Biografia

Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) és professor de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, crític literari, traductor de Bossuet, Balzac, Maupassant i Flaubert. Va debutar com novel·lista en 1992 amb Els plaers ficticis. El cant dels adéus és la seva quarta novel·la.

Obra

Isaac i els dubtes

El joc del metider

Els plaers ficticis

El cant dels adéus

El cant dels adéus narra la història de l’Agrupament Escorta Josep Carner i d'algunes famílies burgeses, reunides entorn de l’Escola Catalana Talaia del barri de la Salut. I de Daniel Lledó, un noi que viu de forma una miqueta accidentada el pas de la infantesa a l'adolescència i el descobriment de la sexualitat.

Documentació

Entrevista publicada al diari “Avui” el 01/03/06 per Francesc Bombí-Vilaseca

Contra les etiquetes

Traductor, professor universitari i escriptor, la carrera literària de Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) va iniciar-se el 1992 amb la publicació d'Els plaers ficticis, una mica tard si tenim en compte que ja el 1969 tenia clar que volia ser escriptor. Després van venir El joc del mentider (1994), L'adoració perpètua (1997), El cant dels adéus (2001) i Isaac i els dubtes (2003), una sèrie que combina la crítica a la hipocresia de la societat catalana amb la investigació sobre la identitat homosexual, amb models que van de Flaubert a Proust passant per la novel·la llibertina. Ha fet traduccions d'autors de referència com ara Flaubert, Guy de Maupassant, Gérard de Nerval, Émile Zola i Antoine-François Prévost. També codirigeix la col·lecció de clàssics universals Biblioteca Pompeu Fabra. A El mal francès relata com en un moment de crisi creativa retroba els diaris que va escriure el 1969, quan estudiava a la Universitat de Pau (Occitània) i va descobrir, sobretot a través de la literatura, que era homosexual. La reflexió entorn del dietari li serveix per reflectir el pas dels anys: "En certa manera el Lluís Maria Todó de llavors tenia raó, perquè per un atzar de la vida o de la història és evident que el 1968 va haver-hi una revolució juvenil, o que el 1969 va haver-hi la primera manifestació gai o pel·lícules com If... i Teorema, que per primera vegada parlaven d'una manera desculpabilitzada de l'homosexualitat... Els anys 60 van ser d'una mutació cultural molt important, i això em va tocar". Amb tot, el llibre s'acaba amb el final del curs universitari i queden força aspectes oberts. ¿Hi haurà segona part? "Potser continuaré escrivint sobre això... La situació en què m'ha deixat aquest llibre és absolutament nova: tinc un cert desinterès per la ficció. No estic pensant en cap altre llibre, però em balla pel cap continuar en aquesta línia i trobar una bona manera per parlar de mi. Parlar-ne amb màscares no m'atrau gens, i com que d'altra banda a la meva vida, per bé o per mal, déu-n'hi-do les coses que m'han passat i he vist, podria anar fent, i com que des que sóc petitet escric diaris, tinc material, i no em costaria gaire buscar informació". El mal francès beu de la relectura dels dietaris del 1969, però va més enllà de l'autobiografia. No sé si és una novel·la, no sé si és un dietari... és un llibre i és un artefacte narratiu. El que m'agrada d'aquest llibre és que em permet parlar de coses de què fa molt de temps que he volgut parlar i des d'una perspectiva molt còmoda, perquè és la del meu jo civil, com si escrivís un article d'opinió, però al mateix temps són les paraules d'un autor de ficció, perquè no és un periodista que firma amb el seu nom sinó un personatge de ficció que es diu Lluís Maria Todó. Això em permet unes llibertats i unes llicències que em resulten molt còmodes i han sigut un dels estímuls més agradables d'aquest llibre, haver trobat aquest artefacte, aquest punt d'enunciació des del qual puc dir moltes coses d'una manera molt tranquil·la i agradable. Sovint es dóna a la sinceritat i a la veritat un valor literari, més que no pas a l'obra en si mateixa. Jo separaria radicalment la veritat de la sinceritat, d'entrada. La sinceritat és una actitud humana i psicològica que de vegades és molt necessària i de vegades no ho és gens. La veritat és un efecte de discurs, un efecte literari. El que valoro, no en aquest llibre sinó en qualsevol, és la veritat: Marcel Proust conté un percentatge de veritat enorme, tant si parla d'ell en primera persona com si no, tant si transvesteix el seu amant en dona i li diu Albertine com si descriu de manera absolutament realista o minuciosa el vestit o el barret de la marquesa de no sé on. La veritat literària és un efecte que els crítics es trenquen el cap intentant desxifrar, situar, localitzar i desentranyar, però és molt difícil. És una sensació que notes en els grans escriptors, que notes que allà hi ha veritat, tant si són sincers com si diuen moltes mentides, i tant pot estar en una autobiografia com en un llibre de pirates escrit per un senyor sedentari. I què ha canviat? En aquest llibre, la meva manera de dir veritats ha estat totalment diferent dels meus altres llibres, que eren pura ficció, mentre que aquí en part és ficció i en part no. És una novel·la? No ho sé. Tampoc diria que és una autobiografia, ni un llibre d'autoconfessions. És un llibre. Des de fa bastants anys el problema aquest dels gèneres literaris està una miqueta obsolet: poca gent escriu encara novel·les que responguin al cànon tradicional de la novel·la. Esborrar els límits en les diverses maneres de parlar d'un mateix és una escriptura molt moderna. La part biogràfica implica d'altres persones... I en tinc la seva autorització moral. Si per exemple la Margarita Ballester hagués dit que no volia que en parlés, ara la informàtica facilita molt canviar aquell nom per Isabel Llopis o el que sigui. Però m'agradava l'efecte de realitat que dóna el fet que els noms siguin reals. Produeix un efecte de veritat que jo volia en el llibre, però que tampoc era fonamental, i si hagués canviat els noms el llibre hauria canviat una mica, però tampoc gaire, perquè cal pensar amb una mica de perspectiva. Hi ha una gran distància entre el Todó del 1969 i el del 2004. El privilegi dels que som una mica grafòmans, com és el meu cas, és que queden testimonis d'aquests jos diferents, que et sorprenen i de vegades et fan riure i de vegades et fan pena i d'altres una vergonya horrorosa. Hi ha reflexions, o frases o girs del meu jo de 18 o 19 anys que em feien molta pena, però el fet d'haver-ho traduït ho atenuava. L'original estava escrit en un castellà molt ortopèdic i molt pedant que encara accentuava la vergonya i la distància. Són coses de l'edat i de l'educació que vam rebre. Això ajuda molt i dóna unes grans dosis d'humilitat. Ho dic al llibre: la mateixa vergonya que em produïa el 2004 llegir el diari del 1969 potser me la farà el 2020 el diari del 2004. S'ha de ser irònic i relativista i pensar que mai has acabat de créixer del tot, que mai has adquirit la certesa, la saviesa i la maduresa sinó que vas canviant de pell com les serps i arriba un moment que la nova pell no reconeix la vella. Avui ser gai quasi es pot dir que està de moda i tot, mentre que el 1969 era radicalment diferent... Hi ha vectors diferents que tenen velocitats diferents, i així com hi ha coses que penses que en vint anys han canviat poc, o coses que potser fins i tot han anat enrere, hi ha camps en què la història s'accelera, i una d'aquestes és això, els costums i les identitats sexuals. El 1969, descobrir que ets homosexual era molt difícil. Primer arribar-ho a entendre i després arribar a lluitar contra el prejudici, l'angúnia, l'hostilitat que s'associaven amb la condició gai, i després portar-ho a la pràctica. Calia lluitar contra els propis prejudicis... Descobrir-ho als 19 anys és una cosa molt estranya, perquè la majoria de la gent descobreix la identitat o l'orientació sexual entre els 12 i 16 anys. Jo ho vaig saber als 19 i quan ja tenia una criatura de camí. ¿Com és que no va poder arribar a la consciència una informació que els sentits ja m'enviaven sense cap mena de dubte? No ho sé. L'únic que puc fer és intentar narrar-ho en llibres com El mal francès, narrar com és possible aquesta mena d'esquizofrènia, que els sentits t'enviïn una informació i la raó no la processa ni la porta a la consciència, sinó que crea una falsa identitat, una falsa orientació sexual que no és la que et diuen els sentits. És una cosa molt particular i que demostra la força del mimetisme i de la mentida social. Vostè és una 'rara avis' a la literatura catalana, va per lliure... En el món de les lletres sóc una persona estranya: no pertanyo a cap grup ni escola. No és una qüestió d'orgull, sinó pura observació: no trobo afinitats amb cap altre escriptor en llengua catalana actual. S'ha sentit menystingut? He patit una certa indiferència, i també un cert encasellament com a escriptor gai, però és una reacció automàtica que si escrius sobre un tema t'hagin de posar una etiqueta i sembli que et col·loquen en una literatura de gènere que no té tanta rellevància com la que no té gèneres. Crec que és una solemne estupidesa: no penso que la literatura gai sigui un gènere. És una manera de conjurar la incomoditat que pot generar algun dels meus llibres, que barregen dues coses que a la societat catalana no li agrada gaire que s'anomenin: la identitat sexual i la nacional, i jo sóc un dissident en totes dues coses. Creu que amb aquest llibre podrà arribar a un públic més ampli? El fet d'haver guanyat un premi em donarà una certa notorietat, però més enllà espero que tingui un efecte retrospectiu i que algun dels meus llibres anteriors es torni a editar, perquè la majoria estan exhaurits. De tota manera, en aquest país i en aquest moment als escriptors se'ls fa un cas molt relatiu, especialment qui els hauria de fer cas: les universitats i els crítics. És absolutament escandalós que hi hagi aquest abisme entre els escriptors catalans i la universitat. A tots els països del món les universitats cuiden els seus escriptors, i els estudien, en parlen, però aquí hi ha una ignorància total, i això ho diu algú que està a la universitat. El mal francès és la sífilis... El mal francès és la sífilis... a Espanya. A França en deien el mal espanyol. El títol és un joc de paraules: es refereix a la passió per imitar tot el que sigui francès.

Article publicat al diari “Avui” el 22/02/06 per Joan Josep Isern

A l'ombra de Proust

Si començo dient que l'últim llibre de Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) descriu el procés de descobriment de l'homosexualitat d'un jove en el context de les classes benestants barcelonines de finals dels 60 sé que no estic aportant gaire informació nova, ja que des d'Els plaers ficticis fins a Isaac i els dubtes tota l'obra d'aquest autor ha girat al voltant d'aquest eix temàtic amb diferències de matís i amb diversos graus d'excel·lència entre uns títols i uns altres. I, que consti, m'apresso a dir-ho perquè no se m'interpreti erròniament, que la constància temàtica no em sembla en absolut un element censurable. Ben al contrari. I en el cas concret de Lluís Maria Todó no es pot negar que és un autor amb un univers molt personal del qual ens ofereix visions complementàries en cada aventura literària que emprèn. En tot cas, la novetat que El mal francès aporta és que ens trobem davant d'un text que de manera premeditada conté molt poca especulació novel·lística i sí, en canvi, un elevat to autobiogràfic. En aquest sentit val a dir que el llibre és un exemple de transparència i, per tant, la imatge que Todó presenta d'ell mateix arriba al lector sense cap vel pretesament embellidor o deformant. Aquí és on, al meu parer, hi ha un dels mèrits del llibre: és Todó al cent per cent. I, o bé t'hi cases, o bé el rebutges, però sense mitges tintes. Hi ha tres ingredients principals en la recepta amb què s'ha cuinat El mal francès. El primer és un seguit de documents, apunts i esborranys preparatoris d'un projecte avortat de novel·la de to crític sobre la Catalunya actual i el règim pujolista. El segon és un dietari del 1969 que Todó va escriure durant els seus estudis universitaris a la vila francesa de Pau. El tercer ingredient -el ciment que lliga els dos components anteriors- són els comentaris que el mateix autor fa trenta-cinc anys després i que conformen, de fet, l'eix conductor del llibre. Sabem, doncs, que és el 2004 quan l'autor comença a escriure el que ara podem llegir. En aquell moment està vivint una etapa de bloqueig creatiu i no s'amaga de confessar un cert ressentiment contra una sèrie d'elements (el país en general, els crítics en particular, el tripartit, el sistema editorial...) que, segons ell, li fan la llesca. El seu llibre anterior no ha tingut la bona acollida que esperava, ja no es tradueixen els seus llibres al castellà, lamenta que se'l conegui més com a traductor que com a novel·lista i, armat amb tota aquesta artilleria argumental, troba el desllorigador quan recorda l'existència en algun armari dels dietaris de joventut. Uns dietaris que s'inicien tres dies després que l'autor ha complert els 19 anys. Una data per a ell històrica, ja que, per mitjà d'unes lectures de Gide, arriba al descobriment plenament assumit de la seva homosexualitat. Amb l'ingredient addicional que el jove Todó té una nòvia a Barcelona que és set anys més gran que ell, que està embarassada i que, lògicament, no està al corrent de les últimes descobertes del seu enamorat. Establert així el plantejament, El mal francès es va desplegant a cavall dels comentaris que l'autor va fent en cada moment a propòsit de com era aquell jove que estava en plena fase de descobertes i en estat d'ebullició física i mental. I, de passada, coneixem escenes i personatges als quals Todó ha incorporat posteriorment en les seves novel·les. Aquí és on trobo un altre element d'interès del llibre: en aquesta evident relació entre vida i obra que en el cas de Todó és -ja ho he dit més amunt- evident i consubstancial. Un altre element interessant que invita a aprofundir Todó en el seu llibre és el procés de mimetisme com un dels motors de la creació. Proust, en aquest cas, és un element bàsic i -amb perdó per la facècia- podem dir que El mal francès creix a l'ombra de La recherche. Hi ha altres elements que no m'han agradat tant, d'El mal francès. En primer lloc, la manca de sentit de les proporcions. És molt difícil, ja ho sé, aplicar la mesura quan t'estàs despullant davant de tothom. Però malgrat tot estem parlant de literatura, és a dir, d'un sentit de l'harmonia que no necessàriament ens subministra el dia a dia que ens toca de viure si no hi sabem aplicar prou filtres. Personalment, entre el seu projecte de novel·la satírica i aquell magnífic El sexe dels àngels, de Terenci Moix, em quedo amb aquest darrer. Pel que fa a les seves disquisicions sobre tot el diví i humà que se li posa a tret remarcaria el tedi que carrega unes quantes parts del text. Principalment la disquisició sobre la ploma dels gais, l'episodi amb l'autoestopista i, per què no dir-ho, el superficial i tòpic to de crítica quan parla del marxisme, de la universitat, del pujolisme i de Catalunya Música.

Article publicat a “La Vanguardia” el 21/05/03 per Julià Guillamon Novela

¿Qué hemos hecho mal?

Javier Cercas y Carlos Ruiz Zafón ocupan los primeros lugares de libros de ficción en catalán. Son traducciones. Para un editor conocido es un síntoma inequívoco: quedan unos veinte mil lectores “del morro fort”, que no quieren leer en español, esos lectores resistentes son los que compran los best sellers traducidos. Le explico mi teoría, que es muy diferente. En cualquier lengua, existen obras de alta calidad destinadas a los amantes de la literatura, y obras de consumo, producidas industrialmente para un público masivo. El nivel cultural es muy bajo, tenemos pocos lectores de literatura y, proporcionalmente, pocos lectores de libro industrial. Pero en cambio existe una franja media. La banda central muy amplia de lectores exigentes, universitarios, que no gustan específicamente de la literatura pero que se interesan por los libros si el tema es atractivo, la trama apasionante, si les aporta informaciones que no conocen y les transmite una sensación de autenticidad. Últimamente, a esos lectores les cuesta encontrar en catalán algo que les llene. Cuenta Llorenç Villalonga en las Falses memòries que en 1940 regresaba en barco de un viaje a Italia. Desde la cubierta, enfocó con los anteojos a una bella desconocida y sintió el clásico “coup de foudre”. Aquella mujer desconocida se parecía extraordinariamente a su esposa Maria Antònia. “¿Es pot dir engany a intentar retrobar l'estimada dins la persona que ens la recorda?”, se preguntaba Villalonga. Es lo que a muchos lectores les ha pasado con las novelas de Cercas y Zafón. Por el tema, el escenario y la trama, Soldados de Salamina y La sombra del viento parecen novelas catalanas. ¿Qué tiene de raro que la gente las prefiera a libros originales que no interesan ni enganchan? Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) es uno de nuestros escritores mejor dotados para recuperar ese espacio de novela civilizada, donde los lectores a los que no atrae la literatura encuentran estímulos para leer. Sus novelas tratan de un veraneo en Camprodon, de flirteos nocturnos, de escuelas progres y grupos “escoltes”. El tema homosexual, omnipresente, sirve de piedra de toque para revelar la hipocresía y los prejuicios de la sociedad. Con estos materiales, se podría construir un gran fresco de la vida catalana desde los sesenta, que hablase del género, pero también del transformismo y del rendismo ideológico, de la búsqueda del bienestar por encima de los valores colectivos. A diferencia de El cant dels adéus, la más ambiciosa y panorámica de las obras de Todó, “Isaac i els dubtes es un libro menor que, por su oportunismo, parece de encargo. Trata de una “colla”, chicos y chicas de dieciséis años. Rafa ha descubierto su homosexualidad (y tiene un novio policía), Isaac y David están en plena exploración. Roser, progre y bailarina, estaría encantada de tener un hijo gay, mientras que el padre de otros de los jóvenes, Lluís, no quiere ni oír hablar del tema. Pase lo que pase nadie se inmuta, la falta de conflicto produce un efecto desconcertante. Los hechos (Isaac se enamora de su profesor, David se acuesta con un bailarín ruso perseguido por la mafia) se abordan con una naturalidad total, como si se tratara de una novela juvenil. Que al fin y al cabo es de lo que se trata: de una novela juvenil, en el límite de la legalidad, un libro didáctico que rompe el tabú y nos enseña a comprender al otro.

Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per Susanna Rafart

I els seus ulls es retrobaren

Una mirada, i la seva paradoxal repercussió, és l'eix d'aquesta novel·la per a joves, plena de ritme i efusions sentimentals. Fins i tot aquest motiu tan prolífic en la història de la literatura serveix com a base d'una sèrie de relacions i canvis emocionals dels protagonistes. Todó mesura molt bé el tipus de lector que té al davant, però es permet el joc a un segon nivell, perquè aquestes històries són llegides també per professors i pares. D'aquesta manera hem d'entendre la paròdia dels ulls retrobats, que pot ser interpretada com un fulgurant enamorament a primera vista i que acaba com una subversió de les condicions tòpiques d'aquesta commoció. Tal com han fet altres autors en la seva trajectòria -Mesquida, o Saladrigas, per exemple, amb Un temps del diable -, Todó explora una etapa confusa de la vida, aquella en què totes les possibilitats i autodefinicions encara són per estrenar. Laura, Mònica, Sílvia, Rafa, Isaac i David conformen un grup de nois i noies que debaten els seus afers sentimentals, desfermats arran de la intervenció del professor de literatura, Ferran Navarro, que orienta les seves classes cap a l'interès pels autors i autores marginats a causa de la seva condició sexual. El segment social que se'ns ofereix és a mig camí entre l'estereotip de la part alta de Barcelona i l'extravagància desacomplexada d'un món artístic de saló. Aquest ventall el representen els pares i mares dels protagonistes. Al nostre entendre, aquest és un dels punts dèbils del text perquè per a la majoria de possibles lectors i lectores aquesta realitat no deixa de ser artificiosa i llunyana.

APRENENT D'ESCRIPTOR

Amb tot, una de les troballes de l'obra és la presentació de l'activitat creativa d'un advocat aprenent d'escriptor, Lluís Aguilar, pare del personatge central. Ell dóna vida al relativisme paròdic de la figura que vol escriure sense tenir res a dir quan ja tot ha estat dit. Amb la idea que aquest tipus de lectures puguin ser útils en el món de l'ensenyament, l'autor posa el senyor Aguilar en la tessitura de crear un ballet semiòtic per a la mare del David. El ballet, que escenifica la teoria semiòtica de Saussure en relació amb el signe lingüístic, té també un doble significat per a la progressió sentimental dels joves. Per aquesta causa s'ha d'entendre com un exemple subjacent de la polisèmia a nivell afectiu. El nucli de l'obra és el desvetllament sexual dels nois i noies i la seva presa de contacte amb la condició de cadascú. Des de la desinhibició primerenca del Rafa, fill de la burgesia més tradicional, fins a la indecisió de l'Isaac, a qui costa d'acceptar-se, les possibilitats vénen marcades per la varietat. A la diversitat s'hi ha d'afegir el coneixement que els aporta el professor. Navarro els fa descobrir la literatura de Gide, Wilde, Safo, Carme Riera i García Lorca. Es tracta de la presentació de models de prestigi que poden il·lustrar els camins escollits pels joves. Amb l'aprofundiment de les seves obres, arriben a les seves pròpies conclusions. A tot plegat, s'hi afegeix una lleugera trama policíaca, l'ingredient just d'acció que necessita el desenllaç, i que ve suportada per l'element exòtic del grup, Dimitri, el ballarí rus víctima de les màfies. El llenguatge àgil i el ritme del diàleg i l'acció fan la lectura amena. La novel·la es converteix en un manual de supervivència sentimental, en el qual es poden trobar totes les referències literàries, socials i lingüístiques que un lector d'aquesta edat desitja conèixer. L'humor i la paròdia són dos dels trets fonamentals del llibre, ja esmentats. El text, finalment, és una porta perquè, tard o d'hora, ells i elles indaguin la pervivència de novel·les com ara L'immoralista , de Gide , Alexis o el combat inútil , de Yourcenar; els poemes de Safo, de Kavafis i de García Lorca, i la meravellosa història d'Umberto Saba , Ernesto . En la línia del que es demana a la literatura juvenil, podem dir amb Daniel Pennac que el "verb llegir no admet l'imperatiu", però que hi ha llibres que, per la seva naturalesa, poden ser els desllorigadors d'exercicis de lectura més complexos. I això també és una virtut.

Article publicat a “La Vanguardia” el 04/05/01 a cura de Julià Guillamon

Primeras excursiones y cubatas

Lluís Maria Todó sabe lo que nos conviene: en lugar de extraviarse en aparatosas, enrevesadas y, al fin, inverosímiles historias, escribir de lo que se conoce, por sencillo que sea, novelar la realidad. En 1992 marcó la línea que seguir conEls plaers ficticis, una recreación estilizada del veraneo en Camprodon en los sesenta. El joc del mentider (1994) trasladó el procedimiento a la Barcelona golfa de los últimos años del franquismo. Luego vino L'adoració perpètua, la más incomprendida de sus novelas, que representó la renuncia a los principios de esperanza y claridad, por la sordidez del asunto y la morosidad del estilo, atribuible en parte a que, antes que novela, fue monólogo teatral. El cant dels adéus nos devuelve al punto de partida. El barrio de la Salut aparece descrito como un microcosmos, con sus casas lujosas, el club de tenis, el parque Güell, las vistas sobre el Carmel y sobre el barrio de Gràcia. El estilo limpio, casi transparente, deriva en muchas de sus páginas hacia un tono de voz neutramente informativo. Para mí, el secreto de la novela está en el narrador. A diferencia de otros libros, Todó no escribe para explicarse la historia a sí mismo, sino para contársela a un lector, probablemente más joven, que desconoce la época y necesita referencias claras.
Dani vive el paso de la infancia a la adolescencia abrumado por la atracción que empieza a sentir por los chicos y las proclamas de virilidad que le llegan de todas partes. La novela termina con un buen propósito de incorporarse a la vida adulta y vivir virilmente. Pero por referencias dispersas -el relato acompaña a algunos personajes y desarrolla algunas situaciones hasta el día de hoy- podemos adivinar que no siguió este camino. El cant dels adéus es una novela pedagógica, pero con un sentido muy distinto del de Els plaers ficticis, donde la enseñanza se resolvía en paradoja. El mundo de la Salut se retrata sin apego ni distancia excesivos, sin recrearse en las palabras de la tribu ni negarlas definitivamente. Aceptando el pasado y mostrándolo como parte de uno mismo. "Fíjate tú cómo iba la cosa", parece decir Todó al lector que le escucha desde cualquiera de los cuatro Arena. La psicología de los personajes se simplifica, los antagonismos se presentan de manera gráfica y resumida. L'hora dels adéus puede producir una sensación de esquematismo y falta de conflicto. La historia, muy bien planteada, podría haberse desarrollado coralmente hasta articularse como un gran fresco de la vida catalana de los sesenta. En lugar de eso, Todó concentra la fuerza en episodio y un personaje. Conecta el pasado con la actualidad e introduce una moderada crítica social, con buenos retratos de homosexuales disimulados, falangistas arrepentidos y señoras de clase alta. Como novela, se ha quedado en el hueso, quizás como reacción tras los excesos de "L'adoració perpètua". Se podría aplicar al autor lo que escribe del padre de Dani, Jaume Lledó: "Era una mica massa directe dient les coses, pero era un excel·lent narrador". Cuando pase el tiempo, Els plaers ficticis, El joc del mentider y El cant dels adéus quedarán como un testimonio poético del clima moral de las últimas décadas del siglo XX. Hoy por hoy constituyen una lectura ligera, sugestiva y recomendable.

Article publicat al diari “Avui” el 10/05/01 a cura de Pau Joan Hernández

El barri de la Salut de Barcelona és una de les moltes zones de la ciutat que ha estat devorada pel progrés fins a pràcticament desaparèixer. D’aquells carrers de torres amb jardí, algunes de molt luxoses, moltes d’elles segones residències de famílies de l’Eixample, que s’obrien entre Gràcia i el Carmel, avui només en queden vestigis: algunes de les torres, reconvertides en escoles o centres cívics, les instal.lacions de l’històric Club de Tennis de la Salut, que té un paper tan important en aquest llibre, i poca cosa més. La resta va ser arrasada per obrir el que aleshores s’anomenà el Cinturó de Ronda, i que ara s’anomena, molt significativament, Ronda del Mig, i per edificar blocs d’habitatges, alguns d’ells enormes, com els que dominen el nou camp de l’Europa. És en aquest barri i a l’any 1964 que Lluís Maria Todó ambienta la seva darrera novel.la, El cant dels adéus, títol que ve, no cal dir-ho, de la coneguda cançó escolta. Una novel.la que aspira a fer una anàlisi no només del que va ser el moviment escolta durant el franquisme, sinó també, i sobretot, del seu rerefons social i les seves ramificacions cap al món de la pedagogia i l’escola. Els seixanta són els anys de naixement d’escoles que es volen avançades –com l’escola Talaia de la novel.la–, i que al més sovint –cosa que moltes vegades s’oblida– basen la seva pretesa renovació de la pedagogia en el fet d’escollir els seus alumnes entre l’elit econòmica de la ciutat i de garantir, mercès al poder econòmic i les influències dels seus clients, una certa llibertat de maniobra al marge del sistema escolar establert. També l’escoltisme de l’època, l’escoltisme que retrata Todó i que neix a l’ombra d’aquestes escoles modernes, té com a característica el fet que s’aparta del tradicional excursionisme català, vinculat en aquell moment a les parròquies i d’arrel popular, per instal.lar se en les formes més estrictes del moviment scout, amb la inevitable proliferació de símbols, ensenyes, uniformes i graus.

NENS I ADOLESCENTS

Els personatges de Todó, nens i adolescents de l’època, perceben la seva realitat, amb la perspectiva dels anys, amb la sensació d’haver estat obligats a ser els primers en tot un se guit de coses. És la teoria que esbossa en Daniel, un dels protagonistes del llibre: “Tu i jo hem nascut pràcticament a la meitat del segle, i això indica alguna mena de predestinació privilegiada, i si no em creus, pensa en això: quan tu i jo érem petits, entre la gent de la nostra ciutat i el nostre grup social, es va posar de moda la infància. Es van començar a publicar llibres sobre pedagogia i educació, es van obrir moltes escoles [...] vam tenir cinema infantil, que abans no existia [...] i botigues de roba infantil, i productes d’alimentació infantils... [...] Ens hem començat a fer grans, ens han començat a sortir pèls [...] I què ha passat? Doncs que en aquest precís moment s’ha posat de moda l’adolescència, jo diria que fins i tot s’ha inventat l’adolescència, abans no existia això”. El narrador continuarà més endavant ampliant aquesta curiosa teoria del seu personatge: els nascuts el 1950 (any de naixement de l’autor, d’altra banda) tenien 18 anys el 1968, van tenir entre 20 i 30 en el moment de l’esclat mundial de la cultura juvenil, van arribar a l’estabilitat econòmica en el moment que es posaven de moda els yuppies i, finalment, aquells d’entre ells que eren gais, com el protagonista del llibre, es van socialitzar definitivament com a tals a Barcelona en el moment de l’aparició de l’anomenat Gaixample. La història que ens explica El cant dels adéus és la de la crisi personal del protagonista, l’adolescent Daniel, que comença prendre consciència de la seva condició homosexual, condició que el converteix en un ésser al marge, tant pel que fa a l’escoltisme i a l’escola com pel que fa a la societat. La presa de consciència és també moral i ideològica, i l’obliga a analitzar i considerar tot de coses que sempre havia tingut per certes i indiscutibles. Els dubtes del protagonista, el seu qüestionament del món que l’envolta, va configurant un discurs escèptic i crític sobre aquell curiós moment en què una burgesia més o menys il.lustrada va intentar bastir per als seus fills una mena de món a part, ideal i gairebé fet a mida, però que no es podia escapar, per llei de vida, ni de la realitat del moment ni de les pròpies contradiccions i conflictes de les persones que el creaven.

UN NARRADOR DISTANT

El posicionament del narrador respecte a la seva història potser sorprendrà els lectors de Todó. I és que la novel.la està narrada des d’un cert allunyament, des d’una certa distància o, gosaríem dir, amb una certa fredor, segurament per cridar l’atenció del lector sobre el fet que no interessen tant els fets narrats com el record dels fets narrats des de la perspectiva del present. Aquest distanciament, segurament volgut, ajuda potser autor a esquivar els paranys de l’anacronisme en el que és, si no m’erro, la seva primera novel.la ambientada en un temps passat, però, sobretot, evita els molt més subtils paranys de la nostàlgia davant els records de l’adolescència d’una generació per deixar el lector davant una anàlisi lúcida i exhaustiva del rerefons a voltes tèrbol d’un món del qual –a voltes massa i tot– som hereus. Una molt bona novel.la. La condició de ciutadà.

No tothom pot dir, com Truman Capote: "sóc alcohòlic, sóc drograadicte, sóc gai, sóc un geni"

La literatura està plena de tics, etiquetes i gèneres, que uns neguen... per posar-ne altres. La literatura gai i lèsbica tampoc se n'escapa. sobretot, ara que sembla estar de moda. En parlem amb l'escriptor Lluís Maria Todó, l'editor Josep Maria Orteu i altres membres del col·lectiu homosexual i lèsbic català vinculats a la literatura"Per fi, el desconegut va tornar a mirar-me, com derrotat, o cansat de la batalla. Jo li vaig somriure obertament, l'altre va esbossar una mitja rialla avergonyida i va abaixar els ulls. Aleshores, satisfet del meu triomf, vaig decidir prendre'm les coses amb calma". Així parla Oriol Valls, un dels tres protagonistes i narrador d'El joc del mentider , de Lluís Maria Todó. La novel·la passa a Barcelona, durant la Transició democràtica, en un moment en què els somnis de llibertat de "la protocomunitat gai", segons paraules de Todó, semblen possibles. També de llibertat sexual. "Un dels objectius d'aquesta novel·la és mostrar un col·lectiu de gais que viu la seva condició sexual amb normalitat", explica l'autor, que ja fa anys que va superar la por a les etiquetes; també que s'etiqueti la seva literatura d'homosexual.
"Precisament perquè existeix la literatura heterosexual, existeix la literatura gai, com existeix la literatura femenina", indica Todó. "I a més a més, [els que ho neguen] s'haurien de preguntar el perquè de la resistència a admetre-ho", postil·la. I amb això, Todó no vol pas dir que la literatura gai o lèsbica sigui un gènere. "No és equivalent a la novel·la de viatges". Les etiquetes es creuen.

LLUÍS MARIA TODÓ

Per Todó, s'ha de parlar de literatura gai a partir que existeix una comunitat gai, amb uns signes distintius; una comunitat que aquí, especialment a Barcelona i Madrid, existeix, tot i que està dècades enrere de la comunitat d'altres països. "Als Estats Units va començar a la dècada dels 60; aquí, des de fa quatre dies", explica Todó.
"Hi ha llibres de referència que són homosexuals, els de Proust, per exemple, i no passen per literatura homosexual. És a dir, el lector llegeix sense adonar-se que en llegeix. La Colometa, de Mercè Rodoreda, és lesbiana", explica Josep Maria Orteu, editor de Llibres de l'Índex-Ediciones de la Tempestad, una editorial apareguda fa nou anys, que fa dos anys va treure la col·lecció Cultura Gai-Lésbica, bàsicament d'assaig.
Orteu és dels que no tenen tan clar que hi hagi una literatura homosexual, només pel fet que existeixen llibres on hi surten homosexuals, com tampoc es pot parlar d'una literatura heterosexual, pel fet que hi hagi llibres protagonitzats per heteros. L'amor, l'atur... la mort, poden ser tractats al marge dels gèneres i les etiquetes. L'editor, provocador i d'esquerres, prefereix indicar que "els catalans nacionalment tots som homosexuals, perquè l'homosexualitat es defineix com a subordinació a l'heterosexualitat i els catalans estem subordinats als espanyols".
Potser caldria haver començat el reportatge amb la pregunta i resposta de Gore Vidal feta en una entrevista de Juan Ramón Ibarra: "Per què els grecs -en general, molt més intel·ligents que nosaltres, o almenys més creatius- no tenien una paraula per a allò homosexual? Els romans tampoc tenien veus per a aquestes coses, perquè són conceptes monoteistes [...] I, cregui'm, vas a qualsevol país occidental i has de dedicar deu hores a explicar-te: és que no existeix la persona homosexual ni heterosexual. Només hi ha persones, sexuals, en la seva gran majoria".
"És un adjectiu que descriu una acció. Sabem el que és: el mateix sexe per un altre sexe. Però no descriu ni la persona ni la personalitat", continuava l'escriptor, que, el 1948 i amb 22 anys, va publicar La ciutat i el pilar de sal , una novel·la de temàtica obertament homoseque va ser considerada autobiogràfica i li va trencar la incipient carrera política. "En els adjectius homosexual o heterosexual , l'important no és la primera part de la paraula, sinó la segona", explica Orteu, que recorda que la sexualitat es va "inventar" al segle XIX i creu que "a Catalunya i Espanya encara falta molt marc teòric". Vet aquí la raó de ser de la seva col·lecció gai i lèsbica: "Els grans autors gais, els tenim dins les grans col·leccions, i el que calia era donar claus de la realitat gai" (per exemple: el catàleg que ha tret Anagrama fa uns mesos, per celebrar els trenta anys d'existència, inclou una àrea, Zona rosa, amb una trentena d'autors). El setembre passat, Orteu va editar Per entendre'ns. Diccionari de cultura homosexual, gai i lèsbica, d'Albert Mira. El diccionari és universal i no oblida els autors espanyols i hispanoamericans. Té entrades com Casal Lambda, Lleis de parelles de fet, Maurice, Jocs gais o Abba.

REVISAR LA HISTÒRIA

"Així com s'ha revisat la història a favor de les dones, s'ha de revisar a favor dels gais", indica Lluís Maria Todó, que, a més d'escriptor, és professor titular a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. "Em sembla il·lícit que es parli d'El retrat de Dorian Gray i no s'especifiqui que és un llibre gai", explica l'autor, en apuntar-se-li que es pot fer una lectura d'aquesta obra d'Oscar Wilde que tracta del desig homosexual i heterosexual- de l'eterna joventut, basada en exclusiva en un punt de vista estètic. I es lamenta del paper de la universitat d'aquí, que "es desentén de la literatura gai", quan la feina de la institució hauria de ser promoure'n l'estudi.
Eve Kosofsky Sedgwick, professora de llengua anglesa a la Duke University (EUA), observa a Epistología del armario (Ediciones de la Tempestad) que hi ha centenars d'autors canònicament significatius que els "monoculturalistes" han robat a la cultura gai i lèsbica. I també es lamenta de trobar en l'àmbit intel·lectual i en els programes d'estudis respostes més breus que la seva, del tipus "no ho pregunteu" o "no fa falta saber-ho".
Todó té el compromís de fer a mans del seu editor a finals del 2000 una trilogia de novel·les, de la qual s'avé a parlar "molt provisionalment". La trilogia té com a fil conductor un narrador homosexual que explica la seva relació amb tres amics, en diferents èpoques: a començament dels seixanta, quan són adolescents; als 80, quan tenen entre 25 anys i la trentena, i als 90, quan arriben a la quarantena. No és una obra sobre la comunitat gai sinó que "repassa la identitat catalana vista des de la perspectiva d'un exclòs, és a dir, un gai".
Todó està en una situació de privilegi, que ell és el primer a reconèixer, i també Orteu, que creu que, a efectes literaris, és intranscendent que l'autor manifesti la seva homosexualitat. Però una altra qüestió és recuperar autors per a la causa, i aquí es pot citar el cas de Maria Mercè Marçal, "barreja de feminisme amb lesbianisme", segons Orteu, significada al llarg de tota la seva obra poètica i especialment amb la seva novel·la, La passió segons René Vivien.
"És important que un autor es manifesti, a efectes polítics, per canviar les actituds d'estranyesa en la societat", indica Orteu. Només que, "en això, hi entres o no", continua l'editor, abans de recordar la que qualifica de "tríada catalana gai", Terenci Moix, Biel Mesquida i Lluís Fernández, "que als anys 70 neixen com a autors que parlen del món gai, fruit intel·lectual de la cultura de l'alliberament intel·lectual de l'època".

ENTREVISTA publicada a Lluís Maria Todó al diari “Avui” el 31/05/01 per Lourdes Domínguez

Lluís Maria Todó acaba de publicar la seva quarta novel·la, 'El cant dels adéus' (Columna). A l'obra, que pren com a escenari per a la trama el barri de la Salut de Barcelona durant l'any 1964, l'autor reflexiona sobre el moviment escolta català i el despertar de la consciència sexual en l'adolescència. Todó, que ha traduït al català els autors francesos més rellevants, va ser finalista del premi Sant Jordi de novel·la el 1994 amb El joc del mentider

L.D. Per què va decidir abordar el tema de l'escoltisme a El cant dels adéus?
L.M.T. Jo sempre parteixo com a mínim de dues idees a l'hora d'escriure una novel·la. En aquest cas, la primera va ser parlar de l'adolescència i del despertar de la sexualitat, i, la segona, escriure sobre l'escoltisme, que era un tema que m'anava molt bé per parlar del projecte nacionalista català que s'estava gestant a finals de la dècada dels seixanta. És curiós que l'escoltisme sigui una matèria verge en la ficció en català, si tenim en compte que ha estat un moviment molt important en la constitució de la Catalunya actual.
L.D. Per què pensa que és un tema tabú a la nostra literatura?
L.M.T. No t'ho sabria dir, però potser perquè a la gent li fa una mica de vergonya recordar uns rituals que ara s'han convertit en ridículs. Jo admeto que per parlar de l'escoltisme he hagut de vèncer un cert pudor, perquè aquells pantalonets curts, aquelles cançons boyscouts i kumbes actualment són objecte de burla. Però, mira, al final vaig pensar que podia ser interessant si en parlava d'una manera simpàtica però alhora amb una certa distància irònica i amb una actitud crítica. Sense sarcasme pallasso, però.
L.D. Coneix personalment i a fons el tema de l'escoltisme. No li deu haver fet falta un gran treball de documentació...
L.M.T. No, la veritat és que no m'he hagut de documentar gens, perquè a casa tots cinc germans hem conegut l'escoltisme des de petits. Vaig ser escolta des dels 7 anys fins als 16 i els meus pares hi estaven molt ficats, és a dir, que tenia material de sobre a la meva memòria.
L.D. Hi deu haver bastant de vostè, doncs, en el personatge de Daniel Lledó, l'adolescent protagonista...
L.M.T. Sí, jo m'hi reconec, sobretot pel que fa referència al descobriment i la consciència de la pròpia sexualitat. Allò de saber, però no voler saber. Jo advertia que podia ser homosexual, però preferia no acabar d'assabentar-me'n del tot, perquè veia que el que jo intuïa era contrari al que s'esperava de mi. Per això vaig passar uns anys a cavall entre la consciència i la ignorància. Suposo que és una cosa que han patit molts gais i moltes lesbianes i que només es pot explicar mitjançant una ficció. El que passa és que en els anys seixanta la repressió sexual era tan forta que el problema era molt més greu que en l'actualitat. Per això a la novel·la insisteixo tant en els ideals de puritanisme i en la hipocresia sexual del moviment escolta d'aquella època.
L.D. Ho fa amb ànim de revenja? Per passar comptes, potser?
L.M.T. De l'escoltisme i de l'escola laica i catalanista n'he tret coses molt positives, com per exemple un amor perdurable per la natura i les excursions al camp, però el que no els perdonaré mai és el seu puritanisme sexual. Aquesta puresa que predicaven mostrava que en realitat no eren tan laics com aparentaven. Mira, només que algú m'hagués dit als meus 13 o 14 anys que l'homosexualitat és una orientació sexual innata igual de vàlida que l'heterosexualitat, m'haurien estalviat un munt d'angoixes, mentides i embolics mentals. I aquesta és una espina que tenia clavada i que ara m'he tret.
L.D. S'ho ha pres com una causa?
L.M.T. Sí. Alguns em diuen: "És que tu ets molt militant!". Jo penso que queden poques causes i que aquesta és una de les que encara estan pendents. I com a més a més és la meva... Per això no amago que denuncio la injustícia flagrant d'imposar l'heterosexualitat com l'única sexualitat existent.

L.D. ¿A El cant dels adéus li interessava també fer una dissecció d'una classe social?
L.M.T. Més que de tota una classe, el que volia era parlar de la burgesia del barri de la Salut, una zona que com a barriada ha desaparegut completament amb la construcció de la travessera de Dalt, que després s'ha convertit en la ronda del Mig. Era un barri de torretes, de casetes baixes, molt tranquil i molt curiós, perquè estava atrapat entre el Carmel, la zona dels immigrants més desvalguts, i Gràcia, que juntament amb Sants són els barris barcelonins més estructurats.
L.D. Juan Marsé ja n'ha parlat bastant, del barri de la Salut...
L.M.T. Sí, però a diferència d'ell, jo hi vaig viure fins als 15 anys i en puc parlar amb una miqueta més de coneixement. En Marsé en parla més des de fora. En aquest sentit, sóc un escriptor una mica atípic, perquè de la burgesia catalana se n'ha escrit ben poc a la novel·la catalana.
L.D. Com si no existís...!
L.M.T. Això mateix, quan precisament qui va imposar el seu projecte nacional de Catalunya van ser els burgesos. Sembla que parlar de la burgesia catalana sigui un tema tabú. I si en algun moment apareixen burgesos, se'ls presenta només amb la copa i el puro i al Liceu o bé com a explotadors sistemàtics.
L.D. ¿Li agrada parlar de classes socials en les seves obres?
L.M.T. La tradició literària en què m'inspiro és la que reflecteix la dinàmica de les classes socials. El seu màxim exponent és La vida privada, de Josep Maria de Sagarra, que, sense cap mena de dubte, és la millor novel·la que s'ha escrit sobre aquest tema.
L.D.El cant dels adéus és la primera de les seves novel·les en què les dones també tenen un paper important...
L.M.T. Tens raó. Al principi podríem dir que quasi m'ho vaig autoimposar, però després m'ha sortit rodat, perquè m'he sentit molt còmode en la pell de personatges femenins. Fins ara les dones dels meus llibres, o no existien o estaven tractades gairebé com una caricatura. A El cant dels adéus, en canvi, són una part important de la novel·la. Fins i tot són vistes d'una forma més positiva que els homes.
L.D. ¿I per què volia autoimposar-se parlar de dones? ¿Sentia que tenia una obligació moral?
L.M.T. Perquè les dones també formaven part del grup dels exclosos. El projecte nacional de Catalunya que s'estava forjant a mitjans dels anys seixanta excloïa els homosexuals i les dones, que quedaven sempre en un segon terme. Per això les dues mares dels adolescents protagonistes enyoren el projecte de la República, que els atorgava un paper més important en la societat catalana.
L.D. Si s'ha sentit tan còmode parlant de dones, potser es pot plantejar repetir...
L.M.T. Suposo que repetiré, sí. De fet, em plantejo continuar la història d'alguns dels personatges d'aquesta novel·la uns quants anys més tard. Havia pensat fer una trilogia: El cant dels adéus ens parlaria dels anys seixanta; un segon volum ens situaria al voltant de la dècada dels setanta, abans de la mort de Franco, després del fracàs de la ideologia hippie i davant de la imminent presa de poder dels partits nacionalistes; i un tercer llibre ens col·locaria a finals dels noranta per parlar del desengany absolut.
L.D. En resum, que vol fer una mena d'història moral de la seva generació...
L.M.T. Sí, és un projecte molt antic que tinc i, de fet, ja he començat a prendre notes per a la segona novel·la.
L.D. El director de l'escola laica, en Lluís Albons, no té una importància clau en la història, però suposo que l'ha posat com un símbol...
L.M.T. És un personatge totalment inventat que representa la figura de l'homosexual que ha hagut de reprimir les seves inclinacions sexuals per poder ocupar un lloc de responsabilitat en la societat. Pico l'ullet al lector perquè faig que en el seu despatx hi tingui els retrats de Salvador Espriu i de Josep Maria Batista i Roca, que es diu que van renunciar a la seva homosexualitat: l'un per convertir-se en el poeta nacional de Catalunya i l'altre per ser el fundador de l'escoltisme català. A mi em sembla una cosa gravíssima que un país exigeixi als seus líders reprimir la seva sexualitat pel bé de la pàtria! I el que també és greu és que hi hagi persones que acceptin renunciar al seu plaer i al seu desig. Si un projecte nacional imposa obviar un 10 per cent de la seva població, malament.
L.D. Per què la novel·la no es titula L'hora dels adéus, com la cançó a què fa referència, en lloc d'El cant dels adéus?
L.M.T. Perquè era un títol que ja estava agafat. L'hora dels adéus és una cançó simbòlica dels escoltes. Hi va haver un moment en què algunes famílies van començar a canviar la lletra i on havien de dir "ens fa ser a tots més catalans", cantaven "més cristians". És com si els uns fossin els de Convergència i els altres els d'Unió, però, en definitiva, no deixen de ser els mateixos. L'esperitualitat nacionalista i la cristiana a Catalunya estan tallades gairebé pel mateix patró.
L.D. ¿Escriu sobre el món gai i homosexual només per militància o perquè és la realitat que té més a prop?
L.M.T. Una mica de tot. Perquè és un tema molt descuidat a la literatura catalana, perquè és el que conec millor i perquè, en definitiva, és un material del qual s'ha de parlar després de segles i segles de visió només heterosexista.
L.D. ¿Li agrada que li posin l'etiqueta d''escriptor gai'?
L.M.T. Sí, si és una cosa provisional, perquè espero que arribarà un dia en què ja no sigui necessària, igual que ningú parla de literatura heterosexual. Però bé, mentre els homosexuals continuem sent considerats ciutadans de segona, no trobo malament que se'm qualifiqui com a escriptor gai.
L.D. Hi ha ben poca literatura gai en català...
L.M.T. Sí, la veritat és que som poquets: en Jordi Mata i jo mateix en narrativa, en Jaume Creus en poesia... En teatre, no em ve al cap ningú: en Sergi Belbel tracta el tema de la sexualitat a les seves obres però sempre des d'una perspectiva molt homòfoba, truculenta i negra. Li té pànic i l'associa amb la mort i la malaltia. En Belbel reflecteix en part l'actitud de la societat catalana enfront del món gai.
L.D. Per què creu que aquí les organitzacions gais es fan veure tan poc?
L.M.T. No t'ho sabria dir. A Madrid, el dia de l'orgull gai aplega milers de persones, aquí, amb prou feines ens reunim unes 50. Les associacions gais catalanes estan barallades entre elles, són molt insignificants i no tenen un discurs públic seriós, tranquil ni interessant. A les universitats catalanes tampoc no hi ha estudis gais-lèsbics rigorosos...
L.D. Però paradoxalment, Barcelona i Sitges són ciutats molt estimades pel turisme gai...
L.M.T. És cert, són meques d'aquest tipus de turisme però, per contra, no hi ha cap mena de cultura gai. És un fenomen molt estrany. Potser és fruit de l'herència del projecte nacional català, però no sé fins a quin punt. El que és curiós també és el Gay Eixample, un barri que de nit esdevé gai, però que de dia continua sent la barriada de sempre. És un sí però no. És un reflex de l'actitud de la majoria de la societat catalana, que admet que els homosexuals existim, però que no ens vol veure.
L.D. Critica que a Catalunya hi ha poca cultura gai, però la lesbiana encara està pitjor...
L.M.T. Jo no sé què els passa a les lesbianes catalanes. Els gais estem poc organitzats i tenim un discurs públic pobre, però és que el de les lesbianes ni existeix! On són les lesbianes catalanes? No se les veu enlloc. És molt trist.

Les edats del despertar sexual i la novel·la

Quan el 1992 Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) va fer el seu debut literari amb la novel·la Els plaers ficticis, algun crític el va qualificar d'afrancesat. No és gens estrany, ja que és doctor en filologia francesa, ha exercit de professor de literatura d'aquesta llengua durant més de 20 anys i ha traduït obres de clàssics del país veí com ara Bossuet, Balzac, Maupassant i Flaubert.

REIVINDICACIÓ HOMOSEXUAL

Però Todó no s'ha dedicat només a traduir, sinó que també ha escrit ficció pròpia. De moment, ha publicat quatre novel·les i en totes l'univers gai o el món de l'homosexualitat sempre hi tenen paper. De fet, amb els seus tres primers títols, Els plaers ficticis (Columna, 1992), El joc del mentider (Columna, 1994; finalista del premi Sant Jordi) i L'adoració perpètua (Columna, 1997), l'autor constitueix una mena de trilogia sobre les edats del desig sexual. Així, si la primera novel·la se centra en el despertar sexual d'uns adolescents, la segona mostra les relacions llibertines de tres adults (a l'estil de Les amistats perilloses), mentre que L'adoració perpètua ens parla de l'amor d'un home ja madur per un jove.
Ara, amb El cant dels adéus, Lluís Maria Todó reprèn l'edat adolescent amb les figures de Daniel Lledó i Miquel Pijoan. El llibre mostra com els dos joves viuran la seva experiència a l'agrupament escolta Josep Carner de manera molt diferent, ja que Daniel, el veritable protagonista, es refugiarà en els valors puritans defensats per l'escoltisme per ignorar les seves inclinacions homosexuals que tot just comença a intuir.

CRÍTIQUES I DISSECCIONS

Però la novel·la de Todó no gira només al voltant del tema del despertar de la consciència sexual. Tampoc no es limita a criticar l'excessiu puritanisme i els tics militaristes de l'escoltisme ni es conforma a mostrar l'escola laica i catalana de l'època, sinó que alhora pretén disseccionar la burgesia del barri de la Salut a través d'una colla de famílies que són un clar exponent del projecte nacional català que començava a forjar-se a mitjans dels anys seixanta.
Lluís Maria Todó tracta tots aquests aspectes mitjançant la mirada d'un narrador omniscient, que des de la distància adopta una actitud més aviat burleta que li serveix per criticar tota una sèrie de tòpics de les famílies catalanistes i burgeses protagonistes del llibre.
El cant dels adéus pot resultar, per tant, una obra incòmoda, sobretot per a aquells que es reconeguin en els clixés i els llocs comuns que Todó critica del catalanisme pijo d'aquells anys. Però, ja se sap, de vegades cal superar la nosa per descobrir que aquest escriptor ens ha volgut mostrar coses que poden fer que veiem el nostre passat més pròxim d'una altra manera.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]