Biografia
Valentí Puig (Palma, 1949). Periodista, narrador, assagista, novel·lista. Llicenciat en filosofia i Lletres, Puig, amb una obra que abraça tots els gèneres, es dedica professionalment al periodisme. Autor de quaderns d’anotacions personals, Bosc endins (1982) i Memòria obscura (1991); ha conreat també la narració amb Dones que fumen (1983). A més, ha escrit novel·les, en l’evolució de les quals ha palesat el seu domini progressiu d’aquest gènere: Complot (1986), Somni Delta (1987), premi Ramon Llull, i Primera fuga (1997), que és una novel·la inicàtica, delicada i impressionista, centrada en el despertar a la vida d’un adolescent. Puig ha fet, també, una incursió en la poesia, amb el recull L’estiu madur (1985). Amb L’home de l’abric (1998), premi Josep Pla, ha estudiat la figura de l’escriptor empordanès, partint del seu pensament conservador i del mestratge de la seva prosa. Crític literari de “El País”, ha publicat un recull d’articles, Una literatura particular (1997). A Cuando sea rey, consejos a un futuro monarca (1998), exposa amb escepticisme i humor l’ambient contemporani, que vehicula a través d’una llarga carta adreçada al príncep Felip.
Obra
Somni Delta
L’heroi de la novel·la passeja molt sovint plaentment per Barcelona; però, gairebé sempre en taxi, com a crític i comerciant d’art d’èxit, Abel, aquest és el seu nom, es pot permetre el luxe. S’ha separat de la seva dona després d’un tempestuós matrimoni, el seu fill Benjamí, ja gairebé adult, el veu la majoria de caps de setmana. L’estiu de 1986 viu una ntensa relació amorosa amb l’assitent social Raquel, que en septembre es dissol de la mateixa manera poc dramàtica com ha começat. Aquesta unió és només un dels temes de la novel·la, car al seu voltant s’agrupen un gran nombre d’episodis en els quals s’informa sobre coneguts casuals, parents o amics d’Abel. Així, per exemple, un japonès interessat per Gaudí prova al llarg de tot el llibre de posar-se en contacte amb Abel, la seva mare mor en l’hospital, visita un saló de massatges i coneix l’escultor Braunau. Barcelona es troba en el lapse en el qual es desenrotlla la novel·la, des de principis de juny fins a principis de setembre en un doble estat d’excepció: les elccins al Parlament espanyol són el 22 de juny de 1986, de manera que en el primer terç del llibre aquest esdeveniment públic imminent, que tindrà lloc un diumenge, és present pertot arreu a la ciutat; en segon lloc, la ciutat funciona en els mesos calorosos d’estiu només a mitja màquina perquè tot aquell que s’ho pot permetre abandona la metròpoli i a determinades hores del dia Barcelona fa l’efecte d’ésser buida.
“Crêpes Suzette” dins Barcelona, un dia
Bosc endins
Bosc endins es tracta d’un dietari, però hi ha elements que permeten pensar en la novel·la: l’arribada del jove des de Mallorca, el descobriment de la ciutat, el viatge a Irlanda del Nord, el retorn a la terra natal, el retrobament amb les arrels, la mort del pare etc.
Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 14/10/04 per Francesc Bombí
Valentí Puig: “Vivim en un món de telepredicadors on tot està relativitzat”
F.B.V. Al seu nou llibre intenta acabar amb les utopies…
V.P. A Por un futuro imperfecto hi ha la idea que l’obsessió maligna i perversa del segle XX va ser creure que hi havia sistemes que podrien arribar a crear societats perfectes, i és recomanable que al XXI deixem de creure això perquè aquesta obsessió per la perfecció sempre ha acabat en el terror i l’horror. Si el que s’ha imposat en la política de cada dia és el paradigma reformista i s’ha acabat la idea de revolució vol dir que potser hem après alguna cosa. Això no vol dir que precisament pel fet que som imperfectes, com a societat i com a persones, no ens esperin uns altres horrors, però hauríem de procurar no caure en els errors del XX, ja en vindran uns altres, tot i que potser seran pitjors.
F.B.V. Sovint s’ha pensat en la utopia com a motor del món, i en els escriptors i sobretot en els poetes encara és més habitual…
V.P. La utopia és pròpia de la degeneració del pensament progressista des de la revolució francesa fins a la caiguda del Mur, i ha estat pròpia de les ideologies que han arribat al totalitarisme. El totalitarisme comunista consisteix a creure que arribaràs al món perfecte a través d’una lluita de classes en la qual una classe escollida produeix el paradís proletari en què tothom és perfecte, i la utopia de Hitler és que la raça ària, segons ell perfecta, pot arribar a crear un món perfecte sempre que liquidi totes les races que no ho són.
F.B.V. Assegura que “l’utopisme és una actitud covarda i pueril”, però hi ha molts utòpics al món…
V.P. Sí, hi ha persones amb propensió a comportaments utopistes. Les últimes utopies són les verdes, pensar que si tots deixem de fumar i d’anar amb cotxe tot anirà millor. De tota manera, les utopies, com les que provenen de la Revolució Francesa i d’abans, que es converteixen en artefactes totalitaris ja s’han acabat. A partir de la caiguda del Mur queden vestigis de totalitarisme, com la Xina, que avança rapidíssimament cap a una economia de mercat sense Estat de dret, hi ha Estats autoritaris que han evolucionat cap a la democràcia i n’hi ha que estan entremig, com Singapur, però d’altres continuen amb l’arcaisme absolut, com a Cuba, però el socialisme com a utopia es va acabar amb la caiguda del Mur. El que ara discutim són distints models de capitalisme, petites correccions, però sempre operant sobre el model capitalista. La caiguda del Mur implica com a fet positiu que la idea de llibertat s’imposa a tots els països que eren de l’Est, que estaven involucrats en el col·lectivisme. Tornen als fets fonamentals per a la naturalesa humana, que van lligats tot i que de vegades no els posem junts: la llibertat i la propietat. El desig de propietat és part de l’instint humà i del sentit de la llibertat: posseir no és avarícia, sinó que és una manera de transmetre l’esforç del teu treball als teus fills, i això és un incentiu per viure, i viure cada vegada millor tu i els teus, crear riquesa. Això estava prohibit per la utopia, quan era un instint bàsic.
F.B.V. ¿Europa també és una utopia?
V.P. Una cosa és una utopia i l’altra és un cert ideal. Sabem que mai no aconseguirem l’ideal humà, però en canvi es pretén portar a terme les utopies, i aquest és el fet malsà i delirant. Europa és un ideal, però que prové d’un pragmatisme absolut. Europa és el territori de la gran cultura humana, però també de les guerres i la destrucció entre veïns. Tampoc fa tants anys que es va acabar la Segona Guerra Mundial i, per dir-ho amb el tòpic, encara fumejava el búnquer de Hitler quan els francesos i els alemanys, gràcies al pragmatisme i no a la utopia dels pares fundadors d’Europa, es van dir: “El nostre problema és que ens estem enfrontant contínuament. Hem de trobar un sistema que ens lligui”. I creen una cosa que algunes vegades critiquen els utopistes, que en diuen injustament l’Europa dels mercaders, perquè fan un pool del carbó i de l’acer. Qui podia pensar que Europa seria un gegant econòmic tan articulat com és ara i amb una moneda única i amb tot de gent que vol entrar-hi? Abans la gent marxava d’Europa i ara volen entrar-hi. I molts països es posen a la cua per ingressar-hi, només cal veure l’última ampliació, tan aparatosa i que és una altra demostració del final de les utopies: els països que havien estat sota el motlle soviètic decideixen participar en aquesta tan criticada Europa dels mercaders, perquè és l’Europa de la prosperitat i de les llibertats.
F.B.V. ¿L’economia és el motor del món, doncs, i no la ideologia?
V.P. Sí, i tampoc no és dolent. El diner no és una creació diabòlica. El que permet progressar a la humanitat és passar de l’economia d’intercanvi a la de la moneda, si no encara estaríem baratant cabres per sacs de patates a les cruïlles dels camins. La moneda és un dels grans invents de l’home. De l’intercanvi al paper moneda, i d’aquí al plàstic, i d’aquí a pitjar un botó en el món vertiginós de l’economia global. Tot això té riscos immensos: els grans cracs, les grans crisis… Però hi ha més gent que viu bé ara que quan l’economia era d’una altra manera, especialment quan estava planificada. L’economia de la llibertat genera més riquesa tot i que, com tot, és imperfecta.
F.B.V. La riquesa o el treball són valors que, amb el temps, la societat entén de manera diferent…
V.P. A Espanya, tot i que ara ha canviat, la feina no ha estat un valor, era una pena o un càstig, però les noves generacions, sobretot després de la psicosi de l’atur, han redescobert la feina. En canvi, la idea de riquesa a Catalunya sempre ha estat respectada. La competitivitat també sembla passada de moda, però competim tot el dia. L’autoritat és producte de la psicologia antiautoritària dels 60, i també producte negatiu del franquisme quan s’identificava autoritat i autoritarisme, però hi ha una autoritat legítima que és la del mestre, i una moral que és la dels pares. Vivim en un món de telepredicadors on tot està relativitzat. És difícil que algú parli de la idea del bé i del mal sense provocar un somriure irònic, quan és una cosa que ha fet funcionar la civilització occidental, i no ha anat malament. El relativisme era inevitable però ha durat massa. De la mateixa manera que en aquesta ciutat que culturalment és tan progressista tot s’equipara. Una simfonia de Beethoven no és exactament igual que el tam-tam africà. Un Velázquez no és igual que un grafit, perquè ha d’haver-hi un sentit jeràrquic de les formes, dels valors estètics, morals. Hem pecat del contrari.
F.B.V. Defensa una jerarquia?
V.P. Jo crec que hi ha un sistema de valors. Al Liceu i al Palau de la Música, per exemple, de vegades s’hi fan coses que estan fora de lloc, però això ja depèn de la rendibilitat que en vulguin treure. Crec en una certa idea de l’alta cultura i de l’elitisme, en què cada cosa té el seu lloc. Jo disfruto amb la comèdia lleugera o escoltant Frank Sinatra, però Sinatra no és Verdi ni Wagner. Hi hauna jerarquia, sí, encara que sigui una paraula horripilant. No és el mateix el poema que fa el nen espavilat de la casa per a la boda de la seva germana que un poema de Carner o de Riba, i algunes vegades ho barregem tot. La tradició és una paraula que té un llast negatiu, tot i que a mi no em molesta, però podríem parlar de continuïtat. La cultura actua per ruptures, però sempre s’estableix un pont amb el passat. Hi ha una generació que trenca i després una que recomença. En cultures com la catalana, si ens baséssim en la ruptura i no en la continuïtat no existiria res del que hi ha ara. Jo crec en una idea de comunitat en què entren els vius, els morts i els que encara no han nascut. Tot això representa un bé comú en què conflueix tot: la propietat, la llibertat i la cultura.
F.B.V. ¿L’escriptor ha de prendre posició davant la societat? ¿L’escriptor ha de ser un intel·lectual?
V.P. Aquí hi ha un malentès per què els escriptors no tenen perquè ser intel·lectuals i a l’inrevés. El que estaria entremig seria l’escriptor públic, l’home que com a escriptor pren posició sobre qüestions que afecten la vida pública, i llavors l’ha de prendre amb tota la responsabilitat i intentant entendre les coses per treure’n unes conclusions per compartir-les amb la gent que el llegeix. Ara bé, la persona que vulgui estar-se a casa seva escrivint les seves coses i es desentén de la vida pública és tan escriptor com l’altre. L’intel·lectual és una figura del segle XX que desapareixerà, perquè en el fons estava al servei de les ideologies, en el pitjor sentit de la paraula. És impressionant de quina manera els intel·lectuals d’Occident van ser propagandistes de les tesis de Hitler i Lenin. Segurament eren més servils els intel·lectuals respecte als totalitarismes que no la gent del carrer, perquè instintivament sabien que allò no era bo, i en canvi l’intel·lectual es deixava embriagar per la idea absoluta. Hi ha escriptors que es desentenen de la vida pública i després pretenen que la seva opinió valgui més que la del metge o la del quiosquer. Dit això, també és bo que hi hagi gent que pugui aglutinar distints coneixements, perquè els especialistes de vegades perden l’horitzó i qui sap de tot una mica potser de vegades pot aportar un cert seny, però això no justifica aquesta omnisapiència dels tertulians.
F.B.V. Com s’enfronta a la poesia en contrast amb els altres gèneres?
V.P. Gairebé tots els poemes provenen d’una experiència àmplia, fins i tot imaginada. Hi ha imaginació, memòria, però també idees, un concepte pot ser experiència, o una lectura, un quadre. Els poemes provenen d’una acumulació de coses molt estranyes que arriben a convertir-se en un col·lapse que, per dir-ho metafòricament, si no es convertís en poema podria convertir-se en un coàgul de sang que ens parés la circulació. Vaig començar de jove a escriure poesia i encara que he escrit pocs llibres és de les coses que més m’agraden.
F.B.V. Tot i que predica l’excel·lència, busca una poesia senzilla.
V.P. No ho dic per falsa modèstia, però potser és que no sóc capaç d’arribar a una poesia més complexa. És la poesia d’algú que va pel carrer i mira la gent, no seria capaç de crear un sistema poètic ni d’enfrontar-me a reptes de mètrica. Els grans poetes són mestres a controlar el llenguatge a través de la mètrica, i jo no tinc aquest control. Pretenc simplement apropar-me al màxim amb la més mínima inexactitud a l’hora d’expressar el que he vist o he viscut. No pretenc entrar als cercles de la gran poesia, és una poesia d’anar per casa.
F.B.V. Els crítics l’han catalogada de poesia moral…
V.P. Sempre hi ha un fet moral, un judici sobre el nostre comportament i el dels altres. Però sóc un poeta domèstic i no sóc capaç de teoritzar sobre la poesia que faig, puc fer-ho sobre la dels altres, però no sobre la meva perquè és instintiva, que no és el mateix que espontània. Procuro que el llenguatge sigui el més exacte possible, però no sóc un metapoeta. La literatura és vital, critica la vida i a la vegada en fa un elogi, i d’aquest joc de miralls i de distàncies entre les coses i tu és d’on ve la literatura.
F.B.V. Vostè es defineix com a conservador, però a la seva poesia no ho sembla…
V.P. És que la idea que els conservadors són gent convencional és absurda. Pla era un conservador i la seva vida no va ser mai convencional, i hi ha alguns personatges d’esquerra molt més convencionals. Pensar que una persona perquè políticament o culturalment és conservadora no pot ser alhora un voyeur o no pot tenir la temptació de beure més del compte és absurd i respon a una visió maniquea o infantil de la distinció entre dreta i esquerra. El concepte del conservador confós amb la derechona de vegades és fins i tot ofensiu, hi ha tot un grapat de tòpics que sovint són utilitzats per gent que si furgues en la seva vida privada són molt més convencionals que tu. Jo crec en l’ordre públic precisament perquè crec en l’anarquia privada. La vida privada és sagrada i per això reclamo un sistema de drets, seguretat, llibertat… I no tinc cap propensió a manifestar-me pel carrer, però si tinc res a dir ho escric i de vegades correspon al que s’espera de la dreta i d’altres no.
F.B.V. La societat s’infantilitza?
V.P. La societat és d’un narcisisme molt infantil, amb tot aquest culte actual al gimnàs, l’obsessió per la dietètica, el lífting, també entre els homes amb la nova cosmètica… És el voler ser jove a qualsevol preu, la qual cosa indica un desprestigi total de la maduresa, que no té cap valor en la vida social: tots hem de ser més joves que els altres, hem de vestir de manera juvenil, hem de ser més esvelts, menjar més fruita… És una societat moralment narcisista i minimalista, i en això Barcelona hi cau de quatre potes, perquè això és el que agrada als progres d’aquesta ciutat, i el mateix que fa uns anys era estalinista ara va en bicicleta per la Diagonal i demà el veuràs patinant per la Vila Olímpica i sempre el veuràs posant-se al dia i fent el ridícul, bàsicament.
F.B.V. ¿Ha aconseguit escriure cada dia o només quan se sent inspirat?
V.P. Sent una persona caòtica i propensa al caos, com explico en els poemes, per sort he aconseguit controlar l’hàbit d’escriure, i no em costa asseure’m i posar-m’hi i fer el que s’hagi de fer. El periodisme dóna aquesta disciplina, tot i que escriure periodisme i fer poesia no és el mateix. Sí que procuro fer un projecte darrere l’altre, no acostumo a treballar en dos projectes a la vegada, fins que no acabo un llibre no en començo un altre i normalment no em comprometo amb cap editor, perquè em produeix una ansietat que no em deixa treballar: sóc de classe mitjana i m’agrada complir els compromisos. Si pogués no pararia, tinc projectes per bastants anys, i mentre tingui temps i salut… No crec en l’escriptor gandul: per molt exquisit i depurat que sigui no deixa de ser un gandul, s’ha de treballar i sobretot s’ha de llegir molt, i encara més quan has de tractar temes que molta gent ha tractat abans que tu, en assaig, perquè si no ets primitiu. Per això em sorprenen aquests escriptors que de cop i volta es posen a opinar del que sigui, perquè el món és complicat i has de tenir una referència, però es veu que avui en dia no cal… Puc passar dies i dies sense sortir de casa escrivint, i no me n’adono, si no tinc altres compromisos.
Article publicat al diari “Avui” el 25/11/04 per Isidor Cònsul
L’os de Couvier, de Valentí Puig
A primers d’aquest 2004 Valentí Puig va publicar l’assaig L’os de Couvier. Cap a on va la cultura catalana, que trobo que és un llibre que hauria d’haver fet més soroll del que s’ha sentit. Quan aviat farà un any de la seva sortida, no recordo cap altra reacció crítica que la de Julià Guillamon a “La Vanguardia” i una de més enverinada de Josep Murgades a “L’Avenç”. En la mesura que conec i he llegit Valentí Puig, em penso que li hauria agradat que se n’hagués parlat més en termes de debat, ni que sigui per dialogar i discutir algunes de les qüestions que planteja. Però no he vist el diàleg enlloc i després de garbellar bona part de les ressenyes de l’obra m’adono que la majoria només han estat això: ressenyes descriptives i comentaris generalistes que han tendit a defugir el debat i no han entrat a polemitzar sobre els aspectes més provocatius de L’os de Couvier. És una absència que pot venir de la mandra intel·lectual que caracteritza el present de banalitat que ens toca de viure, però també pot tenir el seu origen en el respecte cap a qui signa l’assaig. Valentí Puig és una síntesi d’intel·ligència i cultura, un humanista en sentit ampli i un observador astut de la realitat. Al mateix temps, és un creador que sap despenjar-se com un poeta molt fi, un narrador més aviat irregular -amb alguna obra deliciosa com Primera fuga (1997)- i un saborós dietarista. Les seves qualitats d’escriptor -claredat, ironia i elegància- llueixen a L’os de Couvier, amb l’avantatge que, tractant-se d’un assaig, l’autor és fidel a ell mateix en termes ideològics, i és per aquesta via on vénen les meves discrepàncies.
LES CONCLUSIONS, A L’EPÍLEG
Com una síntesi, les conclusions de L’os de Couvier queden formulades a l’epíleg del volum. L’autor hi arriba després de passar pel seu sedàs la història de la cultura catalana contemporània, de la Renaixença ençà, per bé que centrada, majoritàriament, en el paquet noucentista i amb uns fils més febles que estiregassa fins a Gabriel Ferrater, a una visió esbiaixada de Joan Fuster i a les excentricitats avantguardistes de la Barcelona pre i postolímpica. Després d’un introit amb declaració d’intencions, Una qüestió d’honor, el discurs de Valentí Puig s’esplaia en set capítols molt ben titulats, en la mesura que indiquen sense embuts els camins que solquen: On són les elits d’abans?, Sense ‘maîtres a penser’, L’os de Couvier, ‘Hispania felix’, La comèdia de Barcelona, Postburgesos i postnacionalistes i Dues llengües, una societat, una cultura. El punt de vista és el d’un conservador que es declara monàrquic, partidari de la idea d’Espanya i que confessa trobar-se còmode amb la Constitució del 1978. Té el valor de fer bandera del seu tranc conservador i, personalment, no em fa nosa l’etiqueta. Encara menys en termes de cultura. No va per aquí la meva discrepància de fons. Ja m’està bé que sigui l’obra d’un conservador crític amb els atemptats del hooligan Calixt Bieito a l’obra de Shakespeare, o bé, per posar un altre exemple, que tiri contra l’esperit d’una Barcelona pre i postolímpica -ara postFòrum desconcertant de les Cultures- entestada a viure entre tics de postavantguarda i actituds teòriques d’ONG que institucionalitzen el buit, la banalitat i la hipocresia com ha passat amb el desguitarrat Fòrum. La virtut de L’os de Couvier és que no et deixa indiferent i, en el meu cas, mentre el llegia aquest estiu, notava com anava i venia de la irritació a l’admiració, d’estar a punt de rebotre el llibre contra la paret a no deixar-lo perquè, tot d’una, a partir dels tòpics de sempre (la seva construcció sobre Eugeni d’Ors i la companyia dels defenestrats), hi trobava idees que em semblaven noves i que valia la pena tenir en compte per al futur. El futur, aquest és el quid de la qüestió: per més que Valentí Puig vagi predicant que això s’acaba, que som al darrer entreforc i que madame se meurt, sóc del parer que sí que n’hi ha, de futur; un futur incert i difícil, sens dubte, però amb l’avantatge que la història és imprevisible. És cert que la cultura catalana és un pacient delicat, però encara no ha arribat l’hora d’entonar-li les absoltes. Més aviat tendeixo a pensar que és d’un d’aquells malalts amb una mala salut de ferro i, rere la dita popular, sovint allarga més qui piula que no pas qui xiula. Entre les idees noves, m’ha semblat oportuna la reivindicació de Balmes i, en general, signaria tot el que diu Valentí Puig en forma de grans paraules sobre el fet que la cultura és inquietud, passió, curiositat i ambició, i la necessitat que té de models d’energia, exigència, voluntat de grandesa i ritmes d’excel·lència. On estic en desacord és en algunes de les conclusions i en la frivolitat de més d’una anàlisi. La que m’ha semblat més evident és quan l’assaig entra a parlar de teatre i posa d’exemple l’Abbey Theatre de Dublín. Per contrast, apunta l’estat d’obres de la política cultural nacionalista i l’hegemonia teatral de l’avantguarda, que concreta en les provocacions de Calixt Bieito com el “perruquer que rapa la seva clientela i li cobra una barbaritat”. És llavors que trobo estrany que no esmenti ni una sola vegada l’experiència del Teatre Lliure, que, fet i fet, sembla tenir més d’un paral·lelisme amb l’Abbey Theatre, a banda d’haver estat, els darrers trenta anys i des de la modesta seu de Gràcia, l’autèntic Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta crec que és la trampa de L’os de Couvier, l’escriptura apriorística: partir d’una tesi prèvia, d’una determinada idea de Catalunya, i aplegar arguments en aquest sentit. Un altre exemple: en el contínuum que va de la Renaixença al Noucentisme, Valentí Puig només segueix una de les línies de força del catalanisme: la vigatana encetada per Balmes, continuada per Verdaguer, Collell i Torres i Bages, i que arriba fins a Prat de la Riba. Però hi ha una altra línia de força, que l’autor obvia, i que també va ajudar a construir la síntesi de Prat de la Riba: el catalanisme progressista de Valentí Almirall, un plantejament més modern i radical que mai no va acabar de trobar-se còmode amb la idea d’Espanya. És el catalanisme del Memorial de Greuges, que també arriba a la colla dels modernistes i passa, paradoxalment, per dues figures que Puig deixa en bon lloc, Maragall i Rusiñol.
UNA ESTRUCTURA FETA DE RETALLS
Un dels problemes del volum, aquest no de tipus ideològic sinó estructural, neix de la seva construcció feta de retalls. Com ja s’avisa en el pròleg, a L’os de Couvier busquen el seu encaix articles i conferències de procedència diferent. El cas és que el vestit no queda ben cosit, deixa les costures al descobert, insisteix de manera reiterativa en alguns punts (Eugeni d’Ors i Carner s’emporten la palma), hi surten buits que són autèntics forats negres (casos, entre d’altres, com els del Teatre Lliure i Valentí Almirall) i tampoc no es mulla davant el repte d’aquells escriptors catalans de la seva generació que han optat per treballar amb els paràmetres d’excel·lència i qualitat que ell predica en l’assaig. Hi he trobat a faltar, per dir-ho curt i ras, un cànon dels darrers trenta o quaranta anys. Tampoc no m’encaixa la història d’amor amb la Constitució del 1978 (‘Hispania felix’), sobretot ara que hi ha consens que s’ha fet vella i cal canviar-la. Crec, d’altra banda, que alguns plantejaments de L’os de Couvier van començar a envellir l’11-M. No sé si els socialistes espanyols haurien guanyat o no les eleccions sense el tràgic atemptat terrorista. En tot cas, si s’hagués produït la previsible victòria dels populars a les últimes eleccions, l’assaig de Valentí Puig hauria esdevingut punt de referència política. Com deia abans, la història té la sort de ser imprevisible: ningú no comptava que, tres dies abans, el terrorisme islàmic passaria factura per la Guerra de l’Iraq, ni que als dirigents del PP els començaria a créixer el nas, per mentiders, com al Pinotxo de la faula.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 25/03/04 per Sam Abrams
Valentí Puig: Assagista i poeta
D.S.A. Voldria encetar la conversa parlant d’un tema important del seu darrer llibre, L’os de Cuvier, que, pel que veig, no ha suscitat gaire interès per part dels comentaristes. Em refereixo, naturalment, al tema de l’honor. Em sembla un concepte essencial a la cultura occidental des dels seus inicis.
V.P. Ja és ben curiós que la noció d’honor tingui avui consideració de fòssil. O és que el model moral i cívic de Ciceró o de Jefferson no té cap vigència? Fins i tot la llibertat és un honor, com més o menys deia Bernanos. L’honor és el fonament d’una aristocràcia de l’esperit, i era una pedra de toc en plena glòria del Renaixement, com ho és a la civilització del sud nord-americà. Què seria la literatura de Faulkner o d’Allen Tate sense l’honor? Ara mateix, el sentit de l’honor no és una simple qüestió d’escrúpols morals, sinó d’ambició i afany de noble grandesa. Esclar que tot això fa riure als qui s’estimen més una cultura sotmesa a la pantomima. Per aquesta raó insisteixo en la manca d’elits. Si no cau en la temptació totalitària, una elit intel·lectual, per definició, pot actuar per honor i per sentit de la responsabilitat pública.
D.S.A. I ara que parlem d’història i tradició, quin és l’ús correcte que s’hauria de fer de la tradició literària d’un país? Vostè què creu que s’hauria de fer per assegurar la transmissió correcta d’una tradició? Què li sembla el fet que clàssics moderns i contemporanis, com ara Carles Soldevila i Joan Teixidor, no es puguin trobar amb facilitat a les llibreries?
V.P. Les coses que podem trobar a les llibreries sovint representen les antípodes del continuum vivent de la cultura. Per exemple: teníem moltes traducciones de Marx i gairebé cap de Maquiavel. Fins fa poc no hi havia cap traducció d’un pensador liberal de tanta importància com Hayek. El mestratge de Tocqueville o, després, d’Aron no arribava mai. Fixi’s en l’impacte d’un mestre gairebé clandestí com Leo Strauss, per exemple, als EUA. La ideologia va ser una intromissió funesta dels anys 60. Ideologia marxista. Entre altres coses, va fer malbé la crítica literària. El món intel·lectual catòlic preferia les catacumbes. El mestratge de Riba s’oblidava. La revista Destino salvava els mobles com podia. L’oficialisme resistencialista actuava amb tanta bona voluntat com precari sentit crític. La imaginació liberal topava amb obstacles d’un costat i de l’altre. La paraula patia en mans de la ideologia. Crec que l’ús correcte de la tradició literària d’un pais passa pel respecte de la societat, la capacitat transmissora de l’escola i l’existència d’un públic -per bé que sigui socialment minoritari- que destriï el gra de la palla.
D.S.A. El fet que la tradició catalana sigui una tradició discontínua, de manera que no ha viscut èpoques de profunda transformació com els segles XVII i XVIII, representa per vostè un problema irresoluble?
V.P. Si fos irresoluble en parlaríem en termes de tragèdia, però ara per ara només som a l’últim entreacte. Vivim en un entorn d’inèrcies -Òmnium Cultural, IEC, Serra d’Or- que ben bé necessitarien un ajustament de cirurgia. Ara: si els escriptors fan llengua, les discontinuïtats del passat poden passar a un segon terme. Un empelt de noves energies pot anul·lar el fatalisme. Ben al contrari, més desídia col·lectiva ens acostaria a la ruïna.
D.S.A. Vostè troba que hi ha el problema addicional de la fragmentació territorial de la tradició que existeix? Per exemple, creu que Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver o Joan Estelrich ocupen el lloc que haurien d’ocupar en el si de la literatura catalana?
V.P. No, i ho veiem enguany, quan fa 150 anys que va néixer un poeta tan noble i fi con Joan Alcover. Com és que, d’altra banda, els llibres editats a Mallorca o Alacant no són a les llibreries de Barcelona? Hi ha qui s’omple la boca parlant de Països Catalans i després tenim una logística de distribució molt poc eficaç. Potser seria millor constatar dia a dia un espai lingüístic i deixar córrer la terminologia tan inoportuna de Països Catalans. Ha generat més reaccions en contra que adhesions positives.
D.S.A. És per aquest mateix fenomen que vostè es considera un ‘outsider’ a la cultura catalana d’ara? Però no pensa que més aviat vostè, Baltasar Porcel, Carme Riera i Sebastià Alzamora són precisament mallorquins oficials o totèmics?
V.P. Si em considero un outsider, el factor mallorquí només hi compta una mica. Ho sóc perquè no crec que Catalunya visqués millor si no fos part d’Espanya, perquè no sóc d’esquerres i perquè dono per fet que la monarquia és un gran invent. A més, sóc elitista i rebutjo l’avantguardisme oficialista de la ciutat de Barcelona.
D.S.A. Però no és veritat que aquesta posició d”outsider’ justifica a fons una de les característiques més fonamentals de tota la seva obra: l’absoluta llibertat de pensament?
V.P. La llibertat de pensament la permet el sistema de societat oberta, és a dir la combinació d’Estat de dret i capitalisme. Després veiem com cada societat, si vol, té tabús. Jo crec que la llibertat d’esperit és un deure i que és del tot higiènic dir amb la màxima precisió possible les coses que realment pensem.
D.S.A. Tornant al tema de la tradició, no creu que idealitza el Noucentisme a L’os de Cuvier, i potser exagera la centralitat de Carner al costat de figures com ara Carles Riba i Eugeni d’Ors?
V.P. Si fos així, ho podríem atribuir al fet que Carner és un dinamolingüística. Riba i D’Ors perviuen per un lideratge poètic o intel·lectual, fins i tot moral, però qui fa i refà la llengua és Carner, en virtut d’una multiplicitat de registres que encara ens pot deixar astorats. Sense anar a Nabí, no crec en la pretesa superficialitat de la poesia de Carner. Pel que fa al Noucentisme, no li alabo el model de llengua sinó la voluntat d’exigència. Si llegim Catalans del 1918, de Foix, o el Quadern Gris veurem quin impacte pot tenir Eugeni d’Ors en la formació d’una nova elit.
D.S.A. Per un costat vostè reivindica el Noucentisme, tot i la seva clara vinculació amb el món de la política, però d’altra banda és molt crític amb la politització actual de la literatura i cultura catalanes. Quina hauria de ser per vostè la relació exacta entre política i cultura? A la vista dels resultats, cal tant de suport institucional a la cultura? S’haurien de modificar els criteris del suport?
V.P. El postfranquisme i la recuperació de la Generalitat tal vegada imposaven una certa institucionalizació de la cultura catalana, per donar-li un aire de normalitat. Ara seria l’hora de retirar la bastimentada i veure què en queda de tot plegat. Sospito que si retiréssim els suports genèrics a l’edició de llibres i molts premis literaris, la literatura milloraria, perquè els escriptors de veritat no s’arronsarien i els mediocres buscarien una altra dedicació.
D.S.A. Caldria buscar els mitjans per estimular la societat civil perquè es fes càrrec d’una part més significativa de les activitats del món cultural? I la famosa llei del mecenatge, tan imprescindible a països com els Estats Units, podria representar aquest estímul?
V.P. Hem de confiar que una llei de fundacions privades com cal aclareixi les coses. Si la societat no és fa responsable de la cultura, continuarem amb la cultura de la dependència. Seria bo substituir les subvencions pels incentius. Donem beques a cinc escriptors que prometen i no mil dues-centes a pseudoescriptors que ploren. Ja és això, el mecenatge, els sistemes de sponsoring. Donem rendibilitat a l’energia creativa.
D.S.A. Vostè denuncia la manca d’unes elits a Catalunya. Suposo que pensa en elits a l’estil de les que demanaven Coleridge i Eliot, és a dir, unes elits intel·lectuals i morals, generoses i intel·ligents, i no unes elits socials que enyorin la vida aristocràtica de privilegis.
V.P. La meritocràcia és un estadi evolutiu dels sistemes democràtics. Permet que els més dotats arribin a les millors posicions. Qui aplica la meritocràcia a Anglaterra, per exemple, és el laborisme. Per això el sistema educatiu ha d’exigir, i així sabem qui són els millors i fins on poden arribar, sense diferència social o patrimonial. El principi d’igualtat d’oportunitats fa que tots puguem partir des del mateix punt i, per contrast, l’igualitarisme voldria fer-nos arribar tots a la vegada i a la mateixa fita. A cadascú segons el seu esforç intel·lectual: és la idea fonamental de superació.
D.S.A. La seva obra és molt rica i variada, però darrerament es dedica gairebé exclusivament només a quatre formes: periodisme, dietarisme, assaig i poesia. Podríem dir que el periodisme i el dietarisme són les dues cares de la moneda de l’actualitat, una més immediata i més incisiva, i l’altra més reflexiva i més ponderada? Podríem establir la mateixa relació, pel que fa al pensament, entre l’assaig i la poesia, de manera que assaig i poesia són formes de projecció del pensament, l’una més directa, l’altra més retreta?
V.P. Ara mateix m’engresca molt l’assaig i el poema però he de dir-li que tot just he acabat d’escriure un relat. Qui sap mai per on sortiran les coses? Sé que no m’agrada sembrar una vegada i altra el mateix arbre. Potser és dispersió. La relació entre el periodisme i l’assagisme és molt estreta i ja veiem que els assajos actuals de més influència solen provenir d’un article. Els vasos comunicants entre la poesia i la prosa discursiva són més alambinats. Sí, en tot poema hi ha un pensament, però és més aviat l’experiència d’una idea que no una aventura del concepte.
D.S.A. Per què ha anat deixant de banda altres gèneres com ara la biografia, els llibres de viatge, les biografies i les novel·les?
V.P. De fet, no deixem res de banda; és el temps que ens deixa de banda. I per això anem comprant temps com podem, obrint llibretes d’estalvi de temps, hipotecant les coses d’avui per al temps de demà. I això li diu algú a qui li agrada molt perdre el temps.
D.S.A. Vostè és molt valorat com a escriptor a la resta de l’Estat espanyol, però altres escriptors de vàlua com ara Màrius Sampere i Bartomeu Fiol són absolutament desconeguts. Quin problema hi ha amb la projecció exterior de la cultura catalana?
V.P. Si deixem el meu cas a banda perquè no el conec prou, jo li diria que el primer problema amb poetes de l’alta dimensió de Sampere i Fiol és que gairebé no tenen projecció a Catalunya. Si la tinguessin com cal, potser també la tindrien a la resta de l’Estat espanyol. Al marge de la política, crec en un bloc de cultura -hispànica, d’Espanya- que ho inclogui tot i que sigui una metapolítica.
D.S.A. A L’os de Cuvier hi detecto un sentiment d’enyor pels ‘maîtres à penser’. Vostè no s’adona que corre el perill, precisament, de ser considerat un ‘maître à penser’ a partir de la publicació d’aquest llibre?
V.P. Si li sembla, deixem-ho estar. Gràcies.
Article publicat al diari “Avui” el 19/02/04 per Miquel de Palol
Tradicions de consum
Tinc a les mans el llibre que acaba de publicar Valentí Puig, L’ou de Cuvier, i em reservo escriure’n més extensament a partir d’una lectura reposada. Des del primer cop d’ull -no sé si és correcte fer les coses així, en tot cas ortodox segur que no- els escrits de Puig sempre m’obren la gana literària, la necessitat de dir-hi la meva, d’anotar-lo, de tornar-hi. Puig és un dels nostres escassos pensadors de l’escriptura. Una literatura té dues maneres de tocar moments de plenitud: dur a les últimes conseqüències una tradició pròpia -el mecanisme d’on surten Balzac, Mann, Proust- i, quan en la pròpia tradició no hi ha els recursos apropiats per expressar allò que es vol, des del geni individual i amb més o menys literalitat i extensió importar aspectes i elements d’una altra de llunyana per fer un salt endavant. D’aquí, Dante que se’n va a Ibn Arabi i a Virgili, Virgili que se’n va a Homer i a Hesíode, Càtul que se’n va als alexandrins. ¿Algú amb dos dits de front pot creure que els ditxosos Pla i Carner són fruit de la tradició catalana? Alguns participen de tots dos fenòmens: Shakespeare i, si em permeten sortir de la literatura, Michelangelo. Els números, per descomptat, no és que no sempre surtin, és que quan surten és un prodigi. La diferència és que quan les coses poden sortir bé, això no vol dir que surtin bé, i en canvi quan tot indica que sortiran malament, o simplement no sortiran, aleshores no surten mai. S’ha dit que la indiscriminació i l’enorme facilitat d’accés al conjunt de la cultura -accés d’altra banda més difícil que mai si el que busques no és a la Xarxa (amb majúscules, perquè cada cop és més l’ull del Big Brother)- porta a la confusió. Cert, no hi ha criteris fiables ni autoritats reconegudes, i aquestes no ho són perquè comencen no autoreconeixent-se, fins i tot, sovint, autonegant-se, i no és que tractem amb mestres taoistes la primera ensenyança dels quals és que el veritable mestre no és un mestre. De la confusió només se n’escapa per la peripècia individual, i en quin grau s’aconsegueix, depèn del talent i la determinació. Els intel·lectuals s’agrupen en compartiments estancs: els acadèmics deutors d’un mètode adquirit, tret d’alguna excepció, autistes autosatisfets, d’una banda. D’una altra, els empleats de les empreses. Per a aquests, i que dir-ho ja sembli un tòpic no treu per desgràcia força a la realitat, el valor suprem de l’obra literària són les vendes, i tota la resta són gràcies subsidiàries. I finalment, els més individualistes i, això no obstant, i de forma paradoxal, si no tenen un altre modus vivendi o no són rics, els més dependents dels altres: els creadors. Però la paradoxa pot girar-se a favor. Si el creador se sent deutor de l’entorn, li semblarà que té menys camp per córrer que mai, però si té capacitat d’alliberar-se’n, si més no en el moment d’encarar el text, s’adonarà que és al contrari. És el moment per l’autoengany transitori propugnat per Coleridge, però no aplicat a la fascinació de la lectura, sinó a les possibilitats de l’escriptura.
Article publicat al diari “ABC” el 09/02/04 per Sergi Doria
Meditaciones en el desierto
Hace un año Valentí Puig (Palma, 1949) reunía en Porta incògnita (Puerta incógnita) sus dos dietarios de 1970 a 1984. En una de sus divisas juveniles concebía la escritura como «una de las mejores astucias de la felicidad» y la literatura como la constatación del principio conservador que da la razón a Maquiavelo cuando dice que la realidad es como es. En el ensayo L’os de Cuvier (El hueso de Cuvier) sustituye la astucia de la felicidad por la de la ironía. El título alude al paleontólogo que con un solo hueso dijo que era posible reconstruir cualquier esqueleto. Puig se plantea si ese principio es aplicable a la cultura catalana cuya osamenta ve muy descalcificada. Lo más fácil sería atribuir la osteoporosis a los años de pujolismo, pero las cargas del ensayista son de profundidad. Los males de la cultura catalana no sólo son achacables a la hegemonía convergente sino a una falta de vitalidad, un ensimismamiento antropológico que suscita la necrofilia cultural en una sociedad «abstencionista». A la burguesía catalana le faltan atributos y le sobra indiferencia. Y no sólo eso. La autocomplacencia que hizo del elitismo algo sospechoso ha borrado del mapa los «maîtres á penser». ¿Ubi sunt? Y Puig apela al pasado para explicar el presente y, tal vez, el futuro. En esa ambición de elitismo que aporta octanaje intelectual sitúa a Eugeni d’Ors en 1923 cuando advertía que Cataluña corría el peligro de «perder los atributos de creación de una cultura para quedar reducida a los límites iniciales: producción de una literatura». Agujero negro ¿Cómo navegar sin faros culturales? Y lo que es peor: ¿Cómo propagar la meritocracia en una escuela tiznada por el antiautoritarismo del 68? La realidad lleva a la frase lapidaria: «Ante la casuística del morfema, la urgencia es el uso correcto del punto y coma». Lo políticamente correcto ahoga la enseñanza de la Historia. Puig se sigue preguntando dónde se enseña de verdad que la Historia es, por definición, trágica. Pero «maîtres á penser» haylos, o más bien, los hubo. Hasta que los defenestraron. Puig piensa en Balmes, conservador de «serenidad reformista». Y en Agustí Calvet Gaziel, el periodista que propagó la cultura catalana desde las páginas en castellano de La Vanguardia; el que denunció ese hábito autóctono de devorar a los intelectuales no alineados. Cita historiadores como Ramon d’Abadal «gran señor» y Vicens Vives «gran seductor». Desde entonces, lamenta, «el déficit de ambas virtudes parece una maldición de la Historia». La lista se amplía con más nombres incómodos al dirigismo cultural nacionalista: el editor Vergès, artistas como Clarà, Pruna, Dalí… Y llegamos a la cuestión medular: ¿Qué fragmento óseo permite una representación general de la literatura catalana? Puig se asoma al agujero negro que abarca del siglo XV (Ausiàs March) al XIX (Aribau). Sin montaignes, ni diderots, ni bossuets no es extraño que en 1953 Gabriel Ferrater publicara en Ínsula un artículo sobre la cultura catalana con un título-túmulo: «Madame se meurt…» El ensayista asume el epitafio y subraya dos modelos practicables: Carner en la poesía y Pla en la prosa. No se olvida de Verdaguer y Maragall. Ambos dedican odas a Barcelona, pero Barcelona no inspira grandes novelas en catalán: Narcís Oller y Josep M. de Sagarra son excepciones que confirman la regla: la alergia a la ciudad; habremos de recurrir a catalanes que escriben en castellano como Ignacio Agustí o Juan Marsé. En catalán y en castellano Sin élites, ni burguesías vertebradoras, la cultura catalana depende de un voluntarismo institucional que no da resultados perdurables más allá del oportunismo político. El diagnóstico se agrava si el catalanismo cultural practica el ombliguismo. Para el ensayista, «la cultura catalana tiene más camino por delante vinculada al todo hispánico que buscando por centésima vez un atajo por su cuenta». Divisa una amplia avenida asfaltada por la Constitución del 78. Un camino por el que transitaron en tiempos difíciles Ridruejo y Pla. De Ridruejo anota la «tentativa de planificar lo diferente». Algo parecido formuló Maragall a sus lectores hace cien años. Y concluye que el esqueleto de Cataluña se vertebra en catalán y en castellano. Y que eso no es una prótesis sino la «posibilidad de dos cánones y de dos categorías del gusto». Como Cuvier, Puig intenta calcificar desde la memoria crítica una Cataluña esquelética. Si Maragall inoculó Nietzsche al buen burgués, D´Ors quiso ser un Goethe mediterráneo y Pla metabolizó al escéptico Montaigne, nuestro ensayista recoge el eco elegíaco del Gaziel que hace medio siglo desgranaba meditaciones en el desierto. Entre el victimismo periférico y las águilas imperiales, asume la tradición; sus irónicas cavilaciones desconfían de la nostalgia. Ve lo que ve: una cultura ahogada por los lugares comunes del nacionalismo y las playstation de un actualismo formalmente moderno y esencialmente amnésico.
Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per Alfred Mondria
Dics de contenció en Valentí Puig
Tom Wolfe explica en Periodisme canalla i altres articles -un llibre atacat i menystingut amb hipocresia- que al final dels 60 s’establiren diverses comunes a Califòrnia: un únic raspall de dents era compartit pels heroics contestataris; la dutxa, abolida per assemblea; la proliferació de brutícia i bacteris, una garantia contra el capitalisme. Tant és així que malalties eradicades a principis del segle XX als EUA s’apoderaren d’aquestes festives comunitats. Amb pragmatisme anglosaxó, alguns metges es professionalitzaren -amb guanys evidents- per fer front a aquestes epidèmies, sobretot ideològiques. Valentí Puig veié de jove aquell ambient de revolta i psicodèlia, de verbalisme ineficaç i esgotador que ajudà a sedimentar en ell una concepció de la vida conservadora i escèptica. Encara que ha tingut diverses vegades la temptació de practicar una política incompatible amb l’estridència, on més sovint ha anat a parar després de tempestes personals, d’onades colèriques que ens esborren el perfil de la platja, és a la terra estable, el mapa confortant de la literatura. Com el batec hipertrofiat del cor d’un atleta, els dietaris de Valentí Puig s’expandeixen cap a l’exterior -l’ansietat amb què obrim les pàgines de la premsa, l’enrenou de converses en un bar de Palma, un fet trivial que ens atrapa- per replegar-se en el pròxim moviment ben endins de l’escriptor -imatges inquietants d’una nit d’insomni, la lluita inestable per assolir certeses, els ulls d’un xiquet que veuen nevar sucre en una pastisseria tot sentint la mà càlida i ferma de son pare. Des de ben prompte el desig i l’obsessió de Valentí Puig han estat crear un sistema propi de referències amb què poder apamar i explorar el món. Una estratègia per fugir del caos i el desordre que constantment intenta dissoldre’ns. Construir una personalitat blindada a la dispersió, a l’autodestrucció, a la banalitat. Entrenada per reaccionar contra la crueltat i la barbàrie. Els dietaris Bosc endins i Matèria obscura -ara oportunament aplegats en el volum Porta incògnita – tracen aquest recorregut feréstec, ple d’ondulacions, entre fondàries i troballes exultants, que és el pas de la joventut a la maduresa. Una de les millors proses de la literatura memorialística catalana irromp en el seu primer llibre , Bosc endins -el bosc del repòs clàssic i el del crit de la bèstia-, que comprèn la dècada dels 70. Un Valentí Puig anglòfil és enviat a Irlanda del Nord com a assistent-teacher : en un clima de guerra civil, bombes indiscriminades i ocupació militar, intueix ja aleshores que qualsevol solució al conflicte passa per la negociació. La política, per tant, no és una tria entre el bé i el mal, sinó habitualment entre dos mals. Maquiavel i Hobbes afaiçonen Valentí Puig. La limitació de les llibertats de Burke i el liberalisme de Hayek enfrontats a les falsedats de Rousseau. “El conservadorisme intel·ligent és sempre menys perniciós que les revolucions”. Per a un autor que un dels dies més assenyalats d’aquella època fou l’adquisició de l ‘Encyclopaedia Britannica , la resposta està en les institucions i les societats consolidades, lluny de les utopies, de les aventures rupturistes. En un viatge a Roma s’embadaleix amb uns diputats que discuteixen amb l’eloqüència dels personatges de Pirandello, amb l’accessibilitat dels cambrers vells.
AUTOEXIGÈNCIA TIRÀNICA
Valentí Puig sol estar en guàrdia amb ell mateix. Una autoexigència tirànica el posseeix. Després d’hores d’alcohol, converses nocturnes excessives -a la vora del naufragi-, el rescat el proporciona un Déu com un refugi esquerp. O també la treva d’un pianista de jazz. Un capvespre carnerià, la relectura anual dels poemes d’Alcover, la prosa de Macaulay i la filigrana afrancesada de Strachey. En la mort de Gabriel Ferrater, el record de les passejades amb una amiga mentre competien amb cites del Poema inacabat . Però en la inflexió que proporciona la felicitat esquiva, la maldat ens desperta de la letargia amb l’assassinat d’Aldo Moro i l’eixida de nou a la superfície inhòspita, en què la bèstia no deixa d’assetjar-nos. Ara bé, l’entrada en l’edat adulta no és ni molt menys una geografia amable per a Valentí Puig. A principi dels 80, en Matèria obscura , combina un clam a un Déu immisericorde -que siga capaç d’ancorar-lo a la vida-, amb la constatació per a ell dolorosa que als països catòlics i llatins la gent no deixa de reclamar drets i d’eludir deures. Accepta participar en la política local de les Balears. Coneix les mediocritats d’una administració sense èpica, sense ambició, amb “moltes rates, però cap tauró”. Embafat del dia a dia decideix fer el salt, concentrar-se en l’escriptura per dissuadir fantasmes, aplacar sismes. Pautat pel ritme de la natura descobreix la solitud -única pàtria armada de Valentí Puig- mentre està a punt d’acabar Dones que fumen. Però una agenda massa compacta -diaris, narracions, poemes- no acaba de compensar el vulnerable sistema químic que ens manté drets. S’imposa la necessitat de badar. Perdre hores i reflexionar perquè si no tot s’esmuny, intangible. O el que és el mateix, tornar a una certa anarquia vital, això sí, condensada en l’energia de l’escriptura. És el pols irresoluble entre la intuïció, l’atzar i la voluntat. Enmig d’una ressaca tot s’esllavissa -l’empremta del pecat original-, fins que un aperitiu civilitzat regula les vàlvules sensitives de Valentí Puig. Més que no Stendhal prefereix l’ètica de la desconfiança de Henri Beyle, s’adscriu al racionalisme crític de Popper i sent un deute impagable amb la lucidesa d’Aron. Sap que necessita l’egoisme per sobreviure, però com a conseqüència del bloqueig que produeix la timidesa, no per narcisisme. LITERATURA DE MEMÒRIA Les irregularitats de la nostàlgia, les deformacions del passat, són un terreny minat, complex. Però al cap i a la fi és el magma imprescindible per fer literatura amb la nostra memòria. L’objectiu de Valentí Puig serà equilibrar orgull i vanitat, tindre a mà l’escut de la indiferència. Tot i considerar-se més amant de plaers que d’emocions, les seguretats queden suspeses en obrir un llibre i trobar uns grans d’arena que ens recorden la roba damunt una roca abans d’entrar a l’aigua, la corba d’un maluc i la mirada perenne d’aquella dona. La dificultat de concretar els sentiments en gestos: una intersecció de pors, autodefensa i passió marca les seues relacions amoroses, un exercici poderós de descompressió literària. L’antiromanticisme de Larkin, la brevetat esmolada, punyent de Jules Renard, l’observació i el qualificatiu de Josep Pla es donen cita en Valentí Puig, que no dubta a escapolir-se de l’experimentalisme i apostar per narracions que ens retornen la plenitud de la literatura fidel a la realitat. El creixement expansiu de Dumas junt a la contenció de Jane Austen. Ara bé, no ens serà fàcil seguir-ne el rastre, ja que mostra i amaga pistes dels models. Una pluja torrencial de lectures tenyeix la seua obra. Però l’entusiasme per la literatura no ens ha de distorsionar l’escala de valors. L’inventor del tallaungles o del bicarbonat es mereixen més el nom d’un carrer que no molts dels intel·lectuals. No obstant, l’adhesió de Valentí Puig és il·límitada: escriure és un ritual obligatori com l’ampolla de Moët-Chandon que cada any obri al Rhin de Santander, vicis del temps. Aquests dietaris commocionen uns anys després de la primera edició, guanyen en aquesta relectura successiva de Bosc endins i Matèria obscura que és Porta incògnita . Com a lectors, ens tensa i suggestiona la densitat de l’autoretrat moral, impúdic i evasiu alhora. La tradició literària i el matís mallorquí fan gran aquesta prosa catalana contundent, cisellada fins a l’extenuació, sempre sensible al detall. Només dues reticències: la potència conceptual en alguna ocasió força l’enllaç entre frases, la fluïdesa. L’altra, supose que compartida amb l’autor: trobe a faltar un índex onomàstic. I bé, ja posats, una tercera: no haver conegut aquella dona que funcionava com un futbolí.
Article publicat a “La Vanguardia el 04/03/03 per Xavier Ayén
Valentí Puig reúne en un único volumen sus dietarios entre los años 1970 y 1984
“Tengo 53 años y puedo afirmar, sin querer hacer literatura, que sólo he querido ser eso: alguien que escribe en un restaurante y, si puede, bebe una botella de champán francés.” Quien así habla es Valentí Puig (Mallorca, 1949), que presentó ayer en Barcelona Porta incògnita (Destino), la unión en un solo volumen de los dos dietarios que había publicado anteriormente, Bosc endins y Matèria obscura, que abarcan desde 1970 a 1984. Puig dice: “No he pretendido ser escritor, sino alguien que escribe, solo, y vive la felicidad de saberlo”. Escribir a diario unas líneas hace que este escritor y periodista encuentre a veces “un instante de precisión” que le permite “permanecer al margen por segundos del destino que va marcándose en nuestro rostro”. Porque “lo importante no es la importancia de aquello que escribes, sino escribir, escribir para saber el valor de las cosas. Para ser otro, más ágil y atrevido”. El dietario de Puig es temáticamente muy diverso, y está centrado en el gozo y la angustia de vivir. Para su autor, “la vida es insomnio y caos, y tal vez la literatura sea eso, poner un poco de orden, yo me ahorro con ella mucho gasto farmacéutico en Prozac. Pero, en este país, al hablar de orden la gente piensa en la guardia civil, que, por cierto, tan bien lo hace últimamente”. La lectura del volumen muestra una sorprendente coherencia. Y es que “ya de muy joven, en 1968, de una manera intuitiva, vi la primavera de Praga como el acontecimiento de aquel año, y no la charlotada del mayo francés… A principios de los 70 me fui de profesor de español a Irlanda del Norte, en el peor momento del conflicto, en un estado de guerra civil, y por eso, al contrario que otras personas de mi generación, desarrollé la profunda convicción de que la seguridad y la libertad son dos cosas indisolublemente unidas. En España se creía que, a la muerte de Franco, se daban las condiciones objetivas para una revolución perfecta, pero yo tomé partido por la restauración monárquica”. El conservadurismo de los textos de Puig es razonado, amable, a menudo más humano que político, y capaz de conseguir que el lector se sorprenda experimentando empatía hacia ideas que creía lejanas a él. “Es que afirma la mayoría de la gente es conservadora, lo que sucede es que no lo sabe. Casi toda nuestra socialdemocracia es conservadora, por ejemplo. Pero las personas conservadoras que yo he conocido, como Josep Pla, eran seres nada convencionales, y sus críticos de izquierda eran las peores beatas, forjados en el ‘escoltisme’ y Montserrat, dos grandes ortodoxias.” Sobre la polémica acerca del catalán literario, cree que “el noucentisme fue un gran modelo como empresa cultural, pero no lingüístico. El gran modelo de la lengua es el posnoucentista, Pla y Espriu. Con esa lengua, se pueden hacer muchísimas cosas, aunque no tantas como con el francés de Proust. Pero el problema real es la depauperación del catalán audiovisual, un ‘patois’ desarticulado y falto de precisión”.
Article publicat al diari “Avui” el 04/03/03 per Jordi Capdevila Valentí Puig:
“A Catalunya hi ha un dèficit d’assaig”
Com a lector, en trec més profit de l’assaig, de la literatura de reflexió, que de la novel·la”, afirma l’escriptor mallorquí, que acaba d’aplegar els seus primers volums de dietaris , Bosc endins (1970-1977) i Matèria obscura (1980-1984), en un sol llibre , Porta incògnita (Destino). Valentí Puig vol deixar clar que el buit de què parla és d’assaig literari, no pas d’assaig erudit: “Tots els escriptors actuals estan obsedits per la idea d’escriure novel·les, però unes bones memòries, un bon dietari, una biografia, tracten temes més relacionats amb la vida”. Hi ha altres cultures, com la saxona, en què les novel·les són més reflexives, però Puig creu que “l’assaig pot fer entendre millor un món tan complex com l’actual, un món que necessita homes com Joan Fuster per saber millor cap on va”. Per Puig, el periodisme actual tampoc no serveix, és molt simple per a un món tan complex: “Hi ha qui fa anàlisi de la política catalana i no sap qui era Tarradellas”. A més, hi ha el problema afegit d’interpretar els avenços científics i tecnològics. L’escriptor pensa que “estem abocats cap a una tercera cultura que ha de ser la síntesi de la humanística i la tecnocientífica”. Pel que fa a la literatura catalana, Valentí Puig discrepa dels que diuen que només necessitem novel·la d’alta cultura. “Tant de bo tinguéssim un Simenon”, clama. Però també té clar que el que no necessitem són subproductes. “Hi ha una degradació molt gran en la proliferació d’una literatura per aconseguir vendes d’un públic fàcil, però que no deixarà empremta, a la llarga desapareixerà. Un tipus de literatura que fa un còctel entre sentimentalisme, una mica de tragèdia i una dosi de feminisme només per arribar fàcilment a cert públic”. Recuperar el Noucentisme Puig és pessimista sobre el moment actual de la cultura catalana: “La normalització lingüística ha implicat l’alfabetització col·lectiva però el nou públic no ha entrat en la literatura”. Tanmateix, l’escriptor creu que a Catalunya hi ha un pòsit cultural dens perquè sorgeixi “un nou Noucentisme, que com a corrent d’innovació cultural va ser molt més important que la Renaixença”. Un Noucentisme “que segueixi el model de Josep Pla i Salvador Espriu”, no el d’Eugeni d’Ors. Un moviment que permeti que “Catalunya tingui una elit exigent amb ella mateixa i sigui assimilat per les clases dirigents”. S’ha d’evitar una “societat que utilitzi el català com a llengua domèstica i de consum audiovisual. S’ha de fugir de la ràdio i la televisió que destrossen la llengua”. I discrepa Valentí Puig dels que creuen que la solució pot venir de fer la llengua més fàcil: “El problema no és d’ortografia sinó de capacitat lingüística”. Valentí Puig, col·laborador de l’AVUI, també ha escrit poesia: L’estiu madur ; narracions: Dones que fumen i Maniobres privades; i novel·la: Complot i Somni Delta .
Entrevista publicada al diari “ABC” el 11/04/02 per Tulio Demicheli
Valentí Puig: «La transparencia es algo que los lectores se merecen»
«Hay que acomodarse a la forma que hoy tenemos de vivir y de leer afirma el autor-. Así como la novela nos habla de la historia de la sociedad, quizás el cuento y el relato sirven para que habiten los individuos y sus conflictos más privados».
-¿Son relatos «reales»?
Para mí la literatura tiene algo de vivido: la imaginación se aplica a la experiencia para transformarla en literatura. No soy partidario de una estricta escritura de la imaginación, sino que creo que tiene que ver con lo que se ve. Transformarse incluso uno en personaje te enseña a saber cómo eres, te hace comprender la distancia que hay entre lo que querrías ser y lo que realmente eres.
-¿Practica un estilo invisible?
La transparencia es algo que los lectores se merecen. Hay el estilo finalista: el estilo por el estilo, y hay el estilo puente. Yo creo en el estilo puente, en el que lo que se busca decir y lo que se quiere que se entienda no están obstaculizados por una aparatosidad estilística. La pretensión no era alcanzar el «grado cero» de la escritura (que es algo distinto: la literatura sin vibración, sin adjetivo, sin afecto), sino una forma de transparentar la realidad, de manera que el lector reciba aquello sin los intermedios o los filtros del estilo.
-¿Está más cerca de la literatura anglosajona que de la francesa o de la hispanoamericana?
Bioy no es finalista en el estilo, lo sería Lezama Lima. También en la literatura francesa hay sequedad estilística, por ejemplo: en Stendhal. Por su parte, los autores de cuentos rusos -de Chejov a Nabokov- son maestros extraordinarios en esto. Pero la sequedad o la sencillez en el estilo seguramente provienen de los escritores anglosajones, porque la suya es una literatura que ha sobrellevado bien la carga del barroco:prácticamente no lo ha vivido. No se da un peso excesivo al estilo en la hora de relatar un cuento. Porque si éste predomina, entonces la agilidad, la capacidad de transmitir lo frágiles que somos a través de un escritura transparente se perdería. En la literatura del barroco no hay relato, porque el estilo se lo comía todo.
-¿Ironía mejor que sátira?
Supongo que los escritores comienzan por ser crueles con los personajes. Cuando se es más joven se mira a los personajes con superioridad, se les predetermina. prejuzga y manipula… como en la sátira. Con los años uno se retrae y se va a la ironía o al humor, formas más benignas de comprender los defectos del ser humano, las imperfecciones que son consustanciales a su naturaleza: al llegar a comprender, perdonamos. Los personajes se hacen más próximos, los queremos más y les damos una palmadita en la espalda al acabar el día, sin ningún paternalismo.
Article publicat a “El País el 12/04/02 per José Andrés Rojo
Valentí Puig cuenta los viejos conflictos de la vida corriente
‘Entre la voluntad y el deseo y lo que terminamos por ser, siempre hay unas grietas extrañas’, comenta el escritor Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949), ‘y es de esas grietas de las que tratan estos relatos’. Se refiere a los reunidos en Maniobras privadas, que acaba de publicar Alfaguara y cuya edición catalana obtuvo el Premio de la Crítica de 1999.
Dos chicas que le complican la existencia a un joven enamoradizo, el reencuentro de un grupo de amigos que estuvieron en la guerra civil, la muerte de un amigo de infancia o una historia de amor en Vichy son algunas de las historias que cuenta Valentí Puig entre los 16 relatos que ha reunido en el libro. ‘En una novela se puede recuperar una época histórica o componer minuciosamente a los personajes, mientras que el pequeño formato del relato sólo te permite atrapar a los individuos y sus mundos afectivos’, explica el escritor mallorquín. Una traición, una lealtad compartida, las huellas de un viejo resentimiento, ‘la paradoja de un naufragio feliz’ (y el escritor subraya que sí, que no siempre el triunfo da la felicidad), y casi siempre el amor, las sacudidas -mayores o menores- del deseo, la voluntad de sacarle partido a lo que la vida te ofrece.
‘Como buen conservador, no creo que la naturaleza humana haya cambiado mucho. Se transforman las instituciones y los paisajes, se repiten los viejos conflictos de los hombres. Quizá lo que haya contado finalmente es lo vulnerables que somos. Aun así, todo el mundo tiene derecho a la piedad, empezando por uno mismo’, dice Puig, un escritor pegado a la actualidad en su trabajo periodístico, pero que ha conseguido explorar todos los géneros literarios. Su libro sobre Pla ha sido uno de sus títulos más celebrados y hace no mucho publicó, también en Alfaguara, su novela Primera fuga.
El escritor mallorquín comenta que toda su literatura procede de lo que ha vivido (‘soy incapaz de imaginar situaciones, siempre tengo que agarrarme a la realidad de mi experiencia’), y confiesa que lo que le ha dado la madurez es serenidad. ‘Ya no me ocurre como al principio, que zarandeaba a mis personajes. Ahora los dejo estar, los trato con menos impaciencia’.
Entrevista apareguda a “El Cultural” per Nuria Azancot
“El intelectual se rinde ante el hombre de acción”No deja de ser paradójico que un diarista como Valentí Puig, que sabe que el de los dietarios es género errabundo y disperso, se haya puesto a sistematizar lo que en Josep Pla se habla de escritores y literaturas. Le ha salido a Puig (además poeta y novelista) el lector de diarios que lleva dentro, al que le gustaría recordar siempre donde estaba aquella frase que hablaba de… y que nunca encuentra. Por eso ha buceado con tino en la obra del de Palafrugell, de prosa frugal pero bien condimentada. Por eso ha elaborado el Diccionario Pla de literatura: para no perderse, para no perdérselo.
Pregunta: ¿Por qué ha tardado un año en publicar en castellano su Diccionario Pla?
Respuesta: Traducción, producción, calendario: los designios del olimpo editorial son inescrutables. Lo fundamental es que el lector de Pla en castellano tenga a mano esa guía, su cánon de la literatura y también del escribir como forma de pensar.
P: ¿Hubiera cambiado algo de haber escrito en castellano?
R: Parece que Pla dudó si incorporarse plenamente a la literatura castellana. No sé si es verdad, pero lo cierto es –pese a las catalanadas ex profeso– que su castellano era preciso, sensual, refrescante y cromático.
P: ¿Alguna entrada sorprendente del diccionario?
R: “Corán, El”: tiene una actualidad muy sugerente y permite entender no pocas cosas que están hoy en los titulares. Pla subraya los riesgos que representa el hecho de que en el Islam la religión y el Estado se confundan.
P: Pla, escribe usted, “es el lector anticonvencional”: ¿su Diccionario encontrará lectores a su medida?
R: “Nadie entre aquí si no es un espíritu libre e independiente”, se dice en el pórtico de la obra de Pla. Por eso inquieta a la izquierda convencional, precisamente porque es un conservador inconformista.
P:¿Hemos aprendido a leer?
R: Desaprendemos cada día, a merced de un deterioro tribal del lenguaje, sometidos al zapeo y al mimetismo, a la apócope adolescente y la desarticulación. Necesitamos aprender de nuevo a leer, a poder ser con las viejas cartillas.
P: ¿Se reconocería Pla en el libro?
R: Éste es en un 98 por cien un libro suyo. Mi única aportación es haber leído su obra y he seleccionado sus opiniones y criterios sobre la literatura.
P: ¿Qué echaría de menos?
R: Conocía la literatura clásica con más extensión y hondura de cómo se representa en este diccionario: en muchos casos, leyó pero no dejó escrito nada sobre esa lectura. Por suerte, ahí están Tucídides, la joroba de Leopardi y la tripa de Stendhal como viajante de comercio.
P: ¿Con qué autor es más justo y por qué?
R: Quizás con Maquiavelo, por coincidir en la debida naturaleza de “Realpolitik” que debe aportar quien vivió los crueles episodios del siglo XX, y al mismo tiempo fue capaz de conmoverse por la víctimas del gueto de Varsovia.
P: ¿Y más injusto?
R: Borges. A Pla le exasperaba la literatura de la literatura, porque creía en el realismo sintético. Kafka le resulta insoportable y Rimbaud, ininteligible.
P: ¿Más generoso?
R: Con muchos, con Valéry por ser un espectáculo de la inteligencia pura.
P: ¿Qué joven autor catalán le recomendaría usted?
R: Alguna escritora que no fuera feminista, ni de izquierdas ni independentista.
P: Un año después de que comenzase el nuevo milenio, ¿cree que este siglo parece un poco más razonable que el XX?
R: Andamos entre el pavor y la libertad, incluso a veces en el pavor a la libertad. En todo caso, el teléfono móvil transmite los mismos sentimientos que los tatuajes de las tribus primitivas.
P: ¿Por qué es un anacronismo pedir que vuelvan los sabios y desaparezcan los intelectuales?
R: Con la perspectiva del siglo XX, el intelectual es un propagandista de ideologías y no de ideas. El sabio busca desentrañar la complejidad y el intelectual la simplifica.
P: ¿De qué han sido responsables?
R: Del arraigo y justificación intelectual de los totalitarismos. El intelectual se rinde ante el hombre de acción que le promete llevar a la práctica la aberración de un pensamiento.
P: ¿Porque abundan tanto en España los intelectuales que “van a ver a Marcos para olvidar que en casa tienen criadas con cofia?
R: Es debido en parte al antifranquismo profesional y a que se fiaron de las modas intelectuales de París.
P:¿Qué es la tercera cultura?
R: Suponer que para entender el mundo Hegel no es más necesario que averiguar como opera la genética.
P: ¿Qué consecuencias tendrá, a medio y largo plazo, el 11-S?
R: La desconfianza entre civilizaciones y a la vez el fortalecimiento de las conexiones entre libertad y seguridad.
P: ¿La actual situación internacional confirma que, con la globalización, “los grandes no se comen al pequeño, es el rápido quien se come al lento”?
R: Para bien y para mal: la televisión vía digital crea opinión libre y al mismo tiempo ocurre que cualquier bárbaro puede fabricar una bomba atómica en el sótano de casa.
P: ¿Qué es peor en los intelectuales, la petulancia o la frivolidad?
R: La frivolidad. La petulancia es intrínseca.
P: ¿Y en los políticos?
R: La irresponsabilidad.
P: ¿Y en los periodistas?
R: El contagio de lo mediocre.
Article aparegut a “El Periódico de Catalunya”, el 17/04/00, per Arturo San Agustin
Valentí Puig o l’art de viure
A Valentí Puig li escauen els bars d’aquells hotels on encara no s’atreveixen a telefonar en veu alta els tristos i perfumats executius. Són l’espai ideal perquè t’expliqui el que Pla opinava de la literatura barcelonina que, segons el de Palafrugell, era una mica soporífera i impossible de recordar. Un esforç malaguanyat.
Es el nen que li mirava l’abric fosc a Josep Pla mentre aquest viatjava en tren des de Palma a Sóller, aquest tren que encara sembla un tren. Habita un mussol detingut en el seu rostre, que encara no usava barba en els seus temps londinencs de corresponsal i taxi còmode. A aquest mallorquí culte se l’ha de sorprendre quan sopa sol al restaurant Rhin de Santander. I això passa únicament un cop l’any. Assegut aquella nit en aquell restaurant, sopa, es beu una ampolla de Moët Chandon Brut Imperial, segueix amb el Montecristo més enorme i, mentrestant, fa un repàs líquid de l’any transcorregut.
Quan era petit volia ser algú que toqués el piano, no un pianista. Ara, sense pretendre fer literatura, diu que només vol ser algú que escriu en un restaurant amb el bolígraf que li deixa un cambrer. Quan li mirava l’abric fosc a Pla els escriptors ni portaven corbata ni vivien convencionalment. I publicar, llavors, era sagrat perquè significava un cert compromís.
Ser escriptor llavors, això pensa Valentí, era ser Scott Fitzgerald, que semblava fràgil i tenia una dona emocionalment inestable, o ser Hemingway, que anava de caçador de gran calibre i va acabar engegant-se aquell tret definitiu que va descobrir la seva dissimulada fragilitat. Es a dir, que el savi, el verdader coneixedor de la vida, va ser Scott Fitzgerald, autor d’El gran Gastby, una de les millors obres de la literatura nord americana i mundial, segons Valentí Puig.
Aquesta setmana no firmarà exemplars del seu últim llibre publicat. I no els firmarà perquè opina que el seu Diccionari Pla de Literatura és una obra que només pertany a Pla. A l’entrada Ulls d’aquest diccionari es descobreix la importància que donava el de Palafrugell als ulls i que difícil que és descriure’n el verdader color. Pla sosté que ell no va veure mai ulls verds i que això demostra que els poetes menteixen.
Valentí Puig, que acaba d’obtenir el premi de la Crítica, ha escrit que accedir als vagons de primera de la vida pot ser tan senzill com mirar la taula del restaurant on hi ha asseguda una parella que no parla. I si un l’obliga a posar-se transcendent, escolta que per a ell la literatura consisteix a deixar alguna cosa entre un i la mort, que va ser el que va fer Pla en 30.000 pàgines. O que, com va dir Isaac B. Singer: encara que Tolstoi visqués a la casa del davant, ell, en lloc de travessar el carrer i trucar a la seva porta, es quedaria a casa llegint Anna Karènina. I que això és el que anomenem literatura.
Valentí Puig, tan rigorós i tímid com observador, ha nascut per explicar-nos la vida. El que passa és que aquest home que va aprendre a viure llegint Gabriel Ferrater, Stendhal i Pla, que també li va ensenyar a mirar el paisatge, encara no s’ha posat gaire seriosament a treballar en això. Per això la gent va sopant, bevent i fumant car sense saber com se sopa, es beu i es fuma la vida, és a dir, com se’n disfruta.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
Sóc un convers d’aquells que, a més de practicar la nova fe, van predicant tot el dia entre amics i coneguts fins a fer-se fins i tot pesats. Considero que, malgrat la imatge caricaturesca que se’n ven en alguns cercles, Internet és un punt d’accés al món intel-lectual d’una transcendència de la qual encara no ens hem fet la idea. Un exemple concret: jovisito cada dia l’edició digital de The New York Times, que és un diari que no arriba a Catalunya. Tenir accés a les pàgines de llibres i a l’arxiu, així com pràcticament a totes les revistes culturals importants del món, és un salt per a qualsevol escriptor o crític. És cert que llegir en pantalla és cansat i que sovint acabes imprimint allò que vols llegir amb més atenció. Però, tot i aquest petit inconvenient, Internet et permet disposar d’un arxiu que ningú podria tenir a casa i que cap editorial no et pot proporcionar. I, a més a més, actualitzat. Jo acostumoa navegar per webs nord-americanes perquè és on Internet està més al dia. Doncs només cal passejar-s’hi una mica per constatar que tots els debats intel·lectuals hi són reflectits des de totes les tendències. Els que critiquen Internet em sembla que no s’ho han mirat gaire. Jo fa temps que em vaig rendir a l’evidència i que sóc un tecnofan.