Biografia

Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939) Estudià filosofia i lletres i periodisme. Col·laborador habitual en un gran nombre de revistes i a la premsa diària, ha conreat gairebé tots els gèneres, bé que l'assaig i la novel·lística constitueixen els eixos de la seva activitat literària. Ha escrit algunes de les seves obres en català. Els seus assaigs mostren sempre una forta dosi de contestació a l'ordre establert i un clar compromís polític amb posicions d'esquerra, tònica que impregna també la resta de la seva producció i que sovint l'ha portat a adoptar la forma de pamflet o de manifest: Manifiesto subnormal (1970), Crónica sentimental de España (1971), document irònic i nostàlgic de la postguerra espanyola, La penetración norteamericana en España (1974) i l'al·legat contra el neoliberalisme contemporani Panfleto desde el planeta de los simios (1995), etc. En la novel·lística s'ha decantat amb preferència pel gènere negre, i ha creat la figura del detectiu Pepe Carvalho, protagonista de molts dels seus relats policíacs: Yo maté a Kennedy (1972), Tatuaje (1974) Los mares del sur (premi Planeta 1979), Asesinato en el Comité Central (1981), Los pájaros de Bangkok (1983), El balneario (1986), etc. A banda, en El pianista (1985), s'interroga sobre el paper de l'artista en la societat; en Galíndez (1990, premi nacional de Narrativa 1991 i premi Europa de literatura (1992), construïda a partir d'un persontage real, ordeix una intriga política. En Autobiografia del General Franco (1992) construeix una versió personal del dictador i El estrangulador (1994, premi de la Crítica) és una història rocambolesca en un univers kafkià. A banda, és autor també de poesia (Una educación sentimental, 1967; Praga, 1982; Pero el viajero que huye , 1991, etc.) de caire autobiogràfic, així com d'obres teatrals (El viaje, 1989; textos del musical Flor de Nit, 1992, etc.), de reportatges i entrevistes (Mis almuerzos con gente inquietante, 1984) i d'obres de tema divers (L'art de menjar a Catalunya , 1977; Barcelones, 1987, etc.). Fou membre del comitè central del PSUC. El 1991 li fou atorgat el Premio Nacional de Narrativa 1991 per la seva novel·la Galíndez. S'endinsa en el món del teatre després de l'èxit aconseguit a França amb l'adaptació el 1989 de la seva obra El pianista. El mateix 1989 aquesta obra és estrenada, en català, al Teatre Romea, i el 1991 presenta el seu primer text teatral original en català, el musical Flor de nit, per a la companyia Dagoll- Dagom. El 1992 publicà Autobiografía del general Franco. Ha continuat la seva obra narrativa amb El estrangulador (1994, premi de la Crítica). També ha publicat el llibre de poemes Pero el viajero que huye (1991), Panfleto desde el planeta de los simios (1995), un al·legat contra el neoliberalisme contemporani, i Un polaco en la corte del rey Juan Carlos (1996). El 1995 li fou concedit el Premio Nacional de les lletres espanyoles pel conjunt de la seva obra i el 1996 es reedità tota la seva novel·la negra basada en el personatge de Carvalho.

Obra

Milenio

Sabotaje olímpico

Manuel Vázquez Montalbán narra la història dels Jocs Olímpics de Barcelona des de la perspectiva d'un any després. Carvalho ha tancat el seu despatx de La Rambla. A casa seva de Vallvidrera pretén escapar a la pressió de les multituds olímpiques que l’empenyen "al voral dels cotxes deprimits que no volen córrer perquè han deixat de creure en la carrera". Però el seu somni acaba aviat. És requerit per investigar un presumpte sabotatge olímpic. Johnson ha recorregut els 100 metres llisos en sis segons i quatre dècimes. I el que és pitjor, el 40% dels atletes negres no són negres. A partir d'aquí es desencadena la bogeria. "És una novel·la al·legòrica en clau de farsa, que és una opinió sobre la cultura de la imatge i del simulacre. Darrere està la tesi d'uns JJOO o d'una Expo com manifestació cultural del simulacre portada fins a la seva última possibilitat: un disseny fet a mitges per Mariscal i Walt Disney". Tot està permès. Fins i tot que un submarí dissenyat per Mariscal (que sembla un sabata de tebeo i es posa en marxa pel simple mecanisme de fer brrruuummm, brrruuummm] solqui el Mediterrani a la recerca d'un idealista que intenta trobar nedant les restes de la marina marxista leninista "Bo, admeto que aquest és un petit homenatge al Submarí groc" i és possible que Bush i Quayle vulguin bombardejar Barcelona perquè la confonen amb Bagdad? "Claro, no saben on està Bagdad ni on Barcelona. Pot semblar una exageració, però jo no les tindria totes amb mi". Els personatges que secunden a Carvalho, reals i inventats al mateix temps, no tenen deixalla: un rei Joan Carles que "redacta ell mateix un curs intensiu de formació professional permanent per a reis i príncips en actiu"; un Joan Antoni Samaranch, "primer franquista que arriba a la categoria de català universal"; un Corcuera amb "aspecte de picador de toros amb mala llet"... "Utilitzo als personatges no com són realment, sinó a partir d'una imatge en clau d'humor, com figures mediàtiques. Hi ha un ús emblemàtic del disseny de tota aquesta gent per fer una sàtira de la cultura dels Jocs Olímpics, des de la perspectiva d'un any després, en que tot triomfalisme desapareix davant el fracàs i la impotència de veure que no anem en AU, sinó en tartana. És una interpretació irònica a través de l'especial mirada de Carvalho, que ja era nihilista abans i que cada vegada es sent més melancòlic". Carvalho només accepta investigar el sabotatge olímpic a canvi de que enderroquin la torre de comunicacions de Foster que han construït al costat de la seva casa en Vallvidrera. I no és d'estranyar que estigui enfadat. La torre provoca interferències en la seva línia telefònica, en el seu televisor..., i diuen que quan bufa el vent, els cables sonen com cordes de violí.

Erec i Enide

Erec i Enide contraposa dues experiències vitals molt diferents: la d'un prestigiós catedràtic de literatura a l'espera del reconeixement definitiu i la del seu fillol, un noi apassionat que, mogut pels seus ideals, treballa amb la seva nòvia per a una ONG en un conflictiu país centreamericà. El desencís vital, la futilitat de les ambicions professionals, la necessària solidaritat amb els més desafavorits i els ideals com a referents ètics que donen sentit a les nostres vides són alguns dels temes que Vázquez Montalbán planteja en una novel.la que, com totes les seves, ens obliga a reflexionar sobre nosaltres mateixos.

Los mares dels sur

Los mares dels sur és una de les novel·les protagonitzades pel detectiu Pepe Carvalho. Aquest viu a Barcelona i es mou entre les diferents capes de la societat espanyola. En aquest ocasió la policia persegueix primer en cotxe i després a peu a uns delinqüents que han robat un cotxe. Un dels lladres es troba amb el cadàver del financer català Carlos Stuart Pedrell. Una estranya pista inicial la descobreixen en unes línies escrites en italià en un paper que troben en el cadàver: "più nessuno mi porterà nel Sud", i una segona quan es descobreix que els seus familiars l'imaginen de viatge per les illes de la Polinèsia. La vídua proposa a Carvalho que s'encarregui del cas, pel qual el detectiu li demana una elevada quantitat de diners. Va descobrint, peça a peça, que el milionari és un home capriciós que pretenia emular Gauguin anant a una d'aquelles illes del Pacífic, que ha viscut amb una jove obrera, Ana, que està embarassada, i que el germà d'aquesta i d'altres deliqüents del seu grup li passen comptes i el deixen malferit, i també que el financer es refugia en el domicili de la seva dona, que és amant del seu advocat on mor. Aquests, per evitar complicacions, tiren el cadàver en un descampat on el delinqüent ensopegà amb el cos. L'acció és ràpida, canviant, evocadora i amb sorpreses brusques. Davant la immoralitat d'uns i la violència d'altres, el detectiu és audaç, agossarat, resolutiu, i també humà, tendre, culte i refinat. L'autor ens descriu els móns exòtics de la Polinèsia, i també els més propers, elsbarris baixos de Barcelona: el Barri xino, San Magí, així com pels barris elegants de Sarrià i sant Gervasi, i ens introdueix tant en les classes benestants com en les misèries de les marginades.

El delantero centro fue asesinado al atardecer

El delantero centro fue asesinado al atardecer. El club de futbol més ric del món rep a les seves oficines un anònim en el qual s'amenaça de mort a Jack Mortimer, el nou davanter centre de l'equip. Els detectius del club contracten Carvalho per tal que iniciï una investigació. Es fa passar pel psicòleg de l'equip per tal de poder moure's sense inconvenient i no aixecar les sospites de la premsa. Les pistes apunten cap a un afer d'especulació immobiliària en què hi estan ficats el president d'un club de divisió regional i el davanter centre del seu equip, una vella glòria en decadència. Aquesta sèrie de coincidències compliquen, encara més, la recerca de l'autor de les amenaces.

Barcelones

Barcelones és una guia, una història o una crònica sentimental de Barcelona. Aquest llibre és un homenatge crític de l'autor a la seva ciutat. Ens mostra totes les ciutats possibles que amaga, al llarg d'un viatge imaginari en què l'autor ens acompanya des dels seus centres més mpnumentals fins als racons més secrets i més íntims.

"Bolero o sobre la recuperación de los barrios históricos en las ciudades con vocación postmoderna" dins Barcelona, un dia

El pianista

El pianista és una novel·la que es desenvolupa en tres temps: en la Barcelona dels anys 80, en la Barcelona de la postguerra i a París, en la vigília de l’esclat de la guerra civil española. Un grupo d’antics membres del PSUC, desencantats, treballadors i nous socialdemòcrates recorren un nit les Rambles de Barcelona entre la nostàlgia de la seva època universitària i combativa. Després de passar por varis locals entren finalmente a Capablanca, on un insignificant pianista sord, Alberto Rosell, anima amb la seva les anades i vingudes dels artistas transvestits. En el mateix local s’hi troba un músic famós, Luis Doria. Quan la funció acaba Rosell trona a casa seva, en el carrer de la cera on l’espera Teresa, una massa informe i ploricona que no pot moure’s del llit. L’autor, en aquesta primera part, retrata molt bé el fracàs i l’amargor dels antics comunistes que no han sabut o no han pogut accedir al poder. La segona part transcorre en els terrats d’unes cases de veïns del carrer de la Cera. La fam i la por, els diners, els cotxes, Amèrica i París, los rellogats, les veïns..., retrat d’un barri en els anys de la postguerra, pobre i vençut en què l’aparició del nou rellogat, Alberto Rosell, en llibertat després d’haver passat sis anys de la presó, provoca primer curiosita i després un gran enrenou quan s’assabenten que és pianista s’entesten a trobar-li un piano. I el piano és a casa d’una viuda que viu amb la seva filla. D’aquesta manera, Alberto Rosell torna a trobar un piano i a Teresa. La tercera part transcorre a París, on ha arribat Alberto Rosell després d’aconseguir una beca per a estudiar música. Viu a l’apartamento que Luis Doria comparteix amb una cantant mediocre anomenada Teresa. La humiltat de Rosell contrasta amb el caràcter narcisista, superb i pretesament original de Luis Doria. Al París de la preguerra espanyola es couen els esdeviments que aviat esclataran en el país veí. Rosell, Teresa i Doria els segueixen amb interès, però seran els dos primers qui tornaran a Espanya a combatre per les seves idees mentre el segon ho farà després de la guerra i de manera exitosa. L’autor apunta l’èxit dels uns, els oportunistes, tal vegada una mica avergonyits, i el fracàs dels altres, que en el seu moment optaren per ser conseqüents amb ells mateixos mentre descriu com a teló de fons un barri de la ciutat amb llocs, personatges i costums de cada moment.

El hombre de mi vida

Carvalho ha d’investigar l’assassinat d’un jove hereu català a mans de la seva amant. Tot apunta cap a una conspiració destinada a ensorrar els nacionalismes mediterranis. Charo, l’ex-amant de Carvalho, hi està implicada i, paral·lelamente, el detectiu rep apassionats faxs d’una admiradora que resultarà ser Yes, la tendradulce droggadicta de Los mares del sur. El cas sembla no avançar, les investigacions s’encadenen. Unes fotografies li revelen que ha estat manipulat. L’esperat retorn de Pepe Carvalho no decebrà els seus incondicionals. El detectiu regresa a Barcelona després de tres anys, dels seus viatges per Madrid (El premio) i Buenos Aires (Quinteto de Buenos Aires), i planteja una aventura en clau ironica i tràgica, amb música de tango de fons. Perquè El hombre de mi vida n’és ple, de retorns: el de Charo i el de Yes, convençudes que Carvalho és l’home de la seva vida. Novel.la amb dues co-ordenades, aquestes emocionals de Carvalho, i les conjunturals, que airegen el món de les sec-tes, com a substitutius de disseny segle XXI de les religions o creences del segle XX. El hombre de mi vida és el pròleg necessari a la pròxima aventura de Carvalho, Milenio, una volta al món a la manera de Phileas Fogg que promet ser el zenit de la visió carvalhiana de la vida.

El laberinto griego

El balneario

Los pájaros de Bangkok

Tatuaje

La soledad del mánager

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 16/12/04 per Pau Dito

Barcelones

Serà difícil que els lectors d'aquesta reedició de les visions de Barcelona que tenia Manuel Vázquez Montalbán cap allà el 1987 desvinculin el llibre de la seva mort, no només perquè el primer aniversari d'aquesta s'ha commemorat recentment i les reedicions d'algunes de les seves obres s'acumulen expectants a les llibreries, sinó perquè hi apareixen diversos escenaris tant de novel·les pròpies com de la seva infància de postguerra al barri Xino, amb la demanda inclosa de deixar una rosa groga sobre la font de la plaça del Pedró després d'un passeig pels carrers en què els pinxos de la patronal van assassinar el Noi del Sucre. La Barcelona de Montalbán s'embranca en mitologies diverses a través d'un impuls polític de resistència que no permet el predomini de la nostàlgia o la malenconia pel passat perdut. La repugnància als èxtasis lànguids correspon a l'afany de reconstrucció d'una memòria marginal d'arrels sentimentals, incerta com totes les altres, en què la crítica a la ciutat oficial i les seves versions acompanya la consolidació progressiva de la pròpia identitat. De la certesa que les ciutats són sempre imaginàries, sotmeses a poders plurals i a una pugna oberta per apropiar-se'n el perfil, n'extreu l'obligació de prendre part en una lluita humil i desigual per restituir la cultura popular o la veu dels oprimits, els caiguts i els desheretats, des dels comunistes i anarquistes històrics fins a alguns catalanistes d'esquerres o d'afinitat electiva.

CAPACITAT D'INFLUÈNCIA

Montalbán va ser un dels periodistes i creadors d'opinió amb més capacitat d'influència entre els lectors de tendències i generacions de confessat antagonisme, un fet tan inusual com les extraordinàries dietes de treball que li permetien practicar el do de la ubiqüitat en diaris, ràdios, revistes i llibreries d'arreu, any rere any, des del compromís contret amb l'actualitat i amb una golafreria encuriosida, incansable i tentacular que irradiava vitalitat a través de l'acidesa i l'instint crític; una curiositat eclèctica i enciclopèdica que seduïa gairebé a tothom amb una rica amalgama de materials en què el profund saber popular i els tics erudits servien a un únic propòsit d'oposició als poders reconeguts, sempre i quan infringissin les normes elementals d'allò tan indefinible i tan real com són la decència i la dignitat exigibles, encara que sigui amb humor, dins d'una línia d'indecència natural més o menys acceptable i acceptada. D'aquella Barcelona dels barcelonins que passejaven per les Rambles i esperaven la cita olímpica amb entusiasme ja només en queden els turistes, cada vegada més nombrosos i tan cridaners i maleducats com les forces d'ocupació. Els xocs i les paradoxes entre l'imaginari reivindicat per Montalbán -els "solistes del cor abandonats"- i la realitat barcelonina d'avui provenen de la instauració en el poder de sensibilitats similars a la seva, mans enfangades a part, algunes de les quals n'han begut directament. Quan, en el primer capítol, convoca els poemes de J.A. Goytisolo i J. Gil de Biedma per parlar de Montjuïc i de Companys, s'anticipa gairebé dues dècades als usos i costums de part del tripartit en matèria de simbologia.

DENÚNCIA I RESISTÈNCIA

Entre els escriptors catalans en llengua castellana, Montalbán era dels que cultivaven l'interès per la cultura catalana com una forma més dels múltiples estímuls de denúncia i resistència que l'encenien. L'experiència acumulada i l'educació sentimental el podien empènyer a reivindicar la literatura sobre Barcelona d'escriptors com ara Laforet, Candel, Marsé, Mendoza i Montserrat Roig, entre d'altres, però després era capaç de reproduir els noms i les obres dels escriptors en llengua catalana d'un article en què Àlex Broch li recriminava que no els inclogués en la llista, una manera equànime de reconèixer que no els tenia presents o no els havia llegit prou però podia deduir que eren icones igualment valuoses d'una tradició. Una de les imatges sentimentals de l'assaig és l'evocació d'una escena del Carvalho que li va donar el premi Planeta, Los mares del Sur (1979), en què el detectiu desencisat prefereix perdre's entre els anònims del metro barceloní, arribar a Bellvitge i veure fascinat tot allò que desconeix, que traslladar-se de vacances als mítics mars del sud, anhelats i mai no assolits per l'empresari mort de la trama. La imatge apareix al final del sisè i últim capítol de l'assaig, el títol del qual correspon a la monumental última novel·la de l'investigador i l'ajudant: Mil·lenni. Poeta i prosista popular, Montalbán va triar per a la pròpia mitologia una instantània de novel·la negra, la que li va donar fama i diners i la certesa de ser escriptor, una d'aquelles que alguns crítics consideraven un subgènere o un gènere menor.

Article publicat al diari “Avui” el 04/11/04 per Joan Josep Isern

Dos dels millors 'carvalhos' en català

Editorial Planeta acaba de posar en marxa un projecte del qual ja fa temps que es parla: la traducció al català de totes les aventures de Pepe Carvalho, des de Tatuaje -de la qual precisament aquest novembre es compleixen trenta anys- fins als dos volums pòstums de Mil·lenni. I per començar ens trobem amb dues novel·les molt diferents: Els mars del Sud (1979) i El premi (1996). Val a dir que aquest projecte és un esforç editorial que em sembla digne de tot respecte i mereixedor de l'èxit més gran. Un esforç que va ser perquè a Vázquez Montalbán li feia il·lusió el projecte i quela gent de Planeta espera trobar una bona acollida, com ha estat el cas d'altres narradors traduïts els darrers anys, com ara Javier Cercas, Maruja Torres, Carlos Ruiz Zafón, Manuel Vázquez Montalbán i Eduardo Mendoza. Si no comptem Yo maté a Kennedy (1972), en la qual el personatge de Pepe Carvalho era lluny de tenir un paper protagonista, Els mars del Sud és la tercera aventura del detectiu, precedida per l'esmentada Tatuaje (1974) i La soledad del mánager (1977). Potser molts no ho deuen recordar però Els mars del Sud va guanyar el premi Planeta del 1979. Un premi que va servir per a dues coses: primerament, perquè l'enyorat Manolo pogués comprar temps, reduir la seva feina com a periodista i centrar les seves forces en la creació literària; i segonament, per oferir-nos el primer gran llibre del cicle Carvalho. Un cicle en el punt més alt del qual situo aquest i dos títols més: Quinteto de Buenos Aires i el relat El hombre de mi vida, que va sortir en quatre entregues de petit format durant l'estiu del 1990 encartat en el setmanari Interviú. Per cert que aquest darrer text, amb unes quantes modificacions al meu parer no gaire afavoridores, acabaria veient la llum el febrer del 1991 amb el títol El laberinto griego. L'argument d'Els mars del Sud és una una idea rodona: Carles Stuart Pedrell, un poderós constructor barceloní en l'Espanya governada per la UCD de Suárez, decideix un dia desaparèixer voluntàriament de la circulació. Ja feia temps que anava anunciant que volia retirar-se durant un any a la Polinèsia tot seguint les passes de Gauguin i quan tothom el feia en aquelles paradisíaques illes el seu cos apareix apunyalat en una obra de la seva empresa. L'encàrrec que Pepe Carvalho rep de la viuda no és tant descobrir la mà criminal com esbrinar on ha estat realment Stuart Pedrell durant tots aquells mesos. La solució de l'enigma -que, òbviament, no revelaré- és una bella al·legoria sobre els paradisos interiors, sovint més rics i complexos -també molt més poètics, generalment- que els que intenten enlluernar-nos des dels prospectes de les agències de viatge. En aquesta novel·la Vázquez Montalbán demostra que té ja perfectament controlats tots els recursos del seu heroi i podríem dir que en la recepta del llibre tots els ingredients -intriga, denúncia social, gastronomia, desencís...- estan distribuïts amb les dosis justes perquè res no desentoni. En l'altre plat de la meva balança particular poso El premio. Potser perquè se situa, juntament amb El balneario (1986), Roldán, ni vivo ni muerto (1994) i Sabotaje olímpico (1993), és un dels períodes més circumstancials del cicle Carvalho. Llegida en el seu moment -just en els darrers temps del PSOE i Felipe González a la Moncloa-, aquesta història ambientada en el sopar de concessió d'un premi literari supermilionari en els prolegòmens del qual és assassinat l'editor em va semblar un llibre amb sobreentesos i acudits privats que diluien un xic la història. L'autor va fer un retrat d'una determinada societat madrilenya que coquetejava tant amb els popes de la cultura oficial com amb els gurus del pelotazo. Una fauna humana que avui ja no sorprèn a ningú de tan vista (i patida) com la que tenim i a la qual la traducció al català no li fa cap favor perquè hi ha retrats, situacions i parròquies que són inequívocament espanyoles i que no poden ser descrites amb més precisió en cap altra llengua que no sigui l'espanyola, tot i que les versions de Josep Alemany són summament correctes, cosa que és d'agrair.

Milenio Carvalho. I. Rumbo a Kabul

Siempre resulta desazonador enfrentarse a una obra póstuma, y más aún si, como sucede en este caso, la desaparición del autor se ha producido un par de meses antes, porque, inevitablemente, el lector tiende a leer como si tuviese ante él un testimonio que refleja el último tramo de vida del autor. Si, además, las palabras postreras de la obra enuncian el propósito de los personajes ­una vez más, el detective Carvalho y su ayudante Biscuter­, situados en Chiang Mai, de “tomar el primer avión hacia Bangkok” (página 421), el testimonio se convierte en inquietante premonición, porque fue precisamente en el aeropuerto de Bangkok donde la muerte sorprendió a Manuel Vázquez Montalbán el día 18 de octubre de 2003. Pero toda la novela está llena de signos que ahora se nos antojan ominosos y que el autor transmite mediante sus personajes, sobre todo Carvalho, en quien se han depositado más rasgos de su creador que nunca. La conciencia de que el viaje emprendido es un último viaje aflora una y otra vez. “Nunca volveré a Jerusalén” (página 123), afirma el detective, que repetirá lo mismo en el Triángulo de Oro, en una conversación con su ayudante: “Es que nunca volverá aquí. Tú, no sé, pero yo sé que nunca volveré” (página 415). Casi estremecedor resulta el diagnóstico de Biscuter: “Yo hago el viaje para crecer, jefe, y usted para despedirse” (página 176). Y hasta en el discurso aparentemente impasible del narrador omnisciente se filtra alguna vez este sentimiento de finitud: “Estambul la nuit. Sumar o restar. Una noche más. Una noche menos” (página 177). Hay tantas señales de esta naturaleza distribuidas a lo largo de la novela, son tan reiteradas las coincidencias entre lo que la ficción ofrece y lo que el destino se encargó luego de disponer, que una vez más planea sobre estas páginas la vieja sensación de que, en múltiples ocasiones, la vida parece imitar a la literatura convirtiéndola de este modo en discurso profético. Rumbo a Kabul es la primera parte de una novela más extensa y probablemente inacabada ­de hecho, casi todos los cabos quedan sueltos­ en la que Carvalho y su ayudante emprenden, en efecto, un largo viaje, un vago proyecto de vuelta al mundo que en este caso comienza en Italia para seguir por Grecia, Egipto, Israel, Líbano, Turquía, Azerbaiján, Turkmenia, Uzbekistán, Afganistán, la India... No se trata de un viaje profesional, ni Carvalho persigue en esta ocasión a ningún delincuente. Más bien es él quien sufre el acoso de diversos perseguidores de enigmática filiación, entre los que figuran mafiosos narcotraficantes y agentes del Mossad. Pero la levísima trama de misterio es lo de menos, y ninguna de las direcciones apuntadas llega a un desenlace claro, e incluso un motivo de la historia ­el extraño personaje de madame Lissieux y su relación con Biscuter­ resulta sin más abandonado. Por otra parte, no llegaremos a saber hasta donde alcanza el afán perseguidor de Pérez i Ruidoms, ni cual es la función de Malena o el desenalce de la historia de Irina. En apariencia, Manuel Vázquez Montalbán embarca a Carvalho en un viaje de placer ­una especie de frustrada “vuelta al mundo de un novelista”­, pero la realidad es que Carvalho no pretende ver, sino recordar; no se propone descubrir nada, sino confrontar su visión actual con el recuerdo de otras anteriores. Es un viajero reminiscente, que comprueba los estragos que el tiempo y las utopías políticas han ido produciendo en cada lugar, lo que acentúa una actitud escéptica y gruñona que convierte a Carvalho en un personaje claramente barojiano: “A mí la India me importa un pimiento. No quiero ver ni a sus gurús, ni a sus encantadores de serpientes, ni su miseria de exportación visual, ni sus vacas, ni sus filósofos que me parecen todos unos cantamañanas. Detesto ese folclore o esa realidad, como detesto en España los toros, los sanfermines, la fiesta de la Virgen del Rocío, la del Pilar, la de Monserrat... Todas las fiestas de las vírgenes, de todas las vírgenes, y también detesto al cardenal primado, sea el que sea, y a toda la Conferencia Episcopal”. La mirada rememorativa provoca oleadas de nostalgia ­como en las páginas dedicadas a Patmos­, y la identificación anímica con lugares y paisajes incluye descripciones de comidas, y hasta recetas culinarias exóticas, pero también actitudes simbólicas, manifestadas, por ejemplo, en la terca decisión de Carvalho de visitar, no la India, sino el Ganges (página 315), la culminación de cuyo recorrido hace explícita la antigua imagen de la vida como río, incorporada al sentimiento de un contemplador que ha ingresado en la senectud: “Carvalho había visto ya los tres niveles del Ganges, la premonición del nacimiento, la plenitud religiosa de las llanuras y ahora el encharcamiento en la tierra antes de morir. Como si se tratara de una metáfora angustiada, el Ganges intentaba ser mil ríos antes que aceptar su condición de moribundo” (páginas 395-396). Esta novela itinerante ofrece ingredientes diversos, casi siempre armónicamente mezclados: el reportaje periodístico, la reflexión poltica, el ensayo sociológico, la novela de misterio, los abundantes guiños literarios y cinematográficos ­como en la improvisada conferencia de Carvalho presentado como Fernando Sánchez Dragó en la Universidad de Kabul, que recuerda, además, una célebre escena de El tercer hombre, de igual modo que la fuga en el autobús de viajeros alquilados reproduce una secuencia de Cortina rasgada, de Hitchcock­ y el retrato de personajes singulares, como el doctor Carrington o Paganel. El lector de Vázquez Montalbán reconocerá la prosa ágil y brillante del autor, su afición a las frases rotundas y al matiz humorístico. Lástima que una atención más demorada a las pruebas, que el autor no pudo tener, no haya salvado algunos deslices, como la aseveración de que un barco “aterriza” en un puerto (página 82). Junto a esto asoma el mejor Vázquez Montalbán: “Otro curry de cabeza de cerdo y camarones agridulces, asesinados con una sobredosis de jengibre” (página 405). O bien: “Todos los plátanos que Biscuter y Carvalho compraron fueron aspirados por las trompas de ágiles elefantes en fase prelógica y con vocación de carteristas” (página 410). Vázquez Montalbán en estado puro.

Article publicat a “La Vanguardia” el 28/01/04 per J.A. Masoliver Ródenas

El adiós de Vázquez Montalbán

No deja de ser paradójico que el iconoclasta Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) haya sido un icono desde sus años de estudiante de Filosofía y Letras y de Periodismo. Rebelde con causa, supo desacralizar los libros sagrados y también sus propias creencias sin ser un cínico. ¿Qué se hizo de los escritores de izquierdas de entonces? No fueron sino verdura de las eras. Él fue uno de los escasos sobrevivientes y uno de los más empecinados en hurgar en las llagas del capitalismo, del comunismo y de los fundamentalismos para convertirse en un escéptico burlón pero también indulgente, porque conocía los entresijos del poder y porque le guiaba el pragmatismo. La aparición casi simultánea de estos dos libros póstumos, “La aznaridad” y la primera parte de Milenio Carvalho. Rumbo a Kabul, invita a un replanteamiento de la figura del escritor, porque la iconología y la inevitable identificación entre Vázquez Montalbán y Carvalho le han dado un aura de “sacralidad” y de popularidad que lo han convertido en intocable. Desde los años escolares nos han enseñado a admirar a Lope de Vega como a un monstruo de la naturaleza y a Menéndez Pelayo como a un no menos monstruoso polígrafo. Algún nombre habrá que encontrar para un escritor en el que se dan ambas cosas: una producción casi inabarcable y una enorme diversidad de temas. Está por discutir, y convendría hacerlo de una vez, si esta fertilidad no ha sido su gran enemiga o si, por el contrario, es la que ha contribuido a reforzar una escritura desnuda de señuelos retóricos, asequible a un lector medio del que se respeta su inteligencia. Y habría que ver hasta qué punto una popularidad que trasciende todo juicio (es inevitable aquí identificarlo con Terenci Moix), su contribución como innovador en tiempos de inercia y las verdaderas cualidades literarias no se están confundiendo peligrosamente, enturbiando una justa y todavía esperada valoración. Una de las aportaciones decisivas de Vázquez Montalbán ha sido la reivindicación de la cultura popular (el fútbol, los boleros, el cine de Hollywood) sin negar la llamada cultura superior, su habilidad para enfrentarlas e integrarlas. Esta integración tiene dos vertientes: por un lado, su educación sentimental, la presencia cada vez más frecuente de su infancia y de su adolescencia; por el otro, la percepción crítica de esa educación en los años de lo que él llama “la posguerra civil”. Dos vertientes que definen toda una obra en la que la percepción crítica de la realidad histórica y social está siempre permeada por la presencia de lo personal: crónica crítica y vivencia de una época. Y es así como surge su originalísima poesía, que rompe con la tradición lírica y la tradición civil en la que estaba encarcelada la poesía española, su periodismo y, marcadas por estas dos experiencias, sus novelas, tanto las de la serie Carvalho, nuestro primer detective genuinamente español en el que se reflejan cincuenta años de vida española, como las más ambiciosas como El pianista, Las alegres muchachas de Atzavara o Galíndez. Dos tipos de novela que exigen una muy distinta apreciación literaria. He admirado siempre la agilidad, el humor incisivo, la integridad y la capacidad comunicativa de la obra periodística y cronística de Manuel Vázquez Montalbán en la que hay, como la hay en toda su obra, una notable dosis de investigación. He sido, como todos los de mi generación, un lector de novela policiaca, en momentos más canónicos o dogmáticos considerada como un subgénero. El problema no es que sea novela policiaca sino que sea una serie cuya continuidad acaba por esterilizar al autor y fatigar a los lectores. Es por este motivo que, a la luz de los últimos Carvalhos, en los que era posible advertir cierto agotamiento, me he enfrentado con prevención a esta definitivamente última novela de la serie. Y, a la luz de otras crónicas, me he acercado con entusiasmo a La aznaridad. Improvisación y acusaciones Me he equivocado. Milenio Carvalho es una de las mejores de la serie y La aznaridad es una decepción: no sólo el personaje da para poco sino que Vázquez Montalbán le quita mucho de lo poco que le queda. Tenemos la sensación de estar ante un libro improvisado y acabado con prisas, esta prisa que en ocasiones es el peor enemigo del escritor. Por mucho que se trate de la crónica de un mandato presidencial, algunos datos biográficos, especialmente sobre la formación de Aznar, parecerían imprescindibles. Aquí no los hay. Nos encontramos de golpe y porrazo con las elecciones generales de 1996 para ir avanzando, en un orden cronólogico interrumpido por las digresiones, al nombramiento de Mariano Rajoy como futuro candidato a la presidencia del Gobierno. La experiencia narrativa cuenta mucho para agilizar el relato de este desarrollo. El autor va acumulando, a modo de fiscal, una larga lista de acusaciones: la personalidad o falta de personalidad del personaje, su ideología, su actuación, la inercia opositora del PSOE y del resto de los partidos políticos y, en general, las sucias estrategias que enturbian la vida nacional y de las que el pueblo soberano ­o “los peatones de la historia”­ se mantiene o es mantenido al margen. Reiteradamente aparecen y reaparecen los aspectos centrales de los casi diez años de aznarato, dominados muy especialmente por el estancamiento de “la posible evolución democrática hacia una España federal de ciudadanos cómplices”. Junto al conflicto vasco y las distintas estrategias frente a Catalunya inspiradas por el centralismo y el nacionalcatolicismo, ocupa también espacio central la guerra de Iraq, coherente con el empeño de Vázquez Montalbán por captar lo que de historia tiene el presente. Hay asimismo una serie de retratos de los protagonistas de esta historia que convendría escribir con minúsculas y donde el único que sale realmente bien parado (las contradicciones de este republicano que apoya la monarquía, de este desengañado comunista lleno de nostalgia por el comunismo) es el Rey, “un auténtico profesional de la realeza”, con algún toque sobre la familia real, jugador de balonmano incluido, que roza la amenidad sin parodia de “Hola”. El peor parado y parido es José María Aznar, hipotético lector de poesía, que habla catalán en la intimidad, personaje frío, sin carisma, “trágicamente antipático”, “con sus maneras de guardia de tráfico cejijunto” o de legionario, propenso a descalificar a cuantos no piensan como él, con estreñimiento anímico, hipernacionalista y heredero del franquismo y de la falange. De este modo, con el análisis del cinismo, la torpeza y la falta de sentido del ridículo, del servilismo hacia Estados Unidos y del cerril centralismo, Vázquez Montalbán es capaz de despertar la indignación del lector y de crear una imagen verdaderamente negativa de Aznar, del PP y del conjunto de la política española. Todo amenizado con las aportaciones personales del escritor pertenecientes a su educación sentimental: el fútbol, la subcultura de la época franquista como un florido pensil, las canciones de la infancia o las clases de Formación del Espíritu Nacional. Hay asimismo, como es frecuente en él, alusiones a modo de guiño de complicidad a otras obras suyas. Pero, como he dicho, hay demasiada improvisación y, sobre todo, una tediosa acumulación de motivos recurrentes: Aznar lector de poesía, la boda de Ana Aznar con Alejandro Agag, el guiñol de Canal Plus, las referencias a Quintanilla de Onésimo, a Bush y sus mariachis, la conquista de la isla Perejil y una lista que se haría tan tediosa como algunas de las páginas de La aznaridad. Milenio Carvalho es, por el contrario, una novela entretenida, sumamente variada, llena de ternura, de sabiduría, de melancólica constatación del paso destructor del tiempo y de dramáticos presagios. Se nos narran todos los percances que ocurren a lo largo del viaje que han emprendido los “xarnegos” José Carvalho y Josep Plegamans Betriu, más conocido como Biscuter, para dar la vuelta al mundo. De Barcelona nos trasladamos a Génova y aquí empieza un frenético sucederse de lugares, magníficamente descritos y ambientados (Pompeya, Brindisi, Alejandría, Samarkanda, Afganistán, India y, ¡ay!, Bangkok), de aventuras unas dramáticas y otras disparatadas, algunas como salidas de las páginas de “Tintín”, y de amenas y agudas conversaciones. El perfil humano de los protagonistas se ha enriquecido y, junto a datos ya familiares al lector (este sentido de complicidad que ha ido creando Vázquez Montalbán desde el primer libro de la serie), hay otros nuevos y singulares. Cada vez más cercanos a Don Quijote y Sancho Panza (muy cercana la novela a muchos recursos del “Quijote”), con un Carvalho más fatigado y un Biscuter más enriquecido y estimulado. La huida del detective Los misterios se van resolviendo a medida que avanzamos, pero no la misteriosa relación de Biscuter con madame Lissieux o de Carvalho con Malena. Novela de espías, novela policiaca y novela de viajes animada por la peculiar visión que de los géneros tiene Vázquez Montalbán, al que identificamos más que nunca con Carvalho. Este último se declara no detective sino un álter ego de Bouvard y un escritor, “es decir, no un intelectual que elabora teorías sobre la literatura. Lo mío es la praxis, no la teoría”. Y, al igual que ocurre con Manuel Vázquez Montalban, “mis novelas maduras son propuestas de exilios absolutos”. Y novela madura lo es más que ninguna de las anteriores, verdadero exilio por lo que tiene de huída y por lo que hay de regreso a lo definitivamente perdido. Esta conciencia del cansancio y de la temporalidad afecta a toda la novela y define todas sus cualidades. Muchas de ellas presentes en otros libros suyos pero ahora acentuadas, como las frecuentes referencias al pasado. Otras dramáticamente nuevas, donde el final de un milenio coincide con el agotamiento del propio personaje que reiteradamente se refugia en la memoria o se enfrenta a un futuro imprevisible, como el de la llegada a Bangkok, territorio familiar al lector y que ahora es una constatación sobre la vida y la muerte y una premonición, la que Carvalho había visto ya en los tres niveles del Ganges: “La premonición, la plenitud religiosa de las llanuras, el encharcamiento de las tierras antes de morir. Como si se tratara de una metáfora angustiada”. Ya antes Biscuter le había advertido: “Yo hago el viaje para crecer, jefe, y usted para despedirse”. Por eso ya en Bangkok, tan cercano a la vida y a la muerte del propio Vázquez Montalbán, nos dice su álter ego: “Es que nunca volveré aquí. Tú no sé, pero yo sé que nunca volveré”.

Article publicat a “El Periódico” el 16/01/04 per Anna Mur

Biscuter guanya Carvalho

No és cap novetat que el detectiu Pepe Carvalho viatgi, però potser sí que ho és que no pari de viatjar d'una manera incansable. En la seva última etapa, Carvalho viu la síndrome del turista tot i considerar-se voluntariosament viatger. No sabem si valia la pena donar tantes voltes, i caldrà buscar-hi una explicació literària o narrativa. La primera part de Milenio (la segona sortirà al mes de març) no creix argumentalment i amb prou feines amaga cap mena d'intriga, o és lleugeríssima. Potser perquè Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) es va donar permís per fer la novel.la menys carvalhiana de totes en aquesta última, la més desentesa dels tòpics de la sèrie i també la més desproveïda de secrets i de tècnica literària. En realitat, a Milenio el que mana és Biscuter, que guanya un protagonisme gairebé total per compensar la passiva indolència, desganada i abstencionista, del mateix Carvalho. Es pot suposar que Vázquez Montalbán va decidir la forma itinerant d'aquest llibre, com a tal llibre de viatges rapidíssims (des de Barcelona fins a l'Afganistan i el Triangle de l'Opi, passant per l'Índia, el Ganges, Istanbul i Turquia...), per retrobar les imatges de la seva pròpia biografia: retrobar les olors de la misèria, els trens bruts i llòbregs de la postguerra, l'hostilitat de la precarietat... L'infern rep gairebé sempre una iconografia vertical, però l'única manera materialista i racional d'entendre'l és horitzontal: l'àmplia, vasta i inacabable extensió del món o subdesenvolupat o només subsistent. I aquest recorregut brut, infernal, és el que indueix a la desolació i la melancolia un Carvalho perpètuament abatut, sense aixecar cap, i que fuig sense ganes d'uns perseguidors més aviat difusos. No el desperta ni el menjar, i els plats que tasta aquí i allà s'expliquen sense ganes, com si es tractés d'un ritual necessari per al personatge, però fa molt temps que ja no per a l'autor. Els lectors més fidels de la sèrie hi trobaran a faltar moltes coses, potser massa, del millor tronc narratiu i fabulador de l'autor: passa per les ciutats i els llocs, els personatges i fins i tot els fogons a tanta velocitat que a penes en pot extreure alguna observació d'interès. Tot va massa ràpid i fins i tot massa indolent, com si les presses de la fugida de Carvalho de Barcelona se li haguessin contagiat al mateix novel.lista. El que queda en el llibre és massa poc per als que estimen l'autor i no els satisfarà trobar quatre línies de síntesi sobre l'explotació, sobre la globalització o sobre les cremacions al Ganges (on els rics queden fets cendres integrals i els pobres només cremen a mitges i se'n van riu avall, a trossos). Naturalment hi ha complicitats que s'agraeixen, com quan el mateix narrador evoca altres casos i altres viatges de Carvalho, o quan remet a episodis de la infància del personatge (i hi afegim que fins i tot del mateix Vázquez Montalbán). Però no és suficient, i no ho és ni tan sols quan s'arriba al final i, amb un cop de puny de l'atzar, el lector sap que Biscuter només pensa a agafar un avió cap a Bangkok.

Article publicat a “La Vanguardia” el 11/01/2004

A partir del próximo martes, las librerías españolas pondrán a la venta el primer volumen de Milenio, la última novela del detective Pepe Carvalho, publicada póstumamente, tras la muerte del escritor Manuel Vázquez Montalbán, el pasado octubre, en el aeropuerto de Bangkok. Se da la macabra circunstancia de que el autor había anunciado ya hace más de dos décadas que este libro sería un punto final: “Será un homenaje a ‘La vuelta al mundo en 80 días’ de Julio Verne, y ahí se producirá el desenlace de la historia, y eso será todo”. Por primera vez, una novela de Carvalho se va a dividir en dos partes, aunque esta decisión se había tomado desde el primer momento, dada la extensión de la obra (unos 900 folios, en el manuscrito original) y con el expreso acuerdo del autor. La primera parte se subtitula “Rumbo a Kabul”, mientras que la segunda entrega ­que se publicará en el mes de marzo­ es “En las antípodas”. Carvalho y Biscúter se adentran esta vez en materias como la globalización y el terrorismo internacional. Según explicó Vázquez Montalbán a este diario, la nueva novela carvalhiana “transcurre por el Afganistán ocupado y por la isla indonesia de Bali. También hay una travesía por el Pacífico con un solitario navegante vasco, ex miembro de ETA, que ha estado veintiún años encarcelado”. Más en concreto, en Milenio, Carvalho, tras ser acusado de asesinato en un alto despacho, inicia un largo periplo que empieza en Barcelona, cuando él y Biscúter cogen ­bajo los nombres falsos de Bouvard y Pécuchet­ un ferry a Génova. Junto a ellos viaja una misteriosa Madame Lissieux, con la que Biscúter parece entenderse bien, pero que desparece al pisar suelo italiano. Entonces, en un coche muy viejo de Carvalho, al que se le rompen los frenos, empieza un recorrido por Italia hasta llegar a Grecia. A partir de ahí, según reveló el propio autor, “empiezan a ocurrir cosas que le obligan a ir cambiando el itinerario constantemente, porque van apareciendo persecuciones y reclamaciones. Pasan por Alejandría, Egipto, Israel y Palestina, con toda la conflictividad de esa zona. Hay una extraña peripecia en Turquía, reaparecen en el Azerbaiyán, atraviesan el mar Caspio en busca de Samarcanda, uno de sus objetivos, entran en el Afganistán ocupado por los norteamericanos, atraviesan Pakistán para llegar hasta una de sus obsesiones en Benarés, que es el mundo religioso del río Ganges, y de ahí a Tailandia e Indonesia. Para ganar dinero se apunta como intérprete en un crucero holandés por Indonesia y su compañero como cocinero en el mismo barco. En Bali les sorprende el atentado, se meten en una especie de avión que fletan de periodistas y heridos australianos para llegar a Darwin, allí leen en la prensa que hay un navegante solitario vasco que necesita compañía para atravesar el Pacífico desde Sydney, y allí se van. Llega un momento en que se produce la declaración de Beckett de ‘vivir no es moverse sino ser movido’, y Carvalho y Biscúter acaban dando la vuelta al mundo movidos por las circunstancias”. Según reveló el autor, “la obra empieza en clave pesimista, pero el final es positivo. La mirada de Carvalho es pesimista; en cambio, la de Biscúter va evolucionando hacia lo positivo. De forma que quien acaba siendo optimista es Biscúter, y no Carvalho, en un juego de transferencias parecido al de El Quijote. Al final, quien quiere continuar la aventura y la lucha contra los molinos de viento es Sancho, porque Don Quijote, cansado, deja caer la toalla. Al final de Milenio se produce un juego similar, es un final un poco sorprendente”. Vázquez opinaba que Milenio“ofrece ­si algún productor tiene narices­ material para una larguísima serie, porque la novela se las trae”. El autor decía tener “la esperanza de que antes de morir ­o poco después, para que al menos mi familia cobre los derechos­ alguien coja toda la serie literaria de Carvalho y la reinterprete. Porque creo que ahí hay un material cinematográfico que no siempre ha sido desvelado. Cuando el cine se acerca a las novelas busca argumentos, y a veces eso no es lo importante. Una novela es un viaje literario, y hay hechos, en apariencia secundarios, más importantes que la trama”.

Article publicat al diari “Avui” el 15/01/04 per Quim Arana

El món segons Carvalho

No són 80 sinó 200 dies, hora més, hora menys, els que inverteixen Pepe Carvalho i el seu ajudant, Biscuter, per fer aquesta anunciada i anhelada volta al món, que editorial Planeta serveix en dues entregues, seguint un criteri comercial, no pas literari, que trenca de manera irrespectuosa l'esperit unitari de la novel·la i condemna els lectors a una espera de gairebé dos mesos per saber com finalitza l'aventura del detectiu barceloní. Sigui com sigui, gairebé trenta anys després que Vázquez Montalbán profetitzés l'escriptura de Milenio Carvalho, l'obra arriba, finalment, als lectors. D'altra banda, el novembre vinent s'acompliran també trenta anys de l'aparició de Tatuaje, el primer Carvalho en què el personatge -amb una protohistòria subnormal a Yo maté a Kennedy (1972)- ja exerceix com a investigador privat, amb despatx i vista privilegiada sobre la Rambla i Barcelona. La mort impossible d'adjectivar de MVM l'octubre passat, a l'aeroport de Bangkok, impedeix que l'autor vegi a les llibreries el fruit del seu treball: una excel·lent novel·la riu que és, a la vegada, síntesi i conclusió de la vida de Pepe Carvalho; que ofereix una visió, més aviat pessimista, del món actual, segons els ulls del detectiu i/o del seu creador. Un món en què ni tan sols es pot brindar per la caiguda del règim, com a molt, només per l'esperança, una esperança laica, però, no vinculada a cap de les religions actuals en oferta en el mercat de religions (pàg. 219, segon volum). Milenio Carvalho és, a més, si més no en part, l'anunci -avortat- del retorn o la reinvocació de Manuel Vázquez Montalbán de les formes argumentatives més característiques de l'anomenada etapa subnormal -de fet, sempre han esquitxat la seva obra-, estratègia estilística i narrativa que als 60 i primers 70 utilitzava l'escriptor per posar de manifest la normalitat de l'imperialisme i el capitalisme dominants, capaços només de generar desastres rere desastres. Com que la normalitat era ja, aleshores, la constatació d'un desordre continu, i al desordre de l'imperialisme s'hi ha superposat el desordre -suposadament ordenat- de la globalització -el mateix que abans amb un altre nom, si fa no fa-, només des d'una matisada subnormalitat, i des de l'absurd i amb ironia, es pot fer un cop d'ull a la vida i a l'estat de la història. Amb voluntat de resistència, potser inútil, i de denúncia, higiènicament necessària. És des d'aquest punt de vista que s'ha de llegir -o es pot llegir, encaixat així en les coordenades de la resta de l'obra montalbaniana- Milenio Carvalho, i en especial entendre el final gairebé subnormal que protagonitza Biscuter, una aventura, aquesta, en què, un cop més -abans, per exemple, a Sabotaje Olímpico i a Roldán, ni vivo ni muerto; fins i tot a El premio-, es posa de manifest una circumstància latent tothora al llarg de la sèrie: el misteri, el misteri criminal que, presumptament, hauria de ser el punt central d'interès d'una novel·la negra, és aquí el que menys importa. No és aquesta cap contradicció amb l'esperit del personatge -en tot cas, atès un equívoc patró clàssic, potser sí que ho és amb el seu ofici- i la utilització que en fa l'escriptor, perquè resulta evident, ja des dels esmentats Yo maté a Kennedy i Tatuaje, que Carvalho és, per seguir una tradició qualificativa prou instal·lada a Catalunya, molt més que un detectiu privat. Mai com abans les habitualment repetides paraules de Montalbán, en el sentit d'entendre i presentar Carvalho com "un recurs tècnic" que li facilitava "un punt de vista" a partir del qual explicar una història, tenen tanta significació com a Milenio. Una altra qüestió és que Pepe Carvalho, hi insisteixo, és molt més que un detectiu privat, molt més que un recurs tècnic, molt més que un punt de vista, i els seus mecanismes vitals/literaris, les seves pautes de comportament, funcionen perfectament molt per sobre de la condició necessària de detectiu. Montalbán n'és conscient ja fa molt temps, se n'aprofita -Carvalho li ha retret més d'una i dues vegades que mai té en compte els interessos del detectiu; que només mira pels seus, en tant que Déu-autor-, i, potser per aquesta raó, la solidesa de l'entramat argumental es dilueix, s'afebleix o és forçat en excés per tal de connectar-lo amb l'inventari dels desordres que va observant i vol denunciar al llarg del seu recorregut.

QUI ÉS L'ASSASSÍ?

Els lectors poc avesats al tarannà una mica ciclotímic del personatge, i també aquells que només coneguin les narracions més, entre cometes, fàcils, més clàssiques, menys tacades de subnormalitat, potser es poden sentir una mica decebuts perquè Milenio no és cap història negra. ¿Qui és l'assassí?, podrien arribar a preguntar-se. N'hi ha? Sí, n'hi ha, esclar. Però la paradoxa final és demolidora -també voluntat de Montalbán de desconcertar un cop més el públic; fins i tot el seu públic més fidel-, perquè l'assassí -encara que potser el més innocent, per bé que serà qui en pagarà el preu més alt- és Pepe Carvalho. La dada no és nova. De fet, era sabuda des d'una anterior novel·la. El que és nou és que Carvalho, tal vegada per l'atreviment d'inventariar tots els desastres del món globalitzat, ha de pagar el seu crim, que és més aquest comportament notarial que no pas el crim veritablement físic: l'assassinat del sociòleg Jordi Anfruns, esquer i excusa que remet a El hombre de mi vida (1999). Entre una i altra narració, entre El hombre... i Milenio hi ha un buit cronològic en la vida i la història del protagoque els més perepunyetes poden qualificar de no gaire ben resolt: a la primera, l'acció tenia lloc en els mesos de novembre i desembre del 1999; la segona comença el juny del 2002 i acaba el Nadal del mateix any. Al final d'El hombre..., Carvalho passava comptes amb l'esmentat Anfruns, en un comportament quixotesc, d'una certa ajuda desganada a tota mena de desvalguts, com ha fet sempre, i com també farà al llarg de la volta al món. I tot i que això passava a finals del 1999, no serà fins al cap de dos anys llargs (juny del 2002) que Carvalho es veurà assetjat pel policia Linfante, que el persegueix pel crim d'Anfruns, i també per un tal Pérez i Riudoms, enviat local de, diguem-ne, la Monte Peregrino Association -muntanya sagrada plena de taules neoliberals revelades a l'economista Friedrich August von Hyek-. Ja se sap, però, que la policia i la justícia a Catalunya, Espanya i potser el món són o poden ser un cachondeo, extrem que justificaria el retard amb què Linfante i els seus homes prenen les primeres mesures per tractar de detenir Carvalho. Vuit-centes trenta-dues pàgines després (suma de les del primer volum i del segon), Carvalho acabarà amb els seus ossos a la presó: "No debería haber salido nunca de ella. El mundo de Linfante, en el que él cumple la función de mantener el desorden, se divide en víctimas y verdugos, algunas veces llamados presos y carceleros, bombardeados y bombardeadores, globalizados y globalizadores". Així, al final del seu periple, Carvalho torna al mateix lloc a què el van dur quaranta anys enrere, quan era un jove i idealista militant comunista. Roda el món i torna al Born, perquè han passat més de quatre dècades, el comunisme s'ha desfet, la Guerra Freda l'han guanyada els bons, l'imperialisme té una altra etiqueta, però, a grans trets, el resum de la situació és el mateix que el que es podia fer a l'Espanya de Franco: desordre i injustícia per tot arreu. No és gens casual, per exemple, que sovint, mentre Carvalho i Biscuter recorren el món, la memòria del detectiu evoqui dies i fets de la immediata post-Guerra Civil Espanyola, com si allò que viu i veu ja ho hagi vist i viscut, i l'únic que hagi canviat hagi sigut l'escenari i el fet que el rellotge no s'ha aturat. Literàriament, la fugida endavant de Carvalho i Biscuter té tres o quatre referents obvis: La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne, Don Quijote, de Miguel de Cervantes, Bouvard y Pécuchet, obra inacabada de Gustave Flaubert -que Carvalho cremarà gairebé al final del recorregut- i, fins i tot, fins i tot, La vuelta al mundo de dos pilletes, novel·la riu publicada per entregues, d'Henri de la Vaulx i Arnould Galopin, que en castellà ha tingut tota mena de versions reduïdes i/o il·lustrades, la més recent de què tinc notícia editada per Bruguera el 1976. Milenio també interpel·la intertextualment la resta de la sèrie Carvalho. Algunes referències són tan evidents que el narrador no té més remei que enumerar-les: des de La rosa de Alejandría fins a Los pájaros de Bangkok, però també Roldán, ni vivo ni muerto, Asesinato en el comité central, Quinteto de Buenos Aires i La soledad del manager. Altres novel·les, igualment importants per a la sèrie, hi són presents d'una manera implícita: Los mares del sur; El Balneario, una petita projecció del qual recrea l'autor a bord del creuer de luxe de bandera holandesa Queen Guillermine, en què Carvalho i Biscuter es veuen obligats a embarcar per guanyar diners i poder seguir així el seu propòsit de fer la volta al món. Fins i tot es poden resseguir ecos d'altres obres de l'autor, tant narratives com d'assaig i de poesia, Erec y Enide (2002), el més recent i també pòstum assaig La aznaridad (2003) i el fonamental recull de poemes Pero el viajero que huye (1991), que es vincula en la ficció narrativa del passat carvalhià amb un viatge a Grècia durant els anys 60, o finals dels 50, i en especial amb una estada a l'illa de Patmos en companyia d'una tal Muriel. És, precisament, en aquesta part de la novel·la (primer volum; pàg. 160-161) en què Carvalho revela a Biscuter per primera vegada -i Montalbán al seus lectors, també per primera vegada- que Muriel -nom recurrent en l'obra montalbaniana; es diu Muriel Colbert la investigadora nord-americana que tractarà de desvelar el misteri de la desaparició i assassinat del dirigent basc Jesús de Galíndez, a la novel·la homònima (1990)- és el nom de la muller de l'investigador, amb qui havia estat casat a finals dels 50, primers 60, amb què va fer el més semblant a un viatge de noces a Grècia, de camí cap a Bagdad, i amb qui, també, va tenir una filla que Carvalho no veu des que tenia 3 anys.

COMIAT I EMANCIPACIÓ

Si els que acabo d'esmentar són alguns dels referents intertextuals de Milenio Carvalho, inevitable o necessari és que el comportament del detectiu i de Biscuter es vegi condicionat per la personalitat falsa i/o paròdica que al llarg del viatge es veuen en l'obligació d'adquirir, la de Bouvard i Pécuchet, perquè seria ja un excés de paròdia que en els passaports i identitats falses que de tant en tant exhibeixen hi figuressin els noms de Don Quijote i Sancho Panza, o també els de Phileas Fogg i Passepartout. Carvalho i Biscuter, Bouvard i Pécuchet de tant en tant, fan un viatge que per al primer és de comiat del món i per al segon d'emancipació, alliberament i recerca d'una segona oportunitat -revelació que té durant el trajecte Barcelona-Gènova-, que ja no serà a la Terra, sinó en l'improbable planeta Mart, després d'un breu pas pel Hollywood marroquí, la ciutat d'Ouarzazate, escenari natural i decorat de cine al mateix temps. Però inexacte seria dir que Biscuter es carvalhitza, a la manera de la quixotització que experimenta Sancho en la història de Cervantes, perquè Carvalho surt de Barcelona com un personatge ja esgotat, cansat del món i de si mateix, i perquè, en el fons, potser des del seu retorn a Barcelona, a principis dels 70, d'esperança ja no en té, com a molt, només, voluntat de no interposar-se en la dels altres, sempre que no siguin tan irracionals, absurdes -subnormals, d'alguna manera-, com la que escenificarà Biscuter en una de les darreres etapes del viatge, l'epicentre de la qual és el castell càtar de Puivert, situat prop de Carcassona, a Occitània (segon volum). En tot cas, la veritable o l'única carvalhització que Carvalho és capaç de valorar i admetre en Biscuter té lloc en tant que l'ajudant triomfa com a cuiner a bord del Queen Guillermine, molt per sobre del xef. No gens menyspreable és la dada que indica que és Biscuter qui pràcticament soluciona tota la qüestió de la pitança durant la major part del recorregut, i que ho fa de manera esplèndida ja sigui el moviment per terra, per mar o per aire. D'altra banda, hi ha escenes de la novel·la, com la d'un Biscuter impartint doctrina sobre dietètica i salut, més específicament sobre alimentació i sida, o la del salvament que Carvalho fa d'una dona a l'Índia, maltractada pel seu marit per adúltera, que tenen referents precisos, d'una banda al Quixot i d'una altra a La volta al món en vuitanta dies. Són les picades d'ullet de Montalbán, que en fa moltes. Igualment són picades d'ullet bona part de les trobades amb tota mena de personatges al llarg del viatge, maièutics més que literaris, en bona part, que són utilitzats i utilitzades pel narrador per donar testimoni de l'estat de desordre en què es troba el món que recorre la parella protagonista. Alguns d'aquests personatges, cal dir-ho, són de carn i ossos, noms i cognoms ben significats, més enllà de la personalitat literària que els atorga Vázquez Montalbán, com el cas d'Osvaldo Bayer o de Frei Betto, per esmentar-ne només un parell. Arran de la mort de Manolo Vázquez Montalbán -que fa impossible determinar quin hauria estat el futur de Carvalho, futur amb què l'autor havia especulat molt però sense arribar a res de concret ni definitiu-, Milenio Carvalho apareix així com la, a vegades, sorprenent conclusió lògica a la sèrie del detectiu. Carvalho neixia als anys 70 com un observador de la Barcelona del tardofranquisme i de la incipient Transició cap a la democràcia; prenia cos als 80 i primers 90 com a notari dels canvis que s'esdevenien a Espanya, derivats de la instal·lació del país dins dels paràmetres de la postmodernitat, i es tanca, de manera pessimista, amb l'interès del detectiu i del seu creador per això que hom anomena globalització. No només era una promesa feta fa trenta anys, sinó que resultava inevitable, coherent i necessària aquesta volta al món sui generis, els passatges més bells de la qual són, al meu parer, aquells que desprenen un lleuger to ecologista, el pas per l'Argentina: les balenes a la península de Valdés, la navegació pel canal de Beagle a la Terra de Foc, la ciutat d'Ushua: ia, la glacera Perito Moreno, les cataractes d'Iguaçú.Preguntes sense respostaPer què Pepe Carvalho no passa pels Estats Units al llarg de la seva volta al món? Potser perquè encara figura a la llista de sospitosos de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy i podria tenir problemes legals amb els seus vells companys d'armes? Per què no visita tampoc Cuba, ni Mèxic, ni tan sols la Xina continental? Per què refusa expressament la possibilitat que li brinda una antiga coneguda, Alma, d'anar a Portoalegre? Són preguntes que ja, lamentablement, no tenen resposta possible. Manolo Vázquez Montalbán no hi és per donar-nos-les o, si més no, per comentar el trajecte triat per als seus dos personatges. Sorprèn, però, que si del que es tractava era de fer inventari de desordres del món, i potser també d'anar a les arrels i/o de veure'n les manifestacions més extremes, els llocs esmentats -per bé que tots dos arriben a Bali en el moment de l'atemptat contra la discoteca de Kuta, per exemple- n'hagin quedat al marge. És ben cert que Montalbán ha dedicat llibres a Cuba (Y Dios entró en La Habana, 1998) i a Mèxic, més en concret a la qüestió zapatista (Marcos, el señor de los espejos, 1999), i que potser va considerar que tot el que havia de dir sobre això ja ho havia dit. Evita Carvalho, però, i MVM l'hi fa dir expressament, passar per Nova York i Pequín. En canvi, els dos viatgers s'endinsen en l'Àfrica subsahariana, mostrari radical de l'estat d'abandó, pobresa i misèria en què roman la immensa majoria del continent. En algun moment de les 832 pàgines de la novel·la, Carvalho li diu a Biscuter que no és el mateix fer la volta al món pel nord que pel sud. L'itinerari del detectiu no és gens capriciós ni fet a l'atzar; hi ha un compromís latent amb els oprimits i els que pateixen, encara que Carvalho no renunciï a viatjar amb una petita Vuitton. El detectiu sempre ha mostrat petites contradiccions o, en tot cas, ha hagut de construir al llarg dels anys una certa façana, en aparença equívoca, per amagar de forma pueril altres intencions més subtils.

Article publicat a “El Periódico” el 24/10/03 per Marc Andreu, Laura Estirado i Carles Geli

Vázquez Montalbán, any I

S'havia de donar un primer relleu generacional i la direcció de "Solidaridad Nacional" , la Soli, vaixell insígnia del periodisme falangista, amb el jou i les fletxes a la capçalera i el subtítol de "Diario Sindicalista de Cataluña" , va començar a reclutar alumnes dels últims cursos de periodisme. Entre els que van entrar el 1960 hi havia Robert Saladrigas, Lluís Bonet Mojica i Manuel Vázquez Montalbán (MVM). El redactor en cap del diari, José Fernández Aguirre, acabaria protegint aquest últim jove en trànsit clandestí de l'FLP al PSUC i que, amb tot just 21 anys, ja comptava en el seu currículm amb un pas per comissaria. L'aprenent, que compaginava la universitat amb la feina, buscava una certa autonomia econòmica, així que es va posar a escriure com un boig des que va debutar, el 4 d'agost de 1960. Es tractava de sumar: 70 pessetes la col.laboració (quan l'hi pagaven); 150 les entrevistes, el més ben retribuït. Vázquez Montalbán va publicar en un any, fins al 30 de juliol de 1961, 95 articles, un gairebé cada tres dies. Malgrat això, la producció sorprèn per la qualitat --molt per sobre de la mitjana del diari-- i pel contingut ideològic. Al primer apartat hi contribueix una ambició literària que recorre des del paràgraf inicial fins al peu de foto. L'ajuda també que és un personatge molt madur culturalment ja en aquella època: Nietzsche, Joyce i Flaubert apareixen vinculats a reportatges sobre l'ofici d'escriure, la vida familiar o una sèrie històrica sobre el fill de l'emperadriu Sissi. També hi ha la voluntat de documentar-se i de recuperar la cultura popular, ja amb 21 anys impregnada d'ironia i nostàlgia. El seu agosarament no serà només tècnic , sinó també ideològic. Aprofitant els vastos coneixements històrics i posant la seva escriptura estètica al dictat d'una gran sensibilitat social, aprofitarà qualsevol dels temes nimis que la censura li deixa passar per colar valoracions i personatges xocants a l'Espanya del 1960, i des d'un diari falangista. La seva actitud és gairebé temerària, suïcida. I li va passar factura. El díscol aprenent va ser sotmès a marcatge i li van començar a encarregar reportatges purgants , que el juny del 1961 van provocar "molta sorpresa" entre els seus camarades del PSUC: "Fins i tot van arribar a tenir por que jo fos un infiltrat de la policia", va recordar anys després. El segon avís va arribar quan, a finals del 1961, Fernández Aguirre el va passar al diari B del Movimiento: "La Prensa" . Poc després, el maig del 1962, la presó. Fins que la seva firma torni a aparèixer en un diari passarà una dècada, després de pul.lular per "Hogares Modernos" ,"Siglo XX" ... Aterrarà a "Tele/eXpres" , d'on no va ser acomiadat per comunista perquè Manuel Ibáñez Escofet va assegurar a la direcció: "Una persona que té un 124 no pot ser comunista". Ho era, i també un gran periodista. Des de l'inici. La signatura està en lletres majúscules i el tema, per l'erudició histò- rica que destil.la, també invita a pensar que qui escriu el text, que a més a més constarà de diverses entregues, ja és un veterà del diari falangista Solidaridad Nacional . Però no, la sèrie de cinc capítols --si bé l'última consta numerada com a sis-- que arrenca a la pàgina 7 del dijous 4 d'agost del 1960 significa el debut en el periodisme professional de Manuel Vázquez Montalbán. L'elecció sembla estranya i fins i tot avorrida d'entrada: la vida i l'obra del famós fotògraf italià Alejandro Merletti (1860-1943) des de la seva arribada a la capital catalana a finals del segle XIX fins a la seva mort. Merletti, el fotógrafo del medio siglo barcelonés és el títol que, precedit per l'epígraf Barcelona frente al objetivo , encapçalarà tota la sèrie, l'última entrega de la qual es publicarà el dia 9 d'agost. Sembla increïble, però el jove periodista ha calculat a consciència el tema del seu debut: a primera vista per al possible censor, el reportatge apunta anodí, banal, però des de la primera línia el jove escriptor, militant comunista en la clandestinitat, aprofita la vida de Merletti per revisitar la història de Barcelona i Catalunya dels últims 50 anys. I sense embuts: Marx i Engels ja apareixen citats en la primera entrega --si bé per burlar-se dels anarquistes--, i el Primer de Maig és exalçat i reivindicat com a tradicional en una Barcelona clarament prerevolucionària. Al llarg dels capítols es revisitarà des de la Setmana Tràgica fins als famosos Fets d'Octubre del 1934 i, en l'última entrega, ja més encoratjat, evocarà "la constitución del PSUC, al que los catalanes rebautizaron con el nombre de 'peix amb suc". Sí, és un exercici de barcelonisme com a succedani d'un catalanisme o d'una recuperació històrica de la memòria que el franquisme va obligar a oblidar, però té mèrit que amb això es llanci, només de començar i en un diari falangista, un debutant. Després potser hi ha una altra raó, íntima en el ja llavors sentimental periodista: Merletti és un barceloní d'adopció que durant la República, per filofeixista, va passar un temps a la presó, com fa constar Vázquez Montalbán, potser evocant el currículum del seu pare, pres antifranquista, i la seva condició de fill d'immigrants. La sèrie, com a text periodístic, anirà a més. En el primer, la ploma es mostra tensa --repeteix afegitons com "el verdadero sentido de la palabra", el fraseig és llarg... --, però destaca per intenció i ambició davant l'estil gris i sec que impera a la resta del diari i, sobretot, a la premsa de l'època. Per guanyar ritme, el jove periodista aposta per dos plans en la narració: la vida de la ciutat i la de Merletti corren en paral.lel. Impressiona veure'l créixer d'un dia a l'altre. I així, el que en el primer text ja s'apunta --una voluntat literària que es tradueix en les arrencades ( "La ciudad se estremecía. De cada anónimo adoquín podía surgir la tragedia..." ) i fins i tot en els titolets; una ironia sorneguera que el porta a buscar la causa del llançament de la bomba del Liceu en què l'anarquista Santiago Salvador era "partidario de Wagner i aborrecía la ópera italiana" (aquell dia es representava Guillem Tell , de Rossini) i que serà característica evident en l'entrega següent. Com un paó, mostra tots els seus poders cromàtics: les metàfores, fixar-se en els detalls (el caramel que Merletti va regalar a Alfons XIII...), la fraseologia curta quan el text ho requereix ( "Guerra en África. Llamamientos de reservistas. Incitación a la deserción. Las masas en las calles. Sangre. Incendios." ), la documentació exhaustiva (el fill del mateix Merletti li ha servit de font, llibres llegits)... ¿I és possible que en el seu primer treball ja hi hagi també la seva voluntat de recollir retalls de la cultura popular? Evidentment: en la tercera entrega ja juga amb un fragment d'un cuplet del 1914. Sí, MVM va néixer periodísticament fet. El 1960 i 1961, la portada i les primeres pàgines de "Solidaridad Nacional" estaven reservades a les notícies censurades d'un règim que periodísticament seguia en la rància autarquia, i d'una guerra freda que s'anava gelant: la nova Cuba castrista estava a punt de trencar amb uns EUA disposats, al seu torn, a votar per Kennedy; i un Congo convuls ja intuïa l'assassinat de Patrice Lumumba. Algunes, poques, pàgines després, en el seu primer any com a periodista, Manuel Vázquez Montalbán només escrivia cròniques, reportatges, entrevistes i sèries històriques per a les seccions Barcelona, Información y reportajes i Letras de la Soli. ¿Només? No. MVM va aprofitar els seus primers textos per marcar gols a un diari de la Falange i, afinant la ironia, esbossar les seves obsessions: recuperar la memòria històrica, rescatar la cultura popular, radiografiar Barcelona, formar consciència social, crear opinió, decantar actituds i contextualitzar els continguts locals amb els globals. Com a exemple, aquesta arrencada a sis capítols sobre la peripècia de dos germans del barri del Clot que als 18 anys van fugir de casa per anar a torejar però van acabar en una comissaria de Saragossa: "Hacía tiempo, no mucho, que el cañón había dejado de sonar. Era el año 1940 y de Pirineos para arriba el cañón universal había tomado el relevo, cedido con buena gana, del pueblo español. En un mundo de Roosevelts, Churchills, Eisenhowers, Hitlers y Stalins, cohabitaba un muchachito español bien llamado Francisco". No era Franco, sinó "Francisco Navarro," obrer de la Hispano Olivetti que 20 anys després explicava la seva Historia de torerillos. Aquests reportatges seriats --aparentment banals i que ell allargava per unes pessetes de més-- eren ideals per infiltrar materialisme històric, memòria popular i fins i tot frases en català. És el cas de les sèries Los 'chinos' del 'Celeste Imperio'. Cuando los barceloneses aún eran caprichosos --on va afirmar que, durant la guerra civil, "Barcelona parecía un queso de Gruyère con tanto bombardeo" --; "De la seda al polyester. Cuarenta y tres siglos en busca de un tejido eterno" --que trasllueix història econòmica--; "Torrevieja, 1960" --que retrata l'emigració en un viatge a Alacant--, i "El misterio de una fachada" --que aprofita una obra de Picasso al cine Bosque per parlar de la influència a Barcelona de les avantguardes artístiques, Lenin, Trotski i Stalin. Només hi ha una sèrie ( "La familia, esa pequeña patria, del gener del 61") amb un rastre que es perd després d'un capítol II sense firmar. No és aventurat dir que va ser censurat perquè, tot i que es recolza en una cita de José Antonio Primo de Rivera, el que Vázquez Montalbán fa en aquest reportatge inconclús és descriure una Catalunya burgesa "dividida en tres estratos sociales" i plantejar aquesta qüestió: "Las Constituciones del Universo proclaman el pleno derecho del ser humano a la formación de una familia. El problema, en la práctica, se plantea entre esta aspiración y las condiciones reales que la impiden (falta de vivienda, de suficientes medios de subsistencia, de formación familiar adecuada, de seguridad social, etcétera)". Idèntic joc si no més li donaven les notícies: la inauguració de la duana de la Jonquera va ser el pretext per denunciar el contraban i les fronteres; la crònica del pregó de la Mercè del 1960 li va servir per exaltar el "sentido social" de la festa major; una entrevista amb un capellà del Sindicat Vertical va ser ocasió per preguntar "¿qué se da primero, el salario justo o la productividad?"; i un reportatge sobre la inauguració de la Clínica Teknon, "donde la ciudad compra su nombre, que diría Francisco Candel, cerca del cruce de las calles Ganduxer y Vía Augusta", li va servir per denunciar: "Esta clínica está hecha a la medida de los niños. El niño está en su centro. Pero sin abstracciones ni inútiles generalizaciones. El niño que está en su centro es el que como mínimo paga 200 pesetas diarias...". Los historiadores aportan el dato objetivo, frío, descarnado... El 18 de julio de 1936 el Ejército español se levantó contra el Gobierno de la República y triunfó, primeramente en dos sitios: Mallorca y las posesiones africanas. Los historiadores tienen archivadas miles de fichas sobre lo sucedido después y nadie les discute el derecho a tenerlas. Pero el 18 de Julio de 1936 es algo más que páginas, letras o cartón de ficha. El 18 de Julio de 1936 es vida misma española en trance de troncharse. Por eso el hombre anónimo de la calle también ofrece su visión de aquel 18 de Julio y la da en la medida de su disposición afectiva para lo que la fecha significó". Amb aquest paràgraf de prosa calculadíssima que reivindica la memòria històrica popular i que traspua molta audà- cia, MVM va obrir nou reportatges commemoratius dels 25 anys de l'Alzamiento que, sempre al costat d'un retrat de Franco, va firmar el juliol del 1961 per a Solidaridad Nacional. Va ser un encàrrec que el seu director, el falangista Luys Santa Marina, li va imposar com a purgant per una militància comunista que la policia havia denunciat davant el diari. El càstig va començar amb tres mesos de sequera: de mitjans de març a finals de juny només li van deixar publicar dues notícies literàries i una crònica sobre el 2° Congreso de la Familia Española. El lèxic ranci i oficialista que va fer servir en aquesta última peça -- "un ¡Arriba España! escueto y sereno cerró un parlamento, por breve, dos veces bueno", va escriure-- denota que se sentia molt vigilat. I sota aquesta pressió, a finals de juny, el van enviar a Mallorca en el destructor Gravina per cobrir l' Operación Foca, unes maniobres de l'Armada que homenatjaven els caiguts del creuer Baleares. Però un MVM hàbil i audaç va escopir aquestes dosis d'oli de ricí a la mateixa cara del franquisme. Així, en cinc reportatges datats entre el 23 de juny i l'1 de juliol de 1961, el periodista va firmar irònics i més costumistes que èpics reportatges sobre l'Armada amb apunts sociològics sobre l'incipient turisme a Mallorca. Va descriure a una marineria aclaparada "por la mugre del barco, el calor y el sudor" i gairebé sempre "de palique" entre "botellas de vino ", "helada cerveza" i"jarras llenas de sangría" que forçaven confessions com aquesta: "Sin portaaviones y con pocos submarinos no podemos constituir la avanzada de una guerra naval... Pero como fuerzas complementarias de un conglomerado podemos hacer un papel muy digno". Una reflexió que, a propòsit de l'ardor guerrer que Espanya exhibeix avui a l'Iraq, perfectament hauria pogut repetir en l'obra pòstuma La Aznaridad un Vázquez Montalbán que el 1961 ja es permetia el luxe de jugar amb les paraules: una confusió entre els verbs varar iatracar li va servir per enfonsar un destructor espanyol a les pàgines de la Soli. Va ser la seva forma de mofar-se d'unes maniobres que ni el públic seguia, perquè es banyava a la platja "ajeno al sanguinolento machaqueo del enemigo". Potser perquè a la Mallorca del 1961 només hi havia un objectiu, i no era precisament militar: "Los de por aquí andan a la busca de 'la sueca' aunque esta denominación no sea escrupulosa en cuanto a geografía se refiera. Ser una 'sueca' es algo al alcance de cualquier extranjera, sin más requisito que... en fin... parecer sueca". Després, en la sèrie sobre el 18 de juliol, publicada entre el 21 i el 30 de juliol de 1961, Vázquez Montalbán va fixar la seva primera visió d'un franquisme que va denunciar i va analitzar al llarg de la seva trajectòria. Amb poc marge, va capgirar la retòrica del rè- gim per esbossar una crònica històrica que sorprèn que passés la censura. Un exemple, sobre el 1946 i l'ONU: "Nuestro país, por Real Decreto de las democracias universales, fue declarado 'fascista' y los 'fascistas' no merecían sitio en la más 'superestructura' de las 'superestructuras' democráticas". Algú s'atreviria avui a anar a una desfilada de moda i abordar allà mateix una jove escriptora en potència de la noblesa que acaba de publicar el seu segon poemari i preguntar-li de sobte: "¿Te ha ayudado mucho en la vida el ser nieta de quien eres?" Probablement no. Però Manuel Vázquez Montalbán ho fa el 30 de setembre de 1960, en la seva primera entrevista per a la Soli , a tres columnes i amb dues fotografies, una al costat de l'entrevistada, una Natalia Figueroa de 21 anys, com el periodista. El reporter desenterra així un gènere poc explotat fins aleshores pel rotatiu i dóna curs a la seva passió per la literatura, que en un any el portarà a entrevistar, entre altres, Juan Marsé, Camilo José Cela i Carlos Barral. Sense pèls a la llengua i amb molta ironia, Vázquez Montalbán alterna el tuteig i el vostè --segons li mereix l'entrevistat--, el fidel retrat del personatge, la bateria de preguntes incisives i les valoracions personals. Figueroa, per exemple, que "tiene el diploma de secretaria y ayuda a su padre, colaborador asiduo de Abc ", i que dos dies a la setmana "ayuda en las tareas de una guardería infantil", és interpel.lada amb un "¿Vas con espíritu de Beneficiencia?" I davant la negativa de la jove, que encara no sortia amb Raphael, insisteix: "¿Te molestaría que desaparecieran los niños pobres y sucios, porque te verías privada del goce de serles útiles?" Malgrat la sorna, ni els censors ni la mateixa entrevistada no hi adverteixen res d'estrany, i el reporter remata la seva feina dedicant-li un compliment amb uns versos de Juan Ramón Jiménez ( "Aunque tú no lo sabes / tú ya eres..." ). Amb un altre tarannà, i de vostè, Vázquez Montalbán s'acosta a Camilo José Cela: "Tuvo la virtud de recrear la vida de nuestro pueblo en sus mejores páginas de anclado testigo ciudadano o de andariego tierras abiertas", escriu. La cita amb Cela, que porta pijama segons la foto, té lloc a l'hotel Arycasa. El motiu, l'entrega a les editorials de Cuatro retratos del 98 , la segona sèrie de Los viejos amigos i el tom primer de les seves Obras completas . Al reporter li interessa parlar de la situació de la novel.la a Espanya --un tema que sortirà en entrevistes posteriors-- i li planteja un assumpte tabú respecte als seus llibres de viatges: diuen que extreu les dades dels llocs "de anuarios de municipios". Lluny de molestar-se, quatre mesos després Cela arribarà fins i tot a utilitzar el bolígraf del reporter per firmar exemplars dels seus Cuatro retratos... en la presentació de la Casa del Libro. Amb l'experiència d'aquests treballs i altres com l'entrevista a Gonzalo Torrente Malvido --finalista del Nadal del 1961 amb Hombres varados --, converteix el gènere en sèries. La primera data del 3 al 5 de febrer del 1961 i tracta sobre la presentació a la galeria Syra del llibre Castilla, amb textos de Miguel Delibes ( "uno de los pocos escritores españoles que ha podido imponer su calidad, al margen de los cenáculos madrileños" ), pròleg de Pedro Laín Entralgo (que va conèixer "a raíz de una conferencia pronunciada en el Aula Magna" de la UB) i el gravador Jaume Pla. Amb els rèdits d'aquest treball, i cada vegada més còmode, el jove periodista ocupa per primera vegada la contra de la Soli el mateix mes amb el reportatge ¿Están en crisis los premios literarios? , de set entregues. Com a pretext pren unes declaracions de l'editor Carlos Barral, que, en la presentació d' Encerrados con un solo juguete , finalista del Biblioteca Breve, afirma que s'ha de substituir el sistema de producció literari: els premis. Encara que Montalbán coincideix amb ell ( "basta echar una ojeada a la temática de la novela española que concurre a los premios; temática toda ella pequeño-burguesa, de interés minoritario y para estar por casa" ), no dubta a consultar altres veus, com la de l'escriptor Lorenzo Gomis i l'editor de Planeta José Manuel Lara, que li deixa anar que "Barral ha dicho eso porque su premio ha fracasado". A més d'aquestes sèries, també serà contraportada una llarga entrevista (cinc dies) amb el romanès Vintila Horia, guanyador del Goncourt del 1960 amb Dios ha nacido en el exilio, i al juliol en surt una última sèrie, de sis articles, arran de la mort de Hemingway, on MVM constata --pel maneig documental i les entrevistes a la traductora en italià de l'autor Myriam Sumbulovich, i a coneixedors de la seva obra com Cela i el catedràtic Carlos Rojas-- el llarg camí recorregut en només nou mesos d'entrevistes a la Soli. Una vegada cada dues setmanes, o cada tres, o cada quatre, "Solidaridad Nacional" dedicava una de les seves entre 12 i 16 pàgines a la crítica de llibres. L'espai collage es deia Letras i hi firmaven, entre altres, Aurora Díaz-Plaja i el catedràtic de Literatura Carlos Rojas. Entre les ressenyes i la llista de llibres rebuts, el 24 de novembre del 1960 es cola un crític debutant: Manuel Vázquez Montalbán. I ho fa per la porta gran, amb el premi Goncourt del 1960, el Dios ha nacido en el exilio del romanès Vintila Horia, que més tard va renunciar al guardó acusat de suposat comportament filonazi. Una oportunitat que el jove periodista no va desaprofitar per demostrar que era capaç de tocar un pal més, que a més dels reportatges, les entrevistes i les sèries històriques, tenia suficient bagatge cultural per disseccionar Horia i qui fes falta. Per això, la seva primera crítica és primer de tot demostrativa (demostra que coneix l'autor: "Vintila Horia paseó su quehacer intelectual por los Madriles, hasta hace muy poco; para ser exactos, dos meses"; que coneix els clàssics: "ha recreado el mito de Ovidio, el poeta desterrado al Ponto Euxino en el siglo I" ), i té un gran afany explicatiu per als lectors, a qui anomena "amigos". Un mes després encararà el repte, més segur, de l'assaig El sistema estético de Camilo José Cela, de la professora establerta als EUA Olga Prjevalinski. Se sent tan còmode i coneix tant l'obra de Cela --a qui entrevistaria dies després-- que fa una repassada a la crítica que acusa l'autor de patir d' "antítesis, reiteración, adjetivación y pluralidades cuantitativas". Davant d'això ell respon: "No creo que sea más útil la gramática que la sociología a la hora de enjuiciar una obra literaria". Per això considera "trascendental" el valor social de Caminando por las Hurdes, l'obra d'Antonio Ferres i Armando López que cau a les seves mans el gener del 1961: "Es criminal --afirma-- operar las soluciones de España sobre un tablero, sin conocimientos directos de la viva realidad en la que se desenvuelve nuestro pueblo" i a més, diu des de la secció de Letras ,"es posible el diálogo entre los que saben y los que no, en el marco de la mutua honradez". El novel.lista obrer Juan Marsé, gairebé tan jove com ell i molt allunyat del corrent literari del moment, era perfecte per al debutant Manuel Vázquez Montalbán, de 21 anys, que, des del primer dia, feia només quatre mesos, havia convertit la seva incipient carrera periodística en un audaç i subtil pols a les mateixes pàgines del franquisme. "Yo buscaba valores culturales heterodoxos filtrables por las relajadas defensas de 'Solidaridad Nacional", va recordar el periodista guerriller anys després al parlar de l'entrevista al novel.lista joier ( La memoria de Marsé , a Nuevas tardes con Marsé , Nausicaa). Un company universitari, l'avui historiador Miquel Barceló, va assenyalar Marsé --finalista del Biblioteca Breve del 1960 amb una primera novel.la diferent, Encerrados con un solo juguete -- com a objectiu periodístic. Era una entrevista en potència, és a dir, tres folis, és a dir, 150 pessetes. "Jo encara vivia a casa dels meus pares, al carrer de Martí, 104. Així va ser com ens vam conèixer", recorda aquests dies grisos Marsé, oblidant que la setmana abans d'aquella conversa el periodista havia publicat, al mateix diari, una ressenya de la presentació de la novel.la als locals de Seix Barral, on es van intercanviar poques paraules. "Juan Marsé es un joven de 27 años de edad, no muy locuaz y algo cohibido entre la algarabía de conversaciones inteligentes que espesaban, aún más si cabe, el ambiente del local". (26 de novembre del 1960). Vázquez Montalbán ratificarà aquella parquedat de l'entrevistat el 2 de desembre següent, a pesar del tracte de tu, que contrastarà amb la longitud de les seves intencionades preguntes. Sorprèn la seva jove brillantor: el joc als titulars (hàbil el subtítol, que aprofita la dualitat d'oficis); preguntes lluny dels tòpics del periodisme de l'època, traient punta al que insinua més que diu Marsé ( "¿Reivindicas el papel del escritor como conciencia moral de la sociedad?" ); tocs d'erudició (Nietzsche); un esbocinament precís de la novel.la; una ironia que anirà a més amb els anys; una voluntat d'estil que pagarà el conyac; una documentació precisa com manen els cànons... Marsé va parlar amb la novel.la.

Article publicat a “El País” el 20/10/03 per Romà Gubern

Pionero del pensamiento crítico

Una vez escribí que si Manuel Vázquez Montalbán no hubiera existido, hubiéramos tenido que inventarlo. Intelectual todo-terreno, fue también un precocísimo pionero de la reflexión crítica sobre los medios de comunicación de masas, su poder y sus estrategias. Desde una cárcel franquista, en la que compartía condena con Luis Goytisolo, Salvador Clotas y otros resistentes a la dictadura, escribió un libro clave, una síntesis luminosa y perfectamente documentada, titulada Informe sobre la información (1963), que fue libro de texto y de cabecera de varias generaciones de profesionales de la comunicación y de estudiantes del ramo. Aquel libro inauguró en el páramo teórico del franquismo, en el que estos temas eran monopolio de las sacristías tomistas, el tragaluz del pensamiento crítico. Luego vino un torrente de textos, porque Manolo se hizo muy pronto grafómano debido a lo mal pagadas que estaban entonces las colaboraciones periodísticas, incluso en "Triunfo", faro del pensamiento ilustrado. Prolongó su magisterio en este campo con su libro Historia y comunicación social (1980) y con su gozosa utopía La palabra libre en la ciudad libre (1979). En 1968 Manolo me pidió que escribiese un texto titulado "La cultura de la imagen", como capítulo de un libro colectivo que estaba coordinando, con el título de Reflexiones ante el neocapitalismo. Este encargo me obligó a llevar a cabo una primeriza síntesis, torpe y esquemática, de la que luego sería mi especialidad académica. Manolo pensaba globalmente mucho antes de que se pusiera de moda esa globalización que le ha llevado a morir en el aeropuerto de Bangkok. No hay más que releer su informe La penetración americana en España (1974) para comprobar que su cabeza era ya entonces global y precisamente sobre este tema versó su lección que le convirtió en el primer doctor honoris causa de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona. Su interés por la comunicación le llevó de modo natural a explorar la cultura de masas y de ahí derivó su entrañable Crónica sentimental de España, publicada primero como serie de artículos, que radiografió agudamente los imaginarios populares bajo el franquismo, desde una posguerra que no había alcanzado a vivir conscientemente, pues nació en el fatídico 1939, pero que supo olfatear con sus agudísimas antenas. Le seguirían más tarde estudios y compilaciones insustituibles sobre la historia de la copla y del cuplé. Novelista, poeta novísimo, gastrónomo y cocinero excelente, periodista, libretista musical, guionista y teórico de la comunicación, bebió siempre del marxismo fundacional que le llevó a militar en el PSUC y a vivir en primera línea sus procelosas querellas internas. Recuerdo que, tras el desplome de la Unión Soviética, coincidimos en un vuelo y me comentó con gran amargura la carta que Bujarin envió a su esposa antes de ser fusilado por Stalin y que por entonces acababa de hacerse pública. Pero siguió fiel a sus raíces ideológicas, en su estilo libre e irónico, imaginativo y descarado, que dejó plasmado en su precioso Manifiesto subnormal, que no ha perdido un ápice de actualidad.

Article publicat a “El País” el 19/10/03 per Juan Luis Cebrián

Amor y muerte en Bangkok

El corazón y la memoria de la izquierda española se rompieron el viernes en Bangkok. En el aeropuerto de esa ciudad tailandesa falleció, a los 64 años, Manuel Vázquez Montalbán, un intelectual valiente, hiperactivo y fecundo que dibujó la crónica sentimental y política del país. Con su curiosidad inagotable, que le llevó a ocuparse del franquismo y la copla, el Barça y la novela negra, la poesía y el marxismo, la gastronomía y el humor inteligente, Montalbán fue un faro ético y una referencia muy sólida para miles de lectores. Deja casi un centenar de libros de todos los géneros y miles de artículos, de “Triunfo” a “El País”, muestra de su talento inagotable, su ironía y su infalible capacidad de análisis y escritura. A “El País” llegó de la mano de Antonio Franco, cuando éste se hizo cargo, como director adjunto, de la edición catalana del periódico. Era un escritor incansable, abundantísimo, y el único problema fue limitar sus ansias de publicar todos los días, en todas las páginas, sobre todas las cuestiones. Desde entonces no dejó de cumplir una sola vez con los lectores. Nos habíamos conocido a finales de los sesenta. Él viajaba con frecuencia a Madrid. Venía a verse con Rafael Conte en la redacción de Informaciones . Hablábamos, paseábamos, discutíamos, en ocasiones almorzábamos juntos. Entonces escribía en "Triunfo" y era ya una estrella deslumbrante del firmamento periodístico. También un marxista coherente. Nunca se apeó de esa ortodoxia a la hora de analizar la realidad, pero su actitud no era la de un provocador, sino la de un convencido. Las únicas horas de su vida en las que no escribió las dedicó a leer, a viajar y a cocinar. Buen comilón, tímido hasta parecer huraño, sarcástico hasta la crueldad, su gesto encapotado cubría las ansias de un hombre bueno, dialogante y muy poco pagado de sí mismo, lo que ya es raro en un escritor de éxito. El parnasillo de la España oficial se mostró cicatero con él, aunque le otorgó premios como el Nacional de Narrativa y el de las Letras Españolas. Los lectores le distinguieron con su admiración y la crítica con su aplauso. Ha muerto solo y en un país lejano, pero no desconocido. En 1983 publicó Los pájaros de Bangkok, perteneciente a la saga del detective Carvalho. Lo he vuelto a hojear, en una especie de homenaje privado, un día como hoy. "A Juan Luis, sexto poder", reza la dedicatoria. Le gustaban coñas como ésa. Luego, en el texto, avanzada la novela: "Bangkok es la hostia. En Bangkok encontré el amor", dice una de las protagonistas. Manuel Vázquez Montalbán había visto en la ciudad, encaramados a los alambres de la luz y el teléfono, cientos de pájaros, miles, millones de golondrinas. Quién sabe si en la última soledad del aeropuerto los ojos de Manolo se hayan volcado en las alturas "en busca de un asidero para no caer en el pozo de la muerte". Como Carvalho, habrá visto entonces que "en el cielo sólo había bandadas de pájaros fugitivos por los disparos de los hombres".

Article publicat a “El País” el 19/10/03 per Eduardo Haro Tecglen

El que nunca traicionó

Le pregunté sus razones para continuar en el partido comunista, y me dijo: "Por no traicionar al militante de base". Vázquez Montalbán nunca traicionó. Puede que ésa sea una condición ridícula en un mundo de plastilina como el de hoy, donde la gente toma la forma del recipiente que le contiene. Era una época en que el partido se precipitaba de desastre en desastre, y la izquierda empezaba a desmoronarse: incluso cuando creía que había ganado unas elecciones. Es admirable que haya muerto sin traicionar su condición de escritor, de curioso, de viajero. Conocía su enfermedad, y apenas la cuidaba; tenía una capacidad impresionante de lo que no sé si llamar trabajo, porque en él escribir y mirar, ver la gente, escribir sobre ella, imaginar lo que podía ser el mundo en torno, era una condición humana. Escribió sobre los grandes personajes de nuestro tiempo, gruesos libros cargados de datos, de interpretación de los datos, de lealtad -otra vez- a lo real sin perder nunca de vista lo posible y lo imposible. Franco, Pasionaria; el comandante Marcos; el áspero caso Galíndez con el nacionalismo vasco en el exilio y los crímenes de Trujillo. Un periodismo extenso, bien poblado de conocimiento: una investigación no sólo de archivos, libros o mesas, sino de viajes y charlas, de escuchar y anotar en una memoria prodigiosa. Su primer gran contacto con el público fue la Crónica sentimental de España; fue ante su manuscrito, que había hecho llegar a Triunfo por medio de un antiguo compañero de prisión franquista (Alonso de los Ríos), cuando leí su nombre y me quedé fascinado por su escritura y por su emoción ante unas líricas españolas de calidad popular que habían hecho carne en el español. Lo relataba él mismo en la última columna que publicó en este periódico, que llamaba "Triomf", en catalán por cómo había recibido un pensamiento transgresor catalán -y es momento de recordar otro desaparecido de entonces, Luis Carandell- para celebrar el homenaje que todos los de aquella revista rendían a Cataluña por la concesión de la Cruz de Sant Jordi a José Ángel Ezcurra, acto al que no pudo asistir porque en ese momento estaba en Nueva Zelanda, en lo que era el último viaje de su vida. Cuando aquel libro se publicó por capítulos en la revista, hubo que alargar su publicación por el éxito de público. Todavía no había creado su personaje más popular, Pepe Carvalho: un apellido que le enraizaba con Galicia, de la que era oriundo y desde la que su familia emigró a Cataluña. Nunca olvidó esa condición de emigrante, aunque abrazaba Cataluña como suya. Era, en realidad, un ciudadano del mundo, y latía como tantos otros con los más desgraciados del planeta. Una extraña vocación. Se expuso por ellos, les defendió siempre, no escribió ni una sola línea en la que no estuvieran presentes. No escribir en vano podía ser su consigna: estaba en sus ensayos filosóficos y políticos como en sus artículos escritos a vuela pluma. Un día, estando los dos en Lisboa, me llamó Ezcurra por teléfono para decirme que el artículo de Manolo lo había tachado la censura: se lo dije, se sentó inmediatamente, garabateó unas líneas, y en unos minutos estaba su artículo en Madrid. Su calidad era la de siempre. Nada de eso era obstáculo para su adicción a la gastronomía; era un comilón de gusto, era de los que explicaba a Maite o al chef lentamente lo que quería y cómo lo quería. Alguna vez íbamos a comer un cocido al Picardías -una taberna clásica por el Madrid taurino de detrás de la Puerta del Sol- y después veía pasar una paella para otra mesa, y decía: "¿Y si encargásemos ahora una paella?". Mientras escribía en su casa, cocinaba: se levantaba del ordenador para ir a revolver un poco su guiso del día. Me miro a mí mismo escribiendo esta necrología indeseada, que me asombra: estos trances del periodismo de urgencia que obligan a volcar la emoción en cuatro líneas mal escritas, con los recuerdos golpeándose. No sé cómo transmitir todo lo que tenía ese hombre de amor por la verdadera humanidad. Solo sé decir como homenaje que siempre me hubiera gustado escribir como él.

Article publicat a “El País” el 19/10/03 per Félix de Azúa

Manolo

Debió de ser durante aquella época muerta, los años sesenta en Barcelona, un tiempo congelado, un año que duró más de una década. Nada sucedía, nada podía suceder, la resignación había bebido ya toda la sangre de los heroicos años cincuenta y un cadáver con aspecto bastante apersonado, la sociedad civil, hacía negocios fabulosos o por lo menos se compraba un piso. Los antiguos obreros iban convirtiéndose en pequeño burgueses, sus rasgos se dulcificaban y perdían los angulosos pómulos siberianos, la loción de afeitado tomaba el lugar del olor a pólvora y los Seat 600 sustituían a Kropotkin, Stalin y Mao Zedong como motor de la historia. La lucha de clases se encaminaba a su fatal disolución simbólica en una quiniela de fútbol. Gimferrer me convocó a una reunión en casa de Castellet. Una antología de poesía, en tiempos exangües, puede convertirse en una aventura y dar sentido a la existencia, incluso cuando tienes veinte años. Pero lo emocionante de aquella convocatoria no consistía en repasar manuscritos, releer poetas, actuar con la discrecionalidad del César metiendo a uno y sacando a otro del Olimpo, sino en el anuncio de que también acudiría Vázquez Montalbán. Que un conocido revolucionario, temido columnista de la resistencia, personalidad de la izquierda radical, se interesara por una antología de poesía escrita por jovencillos puede orientar a más de uno sobre lo que hemos perdido. Yo estaba emocionado -le había leído todo lo publicado y seguía sus artículos de "Triunfo" como ya nunca he podido leer a ningún periodista- y creo que también lo estaba Gimferrer. Castellet no: le conocía suficientemente y se limitaba a decirnos con gesto entre paternal e impaciente que no nos preocupáramos, que era muy buena persona. No nos preocupaba que fuera mala persona, incluso lo habríamos preferido. Nos preocupaba que nuestra frívola metodología poética para la selección de los antologados ("éste es como Pound, pero no sabe chino", etcétera) fuera sustituida de inmediato por un discurso sobre la propiedad de los medios de producción. Llegó Vázquez Montalbán. Saludó con un breve golpe de cabeza casi imperceptible, se sentó en el sofá con los codos apoyados sobre las rodillas y las manos cruzadas. Nos miró de hito en hito, muy serio, y dijo: "La poesía es un arma cargada de futuro". Guardó un silencio expectante. Estábamos helados. Y entonces se le escapó la risa. "Ya la he fastidiado, anda, José María, saca el whisky". No dejamos de reír en toda la tarde. Desde aquel día en que Vázquez Montalbán se convirtió para mí en Manolo, no he dejado de reírme con él cada vez que nos hemos encontrado. El futuro sólo merece una carcajada. Uno comparte el mejor futuro con aquellos que son capaces de reírse del futuro. Durante toda su vida, Manolo se ha reído del futuro. Ahora el futuro le ha atrapado, pero ha tenido que ir a buscarlo hasta un aeropuerto de Bangkok. No era presa fácil. Ya se le había escapado varias veces, pero en su corazón maltrecho, en las retorcidas arterias, entre las válvulas y los marcapasos, resonaba constantemente la risa de quien tiene una esperanza más honda, más sólida, que la que puede ofrecer el futuro. La risa sólo suena en el presente. Manolo era la viva encarnación de quien sabe que no debe sacrificarse nada por esa insustancial, teológica, bancaria y corrupta falsedad que es el futuro. Por eso escribía poesía, y por eso aquel día no dejamos de reírnos ni un minuto.

Article publicat a “El País” el 20/10/03 per Antonio Tabucchi

Ciao, Manolo

Manuel Vázquez Montalbán era amigo mío. Era un hombre arisco, alegre, irónico, firme y valeroso. Nos hicimos amigos demasiado tarde respecto a cuando escuché su nombre por primera vez. Entonces eran los años sesenta, y él, junto con otros tres estudiantes antifranquistas, Salvador Clotas, Martí Capdevila y Ferran Fullà, estaba encerrado en la cárcel de Lleida por