Biografia

Lluís Racionero (La Seu d'Urgell, 1940). Estudià Enginyeria i Ciències Eonòmiques a la Universitat de Barcelona i féu un màster d'Urbanisme als EUA on visqué la revolta cultural de Berkeley l'any 1968. Col·laborà amb certa assiduïtat a la premsa amb articles sobre temes contraculturals i publicà reculls d'articles i estudis de divulgació sobre temes d'orientalisme. Posteriorment ha publicat assaigs sobre aspectes de la cultura i l'oci: Del paro al ocio (1984), La Mediterrània i els bàrbars del nord (1985), Art i ciència (1987). Com a narrador ha publicat Cercamón (1982), Raimon o el seny fantàstic (1985). Ha publicat, a més, La forja de l'exili (1985) i Els àngels quàntics (1986). Les seves últimes obres són La sonrisa de la Gioconda (2000) i L’últim càtar (2001)

Obra

L'últim càtar

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 06/01/05 per Joan Josep Isern

Antoni Gaudí, pedra feta vida

No deixa de ser una mica estrany que l'acusat contrast entre la vida privada d'Antoni Gaudí, no gens espectacular i amb franges perdudes o poc conegudes, i l'esclat imaginatiu de la seva arquitectura, prodigi d'expressivitat i d'originalitat, no hagin donat als fabuladors motius d'inspiració per intentar convertir-lo en protagonista d'alguna especulació dramàtica o literària, tret de certa especulació pseudooperística que va representar-se no fa gaires mesos a Barcelona amb resultats que val més que arxivem en el pietós racó dels oblits. A part d'això, sembla ser que fa uns quants anys una cadena catalana de televisió es va mig interessar per la idea i va encarregar a Lluís Racionero el guió d'una possible sèrie documental sobre l'arquitecte que al final no va prosperar. Ara Edicions 62 acaba de publicar Antoni Gaudí: el so de la pedra, un treball del mateix Racionero definit en la contracoberta com una biografia novel·lada i que desconec si es tracta d'una reformulació d'aquells guions o bé parteix de zero. El que sí que és cert és que llegint el llibre es perceben amb claredat les pistes del que podria ser perfectament una telesèrie adreçada al consum general. Ja sigui per la manera d'estructurar el relat en capítols autònoms, ja sigui per l'àmplia nòmina de personatges que entren i surten de l'acció o bé per la premeditada lleugeresa en el to adoptat per l'autor.

UN PASSEIG DIVULGATIU

Així doncs, Antoni Gaudí: el so de la pedra no és pas una obra de tesi sinó que està plantejada com un passeig per la biografia de l'arquitecte fet amb una clara voluntat divulgativa. Racionero no se n'amaga gens, de retre tribut a Ràfols, Martinell, Bergós i Bassegoda, els autors que fins ara passen per ser els millors estudiosos de la persona i de l'obra gaudiniana. Tampoc se n'està de retre homenatge a Francesc Pujols i el seu interessant estudi sobre la visió artística i religiosa de Gaudí. En conseqüència, amb aquestes línies mestres prèviament marcades a banda i banda del trajecte Lluís Racionero ens ofereix una història que fa de bon llegir però que no ens aporta gaire cosa més (ni menys) que la bona estona que haurem passat en la seva companyia. De la mà de l'autor ens apropem a les crisis personals que van marcar l'evolució de Gaudí: ateu i nihilista en els seus començaments, dandi i burgès quan entra en contacte amb Eusebi Güell i profundament místic fins a l'ascetisme més sever a partir del moment que rep l'encàrrec de construir la Sagrada Família. No és, però, un individu humil, el Gaudí que ens dibuixa Racionero. Tampoc un conformista. Més aviat se'ns apareix com un visionari convençut d'estar en possessió d'un mandat especial, d'una missió en aquesta terra. Una missió que li ha estat encomanada només a ell. L'autor -que, ho repeteixo, no pretén bastir cap assaig d'investigació històrica- omple amb exercicis de ficció els forats buits que ens ha deixat la biografia de Gaudí. Molt especialment, però no només, en el capítol de les seves relacions amb les dones. Unes relacions que, per abreujar, es podrien qualificar de desafortunades. També és interessant la relació que s'estableix en el llibre entre els orígens familiars de Gaudí -relacionats amb l'ofici de calderer, que d'una làmina de ferro plana és capaç de generar cossos de tres dimensions- com a element explicatiu de la seva prodigiosa facultat de visualitzar en l'espai les formes curvilínies i els volums irregulars que la seva imaginació li inspirava. Com Frederic Mompou, deutor en la seva música de les sonoritats de la seva família de campaners. Racionero ens explica que l'atracció de Gaudí per assimilar les solucions formals i estructurals que ja estan en la natura se li manifesta des de la seva infantesa en les terres del Camp de Tarragona. El descobriment dels fòssils -la vida feta pedra- serà l'element que el decidirà a orientar-se cap a l'ofici de l'arquitectura, que és, a fi de comptes, l'altre plat de la balança: la pedra feta vida. El Gaudí de Racionero és, però, un home que somia. No un somiador, sinó gairebé un badoc que viu perdut en l'interior de la seva pròpia galàxia. Un home de fàcils dèries, ja sigui per uns ulls de color violeta entrellucats fugaçment darrere d'una màscara de carnaval o pel problema de la representació visual dels estats de càrrega de les seves estructures. Lluís Racionero també ens exposa les seves, de dèries. I alguna vegada, fins i tot, trencant la coherencia interna del relat, ja que, per exemple, sobre la teoria de les torres de la Sagrada Familia com a recipients d'unes enormes campanes tubulars ens trobem en el relat amb dos moments fundacionals que es contradiuen: a la pàgina 60, quan la idea li arriba com una revelació quan l'arquitecte està en presència d'un ermità a Montserrat en una experiència gairebé zen, i a la pàgina 102, a Vic uns anys després, on resulta que és el bisbe Morgades qui li dóna la idea.

REIVINDICACIÓ DELS COLORS

Racionero reivindica també -i amb raó- els colors rogencs originals de la salamandra de trencadís que hi ha a l'escala de l'entrada al Parc Güell, actualment de tons verdosos. No ens diu res, en canvi, del pitafi que es vol perpetrar a l'església de la Colònia Güell. Llàstima... I tot plegat es va escolant plàcidament fins al capítol final, que entronca amb l'inicial, i en el qual se'ns narra el conegut atropellament de l'arquitecte per un tramvia que li va costar la vida. Tenim, doncs, una biografia novel·lada lleugera, amena i amb vocació divulgativa. També curta d'emocions, però no resultaria just criticar el llibre per aquesta banda. El projecte de l'autor guardava una bona proporció amb els objectius aconseguits. A la seva manera, doncs, no li ho podem pas negar: funciona.

Article publicat a “La Vanguardia” el 10/12/2004 per Rosa Maria Piñol

Racionero reconstruye la vida de Gaudí en la biografía novelada El so de la pedra

"Gaudí tiene una curiosa evolución desde el ateísmo obrerista de su juventud hasta el misticismo de sus últimos años", recordaba ayer Luis Racionero (La Seu d´Urgell, 1940) en la presentación de su libro Antoni Gaudí: el so de la pedra,novela biográfica del arquitecto modernista catalán que acaba de publicar Edicions 62. Una obra en la que el autor ha respetado los hechos históricos para recrear mediante la ficción la vida interior de Gaudí, los diálogos y las situaciones concretas. "Su vida exterior fue poco dramática, apenas movida, aunque hizo obras muy importantes -opina Racionero-. En la novela he procurado centrarme en su vida interior, en las posibles crisis que le hicieron evolucionar, desde el ateo obrerista al dandi burgués de los años de éxito hasta llegar al asceta místico de los últimos años al trabajar en la Sagrada Família". Racionero, que en los años ochenta rehízo por encargo de TV3 un guión sobre Gaudí para una serie que nunca llegó a realizarse, se ha documentado mucho para escribir esta novela. Su fuente principal han sido las biografías de Martinell, Bergós y Ràfols, "tres títulos clásicos, a los que hay que añadir las obras de Bassegoda Nonell, además de otros textos para aspectos más puntuales como el Gaudí catalanista o la relación del arquitecto con los Güell". "Los edificios de Gaudí eran lo que más me llamaba la atención de Barcelona cuando era niño. Y más tarde creí ver las formas gaudinianas en más de un viaje psicodélico por ingestión de ácido", confesó el escritor, cuya formación en ingeniería y urbanismo ha facilitado su aproximación a la peculiar técnica arquitectónica de Gaudí. De todas sus construcciones, Racionero se queda con "el antiguo secadero de las mansardas de la Pedrera, cuyos arcos parabólicos me provocan una gran emoción estética" y también con la cripta de la colonia Güell, "que espero que no desfiguren". Pero tampoco ahorra las críticas. "La salamandra de la escalera de entrada del Park Güell ha sido desfigurada en una restauración chapucera que ha hecho desaparecer los colores de fuego -rojizo y violáceo- del trencadís original". El escritor opina, por otra parte, que "es ineludible que se instalen en la Sagrada Família las campanas tubulares que Gaudí soñó para el templo, y que se hagan sonar tal como él quería".

Article publicat al diari “Avui” el 10/12/04 per Montse Frisach

Racionero novel·la el pas de Gaudí d'ateu a "místic de la seva feina"

Publicada per Edicions 62, Antoni Gaudí: el so de la pedra és "una novel·la biogràfica" que narra el pas de l'arquitecte de la Sagrada Família des de l'obrerisme i ateisme de la seva joventut fins al misticisme dels últims anys. Racionero, que sempre ha estat molt interessat en l'arquitectura per la seva formació com a enginyer industrial, ha volgut apropar la figura de Gaudí a un lector ampli amb una novel·la, on es combina realitat i ficció, sobretot en els aspectes menys coneguts i foscos de l'arquitecte, com la seva relació amb les dones. La novel·la s'inicia amb l'atropellament mortal de Gaudí per un tramvia a la cantonada Bailèn-Gran Via. En l'escena, l'ancià arquitecte va pensant en com sonaran les campanes tubulars de la Sagrada Família, per això no sent el soroll del tramvia. "Volia començar amb una escena que frapés el lector des del principi", explica Racionero. A partir d'aquí, l'autor de Cercamón i L'últim càtar descriu totes les etapes de la vida del genial creador, inclosa la seva infància a Reus i Riudoms, on descobreix les formes de la natura que tant l'influenciaran en la seva obra arquitectònica. En la biografia gaudiniana hi ha, segons Racionero, tres etapes ben marcades: "Obrerista i ateu en els seus inicis, quan fa la Cooperativa Obrerista de Mataró; d'aquí, un cop coneix Eusebi Güell, que li fa encàrrecs importants, esdevé burgès i dandi, va al Liceu, va ben vestit i visita les obres en carruatge. I la tercera part són els anys de místic de la seva feina, quan es dedica de ple a la construcció de la Sagrada Família". Una de les escenes de pura ficció del llibre és el moment en què Gaudí té la seva primera experiència mística, més pròxima al budisme zen que no pas al catolicisme, de la mà d'un ermità de Montserrat. Racionero també ha fet altres concessions narratives, com quan justifica que la neboda de l'arquitecte, que va morir alcoholitzada, comenci a beure perquè està enamorada del seu oncle sense ser corresposta. En la relació amb les dones, Racionero també novel·la un amor frustrat de Gaudí amb una dona burgesa, i la ja coneguda relació, que tampoc es va concretar en res, amb Pepita Moreu. Àcids gaudinians Racionero confessa que la seva admiració per Gaudí li ve des que era petit i contemplava embadalit les formes sinuoses dels edificis de l'arquitecte. En l'època californiana de l'autor, a finals dels anys 60, Gaudí va tornar a interessar l'escriptor "després de prendre àcids", ja que els efectes al·lucinatoris de les drogues tenien formes molt semblants a les gaudinianes. Als anys 80, Racionero va rebre l'encàrrec de fer un tractament de guió per a un documental de TV3 sobre Gaudí que finalment no es va realitzar mai. Finalment, Racionero va començar a escriure la novel·la molt abans de l'Any Gaudí el 2002, quan ocupava el càrrec de director del Col·legi d'Espanya a París. L'escriptor veu bé la continuació de les obres de la Sagrada Família però, en canvi, critica "les restauracions en les quals l'arquitecte restaurador vol deixar la seva empremta sigui com sigui". "En aquesta professió falta molta humilitat, el restaurador ha de fer que l'edifici no caigui i que no es noti i prou", diu l'exdirector de la Biblioteca Nacional. I posa un exemple de mala restauració en els colors de la salamandra de l'entrada al Parc Güell: "Ara hi domina el verd, quan abans eren colors de foc, rogencs i violacis, s'hauria de corregir".

Entrevista publicada al diari “ABC” el 26/09/00 per Trinidad de León Sotelo

Luis Racionero: «El rearme moral puede venir de los santos y los científicos»

Un título más que sugerente -«El progreso decadente»- es el que Luis Racionero ha elegido para un libro que ha merecido el premio Espasa de ensayo. El autor, que actualmente dirige el Colegio Español en París, pasó horas al teléfono entre felicitaciones y llamadas de los medios de comunicación. A través de sus palabras se filtraba su contento y, en ocasiones, un sentido del humor que no parecía deberse sólo a la situación que protagonizaba.
No juega Racionero a la contradicción en el título de su obra, porque, entre otras cosas, este escritor asegura que hay que escribir claro, «sin falsa profundidad». Y cita a Ortega y a Savater como magníficos ejemplos de cómo explicar las cosas.
Racionero ha llevado a las páginas de El progreso decadente un análisis del siglo que abandonamos. Un tiempo que se abrió con teorías sobre la decadencia y se cierra con teorías sobre el caos.

—No parece un siglo para tirar cohetes.
—No. En cuanto a las teorías se inicia con La decadencia de Occidente, de Spengler, sin olvidar que en la literatura también es época de amores decadentes. Ha habido después unas teorías físicas que han dado origen a la del caos.
—No parece que estemos abocados a un futuro prometedor.
—Prigogine, premio Nobel de Física, asegura que de los estados disipativos puede surgir un nuevo orden.
—Usted ha escrito sobre el colosal progreso científico del siglo XX, mientras que observa al mismo tiempo un estancamiento de la moral y del pensamiento.
—Efectivamente, nadie puede poner en duda que hemos vivido unos años en los que la ciencia ha avanzado prodigiosamente, mientras que en el plano intelectual la filosofía y el arte no han sufrido el mismo proceso.
—Eso suena a peligro.
—El peligro se llama Hiroshima o cámara de gas. Cuando el hombre utiliza herramientas primarias puede provocar barbaridades complicadas, pero si las herramientas son sofisticadas, las barbaridades pueden llegar a ser monstruosas.
—¿A qué se debe el estancamiento de la ética?
—El estancamiento moral procede de otros dos, el de la religión y el de la ilustración. En el siglo XIX, ambas vivían un buen momento, pero la religión a causa de la ciencia fue perdiendo terreno mientras que la ilustración retrocede cuando la irracionalidad hace presa en Europa. Naturalmente, el paso siguiente es que la ética se resienta.
—¿De donde puede partir de nuevo la fundamentación de la moral?
—De los científicos y de los santos.
—Pero la religión parece ceder terreno a la ciencia...
—Los grandes científicos del siglo XX, Heisenberg, Oppenheimer y Bohr, entre otros, han sido creyentes en lo espiritual, quiero decir que no es que sean cristianos, pero sí que creen en algo más que lo material, y lo han dejado escrito. La religión y la ciencia son temas distintos pero complementarios. Hay que ver esto como una escalera en la que una y otra tienen peldaños distintos.
—Pero quizá sean paralelos y no haya modo de encontrarse.
—No tienen por qué encontrarse. La ciencia habla de lo que es y la religión de lo que debe ser.
—Usted asegura que el arte de este siglo es un reflejo del caos.
—Lo es. No niego a nadie el derecho a hacer lo que quiera, pero hay un tipo de arte que no ayuda a la gente a armonizarse por dentro, que no pone orden en el caos.
—En su opinión de cara al siglo XXI hay que solucionar asuntos como la armonización de ciencia y religión, el desarrollo de la creatividad humana, la ordenación democrática de la globalización...Difícil, ¿no?
—Todos unidos podemos intentarlo. Se trata de cosas absolutamente prácticas en las que los ciudadanos deben implicarse. Si escribo es para generar opinión, unos pueden estar de acuerdo y otros no, pero todos debemos buscar soluciones.

Article publicat la diari “Avui”

Convocat pel govern d'Andorra, la Fundació Enciclopèdia Catalana, Columna Edicions i Edicions Proa, el guardó arriba a la seva setena edició amb una obra que suposa el retorn de Lluís Racionero (la Seu d'Urgell, 1940) a la literatura en català després de 14 anys. Curiosament, l'escriptor català va rebre a Sispony (Andorra) aquest guardó el mateix dia que s'entregava a Sevilla el premi Fernando Lara que Racionero va guanyar l'any passat amb La sonrisa de la Gioconda.
El jurat, integrat per Elidà Amigó, Raquel Ribó, Xavier Moret, Isabel-Clara Simó i Miquel Alzueta, va optar pel llibre guanyador, L'últim càtar, per tres vots a dos. Alguns dels elements que van valorar van ser la barreja de temàtica històrica amb el temps actual, el ritme àgil i les nombroses referències filosòfiques, musicals i cinematogràfiques. El llibre serà publicat el 20 de novembre per Columna, que s'alterna amb Proa en l'edició de la novel·la vencedora.
La moda càtara
Racionero va definir el seu relat com "una comèdia lleugera que m'ha divertit molt d'escriure. El protagonista, Ricard Sureda, és un somiatruites, un romàntic que xoca amb el món actual. Per això comença una recerca dels darrers càtars, ja que creu que encara existeixen, que han romàs en la clandestinitat al llarg dels segles, tot i que no en sap gairebé res. En aquesta recerca trobarà personatges inesperats i situacions incomprensibles en una acció situada en una Barcelona on es barregen els anys 70 i l'actualitat". La referència als càtars pot recordar un dels llibres més coneguts de Racionero, Cercamón, però l'escriptor subratlla les diferències entre les dues obres. "L'últim càtar no és una novel·la històrica, té un altre to, més humorístic, per reflectir la bogeria del món actual".
El catarisme s'ha posat de moda als darrers anys, però Racionero no s'hi sent influenciat. "De fet, el filó el vaig començar jo. Abans només havia sortit un llibre de Jordi Ventura que va suposar l'origen de la retrobada amb els càtars. El tema m'interessa molt, perquè es tracta d'un arquetipus de l'inconscient col·lectiu. No va ser per casualitat que va esdevenir un fenomen important als segles XI i XII als Pirineus. És una moda necessària, perquè és un tema molt desconegut. Quan va sortir Cercamón, algú va comentar fins i tot que a Catalunya no n'hi va haver, de càtars. Encara pervivia certa mentalitat inquisitorial, quan de fet és un epidosi molt relacionat amb la nostra història. A més, hi ha una gran afinitat entre els càtars i la gent de la Seu. La meva mare de petit em deia «tal faràs, tal trobaràs», una dita càtara", comenta l'escriptor. Racionero afirma que al seu darrer llibre el catarisme és una pura excusa. "Hi surt de tot, des de neonazis fins a una figura inspirada en Esteve Albert, un dels Quixots de la nostra època, a qui admiro moltíssim".
De fet, un dels atractius de la novel·la és l'aparició de personatges coneguts més o menys emmascarats (perfils cruels, en paraules de Miquel Alzueta), com una de les protagonistes femenines. Malena, una psicòloga i famosa presentadora de televisió que trasbalsa la vida del principal personatge masculí, pot recordar a algú una cèlebre doctora de sexològic ressò televisiu. Potser per això un dels títols inicials, a més d'El somiatruites, era Les trepes. "Però aquesta paraula no apareix al Fabra, potser perquè a la seva època no existia aquesta figura. Les dones que hi apareixen són quimeres, mentre que el protagonista té molt de mi. Hi ha moments que també sóc un ingenu i que m'enganxen sense que ho esperi", comenta Racionero.
Novel·la parisenca
L'escriptor, director del Col·legi Espanyol de París des del 1996, va escriure L'últim càtar a la capital francesa. "Va ser Miquel Alzueta, a qui em vaig trobar fa dos anys en una desfilada d'Ágata Ruiz de la Prada, qui em va insistir perquè tornés a escriure en català. Em vaig enfadar molt quan, després de quatre anys de suar sang per preparar Raimon o el seny fantàstic, va sortir una crítica de Pilar Rahola dient que jo no sabia com era Llull. Després, la vida em va dur per altres bandes. Per això li vaig dir al Miquel que pagant, sant Pere canta". Racionero també explica que ara es troba a França amb les mateixes pors per l'idioma davant el repte de l'anglès i, en part, l'espanyol, que hi ha a Catalunya. Per la seva banda, l'editor va definir Lluís Racionero com "una veu atípica dins la literatura catalana, un heterodox dins d'un món ple d'ortodòxia".
La llista dels anteriors guardonats al Carlemany inclou Maria Mercè Marçal, Maria de la Pau Janer, Robert Saladrigas, Gabriel Janer Manila, Lluís-Anton Baulenas i Antoni Morell. Segons els responsables de Columna, les novel·les més venudes van ser les de les dues escriptores, destacant l'excel·lent rebuda de la crítica a La passió segons Renée Vivien, de Marçal. El premi intenta ser un referent per a l'època de tardor i hivern, abans de Sant Jordi, així com integrar Andorra, l'únic Estat del món amb el català com a llengua oficial, en el món de la literatura catalana.

Article publicat a “El mundo” el 16/09/00

El arquitecto, urbanista, ensayista y novelista Luis Racionero ha ganado la VII edición del Premio Carlemany de novela, dotado con 4 millones de pesetas, con la obra L'últim càtar. La novela narra la historia de Ricard Sureda, un hombre idealista y romántico, enamorado de los cátaros. «Se trata de una comedia ligera, un libro que he hecho muy suelto, para divertirme, en el que su protagonista, un ingenuo romántico, choca con el mundo actual», apuntó ayer tras conocer el fallo Luis Racionero, informa Efe.
El jurado ha destacado en la elección de la novela «la habilidad del autor para combinar una búsqueda mítica con una historia sentimental, unos hechos históricos medievales con una historia personal que viven dos hombres y dos mujeres en la Barcelona que va desde los años setenta hasta nuestros días».
Racionero admite que el personaje de Sureda tiene mucho de «autobiográfico», pues, como aquel, el autor se ha sentido siempre atraído por los cátaros y su filosofía, a la que dice no es ajena la historia de Cataluña.
«No se me podrá acusar de subirme al exitoso carro de los cátaros señala Racionero-, pues fui de los primeros en abordar este período histórico en mi novela histórica Cercamón al hilo del libro de Jordi Ventura Els heterodoxos catalans».
Con L’últim càtar, Racionero vuelve a escribir una novela en catalán después de sus anteriores experiencias, la iniciática Cercamón (1982), La forja de l exili (1985) o Raimon o el seny fantàstic (1985).
Racionero se decidió a escribir la novela en catalán animado por las voces que le llegaban a París desde Barcelona en el sentido de que «el mercado editorial en catalán estaba cambiando», comentó.

Article publicat a “La Vanguardia” el 16/09/00, per Rosa Maria Piñol

Los "fantasmas" de Racionero

El escritor se lleva el premio Carlemany con L'últim càtar, una comedia ligera, en clave, donde se esconden personajes reales
El tema de los cátaros ha sido un buen filón literario en los últimos años. El primero que lo convirtió en materia narrativa fue Luis Racionero, que incluyó aspectos de la secta herética en su celebrada novela histórica Cercamón (premio Bertrana 1982). Casi dos décadas más tarde, el escritor ha vuelto a echar mano de este asunto aunque de forma más tangencial en la obra L'últim càtar, con la que ayer ganó el premio Carlemany de novela, convocado conjuntamente por el Govern de Andorra y las editoriales Columna y Proa, y dotado con cuatro millones de pesetas.
Racionero (La Seu d'Urgell, 1940), actual director del Colegio de España en París, no había escrito narrativa en catalán desde 1986 (su última novela en castellano, La sonrisa de la Gioconda, fue premio Fernando Lara hace justo un año) y ahora vuelve a su lengua materna con L'últim càtar, una "comedia ligera" escrita como divertimento. "El protagonista, Ricard Sureda, es un hombre idealista y romántico, un ‘somiatruites’ que, convencido de que los cátaros aún existen, empieza a buscarlos de forma obstinada -explicó ayer el autor-. En esta búsqueda topará con la realidad del mundo actual, materialista y consumista, y con una serie de personajes inesperados."
Rasgos de la sexóloga
Algunos de estos personajes están directamente inspirados en personas reales, por lo que L'últim càtar es, en este sentido, una novela en clave. Fascinado por el mundo ideal y puro de los cátaros, el protagonista se cruza en cambio con tipos mucho menos idealistas, como Malena, una joven psicóloga y famosa presentadora de televisión, en la que, según algún miembro del jurado, pueden reconocerse algunos rasgos de Elena Ochoa, la popular sexóloga con la que Racionero estuvo casado.
El autor subraya los perfiles crueles o negativos de algunos personajes femeninos ("son como quimeras: con bello rostro de león y patas de buitre"), pero caracteriza de modo positivo a otros, a través de los que rinde homenaje a tipos que admira, como el fallecido escritor Esteve Albert, investigador de la historia medieval ("el Don Quijote de nuestra época"), que aparece bajo un nombre imaginario.
El protagonista tiene rasgos del autor, que se confiesa idealista e "ingenuo en muchos momentos". Hay en la obra muchas referencias culturales y una síntesis del universo filosófico de Racionero, autor de diversos ensayos sobre estética, arte y filosofía. El espíritu cátaro es también compartido en parte por el escritor. "Los cátaros son uno de los arquetipos de nuestro subconsciente colectivo", dice. Y añade que el "boom" literario sobre el tema ha sido "un acto de justicia histórica".

inks

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]