Pin i Soler, Josep

Biografia

Josep Pin i Soler (Tarragona 1842 – 1927) Escriptor. De família modesta i orfe de pare des de petit, estudià les primeres lletres al seminari tarragoní; a quinze anys treballava d’ebenista a Barcelona i, de nou a Tarragona, estudià magisteri. A Madrid (1865) estudià filosofia i lletres, però encartat en els avalots de la Nit de Sant Daniel (abril del 1865) hagué de sortir d’Espanya. S’instal·là a Marsella, on, després de dedicar-se a diversos oficis, treballà com a arquitecte. Des d’allà envià els seus primers escrits, Quadros de costums marítimes, al diari tarragoní “La Prensa”. El 1887 tornà a Catalunya i mitjançant Josep Yxart publicà la seva primera novel·la i la que més nom li ha donat: La família dels Garrigas, seguida de Jaume (1888) i Niobe (1889), que completen la trilogia. Alícia (premiada el 1921 pel Centre de Lectura de Reus) i el breu conte Lo miracle del Tallat (1898) completen la seva obra pròpiament narrativa. El 1899 s’instal·là a Barcelona, on treballà en un càrrec administratiu de les indústries Güell. A partir del 1890 començà a escriure per al teatre: Sogra i nora (1890), La viudeta (1891), La sirena (1891), La tia Tecleta (1892), La baronessa o bé Nau sense timó (1917) són els seus títols més celebrats. Cal afegir-hi Alícia o bé Paràsits (1921), Castell-Florit (1921) i encara el tríptic Poruga, Bibiana i Ariana abandonada, La pau reparada, L’enveja i Afinitats. El seu teatre representa, fonamentalment, la incorporació de la comèdia burgesa al teatre català, encerclat fins aleshores pel sainet, el drama històric i el drama rural. Recollí les seves impressions de viatger a Vària I (1903), Vària II (1905) i Orient. Vària III (1906). Publicà també Regles morals i de bona criança (1892), Problemes d’escacs (1899) i Libro de la patria (1923), on exposà la seva actitud conservadora i espanyolista, que mantingué tota la vida, malgrat l’aventura progressista de joventut. El 1913 publicà al “Diario de Reus” una Protesta contra les Normes ortogràfiques. Al final de la seva vida dedicà una especial atenció a l’obra aliena: publicà un recull de Sonets d’uns i altres (1904) i 10 volums del que denominà “Biblioteca d’Humanitats” traduïda al català per ell: Elogi de la follia, Col·loquis i el Llibre de civilitat pueril d’Erasme; la Utopia de Th.More; els Diàlegs de Lluís Vives; el Philobiblon de Ricard de Bury; els Diàlegs de les armes i llinatges de la noblesa d’Espanya d’A. Agustí; i El príncep i Comèdies i poemes de Maquiavel. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1912) i a la de la Llengua Catalana (1917) i presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1917. Pòstumament foren publicats els seus Comentaris sobre llibres i autors (1947), molt interessants per la llibertat de criteri i el coneixement directe i personal que suposen.

Obra

La família dels Garrigues

En el «Mas del Molí Vell», prop de Tarragona, viu Ramon Garriga amb la seva germana, el seu fillol Narcís i els seus fills Ramon, futur hereu (l’hereuet), Jaume i Mercé. El seu llinatge es remunta al regnat de Felipe IV i les successives generacions han participat en totes les guerres i escamots. Segons el costum, Jaume, el fill segon, és destinat al sacerdoci, el mateix que Narcís. L’hereuet disputa freqüentment amb el seu pare, que s’oposa als amors furtius del noi amb la Túies, antiga criada de la casa, i a les seves relacions amb els qui conspiren a favor dels liberals. L’amic íntim de l’hereuet és Anton Cirera, secretari del poble. El vell Garriga el suborna per tal qu aparti el seu fill de la Túies. A l’assabentar-se aquell, fereix d’una ganivetada al secretari i és empresonat. Simultàniament Jaume fuig a Marsella a la recerca de fortuna. El vell Garriga sofreix un atac d’apoplexia i l’anunci del naixent idil·li entre Narcís i Mercé acaba per matar-lo. L’hereuet és allibertat gràcies al nou suborn de Cirera perquè no declarés la veritat; renyeix amb la família i es queda en el Mas només amb la Túies, però aquesta el deixa per a anar a Barcelona amb Cirera; allí moren els tres en una sagnant revolució. Narcís, que encara estima a Mercé, no vol tornar al seminari i després d’una violenta discussió, desesperat, es llença per la finestra. Pin i Soler no necessita improvisar perquè treu els seus elements d’una realitat que ha conegut bé i potser ha protagonitzat. La descripció de les situacions és molt viva i detallista, però mai prolixa. El seu estil, coratjós i ple de colorit, fa oblidar les imperfeccions d’un idioma en formació. Encara que la seva obra Pot situar-se dintre de la línia de la novel·la ciutadana i burgesa de Narcís Oller, pel que un crític li qualifica de brillant segon d’aquell, enllaça, no obstant això, amb el ruralismo d’alguns contemporanis per la brutalitat de diverses escenes I el fatalisme que es cierne sobre els personatges i que el vell Garriga ja pressenteix quan, parlant dels seus fills, diu: «Tots faran cap al pal!»

Jaume

Novel·la que constitueix la segona part de La família dels Garrigas. Comença amb uns records de la infantesa de Jaume, el fill segon del vell Ramon Garriga, que al ser destinat al sacerdoci va fugir a França. A continuació segueix un capítol que enllaça amb el final de La família dels Garrigas, que va acabar amb la defenestració i mort de Narcís. En Jaume, l’autor ho ressuscita – a petició d’un amic, segons s’explica en el pròleg -i és recollit molt malferit i guarit per la pròpia família Garriga. Jaume, de nou en la seva terra, freqüenta l’alta societat tarragonina, i a casa de les senyores de Requesens coneix a Guadalupe Salvat, filla d’un acabalat exportador. A causa de les relacions difícils entre els joves d’ambdós sexes en l’època que transcorre la novel·la, Jaume no pot comunicar-se amb Guadalupe, de qui s’ha enamorat. Però en una excursió col·lectiva al «Pont del Diable», té la fortuna de veure tot sol a Guadalupe i d’obtenir la seva aquiescència amorosa. Mentre, Narcís, ja sacerdot, marxa a les missions per a exercir el seu apostolat i allunyar-se, a més, de Mercé, germana de Jaume i la seu antiga enamorada, que s’ha casat amb Quim Garcés. Mentre que Jaume es trasllada a Barcelona per a intentar la representació de la seva òpera «Cartago». Allí col·labora Cori Paulina, una famosa cantant, que s’enamora d’ell. La remor de les seves preteses relacions amb l’artista arriba fins Bernat Arbona, madur pretendent de Guadalupe, i aconsegueix que aquesta trenqui amb Jaume. Però al cap d’uns anys, Mercé reconcilia als dos antics enamorats, abans de morir ella i la seva filleta, a la qual acaba de donar a llum. L’obra, d’estil madur i vigorós, a pesar de la falta de fixesa del català d’aleshores, abundant en detalls, amb un lèxic ric i gens literari, reflecteix vívidamente l’ambient de la societat de Tarragona. Els conflictes morals, amb algun rivet tràgic però no truculent, permeten que la novel·la no sigui exclusivament una narració de costums.