|
|||||||
|
Juan Goytisolo Gay (Barcelona 1931) Novel·lista i assagista. Ha representat la línia reivindicativa del realisme social: Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1955), Fiestas (1958), El circo (1958), La resaca (1959), Fin de fiesta (1964). Posteriorment la influència italiana en la seva obra fou substituïda pel nouveau roman. Cal remarcar-ne Reivindicación del conde don Julián (1969), Juan sin tierra (1975), Makbara (1980), Paisajes después de la batalla (1982), Las virtudes del pájaro solitario (1988) i La cuarentena (1991). També ha escrit llibres de viatges (Campos de Níjar, 1960; La Chanca, 1962; Estambul, 1989) i assaig (Problemas de la novela, 1959; Furgón de cola, 1967; Crónicas sarracinas, 1982; Contracorrientes, 1985; Aproximaciones a Gaudí en Capadocia, 1990) i les novel·les de tipus autobiogràfic Señas de identidad (1966), Coto vedado (1985) i En los reinos de Taifas (1986). El seu interès per l'islam, palès en bona part de la seva obra, li valgué, el 1993, la concessió del premi Nelly Sachs.La seva obra ha continuat amb Las virtudes del pájaro solitario (1987), un llibre a cavall entre l'experimentació i la mística i La cuarentena (1991), que remarquen el seu acostament cultural al món islàmic. En la línia d'acostament cultural al món islàmic podem situar també Cuaderno de Sarajevo (1993), sobre la guerra a l'antiga Iugoslàvia. Fiestas Fiestas té com a tema l'ostentació de les riqueses vistes com un isult a la misèria dels habitants dels suburbis de la gran ciutat motivades per l'ambient festiu i el luxe religiós del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. En una casa on viuen quasi tots els personatges serveix com a vincle d'unió per tots els episodis. El personatge més destacat és Pipo, un noi somniador que s'uneix per amistat al Gorila, pescador, home de vida tèrbola, fugitiu de la justícia, capaç d'una ingènua, emotiva i tendra amistat i, a la vegada, dels majors excessos i brutalitats. El caràcter imaginatiu de Pipo, la seva propensió a les aventures, la seva admiració pel Gorila i el saber- se dipositari de la veritat del pescador, segella una profundacompanyonia que es veu truncada per l'astúcia d'un policia que li arrabassa el secret i deté el Gorila. Les místiques festes enfronten i contrasten la religiositat dels cercles burgesos i la pobresa dels xarnegos i emigrants de les zones dels suburbis de la ciutat. El luxe i la festa s'allunya d'aquesta realitat i no suposa caritat i amor perquè el cristianisme és teòric i viu allunyat de la realitat de la gent. La resaca La resaca és una dura crítica a la manca d'esperança, a l'Espanya tradicional, als mites religiosos i a la misèria de les barraques. Són petites històries, quasi inconnexes, que tenen com a protagonistes a una massa humana treballadora, que pretenen testimoniar el món infrahumà dels suburbis. Entre elles destaca la d'Antonio, personatge central que acabava de ser reclutat per la banda del Metralla. Antonio viu amb una senyora que ha perdut el seu fill i que desitja substituir- lo, per això l'apadrina i s'encarrega de la seva educació. D'altra banda hi ha d'altres motius, com la insatisfacció sexual de la pròpia senyora. Aquesta es mostra permissiva amb els petits furts que li fa i que després entrega al Metralla, amb qui ha projectat de viatjar a Amèrica. En l'últim moment Antonio és abandonat i el Metralla viatjarà sol. Rebutjat i desmaparat tindrà la seva iniciació sexual amb la senyora. Una altra de les històries és la de Giner, que viu amargat i és incomprès pels amics, i la seva família li retreu la marginació pel seu impossible ideari socialista: encara aspira a la unió proletària. El seu somni contrasta amb el de la seva dona que viu refugiada en l'església. I també hi ha la història de Fuensanta i Saturnino que adulen al mossèn per a obtenir un pis. I la del captaire Evarist, que enyora les glòries de les guerres colonials. Señas de identidad Señas de identidad . Álvaro de Mendiola de trenta-dos anys, és membre d'uan rica família d'eidees conservadores. Fastiguejat de la realitat espanyola de la postguerra ha viscut voluntàriament a París des de 1953, però no ha trobat a l'exili la pau espiritual desitjada. La seva personalitat ha quedat trencada, desarrelada. És fotògraf de "France Prese". Torna a Barcelona convalescent d'un atac de cor per a una breu estada. És l'any 1963. En la finca de la família, una masia catalana propera a la ciutat, intenta, durant cinc dies d'agost de 1963(el relat s'inicia a tres quarts i cinc de set de la tarda d'un dimecres i acaba el diumenge), a través d'alternar el present i els records del passat familiar i personal, retrobar les seves arrels i construir la vinculació amb un país i una cultura.Estan amb ell, la seva dona, Dolores i alguns amics. En els primers capítols unes cartes familiars i un àlbum de fotos l'estimulen a sondejar sobre esl seus avantpassats i després sobre la guerra civil. La família va haver de refugiar-se a França. En el capítol segon és ja el dia següent a la primera evocació: el seu antic professor Ayuso, que fou un intel·lectual compromès, ha mort i Álvaro va a l'enterrament amb els seus amics. Des del cementiri civil recorda la seva etapa d'universitari i la vaga de Barcelona l'any 1951, dia en què Ayuso es negà a donar classe solidaritzant-se amb els alumnes. En el capítol tercer els retalls de premsa, algunes fotografies en negatiu i un antic programa de festes serveixen per a recomposar un episodi anterior a la guerra en un poble de la província d'Albacete, Yeste, durant la construcció d'un embassament. Fou una repressió sagnant contra una manifestació d'un camperol; el 1958, en aquella localitat, en les festes locals i essent ja Álvaro fotògraf, tractà de fer un documental sobre una cursa de braus. Ambdós records els transporten a la guerra civil quan el seu pare fou executat precisament en aquella localitat. El quart capítol es centra en el seu amic Antonio, activista polític en la clandestinitat i desterrat a Águilas quan el propi Álvaro fugí a París. És el fracàs de la política rebel. El capítol cinquè es dedica als cercles esquerranosos francesos i als exiliats. El motiu és la presència de Ricardo, Artigas i Paco. En un relat en tercera persona exposa el fracàs de la política de l'oposició tant a Espanya com a l'exili. En els capítol sisè, tot en segona persona, recorda la seva relació amb Dolores en un a passionada sèrie d'episodis que s'inicien amb el seu encontre a París, la vida a les pensions, els viatges, l'avortament. En el setè, Álvaro llegeix el diari d'un treballador català, Bernabeu, ex-anarquista empresonat al final de la guerra civil que per a informar sobre la vida dels obrers. El vuitè es desenvolupa a la Cuba castrista, on Álvaro, descendent de ric indians, mostra els seu entusiasme per la revolució i ve motivat per a antigues cartes d'esclaus. I el novè, un autèntic poema en prosa, està compost per un monòleg sunjectiu i molt líric que descriu Barcelona, a la matinada, vista des del Tibidabo. Coto vedado Para vivir aquí Entrevista publicada al diari “Avui” el 16/12/04 per Paco Soto P.S. ¿Considera encara possible un diàleg Nord-Sud per solucionar els greus problemes del nostre món? J.G. Per descomptat que segueixo pensant que el diàleg entre els pobles és necessari. Els problemes de pobresa, marginació, opressió política, social i cultural que viuen els països del Sud són molt greus i no veig cap altra solució per acabar amb tants drames que no sigui el diàleg entre els pobles del món i una política que generi desenvolupament econòmic, benestar social i dignitat democràtica. La via militar està condemnada al fracàs. En el cas del Marroc, crec que Espanya ha de fer una aposta pel desenvolupament econòmic i social i la democratització del país. La política de tensió contínua amb el Marroc del govern d'Aznar va ser nefasta per a tothom. Era una política que buscava la separació i l'enfrontament, i no la unió. Afortunadament, el canvi polític d'Espanya obre noves perspectives des de tots els punts de vista. P.S. Dialogar és la millor solució, la via més racional i civilitzada per resoldre els conflictes, però en un país com l'Estat espanyol, per exemple, la visió que es té dels àrabs, el que despectivament milions de persones anomenen 'el moro', és molt negativa. Fins i tot hi ha intel·lectuals, escriptors, periodistes i polítics que participen plenament d'aquest estereotip racista. ¿Com es pot lluitar contra tanta ignorància, estupidesa i complex de superioritat? J.G. Miri, crec que cal continuar, costi el que costi, lluitant contra els estereotips que separen els pobles en lloc d'unir-los. Aquest és l'objectiu que defenso des de fa molts anys. Fa dos anys es va publicar un llibre excel·lent, La imagen del magrebí en España, en què es descriuen amb una cruesa extraordinària les idees que circulen en aquest país sobre els magribins des de fa molts anys. És cert que, en general, aquestes idees són negatives. Ho van ser durant i després de la Reconquesta i ho continuen sent actualment. L'Església ha jugat un paper nefast en el procés d'animalització dels àrabs. Desgraciadament, també tenim alguns intel·lectuals i escriptors espanyols que es dediquen de bon grat a demonitzar els àrabs. El que és curiós és que molts d'aquests escriptors i intel·lectuals espanyols provenen de l'extrema esquerra i ara són gairebé d'extrema dreta. P.S. En el món àrab, i al Marroc en particular, tampoc és que hi hagi gaire intel·lectual compromès, però sí els cortesans i els mediocres que viuen d'ensabonar. J.G. És cert. De tota manera, avui en dia, hi ha molt pocs països en què es faci un veritable debat d'idees i els intel·lectuals compromesos són pocs. En el món àrab, el palestí Eduard Said era un d'aquests pocs intel·lectuals que coneixien perfectament els mecanismes de poder dels Estats Units. Ell sabia quins eren els mecanismes de dominació política, econòmica i cultural que exerceix l'imperialisme nord-americà. En aquest sentit, era un in-tel·lectual exemplar. El que passa en la majoria dels països àrabs és que no hi ha un mínim de llibertat que afavoreixi la producció i el debat d'idees. Recordo un congrés d'escriptors i intel·lectuals organitzat a València el 1987, arran del 50è aniversari del Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes, i per part àrab només hi va assistir una persona en qualitat de representant d'una organització pro drets humans del Marroc; la resta eren exiliats. En aquest congrés es va condemnar Saddam Hussein i recordo que un arabista espanyol va gosar dir que amb la nostra condemna havíem trencat la unitat dels pobles àrabs. Quina bestiesa! És com dir que algú ha trencat la unitat dels pobles de l'Amèrica Llatina per haver condemnat Pinochet per assassí i dictador. Sóc dels que pensen que els pobles àrabs tenen tot el dret del món a tenir governs decents. Defenso tot el que s'ha de defensar del món àrab, però també critico el que s'ha de criticar. P.S. ¿Què en pensa de la proposta de la Unió Europea de finançar la construcció de campaments per a refugiats als cinc països del Magrib? J.G. Hi estic absolutament en contra. La Unió Europea no pot saltar-se perquè li ve de gust la legalitat dels països on vol que es construeixin aquests camps. El tema és preocupant i espero que aquesta iniciativa no tiri endavant. La immigració és un problema gravíssim, però no crec que aquesta sigui la mesura més adequada per solucionar-lo. Desgraciadament, a Europa hi ha molta resistència per dur a terme una política de cooperació amb els països en vies de desenvolupament i sobretot amb els països del Magrib i el conjunt del món àrab. A Espanya, per exemple, fins ara s'ha intentat fer una política en matèria d'immigració que marginés els marroquins i afavorís els col·lectius d'altres països. Fins i tot s'ha arribat a dir que s'havia de fomentar la immigració de països culturalment pròxims a Espanya com ara... Romania, Moldàvia, Ucraïna i Polònia! Siguem seriosos, ¿com es pot defensar la bajanada que hi ha més punts en comú entre Espanya i Moldàvia, o entre Espanya i Romania, que amb el Marroc i altres països àrabs? ¿Quan, per exemple, hi ha hagut una escola de traductors de polonesos i espanyols a Toledo? També veiem el que està passant amb Turquia. La visió en relació amb l'entrada d'aquest país a la UE és negativa, i això confirma la tesi que l'Europa comunitària és un club cristià. Turquia és fonamental per a Europa, és un país europeu, musulmà i laic. La seva entrada a la UE seria un pas a favor de la pluralitat d'Europa. P.S. ¿De tota manera, no té la sensació que la majoria dels governs i polítics europeus, encara que alguns parlin de diàleg de civilitzacions, defensen estratègies en matèria d'immigració i en altres terrenys de tall marcadament policial amb els països del Magrib i el conjunt del Tercer Món? J.G. Depèn. Hi ha governs més progressistes i d'altres que són més conservadors i durs. Passa el mateix amb els polítics. Les declaracions del senyor Aznar a la Universitat de Georgetown, als Estats Units, quan va assegurar que fa 1.300 anys que estem en guerra contra Al-Qaida, són fruit d'una imaginació extraordinària. Al-Qaida, òbviament, no existia fa 1.300 anys. Espanya tampoc. Espanya va existir uns segles després. La historiografia actual aclareix que la islamització d'Espanya i l'arribada dels àrabs no va ser com explica la llegenda. En fi... P.S. ¿Creu que la tesi d'Aznar a favor del combat secular d'Espanya contra els musulmans invasors és la versió local, espanyolista i pagesa de la teoria de l'"enfrontament de les civilitzacions" del nord-americà Samuel Huntington? J.G. Sí, sí, esclar que sí. Plou sobre mullat i Aznar no ha inventat res dient aquestes bajanades. Per mi, les beneiteries d'Aznar, i d'altres com ell, sobre l'Islam s'assemblen al llenguatge delirant dels terroristes suïcides de Leganés, que van dir a través d'un comunicat que es volien venjar de l'expulsió dels musulmans d'Espanya. Sóc dels que pensen que hi ha una simetria entre les paraules i les ximpleries d'Aznar i les barbaritats dels terroristes suïcides i dels seguidors de Bin Laden. P.S. Vostè ha provocat més d'una polèmica en certs cercles d'intel·lectuals espanyols per haver defensat que els palestins que s'oposen a l'ocupació israeliana són resistents i no terroristes. Alguns fins i tot afirmen que justifica el terrorisme. ¿Què en pensa d'aquestes acusacions? J.G. La paraula terrorista és un concepte que s'utilitza de qualsevol manera. A veure... Posar una bomba en un mercat o en una escola i matar nens i adults indefensos és inacceptable: això és terrorisme. Ara bé, el que he dit i torno a dir és que en les circumstàncies actuals del conflicte israeliano-palestí, el palestí que dispara contra un militar israelià no és un terrorista, sinó un resistent. No hem de caure en les amalgames. A Espanya, per exemple, ETA és una organització terrorista. Però el que no puc acceptar ni compartir és que es faci alguna mena d'amalgama entre ETA, els bascos i els nacionalistes bascos. Un basc no té per què ser un terrorista i un nacionalista basc tampoc. El mateix passa a l'Iraq, no es pot ficar en el mateix sac els resistents que s'oposen a l'ocupació il·legal del seu país per part dels Estats Units i dels seus aliats amb els que posen bombes que maten població civil o les màfies que segresten a canvi de diners. Per mi, qualsevol manifestació de violència és condemnable en una situació de democràcia, en què es poden defensar les idees amb la paraula i sense necessitat de matar ningú. També condemno la violència contra les persones indefenses. Però no fico en el mateix sac la violència terrorista i la violència dels que resisteixen contra situacions d'opressió. Article publicat al diari “Avui” el 16/12/04 per David Castillo Barcelona, París, Almeria, Marroc i Mèxic Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) és un dels personatges fonamentals per explicar la cultura de la segona meitat del segle XX, la del viatgers, la dels desclassats, la dels dissidents a l'ortodòxia. Malgrat ell mateix, la mateixa idea del desarrelament l'ha acabat incorporant a diferents cultures, com la catalana que el va vindicar a l'exitosa Fira de Guadalajara. De jove, després d'estudiar dret a Barcelona emigra el 1956 a París on col·labora amb l'editorial Gallimard i participa en algunes de les capçaleres de l'exili com "Quadernos de Ruedo Ibérico", del llibertari valencià Pepe Martínez. Ja havia iniciat una obra narrativa, entre la crítica social, la resposta política i amb una decidida vocació experimental, en què destaquen Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1955), El circo (1957), Fiesta (1958) i La resaca, publicades per Destino, que en aquell moment era la gran editorial literària. Aquest primer període, marcat pel realisme, té la frontera en La isla (1961) i en el magnífic viatge per Almeria, Campos de Níjar (1960), abans de la trilogia formada per Señas de identidad (1966) -títol que fins i tot es converteix en un tòpic entre la progressia de l'època-, Reivindicación del conde Don Julián (1970) i Juan sin tierra (1975) -totes tres a Seix Barral i que acaben de ser reeditades per Península amb el títol Tríptico del mal- i que a causa de la censura es va presentar primer a Mèxic de la mà de Joaquín Mortíz. Mèxic tornaria a ser el destí d'altres obres perseguides en l'últim franquisme, com Si te dicen que caí, de Joan Marsé. Señas de identidad marca un abans i un després perquè connecta l'esperit de la dissidència amb una visió gairebé expressionista de la realitat, en què les influències més transgressores de la narrativa francesa es manifesta en paral·lel als referents autobiogràfics que sempre han acompanyat la seva obra. El protagonista de la novel·la, un jove d'una família conservadora i exiliat a França als cinquanta, torna a Catalunya on l'estranyesa cap al país s'uneix a una nostàlgia que té moments emblemàtics amb les visions de Barcelona des del Tibidabo i Montjuïc, en uns monòlegs poètics que utilitzarà amb destresa en les altres novel·les del cicle i singularment a Makbara, punt culminant de la seva obra. Resulta curiós dins de Señas de identidad, el capítol sobre la Cuba castrista revolucionària, des de l'òptica del descendent d'un indians que van fer fortuna a l'illa. Malgrat el desarrelament, Goytisolo ha mantingut els vincles amb el país i en la recent Fira de Guadalajara -on va ser convidat també de l'Institut Ramon Llull i on va rebre el premi Juan Rulfo- va llegir la conferència "La rosa nàutica", en què va mostrar el seu amor per la cultura catalana a través d'autors que l'han influenciat de manera decisiva com Llull, Turmeda i Gaudí, al que ha dedicat interessants interpretacions com Aproximaciones a Gaudí en Capadocia, que també ha reeditat Península. Entre la seva extensa bibliografia cal destacar Las virtudes del pájaro solitario, Disidencias i els volums de memòrias Coto vedado i En los reinos de Taifa. L'assaig i la narrativa es fonen en llibres que complementen la tradició cultural amb la denúncia, per exemple, de les guerres de Bòsnia, Txetxènia, Palestina, l'Afganistan, Algèria i l'Iraq. Al Marroc, el novel·lista està considerat gairebé un heroi. No resulta estrany que malgrat les seves vinculacions a la cultura occidental, Goytisolo s'hagi convertit en un Don Julián literari, un observador des de la distància de les fronteres entre les religions, entre l'espiritualitat i el materialisme, entre els rics i els pobres, sense acceptar els maniqueismes. Entrevista publicada al diari “Avui” el 01/05/04 per Jordi Carrión J.C. El títol, Telón de boca, a part del seu significat teatral, ¿amaga una al·lusió al seu comiat de la ficció? Ha sentit mai la temptació del silenci? J.G. No, a veure, tinc projectes d'escriptura, però no en el terreny de la ficció. Estic preparant alguns assajos, un sobre Manuel Azaña considerat com a escriptor. Crec que he escrit prou novel·les, i no tinc res de nou per afegir... J.C. D'acord, però fa temps que va dir que no tornaria a reincidir en la memorialística i, en canvi, en els seus articles, cròniques de guerra i assajos sí que ha escrit episodis propis d'unes memòries... J.G. Sí, però s'ha de fugir de la redundància. Em demanen molts articles i pròlegs sobre emigració, l'Islam i altres temes que ja he tractat i jo els dic: dels polítics poden repetir-se, els escriptors, no. No haig de reescriure malament allò que ja vaig escriure bé fa temps. Em sembla absurd. J.C. Un dels temes fonamentals de la seva nova novel·la és la mort de la dona del protagonista. Recordant alguna de les seves cròniques des de Sarajevo, en què evocava els bombardejos de la Guerra Civil Espanyola, ¿es pot pensar que la mort de la seva mare el 1938 i la de Monique Lange el 1996 són l'inici i el final d'una mena de cicle? J.G. Vull pensar que no. Jo era a Viladrau i no vaig viure els bombardejos de Barcelona, però se'n parlava molt. D'alguna manera, la barbàrie de Sarajevo em va transportar a la Guerra Civil, als paràgrafs admirables d'Antonio Machado sobre Madrid. Retorn de la memòria... En aquest llibre he pressuposat que el lector coneix allò que ja he escrit abans. La ciutat, per exemple, que a Telón de boca anomeno " la ciudad ocrerrosada ", ja la vaig descriure prou bé a Makbara ; pel que fa al personatge de Monique Lange, a més de Coto vedado i En los reinos de taifa , en vaig parlar en un text anomenat Ella , redactat unes setmanes després de la seva mort; sí que és un dels temes centrals d'aquesta novel·la, però el tracto el·lípticament, sense sentimentalisme. També parlo de les guerres, Txetxènia i d'altres, però sobretot de Tolstoi, un dels motors del relat... J.C. La novel·la comença de manera molt sòbria, sense excessos retòrics, recorda Blanchot, però després, amb l'aparició de Déu... J.G. No queda clar que ho sigui, més aviat sembla Mefistòfil... J.C. Sí, té raó, i suposa la irrupció d'un to més burlesc, paròdic, en la línia de la tradició que vostè ha anomenat "hispano-escèptica", oi? J.G. Hi ha un to sarcàstic i cruel, sí, és un llibre que vol ser lúcid, però no renuncia a l'humor, negre, però humor... La literatura és sempre un exercici de lucidesa. Aquest llibre és un pas del dolor cap a l'oblit i de l'horror del narrador també cap a l'oblit. Tot ho és, d'oblit. J.C. Amb la fugida final, a les muntanyes de l'Atles... Vostè és un dels pocs autors espanyols que ha tractat el tema del viatge, creativament i des de la crítica, des de fa molt de temps. Per exemple, a Campos de Níjar, llibre de viatges del 1959, i a El furgón de cola, que és un llibre d'assajos del 1967, parla de Viaje a la Alcarria, de Cela. J.G. José María Ridao va fer una anàlisi molt bona del llibre de Cela, en què demostrava que pertany a la dreta més rància, cosa que nosaltres no havíem vist, amb el menyspreu extraordinari a la població local que mostra. Per a mi va ser un revulsiu per escriure Campos de Níjar , que és tot el contrari; per tant va ser un punt de referència, negatiu, però punt de referència al cap i a la fi. J.C. Què és per a vostè el viatge? J.G. Per viatjar s'ha de ser jove, ara no podria fer el mateix. Fins als cinquanta era possible, però amb setanta anys no em podria enfrontar a aquelles situacions tan crues, sobretot físicament. J.C. Amb la perspectiva que dóna la memòria, quin diria que ha estat el viatge més important de la seva vida? J.G. Els dos a Sarajevo, potser. El segon va donar lloc a El sitio de los sitios , perquè no podia repetir-me i fer un altre quadern, així que només des de la ficció podia dir alguna cosa nova, i ho vaig fer mitjançant un assetjament al lector, situant-lo en la mateixa situació en què es trobaven els protagonistes... Només la imaginació podia vèncer aquella situació històrica. A Txetxènia vaig comprovar també com la història torna, com la barbàrie es repeteix, vaig descobrir que el millor retrat que conec de Borís Ielsin el va escriure Tolstoi sobre Nicolau I. En fi, són coses que més enllà del primer testimoni arriben a un estrat més profund i es manifesten en la teva literatura. J.C. Efectivament, són dues experiències que sorgeixen una vegada i una altra en els seus escrits; en canvi, les visites que va fer als Estats Units o a Tijuana o a països àrabs no provoquen tantes evocacions. J.G. Posar en relació cultures diverses és l'objectiu de tot viatge. Sembla mentida, però a ningú se li havia acudit la relació entre el paisatge de la Capadòcia i l'arquitectura de Gaudí. La meva relació amb Gaudí es remunta a la meva infància a les teresianes... J.C. Ell no va viatjar gaire, la seva obra potser hauria estat molt diferent si s'hagués mogut pel món que, com Verne, coneixia per gravats i relats de viatgers. J.G. És molt curiós que ningú hagi defensat la influència de l'art mudèjar i de les mesquites subsaharianes en la Sagrada Família i altres edificis de l'arquitecte... Coneixia les de Mali, per exemple; vaig buscar si coneixia fotografies de la Capadòcia i vaig arribar a la conclusió que no. J.C. Quina opinió té sobre la figura d'Ali Bei? J.G. És un personatge extraordinari, d'una ambigüitat considerable. Tenia una visió de superioritat, molt negativa, del Marroc, però la seva descripció de l'Orient és molt interessant. Era un espia de Godoy, que volia convertir, sense guerra, el Marroc en un protectorat espanyol, i mai no aclareix per què va fer realment aquells viatges. La seva capacitat d'observació, la seva literatura, és molt important en un país amb tan pocs viatgers. Quan he buscat bibliografia sobre països que havia de visitar, sempre m'he trobat amb el mateix panorama; per exemple, sobre l'Iran, em vaig trobar dos-cents libres en francès, cent en anglès, vuitanta en italià, no sé quants en rus, però cap en espanyol. Amb Iemen em va passar el mateix: deixant de banda Benjamín de Tudela, el jueu que va anar-hi per veure els jueus d'allà. Per això, m'interessava rescatar Ali Bei. J.C. També ha parlat, entre d'altres, de Sarmiento, el polític, escriptor i viatger argentí. J.G. És sempre interessant la mirada dels altres. Vivint fora m'he adonat que la mirada dels altres forma part del coneixement global que tenim de nosaltres mateixos. Sense ella, potser no ens adonem de coses importants. Per exemple, sense els anglesos que van viatjar per Andalusia al segle XIX, l'Alhambra hauria continuat molt més temps en ruïnes, perquè patia un menyspreu total. Molta gent de Granada no havia pujat mai a aquell palau "que els moros havien deixat allà dalt". I ara és el monument més visitat del món. El resultat de tot aquest oblit ha estat que, en comptes de ser subjectes de contemplació, hem adoptat el rol d'objectes de contemplació. Ara tot això s'ha calmat, però fa 20 anys, en qualsevol entrevista, sempre hi havia la pregunta "¿a què obeeix aquest interès pel món àrab?", com si fos un pecat. A què respon aquesta falta d'interès pel món àrab, que tenim a catorze quilòmetres? No és normal que jo sigui el primer escriptor castellà des de l'Arcipreste de Hita que parla l'àrab dialectal de l'Àfrica del nord, creu que és normal? Jo penso que no. J.C. Parlim de la relació amb viatgers contemporanis, amb Bowles a Tànger. J.G. Sí, vaig conèixer Paul Bowles, que és autor de llibres notables. Ell sempre mantenia una distància, potser pel fet d'haver-se centrat en l'ambient de Tànger... Ara que hi ha tanta facilitat, algú se'n va al Iemen quinze dies i torna amb una novel·la, sempre la història d'amor d'una noia amb un guia local... J.C. ¿El turisme i la globalització del viatge han banalitzat la literatura de viatges? J.G. Un viatge organitzat, amb una disfressa de tuareg, en un jeep on posa "Aventura Club" no té res a veure amb Ali Bei ni amb els grans viatgers dels segles XVIII i XIX. J.C. El biografisme no és un gènere gaire conreat a Espanya i es dóna la circumstància paradoxal que els seus viatges i la seva vida han estat més o menys descrits, ja que vostè és un dels pocs autors biografiats, tot i ser viu. Ara que han passat uns anys de la publicació de Los Goytisolo, de Miguel Dalmau, quina opinió en té? J.G. M'estimo més no... Bé, és un llibre que va ser escrit a partir de converses amb els meus germans i quan jo el vaig rebre ja estava acabat. Sobre mi hi ha el punt de vista dels meus germans i el material que jo ja havia explicat. J.C. Abans ha parlat del retorn de la història. En un dels assajos d'El furgón de cola, fa més de 30 anys, reproduïa unes declaracions de Fraga Iribarne, com a ministre: "Los teatros serán ayudados y la libertad artística favorecida". No fa gaire el mateix Fraga va prohibir que es fes el lliurament dels premis Max de teatre a la ciutat de Santiago de Compostel·la. Com viu un intel·lectual la pervivència dels mateixos personatges públics tant de temps després? No és molt incòmode que les coses no hagin canviat? J.G. Jo el citava amb ironia, perquè era la persona que prohibia la publicació dels meus llibres aquí. Des de la majoria absoluta del PP, la situació que vivim està plena de déjà-vu . La història espanyola és una versió cutre , amb variants, del Bolero de Ravel. J.C. Hi ha crítica a Espanya? J.G. En el terreny polític, potser sí; en el cultural, és més difícil. Sempre hi ha vincles amb partits o amb empreses que limiten la llibertat d'expressió. J.C. I crítica literària? J.G. Sobre això no puc opinar, perquè visc fora, i qualsevol ciutadà d'aquí està més informat que jo. Però, d'altra banda, aquest allunyament em dóna una gran independència. Quan vaig publicar a "El País" l'article "Vamos a menos", sobre el grup Prisa, el comentari que em feien era "has dit el que tothom pensa", llavors la pregunta és: "I per què no ho diuen?". J.C. Possiblement la gent que ho diu o que ho diria no ho pot dir a 'El País'... La seva trajectòria ha consistit sempre en la ruptura de tabús, des de l'homosexualitat i la part obscura de la seva família a Coto vedado, fins a l'article de què parlàvem. Encara queden tabús que l'escriptor pugui trencar? J.G. Suposo que sí, perquè el conformisme és sempre el camí fàcil, la necessitat d'èxit i d'acceptació porta al conformisme. Però s'ha d'exercir la crítica. J.C. Vostè continua sent un Juan sin tierra? Per l'atmosfera de Telón de boca es podria parlar d'un Juan con miedo? J.G. Por en tenim tots els membres de l'espècie humana, com a mínim els que estem informats, davant d'un guió tan imprevisible com el d'aquests dies. Què passarà després d'aquesta guerra? Per què aquesta resignació davant d'una història tan absurda? Amb tota la potència dels Estats Units, com és que no han acabat amb un dictador tan odiós com Hussein? J.C. La primera manifestació de Barcelona contra la guerra, amb gairebé un milió i mig de persones al carrer, podria ser símptoma d'alguna cosa? J.G. Sí, a mi em va alegrar veure que es recuperava el concepte de ciutadania. Una societat de ciutadans que demana comptes al govern, davant la perspectiva d'anar cap a una guerra absurda. J.C. En un extrem hi ha el conformisme, i en l'altre, l'ostentació del compromís. Com pot controlar un escriptor la seva imatge pública en aquests moments de descontrol mediàtic? J.G. No sóc gaire partidari de manifestos, les cartes a vegades les firmo per obligació. A mi, realment, no m'agrada posar-me davant de marxes o de manifestacions públiques, perquè l'escriptor s'ha de quedar en el silenci de la seva habitació. Article publicat al diari “ABC” el 08/03/03 per Javier Escudero El cielo y el infierno Querido Juan: Tengo que confesarte que de unos años a esta parte había dejado de leer tus novelas, aunque no tus reportajes y libros de ensayo. La última que pasó por mis manos fue La saga de los Marx. Después no me atreví con El círculo de lectores ni tampoco con la Carajicomedia. ¿Por qué, te preguntarás? De tanto estudiar tus libros, especialmente los que escribiste entre los sesenta y los noventa, llegué a un punto de saturación. Además, en los últimos años habías emprendido en tu ficción un camino extremadamente enigmático, repleto de claves, referencias autobiográficas y fabulaciones literarias. Ahora me piden que escriba sobre tu nuevo libro, Telón de boca. Si te digo la verdad, lo he leído disfrutando, dejándome llevar por sus palabras, reconociendo poco a poco tus obsesiones, identificando a los personajes a los que aludes veladamente. Creo que hubiera sido mejor que llamaras a tu madre, a tus hermanos, a tu mujer y a tus niños por su nombre. Así, los habrías sacado del anonimato y habrías continuado, de forma aún más explícita, la saga de tus antepasados. Has escrito un libro terriblemente autobiográfico y divertido. A pesar del tono de desolación que envuelve tu reflexión hay en estas páginas una socarronería que ayuda a equilibrar la balanza. Sigues dándole vueltas a los temas que tanto te han obsesionado en los últimos años: morir, trascender, encontrar el sentido de la vida. Ese «creador y creado» que ahora has inventado, y que te ilumina sobre las construcciones mentales de los seres humanos, nada tiene ya que ver con la divinidad magnificente de Ibn Arabí que reinaba en La cuarentena. Si en este mundo, que se caracteriza por la miseria, el dolor y la brutalidad, existiera un dios, tendría que tratarse, como bien afirmas, de un ente diabólico, una encarnación del mal, un nuevo Mefisto. Ese tú en el que te desdoblas, y con el que dialogas o desde el que te haces preguntas, representa tu mejor aliado, tu único referente. Sin embargo, has dejado de lado las alusiones y construcciones herméticas y has retomado una escritura más esencial y simple donde las preguntas encuentran sus respuestas de forma pausada. Por ello, me ha gustado reencontrarme con tus palabras, acompañarte en tu tránsito por el cielo, el infierno y el desierto, en esas breves escenas que imaginas, sueñas o evocas. Tu libro representa un nuevo viaje, repleto de lucidez, en el que te adentras por caminos más transitables. Como es habitual en tu obra, te inspiras en otros escritores en tu búsqueda de modelos literarios, vitales o trascendentales. Eres un lector a quien le gusta reflexionar sobre la vida, los deseos y las aspiraciones de los otros. Ahora es Tolstói, con quien te encuentras en esa Chechenia despreciada y vilipendiada, al que imaginas escribiendo y luchando, como tú, para dar un sentido social y moral a la vida, al último viaje. Sin miedo Español errante, hijo pródigo: hace años pensabas justamente lo contrario de lo que ahora cuentas. Había un Dios y una ilusión trascendental, una mística y una esperanza. Hoy todo eso ha desaparecido. Sin embargo, lo reconoces sin miedo, aceptando tu evolución, considerando la insignificancia de tus actos y creencias, la búsqueda quimérica de alguna certeza. En tu preparación para el tránsito has decidido desprenderte de todo lo accesorio, aislarte. Sin embargo, los recuerdos y las imágenes del pasado reaparecen y te acompañan una vez más pues no sabes ni puedes vivir sin ellos. Te presentas ahora en tu desnudez vital y mental. Todo se desvanece y deja de tener sentido con el paso del tiempo. El lugar que nos reserva el mundo es efímero. La humanidad repite una y otra vez sus gestos de brutalidad, su deseo de encontrar respuestas. En el fondo de tus palabras resuenan las reflexiones de Calderón (La vida es sueño) y Unamuno (Somos entes de ficción). A pesar de ello, confías esperanzado en el presente y en ese futuro incierto que te aguarda al caer la noche, más allá del horizonte del Atlas marroquí que avistas desde tu terraza. A pesar de los pesares, la belleza del mundo todavía se revela ante tus ojos en cada crepúsculo. Me ha gustado mucho el libro. Te felicito. Un fuerte abrazo. Article publicat el 28/02/03 a “El Periodico” per Alicia Marina Falsa expectativa El novel.lista de la ferida amb el seu país i amb ell mateix està a Telón de boca tan desdibuixat i amagat que amb prou feines se'l sent. O més ben dit, se'l sent però no se'l disfruta gens i, és clar, està a anys llum de la potència i plasticitat d'aquell arravatament que hi havia en les novel.les de la plenitud de Juan Goytisolo, el de Señas de identidad, el de Reivindicación del conde Don Julián o el de la cruesa autobiogràfica dels seus dos toms memorialístics, Coto vedado i En el reino de Taifa. Alguna novel.la recent tenia molt de la convicció d'escriptura de la seva millor etapa, com La saga de los Marx i fins i tot El sitio de los sitios, i tenia també molt de la determinació crítica i el mordent del seu millor assaig de crítica cultural (que no és, per descomptat, el d'anar a més o menys sinó el d'El furgón de cola o, fins i tot, el de Cogito interruptus). No ha estat una bona idea dels editors encapçalar la contraportada de Telón de boca amb una frase massa estupenda sobre el llibre perquè Goytisolo és un gran escriptor i la frase fa despertar l'expectativa d'estar davant, un altre cop, d'aquell gran escriptor. I, de fet, és al revés: aquesta novel.la al voltant de la proximitat de la mort, l'evocació de la infància i la consciència passavolant de la cosa divina serà lectura d'interès només per als que ja s'hagin donat el gustàs de llegir les millors obres de Goytisolo. La prosa d'aquest llibre està cansada, tot i que hi pugui haver algun dels eixos centrals de la seva obra. Espero que cap lector s'acosti a Goytisolo per primera vegada amb aquesta novel.la perquè ho podria pagar molt car. No Goytisolo, és clar, sinó el mateix lector, que potser abandonaria la curiositat per un dels mons novel.lescos més consistents i estimulants de la literatura contemporània espanyola, i això sí que seria un autèntic disbarat. Article publicat a “La Vanguardia el 05/03/2003 per Juan Antonio Masoliver Ródenas El sueño de fuga de Juan Goytisolo Telón de boca representa una nueva etapa, posiblemente la más radical, en un proceso de depuración que ha marcado la escritura de Juan Goytisolo (1931) desde Señas de identidad, cuando dio la espalda a los esquemas tradicionales de la novela. “No quería ser modelo ni estatua. Su tentativa de escapar a una definición o moraleja aceptables respondía a esa voluntad. Su escritura no sembraba pistas sino borraba huellas: él no era la suma de sus libros sino la resta de ellos”, nos dice en un momento determinado. Nos dice o se nos dice, pues estamos ante un monólogo en tercera persona que de pronto se convierte en un diálogo, “la voz condescendía a hablar con él”, entre Dios (o el Gran Canalla, el gran demiurgo, el Desalmado, el tramoyista) y el escritor que a su vez es el doble del propio Goytisolo: “El escrito eres tú y no él. Todo figura en sus páginas”. Muchos de los ingredientes autobiográficos (los veraneos felices antes de la guerra, la muerte de la madre, la senilidad de la abuela, la masía, la esposa Monique, aquí simplemente “ella”, la huida a ciertos barrios de París y luego su huida a Saint Tropez y luego su huida a Marruecos) y las referencias a su personalidad (su natural reserva, su incapacidad para la cosas prácticas, el rechazo a tener hijos) por sernos familiares actúan de puntos de referencia necesarios para entrar en una compleja cadena de relaciones, de símbolos y de significados ocultos que son los que dan la sustancia contextualizadora al texto y los que desnudan al libro de toda anécdota. Telón de boca se sale de los límites de la novela convencional y hasta es su explosiva negación. En este sentido está mucho más cerca de Las virtudes del pájaro solitario, sin su sustancia lírica, que de su reciente y fuertemente autobiográfica Carajicomedia. Hay una historia, la personal de un individuo, que se enmarca en la historia de la humanidad y en la historia del universo. La historia del individuo es la del propio Goytisolo desde su nacimiento hasta su ansiado regreso al claustro materno. La distancia que le separa desde la traumatizada infancia hasta el trauma de la vejez. Y, en el interior de este recorrido, el progresivo desasimiento del mundo y el encuentro con la soledad. Como he sugerido, lo que parecen anécdotas cobran un profundo carácter simbólico. La finca de la infancia evoca la pérdida y también el descubrimiento. De aquel pasado queda, además del profundo sentimiento de orfandad, el recuerdo de la ilusa ilusión del padre de encarrilar a los hijos, que anuncia ya la pérdida de la masía, y “la imagen de padre flaco y doliente” cercano a la muerte. Están, asimismo, los libros de geografía e historia de la biblioteca familiar, que tienen un peso definitivo en su pasión viajera. Las referencias a la juventud son muy escasas. Tras la presencia familiar y lo que hay en ella de pérdida está la presencia de “ella”, también como una pérdida irreparable: una vida que se entiende plenamente al llegar la muerte. Y están asimismo los niños, que representan la felicidad que él no tuvo y la vida que a él se le está acabando. El centro dramático está marcado por la edad, la pérdida de la memoria, la necesidad de probarse que no es viejo, la inminencia de la caducidad. Pero al mismo tiempo se da en el narrador un positivo proceso de desasimiento de raíz mística, una necesidad de huir y de acudir al encuentro de la muerte, de regreso al origen, no sólo al claustro materno sino también a la luz de “las constelaciones familiares de la infancia”. Dos centros completan esta intensa red de relaciones: el apocalíptico presente y Dios, es decir, la historia de la humanidad y su supuesto responsable. En consecuencia, es la humanidad, “esa especie más bien inhumana”, la que ha creado la idea del Gran Desalmado a su imagen y semejanza, y no al revés. Se explica así que la creación sea también “una destrucción de ilimitada y feroz violencia”. En el centro de esta violencia está la figura del cardo mutilado, símbolo de las “guerras, epidemias, hambrunas”, de la apocalíptica destrucción de la naturaleza y de violencia política y social, de los cuerpos mutilados y de la barbarie soldadesca, el cardo que vislumbró en la cuneta de Shanoi y que se relaciona con el que vio Tolstoi cuando decidió huir de todo, también de la vida conyugal con Sofía, e ir al sur, más allá de las Montañas Blancas. También Goytisolo, alentado por unos mismos ideales y por el mismo sueño de fuga, ve la cordillera como un telón de boca tras el cual se oculta la belleza. Desde la terraza contempla la Plaza dormida. “Lo oculto detrás mantenía tenazmente el secreto. La cita sería para otro día: cuando se alzara el telón de boca y se enfrentara al vértigo del vacío.” En este vértigo del vacío está la expresión última de una novela que se convierte en un despiadado retrato de la humanidad y una verdadera ascesis narrativa. Article publicat a El País el 27/04/02 per Rafael Conte Juan
Goytisolo, en un punto y aparte Se reeditan,
quince años después y en un único volumen, las Memorias
del escritor barcelonés. Autobiografía exacerbada, terrible
y personal, pero objetiva, de su primera etapa. En sus páginas,
lo importante reside en el rechazo a todo: desde la familia hasta la sociedad
y sus valores, sin excepción. Una oportunidad de apreciar la potencia
de su vocación literaria. Entrevista publicada al diari ABC Juan Goytisolo: «La mirada del que se sitúa a las afueras es más interesante que la del que está en el centro» Intensa semana
la que Juan Goytisolo ha protagonizado en Nueva York de la mano del Centro
Juan Carlos I y el Instituto Cervantes. ABC Cultural ha aprovechado la
ocasión para entrevistar a este autor siempre polémico,
apasionado y riguroso. Llueve en
Nueva York, perplejo por el esclarecedor frío de abril que le hace
a Juan Goytisolo buscar el precario abrigo de un paraguas roto. Sus ojos
azules no han perdido curiosidad, y sigue mirando el mundo con extrañeza
y compasión. Se sonríe a veces con su reserva, esa que disimula
y que no le gusta mostrar ante extraños. El Centro Juan Carlos
I de la Universidad de Nueva York y el Instituto Cervantes de la ciudad
varada entre los ríos Hudson y Este le acaban de dedicar una intensísima
semana, en la que la figura del historiador Américo Castro, que
indagó como pocos en el pasado árabe, judío y cristiano
de España, y sobre todo en las causas de la Guerra Civil, ha sido
recordada con frecuencia. Desde que a mediados de los cincuenta se fuera
de España, Juan Goytisolo no ha pasado nunca más de un mes
seguido en la tierra que le vio nacer. «La mirada del que se sitúa
a las afueras siempre es más interesante que la del que está
en el centro», dice este escritor que a sus sesenta y nueve años
acaba de publicar Carajicomedia, en la que demuestra que su ironía
sigue tan intacta como la pasión por la escritura. -¿Hasta
qué punto es Américo Castro un alter ego de Juan Goytisolo? Entrevista publicada a El Mundo el 13/03/02 per Nuria Azancot Prefiero equivocarme por mi cuenta a acertar por consigna A orillas
de este viejo país ineficiente, Juan Goytisolo (Barcelona, 1931)
resulta nuestro último heterodoxo por vocación y por destino.
Sin prejuicios ni temores, su vida se mece hoy en la dulce rutina de Marrakesh.
Se levanta temprano, trabaja toda la mañana y no perdona la siesta
(ese maravilloso invento). Luego, marcha a buscar a sus hijos
al colegio, tres niños marroquís que he adoptado y
que me hacen muy feliz. Al atardecer, va a la plaza de Xemaá
el Fná, se sienta en el café y la gente que quiere
viene a hablarme, a consultarme. Y lee, claro, más bien relee,
y escribe, tan libre e insolente como siempre. Ahora, además, está
a punto de aparecer Memorias (Península), que reúne
sus dos libros de memorias, Coto vedado y En los reinos de taifas.
http://www.cnice.mecd.es/tematicas/juangoytisolo/index.html Biografia, fòrum sobre l'autor i obres en línia de l'escriptor i assagista.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|