Biografia

Obra

Calidad de vida

"Paseo de Gracia-Provenza" dins Barcelona, un dia

Paseo de Gràcia-Provenza narra la història de l'amor asfixiant i possessiu. El protagonista, un traductor de betsellers, en una visita a la Fundació Tàpies queda obnubilat per una noia, Andrea. Com que no sap com establir-hi conversa l'espera i la segueix. Quan arriben la cruïlla Passeig de Gràcia-Provença, ella es tira a la via amb la intenció de suïcidar-se i ell -agafant-la-, la salva d'una mort segura. Quan li pregunta perquè volia suïcidar-se aquesta li contesta que acabava de sortir d'una relació amb un pintor, Carlos. El traductor, amb un matrimoni monòton i sense la flama de la passió, es separa de la seva dona i se'n va a viure amb la noia. A mesura que van passant els mesos l'amor de la noia es cada vegada més i més asfixiant. Ella torna a fer un altre intent de suïcidi del qual es salva. Posteriorment Andrea anirà a viure amb David, el seu psiquiatra. El protagonista rep una trucada de David dient que Andrea el volia veure. A l'habitació de l'hospital on es trobava, perquè havia tornat a fer un intent de suïcidi, es troba amb Carlos i David. Andrea els diu que la culpa de tot es seva,que no pot ser que tots els homes la decepcionin i que ha arribat a la conclusió que no hi ha cap home a Barcelona que comparteixi la seva visió de l'amor. Un parell d'anys després se la troba a la sala Vinçon embarassada i amb un nen als braços. Li digué que s'havia casat amb José Luís, un individu vulgar. En quedar-se sols ella li confessa que és bon marit i que en no trobar un determinat tipus d'amar se n'ha de buscar un altre: l'amor cap als fills.

La casa del dolor

“Una víctima de la posmodernidad” dins De diseño

“Una víctima de la posmodernidad” presenta Ubaldo, que en pocs anys ha pasat de la cervesa al gimlet i del frankfurt a la mousse d’escórpores. S’ha arruïnat en dissenyadors i perruquers, i ha compromès el seu prestigi professional perquè el grafista Pipo Pera ha omplert les pàgines de la revista que dirigia amb text simulat. Ubaldo renuncia als dissenys de Tábara Ruiz de la Papa i Sensibilidad Pérez, deixa la seva nòvia postmoderna i es busca un nou amor.

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 21/10/04 per J.M. Hernández Ripoll

Quin pal de vida!

No val la pena viure d'aquesta manera. De debò. A través de les seves ulleres rodones, en aquest llibre Ramón de España dóna una visió distorsionada de la realitat, que no una caricatura, convertint-nos a tots en persones acomplexades i assasins en potència. Evidentment, es tracta d'una perspectiva de tebeo, inspirada en negres influències americanes i thrillers de sèrie B, amb què l'autor vol aïllar la incògnita que es tanca al darrere de les tres paraules que formen el títol: Qualitat de vida. La setena novel·la de Ramón de España ens diu que la l'esmentada qualitat no existeix, que sempre falla alguna cosa, o més d'una. I per convence'ns, converteix el llibre en un bany de sang, en una espiral de violència incontinguda, de fòbies, de traïcions (involuntàries o no), d'errors, de vides equivocades..., del bo i millor de cada casa. No hi ha dubte que l'autor ho reflecteix a través d'un mirall deformat (trencat?) que transforma homes i dones en personatges amb un pal de vida -de la qualitat ja no em parlem!-. Tots els seus protagonistes militen en un estereotip dibuixat a priori, triats com un exemple grotesc d'algunes tribus tan properes per a De España com els periodistes (curioses definicions les que fa dels lectors i directors de diaris), novel·listes i dibuixants i guionistes de còmics.

IRONIA I HUMOR NEGRE

Entre tota aquesta amanida russa de personatges frustrats pels motius universals, Ramón de España llança l'acció cap a una ràbia desbocada que intenta raonar amb arguments plens d'ironia i d'humor negre d'alt percentatge (com el cacau). El resultat és una novel·la inconstant, plena d'alts i baixos per culpa d'aquesta fal·lera que té l'autor de tallar l'acció i bifurcar-la amb històries paral·leles plenes de somnis trencats i crims inversemblants. I és entre tot aquest embolic de bucles narratius, alguns tan avorrits com la classificació de les models que surten a Fashion TV i alguns tan absurds com el fet de preguntar-se per què els telèfons es diuen mòbils si no es mouen, és on l'autor es desfoga a gust retratant analògicament els clarobscurs socials, però posant especial èmfasi en la política, la premsa, la ciutat de Barcelona, el catalanisme i, sobretot, el futbol. Aquí no se salva ni Déu. Quatre homes centren l'acció. Cadascun actua des de les ombres d'una personalitat turmentada i les seves vides semblen posades en mans del destí més que en les seves pròpies. Amb el rerefons de la Guerra de l'Iraq, Ramón de España ens demostra la nova teoria que diu que en tres amics a la rodona hi trobaràs de tot: tràfic de blanques, negocis fraudulents i sanguinolentes revenjes personals viscudes sota el denominador comú de la falta d'amor. Tots els seus personatges semblen tallats pel mateix patró. O, si més no, el seu encadenat racional segueix pautes comunes. Tots són uns freaks, fins a l'apuntador, s'expressen amb un lèxic similar i, ja sigui un assassí en sèrie, del redactor en cap d'un diari o d'un poli més corrupte que Roldán, tots parlen el mateix idioma.

HISTÒRIES CREUADES

El mèrit de la novel·la, però, està en com De España intenta descabdellar la teranyina d'històries que ha anat teixint pàgina rere pàgina. I si es complica la vida desenvolupant quatre històries alhora (creuades, no paral·leles), encara se l'embolica més a l'hora de resoldre-les. Però, això sí, ho fa de manera equilibrada: dues acaben bé i dues malament. O és a l'inrevés? Potser arribats a aquest punt ens hem de preguntar per la qualitat de vida i si, algun dia, l'aconseguirem.

Article publicat al diari “Avui” el 04/10/04 per Ramon Palomeras

Ramon de España: "Ser d'esquerres és avui una qüestió cosmètica"

Amb ironia, mala llet i sense pèls a la llengua, no deixa canya dreta a l'hora de disseccionar una societat plena "d'absurdes veritats admeses per tota una colla de necis". Amb el fil de l'acidesa, repassa el periodisme servil, el burgès que viu en urbanitzacions amb "qualitat de vida", la religió absurda del futbol, la gran família nacionalista, les pors i solituds d'una societat ridícula mancada d'escrúpols i d'ideologia. Per l'autor, el concepte qualitat de vida és un terme moral i mental, més que no pas físic i material: "Qualitat de vida és portar la vida que has de portar, no pas la que et diuen que has de portar. El concepte de felicitat s'ha substituït pel terme comfort. La llibertat i els canvis fan por. La gent té por a les consequències de ser ell mateix. Aleshores hi ha tendència a conservar el que es té. Se suposa que amb un reguitzell de béns materials i una família has triomfat. ¿Això és qualitat de vida? I després resulta que si ets feliç, encara que visquis en un pis de merda, fent allò que vols, se't considera un desgraciat", addueix. No s'ha d'oblidar, recorda, que "una persona sense hipoteca és un sospitós, no és controlable". De España també refexiona sobre la fama: "Abans havies de descobrir una vacuna contra el càncer. Ara, amb programes com Gran Hermano pots acabar en tertúlies de ràdio o televisió i en portades a les revistes del cor, que són un descrèdit per a la saviesa. No tinc respostes, però no anem bé". L'escriptor tampoc no oblida els burgesos d'esquerres, característica molt catalana: "L'única diferència entre CiU i PSC és que uns tenen la segona residència a la Cerdanya i els altres a l'Empordà. Ser d'esquerres s'ha reduït a una questió merament cosmètica". Ni passa per alt les "meravelloses" manifestacions contra la guerra. "La idea era bona, però també tenien un punt de petit burgès autosatisfet". No obstant, confessa que ell tampoc no se'n salva: "Publico la novel·la en una editorial que té un premi prestigiós emparaulat", diu, i afegeix tot seguit: "L'única forma de puresa és tornar-se boig".

Article publicat al diari “El País” el 28/09/04 per Teresa Cendrós

Ramón de España reflexiona sobre la felicidad en su novela Calidad de vida

Primero fue el título, y luego la novela. Así explica Ramón de España (Barcelona, 1956) la génesis de su libro: "Cada día flipaba más con la expresión calidad de vida, que a mí me parece un concepto moral o mental, y en cambio me lo vendían como algo estético o material, de manera que me dio por reflexionar sobre ello". De esa inquietud a propósito de la felicidad nació Calidad de vida, su séptima novela, en la que el escritor satiriza las apariencias sociales y arremete contra la hipocresía. Todo aderezado, como siempre, con su particular tono ácido. Para contar lo que quería, Ramón de España ha recurrido a cuatro hombres, en torno a los que giran las distintas tramas que se cruzan en el libro, siempre con el escenario de Barcelona como telón de fondo. Una Barcelona reciente, exactamente la que salió masivamente a la calle para protestar contra la guerra de Irak. Los protagonistas de las historias son Félix, un freak con sobrepeso, dibujante de cómics y, por lo que verá el lector, un peligro público; Marc, su amigo de la infancia, columnista de un diario progresista y de prestigio, que mira con escepticismo los convencionalismos de la sociedad que le rodea; Óscar, compañero de universidad de este último y redactor jefe del mismo periódico, y que da el tipo del triunfador según los cánones establecidos, y finalmente, Diego, un policía pendenciero y bebedor que intenta huir de un pasado trágico. "Los tres primeros tienen algo de mí o de gente que conozco muy bien; el policía, el más marciano a mi juicio, es el único personaje totalmente inventado", comenta Ramón de España, que se sabe al dedillo las interioridades del oficio de periodista, actividad a la que se ha dedicado durante años y a la que, de una u otra manera, inevitablemente acaba volviendo. Escepticismo El escritor reconoce que la novela destila un cierto escepticismo -"que no pesimismo", subraya-, "el de quien, llegado a una cierta edad, ve cómo sus ilusiones se han ido muriendo y se plantea qué hacer para ser más feliz". El tono de la novela es agridulce -pasa del humor más corrosivo al puro drama, donde cabe desde el terrorismo a la violencia contra las mujeres-, como lo era el de la anterior, La casa del dolor, basada en un guión que llevó al cine como director con el título de Haz conmigo lo que quieras, su debut tras la cámara: "Es un tono en el que me siento muy cómodo y que da verosimilitud a la historia, porque, en definitiva, así es la vida". Reconoce que el lenguaje de Calidad de vida y las opiniones que vierte son "políticamente incorrectas", y que pueden caer mal a más de uno, pero aduce que no quiere permanecer callado ante "esta especie de institucionalización de la cultura" que tanto abunda y del espejismo de que "aquí, en Barcelona, se vive muy bien". "No me gusta pertenecer a una ciudad que se vende como la mejor tienda del mundo y que el catalán más conocido sea un cocinero", zanja.

Article publicat a “El Periodico” el 10/05/01

En esta edificante novela un hombre puede redimirse de su oscuro pasado -su madre yonqui y prostituta, una temprana trayectoria de delin cuente- y convertirse en un hombre de bien. No es la primera vez que el escritor y periodista Ramón de España (Barcelona, 1956) saca a un personaje del pozo y logra salvarlo. Y, en este caso, se salva más de uno a través de la fidelidad consigo mismo, aunque tal fidelidad consista en repartir latigazos en un burdel o en, fiel a la vocación, acosar tenazmente a morosos, hasta torturarlos.
Éstas son las gentes guapas que sostienen esta comedia cínica y negra, más exactamente color gris sucio, que se desata cuando a un devoto pastelero del Maresme se le despierta la euforia sexual y sentimental. Una comedia que existe por la desmesura y la liviandad y para hacer reír por su amoralidad -lo de edificante no era sarcasmo-, pero que, sin embargo, provoca algo extraño, tal vez una tristeza que no parece venir de la visión del mundo del autor -más bien de una limitación en su campo de visión- ni cumplir parte de un propósito estético.
Tal vez, algo de esto se debe a que en esta maquinaria verbal hecha de réplicas veloces han faltado latigazos secos y cortantes y, en cambio, mucho de lo que se dice suele parecerse más al chiste con voluntad de transgresión. Resulta curioso, en un autor que demuestra buen oído coloquial, que no se confíe en lo que dicen los personajes y se añada a continuación lo que esas personas están pensando en el fondo, hasta extremos didácticos. ¿Acaso el lector no sabe leer entre líneas?
En la Barcelona que muestra este libro el cretino es siempre un cretino que dice cretinadas previsibles y el católico un pan de Dios, y así para todos esos personajes, que su autor no parece apreciar demasiado. Con matices y buenos momentos, se tiene la impresión de que lo que se dice es siempre del mismo color.
Malos tiempos en Barcelona si un libro irreprochable en su construcción y entretenido no merece poblarse de un mundo de personajes alevosos que, como los de Joe Orton, decían frases de honda espiritualidad, aunque fueran degenerados y matones a sueldo. Pero he aquí la tristeza de esta historia que no ha buscado peculiaridades y se ha quedado en la pena de un mundo sin contradicción.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]