Biografia

Obra

Les concessions

Les concessions és una història de bandes mafioses, de sang i fetge, amenitzada amb diàlegs durs i amb escenes sexuals molt detallades. Palol no se centra en qüestions policials, ni sabem gaire com es guanyen els diners aquests gàngsters que situa a Gràcia, sinó en la manera com es relacionen els personatges entre ells (que gairebé equival a dir en la manera com es barallen). També és la història del matrimoni, que no és precisament una parella idíl·lica, que porta el bar on es reuneixen els mafiosos. Entrellaçades amb les anteriors, tenim la història de la iniciació d'uns adolescents, en Xavi i sobretot en Milo, que estan a punt d'entrar en un món adult que sembla dividit en només dos grups: el dels criminals despietats i el de les víctimes. El paper de les dones és principalment el d'incitar a la violència els mascles i el de servir-los de joguina sexual. En la iniciació d'en Milo, hi té un paper central en Porfi (Porfiri, com el filòsof neoplatònic) i l'alter ego de l'autor. En Porfi és el savi a qui tothom pren per boig, que fa discursos al bar a gent que no el pot entendre, que es belluga lliurement entre facinerosos, que té una recepta pròpia per fer miracles i que coneix l'accés a una mena de ciutat subterrània.

"La platja del Bogatell" dins Barcelona, un dia

El jardí dels set crepuscles

El jardí dels set crepuscles pren com a punt de partida el fracàs de les utopies dels seixanta per anunciar la creació d’un nou ordre social. El text es presenta com un manuscrit trobat, l’anomenat Manuscrit del Palau de la Muntanya. En un pròleg erdit, escrit amb evident intenció paòdica, un investigador del futur parla de l’error de predicció que fa menystenir la possibilitat d’una guerra atòmica, de la creació d’associacions secretes amb l’objectiu de garantir la supervivència de le selits, i documenta l’existència de refugis nuclears. Un refugi nuclear situat als Pirineus o a l’Himàlia, va acollir les elits culturals i polítiques que governarien el país després de la guerra. El relat s’inicia amb una descripció de la ciutat de Barcelona sota l’alarma atòmica. La situació intenracional és caòtica, la ciutat està desbordada per l’allau de refugiats i pel seu propi desgovern. Tots els serveis han deixat de funcionar. El caos és indescriptible. Per acció de les armes convencionals, de la mala planificació o d’un accident nuclear, la metròpoli estava condemnada a una destrucció certa. Els més privilegiats abandonarien la ciutat i es recolliren en indrets segurs. Refugis com el Palau de Muntanya, un edifici imponent, en un roquissar. A l’interior, l’ambient és molt refinat i luxós. És una reserva cultural on s’apleguen obres d’art i tecnologies del passat. Una gran sala amb una cúpula i un immens telescopi ocupa el centre de l’edifici. Cada tarda els hostes es reuneixen en aquesta sala -l’Avalon- per evocar el passat i interrogar el futur. Al llag de sis jornades, set narradors (Rodin, Gertrudis, Ficinus, Carter, Kolinski, Casanova i Súarez) reconstrueixen la història de la banca Mir, la successió del banquer, el casament de Lluïsa Cros i la pèrdua de la misteriosa joia que es troba en l’origen de la crisi econòmica, política i cultural que ha desencadenat la guerra. La setena jornada servirà per recapitular el que s’ha anat exposant els dies anteriors i donar les claus que permetin interpretar la història. El relat arrenca el 1970 quan el banquer Mir decideix retirar-se i dividir el seu imperi entre els tres vicepresidents (Cros, Colom i Flint). Els convoca per separat i els planteja una pregunta ¿què reprensenten per a ells els diners?. Cros respon que els diner són un signe d’expulsió del paradís, la forma més refinada de canibalisme; al punt que ha arribat al món, no hi ha més remei que acceptar-los com a mal menor. A causa d’aquesta resposta, Clos queda exclòs del repartiment i s’inicia un crisi de jerarquia que desembocarà amb la nacionalització de la Banca i en la desparició de la joia. Bona part de l’acció del primer llibre se situa en els anys de la transició. A la “Història de Patrici Ficinus”, hi ha una evocació de les Rambles i la zona portuària: els bars (les terrasses de la plaça Reia, l’American Soda, els Enfants Terribles), els cabarets i les barres americanes (el Villa Rosa i el Texas). Ficinius segueix la seva carrera professional a Milà, Roma, París i més endavant als EUA. Quan torna a Barcelona sis anys més tard, recorre els indrets de la seva joventut. És l’any 1982. El procés de degradació s’ha accelerat. Alexis Cros viurà una experiència paral·lela a la de Ficinius. Exclòs del repartiment de la Banca Mir, passa alguns anys als EUA. Quan torna, troba el país venut, el turisme pràcticament ha desaparegut i els paratges més atractius han estat convertits en suburbis abominables. Hi ha una crisi galopant. El pretendent de la seva filla, Robert Colom, és un representant de la nova onada: ha comprès que les batalles polítiques s’entaulen en el món dels negocis i que pot utlitzar el poder de l’Estat per obtenir beneficis en negocis privats. Ficinius, Carter, Emília, formen part d’un clan secret articulat entorn la misterioda joia. Quan la crisi va destruir la idea del desenvolupament i l’esperança en el progrés de la humanitat, es va imposar la solució jeràrquica. La classe dirigent va formar lobbies i grups de poder amb l’objectiu de mantenir els seus privilegis i defensar-se en el cas d’un conflicte nuclear. Una elit formada per caps d’empresa i als funcionaris va assumir la responsibilitat tècnica i econòmica, va secularitzar la seva imatge, i va crear falses refrències per emmascarar els seus veritables interessos. Palol situa el 1979 la creació de l’Institut Interdepartamental, una institució executiva, semiprivada, que té com a missió coordinar les relacions entre la CIA i elsprincipals agents econòmics, per fer que les persones, els béns i les idees circulin de manera més fluida. El director és Omega, posseeix una influència il·limitada que exerceix des de l’ombra. El segon llibre està format per un conjunt d’històries encadenades que constitueixen una mena de relat d’iniciació, a través del qual els joves assisteixen a la reunió i s’integren en el clan. La majoria d’aquestes històries planetgen la situació de l’individu en el marc que resulta dels processos de concentració de poder i del naixement de la societat programada. Moltes d’aquestes històries tenen com a escenari el Googol, un vaixell amb l’aparença exterior d’un gran iot de luxe, equipat amb armament nuclear i tecnologia punta que actua sense bandera. El Googol està equipat amb un cybor, capaç de sintetitzar les reaccions dels homes i desenvolupar conductes eotives individualitzades. L’ordinador s’avança a la decisió dels dirigents de l’Institut que s’ha tornat perillós pel sistema. El tercer llibre “La joia retrobada”, planteja obertament el tema de la joia. La joia s’ha perdut. La reunió té com a objectiu el retorn a un sistema universal de referències. La joia ha generat un aparell econòmic al marge del valor monetari. És el símvol de la raó de ser d’aquest poder secret. L’estada al Palau de la Muntanya té com a objectiu seleccionar i entrenar la minoria que ha accedit al poder corporatiu quan els vells es retirin. La nova generació viu una època de decisions coordinades, en què les lits econòmica, política i militar tendeixen a intercanviar els seus rols i se superen els antagonismes entre clans. Els llinatges rivals perden polaritat i s’uneixen seguint interessos comuns. L’armsitici que està a punt de posar fi a la guerra, establirà l’imperi mundial. El jardí del crepuscle que corona el Palau de la Muntanya és un temple astronòmic que conté un missatge en clau sobre la humanitat futura. El narrador descobreix les correspondències entre estels i els arbres del jardí, i entre aquests i els narradors. Els complexos simbolismes de la novel·la s’estenen els menjars, la decoració de les cambres i fins i tot al color dels vestits de les dones en els diferents moments de la reunió. El diagnòstic final no és molt diferent del que es proposava al començament. S’imposarà una lògica purament econòmica de la dominació, independent de l’exercici del poder polític i de la manipulació ideològica. Les ciutats desapareixeran víctimes d’una malaltia mortal. El mercat es convertirà en l’única forma de justícia. Es propagarà una onada de desercions i renúncies. Però malgrat la gravetat dels canvis aquests no comportaran riscos importants per a le slegimitacions bàsiques de l’elit.

Ígur Neblí

Ígur Neblí aborda el paper de l’individu en la nova societat des de la perspectiva de la utopia social. El vell ideal panhumanista de l’Imperi Mundial ha acabat col·lapsat. L’Emperador ha abandonat la ciutat, la lluita pel poder és oberta i enfronta faccions rivals. S’ha format una burocràcia perfectament jerarquitzada que dsiposa d’uns mitjans desconeguts per al control de la població. Malgrat els llarguíssims protocols, la vida quotidiana produeix una sensació de desgovern. Les reglamentacions socials són estrictes i s’expressen per mitjà de símbols i emblemes, però el caos domina pertot. El joc domnina l’economia i el sistema de seguretat social. Molts ciutadans, fins i tot dirigents, experimenten el vertigen del perill i s’exposen inútilment en concursos on se sesacrifica la vida. En auest escenari se situa la peripècia del jove Ígur Neblí que arriba a la ciutat des d’un indret perdut a la muntanya. Malgrat el seu ràpid ascens, el seus èxits en la guerra i en l’amor, sempre resta la sospita que es tracta d’un pla programat, que Neblí és només una peça d’un joc encobert que exclou qualsevol possibilitat d’heroisme. Ígur Neblí aconsegueix vèncer l’ültim Laberint, però un cop superada la prova, un seguit de tràmits burocràtics li impedeixen reintegrar-se en la vida social. Passen uns quants mesos i en tot l’Imperi ha desaparegut de la memòria dels ciutadans. Podríem arribar a pensar que es tract d’un record favicat a la presó, un muntatge per soscavar la personalitat del cavaller i fer-lo passar per boig. Derrotat, abandonar de tothom, Neblí ontinua sentint-se un gran home, fins i tot quan ja no és més que una despulla.

L’àngel d’hora en hora

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 17 /03/05 per Vicenç Llorca

La geometria de Bach

Miquel de Palol (Barcelona, 1953) ha anat creuant al llarg del temps la seva obra poètica amb la narrativa sota la batuta d'una mateixa direcció: la radicalitat en la recerca de la creació d'un món propi. El resultat és una literatura suggestiva, original, capaç d'incidir en el present de les nostres lletres amb força. La valoració d'aquest esforç literari mereix, sens dubte, treball crític i requereix alhora perspectiva temporal. Especialment per la proposta de les seves novel·les, intenses i extenses, tot un univers en elles mateixes. En aquest sentit, recordem l'impacte que el 1989 va suposar la publicació d'El Jardí dels Set Crepuscles i més recentment l'aparició d'El Troiacord. Quan entro a l'estudi de Palol, allò que més em sorprèn és l'escriptori. Com si d'un orgue es tractés, disposa d'una part més alta on hi ha diversos faristols amb els papers on estructura les seves novel·les. Barreja de figures geomètriques i partitures musicals, tot hi és, convertit l'escriptor en una mena de músic-arquitecte que ha d'interpretar el sentit de l'escriptura. La part pròpiament de la taula la presideix un portàtil, però allò que sobta és la presència de nombroses torres de discos compactes al voltant. "Sento més música que no pas llegeixo, en aquests moments", em confessa. Una música presidida per Bach en un doble sentit: les interpretacions de les seves obres i les dels compositors de la seva època. Encetem la conversa, doncs, parlant de música i Leipzig, seu del Festival Bach al qual cada any assisteix el nostre autor.

HOMENATGE ALS COMPANYS D'ÈPOCA

En abordar el moment present de les lletres catalanes, Palol fa un homenatge als companys d'època: "Crec que en termes objectius de quantitat i de qualitat d'obres que s'estan produint, i de nivell dels autors en actiu en aquests moments, és un moment francament extraordinari. Tant en el terreny de la poesia, com en el de la narrativa, com en el del teatre, per citar els tres gèneres especulatius deixant de moment l'assaig de banda, hi ha autèntics clàssics vivents. Hi ha figures francament importants. I també una expectativa de futur raonablement bona. En canvi, aquest moment és més dubtós, està més ple de contradiccions, de llums i d'ombres, pel que fa a la presència social i històrica de la llengua i la literatura catalanes. Jo era adolescent als 60 i jove als 70, i recordo que era una situació en termes objectius adversa, però en canvi la presència i el significat de les lletres catalanes en el conjunt de la societat catalana era molt més fort aleshores que ara. Les raons i els possibles remeis que podria tenir això, em semblen múltiples, diversos i discutibles. És un recurs fàcil començar a parlar de la política dels diversos governs Pujol i del senyor Pujol durant 23 anys, però crec que també seria injust i no seria cert col·locar totes les responsabilitats en aquest sector. Podríem parlar de moltíssims factors. Per exemple, la desmobilització i la desmotivació d'una part de la societat civil també hi ha fet molt. Com també ha estat determinant el pas d'una política cultural resistencial a una política cultural normalitzada, i normalitzada vol dir dependent de factors comercials. Em fa l'efecte que, en el pas d'una cosa a l'altra, ens hi hem deixat una sèrie de valors intrínsecs de la literatura, una mica confonent els termes. I això és el que determina que en aquests moments estiguem com estem". L'expressió clàssics vivents ens du a un territori de confiança en les possibilitats creatives de la nostra literatura i també a una mena d'endreçament generacional: "He tingut la sort de tenir una família atenta a la cultura. I recordo, quan tenia 10 anys, sentir els vells de casa meva dir «Aquests nois no es poden comparar als clàssics però sembla que estan escrivint coses interessants. En dir els clàssics es referien a Riba, Sagarra... Quan deien nois es referien a la Rodoreda, l'Espriu, en Pla. Havent sentit això, es pot fer molt fàcilment una transposició de valors, i corregir l'efecte òptic de la proximitat per veure que tenim entre nosaltres escriptors tan importants vius i produint actualment com aquests que acabo d'esmentar. Considero que s'ha de ser molt prudent en aquestes coses, en els judicis hem de ser prudentíssims. Jo tinc molt present una anècdota que explica Cernuda en els seus assajos. En una carta, Goethe li diu a Schiller: «Aquest noi que m'has enviat no sé si farà gaire res de bo, no l'he encoratjat gaire que escrigui. Em sembla que fa poemes massa sentimentals i li he recomanat que escrigui sobre temes d'interès més humà». Goethe està parlant de Hölderlin. Cernuda diu que si tot un Goethe té davant tot un Hölderlin i no el reconeix, amics, prudència". A l'hora d'examinar la tasca feta, Palol apunta el canvi d'actitud literària que ha viscut els darrers anys: "Jo pertanyia a una generació que reaccionàvem a la literatura del compromís, a la poesia social, al compromís ideològic i polític. Quan tenia 15 anys pensava que la cosa no havia d'anar per aquí. Les ments no són bolets que surten de qualsevol manera, sinó que són productes del temps i el primer que fas quan entres en contacte amb la gent de la teva generació és descobrir que allò que pensaves se li havia acudit a la majoria de gent de la teva edat. El pèndol de mi mateix m'ha dut a l'extrem contrari. Una mica cansat que tots, perquè jo també m'hi compto, en un moment determinat ens hem escudat darrere els personatges per no comprometre'ns, trobo que no està de més, i torna a ser una mica necessari, que el poeta i l'escriptor en general suggereixin pensaments i, de vegades, incomodin certeses en una societat que es torna a assemblar a la dels anys 60 amb aquesta apologia contínua del benestar material i de la felicitat efímera. En aquest sentit, procuro, a més d'aquest esperonament cap al pensament crític, escriure amb tot el diccionari i amb tota la sintaxi, cosa que en algun moment m'ha portat alguns problemes. Ara bé, no he reivindicat mai que s'hagi d'escriure d'una manera determinada. Penso que cada ocasió, cada argument, cada gènere té el seu tractament o en té molts, però el que defenso és la multiplicitat de registres. Davant una tendència força general en aquest moment de dir que la literatura ha de ser utilitarista, planera i llegible per a tothom, jo no dic que no hagi de ser això, però també hi ha d'altres registres possibles que no podem deixar de banda".

UNA GEOMETRIA LITERÀRIA

Entre aquests registres, consta l'originalitat de la construcció d'una geometria literària que no sempre ha tingut la mateixa recepció: "El Troiacord és el meu Titanic particular. Probablement és producte d'un excés d'optimisme per part meva. Segurament entre tots plegats, els editors i jo mateix, no vam saber-ho explicar bé. El Troiacord és una mena d'assignatura pendent que no renuncio a aprovar algun dia". Llavors parlem sobre els models compositius que duen a l'escriptura d'aquesta noció de novel·la arquitectura: "Això prové de les meves aficions personals i dels meus models formals. Hi ha dos mons que sempre m'han interessat molt, que són l'arquitectura i la música. Constitueixen models formals molt centrats amb una idea nuclear i amb una estructura de conjunt. Penso que és molt més divertit partir d'això, és a dir, d'una concepció unitària i racionalment articulada, com un joc amb més regles, que no pas de la singularitat dels elements i arribar al tot a base d'un discurs, o d'una sèrie de juxtaposicions d'elements. Es tracta d'una raó que sembla força tècnica, però que posada a la pràctica és força sentimental. Crec que és Borges que diu que tots els homes neixen o bé platònics o bé aristotèlics. En aquest sentit, crec que vaig néixer platònic". I, esclar, aquest model queda encarnat per Bach: "El meu model no és literari. Sé que semblarà pretensiós, però el meu model és el millor de tots, que és Bach. Veient el que va fer, com s'ho va plantejar, jo el que vull fer escrivint és això, és el que va fer. Les meves limitacions ja em rebaixaran. Però em sembla que no se'm pot retreure que en el terreny de les aspiracions miri com més amunt millor. Aquest és el model a seguir i, a més, és completament intemporal".

Article publicat a “El País” el 06/05/04 per Ponç Puigdevall

¿On són els lectors de plata?

Va haver-hi una època cada vegada més estranya, uns anys anòmals en què quan els crítics i els lectors amb pedigrí volien elogiar l’obra d’algun escriptor que feia l’efecte de perdre la pell sobre el paper s’afirmava que escrivia “sense concessions”, ja fos per la duresa de l’anècdota, per les incomoditats de la peripècia, per l’altitud intellectual, o pel rigor estilístic i formal. Ni divertia narrativament ni entusiasmava moralment, però els pocs lectors que van gosar submergir-se i mig ofegar-se en els centenars de pàgines que formaven El Troiacord no van dubtar en cap moment que estaven davant d’un esforç monumental que exigia respecte, temps, paciència i alguna mena de saviesa per accedir als nuclis mes ferotgement ocults que havia creat Miquel de Palol amb un intens alè de pensament i amb una complexa gamma d’habilitats compositives. Enmig del relaxament que habita en les lletres contemporànies, l’obra de Miquel de Palol adquiria les proporcions d’un monstre perillós que espantava els desitjos estètics de la massa lectora i que maltractava amb un esperit venjatiu la bona voluntat de la gent que surt al carrer el dia de Sant Jordi. Potser perquè no sempre es poden mantenir tan amunt les neurones de l’ambició, potser perquè hi ha moments que s’han de perseguir els favors del públic, potser perquè s’ha d’impedir que els editors facin ganyotes d’irritació, el cert és que en aquesta novel·la, de títol simptomàtic, Miquel de Palol modifica el registre i s’acosta a L’Àngel d’Hora en Hora, la novel·la que va publicar després del seu llibre més rodó, Igur Neblí: aquí també triomfa la voluntat narrativa, més enllà dels desllorigadors formals que l’autor té bastits a Grafomàquia i a pesar que la novel·la se subtituli de la manera següent: “Exercicis sobre el punt de vista I: Nouvelle”. Ara bé, Miquel de Palol oblida que tots els irònics són uns ingenus, i es fa difícil imaginar que una novel·la com Les concessions —¿s’escriu amb majúscula o amb minúscula?, l’edició no en permet treure cap conclusió fiable— ocupi algun lloc de privilegi en el rànquing de llibres més venuts. Els pocs afortunats que són lectors minerals sempre han estat una minoria, i per més que Palol s’esforci per retratar els avatars de la gent d’un barri, per més que pretengui rebaixar la gràcia estilística, per més que apliqui formes narratives populars, és dubtós que el lector potencial —que no llegeix, tot i els tòpics que ho volen desmentir— es precipiti cap a les llibreries a buscar aquesta novel·la. Amb una escriptura arrelada la majoria de passatges en un grau zero militant, Palol fa que el relat camini a un pas tremendament veloç, com si les úniques concessions possibles fossin la lleugeresa i la rapidesa. Com si es volgués posicionar sota l’ombra de Juli Vallmitjana —argúcies de la supervivència, malestar físic i moral, necessitat imperiosa de sexe i amor—, el que es narra aquí són tres arguments principals que s’interrelacionen i acaben desembocant en la tragèdia quotidiana. Hi ha un drama, els conflictes domèstics que dirigeixen la vida d’un matrimoni que regenta un bar, l’espai que centra les entrades i les sortides dels altres personatges. Hi ha una comèdia sentimental protagonitzada per uns adolescents que encara ignoren que el dia a dia és una pràctica d’una seriositat extrema. I hi ha unes seqüències pornogràfiques que qualsevol aficionat al gènere sap que es poden superar. Les concessions (¿amb majúscula o amb minúscula?, ¿per què no queda clar?) és com una sèrie televisiva trista, filmada amb pocs recursos i amb un servei de logística que pobreja, talment com si cada capítol es produís amb pressa i desgana i amb ben pocs actors que acceptessin interpretar el paper que els pertoca. No seria gens dolent que Miquel de Palol reflexionés sobre unes paraules que va escriure Adolfo Bioy Casares, aristòcrata, intel·lectual i amant de les alegries que proporciona el sexe femení: “Siempre dije que escribo para los lectores, pero la circunstancia de que siga escribiendo en esta época en que se extinguieron los lectores (anímicos, de plata) prueba irrefutablemente que escribo para mí mismo”. No se sap si en el futur serà bo o dolent, però si Miquel de Palol pretén deixar de ser un dels escriptors més interessants d’ara mateix li caldrà invertir molta més competència en l’esforç per encaminar-se cap al desastre de la grisor.

Article publicat a “La Vanguardia” el 16/04/04 per Rosa Maria Piñol

De Palol crea una novela legible “desde premisas no intelectuales”

Después del “tour de force” que realizó en El Troiacord, la voluminosa novela en la que proponía un complejo modelo de pensamiento, Miquel de Palol (Barcelona, 1953) ha hecho un radical cambio de registro en Les concessions, un relato deliberadamente desprovisto de la densidad intelectual de aquélla. Se trata de una novela coral, construida “con frases sencillas”, muchos diálogos y alejada de referencias cultas y cualquier dimensión extraliteraria, si hemos de hacer caso al texto de la contraportada. El autor aclara, sin embargo, que no ha hecho “concesiones” como autor, sino que ha dado un giro para adaptarse “a las circunstancias”. “He hecho muchos cambios en mi trayectoria literaria. De Ígur Nebli a L'àngel d'hora en hora hubo un salto importante. Y también de El legislador a El Troiacord. Los autores no somos impermeables a la realidad en la que vivimos: tendemos a adaptarnos a ella.” A Miquel de Palol le parece que en estos momentos “la lectura en catalán no está para obras literarias ambiciosas” y alude tanto a los lectores como a la crítica y a “la mayoría de los editores”. Para él, una novela ambiciosa es un texto “de ideas y con una estructura formal compleja en todos los sentidos”. En Les concessions ha querido crear un armazón de estructura compleja, pero sirviendo el texto de forma accesible: capítulos y párrafos breves, frases simples. “Pero el hecho de que haya partido de unos determinados presupuestos y me haya fijado unos objetivos no quiere decir que este libro esté peor hecho que los otros. Simplemente, parte de otras premisas”, señala el autor. Les concessions está protagonizada por una galería de personajes de clase media y menestrales, gentes corrientes entre las que De Palol establece relaciones y conflictos. Personas que viven dramas cotidianos y que luchan por vivir con dignidad. “Podría definirse como una novela costumbrista clásica ­dice­. El tema de fondo es el bien y el mal. Pero abordado en una medida muy cotidiana.” En algunos capítulos, el autor carga las tintas en las escenas eróticas, que a veces rozan la pornografía. “El libro está escrito sin manías. Por fortuna, la literatura no está sujeta a las mismas servidumbres de orden legal que el cine. De todas formas, yo en este caso hablaría de realismo, más que de pornografía.” La respuesta obtenida por la anterior novela del autor, El Troiacord, no ha respondido a las expectativas creadas. “No me había hecho ilusiones y por eso no estoy decepcionado”. Y añade: “En un libro así, fuera de lo corriente, la editorial tenía que haber jugado más fuerte”. Con todo, admite que la densidad intelectual de una obra no es necesariamente garantía de calidad. “Un libro puede tener un contenido intelectual nulo y ser en cambio muy bueno. De totas formas, el que los personajes de mi novela no hablen de filosofía no quiere decir que la obra no tenga alguna pretensión intelectual. Pero puede ser leída desde premisas no intelectuales.”

Article publicat al diari “Avui el 04/04/04” per Eva Piquer

Miquel de Palol abaixa el llistó

El poeta i narrador pensa seguir en la línia tot just encetada, amb l'objectiu d'ampliar el ventall de lectors. "Els últims llibres que he escrit, com ara El Troiacord, no han estat entesos. I em fa l'efecte que en molts casos no han estat ni tan sols llegits", lamenta. És per això que ha pres una decisió ferma, i sembla que irreversible: "A partir d'ara només escriuré textos que es puguin llegir sense tenir cap cultura literària. La meva pretensió seria escriure llibres que no calgués ni saber llegir per llegir-los, però aquí encara no hi he arribat". Diu que no hem d'entendre aquesta aposta com una claudicació, sinó com "una adaptació a les circumstàncies". Unes circumstàncies que no són exclusives de Catalunya: "Molt em temo que són força universals, però com que nosaltres som menys, aquí es noten més. Si hi hagués cap país on això no es produís, hi emigraria ràpidament". Les concessions es presenta com "una història senzilla, sense dobles sentits i sense vàcua faramalla simbòlica". De tota manera, els lectors habituals de Palol hi sabran reconèixer l'empremta de l'autor. "M'he apartat d'algunes dimensions però en mantinc d'altres". De fet, ja anaven pel mateix camí d'aparent lleugeresa L'àngel d'hora en hora, La fortuna del senyor Filemó i algunes parts d'El jardí dels set crepuscles. La nova novel·la (ell la qualifica de nouvelle, tot i que té 362 pàgines) vol ser "un mirall sobre la bondat humana". Tampoc és que els protagonistes, gent humil del barri de Gràcia, siguin un pou de virtuts: "Els contes de bons i dolents sempre m'han semblat d'un maniqueisme dubtós. A part de casos extrems com els místics i els criminals, la resta de la humanitat som bastant semblants". ¿Què ha après Palol dels personatges que circulen pel llibre? "He après coses que els moralistes no acostumen a admetre, com ara que els diners són molt importants: qui digui que la felicitat no depèn dels diners és un idiota. També he après que tots tendim a disfressar de generositat el que en realitat és egoisme. I que es pot viure feliç i content essent un perfecte analfabet". Com és obvi, això no és aplicable a tots aquells que ja tenen "el verí inoculat". Malgrat haver abaixat el llistó d'exigència als possibles lectors, el narrador no creu que hagi rebaixat la dosi d'ambició. "És un altre tipus d'ambició. Si prepares unes postres i no hi poses sal, no és pas que hi falti sal: és que el plat ha d'anar sense sal". Que ningú pensi doncs que Palol ha tirat la tovallola: "Que no calgui tenir cap cultura literària per llegir els llibres que publicaré a partir d'ara no vol dir que no continguin cultura literària. Una cosa és l'efecte produït i una altra els meus mecanismes". A l'hora d'abordar aquesta obra que alguns qualificaran de menor, l'autor s'ha trobat ben a gust. "Partia d'uns paràmetres tècnics molt acotats. Quan tinc un pla i un guió establert, el procés d'escriptura em resulta molt còmode". Les concessions és el primer volum d'una sèrie d'exercicis literaris sobre el punt de vista. Després d'aquesta nouvelle (escrita durant la primavera i l'estiu del 2002) vindran un apòleg, un recull de contes i, llavors sí, una novel·la reconeguda com a tal. Ara Palol espera amb impaciència la reacció del públic. Ha fet una concessió i confia obtenir-ne una recompensa.

Article publicat al diari “Avui" el 01/04/04 per Carles Miró

Narrativa i decepció

No es pot despatxar de qualsevol manera que un escriptor del pes indiscutible de Miquel de Palol (Barcelona, 1953) tingui la percepció, recentment expressada en una entrevista (AVUI 4-3-04), que obres seves, com ara El Troiacord, fruit d'una gran ambició literària, no s'han entès i ni tan sols s'han llegit. La seva situació es podria comparar a la del director de cinema que sent com els espectadors que surten de la sala diuen la frase fatal: "La pel·lícula està bé, però per mi li sobra mitja hora". La decepció de l'autor, que ha esmerçat tants esforços en una obra de gran abast, és inevitable. En aquest context crític, Les concessions se'ns presenta com una novel·la que va a la recerca d'un lector, que els llibres anteriors de Palol no han trobat. El títol no pot ser més clar. També la humorada de redactar una contracoberta que no descriu en absolut el contingut del llibre. Entre altres coses, s'hi diu que Les concessions és un llibre "homenatge a la gent corrent, honesta i ben intencionada que s'esforça per viure dignament i en pau"; doncs bé: bona part dels personatges d'aquesta novel·la són uns gàngsters que apallissen i assassinen a qui els ve bé. La broma no s'acaba en la contracoberta. A les pàgines 224-227 Palol fa aparèixer, amb l'únic objectiu de ridiculitzar-lo, un crític literari, que no té res a veure amb la història que s'explica, i el pinta com un individu perplex, ignorant i cagadubtes, que té unes dificultats terribles per desxifrar un menú barat i que pateix molt per haver d'elegir entre tres plats ("hi ha massa cosa per triar, no ho sé", diu). Les ganes de jugar de Palol són evidents: hi ha una escena de crema de llibres en què, a part de llibres de Ray Bradbury i Josep Pla (Historia de la Segunda República), es cremen Les concessions (va molt més enllà que Cervantes, doncs, que al Quixot salvava de la crema, amb moltes reserves, un llibre seu, La Galatea); una sèrie de capítols (des del XVII fins al XXVIIII) comencen cada un amb una de les lletres del nom de l'autor (el XVII comença amb la M, el XVIII amb la I, etcètera); el títol de cinc capítols apareix en negreta a l'índex, i en cada un d'aquests capítols es descriu una orgia, de manera que amb tots cinc es podria formar una novel·la porno -qui vagi amb moltes presses ja ho sap. Les concessions és una història de bandes mafioses, de sang i fetge, amenitzada amb diàlegs durs i amb escenes sexuals molt detallades. Palol no se centra en qüestions policials, ni sabem gaire com es guanyen els diners aquests gàngsters que situa a Gràcia, sinó en la manera com es relacionen els personatges entre ells (que gairebé equival a dir en la manera com es barallen). També és la història del matrimoni, que no és precisament una parella idíl·lica, que porta el bar on es reuneixen els mafiosos. Entrellaçades amb les anteriors, tenim la història de la iniciació d'uns adolescents, en Xavi i sobretot en Milo, que estan a punt d'entrar en un món adult que sembla dividit en només dos grups: el dels criminals despietats i el de les víctimes. El paper de les dones és principalment el d'incitar a la violència els mascles i el de servir-los de joguina sexual. En la iniciació d'en Milo, hi té un paper central en Porfi (Porfiri, com el filòsof neoplatònic). En Porfi és el savi a qui tothom pren per boig, que fa discursos al bar a gent que no el pot entendre, que es belluga lliurement entre facinerosos, que té una recepta pròpia per fer miracles i que coneix l'accés a una mena de ciutat subterrània. En Porfi és òbviament l'alter ego de l'autor. Quan en Porfi dictamina que a Catalunya "no hi ha ciència, no hi ha tecnologia, falten idees ordenadores de conjunt", les paraules podrien ser d'un article d'opinió de Palol. L'escepticisme social, l'aristocratisme intel·lectual són punts que comparteixen el personatge i l'autor. També el fet de mantenir una posició política diguem-ne d'esquerres i de ser alhora radicalment escèptic en qüestions socials; en paraules d'en Porfi: "Que jo cregui que els capitalistes són uns lladres i que els beneficis s'haurien de repartir amb justícia no vol dir que també no [sic] cregui que els obrers són uns cabrons". El llibre està escrit en un llenguatge accessible, que prima la frase curta i evita -menys en els discursos, breus, que engega en Porfi- els referents cultes. La intenció d'anar a buscar el lector amb un producte que potser es vol acostar a les novel·les d'un Ferran Torrent és evident. Va en contra d'aquesta intenció el fet que de tant en tant, tot i l'absència d'hipotaxis, predomini el desordre expositiu. És el cas -no pas únic- d'aquestes tres línies: "Per una pura qüestió de probabilitats, a en Milo li és força més fàcil topar-se amb el Porfi, i de vegades per desgràcia, perquè quan hi són tots tres no s'hi acaba de trobar còmode, també és habitual que s'hi afegeixi en Xavi". Van a favor de la novel·la l'agilitat narrativa, els canvis de punt de vista i la desimboltura -també la lèxica- amb què Palol maneja el diàleg, però el perjudica una certa incúria, que li permet escriure: bòveda, tatxar (en el sentit del castellà tachar), encalat (en el sentit del castellà encalado), etcètera. Aquests descuits no són negligibles, perquè n'arriben a sortir frases del tot inviables, com ara: "De les dues o tres primeres converses que vam tenir se'n desprenia que la meva situació seria desfogada", on no es tracta de cap desfogament sinó d'allò que en castellà se'n diria una situación desahogada.

NOVEL·LA REALISTA

Cal valorar en la seva justa mesura aquesta aportació de Palol a la novel·la realista. Ja sabem que el seu autor no es creu que les seves obres anteriors (especialment El Jardí dels Set Crepuscles i El Troiacord) siguin "vàcua faramalla simbòlica", com insinua en la contracoberta (ja hem dit que la contracoberta és broma). El que no podem saber és com evolucionarà l'obra d'aquest autor d'ara endavant i si estem davant d'"un punt d'inflexió" o d'un simple parèntesi. Sigui com sigui, l'esforç d'acostar-se al lector corrent de novel·les, de no abandonar-lo a productes elaborats amb menys coneixements i que es resolen concedint un escàs gruix moral als personatges, mereix, sens dubte, una resposta del públic.

Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per Sam Abrams

Vine a morir-te amb mi: Palol, poeta

Una faixa negra, amb la llegenda en lletres blanques ben llampants Palol, poeta , creuava horitzonalment la portada del penúltim poemari de l'autor , Gralles al Galliner . L'editorial, Proa, havia gastat l'equivalent de cinc pessetes per revestir cada exemplar del llibre amb la faixeta com a part d'una campanya publicitària per recordar-nos que l'extraordinari narrador Miquel de Palol també era poeta. Hem d'agrair el recordatori de Proa, però la veritat és una altra. Palol és un poeta que ha sentit la profunda necessitat artística de passar-se a la prosa narrativa (concretament, a partir del seu vuitè recull: El Porxo de les mirades, 1983) sense abandonar mai la seva carrera com a poeta. Només es pot observar que el ritme de publicació dels seus successius reculls de poesia s'alenteix a partir de l'any 1985 quan s'estrena com a narrador, però mai deixa de conrear la lírica. De fet, podem filar més prim encara i afirmar que el Palol narrador surt directament del Palol poeta, i el Palol poeta és present a cada nova obra del Palol narrador. I aquí remeto els lectors als poemes incrustats a les novel·les de l'autor, a la seva manera d'estructurar els materials narratius i a la seva preocupació estilística per la llengua. Per dir les coses pel seu nom, hem de començar amb la constatació del fet que Miquel de Palol, el Palol, poeta de l'eslògan publicitari, va encetar la seva carrera ara fa exactament 30 anys, amb la publicació de Delta (Llibres del Mall, 1973), i el mes de desembre passat ens va oferir el seu poemari número 14 (!) , Nocturns , si exceptuem les sis plaquettes o edicions breus, com els anomena l'autor, que han anat apareixent entre Lotus (1972) i Versos (2002). Nocturns , que aplega poemes escrits entre el 1995 i el 2002, ha aparegut per coincidir amb els 50 anys de l'autor, i el recull carrega airosament amb tot el pes de la responsabilitat de l'ocasió perquè és un llibre que impressiona per la seva maduresa i la seva riquesa i complexitat, tant pel que fa al substrat de pensament que vertebra el conjunt com pel que fa a l'articulació formal del discurs poètic. Els quaranta-un poemes (alguns són, de fet, petites suites o sèries) de Nocturns tenen una doble procedència, és a dir, uns són extrets de les seves novel·les més recents ( El Troiacord, El legislador i El Quincorn ) mentre que els altres són rigorosament inèdits.

PROCÉS DE DESCONTEXTUALITZACIÓ

Els poemes que procedeixen de les obres narratives no són simplement poemes reciclats sinó que han estat sotmesos a un procés de descontextualització i recontextualització que afecta l'autoria dels textos. Això vol dir que en el seu emplaçament original els poemes en qüestió pertanyen al món de la ficció pel fet que són dits per personatges de les diferents novel·les, però en anar a caure al seu nou destí són assumits intransferiblement per l'autor. En El Quincorn , per exemple, el personatge Sodano, en obrir una revista, ensopega amb un poema "extret d'una col·lecció universitària", que després trobem a Nocturns sota el títol La incerta derrota del jo , escrit, evidentment, pel poeta en primera persona. De fet, aquest joc d'identitats entre el jo, el no-jo i el jo divers, constitueix un dels temes més destacats de Nocturns . Els poemes recontextualitzats i els poemes inèdits se sintetitzen harmoniosament en el llibre, formant-ne un tot orgànic, sobretot gràcies a l'element estructurador del conjunt, que és precisament l'element que prové del títol Nocturns i s'estén per tot el recull. Segurament seria millor dir que el tema nocturn o dels nocturns paradoxalment dóna unitat al conjunt alhora que hi confereix varietat i riquesa. Evidentment, el títol , Nocturns , ens remet, per una banda, a les composicions musicals de caràcter romàntic de John Field i Frederic Chopin, i a obres literàries preromàntiques com les arxifamoses Night thoughts , d'Edward Young. En definitiva, el llibre Nocturns respira un aire o clima nocturn, valgui la redundància, i aquest ambient nocturn serveix de suport o rerefons per a l'extraordinari ventall d'eixos temàtics del llibre com ara la introspecció sense reserves, la solitud, el pas del temps, la mort, la felicitat, les relacions humanes, l'amor (en tots els seus sentits), l'art, etc. El llibre està ordenat d'una manera ben intricada, que imita clarament les melodies ornamentades dels nocturns per a piano. Un poema prologal i un poema epilogal , El contrallum iI quan, de nou, de nit, respectivament, emmarquen el conjunt i dibuixen un descens problemàtic però acatat des de "l'últim sol de la tarda" amb les seves espurnes de futur fins a "la foscor del fons que s'imposa" amb les estrelles que retrobem fidelment cada vespre. Després, tenim les cinc seccions (amb tota la seva càrrega numericosimbòlica) centrals del llibre, separades entre si per una sèrie o suite de poemes breus (haikú, tannkes, epigrames). Cada secció està subdividida en tres temes principals i quatre variacions sobre aquests temes principals. I les seccions estan entrellaçades per la recurrència d'elements temàtics i formals, i la presència de l'esplèndida sèrie progressiva de Bodegons , distribuïda a raó d'un per part. En l'aspecte formal , Nocturns és una mena de mostrari de les possibilitats de la poesia catalana, un mostrari que dibuixa un arc que va des de formes tancades breus com ara l'haikú i el sonet fins a formes obertes polimètriques, isosil·làbiques i anisosil·làbiques, amb o sense divisions estròfiques pautades segons el cas. I aquest desplegament formal exigeix, és obvi, un ampli ventall de registres expressius que, en el cas de la llengua, van del col·loquialisme a la sofisticació i, en el terreny de la sintaxi, de l'estil telegràfic fins a l'efecte cascada de l'hipotaxi. I tots aquests recursos no són efectes buits o banals o arbitraris sinó que són exigències del guió , del text. En aquest sentit, hem de recordar que Miquel de Palol és l'escriptor que sempre ha insistit que "tota elecció estètica és moral".

ELS QUATRE ESPLÈNDIDS 'BODEGONS'

Fins i tot en llibres ben rodons com Nocturns sempre hi ha uns poemes que destaquen sobre els altres. Aquest és el cas dels quatre esplèndids "Bodegons" , un experiment portentós en ekphrasis a la inversa. Si l'objectiu de l 'ekphrasis és traduir una imatge visual, normalment una pintura, en paraules, als "Bodegons" de Nocturns Palol intenta conferir corporeïtat i plasticitat als mots i presentar-nos una natura morta feta de paraules. Per una altra banda, sobresurten poemes individuals que clarament estan destinats a esdevenir canònics, com ara El rellotge de sorra de Jünger , una meditació de primera magnitud sobre les paradoxes generades pel pas del temps, o el delicat i estremidor poema d'amor "Una petita música nocturna" , dedicat a la seva dona Gun-Hee Kim, amb el seu sensacional refrany: "Vine a morir-te amb mi", que se't grava a la memòria. Sense cap mena de dubte , Nocturns és una obra major d'un poeta madur i justament hauríem d'aprofitar l'avinentesa de la seva lectura com a punt de partida d'un procés de reivindicació d'un poeta imprescindible, que ha estat bandejat amb el pas dels anys.

Entrevista publicada al dia”Avui” el 26/01/03 per Ada Castells

Miquel de Palol: "Tothom té dret a posar bigotis a la Gioconda"

A.C. La primera frase del pròleg indica bons propòsits: "M'ha arribat l'hora de recuperar la vella requesta dels surrealistes: un dels màxims plaers de l'escriptura és comprometre's", escriu.

M.P. Quan jo era jove, el compromís es va demonitzar. Semblava que tot art estava mal vist si es declarava deutor d'un compromís social o polític. Defenso la llibertat del creador, però crec que dintre d'aquesta llibertat també hi ha la possibilitat d'adquirir un compromís de l'ordre que sigui i defensar-lo. Quan dic compromís, ho entenc d'una manera molt àmplia, no tan sols polític o ideològic sinó també, per exemple, d'amistat.

A.C. Dins d'aquesta responsabilitat del poeta també hi ha la de criticar tot allò que no va a l'hora. Pel que fa a la situació de la llengua, és ben contundent: "L'idioma literari català és un instrument desafinat (...), amb unes normes gramaticals incoherents i vacil·lants -i tan complicades que condemnen el gruix de la població a un perpetu analfabetisme secundari-, amb una ortografia obsoleta i arbitrària (...), producte avortiu d'un salt en el buit de l'idioma rural, sense disciplina filosòfica (...) postureja entre la frivolitat dels robatoris mediavelitzants i els préstecs d'alt interès d'una modernitat tan insubstancial com efímera". Déu n'hi do.

M.P. Hi ha una sèrie d'indecisions normatives que fa que ningú pugui dominar la llengua sense recórrer al diccionari. Ni tan sols els correctors de proves se'n surten, perquè contínuament s'estan canviant les normes. És una peculiaritat que condemna el ciutadà mitjà a fer faltes com un illetrat. Hi ha un salt massa gran entre els filòlegs i el carrer, i els escriptors fem el campi qui pugui. Jo sóc contrari al model francès i espanyol de l'acadèmia. Estic per una llengua més liberalitzada però amb textos canònics i filòlegs que donin raons, no autoritats que emetin lleis. L'anglès funciona bé amb aquest model.

A.C. Això de tenir textos canònics, però, no és tan fàcil. No tothom està d'acord en quins han de ser els canonitzats.

M.P. Un cànon no és res més que un pacte sobre el que normalment tothom està d'acord però sense oblidar que tot ha de ser discutible. Si en la literatura francesa algú diu que Montherlant li sembla un fantasma; si un italià diu que Dante carrega, no passa res. Tothom té dret a posar-li bigotis a la Gioconda. En el cas de Carner no tinc cap pretensió d'esborrar-lo del mapa però ningú ha d'obligar-me que m'agradi. El que empetiteix la literatura catalana és que surti gent a dir que si no t'agrada tal, tu no tens dret a existir.

A.C. En el seu pròleg critica la manera de llegir Rodoreda.

M.P. Rodoreda em sembla un dels grans prosistes de tota la història de la literatura catalana. Em serveix com a exemple de literatura irònica i de la mala lectura col·lectiva que s'ha fet d'un autor. Se l'ha agafat com una costumista quan és una escriptora a cavall de l'existencialisme i la sàtira.

A.C. ¿I encara existeix el lector que capta la ironia, el que, com diu en el pròleg, pot riure amb Kafka?

M.P. Sí que existeix, si no em dedicaria a una altra cosa. El que passa és que el lector amb amplitud de mires en cada és més escàs. Les causes no les sé. Són molt complexes. En castellà passa el mateix però no es nota tant. De tota manera, més que amb el lector, sóc pessimista amb les institucions i amb les empreses editorials, els veig molt perduts. Més que la cultura, els interessa guanyar diners. De tota manera, també hi ha una retòrica tendent a veure el passat com una cosa mítica i el present com una porqueria.

A.C. Sembla que en el present, però, puja gent "imparable". Narradors i poetes que, si més no, reivindiquen l'ambició literària.

M.P. Hi ha una llei del pèndol i això que està passant és el pas lògic. Aquesta fantàstica generació que està al voltant dels trenta es poden mirar d'una altra manera els de quaranta perquè el que poden arribar a fer ja s'ha vist, per bé i per mal. La pilota la tenen els de trenta, els anomenats imparables , que tenen la sensació de ser els últims, però aquesta sensació la té tothom. Jo el que els demano és que no cometin els errors sectaris d'altra gent.

A.C. Parlant d'ambició literària, escriu que "els principis de la democràcia no tenen projecció en l'art (...). El gust de la majoria de la població és una porqueria". ¿És un aristòcrata de l'esperit?

M.P. Jo crec en els valors de l'esquerra tradicional encara que no en les solucions marxistes, però crec que els mecanismes de la democràcia s'han d'aplicar a les qüestions socials, polítiques i econòmiques. El gust de la majoria no és el millor gust. Entenc que des de determinades posicions dir això no et faci gaire popular, però a mi em sembla una veritat com un cove. Crec que s'ha d'intentar que l'educació del poble permeti un accés cada vegada més majoritari a les grans obres d'art, però aquest és un terreny molt adobat per fer demagògia.

A.C. Entrant en els poemes: en quina nit ens endinsa amb aquests Nocturns?

M.P. La idea tradicional del nocturn prové paradoxalment del Segle de les Llums. Són peces musicals delicades i introvertides. No és la nit del xivarri i les patacades, encara que això està, en síntesi, al primer poema.

A.C. ¿I de quines coses li han permès parlar aquestes nits introspectives?

M.P. De la solitud, del pas del temps, de la idea de la mort... Aquest llibre es distingeix dels altres perquè abans hi havia referents literaris o de pensament o del món de la música, i aquí els referents són visuals i pictòrics.

A.C. Aporta, de fet, una idea romàntica de la nit.

M.P. Exacte, en l'autèntica accepció de la paraula romàntica, cap al final del Romanticisme. Per això hi ha un poema que es titula amb el nom del pintor danès Hammershoi. He intentat construir aquest món, visitar-lo.

A.C. També hi ha una opció moral en aquesta nit solitària en oposició a la nit més frívola...

M.P. Sí, de fet tota elecció estètica és moral. El que és un principi també pot ser un resultat.

A.C. Les seves últimes novetats que han arribat a les llibreries han estat, a banda d'una biografia de Verdaguer en castellà, per a Omega, una novel·la total com el Troiacord, i ara altre cop poesia. Què determina que faci un gènere o un altre?

M.P. És una força intuïtiva i tota la parafernàlia objectiva ve després. En la poesia ets més lliure perquè, precisament, n'ets menys: el lligam formal et dóna més llibertat perquè et dóna més seguretat. A més, no hi ha cap servitud de mercat.

A.C. El títol del pròleg de Nocturns sembla tota una declaració de principis o, més aviat, de finals: "Sempre som a temps de plegar".

M.P. És un adéu per si de cas. Vivim en una societat on l'adéu és molt present. Contínuament estem dient adéu i estem fent l'última plana del que ens hem proposat fer. Fins i tot, gairebé hi ha una iconografia pròpia. Pensem en Tot esperant Godot , de Beckett, en què els personatges es passen tota l'obra dient que se'n van i no es mouen.

A.C. Però Miquel de Palol no diu adéu. De fet, tornarà el mes vinent amb una 'novetat', la reedició del seu llibre més celebrat: El jardí dels set crepuscles, a Columna.

M.P. Em fa molta il·lusió i confio que ara pugui sortir sense errates. No sé si és el meu millor llibre però sí que és el que m'ha donat més satisfaccions.

Article publicat a “El País” el 31/01/02 per Ponç de Puigdevall

Una èpica intel·lectual

No és un dels fils conductors més notoris d’El Troiacord, i que pot ser que passi desapercebut al lector cohibit pel devessall d’especulacions intel·lectuals que travessen i sustenten la novel·la, però Miquel de Palol no ignora que una de les característiques de la línia literària on s’insereix és la de proporcionar informació sobre l’exercici de la seva pròpia escriptura. Pot semblar que no tingui cap punt de contacte amb els diversos nuclis argumentals que es desenrotllen, però no és gens gratuït que un dels personatges pronuniciï les següents paraules: “Els temps de la literatura autèntica s’han acabat. El que pretengui fer-se escoltar ha de fer un producte ben acabat, endolcit i mesurat d’acord amb les lleis del mercat, polit, professional, amb una intriga portada sense excessos i una història passional de les de tota la vida. Posar-hi el llacet, o ser graciós, res que obligui a pensar. Que sembli iconoclasta i que respecti els valors de sempre”. Des del primer llibre narratiu, El jardí dels set crepuscles, Palol ha triat la dificultositat aventura a ser un dels custodis de la literatura en majúscula, la literatura de veritat que, més enllà de commoure, trasbalsar o seduir a través del ritme de la prosa, vol buscar què s’és i en què consisteix la feina de ser Literatura essencial a l’altra banda de les exigències rutinàries dictades pel gust popular, les pàgines d’El Troiacord són una resposta pràctica a una altra de les pistes sobre el mateix procés creatiu que hi ha escampades al text: “Us heu criat amb pel·lícules americanes, i quan hi ha soroll us en sortiu molt bé, però quan entem en la geometria o la simbologia...” El Troiacord és un laberint bastit racionalment sobre una base on el paper més vigorós el protagonitza un cabal d’arrel esotèrica. Però a pesar que l’enginy i la capacitat fabuladora per reconvertir i dotar de contingut moral anecdoari costumista (el fil conductor d’El jardí dels set crepuscles) passa a segon terme, el cert és que l’espai immens que encercla la novel·la, l’embranzida ambiciosa que hi batega arreu, crea ocasions suficients per oferir un ampli repertori de possiblitats narratives a la manera de rerefons persuasius on col·locar les reflexions al voltant de les disciplines més variades. Hi ha descripcions d’objectes tan detallades com les que figuren a les pàgines del noveau roman, hi ha passatges on sembla imposar-se un balbuceig verbal que oscil·la entre el desodre i la coherència, hi ha seqüències regides per l’abúlia de les converses trivials, com si els personatges fossin hereus dels aristòcrates russos que es reunien al voltant del te d les cinc, i hi ha seqüències on el domini pertany al cosmopolitisme més indolent. Hi ha episodis de comicitat grotesca, n’hi ha de dolor i de malenconia, i n’hi ha on el que dirigeix els fets és un acusat sentit del ridícul -no tots els personatges d’El Troiacord posseeixen el pedigrí dels ambients exquisits de les altes finances i del cor del poder-; però el que figura des del principi fins la final és la voluntat d’elevar el diàleg i la discussió a la categoria d’una èpica intel·lectual: la violència física deixa l’epai llire per la combat dialèctic. Les proporcions de l’obra, la seva estructura complexa, fan aconsellable aquí un mínim resum de les línies de força. El ritme narratiu ortodox despareix sota el vendaval de la novel·la d’idees que organitza Palol, però entre les indagacions filosòfiques, religioses i científiques, entre els debats sobre la immortalitat, la memòria i la identitat, entre els referents clàssics i hermètics que puntegen les novel·les -amb una densitat tal que a vegades deriven cap a alguna espècie de suspens matafísic-, es detecten sense dificultat dues trames elementals que s’entrecreuen i s’alimenten mútuament: d’una banda, hi ha la substitució per un doble d’un directiu de l’univers d’inabastables empreses econòmiques amb les conseqüents conspiracions, actes d’espionatge i projectes i reunions enigmàtiques; i, d’una altra, hi ha els avatars històrics fins la present d’una societat secreta que el lector va seguint tan bé com pot a través de les investigacions que realitza un dels protagonistes. Al final, la figura dodecaèdrica del troiacord -el centre geomètoic sobre el qual bascula la novel·la-, s’alça davant del lector amb tanta ambigüitat i misteri com el monòlit de 2001. Una odissea de l’espai, però no seria estrany que hi hagués algú que el vinculés amb el món oceànic on es materialitzen els records i els somnis que apareix a Solaris, una pel·lícula on Tarkovski també trascendia memorablement els límits de la ciència-ficció. Amb aquest material es podria haver ingressat en un territori que contactés amb la maquinària comunicativa, es podria haver fet una d’aquelles novel·les que permeten suposar al lector que accedeix a les interioritats més secretes dels cercles elitistes on es consolida el rumb del planeta. Però Palol va més enllà i, en lloc d’aturar-se en la naturalitat de l’acció -tot sovint observada com una part d’un ritual sense justificació dramàtica ni cap funció explicativa respecte els fets precedents-, prefereix insistir en l’estranyesa del pensament i priviligiar amb valentia la superioritat del llenguatge literari sobre el que s’emparenta amb els costums audiovisulas. El resultat és un llibre on els partidaris de les pautes narratives clàssiques maleiran l’ímpetu abstracte i gèlid d’un univers mental que s’amaga rera les sombres orgulloses d’un racocini complexament altiu. I si cada lectura es pot entendre com un combat imaginari entre el llibre i el lector, en aquest cas no és difícil anunciar amb claredat el nom del triomfador: El Troiacord venç nítidament i sense discussió, però el lector derrotat i abatut té la íntima satisfacció de saber-se rendit enfront d’un contrincant d’un altre pes i una altra categoria. Ara bé, queda la revenja d’una lectura més pausada.

Article publicat al diari “Avui” el 24/01/02 de cura de Manel Ollé

Un megàlit dreçat al futur

Miquel de Palol ha escrit El Troiacord sense fer concessions a la galeria. No s'hi detecta cap voluntat de flagel·lar el lector però sí una escriptura que es produeix al marge dels hàbits del comú: d'entrada hi ha molt més diàleg filosòfic que acció narrativa i una mida lul·liana, que exigeix una inversió i un compromís temporal amb el llibre superiors als habituals; el protagonisme dispers en una xarxa de vint personatges que discuteixen, especulen, indaguen, conspiren i s'aparellen no dóna al lector gaires agafadors emocionals; els materials no s'organitzen en una estructura lineal sinó geomètrica, en un relat que gira sobre si mateix i amb ramificacions hipertextuals cap a la resta de ficcions de Palol.
El Troiacord planteja un repte que paga la pena afrontar. Demana un lector actiu i predisposat, però actua com un verí lent que intoxica i atrapa. Es fàcil perdre-s'hi i quedar exhaust, en algun moment es pot tornar exasperant. És la mena de lectura que deixa una sensació persistent, indefinible i excitant cada cop que es tanca el llibre. Hi ha un punt obsessiu, que obliga a tornar-hi, que t'hi fa pensar de forma inopinada mentre puges l'escala o et rentes les dents. La temptació és creure que Palol podria haver condensat una mica i anar al gra. Però jo diria que no: que part de la gràcia de la novel·la també es troba en la seva desmesura: és com un repte iniciàtic, t'obliga a fer de Milarepa carretejant pedres d'una banda a l'altra per tot d'una comprendre o trobar alguna cosa insospitada. Al voltant de la figura del Troiacord, Miquel de Palol ha anat bastint tota una constel·lació de llibres d'aparença glacial però en els quals batega una arrel fosca. Possiblement ens trobem amb un Miquel de Palol menys novel·lesc i fabulador que el d'El jardí dels set crepuscles i amb un Miquel de Palol menys oulipià que el de Grafomàquia: més dens, amb més intenció i que furga més endins, amb més capacitat d'interpel·lar i de forjar emblemes i símbols potents.

DUES TRAMES PRINCIPALS

El Troiacord amalgama gèneres i materials de procedència diversa. S'entrecreuen dues trames principals: la suplantació d'un home públic i del món de les altes finances i les ressonàncies i evolucions d'una societat secreta. En el llibre sempre queden zones d'ombra, conspiracions, grups empresarials enfrontats, invents, sectes i projectes. El ritme alterna clímax de sexe encès amb valls reflexives. Hi ha elements que semblen propis d'un best seller però el tractament és ben diferent. La successió de raonaments sobre el poder, la identitat, la memòria o la immortalitat; la infinitat de disciplines i de referents científics i clàssics al·ludits s'articulen en una xarxa que no condueix al galimaties sinó a la complexitat. No hi ha ni gota de pedanteria, tampoc hi ha ni un bri de didactisme: tot surt del més pur apassionament, de la fascinació gairebé morbosa per sabers ocults, per sabers bells i rars, vetes neoplatòniques, neopitagòriques, gnosticismes i esoterismes de pelatge divers, ramificacions orientals i arriscades teories científiques que aporten el veritable argument i el veritable protagonisme de la novel·la.

DE PRONÒSTIC DIFÍCIL

Es fa difícil pronosticar la fortuna d'un llibre com aquest. La nostra literatura ha tendit a considerar com a valors preferents la capacitat de recrear referents i de reflectir (o de substituir) el país, la capacitat de fer lectors, la contribució a la llengua literària o el treball amb diccions singulars. En aquests territoris El Troiacord no aporta res de fonamental, però en el territori de la literatura entesa com a forma insubstituïble i individual de plaer i de coneixement, amb un discurs amb capacitat d'interpel·lació intel·lectual i espiritual -una de les vessants més feblement representades i menys valorades en la nostra tradició recent-, El Troiacord constitueix una fita inagualable. Un megàlit dreçat al futur que potser mai acabarem del tot de desxifrar.

Enrevista publicada al diari “Avui” el 24/01/02 de cura de Manel Ollé

Miquel de Palol Poeta i narrador

M.O. ¿El procés d'escriptura d'El Troiacord ha estat simultani al d'altres llibres que ha anat publicant en els últims anys?
M.P. Els llibres estan datats, però no tothom té per què fixar-s'hi. Les dues últimes novel·les que jo he publicat abans d'El Troiacord, que són El legislador i El Quincorn, estan en realitat escrites després d'El Troiacord. Tant des del punt de vista temàtic com de personatges hi estan molt lligades.
M.O. El Troiacord forma un hipertext amb la resta dels seus llibres: reapareixen emblemes, trames, llocs i personatges, i fins i tot hi posa notes a peu de pàgina precisant algunes de les connexions.
M.P. El Troiacord és un punt de trobada d'altres històries. Això ja ho són totes les altres novel·les. Això de les notes a peu de pàgina apareix com una mena de broma metatextual.
M.O. ¿En quina tradició situa aquesta concepció de l'obra com un tot autoreferencial?
M.P. Hi ha moltíssims projectes literaris d'aquesta mena, però jo penso en els utopistes del Renaixement, fins i tot en Giordano Bruno, que no era un utopista sinó que es troba més aviat en el terreny de la ciència i la psicologia. Giordano Bruno obre una sèrie de camins que després per raons ideològiques i polítiques queden tancats pel pensament oficial. El corrent subterrani que prové de Bruno és essencial per comprendre l'art europeu modern. Darrere de la construcció ideològica d'El Troiacord hi ha tota una sèrie d'elements que provenen del Renaixement. Aquesta idea de món tancat prové d'aquí. I evidentment si prové del Renaixement, prové dels materials que recull el Renaixement: prové de l'hermetisme i prové del món clàssic, prové del neoplatonisme.
M.O. Els referents clàssics i filosòfics no sonen en El Troiacord a cartó-pedra ni semblen aparèixer merament per donar un toc de distinció...
M.P. La suposada pàtina d'ennobliment del món clàssic desapareix quan t'hi endinses una mica. Des del punt de vista moral és força relatiu. El món clàssic és bastant bèstia. Qui vulgui ennoblir-se, més val que busqui una altra via perquè aquí el que farà es regirar-se i inquietar-se, si s'ho agafa amb un mínim de seriositat.
M.O. ¿Creu que els clàssics ajuden a entendre el present?
M.P. Serveixen per entendre'l, per explicar-lo i per no oblidar-lo. Una de les veritables tragèdies del present és la pèrdua de referents col·lectius, que és l'oblit de la nostra memòria col·lectiva. No és que m'hagi tornat un reaccionari, al contrari, penso que el que ara és revolucionari és pensar que potser ens vam equivocar tirant una sèrie d'elements que serien molt necessaris per a una cohesió col·lectiva. Penso en el món clàssic però també en la religió.
M.O. Hi ha en El Troiacord una dimensió exotèrica, de joc i de plaer verbal i intel·lectual, però també una dimensió espiritual, esotèrica, religiosa, ¿entén la literatura com un art de transformació personal, com una aventura de risc?
M.P. Sí, totalment. Però és una operació feta encenent una espelma a Déu i una altra al Diable. És una operació on cada lector ha d'escollir amb què es queda. Cada tesi que apareix té també la seva contrària. Si em colla una mica més i em diu: ¿vostè amb què es queda?, li diré que em quedo amb la confrontació. quedo amb aquesta balança. Tot verí té el seu antídot, en tota cosa bona hi ha un punt de dolent i en tota cosa dolenta hi ha un punt de bo. Això que estic dient és força taoista però també és força alquimista. Hi ha una tradició oriental d'aquestes balances de la vida, però també hi ha una tradició occidental, que no està gaire de moda, excepte per vulgaritzar-la.
M.O. Les tradicions del pensament i la religiositat orientals eren més present en El Quincorn.
M.P. Sí, hi havia el Vedanta i el món del Tao. Si anem cap a un eclecticisme mundial ens hem d'acostumar a no veure com a operacions folklòriques les importacions d'elements d'altres tradicions.
M.O. Tant en aquest llibre com en anteriors apareixen diverses definicions de què és el Troiacord, ¿pot provar de sintetitzar-ho?
M.P. El Troiacord és un concepte fractal, no sobre el material que tracta que també- sinó sobre els graus d'abstracció i sobre les categories. Els personatges van descobrint que el Troiacord és un joc o més aviat un conjunt de jocs, i que és un procediment per veure la realitat. En un moment determinat s'acaba descobrint que el Troiacord és també un mecanisme de relació entre les persones, i per tant un mecanisme per mirar la història. També s'acaba descobrint que és un element atòmic, en concret un gas noble, és l'últim element. Dintre d'aquesta successió de capses xineses conceptuals, el Troiacord també és el llibre, és la figura geomètrica, és un dodecaedre dintre del qual passen una sèrie de coses. Pots anar endavant i enrere en aquesta cadena segons la teva conveniència.
M.O. En la novel·la són recurrents les reflexions sobre el temps, la identitat o la memòria, ¿quina importància hi tenen?
M.P. Efectivament: el temps, l'entitat individual o la identitat i la memòria són importants, però hi ha un quart element de reflexió que és implícit al llarg de la novel·la i que es fa més explícit al final, que és el de la immortalitat. Parlar avui dia d'immortalitat sona molt antic. Però resulta que ara els físics ens tornen a parlar de la immortalitat. Això ja és una altra història. A l'aspirant a home del Renaixement que hi ha en mi aquesta nova i inesperada vessant de la ciència li interessa molt i he intentat reflectir-la en El Troiacord.
M.O. De fet hi ha en el llibre tanta filosofia i religió com ciència o ciència-ficció...
M.P. Jo sóc un escèptic. He intentat portar l'escepticisme fins al final i sóc tan escèptic que també sóc escèptic sobre l'escepticisme. Sobre aquelles coses que de moment no hi ha res demostrat penso que és una actitud tan crèdula i de fe muntar hipòtesis boges com negar-les. Penso que realment ningú sap el que passa ni el que hi ha un cop t'has mort. Totes les evidències i tots els mecanismes de pensament immediat et porten a pensar que un cop mort la consciència individual desapareix i vas a parar a una mena de buit o de no-res o d'aniquilació. A mi em fa l'efecte en un noranta-nou per cent que això és així. Però deixem aquest u per
cent per a qualsevol possibilitat inesperada. Jo crec que en aquests moments la ciència és la gran religió, entenent religió en el sentit primigeni de la paraula: relligament de mons diferents.
M.O. La reincidència en trames conspiratives, societats secretes les xarxes de gent de poder, ¿és merament un recurs argumental o és una manera d'acostar-se al món?
M.P. Crec que és un element realista. Hi ha un problema literari de fons que és la impostació d'aquells personatges que estan per sobre teu. Homer i Sòfocles fan parlar els déus. Shakespeare fa parlar reis. I ni Homer era un déu ni Shakespeare un rei. Hem de tenir l'esforç d'humilitat de fer parlar els conspiradors dels grans recursos, que són els nostres déus i els nostres reis.
M.O. Al costat de referents clàssics i debats filosòfics en els seus llibres hi ha trames, ambients, procediments literaris i personatges que podrien perfectament apareixer en un 'best seller': lluites de poder, gent amb diners, espionatge industrial, complots i conspiracions, consells d'administració, opes hostils...
M.P. Jo em sento molt eclèctic respecte als gèneres i també respecte als àmbits d'incidència del llibre escrit en general. Està bé i pot ser enriquidor sortir del teu àmbit d'actuació i d'incidència i robar elements del que et convingui: del best seller, de l'assaig, i fins i tot d'altres disciplines. D'una manera força conscient crec que el que faig és d'autor d'altres disciplines: de la música, del cinema, de l'arquitectura, de la història, del periodisme. Hi ha dibuixos, hi ha geometria, hi ha plànols, hi ha poesies, hi ha fins i tot articles de diari, hi ha teatre, hi ha assaig...
M.O. ¿Quin paper juga el cinema en la seva escriptura?
M.P. El Troiacord és força mental, és menys sensorial que altres llibres. Tot i això hi ha trossos muntats amb tècnica cinematogràfica: pla general, primer pla, travelling... I cal tenir en compte que en aquest llibre hi ha un element visual importantíssim que és el vídeo. És un vídeo que es reprèn. El procediment de capses xineses que era de referència narrativa en El jardí dels set crepuscles aquí el compleix el vídeo. Hi ha vídeos de vídeos de vídeos. Al final hi ha un punt que hi ha un doble vídeo. Un personatge que s'està veient filmat a si mateix en una escena que ja hi era a la primera part.
M.O. El que queda clar de la lectura d'El Troiacord és que té una gran confiança en la novel·la com a espai privilegiat de reflexió i de plaer, com un instrument sofisticat que s'ha anat fent amb els segles...
M.P. Completament d'acord. Ara bé, és possible que el gènere expressiu propi dels temps actuals ja no sigui la novel·la. Anava a dir que potser ho és el cinema, però tampoc. Probablement l'edat d'or del cinema ja hagi passat. És possible que sigui alguna altra cosa que jo en aquests moments no gosaria dir què és: a mig camí entre el videoart i l'Internet i no-sé-què-més, i és probable que la gran innovació vingui per aquesta banda. Però els comerciants, que al final són els que tenen la paella pel mànec, ens fan saber que la novel·la com a producte té força bona salut, al marge que després ens hi sentim representats i ens hi sentim a gust des del punt de vista dels grans supòsits i dels grans rerefons intel·lectuals.
M.O. Parlava abans d'una novel·la més mental, El Troiacord no dóna gaires agafadors per fer una lectura identificada o sentimentalment orientada. ¿Quin paper juguen les emocions en El Troiacord?
M.P. L'element emocional apareix en el llibre en contra de les actuals exigències. A mi em rebenta el tòpic de la novel·la sentimental on ja se sap el que passarà, i que està utlitzada d'una manera seguidista i tòpica, amb un psicologisme que a mi em sembla exhaurit. Això es pot reprendre a la contra, de forma anticlimàtica o bé enverinant-ho des d'un punt de vista literari, simbòlic, emblemàtic... En El Troiacord hi ha les dues coses. No sé fins a quin punt el resultat empiparà a algun tipus de lector. Vull deixar clar que no he estat gens innocent en aquest punt: qualsevol discordança i qualsevol dissonància en aquest sentit és atribuïble a la meva malvolença.
M.O. ¿Com veu la societat literària on es produeix la seva obra?
M.P. El moment és agredolç. Mai hi havia hagut tan bones possibilitats i mai aquestes possibilitats havien estat tan mal aprofitades o tan mal portades.

Article aparegut a “El País”, el 05/11/01 a cura de Xavier Moret

Los 1.300 folios de Miquel de Palol Miquel de Palol acaba de entregar a su editor el manuscrito de una novela de 1.300 páginas que, si todo va según lo previsto, Columna publicará a finales de este mes. La novela, titulada El Troiacord, enlaza con una elogiada y premiada obra anterior de De Palol, El jardí dels set crepuscles, y dada su inusual longitud, se publicará en una caja de cinco volúmenes que no podrán comprarse por separado. Será, sin duda, uno de los libros estrella de esta Navidad y una de las novelas más largas de la literatura catalana.
Miquel de Palol lleva años trabajando en El Troiacord. Empezó a tomar notas en 1993, se puso a redactarla en 1995 y se ha pasado tres años revisándola y corrigiéndola. 'Escribo a mano', explica mientras muestra en su despacho un montón de folios con una escritura apretada y con numerosas correcciones, añadidos y subrayados de distintos colores. 'Supongo que acabaré pasándome al ordenador, pero por ahora no veo mayor placer que escribir con pluma estilográfica'.
En estos tiempos que vivimos de cuentos alargados y novelas cortas, en estos tiempos en los que el tamaño estándar de la novela catalana se sitúa en 200 folios, Miquel de Palol ha hecho saltar la banca y ha escrito un libro que, a juzgar por el número de páginas, podría dar para más de seis novelas. El escritor, sin embargo, no se amilana y expresa su fe en la novela larga, aun a sabiendas de que va contra la corriente. 'Ya sé que corro el riesgo de ser aquel loco que publicó una novela larguísima, pero pienso que ha valido la pena, ya que la novela larga es muy distinta de la corta. Aquí se hacen muchas nouvelles, pero creo que la novela de verdad empieza a partir de las 400 páginas. Escribir una novela así significa practicar un género con leyes propias, con distintos personajes, distintos niveles de lectura y una evolución importante que te permite trazar distintas tramas y jugar con los olvidos y las distracciones del lector. Los efectos son muy distintos de los de la novela corta'.
'Es cierto que en los últimos tiempos no se han publicado en catalán novelas tan largas', continúa De Palol, 'pero creo que es por razones de tipo práctico y por una convención comercial. El factor económico pesa mucho, sin duda, pero que quede claro que yo no tengo nada contra la novela corta; es más, también he publicado algunas, pero opino que la novela larga da más juego. Lo de la comercialidad, además, es muy relativo, ya que mis libros de éxito han sido hasta ahora los más largos. He generado un reflejo de la crítica que creo que es equivocado, que indica que lo serio en mi obra son las novelas largas El jardí dels set crepuscles e Ígur Neblí, cuando en realidad yo intento hacer tan bien tanto mis novelas largas como las cortas'.
Con el libro todavía en fase de edición, Miquel de Palol se resiste a revelar su contenido. 'Para saber qué es El Troiacord hay que leer la novela', afirma, 'pero puedo avanzar entre otras cosas que El Troiacord es una figura geométrica, un concepto. El eje de la novela es una investigación sobre una sociedad especulativa vagamente asimilable a una logia masónica, con vertientes científica, económica, política... Al final todo se concreta en un juego en el tiempo'.
El Troiacord es un juego geométrico en el que se van alterando las perspectivas. Es un juego muy cabrón, pero me lo he pasado muy bien' Miquel de Palol, nacido en 1953, es uno de esos autores que siempre han tenido su obra completa en la cabeza. No escribe a impulsos, sino con una idea y un plan preconcebidos que ya expuso en 1993 en su libro Grafomaquia. 'Ya dije en su momento que Grafomaquia era un nudo de caminos que recogía experiencias anteriores y que a partir de él pasarían cosas', comenta. 'Estructuralmente, El Troiacord es una pieza de Grafomaquia y conecta con El jardí... , ya que comparten un mundo similar y algunos personajes comunes'.
Para acabar de explicar el núcleo de su novela, De Palol parece vestirse de alquimista mientras muestra con una sonrisa un dodecaedro de caras pentagonales que se regalará a los lectores con la compra de El Troiacord. 'La base de todo', explica, 'es la proporción áurica, y el pentágono es la figura por excelencia para esta proporción. Es como si los personajes del libro se movieran por las aristas siguiendo distintos itinerarios. En conjunto, la idea literaria de la novela surge del Timeo de Platón, cosa que ya intenté explicar en Consulta a Ripseu, una novela que era como un pórtico a El Troiacord'.
Hay en El Troiacord, además de un juego en el tiempo y en el espacio, historias literarias trufadas de elementos filosóficos, científicos, económicos y hasta un punto esotéricos. 'La verdad es que escribirlo ha sido para mí un juego absorbente', admite De Palol. 'Es un juego geométrico en el que se van alterando las perspectivas y que puede llegar a ser infinito. Es un juego muy cabrón, pero me lo he pasado muy bien'.
Mientras muestra algunas de las proyecciones geométricas o las frases en alfabeto masónico que se incluyen en el libro, Miquel de Palol da otra pista sobre el origen literario de esta novela. 'En el fondo', dice, 'es la historia del doble, que ya ha sido tratada en literatura y en el cine. Tenemos ejemplos como El prisionero de Zenda y Kagemusha. Se trata de la historia del gamberro entrenado para sustituir al príncipe, aunque llega un momento en que no se sabe quién es quién'. Sonríe De Palol y añade: 'Y toda esta historia metida dentro de una trama de subversión del tiempo'.
Quien quiera saber más tendrá que esperar unas semanas, cuando los cinco volúmenes de El Troiacord ya estén en las librerías. Con dodecaedro incluido, por supuesto, y con un fascinante mundo literario oculto en los 1.300 folios de un manuscrito sin duda muy original.

Article publicat a “La Vanguardia” 21/12/01

Un bello sacrificio

Cinco volúmenes, 1.350 páginas. ¿Es El troiacord un libro para el lector de hoy? Les contaré mis impresiones a lo largo de dos semanas. Al final del primer volumen (una historia de suplantación de personalidad, con un prisionero de Zenda del mundo de las finanzas) me sentía como si acabara de escalar una cima. Entre el segundo y el tercer tomo (la trama se complica con revelaciones sobre la secta de los Pelegrinos de Moeris) la lectura me provocó un extraño desasosiego. Me desperté sobresaltado y tuve que levantarme a leer: el día me sorprendió con las aventuras de Jaume Camus y sus formidables coitos. Para perder el hilo después (tras la historia del secuestro del enano al que todos llaman el Tonto-Dios) y dejarme caer en una cierta indiferencia ante una trama que no avanza significativamente. Seguí disciplinado hasta el final del cuarto volumen (números áuricos, derivaciones hacia el misterismo egipcio).
El quinto y último -300 páginas de conclusiones, con una premonición del mundo futuro- devuelve el interés y la claridad. Francesca se enfrenta al dilema de su papel en la conjura y todos salen ganando. El troiacord provoca emociones complejas. Es un bello sacrificio.
Previsiones apocalípticas
A diferencia de lo que sucedía en las obras anteriores -especialmente en El jardí dels Set Crepuscles-, la última novela de Miquel de Palol está encerrada sobre si misma. En El jardí, a partir de las previsiones apocalípticas de economistas, sociólogos y arquitectos, Palol introducía muchos elementos para comprender la realidad de Barcelona en el paso de los setenta a los ochenta.
Aquí se mantienen los componentes principales de aquel universo (el retorno a la aristocracia, la iniciación de los jóvenes, la autoridad de los viejos). La realidad queda más lejana. Toda la acción se desarrolla en el vacío metafísico de grandes mansiones y suntuosos despachos.
Una de las características de la novela son los largos periodos en los que apenas hay acción. En su lugar, diálogos entre personajes que se cuentan sus descubrimientos, trazan planes y confabulan unos contra otros. Estos diálogos pueden llegar a ser muy sabrosos -cuando lo carnal ameniza los muchos saberes de Palol- o derivar en una jerigonza indescifrable. La superposición de distintas voces (con personajes de nombres complicados: Shyam Suk- thankar, Eustachius Monnard, Ummaguma) no ayuda a hacerse una idea de conjunto. Como ya sucedía en "El jardí" el protagonista es un héroe simposiaco, de múltiples personalidades que acaban formando un solo cuerpo.
La imaginación de Palol es muy rica. Una visita a las cavas del Vaticano con el descubrimiento de una máquina lógica, una fábula tropical con una manada de monos antropófagos encerrados en un dodecaedro son muy sugerentes. Las escenas eróticas constituyen un aliciente, que se justifica porque en El troiacord los orgasmos son una fuente de energía cósmica. La erudición, cuando no reclama demasiados conocimientos, ayuda a abrir perspectivas y puntos de fuga. Palol trabaja a partir de la idea del teatro de la memoria, las técnicas de reminiscencia, a las que Francis A.Yates dedicó un estupendo libro. En "El troiacord" la idea de los lugares mnemónicos se combina con las lecturas de la física moderna, las variaciones musicales, las cadenas sexuales, los emblemas alquímicos.
Pocas obras se han escrito en Cataluña más ambiciosas que El troiacord. Ni tampoco más desproporcionadas (habría que remontarse a El pelegrí apassionat de Puig i Ferrater). Es la obra de un superdotado: arquitecto, matemático, geómetra, erudito. Sus libros no siempre atienden a las necesidades de comunicación recomendables en el mundo actual, recuperan para la literatura espacios de trascendencia y transmiten al lector un aliento grandioso

Article publicat a “La Vanguardia” 21/12/01 Julià Guillamón

Palol sin medida

Cinco volúmenes, un total de 1.350 páginas, dan forma desde El troiacord, la última novela de Miquel de Palol, al universo de uno de los escritores más audaces en lengua catalana, autor de obras como El jardí dels Set Crepuscles, Grafomàquia o Igur Nebli. El troiacord, que recupera personajes de El jardí, combina intriga, ciencia ficción, astrología, arte e incluso cine con una erudición muy personal. Concebida por su autor como un "juego", una veintena de personajes transitan por las páginas de la novela en diferentes direcciones. Todo un reto para el lector.
Muchos lectores, al hojear El Troiacord, se habrán preguntado por el significado del subtítulo. ¿Qué coño quiere decir "Doble cinta pentagonal a 20 sobre l'eclíptica en el Dodecaedre"? Se lo pregunto a Miquel de Palol: "Una cinta es una estructura narrativa. Doble quiere decir que se puede leer en dos direcciones. A veinte, porque hay veinte personajes. La eclíptica es la línea en la que se proyecta el plano de rotación de todos los planetas en torno al Sol". ¿Entonces la novela es como un sistema planetario? "No exactamente, El Troiacord es un juego, un modelo de pensamiento, un elemento al cual tiende la materia, y también la historia en sí, el libro."
¿Cómo ha llegado la literatura de Palol a este grado de complejidad y abstracción? A mediados de los años ochenta, los poetas de la generación del Mall se lanzaron a la novela, pero sólo Miquel de Palol y Maria Mercè Marçal culminaron sus proyectos. El Jardí dels Set Crepuscles se editó por vez primera en 1989. Tres volúmenes que se vendían por separado. Hubo pocas deserciones, las críticas fueron favorables. A los dos años, se publicó en castellano. Palol entró a formar parte del clan de Carmen Balcells. La novela se publicó en holandés, alemán e italiano -Einaudi- y de nuevo en catalán, en compacto.
El Jardí prefigura en muchos aspectos El Troiacord. La acción se desarrolla en siete días, a cada día le corresponde un narrador que se identifica con una estrella de la constelación de Orión y con un árbol del jardín simbólico del Palau de la Muntanya. Pero a diferencia de lo que sucede en El Troiacord, los elementos narrativos, tienen un peso fundamental en El Jardí. Historias sentimentales, de bandoleros y piratas, cuentos fantásticos, que elaboran múltiples variantes del tema del yo. Palol se presentaba como un gran constructor, pero también como un narrador excelente. Algunos lectores me han contado que la trama les atrapó hasta tal punto que no se separaban del libro y que lo leían en los semáforos.
En 1994 Palol publicó otra extensa novela, Igur Neblí, protagonizada por un caballero que lograba vencer el laberinto. A continuación caía en desgracia y acababa lobotomizado. La novela hablaba de la imposibilidad del heroísmo, la idea del juego adquiría una dimensión metafísica, a partir de Caballos desbocados de Yukio Mishima y El juego de los abalorios de Hermann Hesse.
El otro referente principal de El Troiacord es Grafomàquia, de 1993. Un cuaderno de ejercicios oulipianos, en el que Palol aplicaba la técnica del contrapunto musical. En Grafomàquia, el lector experimentó en todo su rigor una concepción de la literatura basada en presupuestos teóricos y matemáticos, sin concesiones a los géneros narrativos ni espacio para las emociones. Por sus páginas de complicados algoritmos desfilan muchos de los temas de El Troiacord. Alguna de las piezas se podría considerar un modelo a escala de las estructuras que ha desarrollado en la novela.
Entre Igur Neblí y El Troiacord Palol ha escrito varias novelas breves que se articulan formando un ciclo. Libros que se podrían considerar "alimenticios", con los que ha recibido adelantos, premios y mensualidades que le han permitido vivir sin más preocupación que la escritura. El mejor, L'Àngel d'hora en hora (1995), tiene como referencia las cartas del tarot, pero los elementos simbólicos son menos aparentes que en El legislador (1997) o Consulta a Ripseu (1997). El Troiacord es la summa de este universo.
Todas estas novelas abarcan un amplio periodo de tiempo, desde los setenta hasta el año 2025, cuando se celebra la reunión del Palau de la Muntanya. ¿En qué punto se sitúa El Troiacord?: "Este es un libro inmediatamente anterior a El Jardí dels Set Crepuscles. Algunos de los personajes de aquella novela tienen veinte años menos". ¿Algo así como el ?Episodio uno de la guerra de las galaxias?? "Sí, pero no lo digas mucho, no quiero pasarme los próximos veinte años oyendo hablar de la guerra de las galaxias" (Palol tiene clavado que, a pesar de la complejidad de sus referentes, se hable de él como de un autor de ciencia ficción).
Le comento que los mecanismos de composición de la música barroca (canon, fuga, ricercar) no parecen directamente aplicables a la literatura, que con tanto juego estructural queda poco margen para leer libremente. Palol opina todo lo contrario. "El juego literario por esencia es la interpretación: no hay un texto sino muchos. De acuerdo con esto, lo único interesante que se puede hacer es potenciar la ambigüedad y la polivalencia."
"Conceptual", "conceptualización" son palabras que aparecen continuamente en la charla. "Aquí el mecanismo de muñecas rusas no es narrativo, sino de grados de abstracción. La estructura es un emblema de la historia, la historia es un emblema de la ideología, etcétera." Todas estas cosas se explican en el libro en forma de discusiones -de despacho, de sobremesa, de cama- entre personajes que forman una especie de conciencia colectiva.
Pocos referentes
Al hablar de El Jardí se citaba El Decamerón, La mil y una noches y El manuscrito encontrado en Zaragoza. Esta vez no hay referentes conocidos. El Troiacord es una novela única en su género, casi una utopía literaria. El único modelo son las "sombras" de Giordano Bruno, que ponen en relación recuerdos y lugares. El testimonio más antiguo sobre el arte de la memoria -la historia de Simónides referida por Cicerón en "De oratore"- es uno de los argumentos de El Troiacord.
El teatro de la memoria de Palol integra la iconografía, la astrología, el arte, pero también elementos modernos como el cine. Hay una galería de accidentados que empieza con Faetón y acaba con Nino Bravo. La novela en sí es un modelo mnemónico que toma la forma del dodecaedro. Cada vértice tiene una frase que procede de la "Iliada", de la ética de Spinoza o del Apocalipsis. Se parte de uno de los vértices y se recorre la totalidad del dodecaedro cinco veces. Cada recorrido corresponde a un libro.
Para orientarse en este juego de autorreferencias, Palol propone seguir el índice o tener al lado el dodecaedro de cartulina que se entrega con el ejemplar. "Si monta la figura, el lector entenderá más cosas y se divertirá un poco más." "¿Tú crees de verdad que se divertirá?", le pregunto. "El concepto de diversión es esencialmente subjetivo -replica Palol. Partiendo de la base de que yo me divierto tremendamente escuchando las ?Variaciones Goldberg? y hay gente que se divierte tremendamente bailando samba, hay que poner bajo sospecha esta aseveración mía. En todo caso espero que no vengan a romperme la cara."

Links

http://www.partal.com/aelc/autors/palolm/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]