corpus
literari
|
|
Mercè Ibarz va néixer l'any 1954 a Saidí, població de la comarca del Baix Cinca on hi va viure fins als 14 anys. Va estudiar el batxillerat elemental al seu poble. Mercè Ibarz va ser la primera dona de la seva família que es va poder desvincular de les feines lligades a la terra.Va anar a viure a la capital del Segrià durant tres anys, per estudiar-hi el batxillerat superior i el preuniversitari. Amb els estudis secundaris acabats, es va instal.lar a Barcelona l'any 1971 on es va matricular a Facultat de Ciències de bon començament i en va acabar els estudis formant part de la primera promoció de periodistes amb titulació universitària. L'any 1975 Mercè Ibarz va guanyar el premi de periodisme Crida als escriptors joves, convocat per la revista Serra d'Or, amb un reportatge sobre el Baix Cinca. Amb l'aval del premi, a punt d'acabar la carrera i amb l'experiència adquirida en la revista universitària en què col.laborava, va entrar a treballar al diari “Avui” i va formar part de la secció d'Espanya fins al 1981, coincidint amb l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer. A partir de llavors, i fins al 1986 que va abandonar el diari, va estar adscrita a la secció de Cultura. Després publicà uns articles a la revista “L'Avenç” sobre la història de l'organització terrorista ETA. Fruit d’aquest treball en fou el volum Breu història d'ETA (1959-1979), publicat l'any 1981. L'any 1986 va entrar al “Diari de Barcelona” on es va estar fins al 1989. El primer any va treballar a la secció d'Espanya i, els dos següents, a la de Televisió. L'experiència de tractar els temes vinculats al món televisiu va ser molt profitosa, ja que van coincidir en poc temps diversos canvis que van convulsar el sector audiovisual, com ara els inicis de TV3 i de les televisions privades. Un cop finalitzada l'etapa al "Diari de Barcelona", es va embarcar en una aventura nova, que encara l'ocupa en l'actualitat: va començar a col.laborar a “La Vanguardia” en qualitat de free-lance. Es va especialitzar en periodisme cultural, amb reportatges per a la revista dominical del diari, el Magazine. Posteriorment, i des de la seva creació, col.labora amb articles per al suplement “La Revista”, d'aparició més recent. Entre els seus reportatges de temàtica cultural, destaca una sèrie d'articles sobre museus. El fet de deixar de formar part de la redacció d'un diari va permetre a Mercè Ibarz dedicar més temps a l'escriptura de textos no lligats a l'actualitat diària més estricta. Va escriure una biografia de Mercè Rodoreda, titulada Mercè Rodoreda. Un retrat, que va ser publicada l'any 1991 per l'editorial Empúries, i va iniciar també la composició de textos de creació literària. La seva primera novel.la, La terra retirada (1993), va sorgir arran d'un suggeriment de l'escriptor Hèctor Moret, qui li va demanar un text per publicar-lo a la col.lecció "Quaderns de la Glera", de Calaceit. La novel.la, però, després de publicar se a Calaceit, va cridar l'atenció de Jaume Vallcorba, editor de Quaderns Crema, que la va incorporar al catàleg de la seva editorial, igual que la segona obra de Mercè Ibarz, La palmera de blat (1995). La terra retirada va guanyar, a més, el premi Humbert Torres 1994, atorgat pel l'Institut d'Estudis Ilerdencs i Òmnium Cultural. També en aquesta època va començar a alternar l'escriptura amb la pràctica docent. Entre el 1991 i el 1993 va impartir classes de l'assignatura Redacció periodística a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Quatre anys més tard, es va incorporar a la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, on fa classes de les assignatures Taller de fotografia documental i Història de l'audiovisual a Catalunya. En paral.lel, Mercè Ibarz va redactar la seva tesi doctoral, que, amb el títol "Buñuel documental. Tierra sin pan i el seu temps", se centra en l'estudi de l'obra del director de cinema aragonès. L'any 1996 Mercè Ibarz es va integrar al Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN Club. Ha publicat Cartografies del desig. 15 escriptores i el seu món (1998) i Memòria de l'aigua. 10 escriptores i el seu món (1999). La seva darrera obra és A la ciutat en obres (2002)
A la ciutat en obres
A la ciutat en obres consta detres contes d'un realisme encantat
sobre les transformacions de la ciutat, els amics perduts, la malaltia
i la mort. Les històries de Mercè Ibarz formen part de la
mateixa tradició que els quadres de Feliu Elias, que els contes
de Rodoreda o de Leonora Carrington, que els Mites de Jordi Sarsanedas.
Les experiències reals es transfiguran com en els somnis. A partir
d'una vivència dolor-sa, la peripècia de la protagonista
obre la possibilitat de superar la nostàlgia del passat i l'angoixa
del present amb un esperit constructiu i depurador.
Febre de carrer
Article publicat a “La Vanguardia” el 19/10/2005 per Julià Guillamon
Nueva vida en la ciudad
A la ciutat en obres (2002) Mercè Ibarz dio un giro a su trayectoria. Hasta este momento, su literatura estaba vinculada al Saidí natal, a las formas de vida tradicionales de la Franja, amenazadas de muerte por las subvenciones europeas que obligaban a abandonar la tierra o a trabajarla con cultivos-placebo. La terra retirada (1993) era un reportaje extraordinario, en el que la evocación de un mundo perdido se combinaba con una interrogación sobre los propios orígenes. Al volcar la historia familiar en la ficción surgió un libro de perfil incierto, La palmera de blat la historia de la periodista que viaja a Sarajevo- asfixiaba lo más auténtico de La terra retirada:las evocaciones de personas y paisajes, las descripciones sin objeto. A la ciutat en obres cambiaba de escenario y de método. Ibarz construía una ficción de base autobiográfica y simbólica, que tomaba como punto de partida el dolor por la muerte de dos amigas, con una voz narrativa desprovista de toda afectación. Febre de carrer es respecto a A la ciutat en obres lo que La palmera de blat a La terra retirada: un libro en el que el aspecto emocional ha dejado paso a la construcción literaria, en el que la necesidad de expresar un conflicto íntimo queda en segundo plano frente a la afirmación de una trayectoria de escritora. Es un libro de menos impacto que el an-terior, en el que se nota más el oficio, en el que se adivinan, aquí y allá, algunos trucos. En los dos primeros cuentos, "Dinar a la Boqueria" y "Kilimanjaro", hay una tendencia, tal vez excesiva, a cuadrar la historia, a buscar la coincidencia alucinante, a mostrar la pervivencia del pasado en el presente mediante un objeto mágico (un grabado de Picasso, un broche con una paloma). Pero a diferencia de lo que sucedía con la trama secundaria de La palmera de blat,en los cuentos de Febre de carrer la voluntad de marcar distancias con la propia vida está resuelta con naturalidad. Los ocho cuentos del libro hablan de la capacidad de relación en un mundo cada vez más compartimentado. A propósito de una madre y un hijo que se citan para comer, de una mujer convalesciente y del sobrino de un exiliado que coinciden en el Parc Güell; de tres amigas que se pierden en la noche; de la historia deun jefe de turnos de la compañía de autobuses y de un joven cobrador. "D´aquest costat del claustre" es una narración freudiana, sobre la constitución de la personalidad, que da las claves de interpretación de las otras historias. Salvo en "Dinar a la boqueria", con la historia del Picasso, y Pere el Roig,con la trama sindical, apenas existe en los demás un pretexto argumental sólido. "Estar en el mundo", "Conversaciones, vagabundeos", describen el estar en el mundo de los personajes, que en su ir y venir introducen reflexiones interesantes sobre las razones del éxito de determinadas obras de arte (la fama ha sustituido la calidad, no existe reconocimiento sin una biografía trágica) o sobre la posibilidad de superar la fragmentación social, a partir de un juego de analogías entre el banco del Parc Güell y el juego multicolor de la indumentaria de los turistas. "El carrer trata" de la integración de los hijos de inmigrantes (quien sabe si como respuesta a Joan Sales y a la Mercè Rodoreda de El carrer de les Camèlies),mientras que en Pere el Roig supone una inmersión originalísima en los conflictos profesionales y laborales como materia primera narrativa, en la línea de "El contracte" de A la ciutat en obres. "Viatges d´un dia" y "Una modesta proposició" son cuentos más erráticos, basados en la idea de la excursión moral, que enfrenta a los protagonistas a una realidad cambiante, fluida. "Las fugas de Bach" o la visión del paisaje en la ventanilla abren la mente a nuevas formas de conciencia. Cada una de las historias de Febre de carrer describe la superación de un conflicto y una integración exitosa. Lo que no deja de representar en cierto modo una paradoja. Acostumbramos a identificar el cuento con un acto de violencia (una patada en la boca, como dice Monzó). En los cuentos de Febre de carrer esta violencia no se manifiesta nunca abiertamente, la historia proporciona a los personajes una reparación psicológica. Arrancan de un desequilibro personal (la falta de actividad sexual del protagonista de "Dinar a la Boqueria", el desencuentro con la amiga tras años de vida en común en "El carrer o la mala conciencia de Pere el Roig", que reventó la huelga de autobuses del 69). A través de la relación que establece con la figura del donante (algunos personajes como la inquilina del pasaje S o el fascinante K de "Viatges d´un dia" son casi gurús), el protagonista supera el déficit emocional y se constituye.A la vez, la ciudad supera sus fracturas y desgarraduras y se propone como un renovado espacio de relación. Febre de carrer es un excelente libro de cuentos y una confirmación plena
Article publicat a “El País” el 22/09/05 per Ponç Puidevall
Els detalls significatius
És la sensació que proporciona l’obra narrativa de Mercè Ibarz: des del reportatge novel ·lat de La terra retirada fins els vuit contes que ara reuneix a Febre de carrer, el lector té la certesa de transitar per un espai on el domini del temps està sotmès a les lleis d’una memòria sensible, capaç d’ordir trames i peripècies segons els dictats d’uns detalls mínims tenaçment persuasius, suficientment forts per mantenir i sustentar i alimentar des de dins els arguments i les històries. Els records d’unes formes de vida rurals que s’anaven eclipsant perquè unes conviccions noves enretiraven el pes del passat convencional guiaven els diversos rumbs narratius que omplien les pàgines de La terra retirada; l’aparició sobtada i sorollosa de la barbàrie urbana en les planúries tranquil·les i equilibrades que pertanyen al record de la infantesa i l’adolescència de l’autora era el que fertilitzava el fons de La palmera de blat, una novel·la fallida que posseïa al mateix temps moltíssims punts d’encert; i als tres relats d’A la ciutat en obres —el llibre més desolat i dur de Mercè Ibarz—, el lector assistia a l’escenificació de la resistència moral, gràcies a la percepció fascinada de les coses petites que envoltaven els passos i l’existència de les protagonistes, enfront dels embats caòtics promoguts pels ritmes frenètics i enverinats de la quotidianitat urbana. Com un exercici obligat de fe convençuda en els prodigis benefactors de la memòria immediata o definitivament passada, Mercè Ibarz s’ha esforçat sempre per privilegiar la llum i la claror que li permeten fixar-se en els diminuts motius virtuosos que li ofereixen els dies de cada dia: és el que succeeix en cada un dels contes que ara publica, un compendi madur i seriós sobre les constants que havia anat inspeccionant en els seus llibres anteriors. És també, al cap i a la fi, el que es constata en un passatge de “Kilimanjaro”, un dels contes de Febre de carrer, i que defineix amb exactitud quin és l’esperit que anima el llibre: “La memòria té la facultat d’alterar la disposició i el contingut dels calaixos, i així el dolor es pot transformar, perquè surt a passejar pel decurs del temps, per la voluntat del record i també de l’oblit”. La memòria dels personatges que apareixen en els contes de Mercè Ibarz, efectivament, tendeix a manipular i reconstruir l’experiència acumulada en el passat, tendeix a combatre les trampes del dolor pels errors comesos amb una habilitat estratègica per eliminar els moviments maldestres, tendeix a l’argúcia salvadora de jugar amb l’oblit i amb els recursos favorables de l’evocació: el lector sap que presencia un espectacle que no concorda ben bé amb la realitat que se li insinua, però accepta amb felicitat els raonaments dels personatges perquè l’únic que els mou és la pietat cap als seus fets erronis i equívocs, com si demanessin per favor el gest d’un perdó que no els acusés per l’entotsolament que bandeja la responsabilitat existencial. Amb una prosa aparentment senzilla i de caire intimista que no rellisca mai cap als precipicis de la sensibleria, Mercè Ibarz basa l’eficàcia de les seves històries en la selecció eficaç de la matèria narrativa: a vegades sembla que el conte avanci mitjançant l’articulació pausada d’unes estampes inconnexes, però el lector no s’ha de preocupar mai perquè tot està vigilat per la mà constructora de Mercè Ibarz. I si els contes opten per una estructura fraccionada és perquè la forma del text està íntimament lligada amb el to moral que travessa el llibre: Mercè Ibarz confecciona els contes de Febre de carrer d’acord amb la voluntat epifànica de voler copsar i retenir en la mirada innocent i ingènua dels protagonistes els enlluernaments que susciten els petits detalls significatius de la bellesa. Hi ha, en un segon lloc, un altre aspecte que singularitzen els vuit contes reunits aquí: són històries pouades en els viaranys de la memòria, és cert, són històries que magnifiquen gràcies a la prosa sòbriament poètica de l’autora la felicitat efímera dels instants de plenitud vital, és cert, però també ho és que la seva força estètica prové de la consistència amb què Mercè Ibarz manipula i orienta els fils del relat, de la saviesa que demostra tenir a l’hora de dir o callar fets cabdals en el transcórrer de la història. Febre de carrer pot semblar, en un primer moment, un llibre escrit sense gaire ambició estètica i faltat de caràcter, com si fos un pas intermig o un exercici d’estil a l’espera d’empreses més notables. Però quedar-se en aquest estadi seria un error imperdonable: Febre de carrer és un llibre que opta per avançar i créixer en veu baixa, destinat tan sols als lectors que llegeixen sense pressa i que saben assaborir textos magníficament calculats i pensats sense creure que sigui necessari organitzar cap tipus de rebombori o grinyol per cridar l’atenció de ningú. Partidària de la creació en veu baixa i sense cap concessió a l’estridència estilística, Mercè Ibarz sap emocionar i convèncer
Article publicat a “El País” el 22/09/05 per Fermin Robles
"Em considero una escriptora de proximitat"
L’escriptora i periodista Mercè Ibarz acaba de publicar Febre de carrer (Quaderns Crema), un llibre compost per vuit relats en què narra situacions de canvi i transformació en les vides d’uns personatges “que tenen la necessitat de sortir al carrer i expressar el que senten”. Com explica l’autora, els protagonistes dels seus contes viuen en una situació de desarrelament i senten l’estranyesa de no formar part del corrent principal. A diferència del que passava en títols anteriors d’Ibarz, en aquest llibre no hi ha cap fil conductor clar que uneixi tots els contes, sinó “una varietat de registres més gran i una presència més forta dels personatges”. Febre de carrer és la quarta obra narrativa de Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954), que va fer les primeres passes en la literatura amb una crònica de les transformacions del món rural titulada La terra retirada (1994). Després van arribar La palmera de blat (1995) i A la ciutat en obres (2002). I en aquesta nova entrega, l’autora narra els canvis interiors d’una sèrie de personatges que senten la necessitat de sortir d’allà on es troben. “No es tracta de situacions límit, sinó de moments de transformació en la vida dels protagonistes. Aquesta és una de les constants de les històries que escric, que tracten el present però amb evocacions al passat”, indica Ibarz. Una bona mostra d’això darrer és “Kilimanjaro”, un relat protagonitzat per una dona que ha de tornar a treballar després de dos anys de baixa per una llarga malaltia. Les seves pors, la reincorporació a la rutina i els desitjos de tornar a trepitjar el carrer després d’un dur període de reclusió a l’hospital són alguns dels aspectes descrits per Ibarz. El desig de sortir a l’exterior porta els protagonistes de Febre de carrer a emprendre viatges, físics o interiors, que afavoreixen l’encontre i la interacció amb altres personatges. Això és el que succeeix a “Una modesta proposició”, on tres amigues de procedències diverses que viatgen en cotxe es perden per carreteres secundàries de camí cap a la platja. Allò que en un primer moment suposa un contratemps s’acaba convertint en una oportunitat ideal per intercanviar records i reflexions. A “Pere el Roig”, en canvi, l’autora recupera les memòries d’un delator sindical que al final dels seus dies intenta explicar com va arribar a quedar-se sol a principis dels anys setanta. “Volia posar l’accent en moments del passat recent que han quedat immersos en una nebulosa, com la postguerra o els anys seixanta”, explica. Per l’escriptora, la major font d’inspiració és la vida quotidiana. “Em considero una escriptora de proximitat. Observo què passa al meu voltant, al meu entorn, i em fixo en allò que, en principi, passa desapercebut. El món i el carrer estan plens de personatges”. Ibarz considera que el format del relat és el que més s’ajusta a les històries que ara li ve de gust d’explicar. A més, la seva dedicació al periodisme li ha impedit disposar del temps necessari per repetir l’aventura d’escriure una novel·la. “El relat el pots dur amb tu tot el dia, però la novel·la requereix una concentració més gran. Tot i així, tinc ganes d’escriure’n una, de recórrer el llarg camí que això suposa”, explica l’autora, que reconeix, en canvi, que el periodisme ha potenciat la seva claritat expositiva i la precisió a l’hora de narrar. “La meva professió m’ha ensenyat que cada persona és un món, per això intento que els meus personatges resultin pròxims. La literatura tendeix a mirar els personatges des de dalt, i jo he intentat posar-me a la seva mateixa alçada
Article publicat a “La Vanguardia” el 16/09/05 per Rosa Maria Piñol
Mercè Ibarz habla de exilios y desarraigos en su libro de cuentos Febre de carrer
En su primer libro de cuentos, A la ciutat en obres (2002), Mercè Ibarz describía cambios operados en Barcelona en paralelo a transformaciones de personajes. En Febre de carrer, su nuevo volumen de relatos (editado, como aquél, por Quaderns Crema), la ciudad es tan sólo el escenario donde transcurre la mayoría de las historias (una de ellas está ambientada en Londres). La escritora de Saidí habla en ellas de exilios y desarraigos, a través de una galería de personajes que emprenden itinerarios (físicos o interiores) en los que se desencadenan los recuerdos. "Son relatos sobre personas que se encuentran fuera de su país o bien que, en su propia ciudad, sienten una sensación de extrañeza, extrañamiento, de no formar parte de la corriente principal - explica Ibarz-. Son seres desubicados o dominados por el peso de la historia". Éste es un tema presente en otros libros de la escritora. "Es la incomodidad derivada de la sensación de que la historia va tan deprisa que te parece que el pasado no existe", dice. Los personajes tienen en común "la necesidad de salir al exterior, de estar en la calle, de manifestarse... aunque sea en forma de soliloquios". La calle, los itinerarios que emprenden, son a la vez "un refugio y la ocasión de encontrar interlocutores y poder decirse lo que no pueden decir en casa". Esos viajes (a pie, en coche, en tren, incluso en autobús) activan en muchos casos la memoria. Como en el cuento Una modesta proposició,donde tres amigas de distintas generaciones (una catalana, una inmigrante serbia y una argentina), que se dirigen en coche a la playa, se pierden, y la excursión imprevista por carreteras secundarias desconocidas se convierte de modo espontáneo en un rico intercambio de confesiones y rememoraciones. Otras veces la escritora parte de vivencias personales o de gente que ha conocido para dar forma a la historia de ficción: es el caso del periplo de dos niñas por un pueblo en D´aquest costat del claustre. Estudiosa y biógrafa de Mercè Rodoreda, la narradora deja que su huella se note a veces. Como en el cuento "Kilimanjaro" - el paseo catártico de una mujer convaleciente por el Parc Güell-, que es "un homenaje a uno de los relatos de Rodoreda". Ola historia titulada "Dinar a la Boqueria", donde una madre y su hijo evocan, al rehacer la historia de un grabado erótico de Picasso que él se dispone a comprar, a la colonia de exiliados catalanes de Roissy-en-Brie, entre los que se encontraba la autora de La plaça del Diamant. En todos los casos, Mercè Ibarz propicia climas íntimos, atmósferas que favorezcan la confidencia y el diálogo entre los personajes. "Me interesa el mundo de las relaciones y la literatura es un campo idóneo para hacerlas posibles", señala. La escritora se remonta, en dos de las narraciones del libro - El carrer y Pere el Roig-, a momentos de nuestra historia reciente, concretamente los años sesenta y setenta: uno es una "excursión moral" a los escenarios de Montjuïc que acogieron a una parte de la primera oleada inmigratoria; otro habla del orgullo obrero y sus contradicciones a través del ambiente -pasado y actual- de unas cocheras de autobuses urbanos. "Hay muchas capas de la historia que están quedando sepultadas, y una son los años sesenta y setenta. Ahora no se habla de clases sociales, de diferencias sociales, de cómo los límites de la igualdad se ampliaron en aquel momento, y los hijos podían realizar muchas cosas que sus padres no habían podido lograr. Creo que el tema se trata poco colectivamente, y tampoco en la literatura, aunque sí se estudie sociológicamente. Por eso me ha gustado darle aquí presencia literaria", concluye la autora.
Entrevista publicada al diari “Avui” l’11/07/02 per Lourdes Domínguez"
Exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent
"Feia
set anys que Mercè Ibarz (Saidí, 1954) no ens oferia una
obra de ficció: el 1993 va publicar en una edició local
de la Franja La terra retirada (una crònica sobre les transformacions
del món rural) que l'any següent va passar al fons de Quaderns
Crema, i, el 1995, la novel·la La palmera de blat, també
a Quaderns Crema. Però els anys transcorreguts no semblen preocupar
aquesta periodista i autora que, a l'hora d'escriure ficció, ha
optat per prendre's tot el temps que necessita, ja que no pot fer-ho quan
exerceix de periodista (ja se sap, per allò de l'exigència
d'immediatesa que requereix l'ofici: val a dir també que, entremig,
ha publicat un llibre i diversos estudis sobre Luis Buñuel i el
documental que va rodar a Las Hurdes als anys trenta).
A la ciutat en obres, Mercè Ibarz hi aplega tres relats
sobre la vida quotidiana que tenen lloc dintre dels límits de la
Barcelona antiga. Espais com ara l'Eixample, el barri de Sant Antoni i
el Parc de la Ciutadella serveixen d'escenari a tres històries
que recreen els canvis interiors de la ciutat i de les persones i que
ens conviden a fer un passeig per alguns barris barcelonins.
ELS TRES RELATS
En
el primer relat, titulat "En un mar vegetal", Bruna, l'amiga
perduda del passat, reapareix entre les plantes de l'umbracle del parc
de la Ciutadella, en un retrobament marcat pels tocs onírics. A
"Fragilitat de les parets", la solidaritat veïnal neix
entre els veïns d'una escala d'un edifici de l'Eixample quan una
humitat passa d'un pis a un altre. Finalment, a "El contracte",
l'autora reflexiona sobre com el pas del temps acaba alterant les relacions
amb antigues amistats del passat quan la protagonista (casualment? una
periodista free-lance) decideix acceptar una feina fixa en una revista
de cosmètica on retroba vells amics de joventut.
A més a més d'haver-li donat títol a l'obra, l'escenari
urbà barceloní també proporciona continuïtat
als tres relats, unes històries que mostren en part la transformació
dels edificis, la lletjor d'algunes de les noves façanes o la desaparició
d'elements modernistes i noucentistes que comporta l'urbanisme contemporani.
Al mateix temps, els relats d'Ibarz parlen dels amics perduts, de la malaltia,
de la mort, de les relacions laborals i professionals, de la lletra petita
dels contractes morals, emocionals i sentimentals que establim amb les
persones que tenim més a prop. Tot, però, escrit sense nostàlgia,
perquè, evidentment, no totes les transformacions són dolentes.
L.D.
Més enllà d'estar situades a Barcelona, què tenen
en comú les tres històries d'A la ciutat en obres?
M.I. Són relats sobre la vida quotidiana que comparteixen un cert
clima vital, entre la desorientació i la presa de decisions. Històries
sobre allò que fem cada dia o allò que tenim més
a la vora, a l'abast de la mirada. Una part important del llibre s'escau
en una illa de cases de l'Eixample, on visc des de fa més temps.
Són, en certa manera, relats barcelonins microscòpics. Sense
haver-ho planejat, posteriorment m'he adonat que la Barcelona d'aquest
llibre és la dels límits de la ciutat antiga: la Barcelona
de la Ribera, de Sant Antoni i de l'Eixample.
L.D. Tenia ganes d'escriure sobre Barcelona?
M.I. Sí, però no enfocant-la des de la perspectiva dels
seus grans relats històrics i mítics. Ara no m'interessava
dir la meva sobre els canvis espectaculars de la Barcelona del tombant
del segle XIX, ni tampoc dels anys de la Guerra Civil o de la postguerra.
Ni tan sols dels canvis provocats arran dels Jocs Olímpics, aquesta
gran epopeia de propaganda que la ciutat viu des d'aleshores. Escric des
de l'experiència i la meva Barcelona no és la de la propaganda.
Més aviat exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent.
L.D. Vol dir que sempre treballa a partir de material que vostè
ja ha viscut?
M.I. No escric tant sobre la meva experiència com a través
d'ella. És un matís important en el meu cas. Viure les coses
per un mateix, i no per delegació, és bàsic per a
mi a l'hora d'escriure. Els temps són massa alienats com per renunciar
a l'experiència... La faig servir com a vehicle, com a motor i
transport del relat. A La terra retirada i a La palmera de blat, les narradores
es desplacen en cotxe, mentre que, a A la ciutat en obres, caminen i caminen.
I així, badant, a peu o en cotxe, paren atenció a allò
que passa al seu voltant, fent servir tant la consciència com la
imaginació.
L.D. Per què ha titulat el llibre A la ciutat en obres?
M.I. M'interessen els moments de canvi. Escric des d'un punt de vista
no fix. Per això el cotxe i el caminar que deia. Als meus llibres
anteriors la quotidianitat és evocada, forma part del passat, o
bé és conseqüència del viatge, del retorn al
lloc dels orígens. A la ciutat en obres està més
centrat en la quotidianitat del present, en els canvis i els procesos
d'ara, per bé que, com en els altres llibres, hi ha un flux continu
de present i memòria. A la ciutat en obres indaga en els moments
de quietud de la vida quotidiana i els espais que la gent crea: espais
propis, dins i fora de les cases, i entre la gent mateixa. Em semblen
imprescindibles per sobreviure en un món més i més
voraginós, gairebé selvàtic.
L.D. La Barcelona que vostè mostra és relativament poc
coneguda...
M.I. No volia parlar de les grans transformacions de la ciutat dels darrers
anys, sinó d'allò que no canvia o que si ho fa, només
és degut a un procés de maquillatge, com a l'Eixample i
les façanes restaurades. Dels canvis oficials, ja en parlen prou
les institucions de tota mena. Parlo més aviat de certs processos
interns de les persones, sense els quals una ciutat que té tantes
cases abandonades i en mal estat com Barcelona no podria tirar endavant.
Per això cal entrar als interiors, no quedar-se només a
les façanes.
L.D. En alguns dels seus contes sembla que no distingeixi gaire entre
realitat i somni...
M.I. Ja se sap, tant real és allò que somiem com allò
que veiem o desitgem... I sovint es somia despert. Quan s'és amb
algú, o en un paisatge o lloc, privat o col·lectiu, sempre
hi ha ocasió d'exercir aquesta mena de doble visió. Depèn
de l'atenció que s'hi pari. És una doble mirada que s'assembla
a la dels somnis, tan indicadora de la realitat com ho són els
somnis. Per a mi és la veritable imaginació.
L.D. Creu que els tres relats d'A la ciutat en obres tenen prou
unitat per ser llegits com una novel·la?
M.I. Algú m'ho ha dit, sí, però no analitzo gaire
els meus llibres en aquest sentit. La lectura és un acte creatiu!
L.D. Sempre ha tingut molta cura del llenguatge. A les seves obres
anteriors, utilitzava una llengua més rural i dialectal, mentre
que en el seu darrer títol, és més moderna, més
urbana...
M.I. La gent parla segons la seva condició, el seu lloc en el mapa
i unes quantes coses més. En aquest sentit, cada obra té
les seves exigències i l'ofici d'escriure és trobar la forma
i el to. A La terra retirada i a La palmera de blat hi ha una voluntat
conscient de narrar una terra i una gent que no havia estat mai escrita
i narrada, mai. Fins que van aparèixer els llibres de Jesús
Moncada i altres escriptors, entre els quals em compto. En el meu cas,
és el micromón de Saidí i Fraga, a la Franja.
L.D. I a A la ciutat en obres?
M.I. També la llengua urbana inclou avui moltes persones i paraules
que no han estat encara escrites... És un gran personatge, la llengua
urbana actual. Potser un dels més inexplorats en l'actualitat,
fins i tot per als qui vivim en una ciutat aparentment bilingüe.
Dic aparentment perquè Barcelona continua sense tenir clara la
dinàmica català-castellà i, a més, els temps
imposen un territori sonor i expressiu més i més dens, ja
sigui per la mundialització econòmica o per l'emigració
social. Tampoc és bilingüe la ciutat perque les comunitats
lingüístiques estan configurant, em penso, un nou mapa urbà
barceloní, sovint de guetos lingüístics que no són
tant barris físics com mentals, dominats per la por a perdre posicions
socials o a no accedir-hi mai. És un mapa urbà tan o més
significatiu que el nou mapa urbanístic que es perfila en aquest
principi del segle XXI, que és quan la cosa va de debò.
A la ciutat en obres, la llengua parlada intenta ser un personatge. I,
com que tot el llibre té un aire finisecular, centrat en part en
la presència del passat en el present, he fet servir el millor
registre oral que he pogut. He donat als meus personatges, que no són
precisament triomfadors, el registre d'una llengua parlada amb ganes,
sense mandra mental ni lingüística. Els ho devia, són
gent que m'ha donat molt...
L.D. I per què precisament la llengua parlada?
M.I. Els meus personatges sovint estan sols, parlen sols. No es queixen,
viuen. Poden fer-ho perquè procuren no perdre el contacte amb ells
mateixos. La paraula és el seu pont principal de contacte, amb
ells mateixos i amb els altres. Per això m'anava molt bé
narrar a la manera clàssica, antiga, oral, en què tant important
és la manera d'explicar com la d'escoltar. És un recurs
que la literatura moderna ha reprès un i altre cop perquè,
en certa manera, exigeix la mateixa consciència que en els temps
més antics, tant en els autors com en qui llegeix. Confio molt
en les capacitats de la lectura. Escriure és per a mi en aquest
sentit una forma de relació, tant o més que una forma d'expressió.
L.D. ¿La preocupació que té pel llenguatge fa
que el seu ritme de producció sigui lent?
M.I. Només en part. Em preocupa més decidir sobre què
vull escriure. Mentre que reescriure, ah, això és adorable,
és el millor... Podria ser més productiva, sóc periodista
i estic acostumada a treballar ràpid, però el periodisme
m'ha donat, entre altres coses, l'exigència de la precisió.
Quan faig literatura, em prenc tot el temps que calgui, no vull presses.
L.D. És dels autors als quals les històries se'ls imposen?
M.I. La gent que escrivim, tant la professional com la que, com jo, no
en som, no tenim més remei que escriure allò que ens toca.
Els uns per uns motius, els altres per uns altres. La diferència
és només de contracte, i de temps. Pot ser que projecti
i comenci moltes coses, però només acabo les històries
de les quals no puc escapar, les que en certa manera m'obliguen elles
mateixes a escriure-les.
L.D. Com se li imposa un argument, doncs?
M.I. Parteixo molt de l'observació. La gent i les històries
van entrant dins meu. Fins que arriba un dia que per força els
he d'abocar a l'ordinador i tenir bona cura del seu futur. Fins aleshores,
deixo fer.
L.D. Sempre havia volgut dedicar-se a l'escriptura?
M.I. Des de ben petita, sí. Però, al mateix temps que vaig
saber que volia escriure, se'm va imposar la idea que volia tenir un ofici.
Ja aleshores feia cas d'aquestes imposicions. Per això vaig decidir
ser periodista. Per escriure.
L.D. El periodisme li serveix a l'hora d'escriure ficció?
M.I. M'ha donat el que més volia o necessitava, un sentit relacionador
de les coses i, molt especialment, les tècniques i la decència
per tractar la gent, per escriure dels altres. Vaig començar en
el periodisme professional el 1976, en uns anys molt instructius. I he
tingut la sort de practicar un periodisme que m'ha fet veure, ja fa temps,
que cada persona és un món. Potser ho hauria fet igualment,
però em penso que és gràcies al periodisme que escric
sobre gent comú, de carn i ossos, i no sobre personatges que són
prototipus o autòmates.
L.D. ¿S'atreviria a afirmar que necessita escriure per viure?
M.I. Esclar que sí, quina raó hi hauria per escriure si
no? Però, val a dir que mentre no escric, no pateixo per no fer-ho:
sóc feliç llegint. Quan començo a patir perquè
no escric, encara sóc més feliç: vol dir que ha arribat
l'hora de posar-m'hi, de deixar anar les històries que s'han anat
covant a dintre meu.
L.D. Potser llegeix més que no escriu?
M.I. A temporades, sí. Val a dir que també faig classes,
a la Universitat Pompeu Fabra, i això vol dir llegir i llegir,
estudiar. Però, tornant a la literatura, darrerament m'han impressionat
dos títols que m'hauria agradat fer, certament. Estic contenta
perquè ja estan fets, perquè ja existeixen. Un és
Lo real, de Belén Gopegui, una autora que segueixo i admiro.
És una història que se m'hauria pogut imposar a mi, en certa
manera. Ella ho resol d'una manera formidable. Dóna noves perspectives
per comprendre la corrupció moral i política dels anys 80
i, sobretot, permet entendre unes transformacions molt singulars del paisatge
agrícola espanyol que són resultat, precisament, d'aquesta
corrupció. Un altre llibre boníssim és La qüestió
de Bruno, d'Aleksandar Hemon. Aquest sí que no l'hauria pogut escriure:
ni sóc bòsnia ni exiliada. És extraordinari. D'una
gran vitalitat literària, sense ni una gota de queixa, amb molts
registres.
L.D. Ja està preparant un altra obra?
M.I. De moment, continuo amb contes i barrejant gèneres. Però
ja veurem. Bona part dels meus propòsits com a narradora estan
en relació amb com va evolucionant aquest moment tan vertiginós
de tots plegats. Miro de resistir al vertigen i a la voràgine donant-me
temps. Torno a dir que no m'interessa escriure sobre personatges autòmates
que funcionen segons guions molt establerts. En un món cada vegada
més destructor, més boig, intento escriure des d'un punt
de vista constructor. Però, a diferència del constructivisme
clàssic, el de primers del segle XX, que era tan veloç,
ara toca no anar de pressa. Per tal de construir alguna cosa m'ensumo
que ara cal la no-acció, fins i tot. Per tal de saber què
narrar.
Article publicat a “La Vanguardia el 07/04/2002 per Julià Guillamon
Vida y muerte de los barceloneses
En
1986 el Museu d'Art Modern organizó una retrospectiva del pintor
Feliu Elias. Recuerdo un cuadro en el que un hombre en camiseta miraba
por una galería del Eixample y otro en el que una chica aparecía
con el delantal "fent neteja". De tan objetivo, el realismo
de Feliu Elias resultaba inquietante. Un cubo de zinc, una bombilla, un
helecho medio muerto en su maceta se transfiguraban, ya no eran objetos
cotidianos, naturales, sino representaciones ideales que invitaban a la
transcendencia.
Los tres relatos que integran el libro de Mercè Ibarz A la ciutat
en obres forman parte de la misma tradición que los cuadros
de Feliu Elias. Son historias que se desarrollan bajo una luz artificial:
un día claro y ventoso, una noche de luna llena, una gloriosa mañana
de sol. Al filo de mediodía, cuando no hay sombras, los poderosos
declinan el poder que ejercen sobre nuestra existencia. Es la hora de
los viejos poéticos, recluidos en un clima de condensación
vital que favorece la aparición de fantasmas del pasado: Bruna,
la amiga perdida; Christine, la chica que murió de cáncer;
Maria, desaparecida después de tantos años.
Cada cuento propone un recorrido por Barcelona. Por el paseo Sant Joan
hasta el umbráculo de la Ciutadella, por el interior del inmueble
laberíntico hasta la azotea, por el Eixample, en zigzag, hasta
el mercado de Sant Antoni. El componente pictórico es evidente.
Las influencias de la nueva objetividad, del surrealismo de Dora Maar
o de Remedios Varo se completan con referencias a las creaciones ópticas
de la modernidad: un Braque cubista que recuerda un paisaje de las Filipinas,
una estampa -¿un Magritte?- que subraya la paradoja de este mundo
de luces y contraluces, fragmentado, pero en trance de recomponerse en
ensoñaciones oníricas e imágenes dobles.
Las historias de Mercè Ibarz hablan de los amigos perdidos, de
la enfermedad y la muerte, de la ciudad que se transforma, del acto fallido.
En el último de los cuentos, "El contracte", la protagonista,
que lleva años trabajando como "free lance", acepta un
empleo fijo en una revista de cosmética. Cuando se dirige al trabajo
encuentra a su antigua compañera de piso. Está enferma.
Los ataques de epilepsia escondían un tumor cerebral. El lector
no tiene por qué saber que estas cosas forman parte de una historia
real, que la revista de cosmética -qué ironía- es
el "Diari de Barcelona" y que una periodista amiga, Dolors Palau,
tenía los mismos síntomas que María. Al lector le
basta con la audacia de la prosa, con la atmósfera "que es
pot tallar", con la complejidad emocional y moral que se respira
en estas páginas. Pero es bueno que sepa que en los cuentos de
Mercè Ibarz la experiencia real se transfigura como las imágenes
de los sueños, que a partir de una vivencia dolorosa, la peripecia
de la protagonista abre la posibilidad de superar la nostalgia del pasado
y la angustia del presente, con un espíritu constructivo y depurador.
La profesionalización de la literatura catalana nos ha llevado
a un pacto de vulgaridad. A la ciutat en obres sale de dentro.
Mercè Ibarz es nuestra mejor autora y éste su mejor libro.
Article publicat al diari “Avui” el 08/04/02 a cura de Jordi Capdevila.
Mercè Ibarz recrea els canvis interiors de la ciutat. La periodista i escriptora reuneix tres relats de vida quotidiana en el llibre A la ciutat en obres, situat a l'Eixample
Encara
que pot semblar estrany, no és una novel·la ni un llibre
de contes, sinó un aplec de tres relats que tenen en comú
històries de la vida quotidiana de l'Eixample barceloní.
Són cent pàgines que deixen entreveure que "hi ha molta
més qualitat de vida interna que de façana", per això
la narradora presta "molta atenció a la vida quotidiana, a
les coses petites de cada dia".
Ibarz creu que està de sort, ja que té un editor que no
creu en encotillaments de gènere. "Jo sabia què volia
explicar, tenia les històries clares. Vaig tirar pel dret i vaig
escriure de la manera més idònia per fer comprendre aquestes
històries: m'és igual si són contes o novel·la.
L'únic que m'interessa és que el que escrigui arribi al
lector".
En A la ciutat en obres hi ha la transformació d'una ciutat,
més ben dit de l'Eixample, però també hi ha "la
transformació d'una generació, la meva". Està
escrit "sense nostàlgia", perquè "no puc
tenir nostàlgia de la ciutat que teníem als anys 70".
I més que una crítica social o política, el llibre
vol deixar clar "la fragilitat dels pactes privats, de l'amistat,
de la meva generació".
En el primer relat, "En un mar vegetal", es narra el retrobament
de dues amigues a l'umbracle de la Ciutadella, amb un cambrer de taverna
deliciós, un personatge secundari molt encertat. La humitat que
passa d'una casa a l'altra és motiu de solidaritat veïnal
i protagonitza "Fragilitat de parets", mentre que "El contracte"
reflexiona sobre l'intent de recuperar antigues relacions.
En aquest aprofundiment de la vida quotidiana, Ibarz ha treballat tant
l'explicació de les històries com la manera de narrar-les:
un llenguatge directe, clar, senzill i sonor. "Sempre he tingut molta
cura del llenguatge. En els meus anteriors llibres de ficció el
llenguatge narratiu havia de ser rural, dialectal, ja que les accions
passaven en pobles de l'interior. En aquestes narracions, he volgut escriure
a la manera oral, antiga, com quan qualsevol persona parla als seus coneguts.
Hi ha protagonistes grans i amb la seva paraula he volgut fer un homenatge
a les generacions aventureres d'abans de la guerra", explica. "Sap
greu que la llengua s'empobreixi en la literatura", afegeix l'autora,
que si bé troba lògic que es vagi creant una llengua d'ús
estàndard a causa de la televisió, opina que alhora "cal
conservar la llengua viva, musical. Encara hi ha gent que parla molt bé
i l'oïda ho agraeix".
Mercè Ibarz (Saidí, 1954) és autora de La terra
retirada (1994) i La palmera de blat (1995). També ha
publicat dos llibres d'assaig, un sobre l'obra de Mercè Rodoreda
i un altre sobre Buñuel.
Article publicat al diari “Avui” el 18/04/02 per Aida Segura
La
terra retirada, la ciutat conquerida
Mercè
Ibarz ara viu a Barcelona. S'ha allunyat, encara que només sigui
literàriament, de Saidí. Aquest poble de la Franja de Ponent
on va néixer era el protagonista de les seves dues anteriors novel·les,
també publicades a Quaderns Crema. La terra retirada se
centrava en els canvis que havia patit la zona en passar del secà
al regadiu: la substitució del bestiar per la fruita i amb ella
l'arribada dels calers i la possibilitat d'anar a estudiar a ciutat. La
palmera de blat, ja més novel·la que reportatge novel·lat,
posava l'èmfasi en les particularitats dels habitants del poble,
explicant la història d'una periodista que ha de tornar a casa
per enterrar el seu avi. Entremig d'un component oníric destacable,
una constant en la seva obra, Ibarz reflexionava sobre la guerra de Bòsnia.
A A la ciutat en obres, format per tres peces autònomes
però que tenen més d'un element en comú, l'autora
continua demostrant les grans possibilitats literàries que veu
una persona sensible en les coses aparentment banals i quotidianes. Al
primer relat, "En un mar vegetal", s'intueix el retrobament
en els somnis i en la realitat de dues amigues a l'umbracle de la Ciutadella,
un "dia de fronteres entre l'il·limitat i l'esdevenidor".
Hi apareix també un vell taverner viatger, que sent en la pintura
cubista de Braque les terrasses d'arròs de les Filipines, "d'una
bellesa i d'una perdició molt grans".
"Si els edificis de la ciutat poguessin parlar no podríem
dormir. Dormim perquè les cases tenen pietat de nosaltres",
llegim a "Fragilitat de les parets". Una taca d'humitat serveix
d'excusa per recordar una amiga morta de càncer i reflexionar sobre
les transformacions urbanístiques de la ciutat, "que no deixen
ni estendre roba, ni veure cossos a la finestra pensant en les seves històries,
ni mirades xafardejant la cosa pública". Buscant l'origen
de la taca, la protagonista coneixerà una inoblidable "filòsofa
d'escala", vella i cega.
En l'últim relat, "El contracte", una periodista sacrifica
la llibertat que li dóna treballar d'autònoma a canvi de
la vella aspiració de catorze pagues l'any i vuit hores diàries.
El primer dia de feina com a redactora en cap d'una publicació
es troba amb una amiga, antiga activista política i cultural. Mentre
la protagonista veu com s'esfondren els seus somnis d'aconseguir un contracte
laboral, la seva amiga es va morint d'un tumor al cap. I a darrere hi
ha el pas del temps que espatlla les relacions i la gent, i una reflexió
subjacent sobre l'explotació en el món del periodisme, amb
la seva caterva de becaris que perden l'esperit crític i els pantalons
per quatre rals.
DISTANCIAMENT
Quan d'aquí a uns anys vulguem saber com era la vida en la Barcelona del tombant de segle, de portes endins i de portes enfora, podrem rellegir aquestes tres peces a mig camí entre l'evocació poètica i la crònica social. Escrites amb una certa fredor i un cert distanciament, això sí. Però són la fredor i el distanciament de l'elegància, d'una prosa distingida i de gran qualitat.
Article publicat a “El Periódico” el 07/06/02 per Vicenç Pagès Jordà
La dissolució de les fronteres
La
trajectòria literària de Mercè Ibarz (Saidí,
Osca, 1954) és peculiaríssima. S'inicia el 1981 amb una
breu història d'ETA, continua 10 anys més tard amb un llibre
sobre Mercè Rodoreda i prossegueix, en una conquesta gradual del
subjectivisme, amb un treball a l'entorn de la ficcionalitat dels programes
documentals, amb una narració autobiogràfica com és
La terra retirada i amb la novel.la La palmera de blat.
És temptador sostenir que l'obra d'aquesta autora té com
a eix el concepte de frontera --espai que uneix i que alhora separa--,
tant la geogràfica com la que limita el periodisme i la literatura,
la informació i la recreació. Amb les tres narracions breus
d'A la ciutat en obres ens ofereix un nou acostament a la dissolució
de tres barreres de primer ordre: la que separa el somni de la vigília,
la que s'estableix entre el que és pròxim i el que és
llunyà, i la que divideix el present i el passat. Per moure's en
aquest terreny calia recórrer a un llenguatge fronterer, oníric
però també creïble, que partís d'una realitat
coneguda però recombinant-la d'una manera personal, que es basés
en la primera persona però sense excloure el trànsit al
fantàstic. Per escriure aquesta obra, Ibarz s'ha servit d'una prosa
que mereix l'adjectiu poètica, especialment per la capacitat de
transportar el lector.
Els grans autors del segle XX ens han familiaritzat amb el narrador intern
que, furgant en els atzars de la quotidianitat, assoleix revelacions que
transmet a uns lectors que, al capdavall, no són gaire diferents
d'ell mateix, ja que també estan disposats a deixar-se sorprendre
pels intersticis que presenta la realitat. Ibarz ens guia amb sinuosa
senzillesa pels racons més inexplorats de la ciutat, que és
com dir de l'ànima.
http://www.escriptors.com/autors/ibarzm/
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra Premis. Teatre. Traduccions. E mail.
http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.asp?i=182
Mercè Ibarz a Escritoras.com
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]