Biografia

Voltaire (París 1694 ­ 1778) Nom amb què és conegut François-Marie Arouet, escriptor i pensador francès. Es formà amb els jesuïtes, i s'introduí en ambients mundans i llibertins, els quals li inculcaren un cert esnobisme social. Estudià dret sense entusiasme, i es donà a conèixer amb versos satírics, que li valgueren, durant els primers anys de la Regència (1715-18), diversos confinaments i un breu empresonament a la Bastilla. Una tragèdia neoclàssica, Oedipe (1719), plena d'al·lusions polítiques i anticlericals, el féu popular entre la noblesa, i fou protegit pel regent i pel rei (dues pensions el 1722). Insistí en la seva crítica subversiva en el poema èpic La Henriade (edició clandestina, 1723). Fou invitat al casament de Lluís XV i freqüentà la cort, però la disputa amb el cavaller de Rohan (1726) el portà un altre cop a la Bastilla i a l'exili, a Londres, fins el 1729. Aquest període anglès el transformà en un burgès conscient i combatiu, més sensible a la història i a la cultura estrangeres —descobriment de Newton, imitacions de Shakespeare, com el Brutus (1730)—. De tornada a França, publicà la Histoire de Charles XII (1731), la qual, retirada per la policia i reimpresa clandestinament, assolí un gran èxit a tot Europa. Més escàndol produïren les Lettres philosophiques (1734), cremades pel botxí. Instal·lat al castell de Cirey, escriví versos i teatre, vulgaritzà la física newtoniana (1738) i polemitzà amb tothom. Conegut internacionalment (es cartejava amb Frederic de Prússia), guanyà molts diners amb les finances i féu gestions diplomàtiques properes a l'espionatge. Fou nomenat historiògraf de França (1745) i publicà el poema cortesà La bataille de Fontenoy (1745). L'any següent ingressà a l'Académie i fou nomenat gentilhome ordinari. Tanmateix, el 1748 fou acomiadat de Versalles. Afectat per la mort de la seva amant, Mme de Châtelet, acceptà l'oferiment del rei de Prússia d'ésser el seu conseller literari (1750-53). Després de rompre amb el rei, fugí a Berlín —d'aquesta època és Le siècle de Louis XIV (1751)—. S'instal·là prop de Ginebra, però topà amb el puritanisme dels calvinistes —escàndols per les seves obres teatrals i pel seu poema buf La Pucelle (1775), sobre Joana d'Arc—, polemitzà amb Rousseau i fou acusat d'ésser l'inspirador de l'Enciclopèdia. Aquesta època de crisi es reflecteix en el poema Le désastre de Lisbonne (1756). Sentint-se amenaçat, comprà la propietat de Ferney (1758), a França, però prop de Suïssa. Comença aleshores l'etapa final de la seva vida —que compartí amb la seva neboda i nova amant Mme Denis—, en què lluità contra els catòlics i els protestants, contra Rousseau i contra els ateus, i intervingué en nombrosos casos judicials. El resum de la seva filosofia, molt pràctica i acomodatícia, es troba en el Dictionnaire philosophique (1764): deisme, religió i moral naturals, rebuig de les religions positives i de tota metafísica, racionalisme i lluita contra els criteris d'autoritat i la intolerància; posicions relativament moderades i sovint ambigües, sobretot en la seva versió política i social (odi a l'absolutisme i simpaties per un règim liberal a l'anglesa, sense excloure la temptació del dèspota il·lustrat). Després d'una llarga absència, fou acollit apoteòsicament a París, però no trigà gaire a morir. Una gran part de la seva extensíssima obra té un interès purament històric (poesia, teatre, libels), però en sobresurten els Romans et contes —gairebé tots de la vellesa: Zadig (1747), Micromégas (1752), Candide (1759), L'Ingénu (1767), plens de gràcia i de picardia, amb una amagada tristesa— i un formidable epistolari, que revelen una extraordinària personalitat i un gran talent d'escriptor, més que no pas una filosofia.

Obra

El setge de Barcelona (Història de Jenni)

Documentació

Article publicat ala diari “Avui” el 08/04/04 per Hèctor Hernández Vicens

Voltaire a Catalunya

Voltaire (1694-1778) és considerat unànimement un dels màxims exponents de la literatura francesa de la Il·lustració, el segle del positivisme, en què l'home es comença a explicar el món amb la ciència més que no amb la superstició. El segle en què, per dir-ho ràpid, la racionalitat del classicisme tranquil·litza els impulsos dels romàntics. Recordem això perquè Voltaire és un d'aquests escriptors que, taxativament, es pot dir que són un producte de la seva època. Encara que també podríem pensar que l'afirmació s'hauria de fer a l'inrevés, i per tant dir que la Il·lustració és producte de creadors com Voltaire. Voltaire va ser en el seu moment conegut sobretot per la seva obra poètica i dramàtica, i pel seu citadíssim Dictionaire philosophique, en què descriu el seu pensament, la seva particular interpretació de la vida, que trobem sempre com a rerefons de tots els seus textos, on el tema (la qüestió que s'hi planteja) és sempre el punt de partida (un fet ben normal i comprensible quan la literatura té la funció de plantejar qüestions filosòfiques). La seva poesia ara mateix la llegeixen quatre gats amb ganes, i el seu teatre no el llegeix gairebé ningú, bàsicament perquè gairebé ningú llegeix teatre. En canvi, per paradoxes de la literatura, els seus contes i les seves novel·les breus (editats originàriament sota el títol de Romans et contes), als quals segons els estudiosos Voltaire no donava gaire importància, és el que ha passat (més) a la posteritat, com a mínim des del punt de vista comercial.

PER PRIMER COP EN CATALÀ

Ara que parlem de les narracions de Voltaire, és quan podem situar la novel·la breu que l'editorial Documenta Balear ens presenta traduïda per primera vegada al català. Abans d'aproximar-nos a l'obra, però, és inevitable comentar-ne el títol, el qual, fins ara, voluntàriament, no hem citat: El setge de Barcelona. Si mirem els títols dels altres contes filosòfics de Voltaire, com ara Zadig o el destí, El món tal com va, Memnó o el seny humà, Micromegas i Càndid o l'optimisme, per citar-ne només uns quants dels més coneguts, ens estranyarem de trobar-ne un que desencaixi tant com El setge de Barcelona. El motiu és clar: aquest títol no és de Voltaire, sinó del traductor, que se l'ha inventat i s'ha quedat tan tranquil. El títol original de la novel·la de Voltaire és Histoire de Jenni (que, per cert, no sembla gaire difícil de traduir: Història de Jenni). Els que llegiu el llibre (que si sou seguidors de Voltaire, serà una petita troballa), no us perdeu la introducció en què el traductor s'escarrassa per justificar el motiu pel qual ha canviat el títol. Segons ens explica, la versió catalana es diu El setge a Barcelona perquè a l'inici del conte s'hi veu l'assalt a Montjuïc. Vaja, aplicant el mateix criteri, podríem haver traduït el títol com El canibalisme a Amèrica (que, per cert, fins i tot seria més comercial), ja que els antropòfags americans tenen un pes en la història igual de determinant que el de les tropes felipistes que entren a Barcelona durant la Guerra de Successió. Aquest títol ha estat una patinada d'aquestes que fan riure d'una editorial que fins ara ha demostrat una gran professionalitat, perquè és infidel i perquè desorienta tant el lector com el títol d'aquesta ressenya. Història de Jenni és, com ja hem apuntat, un més dels contes filosòfics de Voltaire citats abans, que per la seva qualitat és imperdonable que fins ara no haguem pogut llegir en català. Hi trobem l'anàlisi d'una màxima filosòfica (en aquest cas la religió davant de l'ateisme), el típic protagonista voltairià que no para d'aprendre de la vida a causa de les contínues ensopegades, l'estil inconfusible de Voltaire, la seva ironia intel·ligent i inextingible que molts cops ens recorda Diderot, la seva prosa ràpida i sintètica que va directa com una fletxa a l'intel·lecte i mai a les emocions, a la raó però no al cor, i que en cap moment no deixa de divertir i d'estimular. I al mateix temps, com que parlem de literatura, hi trobem bellesa; en el cas de Voltaire la bellesa de les accions humanes que reivindicaven els clàssics antics seguidors d'Aristòtil, més que no la bellesa en les descripcions. Perquè, no ens enganyem, Voltaire, per fer els seus contes filosòfics, va trobar una fórmula, que també utilitza a Història de Jenni. Una fórmula que fa de cada conte una història inoblidable per al lector. Ara ja podem llegir la de Jenni.

Article publicat a “El País” el 25/03/04 per Jordi Llovet

De Barcelona, poc

És un fet que els editors catalans de literatura clàssica estrangera tenen les coses més que difícils en aquests moments. Un bon editor de Barcelona que havia ofert als lectors d’aquest país un nombre significatiu de novel·les dels segles XVIII i XIX d’arreu del món confessava fa poc que no en publicaria més perquè, senzillament, no les venia: “En tinc de pagades i tot —hi afegia— però m’estimo més deixar-les al calaix”. Un altre, que té al catàleg una esplèndida versió de La senyora Bovary, confessava que, durant tot l’any passat, fet l’inventari, només n’havia arribat a vendre 37, i se’n planyia per ell, pel traductor, per don Gustave i pel país. Però així és com van les coses. Les lectures que Joaquim Molas i els seus acòlits han fet llegir als nois i noies dels topants durant decennis, no solament els han allunyat de la lectura de textos catalans originals, sinó també de la lectura de llibres estrangers en traducció, sovint millors i tot que els nostres, cosa no rara atesa la desgraciada manca de tradició narrativa a casa nostra. Mens agitat molem… diu el proverbi virgilià (Eneida, VI, 727), però la cosa no sembla que s’hagi d’aplicar al nostre pantarca coetani. Total, que uns editors de les Mallorques que ja no deuen saber què cosa fer per col·locar al mercat, atapeït de bagatelles, llibres de qualitat de la gran tradició clàssica europea, s’han enginyat un títol fals per veure si els lectors hi piquen; i, en lloc de publicar allò que tot amic de François Marie Arouet coneix com Histoire de Jenni, amb el subtítol: Ou le Sage et l’athée (segons l’edició princeps de 1775 i totes les que després s’han publicat, inclosa la de La Pléiade), han dut a la premsa un llibre que trobareu amb el títol força més cridaner (trampós no ho és del tot), El setge de Barcelona, en traducció, tot s’ha de dir, de gran categoria i un cert regust molt setcentista, esplèndid. La cosa ve del fet que la història de Jenni narrada en aquest llibre —cavaller anglès de bella educació i bones maneres,parençós a més— comença, i solament comença, a la ciutat de Barcelona, arran del setge que la ciutat va haver de suportar el 1705 ique acabà, com sap tothom, amb la desfeta de les forces del virrei Fernández de Velasco i, provisionalment, l’hegemonia, a la ciutat comtal, de les forces austracistes, que volien Carles, l’arxiduc, de rei d’Espanya, i no un hereu de la dinastia dels borbons, el futur Felip V. El setge a què al·ludeix Voltaire, doncs, és el primer dels dos més importants de Barcelona durant la Guerra de Successió; per res el més desastrós, de 1714, capitanejat per part dels aliats pel Duc de Berwick i, per part dels esforçats barcelonins, i això és molt més sabut, pels ciutadans honrats Villarroel i Casanova —el qual, vull dir el darrer, va acabar practicant l’advocacia amb l’aquiescència de les forces filipistes, cosa que benèvolament oblida el nostre peculiar patriotisme, fins que morí, prou enriquit, l’any 1743. Per quina raó Voltaire es va estimar més de situar l’inici d’aquest llibre a la Barcelona del setge de 1705 que al setge de 1714 és cosa fàcil d’escatir: el llibre no és en cap punt una vindicació de Catalunya i de les seves llibertatsperdudes, sinó un opuscle —com tants d’altres de l’autor— en què la cosa substancial que s’hi debat són les lluites, tan pròpies del Segle de les Llums, entre els deistes (o theistes, com deia Voltaire) i els descreguts, inclosos certs catòlics. Aquesta serà la matèria que trobarà el lector en aquest llibret, extraordinàriament intel·ligent com tot el que va sortir de la ploma d’Arouet: la discussió, primer a la falda de Montjuïc, després a l’Anglaterra i a Baltimore per acabar (en aquest cas, amb uns coneixements de les cultures indígenes nord-americanes molt superiors als que havia exhibit, posem per cas, l’Abbé Prévost al seu Manon Lescaut) entre un savi (el pare de Jenni) i diverses colles d’intransigents, intolerants i carques, sobre si escau creure en un déu com primum mobile, o si és millor no creure-hi sota l’excusa del famós albir, els avenços de la ciència o el dubtós comportament d’un papa dels Països Catalans per més senyals, és a dir, Alexandre VI, pare (per mediació sacrílega de Vanozza Catanei, comenten) de Cèsar i la pèrfida Lucrècia Borja. No hi busqueu en aquest llibre cap consol per a les forces austracistes ni per al nostre eximi conseller que festegem el dia que fa onze de setembre, perquè no hi ha ni traça d’això de cap a cap del llibre. Busqueu-hi, en canvi, lesidees repetides de Voltaire sobre les pugnes entre cristians i els fills de la Judea; la controvèrsia, moderníssima per l’època, entre els indis sud-americans i les forces espanyoles, o entre els indígenes de Nord-amèrica i els immigrats d’Europa que van acabar fent-se els amos del país dit avui USA; i, en especial, com diu el sotatítol del llibre original, entre els ateus i aquells deistes que, al capdavall, per a honra de Voltaire, l’autor va reduir al que és essencial del cristianisme: creu en Déu i fes el bé, i estalvia’t enraonaments de filigrana. Un cop més, es veu prou bé que el famós dictum de Voltaire “Écrasez l’infâme” no anava per als creients tots a l’engròs: anava solament per a una colla de jesuïtes putrefactes del Paraguai, per als inquisidors d’Espanya i tot Europa, i pels racionalistes més salvatges, el baró d’Holbach el primer, del Segle de les Llums. La lectura d’aquest llibre resultarà per a tothom d’allò més enriquidora. El que és Barcelona, però, no hi té quasi relleu.

Links

http://www.voltaire.ox.ac.uk/

Fondation Voltaire

http://www.lucidcafe.com/library/95nov/voltaire.html

Voltaire author and Philospher

http://www.geocities.com/Athens/7308/

Voltaire Page's

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]