota la vida, no troben el moment de deixar de fer tantes coses i d’entregar-se en cos i ànima a les novel·les. A base d’haver hagut de fer de tot, quan arriba el moment en què ja es podrien dedicar a escriure, no ho fan. I això és el que diferencia avui dia la literatura catalana de les altres. Un escriptor anglès es caracteritza perquè escriu, igual que un escriptor espanyol o un de francès. En canvi, un escriptor català es caracteritza perquè fa mil coses. No sé si d’això se’n diu falta de vocació, falta de ganes o falta d’ambició.
M.C. Vostè va començar escrivint poesia. L’ha abandonada?
E.R. Feia vuit anys que no havia escrit un poema i la setmana passada en vaig escriure un. Potser ara en faré vuitanta. Durant molt de temps la necessitat d’escriure es va plasmar en la poesia i fins fa una setmana es plasmava en la novel·la. A partir d’ara, no sé què passarà. La poesia i la novel·la tenen tempos d’escriptura del tot diferents. La poesia pots anar-la escrivint i la novel·la requereix concentració.
M.C. Ha encapçalat la novel·la amb uns versos de T.S. Elliot, que parlen del present, el passat i el futur.
E.R. En aquesta novel·la hi ha molta influència d’aquests Quatre quartets, de T.S. Elliot: “Present i passat/ Tal vegada són presents en el futur/ I el futur contingut en el passat”. Això és el que els passa als personatges. Un d’ells pren el passat com a excusa per explicar el seu present. Però el present no està determinat pel passat i, d’altra banda, la història no servirà mai per redimir el present.