Biografia
Luís Goytisolo Gay (Barcelona 1935) Novel·lista. La seva primera obra, el conjunt de relats Las afueras (1959) reflectia la societat de pre- guerra. Després publicà Las mismas palabras (1962), amb una estructura més novel·lesca, dos llibres de faules: Ojos, círculos, búhos (1970) i Devoraciones (1976), la novel·la Estela del fuego que se aleja (1984) i el llibre de texts diversos Investigaciones y conjeturas de Claudio Mendoza (1985). Simultàniament escriví la tetralogia Antagonía, formada per les novel·les Recuento (1973), autoreflexió ètica de prosa experimental, Los verdes de mayo hasta el mar (1976), entorn de l’erotisme, La cólera de Aquiles (1979), recreació d’un personatge femení, molt complex, i Teoría del conocimiento (1981), que recull els elements més importants de les novel·les anteriors. Amb Estatua con Palomas (1992), de tema polític, obtingué el Premio Nacional de Narrativa. El 1995 ingressà a la Real Academia Española.La seva producció literària ha continuat a Estatua con palomas (1992), novel·la amb una bona dosi de component autobiogràfic. Ha publicat, més recentment, Placer licuante (1997) i Escalera hacia el cielo (1999)
Las afueras
Las fueras narra en set episodis, relacionats els uns amb els altres, la història de persones amb el mateix nom a Barcelona i un poble, que no s’anomena però rau fora de la ciutat, justament als “afores”. En fer-ho, es mostra la mútua compenetració dels dos espais contraris i es posa de relleu la similitud d’estructures socials: a ambdós indrets els propietaris oprimeixen llurs empleats, els pobres cauen en el delicte obligats per la necessitat, no hi ha cap relació humana íntegra, les persones s’han de defensar soles.
Las mismas palabras
Las mismas palabras narra el buit i la indolència de la jove i capacitada generació de la postguerra que viu en els nous barris residencials del centre urbà de Barcelona. La novel·la s’estructura en tres històries diferents que es desenvolupen alternativament i que coincideixen en el temps, de dilluns a dilluns d’una setmana de fnals de setembre, en què el dimecres es celebra el mercat de la Mercè; i en un lloc, Barcelona i el seu Barri xino, les Rambles, i en general el centre de la ciutat, juntament amb algun lloc de la Costa Brava. Rafael és un recent professor adjunt de la universitat que prepara un viatge a París. El dia de la Mercè va a les noces d’uns parents que es celebren en una localitat de la costa on visqué de petit. El seus passejos pel poble ens traslladen a la seva infantesa i a l’evocació de la guerra. Allí es suicidà Berta, el seu amor sercert.El diumenge viatja a París mentre espera el començament del curs. El dilluns ja no sabem res d’ell. Santi, fill d’un empresari tèxtil, s’interessa per l’art i per la publicació d’una revista, “Nosotros”, així com els seus amics, amb quies reuneix tot sovint amb el pretext de planificar-la. El dia de la Mercè va amb ells a Tossa, a beure i a passar-ho bé, activitat que fan cada vegada que tenen ocasió. El diumenge Santi es dirigeix a la platja buscant l’esperit del mar. Les seves activitats i projectes culturals en realitat no semblen portar a res. Julia té vint-i-vuit anys, és pintora i treballa en una casa de decoració. Viu insatisfeta. Se sent desassossegada pels dies feiners i afectivament buida. S’encarrega, a més, de tenir cura del seu avi i a una vella criada. Tot això li produeix cert desequilibri qua ha de clamar amb estimulants. El dia de la Mercè va a la platja, on coneix i s’interessa per un estudiant, Antonio, en qui pensa la resta de la setmana i amb qui espera veure’s el diumenge. Julia rep una trucada citant-la per aquella mateixa nit. Aquests són els principals personatges; tots ells tenen en comú la inutilitat d’allò que fan, l’abúlia, la reiteració de les seves accions i l’absència de plantejaments. No hi ha cap desenllaç; acaba la setmana i tot fa pensar que la vida seguirà igual.
Recuento
Recuento . Raúl Ferrer Gaminde i Moret relata les seves experiències en tercera persona (excepte a les darreres pàgines) a un autor que les trancriu, però és també l’autor que comença a redactar la novel·la quan ja està a punt concloure. És descendent d’una família burgesa catalana ara en decadència. Al llarg de les nou parts de què consta la novel·la anem obtenint dades de la seva vida, de les seves debilitats, errors, vicis i d’altres bogeries de l’ésser humà i els seus estats d’ànim, mentre el seu valor com a personatges es va diluint poc a poc, per aconvertir-se accidentalment en testimoni i narrador. A través d’aquest fil narratiu ens endinsem en la burgsia catalana i la seva decadència però només en l’última part assistim a la seva detenció i confinament i, després, la llibertat, la vida a Roses, on comença a prendre cos el primer capítol de la novel·la, i com barreja aquests amb els principis teòrics de la tècnica narrativa: com començar una novel·la, com avançar, com crear una escena…
Teoría del conocimiento
Teoría del conocimiento es refereix a la desintegració de la vella burgesia catalana al llarg de tres generacions, dels seus costums i comportaments. L’argument ve condicionat per la perspectiva de trespersones diferents. Cada vegada que un dels redactor mor, l’altre hereta el material i torna a elaborar la situació. Carlos-pare és el copista d’un diari que ha recollit dels seu avi,a les mans dels qual ha arribat a través de Ricardo Echave, amic de Carlos-padre, que li ho havia entregat per tal que donés una opinió sobr ell diari de Carlos- fill. Assistim, en definitiva a diverses situacions motivades per les persones quan ha elaborat la narració, que són diferents primeres persones que es corresponen amb els tres redactors originals que van heretant a mesura que moren els altres. La mort s’acarnissa amb els personatges i es converteix en el motiu recurrent per a mostrar-nos la de Jaime, malalt de càncer, la de Margarita, ex-amant de Ricardo, en accident de carretera, i també la del propi Ricardo, en accident de cotxe, com a destí ineludiblement anunciat amb alguns símbols inequívocs: fotografies, vent…
Escalera hacia el cielo
Escalera hacia el cielo és una novel·la de costums, un retrat més del món d’uns certs professionals dels nostres dies fotògrafs, periodistes, publicitaris, productors de cinema, advocats a cavall entre Madrid i Barcelona. L’esquema de la novel·la gira entorn de dues parelles, la formada per Patrick i María José, fotògraf i periodista, i per Beatriz Llorac i Estanislao Clemente, presentadora de televisió i productor cinematogràfic, i un solitari, Javier Lozano, creatiu publicitari. María José i Patrick es coneixen amb motiu d’una entrevista periodística a un escriptor, Martín Solé. El noi, tot i tenir la nacionalitat espanyola, procedeix de Sibèria i, a més de treballar com a dependenen un hipermercat, és fotògraf professional. Una sala d’exposicions de Madrid mostra les seves pertorbadores fotografies eròtiques. Beatriz Llorac, impressionada per les fotos, convida Patrick a una festa social amb el propòsit d’endur-se’l al llit, cosa que aconsegueix quedant-ne absolutament captivada. Com és habitual en el seu matrimoni, explica al marit les delícies amatòries. Estanislao el confon amb Javier Lozano. D’aquí neix un equívoc que acaba en no res perquè la passió amorosa de Patrick té com a destinatària María José. El llibre de Goytisolo té una abundant dosi de sexe explícit. És una bona mostra de les pràctiques sexuals d’un determinat grup social la màxima ambició del qual, a part de l’èxit professional, és fer l’amor. Per emmarcar les trifulgues amatòries dels personatges principals, l’autor ens mostra la petita vida d’un escriptor mediocre d’èxit, elsobtusos executius de l’híper Al Monte, la figura de la redactora en cap d’una revista, obsedida per les dietes, un advocat català, Sanromà, nostàlgicdels bars de la Barcelona vella que han desaparegut. Escalera hacia el cielo és una novel·la àgil, ben construïda, que apunta cap a confrontacions potser dramàtiques però que l’autor defuig de seguir per quedar-se en el joc irònic i realista, amb agudes percepcions de la vida moderna, bastant buida i superficial, on el sexe és entronitzat.
Article publicat a “La Vanguardia” el 19/02/2006 per Xavier Ayén
Luis Goytisolo ilumina “el ‘big bang’ de nuestras vidas cotidianas”
Un hombre sale a la calle, pletórico de fuerzas, con la intención de embestir un autobús y dejarlo reducido a chatarra. Así de disparatada arranca Oído atento a los pájaros, la nueva y caleidoscópica novela de Luis Goytisolo, el menor de una tríada de hermanos que ha marcado la historia de la literatura de los últimos cincuenta años. En esta ocasión, junto a obsesiones ya presentes en sus obras anteriores, la obra se centra en “el papel de lo inesperado y hasta qué punto nosotros somos producto de una serie de hechos aleatorios, algunos producidos antes de que naciéramos y otros que siguen ocurriendo sin que lo sepamos”. El escritor, nacido en Barcelona en 1935, no se planteó ningún objetivo concreto al acometer esta novela: “Más que buscar algo, los temas se te imponen. Nunca proceden de una sola sugestión o de algo concreto, sino de la suma de varias cosas. Es como cuando los primeros astrónomos caldeos miraron el cielo y, al trazar líneas imaginarias, descubrieron las constelaciones. El origen de una novela es un mínimo diseño a partir de tres puntos, que crean una constelación. En mi caso, tenía dos coordenadas: algo que quedó pendiente en mis obras anteriores y alguna preocupación del momento, como el azar que rige nuestras vidas y la comparación de eso con el big bang,la explosión aleatoria que dio paso al universo. A nosotros nos sucede algo parecido”. En Oído atento a los pájaros, la colisión inicial hombre-máquina afecta a los personajes en dos planos: “Uno, el íntimo, pues Ramón Rada, el pintor protagonista – sin darse cuenta de por qué- decidirá escribir unas memorias para hermanar su vida y su obra que en realidad le van a reinventar. Nos trasladaremos también al pueblo de Miralrío. Y, ahí, desde el punto de vista histórico, una muerte que se produjo en la Guerra Civil va a terminar explicada de forma que no se corresponda con lo sucedido”. El tema de “la evaporación de la verdad” es otro de los ejes del libro, que recupera algunos personajes de otras novelas suyas, como el Indiano, que será testigo de un crimen. “Todo se difumina” en el tiempo y en la memoria, reconoce el autor, “no hay más que ver cómo se escriben los relatos de los hechos que uno ha vivido, cómo los hechos acaban transformándose en otra cosa”. Esa neblina en la memoria será total: uno de los recuerdos de infancia de un personaje será la reciente infidelidad de su mujer y en la Guerra Civil se hablará con teléfono móvil… “Esos anacronismos no son nuevos en mí – recuerda el autor-, quise que no fuera una guerra demasiado concreta, porque las guerras civiles se parecen en todas partes desde que la nuestra creó un tipo nuevo, que luego se ha ido repitiendo en diversos lugares, como en los Balcanes”. Las relaciones sexuales – en combinaciones poco convencionales- son otro de los elementos de este Oído atento… “Siempre doy importancia a estas cosas – reconoce-. Cuando Rada descubre a su mujer con otro hombre, más bien le sorprende que a alguien le importe su esposa, quien, por tanto, ganará puntos. A raíz de esa infidelidad, será tratada con un mayor respeto”. La interpretación sobre unos hechos narrados con voluntaria confusión, a través de capítulos breves, es una tarea que al autor le gusta “encomendar al lector”, en quien delega “la verdadera creación de la novela”. “Toda la estructura deja en manos del lector ese papel – dice-, pero creo que no es pedirle mucho, pues es algo que hace a diario en su vida cotidiana: presuponiendo hechos, adheriéndose a algo o a alguien… Cuando la gente se conoce, se activa un sistema de interpretación inconsciente, es eso que llamamos primeras impresiones”. “La presencia de la ironía en el relato – continúa- es otro elemento que a veces puede sorprender, porque los lectores no están habituados a que una cosa trágica sea contada con ese amplio margen para el humor. Hay momentos casi de terror en los que se me escapaba la risa mientras los escribía, no sin experimentar un sentimiento de culpabilidad enorme por ello”. ¿No ha pensado en escribir, como Ramón Rada, sus propias memorias? “Es una cosa que no excluyo, pero dado que ya hay novelas mías en esa línea, como Estatua con palomas o Diario de 360 º , me ahorraré repetir ciertas cosas. En cualquier caso, no tendrán carácter convencional. En mi caso, con frecuencia el crítico ha confundido al protagonista con la voz narradora y a ésta con el autor, y eso no es así. El hecho de que haya experiencias comunes entre el autor y el personaje no les identifica, simplemente sucede que el personaje se mueve en un terreno que el autor conoce bien”.
Entrevista publicada a “El País” l’11/02/06 per Javier Rodríguez Marcos
“Yo dejaría descansar en paz a los muertos de la Guerra Civil”
Fuera del apartamento de Luis Goytisolo (Barcelona, 1935), en la Torre de Madrid, la Gran Vía a vista de pájaro. Dentro, un gorrión japonés en la cubierta de los ejemplares de su nueva novela, pulcramente ordenados sobre la mesa en la que, dice, escribe a mano las dos primeras versiones de cada uno de sus libros. En la pared, el diploma de admisión del escritor en la Real Academia Española, en la que ingresó en 1995. En un mueble cercano, la edición original de Antagonía. Publicada entre 1973 y 1981, la tetralogía narrativa del autor barcelonés fue considerada como una de las obras más importantes de la literatura española de la transición en las encuestas que se sucedieron el pasado otoño con motivo del aniversario de la muerte de Franco.
PREGUNTA. ¿Le molesta que le consideren sobre todo como el autor de Antagonía?