Rodoreda, Mercè

Biografia

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983). Deixà d’anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària lliurada al somni i a la lectura. Obté amb Aloma el premi Crexells de l’any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l’any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l’obliguen a emprendre la pelegrinació de l’exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada la cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És afinals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma.

Obra

“Carnaval” dins Vint-dos-contes

La plaça del Diamant

La plaça del Diamant narra la història d’un procès de pèrdua i recuperació d’identitat. Natàlia, la protagonista, és una noia òrfena de mare, que treballa de dependenta en una pastisseria, que té un promès formal i que coneix Quimet, un altrenoi, en un ball de la Festa Major de Gràcia. La relació amb en Quimet, amb qui es casa al cap d’un any, capgira radicalment la seva vida, a més de sotmetre-la a un procés de submissió, el primer esglaó del qual és la pèrdua d’identitat. Ja en el primer capítol, la noia deixa de ser Natàlia per esdevenir Colometa. Natàlia-Colometa és, en la primera part de la novel·la, una noia ingènua, bondadosa i passiva, que no sap gaire què és el món i pateix se li demanen alguna cosa i ha de dir que no. Aviat és mare de dos fills, entra en una progressiva espiral d’angoixes i opressions: ha de suportar les rareses de Quimet, ha de treballar fora de casa, no pot atendre correctamnt els fills i li toca viure uns moments històrics delicats. La més significativa d’aquestes opressions és la progressiva invasió de la pròpia llar per part dels coloms que cria el marit. I és en contra aquesta opressió que es rebel·la Colometa el dia que inicia el camí cap a la maduresa aprèn a dir que no. I el primer que fa es desfer-se progressivament dels coloms. El personatge ha madurat i ha pres una decisió: es revolta contra allò que considera injust i inicia un llarg camí de recuperació cap a la pròpia identitat. L’acció contra els coloms és una rebel·lia contra el marit perquè els coloms són d’en Quimet. Per un altre costat, el canvi interior es produeix de manera paral·lela a la revolució exterior amb l’inicia de la guerra civil espanyola. Quimet es converteix en un milicià primerenc que és destinat, més tard, al front d’Aragó, on mor. La mort del marit, la immensa desolació de la postguerra, la gana i la misèria que passen els seus fills l’aboquen a pensar en un suïcidi col·lectiu -ella i els dos fills- com a única alternativa. Sortosament el projecte no tira endavant perquè l’adroguer que li ven salfumant obre una porta a l’esperança en oferir-li una feina i, mesos més tard, la possibilitat de fer la vida amb un nou matrimoni. Un matrimoni d’avantatges perquè a banda de millorar el nivell econòmic, Antoni, l’adroguer, és mutiliat delmig per la guerra, fet que estalviarà a la protagonista el trauma de les relacions sexuals. Per un altre costat, és mateix adroguer qui comença a restituir la identitat perduda adreçant-se-li pel seu nom: Natàlia.

Mirall trencat

Mirall trencat és una novel·la llarga, dividida formalment en tres parts, que narra la corba ascendent i declinant d’una família, els Valldaura-Farriols, que representen un temps i un país concret. La primera part, formada per divuit capítols, té una funció de presentació tant pel que fa als personatges com pel que fa a l’escenari, per tant la narració de fets i esdeveniments hi són predominants; ens són presentats els fundadors de la família: Teresa Goday i Salvador Valldaura, personatges que pertanyen a un món culte. La segona part, estructurada en vint-i-un capítols, es desplaça dels fets externs cap a la intimitat dels personatges; el nucli d’aquesta part és el món infantil, marcat per la tràgica presència de la mort: Jaume, el fill petit, és assassinat i Maria es suïcidarà. La darrera part, de tretze capítols, continuarà amb la descripció de la història familiar; Teresa en serà l’ànima i morirà acompanyada dels records més estimats. L’evolució de la història queda reflectida, també, en la torre esplèndida on viuen i que es comporta com si d’un organisme vivent es tractés. El tema central de l’obra és la mort, tractat de manera simbòlica. És, també, la liquidació literària i mítica d’un període de Catalunya, vital i brillant trencat per la Guerra Civil. El temps no és lineal, sinó que queda fragmentat per nombroses reflexions, que giren sempre al voltant del pas del temps. Pel que fa als personatges cal dir que mantenen dues constants: la soledat i la desencisada concepció de l’existència humana; cal ressaltar la gran quantitat que n’apareixen a l’obra, tant de masculins com de femenins, i la seva extracció social benestant; cal apuntar que els personatges principals seran dues dones: Teresa, representant del món dels adults i Maria del món dels infants. Alterna l’estil directe amb l’indirecte. La veu predominant és en tercera persona

Aloma

Aloma planteja la història d’un amor desgraciat entre Aloma, una adolescent solitària i somniadora, i Robert, un home ja madur i solterparent seu. El fracàs de la relació, juntament amb un desgastat ambient familiar, obligaran a la protagonista a acarar el futur amb fermesa per l’amor al fill que ha de néixer de les seves entranyes. El relat, ordenat en vint capítols, té una estructura narrativa clàssica dividida en plantejament (capítols I-VII), nus (capítols VIII-XIII) i desenllaç (capítols XIV-XX). A través del narrador omniscient i del monòleg interior, l’autora ens introdueix dins el món trasbalsat d’Aloma. L’acció té lloc a la ciutat de Barcelona, una ciutat que és vista sota diversos primes a mesura que es desenvolupa el relat.

El carrer de les Camèlies

El carrer de les Camèlies narra la història de Cecília Ce, una nena trobada al carrer de les Camèlies, que esdevindrà prostituta; una protagonista que fugirà del casal del carrer de les Camèlies on 1’han trobada, i viurà a les barraques de Montjuïc, des d’on empesa per la gana, anirà a la Rambla: “a fer senyors”. Posteriorment farà d’amistancada de diversos homes, i la seva vida es reduirà a anar als cafès i a passejar-se per la ciutat, sense cap objectiu precís: per la Diagonal o pel Passeig de Gràcia, espais com deserts i amb escassa animació, com ho és la vida de Cecília Ce. El seus somni més profund, però, és anar al Liceu, vestida com un a princesa, però un cop, ho aconsegueix, s’adona que aquell no és el seu món. Desenganyada, doncs, i com si fos una taula de salvació, busca els til·lers de la Rambla de Catalunya; Cecília Ce retornar al temps i a l’espai que, amb la distància, descobreix com a única pàtria possible: la infantesa al carrer de les Camélies, una infantesa envoltada de l’olor de les tasses de til-la que prenia de nena.

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 18/01/06 per Ramon Pla i Arxé

Tesi doctoral sobre la primera Rodoreda

Neus Real ha publicat un estudi exhaustiu sobre l’obra de Mercè Rodoreda. El volum és la tercera part de la tesi doctoral de Real l L’anàlisi inclou les primeres novel·les de Rodoreda, habitualment ignorades. L’obra de Neus Real té per objecte l’estudi de l’obra literària de Mercè Rodoreda -novel·les, contes, teatre, obra periodística i crítica- escrita abans de l’exili de l’autora, el 1939, i especialment, per tant, l’estudi de les seves cinc primeres novel·les: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia de la vida d’un home (1934), Crim (1936) i Aloma (1938). Són novel·les que, excepte Aloma, van ser desacreditades per la mateixa Rodoreda en refusar-les i impedir-ne la reedició. D’altra banda, és prou evident que la seva qualitat va ser àmpliament superada per l’obra posterior de la narradora. Per tot això, l’obra de preguerra de Mercè Rodoreda no ha atret prou i, sobretot, no prou adequadament, a parer de Neus Real, l’interès dels estudiosos. Aquest estudi vol omplir aquest buit. Certament, l’omple, perquè hi aporta quatre-centes noranta-una planes de completíssima informació. De fet, aquest extens volum correspon a una tercera part del que constitueix la seva tesi doctoral -Dona i literatura en els anys trenta (2003)- en què estudia l’obra narrativa d’autores com ara Carme Monturiol, Anna Murià, Maria Teresa Vernet, Elvira Augusta Lewi, Rosa Maria Arquimbau, Aurora Bertrana i, naturalment, la més valuosa de totes, Mercè Rodoreda. Darrere d’una publicació com aquesta, cal reconèixer-hi, d’entrada, i amb respecte, l’enorme volum d’hores de treball que hi ha dedicat l’autora, a més de la dedicació dels departaments universitaris i del finançament públic i privat que fan possible la recerca i l’edició. És un gran esforç, certament, però que val la pena, perquè és gràcies a la quantitat i, sovint, a la qualitat de les tesis doctorals, que el que sabem de la nostra literatura ha experimentat en els darrers vint-i-cinc anys un avenç espectacular. Molt espectacular. Especialment pel que fa a l’aportació de dades positives sobre textos i autors. Són estudis, és clar, que interessen gairebé exclusivament a la maquinària acadèmica que els genera però sense els quals, la divulgació -gairebé el més important, estic per dir, com ho és l’aplicació als pacients en l’àmbit de la recerca mèdica- es convertiria en un esquema tan mecànicament reiterat com exsangüe. És per això que aquests rituals, certament una mica autistes, de la recerca acadèmica són, malgrat tot, essencials. I, en qualsevol cas, aquesta és una bona tesi. Neus Real, després de l’habitual crítica -elogis o blasmes- de la bibliografia escrita fins avui sobre aquest tema, procedeix a l’anàlisi de les obres, ordenades cronològicament. Vol ser una anàlisi exhaustiva perquè a propòsit de cada obra hi trobem moltes informacions valuoses sobre el context cultural i literari (polèmiques sobre la novel·la, la literatura femenina de l’època, els projectes culturals a què s’associava l’autora, el codi del gènere per al qual opta); els criteris amb què escriu el text (en relació a la seva carrera literària, al concepte que té de la forma i, per tant, de l’escriptura, els models que la influencien, les devocions literàries personals que professa, la valoració que fa de la seva obra); i, encara, la recepció del text en la crítica literària de la seva època. Pel que fa a l’anàlisi pròpiament dita de les obres, Neus Real resumeix l’argument, aporta molts i extensos textos de l’obra que ajuden a entendre l’explicació i en fa una anàlisi extremadament minuciosa. Tota aquesta informació està bastida sobre una base documental tan exhaustiva com li és possible, que facilita en el text o en denses notes a peu de pàgina. Com acostuma a passar en les tesis doctorals, hom té la sensació que qui escriu vol deixar constància de tot el que ha trobat en la seva recerca perquè sap que el ritual dels tribunals consisteix sovint a detectar oblits. Naturalment, això comporta un text poc selectiu i sintètic, i fa que l’obra, més que un text de lectura, és converteixi en un text de consulta perquè hom té la convicció que en aquell text hi trobarà tot el que actualment se sap sobre una qüestió concreta. També, a vegades, la voluntat interpretativa sembla voler evitar que res no quedi per dir, que cap matís s’escapi, que cap enginyosa valoració no es perdi. El lector pot no coincidir-hi, perquè ho troba obvi o arriscat, però tindrà la convicció que ningú podria anar més enllà, ni enlloc hi trobarà una anàlisi més completa d’aquestes obres. I, cal constatar-ho amb singular elogi, el rastreig que fa Neus Real dels textos -les citacions internes- de què es val Mercè Rodoreda per homenatjar un autor, per connotar una situació o per parodiar un text o un gènere, és magnífic. Les conclusions a què arriba l’obra de Neus Real no semblen discutibles: la determinació de Mercè Rodoreda de fer de la literatura la seva dedicació preferent, la voluntat d’escriure en sintonia amb les necessitats culturals del seu país i en sintonia també amb els corrents literaris contemporanis, avantguarda inclosa, la seva aversió al sentimentalisme i a l’amanerament literari i, singularment, a alguns productes tous de la literatura femenina, el seu impressionant talent paròdic, la qualitat del seu estil tan directe i net com poc convencional que obliguen el lector a fixar-se en com explica perquè en aquest com hi ha la informació pròpiament literària, l’amplitud dels seus interessos culturals (cinema, música, art) i de les seves lectures que ressonen constantment en els seus textos, la congruència del seu pensament cultural i literari que amara, reitera o amplifica en tot el que escriu, de manera que tenim la sensació de transitar sempre pel mateix món i en companyia de la mateixa sensibilitat, la seva voluntat, encara, de guanyar-se el lector sense una emotivitat fàcil però amb emocions -lúdiques o patètiques- poderoses. I, en darrer terme, el seu talent narratiu i l’interès dels textos que en aquest llibre s’analitzen. Com es fa a les tesis doctorals, és el moment de precisar una qüestió de cara a una segona edició: quan Neus Real defineix la Bernat Metge com un “projecte cultural, il·lustrat, entre altres coses, per la publicació de les principals obres de la literatura catalana en la Col·lecció Els Nostres Clàssics” (p.268) sembla evident que confon la Bernat Metge amb la benemèrita editorial Barcino. És una observació ritual que precedeix el més substancial elogi per la feina realitzada.

Article publicat a “La Vanguardia” el 17/04/05 Rosa Maria Piñol

Rodoreda en clave infantil

Antes de dedicarse de lleno a la novela, Mercè Rodoreda (1908-1983) publicó cuentos en diarios y revistas de preguerra. Fue entonces cuando ensayó una de sus facetas menos conocidas, la de autora de literatura infantil, ya que una parte de aquellos relatos iban destinados a niños. Los escribió en los años 1935 y 1936 para “La Publicitat”,y concretamente para la sección infantil del diario, que dirigía el escritor y dibujante Avel·lí Artís Gener (Tísner).Carme Arnau, biógrafa y estudiosa de Rodoreda, localizó estos relatos hace unos años en el legado de la escritora y los incorporó al volumen Un cafè i altres narracions (2000), un conjunto de más de medio centenar de cuentos que, en una edición reducida, publicó la Fundació Mercè Rodoreda del Institut d´Estudis Catalans. Ahora la joven editorial RqueR publica por primera vez estos cuentos infantiles en una edición comercial: un bello volumen titulado La noieta daurada i altres narracions,que llega mañana a las librerías y del que ofrecemos aquí un avance. En “La Publicitat” los relatos iban ilustrados con dibujos de Tísner.En la presente edición Aurora Altisent se ha encargado de crear unos dibujos a pluma tan poéticos como los propios textos. Cuando Mercè Rodoreda escribió aquellos cuentos había tenido ya a su único hijo, Jordi Gurguí, y uno de los relatos, el titulado El noiet i casona, se lo dedicó al niño, que entonces tenía seis años. Son textos llenos de poesía y no exentos de humor, en los que los animales y el mundo vegetal tienen un gran protagonismo. Marta Pessarrodona -autora de la biografía Mercè Rodoreda i el seu temps ha escrito un prólogo a estos cuentos (redactado en lenguaje asequible para los jóvenes lectores), en el que comenta este aspecto. Recuerda que la casa de Sant Gervasi donde nació la autora tenía un gran jardín lleno de flores, un elemento que sería determinante en la obra de Rodoreda. L´hivern i les formigues,Les tres granotetes i el rossinyol,L´oreneta,El rodacamins,La guardiola,El bruixot i la sargantana o Les pomes trapasseres son algunos de los títulos de los cuentos, siempre marcados por la vena irónica, como subraya Pessarrodona: “Mercè Rodoreda escribía de la misma manera para niños que para adultos. Es decir, con ironía, una de sus grandes cualidades: la de reírse hasta de su sombra, y que ella se aplicaba a su propia persona”. El aliento poético traspasa los relatos y uno de ellos, el titulado La fulla, está dedicado a Josep Carner, poeta al que Mercè Rodoreda admiraba. En opinión de Pessarrodona, este cuento podría ser una especie de respuesta al poema carneriano Fulla de rosa, una composición de tema amoroso incluida en el libro La primavera al poblet (1935). La biógrafa y también poeta sugiere que tal vez “cuando ambos, Carner y Rodoreda, se encontraron en París como exiliados y él la animó a escribir poesía, a lo mejor ninguno de los dos recordaba ni el poema ni el cuento” respectivos. Hay otra narración dedicada. Concretamente la que da título al volumen, La noieta daurada (reproducida en esta página), que la autora escribió pensando en Ira Nin, hija del político y traductor Andreu Nin, un personaje que marcó la vida de Rodoreda y con el que llegó a estar relacionada sentimentalmente. Nin y su esposa rusa, Olga Tareeva, tuvieron dos hijas gemelas. Por eso Pessarrodona se pregunta por qué la escritora catalana dedicó su cuento sólo a una de ellas, Ira. En una carta que el año 1962 escribió a su editor, Joan Sales, Mercè Rodoreda le pedía que considerara la posibilidad de recuperar sus cuentos infantiles. Pero han tenido que pasar bastantes años después de la muerte de la autora para que se editaran en forma de libro.

Entrevista publicada al diari “Avui” el 24/03/05 per Andreu Gomila

Marta Pessarrodona: “L’exili no va salvar Mercè Rodoreda”

Mercè Rodoreda i el seu temps no és una biografia de l’escriptora. És un assaig molt personal sobre l’autora de Mirall trencat fet per una poeta que la va conèixer i que, després de moltes hores de feina consultant material poc tocat, ens acosta amb tota netedat la seva vida i obra. Feina iniciada a Mercè Rodoreda: un retrat (Institut Català de la Dona), Pessarrodona s’ha capbussat en la potent i atractiva personalitat de la novel·lista per oferir-nos un text de gran valor literari i documental. Segurament, toca moltes sensibilitats, ja que s’atreveix a matisar algunes de les biògrafes de l’autora i a triar versions. La poeta, però, no s’arrisca i, quan no sap una dada, ho diu. No se n’amaga ni s’inventa res, com fan alguns biògrafs maldestres. A més, Pessarrodona valora. Ens ofereix la seva visió -sempre deixa clar que és la seva- d’uns temps que van trasbalsar aquest país, que mai no sabrà agrair prou bé la feina que van fer els catalans de l’exili, entre els quals hi ha una escriptora que esdevindria un dels pocs referents universals de la literatura catalana. Una dona casada de molt jove amb un oncle, amiga d’Andreu Nin i d’altres escriptors que, a diferència del que sol passar, han quedat totalment eclipsats per l’autora de La plaça del Diamant. És indubtable que l’obra de Rodoreda va molt lligada a la seva època. I que alhora marca un abans i un després. Amb Llorenç Villalonga, converteix en pols el Madame se meurt, que predeia la fi d’una literatura sense novel·la. I tota sola construeix una cambra pròpia, com diu Pessarrodona en l’entrevista, d’on sortiran algunes de les obres més perfectes de la literatura catalana (i occidental) del segle XX. Un espai ordit amb dents i ungles, esquivant rancúnies de col·legues, una situació familiar indesitjable, fugint de Franco i de Hitler, el distanciament de la persona estimada, la llunyania del lloc on et poden llegir, sortejant jurats gens favorables… D’una vida, vaja, trepidant, digna de protagonitzar la millor novel·la. O el millor assaig.

A.G. Mercè Rodoreda, com queda clar al seu assaig, és una autora que aixeca passions, tant del públic com entre els estudiosos: és un dels escriptors catalans sobre el qual s’han escrit més coses…

M.P. I encara se n’haurien d’haver fet més, al meu entendre. Segurament, a hores d’ara, és l’autor català més traduït de totes les èpoques. Fa uns mesos, per exemple, vaig donar una conferència a Nova York sobre la Rodoreda perquè me la van demanar, no és que jo la imposés… És una autora que fa viatjar molt la literatura catalana. I aleshores les passions les aixeca, senzillament, perquè és genial. I això no es perdona gaire.

A.G. Creu que s’ha erigit una mena de mite al voltant de la seva figura?

M.P. Diria que, més aviat, s’ha tacat. No s’ha mitificat. Com que no se la pot atacar per l’obra, se l’ataca per la persona. Aquest és el meu punt de vista.

A.G. Per què ha passat això?

M.P. Cal tenir en compte que és un personatge que tenim relativament molt a prop: en quedem molts dels que la vam conèixer. Imagino que el 2083, que farà cent anys de la seva mort, la visió serà molt diferent… Per començar, i no vull treure la bandera feminista, les dones sempre aixequem passions. No només eròtiques. Per exemple, és un tòpic dins la literatura anglesa dir que Jane Austen està molt bé, però que en el fons és provinciana, perquè mai tracta els grans temes de l’època. I és mentida. Sempre els tracta, però des de la manera que els podia tractar. Les guerres napoleòniques: a Pride and prejudice, el germà de la protagonista va a un pub, passa un soldat i parla del gran tema de l’època, perquè és un soldat que va a les guerres napoleòniques. És allò de fragmentos de interior, per dir-ho en paraules de Carmen Martín Gaite. És diferent. Com si a aquesta última guerra del Golf hi ha una Hemingway dona que ens escriurà uns contes meravellosos. Per exemple, després de la Primera Guerra Mundial ens trobem el Jacob’s room [de Virginia Woolf]. El conflicte, sempre vist des de casa, ja que si bé les dones hi van anar, eren al cos d’auxiliars, conduint una ambulància, etcètera, no van poder fer de Hemingway.

A.G. Al llibre critica, per exemple, que entre algunes de les biògrafes de Rodoreda hi ha el convenciment que l’exili la va salvar de la seva tempestuosa situació familiar…

M.P. No crec, en absolut, que l’exili la salvés. No es podia quedar. Com no es podia quedar l’Anna Murià, o el Tísner. Es poden ficar amb tots els que se’n van anar. És obvi que havien de marxar. Els altres estaven avançant. I ells havien sigut funcionaris del govern de la Generalitat que fugia en pes.

A.G. L’exili va marcar la majoria dels escriptors catalans d’aquella generació. Com va ser això en el cas de Rodoreda?

M.P. Per poc ens quedem sense la Mercè Rodoreda novel·lista. Des que es publica Aloma al 1962 hi van 24 anys. El prodigi és que existeixi. S’hauria pogut perdre en la nit dels temps. L’exili l’enganxa molt malament. Causa furor l’Aloma, es publica en plena guerra, quan deia que ara començava de veritat la seva carrera d’escriptora i, apa, espavila’t per poder sobreviure.

A.G. Creu, doncs, que sense l’exili i la Guerra Civil l’obra de Rodoreda seria la mateixa?

M.P. No. Seria absolutament diferent. Hauria sigut bona perquè veus que tenia ambició literària…

A.G. Aloma és una gran novel·la…

M.P. I la va escriure el 1936. I crec que ho va fer abans del juliol del 1936, tot i que no en tinc proves. Potser hauria fet coses diferents.

A.G. Sense l’exili, hauria menystingut igualment les novel·les anteriors a Aloma?

M.P. Segurament. Era molt crítica i exigent amb ella mateixa. I li anava molt bé tenir al costat una persona tan exigent com l’Armand Obiols. Per començar, s’exigia molt a ella mateixa i ho reconeixia. Deia que si havia llegit tres vegades en italià la Divina comèdia era per alguna cosa, i si et citava Lo somni, de Bernat Metge, era per alguna cosa. Quan decideix aprendre llatí, com poso en el llibre, quan estaven perduts a Llemotges, també és per alguna cosa.

A.G. Creu que encara no està assumit, en el seu cas, que tot i ser una bona novel·lista pugui ser una gran intel·lectual, per ser una dona?

M.P. Sí. I, a més, ella enganyava molt en aquest aspecte. A mi em deia: “Esclar és que vosaltres, les intel·lectuals… i la gent que no sabem fer res, fem una novel·leta”. I li havies de dir: “Mercè, per l’amor de déu, calla!”. Sempre trobava una excusa. Mai anava d’intel·lectual. No volia ser Susan Sontag.

A.G. Va ser injustament maltractada pels companys d’exili arran de la seva relació amb Armand Obiols?

M.P. Totalment. Més ella, perquè era dona. Els va sortir una carcúndia! Era una dona jove, guapa. En el fons era gelosia. L’un perquè acabava de ser examant. L’altre perquè no ho havia sigut mai. L’altre perquè ho era. Llevat de C.A. Jordana i altres de més joves, com Agustí Bartra, que venia d’un camp de concentració. A Roissy-en-Brie es van formar dos partits polítics fins a l’extrem, en ple exili, d’haver-los de separar. I tot venia de les relacions d’ella. Jo ja fa molts anys que ho sé… Quan vaig començar a llegir-la, als anys 60, pensava en el grup d’exiliats, pobrets… I s’odiaven! Hi ha el focus de Roissy, però n’hi ha un altre per analitzar -s’ha tocat, més o menys-, que és el de Montpeller: el Soldevila no es podia veure amb el Riba i el Riba no podia veure el Soldevila. Què passa? Que la convivència sempre és difícil i si a sobre estàs passant privacions, ho has perdut tot… Una cosa és anar-se’n una temporadeta i l’altra és l’exili. No era un exili daurat. Esclar que pitjor estaven els que eren als camps de concentració. Però no m’hi fico perquè és un tema a part.

A.G. Quina va ser l’època més difícil en la vida de Mercè Rodoreda?

M.P. Diria que és a partir de la tornada de l’oncle de l’Argentina, a principis dels anys 20. Va ser el desencís absolut. Quan es casen.

A.G. D’aquella època li va sortir Aloma?

M.P. Diria que sí.

A.G. La plaça del Diamant li va canviar la vida?

M.P. Sí. I mira que no li donen el Sant Jordi. Però ella en té consciència. A més, l’Armand Obiols li va repetint: “Tu tranquil·la que has fet una novel·la de la qual es parlarà d’aquí a cent anys”. Com així passarà. Ella sap que té una cosa potent a les mans. Però passen coses i es disgusta, com tothom.

A.G. Va ser tan important el paper que va jugar Joan Sales en l’èxit de l’autora? Molts diuen que no seria el que és sense el seu editor…

M.P. Rodoreda seria el que és sense tothom. Sense Joan Sales, sense mi, que la vaig fer traduir al castellà… També hauríem de preguntar com li va anar al Sales com a editor gràcies a tenir la Rodoreda. Podríem capgirar l’argument.

A.G. Quina influència va tenir, doncs?

M.P. Va tenir el gran encert que quan un membre del jurat -crec que era Joan Fuster- li diu: “Atenció, aquesta Colometa és bona”, s’ho mira, li agrada molt i diu que la vol publicar. Ella tampoc salta i balla. Però llegeix la versió francesa d’Incerta glòria, que és una bona novel·la, indubtablement, i més o menys es posen d’acord.

A.G. Hi havia rivalitat entre tots dos, com a autors?

M.P. Cap. La plaça del Diamant i Incerta glòria són dues novel·les molt diferents, tot i tractar del mateix. A més, Sales va deixar poca obra.

A.G. A què es devia la mala relació que tenien?

M.P. Perquè eren molt diferents. Per començar, en Sales, per tot el que sabem, era molt catòlic. Li anava perfectament com a editor, i es visitaven, però no eren amics.

A.G. Al llibre diu que, per exemple, intentaven evitar-se…

M.P. Ella fins i tot s’inventa una visita al Papa i fa enviar una postal des d’Itàlia quan era, a Romanyà… Tenien una relació autora-editor que no passava d’aquí. Ella sempre manté distàncies: li deixa la clau de la bústia de l’apartament de Barcelona perquè li reculli les cartes, però no li deixa les claus de casa. A més, en Sales es fica en la seva vida privada i això…

A.G. Quan es distancia del fill…

M.P. Això ella no ho perdona.

A.G. Rodoreda, tanmateix, no va ser una persona fàcil de tractar…

M.P. Tampoc era difícil. Qui ho va encertar més va ser la Mercè Vilaret. Després del seu programa de televisió, va dir: “Mercè Rodoreda era una persona que triava la gent”. O tenies la sort que t’havia triat, i pel que sembla a mi em va triar… I vam començar a tenir una certa relació quan va venir a recuperar els drets de La Plaza del Diamante.

A.G. Com és que en l’obra de Rodoreda, que va viure la major part de la seva vida lluny de Catalunya, no hi tenen lloc ciutats com ara París o Ginebra?

M.P. No existeixen. Pensa que a la Fundació Mercè Rodoreda hi ha una pàgina i mitja sobre París i una pàgina i mitja sobre Ginebra. És a dir, tots aquests anys se sintetitzen en una pàgina i mitja… Ara, que hi ha un conte i que li agradava allò de les dones amb collaret a prop del llac [Ginebra]. Això sí. Ella hauria escrit a on fos. El que necessitava era la cambra pròpia, i la tenia. A més, hi ha aquestes coincidències de quan s’instal·len a Ginebra, Armand Obiols ha d’anar a Viena. I es queda sola, que és el que va bé per escriure. Sempre deia que escrius quan t’avorreixes molt.

A.G. A Mercè Rodoreda i el seu temps compara l’autora amb Doris Lessing i Virginia Woolf…

M.P. Totes tres marquen. A banda de l’experiment que suposa el Jacob’s room, que és del 1922, el mateix any que es publica l’Ulysses, de Joyce, pensa que ni la Woolf, ni la Lessing, ni la Rodoreda van anar a la universitat, ni van arribar al segon ensenyament. Rodoreda sempre es va declarar no-feminista. En un programa de ràdio li van preguntar què pensava del feminisme. I va contestar: “No en penso res, però tinc una amiga molt jove i molt intel·ligent -que era jo- que diu que ho és i, per tant, ho respecto molt”.

A.G. Als anys 70, devia portar de corcoll les feministes…

M.P. I tant. La Lessing, que el seu Quadern daurat és el símbol del feminisme contemporani, ha estat fins i tot antifeminista. No et pots imaginar les discussions que hem tingut! També hem de pensar que la Rodoreda va néixer el 1908, Lessing el 1919 i Woolf va néixer en ple victorianisme i la contestació era diferent. També va tenir un cercle important, el Grup de Bloomsbury, i es van influir molt els uns als altres: l’un es feia socialista, l’altre…

A.G. Rodoreda també forma part del grup d’autors que engeguen la Institució de les Lletres Catalanes…

M.P. Sí, sí, però no van tenir temps de res. El gener del 1939 s’acaba això.

A.G. Quina és la percepció que hi ha avui dia de l’obra de Rodoreda, tant aquí com a l’estranger?

M.P. A fora, molt bona. A Israel, per exemple, dius “Mercè Rodoreda” i saben qui és. Home, no et dic que ho sàpiguen al colmado. Ja t’ho he dit. Pensa que el 2003 em van demanar una conferència a la New York University sobre la Mercè Rodoreda. Anys enrere, vaig veure un dia a Berlín l’edició de butxaca en alemany de Suhrkhamp, i al cap dels dies, que havia de fer un present, només vaig trobar l’últim. I no era una llibreria important de Berlín. Era una llibreria feminista i, per tant, amb un públic limitat. S’havia esgotat de cop…A Itàlia es ven molt bé… Penso que encara és una gran ambaixadora catalana.

A.G. I a Catalunya?

M.P. Segons em van dir un grup de professors d’institut a qui ho vaig demanar, els nanos de 14 o 15 anys, llegeixen Aloma i Solitud, de Víctor Català. Penso que agrada a tothom.

A.G. Però no pensa que fora de Catalunya no s’ha fet prou?

M.P. S’hauria d’utilitzar més… Em vaig trobar a Salamanca, en una exposició de fa uns tres anys sobre las comunidades, amb una gran foto de Pere Calders, que em va semblar molt bé, i amb una de petiteta de la Rodoreda. Si nosaltres mateixos no ens ho creiem… No dic que s’hagués de reduir la foto de Calders, en absolut, però és indubtable que se n’havia de posar una de grossa de la Rodoreda.

A.G. Per què passa això? No em puc imaginar que una exposició en què sortís la literatura anglesa posessin més gran W.H. Hudson que Joyce…

M.P. Esclar. Però aquí no sabem fer distincions. La literatura anglesa, per exemple, té els millors escriptors de primera, de segona, de tercera i pots arribar fins a deu. Saps perfectament en quin lloc hi ha la Barbara Cartland, posem per cas, i en quin lloc hi ha en Joyce. I aquí tot és literatura, quan no tots els llibres són literatura.

A.G. Podem dir que, llevat del cas clar de Montserrat Roig -a qui Rodoreda considerava un epígon, com diu al llibre-, l’autora de Mirall trencat ha tingut massa poques seguidores?

M.P. D’això no en té cap culpa la senyora Rodoreda. Però és veritat. A més, la Rodoreda és purament estil, no és gens complicada. Quan vaig serialitzar per Catalunya Ràdio Mirall trencat, tots comentaven la seva senzillesa. És molt com Pla. És purament estil… Bé, té una crueltat que no té Pla. Ara sortiran uns contes infantils del 1935 o del 1936, en els quals es pot veure la seva crueltat, igual que quan va escriure per a adults. Quan et descuides, et clava una bufetada que et deixa sec. És una mica com Joan Maragall en una carta a Víctor Català: “No sé d’on treu vostè aquesta violència”.

Article publicat al diari “Avui” el 06/11/03 per Eva Piquer

L’oblit del geni

Mercè Rodoreda explicava que La plaça del Diamant era conseqüència d’una decepció. Havia enviat la novel·la Jardí vora el mar al premi Joanot Martorell i el jurat no l’havia ni tan sols valorada. Lluny de desanimar-se, l’escriptora (que tendia a envalentir-se davant les dificultats) va posar fil a l’agulla d’una nova novel·la. La inspiració, per dir-ho així, li va venir empesa per una onada d’orgull. Aleshores, amb cert esperit de revenja, va presentar La plaça del Diamant al primer premi Sant Jordi, convocat l’any 1960. Tampoc: la ingenuïtat de la Colometa no va seduir ni poc ni gaire els membres del jurat. La que acabaria sent la novel·la catalana més difosa de tots els temps (i, per descomptat, la peça clau de la narrativa rodorediana) va passar desapercebuda. Rodoreda se’n va rescabalar amb escreix, però les coses haurien pogut anar d’una altra manera. La plaça del Diamant podria ser encara ara un manuscrit inèdit, o una novel·la més d’entre les moltes que surten publicades amb la data de caducitat estampada a la coberta, amb una esperança de vida tan limitada que castra qualsevol possibilitat de ser descoberta i recomanada a través del millor sistema de propaganda: el boca a orella. I com que ni tu ni jo no l’hauríem llegit, tampoc sabríem el que ens hauríem perdut. Vés a saber quantes obres mestres han passat per alt no només al jurat d’un premi, sinó al món sencer. Algunes s’han rellegit i magnificat anys després de la data en què van ser escrites, fins i tot anys després de la mort dels seus autors (és ben conegut el cas de La conxorxa dels ximples , de John Kennedy Toole), però això no és garantia de res. Segurament són majoria les joies literàries (i artístiques en general) que han tastat més pena que glòria, quan mereixien de totes totes un destí millor. La meritocràcia no sempre té les de guanyar. “Escrius per a la posteritat un cop tots els editors han desestimat la teva obra”, va dir el dramaturg nord-americà George Ade (1866-1944). Potser sí que els escriptors ignorats, o no prou reconeguts, s’aferren a la idea de la posteritat com a consol. Confien en el futur perquè el present els menysprea, tot i que en realitat preferirien rebre l’aplaudiment dels seus contemporanis.

MÉS QUE JUSTÍCIA, ATZAR

Tendim a pensar que el temps farà justícia, i el temps és tan injust com un jutge subornat. ¿Què ens fa suposar que un llibre que passa desapercebut serà redescobert d’aquí a ics anys, i col·locat llavors al podi d’honor que realment li pertoca? El més probable és que el llibre en qüestió continuï inadvertit pels segles dels segles. Només de tant en tant el pas del temps serveix per posar les coses al seu lloc. Tan de tant en tant, de fet, que no té sentit parlar de justícia sinó d’atzar. És el que diu, molt més ben dit que jo, Miquel de Palol en una de les notes del llibre Els Proverbis . Segons ell, una gran fal·làcia del criticisme és “donar per fet que la Història farà justícia, i al final, gràcies a un mecanisme que no se sap gaire bé de quins ressorts darwinistes està dotat, els dolents i mediocres seran oblidats, i els genis ocuparan el lloc que els correspon”. L’operació comporta, afegeix, un exercici de supèrbia paternalista que no diu gaire a favor de la solvència intel·lectual: que la cultura actual està més capacitada per jutjar les obres anteriors que les cultures de l’època que les va generar. I també una ingenuïtat perillosa: que en el futur les coses milloraran. Palol ens treu la bena dels ulls: “El triomf del mediocre i l’oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats”. Entre les motivacions que porten a escriure, hi ha la de ser admirats i, per tant, estimats. “Escric perquè m’estimin”, va afirmar Federico García Lorca. En el mateix sentit, Silvina Ocampo va dir: “Escric perquè els altres estimin allò que cal estimar; a vegades, el que jo estimo. Així doncs, estimo per ser estimada”. Gabriel García Márquez va restringir l’ambició: “Escric perquè m’estimin més els meus amics”. Fins i tot quan no escriuen per ser estimats, tots els autors escriuen per ser llegits. Si pot ser avui, que no sigui demà.

Article publicat al diari “Avui” el 12/04/03 per Carme Arnau

Mercè Rodoreda, Vint anys després

Als 20 anys de la seva mort, esdevinguda el 13 d’abril del 1983, la figura de Mercè Rodoreda ha esdevingut molt més polièdrica, molt més complexa. En aquest sentit, resulta gairebé premonitòria una frase de Malraux, que li agradava citar: “La mort canvia la vida en destí”. Reconeguda i valorada, arran de la seva mort, com una novel·lista i una contista excel·lent, aquesta excel·lència no ha fet més que confirmar-se i, sobretot, universalitzar-se, com ho demostra la traducció de la seva obra a les llengües més diverses i, també, l’adaptació teatral i fins i tot musical de la seva producció. Així, per exemple, es reuní en un cuidat i únic volum tota l’obra contística, traduïda al castellà, Cuentos completos , amb un retrat inicial de Joaquim Molas. Però, sobretot, la mort de l’autora ha permès descobrir que la seva obra era molt més variada del que es creia, del que ella deixava entendre: poeta, pintora, autora teatral. Totes aquestes facetes enriqueixen una autora que és indiscutiblement la més important de les lletres catalanes contemporànies. De fet, Rodoreda conreà gairebé totes les disciplines artístiques. Només escadusserament, en canvi, s’havia referit a aquestes dedicacions i, per tant, resultava difícil de creure que hagués escrit un gruix tan notable de poemes, per citar només un exemple. Definida de manera molt encertada per Josep Maria Castellet com una persona secretive , aquests secrets -tan valorats d’altra banda en la seva producció-, no feien únicament referència a la vida, com es tendia a pensar, sinó també a l’obra, el que queda d’un autor, el llegat a la posteritat.

INFLUÈNCIA DEL TEATRE

En efecte, atreta d’ençà de la seva infantesa pel teatre, aquesta infantesa que demostra un cop més la seva importància, va escriure obres teatrals i una primera versió de Mirall trencat adoptà aquesta forma de creació , Un dia (1959), mentre que la protagonista d’un conte molt popular i tragicòmic , Zerafina , esdevé un personatge important de la comèdia La senyora Florentina i el seu amor Homer ; totes dues obres foren descobertes després de la seva mort i representades, com a homenatge, als 10 anys del seu traspàs. Probablement, si Rodoreda domina amb tanta perícia, i de vegades gràcia, els diàlegs i la construcció d’escenes a contes i novel·les, l’atracció, el conreu del teatre n’és probablement la causa. També, poc després de la seva mort, una exposició dels seus collages i aquarel·les va fer realitat un somni de quan vivia a París, en plena postguerra de misèria negra, com ella mateixa l’ha qualificada: exposar la seva obra en una galeria; de fet, a París, Rodoreda es relacionà amb Miró i es creuà amb Picasso, que comprava les teles i els papers a la mateixa botiga que ella, un pintor que admirava i en el qual es va inspirar com a creadora. No deu ser pas una casualitat que els coloms, gràfic i universal símbol de la pau, senyoregin a La plaça del Diamant , la novel·la de la guerra, uns coloms que Picasso pintà en diverses obres, amb aquest sentit. I aquesta exposició de l’obra de Rodoreda va demostrar, sobretot, que es tractava d’una creadora atreta de manera decidida per la modernitat, seguint una sèrie de models que també la van atreure, deixant de banda els dos compatriotes esmentats: Klee, Dubuffet, Artaud…, és a dir, una línia expressionista, en la qual es podria també incloure a Munch, un del seus representants més emblemàtics. Deixava de costat la línia figurativa, més tradicional, i els retrats que pintà són ben característics del segle XX, un segle de fractures, de despersonalització. Rodoreda tampoc havia insistit gaire en la seva dedicació a la poesia i, tanmateix, va guanyar diversos premis i va escriure un gruix notable de poemes, sota el guiatge de Josep Carner, que admirat seguia el seu progressiu domini mètric. Un primer tast d’aquest domini es troba a Agonia de llum , una edició d’Abraham Mohino d’Angle Editorial (2002), amb l’oportuna inclusió de cartes de Carner i obres gràfiques de Rodoreda. Autora profundament ancorada en l’època contemporània, Rodoreda sentí una gran atracció pel cinema, sobretot per aquell menys convencional, per aquell d’autor -Méliès, Fellini, Passolini…-, i s’inspirà, també, en aquest art a l’hora d’escriure; així, a contes i novel·les és possible seguir travellings , càmeres subjectives, trobar-nos amb primers plans… Conèixer totes aquestes activitats de Rodoreda, unes activitats que practicà amb esforç i interès, fa sorgir la figura d’una artista, d’una creadora autèntica, curiosa i atenta a tot que s’esdevenia en el terreny de la creació. Polièdrica.

EL FRUIT DE L’EXILI

Exiliada una bona part de la seva vida -de finals dels anys 30 a meitat dels 70-, un exili llarg i difícil, aquest exili tingué la contrapartida positiva de portar-la a viure a París i a Ginebra, ciutats on pogué estar en contacte estret amb llibres, exposicions, cinemes… I aquesta fou la gran escola d’una autodidacta dotada d’una gran intuïció i intel·ligència. D’una forta personalitat. L’altra gran escola fou la pròpia existència, aquesta existència que la va fer sortir de la seva torreta de Sant Gervasi i d’un món petit i endogàmic, per acarar-la amb dues guerres, com totes, de gran duresa i crueltat, unes guerres, uns exilis que seran el centre de la seva producció: Quanta, quanta guerra.. . es titula significativament la darrera novel·la que publicà, l’any 1980. Defugí la vida familiar, aquella més convencional, i aquesta circumstància li permeté endinsar-se cada cop més en un univers propi i de viure’l de manera intensa, sense limitacions de cap tipus. Però, evidentment, això s’esdevingué només per reflectir la vida de manera més intensa i, sobretot, singular; així ho demostra, per exemple, una novel·la inacabada , La mort i la primavera , publicada pòstumament, de l’existència de la qual no havia parlat mai públicament i en la redacció laboriosa de la qual esmerçà anys de treball. La pròpia existència i totes aquestes variades i intenses dedicacions -teatre, pintura, poesia, cinema…- enriquiran de manera notable l’obra de la novel·lista, i la dotaran d’una extraordinària profunditat, que fa que les seves obres es puguin llegir i, sobretot, rellegir. I ella que, en iniciar el seu exili l’any 1940, sense voluntat de dedicar-se llavors a la literatura, pel que acabava de viure, va escriure a Carles Pi-Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat, que si “un dia surt de mi una obra que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida”, haurà acomplert amb escreix l’aspiració, la justificació d’una vida d’autèntica creadora.

Article publicat al diari “Avui” el 12/04/03 per Carles Miralles

La poesia de Mercè Rodoreda

Angle Editorial ha publicat un llibre que conté la producció poètica de Mercè Rodoreda, amb el títol Agonia de llum , que li ha posat el curador d’aquest volum, Abraham Mohino, el qual l’ha extret del poema XXXVIII dels que hi ha publicat . Agonia de llum presenta un total de cent cinc poemes -procedents de l’Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, tant els que havien estat publicats en revistes com els que eren del tot inèdits-, que Mohino ha ordenat, numerat amb xifres romanes i dividit en cinc llibres o seqüències que són Món d’Ulisses (I-XXXII) , Albes i nits (XXXIII-XL) , D’amor i de mort (XLI-LXVIII) , Illa dels lliris vermells (LXIX-LXXXVIII) i Bestioles (LXXXIX-CIV); al final hi figura un poema , “Llum de boira” , escrit el 1965 . Món d’Ulisses, Albes i nits i D’amor i de mort pertanyen a un període entre el 1947 (data de publicació de les primeres mostres) i el 1956, i Mohino data Illa dels lliris vermells el 1950 i Bestioles el 1960, contemporàniament a la redacció de Flors de debò -un llibre de poemes en prosa que van ser publicats com a narracions , juntament amb Viatges a altres pobles , per primera vegada el juny del 1980. Mohino ha mirat de resoldre els problemes d’ordenació amb recurs a un índex, confegit per Rodoreda, incomplet, que es conserva a l’Arxiu; a les dates de publicació d’alguns poemes solts en revistes de l’exili (amb algun d’ells Rodoreda concorregué amb èxit als Jocs Florals de l’època) i a la correspondència entre Carner i Rodoreda (cartes de la 2 a la 39, també publicades en aquest volum -la 1 és una lletra anterior, del 1939, de Rodoreda a Carner-, que van de desembre del 1946 a desembre del 1953); algun cop també a partir de la confrontació de les imatges i el lèxic d’algun poema amb altres d’Armand Obiols, la correspondència del qual amb Carner i amb Noulet també ha tingut en compte. Tot plegat, aquest llibre té l’aspecte que té i és com és -conté encara unes pàgines amb aquarel·les, aiguades i collages de Rodoreda: de la 201 a la 231- per obra del curador, gràcies a la feina que ell ha fet. Que és tant com dir que algú l’havia de fer, vist que l’autora no l’havia fet -i, la que hagués fet, calia interpretar-la i completar-la-, perquè els lectors arribéssim a tenir el llibre. Aquesta feina, però -i especialment revisar, completar, triar, ordenar-, l’hauria hagut de fer l’autora, i sempre ens quedarà la recança que el llibre en què són finalment publicats, gràcies a Mohino, els seus poemes és un llibre pòstum, construït amb l’ofici de qui n’ha tingut cura. Aquesta circumstància suscita una sèrie de qüestions d’ordre filològic que no és ara el moment de plantejar però algunes de les quals -sobretot les d’ordenació, on es barregen criteris de datació indirecta amb altres de contingut i relació dels poemes entre ells- no són irrellevants amb vista a la interpretació, a la lectura d’aquest centenar llarg de poemes. Es tracta d’una poesia retòricament suplementada. Així, no hi manquen al·literacions (per exemple, en el sintagma “marinada amarga” dues síl·labes mar anticipen el substantiu mar als versos 2-3 del poema II; trobem bardissa, braç, nard en dos versos seguits del poema XLII), hi ha sovint rimes internes (per exemple , nit a la síl·laba tercera del vers 1 i mosquit a la mateixa síl·laba del vers 3 del poema C; en els decasíl·labs, alternant entre les síl·labes 4 i 6: per exemple , crucificat a la síl·laba 6, tallat a la 4 i soledat a la 6 dels versos 4, 11 i 13 del poema XXXVI) i són freqüents les repeticions intensives d’un mateix mot fins en el mateix vers (per exemple “Agonia de llum! Tèbia agonia” és el cinquè decasíl·lab del poema XXXVIII i “Dolça, dolça. Aigua dolça” el novè heptasíl·lab del XCVI). La forma predominant és el sonet (Mohino n’ha publicat algun d’inacabat, com el XXII) i el vers més freqüentment usat el decasíl·lab, però també hi ha alexandrins. I alguns heptasíl·labs, tant en sèries de sonets (així la que forma Bestioles ) com en les cançons que el curador ha intercalat entre els sonets en Món d’Ulisses . Els versos editats són sempre isosil·làbics en cada poema. Els decasíl·labs i els alexandrins solen ser de ritme iàmbic. De vegades algun decasíl·lab té rima interna, com el vers 3 del poema XVIII (“Mireu aquesta mà de palmell pla”) i de vegades rimen entre ells els hexasíl·labs inicials de dos alexandrins seguits (així “Pantera de la nit!” i “la copa dins del pit” en els versos 1 i 2 del poema LIX). També els heptasíl·labs solen ser de ritme iàmbic, tot i que no hi manquen coriambes inicials, com “l’herba negreja” al vers 2 del poema LXIX. Normalment no hi ha encavallaments, de manera que el vers s’hi sent molt clarament. S’hi observen poquíssimes irregularitats mètriques (una, per exemple, que pacient és comptat com a bisíl·lab al vers 12 del poema VIII i com a trisíl·lab al vers 13 del poema X i al 9 del poema LXXI). La dicció és a voltes un pèl emfàtica, també com a conseqüència dels signes d’interjecció, àdhuc precedits de la marca explícita ( oh , per exemple, dues vegades al poema XXXVI); i també són abundoses les oracions interrogatives, algun cop força llargues (tant que, en ocasions, com en el poema XLVIII, en falta el signe gràfic). Algun cop l’acumulació d’exclamació i interrogació en un mateix vers (per exemple, en el 9 del poema XI: “Viure? Per què? Oh corba de periples!”) pot contribuir a fer-lo feixuc. Quant a la rima, és rica. Poques vegades, per exemple, un participi rima amb un participi (una, per confirmar la regla: despintades amb esventrades al poema LXX). De la mateixa manera com, no sent freqüents els encavallaments, quan n’hi ha un sol ser contundent i fer un cert efecte (per exemple, entre els versos 3 i 4 del poema XCI: “i les flors menyspreo, car / vull la nit que tot ho enllaça”), així mateix algunes rimes artificioses resulten plenes d’efecte (així, la conjunció irima amb existir al poema LXXII). Pel que fa al lèxic, també és ric (un exemple: hi ha formes dels verbs esbarrellar, enllarar-se, desembridar, agemolir i esbalair en un sol poema, el XXXVIII. Pot observar-se que els substantius van sovint acompanyats d’un adjectiu, usualment postposat, o d’un complement del nom, més d’un cop fins a formar un vers, en els heptasíl·labs (per exemple “la llet blanca de la lluna” en el poema LXXXVIII); o bé tenen una oració de relatiu a continuació fins a constituir un decasíl·lab (per exemple “estranger que t’entornes cap a la teva mort” al poema III). En general els límits del vers solen ser límits sintàctics.

POEMES SORPRENENTS

Els poemes no són senzills. Però les dificultats que presenten no provenen només de l’ús extremat de metàfores -o de l’ús de metàfores extremades- ni tampoc d’estructures sintàctiques complexes (a tot estirar, hi ha força comparacions, que solen ser amplificades mitjançant complements circumstancials, aposicions i coordinades). És la manera com se succeeixen i es relacionen les imatges en el poema -i tot al llarg dels poemes- allò que els fa sorprenents, inesperats. Es pot veure llegint-ne un, que proposo que sigui el XVII. En ell una “noia morta” és, d’entrada, com un riu (“Com una cinta d’aigua que travessa / l’obaga verda”) i, després, el riu és com si sospirés (“sospirant tot just”), com si s’acomiadés, veloç, d’alguns llocs per on passa (“i és tota adéus en el penyal adust”) i es precipités, encara, en altres llocs (“i en el pendís enganyadora pressa”). Dos gerundis afegeixen, sense marca de contradicció, els dos atributs de l’aigua del riu que, des dels grecs, l’equiparen a la vida (“sempre passant i sempre romanent”) per introduir encara una altra comparació que lliga el moviment, el pas, amb el vol (“com si fos ala” i la permanència amb la fixesa i l’arbre “i fos arrel alhora”). Posats a seguir el curs de l’aigua, no és estranya ni l’evocació de la branca a tocar d’aquest curs ni la de l’ocell que acaba d’envolar-se’n -de fet la branca fa part de l’arbre, que per l’arrel roman, i l’ocell ja era metonímicament contingut en l’ala d’abans- però aporta una suggestió particular que la relació del curs d’aigua amb l’ocell i amb l’arbre sigui de fidelitat (“fidel al branc que es groxa al seu devora / i a l’ocell que el deixà ploma-batent”). En aquest punt, introduït per una ide coordinació i prou -però comencen els tercets- arriba de cop sobte l’hivern (“i ve l’hivern”), el qual, mitjançant una simple aposició, esdevé “el magre rapissaire / d’allò que es mou, amb argelagues d’aire, / tort de fumeres agres cap al cel”. A més de l’element nou, no preludiat, que representa l’arribada de l’hivern, sorprèn que li sigui atribuït en aposició el substantiu rapissaire (trobo un testimoni de l’ús d’aquest terme com a adjectiu; cap més com a substantiu) però, al capdavall, ja s’entén que el que vol dir és que el fred s’enduu la vida, el que es mou: el fred significant l’hivern és “les argelagues d’aire” -les agulles del fred que punxen- i el fum -contrapunt del curs de l’aigua- que, resultant dels focs que l’estació fa encendre, munta tort per l’aire i agre per la llenya cremada -potser les argelagues mateixes- cap al cel. Fins aquí tot era en tercera persona -i la “noia morta” del títol era viva. Però en una seqüència introduïda per una comparació. Ara, al final del primer tercet, trobem dos punts i en el tercet que tanca el poema -sense deixar de ser en tercera persona, però amb la introducció d’un nou subjecte, “la mort”- qui parla és la noia morta: “a llunyanies meves decantada, / la mort va deturar-me amb una unglada, / ai l’adormida soledat del gel!”. L’últim vers recupera així el curs d’aigua i l’hivern, que l’ha convertit en gel; o sigui, la noia i la mort. D’altra banda, aquest mateix poema pot il·lustrar els problemes de l’ordenació. Mohino l’ha inclòs dins Món d’Ulisses , i ha fet bé, perquè en la mena d’índex d’aquest llibre, escrit per Rodoreda, que ja he dit que hi ha a l’Arxiu, figura aquest poema. Tanmateix, ara que l’hem llegit, si el lector atent llegeix pel seu compte els poemes XL i XLI (l’últim d ‘Albes i nits i el primer de D’amor i de mort ) constatarà tot de coincidències lèxiques, fraseològiques, d’imatgeria, entre aquests dos poemes i el XVII.

CRITERI D’ORDENACIÓ

Món d’Ulisses és un llibre segur, quant als poemes que el componen, i Mohino ha pogut comptar amb un criteri objectiu d’ordenació -l’ordre dels fets narrats en l ‘Odissea homèrica, que no és l’ordre cronològic de composició de Rodoreda, que coneixem perquè en l’Arxiu n’hi ha 23, si no els he comptat malament, de datats (i quatre més d ‘Albes i nits ). Tornant a Món d’Ulisses , altres esborranys i poemes de l’Arxiu tenen tema odisseic, com la cançó que comença “Terrissaires, mercaders”, en boca de Melanti, que hauria d’anar després de l’actual poemaXXXI; també es reconeix en un altre poema de l’Arxiu el tema de les vaques del sol, i altres encara en alguns esbossos. Els poemes ordenats a Illa dels lliris vermells són sonets, acabats o a mig escriure (els tres últims), en heptasíl·labs, els quals es distingeixen dels de Bestioles perquè no semblen formar part d’un bestiari (llevat potser del fragment LXXXVI). Els dos llibres Albes i nits i D’amor i de mort són els que han demanat més intuició de Mohino: aquells en què tenia menys dades objectives; i, de més a més, en algunes carpetes de l’arxiu poemes de Món d’Ulisses , es troben entre altres de D’amor i de mort , com ara el XXX entre el LIX i el XXXIX. Tanmateix, Mohino té en compte si els sonets són de decasíl·labs o d’alexandrins i el seu ordre es basa sempre en una lectura atenta i enamorada de la poesia de Rodoreda. I és gràcies a ell que ara podem llegir-la, com he començat dient, i és per la feina que ha fet que ara és més fàcil acostar-se a l’Arxiu i anar precisant i plantejant problemes. No voldria acabar aquest article un pèl afectat de tecnicismes sense referir-me al valor de la poesia de Rodoreda. Cal dir d’entrada que, atesa la formació del llibre, hi ha poemes sensiblement inferiors a la majoria, però que en conjunt són excel·lents -tal com he mirat de mostrar amb la lectura del XVII-. D’un extrem a l’altre, els cent cinc poemes són recorreguts per la mort, la crueltat i la ironia. És veritat que és dat de veure-hi també la voluntat de Rodoreda de parlar d’amor, i ella mateix es queixa en una carta a Carner (la 31) que, malgrat l’evocació dels morts, “el tema de la mort no serà pas el tema preponderant de Món d’Ulisses “; se’n queixa en el sentit que es veu que no voldria que els lectors trobessin que l’és, però en reconeix a continuació l’evidència: “Però aquests dies és per a mi la línia de menor resistència”. Jo trobo que ho era i ho va continuar sent. De fet, d’altra banda, moltes imatges de l’amor són equiparades a les de la mort, tal com basten a demostrar els dos versos en què Agamèmnon moribund constata, en el poema XIV, que “mon panteix amb el d’ella es barrejava, / igual que abans damunt el llit de flors”. O també el que conclou davant Eva Adam tot just expulsat del paradís en el poema XLIX: en definitiva el paral·lel, la vella companyia que es fan, en la nostra tradició, Eros i Tànatos. Aquesta mena de trobada dels contraris és una clau de lectura d’aquesta poesia. Poden confirmar-ho els poemes LI, sobre Jesús quan és engendrat en Maria (la pluja d’or prové d’un altre mite, ara grec, el de Zeus i Dànae), i LII, sobre Maria al peu de la creu on agonitza o ja és mort el seu fill. La mica d’ironia que hi ha en el primer és vençuda per la tristesa de la donzella, la que culminarà en el lúcid, desolat dolor del següent. En aquest sentit el poema I , Barrejadors de ciutats , que és diguem-ne sobre la Ilíada , pot resultar simptomàtic, perquè Troia és la mort i el darrer tercet explica que els mortals la portem dins des de la panxa de la mare. És a dir, aquests poemes del que més parlen, del que més imatges proporcionen és de la vida com a camí cap a la mort; de la mort com a destí inel·ludible. De vegades l’amaniment d’aquesta evidència és la desolació fins a la mala bava, com s’esdevé en les cançons de les molineres, o senzillament la ironia entre tendra i tallant (així les serventes castigades per Ulisses i els seus entren “de puntetes… a l’altra vida / amb els caps una mica decantats” en el poema XXXI). Aquesta ironia punyent -de vegades fa pensar en Espriu-, que suaument inquieta o talla suaument, abrupta i aparentment plàcida, es realitza amb gran originalitat en el bestiari. Bestioles , tot i que no pertany a l’època de la correspondència amb Carner, la situa d’alguna manera més a prop d’Apollinaire o de Pere Quart que no pas de Carner. I el fet és que, tot i la correspondència amb Carner, que mostra que el poeta la considerava i l’animava amb els seus consells -i amb les seves propostes de correcció, algunes extraordinàries-, la veritat és que trobo que no és fàcil trobar en el conjunt un to carnerià ni dominant ni tampoc gaire perceptible. Em sembla possible recordar Baudelaire, per mitjà dels sonets rodoredians, que no són lluny de les Elegies de Bierville ni pel tema -a més d’Ulisses, també hi ha Orfeu o orfisme: per exemple al poema XLIII- ni per la fulguració d’algunes imatges -sí pel fet que Riba escriu per mirar de construir-se un espai contra la desolació i Rodoreda s’hi va enfonsant-. Les Elegies havien sortit, les cinc primeres, a la Revista de Catalunya el desembre del 1939, i, les altres, Riba les havia enviat a Armand Obiols el 26 de març del 1943, segons documenta una carta d’aquell dia recollida per Guardiola en la seva meritòria edició de la correspondència de Riba. La tensió dels sonets de la Rodoreda és més a prop de Riba. Ara, el vocabulari, la mena de les imatges, remeten a una percepció més sensorial, menys cerebral -o cerebral d’una altra manera- de la vida. La ironia tampoc no té res a veure amb Riba -però tampoc amb Carner-. En una carta editada per Mohino que abans he citat, la 31, Rodoreda escriu a Carner que “tot aquest sonet deriva, com veureu, de l’acabament del primer cant de Nabí”. Es tracta d’un dels “morts desconeguts”, del poema XV, que havia acabat el 22 de febrer del 1950 i que enviava a Carner el dia següent. No sé si Carner va arribar a veure-ho, però a mi no em sembla d’entrada gaire evident. Ara, si ens ho preníem seriosament, és ben clar que la transformació de sentit operada per Rodoreda és enorme: Jonàs no és mort quan Iahvè el torna a cridar en el cant primer de Nabí i en el poema de Rodoreda no és sinó Ulisses que desperta inútilment un mort que “tanta de veritat que ja sabia”, l’ha perdut, “desapresa, dins l’abís”. Potser per a ella aquest mort era una aproximació a Tirèsias, sobre el qual volia escriure un sonet (vegeu la carta 30), i li semblava que el do profètic aproximava aquest mort a Jonàs. Són, al capdavall, poemes amb una veu pròpia. Demanen lectures aprofundides, però es presten, en el llibre que n’han construït Mohino i els editors -és bell, com a llibre-, al plaer de la lectura, al plaer de retrobar, molt intensa i tancada en ella mateixa, la veu de les novel·les, de les admirables proses més breus de Mercè Rodoreda.

Article publicat a “La Vanguardia” l’11/12/2002 per Rosa Maria Piñol

La poesía secreta de Mercè Rodoreda aflora con el libro Agonia de llum

Mercè Rodoreda cultivó, entre los años cuarenta y cincuenta, una faceta poética que después ella misma relegaría para dedicarse de lleno a la novela. Aquella producción lírica fue, sin embargo, relativamente amplia y de una calidad literaria parangonable con la de otras grandes figuras de la poesía, según el parecer de los expertos. Buena parte de aquellos textos, exactamente un centenar de sonetos, salen ahora a la luz por primera vez en el volumen Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda, pulcramente editado por Angle Editorial.
La obra es la culminación del trabajo de ordenación, estudio y edición del material poético que forma parte del legado Rodoreda depositado en el Institut d’Estudis Catalans, y se debe al filólogo Abraham Mohino, que firma una amplia y documentada introducción. El corpus poético rodorediano tiene en el libro como contrapunto la reproducción de 31 obras pictóricas de la escritora, realizadas también durante el exilio y de forma paralela a los poemas. Un tercer elemento de interés completa el volumen: se trata del epistolario que mantuvieron la autora y Josep Carner simultáneamente a la elaboración de aquella obra poética. Un diálogo entre maestro y joven aspirante a poeta que el editor compara con las “Cartas a un joven poeta” de Rilke.
Abraham Mohino ha organizado los poemas de forma cronológica en cinco pequeños libros. El primero, titulado “Món d’Ulisses”, responde a un proyecto de Carner de recrear “La Odisea” en verso, y las composiciones que lo integran “forman uno de los grupos de poemas más importantes de la literatura catalana, comparables a los de ‘Nabí’ de Carner o a las ‘Elegies de Bierville’ de Riba”, según Mohino. El denominador común de todos ellos es el intenso sentimiento del exilio. “Son textos densos, algo herméticos, pero bellísimos y de alta exigencia técnica, en los que la autora utiliza una máscara para hablar de su difícil situación personal.”
Intimismo literario
“Albes i nits” y “D’amor i de mort” son los dos ciclos siguientes, en los que “la voz poética de la autora aparece sin máscara” y se aventura en el intimismo literario. El “sentimiento de pérdida, de imposibilidad amorosa y de angustia existencial” se desprende de muchos de estos textos. De cariz distinto son las composiciones agrupadas en las series “Illa dels lliris vermells” y “Bestioles”. Son sonetos de verso más breve, “en muchos casos de consistencia epigramática” y de contenido menos dramático. “Son poemas de madurez, que la autora compone al filo de la crisis de los cuarenta años.” “Bestioles” es un bestiario desplegado a través de poemas-juego, en los que a veces puede detectarse “en la voz de los animales la visión trágica de la vida que tenía la escritora”.
Los sonetos de Rodoreda –que Mohino no dudó en comparar con los de Shakespeare, Petrarca o Rilke– van precedidos de un poético y evocador prefacio sobre el mundo de la escritora a cargo del catedrático Joaquim Molas, bajo cuya tutoría se ha realizado la presente edición.

Article publicat a “El Periódico” l’11/12/02 per Maria Eugenia Ibáñez

Un llibre rescata la poesia oblidada de Mercè Rodoreda

Un centenar de sonets de Mercè Rodoreda, gairebé tots inèdits, s’han publicat en un acurat volum que demostra que la qualitat de l’obra poètica de l’autora catalana és similar a la de la narrativa. El material, oblidat durant gairebé 20 anys, s’ha recopilat a Agonia de llum, llibre que va ser presentat ahir a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), entitat a la qual Rodoreda (Barcelona, 1909 – Girona, 1983) va llegar tota la seva obra. El volum conté 101 sonets dividits en cinc parts, quatre cançons i les reproduccions a tot color de 31 pintures, una altra faceta desconeguda de l’escriptora. El contingut d’Agonia de la llum (Angle Editorial) es completa amb el pròleg de Joaquim Molas, un ampli estudi d’Abraham Mohino, filòleg, autor del rescat de l’obra poètica, i l’epistolari que van mantenir Mercè Rodoreda i Josep Carner. Explica Mohino que va ser Carner qui li va suggerir provar de fer poesia i qui durant anys es va convertir en el seu mestre en aquest gènere i, ocasionalment, en el seu corrector. El resultat va ser que entre el 1947 i el 1969 Rodoreda va escriure a París un centenar de sonets i que en tres edicions consecutives –1947, 1948 i 1949–, va guanyar els Jocs Florals convocats a l’exili. Els únics poemes publicats són aquests sonets premiats i els que, el 1984, va recopilar la revista literària Els Marges. Mohino ressalta que el treball d’aquesta publicació va passar del tot desapercebut entre crítics i especialistes catalans i que només una antologia femenina en va seleccionar un sonet. L’única persona que va saber valorar els poemes de l’autora de La plaça del Diamant va ser una anglesa, Nancy L. Bundy, que va traduir a l’anglès la recopilació d’Els Marges i la va publicar el 1999 en una revista universitària de Londres. Mohino, que ha comptat amb ajudes de la Fundació Mercè Rodoreda per dur a terme el seu treball, diu sense embuts que els sonets de Rodoreda –“densos, hermètics, amb un alt sentit tràgic i molt bells”– resisteixen la comparació amb l’obra de Shakespeare, Baudelaire o Rilke. Davant aquesta afirmació tan contundent sembla estrany que aquesta qualitat no hagi estat reconeguda abans i, molt especialment, per què l’autora no es va mostrar mai interessada a publicar els sonets. Per trobar una explicació a aquest fet Mohino recorre al caràcter de Mercè Rodoreda: “una dona de caràcter abrupte que durant èpoques de la seva vida va trencar dràsticament amb persones i costums sense tornar-hi mai més”. Aquest cop, l’escriptora va canviar París per Ginebra, on va dedicar tots els seus esforços a la novel.la. I va oblidar la poesia per sempre.

Article publicat al diari “Avui” l’11/12/02 per Ada Castells

Rodoreda, poeta

Hi ha prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia, a París, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea: estic més content d’aquella intuïció que de cap dels meus poemes”. Qui va escriure aquesta confessió a Josep Miracle és ni més ni menys que Josep Carner. El Príncep dels Poetes va esperonar i guiar Mercè Rodoreda en l’elaboració d’uns versos que va admirar fins al punt d’escriure: “Esteu a un dit de fer els millors hendecasíl·labs que mai s’hagin escrit en català”. El mestratge de Carner i l’afirmació de la pròpia veu de Rodoreda es poden resseguir ara en la correspondència que van mantenir tots dos escriptors. Ara podem llegir aquestes, diguéssim, cartes a una jove poeta de la mà d’Angle editorial. Agonia de llum també aplega la poesia de Rodoreda, en gran mesura inèdita fins ara, i part de les seves pintures.
L’edició d’aquestes cartes -25 de Rodoreda i 14 de Carner-, així com la de la poesia, ha anat a cura d’Abraham Mohíno, que ha distribuït en cinc parts un corpus de 101 sonets i quatre cançons. Hi trobem una Rodoreda que recrea en vers l’Odissea a “Món d’Ulisses”; els sonets tràgics i profunds que ja no s’emmascaren en el mite d ‘”Albes i nits” i “D’amor i de mort”; una escriptura pura a Illa dels lliris vermells, i un breu bestiari amb el títol “Bestioles”.
La dèria de Mercè Rodoreda per la poesia ha quedat eclipsada perquè ella mateixa va voler deixar enrere aquesta etapa -els poemes van ser escrits tots en l’exili, del 1949 al 1960- i perquè ha passat a la història com la gran prosista que era. De tota manera, Rodoreda va arribar a ser Mestra en Gai Saber, ja que va guanyar els Jocs Florals tres vegades consecutives des del 1947 amb els seus sonets. Per Mohíno no és una contradicció que aconseguís un grau de qualitat poètica tan elevat i que després perdés interès per la seva pròpia obra en vers: “Ella era una dona de ruptures i trencava amb el passat. Obiols i Carner, que eren els que canalitzaven el seu esforç poètic, ja no hi eren, i els poemes es van anar allunyant de la psicologia de l’autora, que es va centrar en la narrativa. De tota manera no els va destruir ni cremar, i això ja vol dir alguna cosa”, explica l’estudiós.
Per destriar aquests poemes i les cartes, Mohíno ha recorregut als 176 originals que conserva la Fundació Mercè Rodoreda, encarregada de tenir cura del llegat cedit per l’escriptora a l’Institut d’Estudis Catalans: “He reunit poemes que havien sortit en revistes, altres que se’ls havia de fer una repassada, i no hi han entrat poemes que no eren tan bons. Ha estat una gran responsabilitat fixar un text com aquest, i he hagut de treballar amb les eines del filòleg i l’enginy del poeta”, reconeix Mohíno, que es mostra entusiasmat amb uns sonets “densos, hermètics i bellíssims”, fins i tot, eufòric, els situa a l’alçada dels de Shakespeare, Petrarca i Rilke. Mohíno també destaca la correspondència de Rodoreda amb Carner, que qualifica de “curs pràctic de poesia”. La feina de fixació de tota aquesta obra poètica i epistolar l’ha feta sota la supervisió de Joaquim Molas, que ahir era a l’acte de presentació del llibre amb dos convidats d’honor més, membres de la Fundació Mercè Rodoreda: Joan Triadú i Jordi Sarsanedas.

Article publicat a “Qué leer” l’abril del 2002 per Montse Casals

Mercè Rodoreda. Espendor y misterios

Ni estuvo en el sorteo de una cafetera blanca con una naranja dibujada como la Colometa de La Plaza del Diamante, ni fue abandonada ante la reja de un jardín como la Cecilia de“La calle de las Camelias. Y, con todo, su obra es el pespunte de su vida; puede reseguirse a lo largo de sus novelas y cuentos una biografia que durante muchos años ha quedado oculta tras una leyenda que la quería situar siempre entre bondades y flores. Mercè Rodoreda arrastraba un mito que ha costado desacralizar: pertenecía a aquella generación de escritores que se formaron durante la República y la Guerra Civil, que vivieron en el exilio y que para una parte de los univesitarios constituyeron las únicas letras válidas del antifrasquismo. Para que así fuera, para que funcionara ese binomio simplista que dividia a los autores entre los que se prestaron a sus juegos censores, se tuvo que modificar y esconder la realidad.

Una boda en família

Según indica la partida de nacimiento, Mercè Rodoreda nació el 10 de octubre de 1908, aunque su último carné de identidad la rejuvenece en siete días y la biocronología oficial, en un año. Nació en Barcelona en el seno de una familia peculiar y extravagante cuyo paterfamilias, Pere Gurguí, fue un auténtico personaje con una amplia huella en la obra de la escritora. Gurguí era alto, fuerte, amante de los disfraces y ferviente partidario de convertir en fiesta culaquier mínimo acontecimiento familiar. Decían las malas lenguas que enviudó a causa de los incontables proyectos que se propuso y nunca realizó pero que le costaron el ánimo y la vida a Angeleta, de quién tuvos dos hijos, Montserrat i Joan. Montserrat se casó con Andreu Rodoreda, buena gente y sin otra ambición que la que conformarse a los dictados festivos de los Gurguí: por alguna razón le gustó siempre el teatro. Tuvieron una única hija, Mercè. Joan era más joven que su hermana. A los 14 años, cuando lo que deseaba era inscribirse en una escuela de artes y oficios, lo madaron a Argentina: le juraron que haría fortuna y que resolvería los eternos problemas financieros de la familia. Cuando volvió, con una fortuna más que relativa pero con el aure de viajero, se enamoró y enamoró a su sobrina. Se casaron el mismo día que Mercè cumplía 20 años. En contra de la leyenda que asegura que el matrimonio con su tío le fué impuesto, Mercè incluso guardó un recurdo feliz de la fiesta de la boda: “Y cuando todo terminó, me hubiera gustado volver la día anterior para empezar de nuevo…” Son las palabras que la escritora pone en boca de la, en este caso su alias, Colometa en La plaza del Diamante. Y al cabo de nueve meses y unos pocos días, como marcan las leyes de la naturaleza, nacía su primer y único hijo, Jordi. Pero es cierto que la felicidad completa no existe. Durante el viaje de novios, a París, ya se dieron los primeros desencuentros entre los esposos. Ella había mitificado a ese tío “americano”, joven y viajero, que había sido capaz de resolver con su retorno los problemas de la familia. Pero, en su interior, Mercè se debatía entre los razonables propósitos de austeridad del marido y la nostalgia de la vida familiar anterior, utópica y desordenada, pero insólita i feliz.

Una República literaria

En su bagaje cultural no había otra cosa que lo ofrecido por el limitado en torno familiar. Casi no conoció la escuela, puesto que el abuelo había decretado que la niña era muy lista y para enseñarle a leer y a escribir él mismo se bastaba. No, para Mercè la familia soñaba mayores destinos: estudiaría música y haría teatro, todo entre las paredes del destartalada cosa Gurguí, donde Mercè fue “totalmente feliz hasta los 12 años”, según confesaría después. La proclamación de la República marca una brecha en la muy cerrada vida familiar y supone una puerta abierta para las ambiciones literarias de la joven. En la muy espumeante Barcelona de los primeros años 30, no le fue difícil a la veinteañera Mercè incorporarse a los equipos formados por muchachas que, autodidactas como ella, se comprometieron con la construcción de un mundo nuevo. No eran militantes de partidos ni sindicatos, eran “ciudadanas” que bebían de las influencias intelectuales procedentes, sobre todo, de Francia y de Inglaterra, que más que un programa de élite, de la que no podían formar parte porque en realidad no existía, defendían el derecho a la provocación. Explicaba una de sus entonces colegas de andanzas, Sussina Amat, que entre sus especialidades figuraba ir al cine para “reventar el globo moralista” de los films propagandísticos habituales del momento. En un instante álgido de la cinta, cuando el público crédulo de historias inventadas entraba en trance y se convertía en protagonista del melodrama, las chicas estallaban en risas grotescas con el objeto de retrotraerlo a la realidad barcelonesa. Carles Riba, Joan Oliver o Ferran Soldevila recordaron siempre “la risa ruidosa y sarcástica” de Rodoreda en los momentos más inoportunos. Ese humor en apareiencia gratuito la puso en contacto con el denominado club de Santa Rita o “colla de Sabadell”. Fue un vuelco en su vida. Formado y dirigido por Francesc Trabal, Joan Oliver y Joan Prats, el grupo de Sabadell existía con voz propia desde 1927, cuando publicaron L’any que ve, un libro-manifiesto, entre surrealista y simpemte provocador, que les ha merecido el epíteto de “escritores civilizados” por parte del muy exigente Gabriel Ferrater. Con el aval del poeta Josep Carner, Trabal y sus compañeros se convirtieron en la crema intelectual sobre la que la Generalitat republicana depositó la responsabilidad de sacar adelante las letras catalanas y sus instituciones literarias. Y fue de la mano de estos intelectuales que Mercè Rodoreda se convirtió en escritora.

Una autora honrada

Su primera obra, Sóc una dona honrada? es -lo reconoció ella misma- una mala novela. Junto con otras tres (Crim”, Un dia qualsevol en la vida d’un home y Del què hom no pot fugir), forma parte de aquella producción que nunca quiso reeditar. En ellas, como advierte en el primer prólogo, “dice lo que no piensa y piensa lo que no dice”. Son el resultado de una primeriza fiebre literaria que pone de manifiesto que ella “no es una mujer perezosa”, como curiosamente afirma en el mismo prefacio. En definitiva, lo que nos queda de su obra escrita en los años 30 son sus cuentos y artículos periodísticos que levantaron escándalo, y Aloma, que ganó el prestigioso Premi Crexells en 1937. Entre el primer título y el último de esta etapa rododeriana habrán pasado cinco años durante los cuales la autora aprende a sortear las dificultades domésticas y familiares. Su creciente actividad, sus legendarios enamoramientos -entre ellos, de Andreu Nin- y la ruptura con su marido determinarán que el 21 de enero de 1939 emprenda el exilio. Lo hizo en el autobús que la Generalitat había dispuesto a disposición de los escritores catalanes decididos a emigrar a Francia. Hacía mucho frío aquel día. La guerra había servido para camuflar desacuerdos matrimoniales y el exilio servía para aplazar sine die la separación inevitable. Rodoreda dejaba a cargo de su esposo en Barcelona a su madre y a su hijo, Jordi, con 10 años. No volvería a verlos hasta junio de 1949.

Amor en el exilio

La evacuación de los escritores catalanes había sido preparada con antelación por la Conselleria de Cultura de la Generalitat; con pocas y relativas dificultades, se consiguió que pasaran la frontera i fueran y fueran recibidos y acogidos en centros puestos a su disposición por sus colegas franceses.. Como los demás, Rodoreda siguió rumbo provisional hasta que en abril de 1939, con un grupo de otros veinte exilados privilegiados, se instaló en Roissy-en Brie, a unos cuarenta kilómetros de París. Fue en esa prisión de idilio en donde se enamoró de Joan Prat, el home que determinó su vida. “Roissy ha sido la resurrección de la juventud sin juventud”, escribiría después recordando aquellos días felices. Joan Prat, más conocido por el pseudónimo de Armand Obiols, había nacido en Sabadell en 1904. Era el cerebro pensante de la “colla de santa Rita”, un hombre que lo leía todo, escribía mucho y no publicaba nada. Una suerte de Monseiur Teste, como diría Paul Valéry, que la ayudó a convertirse en la gran escritora que ha sido, pero la hizo sufrir hasta el último momento. Prat estaba casado y tenia una hija. Y, aunque hoy parezca increíble, sus relaciones con Rodoreda fueron condenadas por sus íntimos compañeros sabadellenses también en el exilio. Y es esa condena la que explica que, cuando la mayor arte de los escritores catalanes optaron por seguir el exilio en América Latina una vez estallada la Segunda Guerra Mundial, Rodoreda y Obiols, siguieron en la “vieja y decrépita Europa”, según los decires de los que partieron.
Como ya lo hiciera en Barcelona durante los años de la República y de la Guerra Civil, Obiols se encargó de dirigir la principal de las publicaciones catalanas que se mantuvo en el exilo, la “Revista de Catalunya”. La invasión alemana supuso un paréntesis, con el arresto de Obiols y su internamiento en el campo de Chandelace y su posterior destino a Burdeos, al servicio obligado de la Wermacht. Un episodio poco claro en la vida de la pareja, especialmente difícil para los dos y origen de desagradables especulaciones sobre su “colaboracionismo” con los nazis. Al contrario, lo que nadie se explica todavía es cómo fue posible que Obiols cayera en manos del invasor y que nadie, a pesar de los reiterados auxilios pedidos por Rodoreda, moviera un dedo para rescatarle. Fue, en todo caso, el único intelectual catalán que vivió esta situación en terreno francés.

Letras del naufragio europeo

Mientras esto sucedía, Mercè residía en Limoges, primero, y en Burdeos, a partir del verano de 1943. Disponemos de una intensa correspondencia de este periodo, que nos permite descubrir los sufrimientos amorosos y al mismo tiempo la inmersión total en la literatura que vive la escritora. Era como si, de nuevo, con las letras intentara salvarse del naugragio personal. El resultado de este procesos no se verá hasta mucho más tarde, pero el trabajo está ahí, tanto en cuentos como “Carnaval”, “Orleans”, “3 quilómetres”, “Divendres”, “8 de juny”, “Mort de Lisa Sperling” o “Nocturn”, como en el núcleo de lo que serán sus grandes novelas a partir de los años 60. En 1946, entre los dos han constituido una biblioteca de 1200 volúmenes, un hecho enormemente singular si se piensa que han sido adquiridos en su mayor parte en tiempos de guerra, cuando la censura y la escasez de papel ha encarecido los libros en Francia. Son, para ambos, tiempos de intensa lectura y, para ella en especial, de grandes descubrimientos: Faulkner, Steinbeck, Katherine Mansfield… Cuando, en 1946, tras un drama emocional (ha aprecido en Burdeos la esposa de Obiols y Mercè teme la infidelidad), se instalan en París, en dos pequeñas habitaciones-buhardillas de la calle Cherche-midi, la intensidad estudiosa se muta en creación poética. En 1949 se convertirá en “mestra en Gai Saber”, ganadora en tres años consecutivos de tres respectivas Flors Naturals de los Jocs Florals en el exilio. La academia, los historiadores oficiales de la literatura catalana, no han considerado nunca oportuno recuperar ni su Món d’Ulisses ni sus poemas dispersos. Incompresiblemente, han escondido incluso esta veriente de su obra creadora.
Rodoreda tiene 40 años y lleva diez fuera de Barcelona. Todo ha sido intenso y difícil hasta este momento pero la satisfacción apunta, porque ha conseguido convertirse en una escritora de mérito. Es cierto que los cuentos publicados en alguna revista del exilio y los premios poéticos no le aportan económicamente nada. Las instancias republicanas no le conceden la ayuda de refugiada que piensa merecer y vive a expensas de Obiols. Es lo que anima a volver a Barcelona. Jordi, su hijo, está en edad militar, los estudios no le entusiasman pero tiene habilidades de buen negociante. Su madre, Montserrat, ha envejecido. Sigue viviendo en aquella gran casa en ruinas del abuelo. Su marido, Joan, no quiere inverir ni un céntimo para rehabilitarla y confía que pronto, cuando la calle se transfome en eje central de la comunicación en Barcelona, se venderá el solar a buen precio y se terminarán los problemas. Mercè cree lo mismo. Incluso intenta precipitar la venta. No es cierto -como algunos cuentan- que las relaciones de Rodoreda con su família se hubieran roto en 1939. No, los conflictos se manifestaon mucho más tarde, en el momento en que se interpuso entre ellos un problema de herencias. Desanimada por su situación de dependencia de Obiols, Rodoreda buscaba en Barcelona un pasado familiar difícil de reconstruir. Sí pudo disimular las desavenencias -que las hubo- hasta la muerte de Joan Gurguí. Y fue así como hizo de buena esposa y madre en la boda de su hijo con Margarita Puig; fué así como en las visitas a Barcelona -cada vez más frecuentes- compartió con ellos momentos de alegría e incluso de verdadera felicidad asumiendo, sin excesivo entusiasmo pero con agrado, su nuevo rol de abuela.

Ausencia de sí misma

En realidad, Rodoreda no se encontraba a sí misma en ningún lugar: tanto en París como en Barcelona eran sus tierras de nadie. Con el tiempo, Obiols tuvo que trasladarse a Ginebra donde obtuvo un trabajo bien renumerado como traductor. Ella lo siguió, aunque conservaron ja buhardilla en Paris. Estamos a mediados de los años 50 y Rodoreda vive la más intensa de sus etapas creativas. No le basta con escribir La plaça del diamant, sino que enhebra Espejo roto o La muerte y la primavera. Casi no come, casi no duerme. Pasa de la euforia a la depresión, de la soledad infinita a la necesidad de una compañia cualquiera. Dibuja, pega, cose. Lee y escribe. Escribe y rasga papeles. Escribe y guarda y esconde. Vive frenéticamente unos años que intuye com definitivos. Y sí: a pesar de que en 1960 vuelven a negarle el Premio Sant Joirdi, su “Colometa” no ha pasado desapercibida para algunos miembros del célebre jurado. Joan Triadú y Joan Fuster han descubierto el valor extaordinario de la novela y se lo comunican al editor y escritor Joan Sales. La edición de La plaça del Diamant está en camino y la seguirán muy pronto las demás: Rodoreda se convierte en un mito. Y, sin embargo, fue entonces cuando empezó para ella un rosario de dramas. Primero la muerte de su madre. Luego, la de su esposo, y la disputa sin reconciliación posible con su hijo. Más tarde, el descubrimiento de que en los últimos años de la vida de Obiols había otra mujer. Con más de medio siglo a cuestas, Mercè obtenía la independencia: sus libros se vendían y se traducían a todos los idiomas. Con la muerte de su marido y la de Armand Obiols, además, conseguía una pequeña fortuna con la que pudo comprarse un piso en Barcelona -justo delante de donde nació- y construirse una casa en Romanyà de la Selva. Su vida material quedaba definitivamente resuelta, pero había perdido todo lo demás. Murió a los 75 años en el hospital de Girona. Dejaba tras de ella un nuevo esplendor de las letra catalanas y muchos misterios.

Article publicat al diari “Avui” el 23/04/02 per Marga Casado

Madrid descobreix el món íntim i literari de Mercè Rodoreda

U n dels objectius principals de l’exposició és donar a conèixer Mercè Rodoreda al públic de la capital espanyola, i fer-ho dins d’un context històric”, explicava el comissari de l’exposició, Joaquim Triadú. Mercè Rodoreda: la poètica de la memòria proposa una passejada per la biografia de l’escriptora. El recorregut mostra el particular món de Rodoreda a través de la relació entre imatges de la seva intimitat (fotografies de família, cartes i dibuixos de quan era petita) i reproduccions del seu entorn (la Barcelona de principis de segle, la proclamació de la República, l’exili a França, la seva vida a París).
A les vitrines també s’hi poden observar alguns objectes que van pertànyer a Rodoreda, com el guardó del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que va rebre el 1980. Així, a través d’una imatge canviant, els organitzadors de la mostra han volgut apropar al públic una escriptora gelosa de la seva vida personal i perfeccionista en la seva obra. Una personalitat difícil de descriure que Triadú recorda com a “aparentment molt extravertida, sempre rient, però molt tancada en ella mateixa, forta però alhora molt indefensa”. Una dona difícil de conèixer, que va rebutjar bona part de la seva primera obra i que, al llarg de la vida, va conservar dos costums com si fossin passions: cuidar les flors del jardí i reescriure la seva obra. “El seu primer gran èxit va ser el premi Crexells amb Aloma, l’any 1937. La va reelaborar el 1969”, recorda Triadú.
Quaranta anys després de la publicació de La plaça del Diamant, el seu llibre més conegut, la mostra exposa primeres edicions de les novel·les, reculls de contes i obres de teatre publicades pòstumament, i mostra algunes de les traduccions a més de 25 llengües, entre les quals el japonès, el vietnamita, el grec i el rus, així com la primera edició en francès.
També hi trobem bibliografia sobre la vida i obra de Rodoreda, curiosament tota en anglès, tret dels llibres de l’especialista en l’escriptora Carme Arnau. No s’ha traduït al castellà cap d’aquests llibres dedicats a l’obra de Rodoreda, una assignatura pendent de la Fundació Mercè Rodoreda. “L’obra de Rodoreda ha tingut un gran èxit als Estats Units, on d’alguna manera ocupa el loc de Virginia Woolf”, explica Triadú. Segons el comissari de la mostra, “en aquest moment Rodoreda és un dels grans referents del feminisme, no sols als Estats Units sinó a també a Itàlia”, afirma.

Article publicat a “La Vanguardia” el 21/04/2002 per Juan Carlos Merino

García Márquez: “La vida privada de Rodoreda es uno de los misterios mejor guardados de la muy misteriosa Barcelona”

“La vida privada de Mercè Rodoreda es uno de los misterios mejor guardados de la muy misteriosa ciudad de Barcelona.” La frase, escrita por Gabriel García Márquez en mayo de 1983, un mes después del fallecimiento de la autora de “La plaça del Diamant”, sigue teniendo plena vigencia. A los casi veinte años de su desaparición, el mundo íntimo y literario de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-Girona, 1983) sigue despertando especial interés, y es objeto de nuevas aportaciones.
A la reciente publicación de Mujeres de la posguerra, en el que la periodista Inmaculada de la Fuente hace hincapié en la difícil vida íntima y las relaciones amorosas de la autora barcelonesa en el capítulo titulado “La vida como secreto”, se suma ahora la traducción al castellano de todos sus relatos en un solo volumen -que coincide con la conmemoración de los cuarenta años de la publicación de La plaça del Diamant en 1962-. Se trata de Cuentos completos, una edición de la Fundación Santander Central Hispano preparada por Joaquim Molas y Carme Arnau -especialista en la obra de Rodoreda-que se presentará en Madrid el 23 abril.
Molas y Arnau, junto a Marta Nadal, son también los comisarios de la exposición que el lunes se inaugurará en el Círculo de Bellas Artes de Madrid -hasta el 2 de mayo-, con el título de “Mercè Rodoreda, la poética de la memoria”, organizada por Cataluña Hoy en colaboración con la Fundació Mercè Rodoreda y el Institut d’Estudis Catalans.
La muestra ofrecerá numerosas sorpresas. Desde manuscritos de sus libros, carteles de sus obras teatrales y algunas de las cartas que Rodoreda cruzó con Rosa Chacel, Julio Cortázar, Carner o Tarradellas, hasta algunos de los dibujos que realizó en su infancia y posteriormente. La pintura, faceta poco conocida aún de Rodoreda, entusiasmó tanto a la escritora que en una ocasión confesó a Carme Arnau que si seguía con ella acabaría dejando de escribir. La exposición incluye también la obra que inspiró, directa o indirectamente, en otros artistas, como el busto de la autora realizado a finales de los años 40, en París, por el escultor Apel·les Fenosa o una selección de dibujos de Albert Ràfols-Casamada inspirados en “La plaça del Diamant”.
Cuentos completos, que se publica dentro de la colección “Obra fundamental” de la Fundación SCH, reúne todos los relatos aparecidos en los libros Vint-i-dos contes (1958), La meva Cristina i altres contes (1967) y Semblava de seda i altres contes (1978). Según explicó a “La Vanguardia” Javier Aguado, director de la Fundación SCH, esta edición agrupa por primera vez todos los cuentos de Rodoreda traducidos al castellano, con la colaboración también de la Fundació Mercè Rodoreda y el Institut d’Estudis Catalans. El volumen supera las 500 páginas y la tirada es de 2.000 ejemplares, que se venderán a un precio por debajo de coste unos 15 euros-, ya que no se trata de una edición comercial. “Estos cuentos, a mitad de camino entre la narrativa y la poética -dice Aguado-, nos muestran a una autora muy interesante pero que no ocupa el lugar que se merece. Rodoreda es hoy muy conocida en España, sobre todo por la versión televisiva de La plaza del Diamante, pero en sus cuentos está quizá lo más valioso y desconocido de la autora.”
Molas y Arnau son de la misma opinión, y también consideran que tanto este libro como la exposición ayudarán en buena medida a desvelar ese misterio que aún envuelve a la escritora. “Rodoreda es la novelista peninsular de mayor proyección internacional, como demuestra el interés que por ella existe en Estados Unidos, Italia, Francia o Alemania, donde es más conocida que en la España castellanohablante -dice Molas-. La exposición servirá además para convertirla en un objeto visual, no hay que olvidar que Rodoreda seducía a las máquinas fotográficas.” Carme Arnau destaca que Rodoreda fue, ante todo, “una gran estilista, una dominadora del lenguaje y una perfecta candidata al premio Nobel de Literatura”.

Links

http://partal.com/aelc/autors/rodoredam/index.html

Pertany a la web de l’AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d’AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra Premis. Teatre. Traduccions. E mail.

http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=rodoreda

Conté la biografia i la bibliografia essencial de l’autora.

http://pie.xtec.es/sedec/mrod.htm

Dossier didàctic. Conte

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mrodoreda/index.html

Conté bibliografia bàsica, informació sobre les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor

http://www.iec.es/fundacions/mercerodoreda/

Fundació Mercè Rodoreda