Biografia

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). D'ascendència aristocràtica tant per part de mare com de pare. Estudià batxillerat entre Reus i Barcelona. Cursà estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, on conegué els germans Duran i Reynals i Elias Rogent, entre d'altres. Va ser membre de la Penya Gran de l'Ateneu Barcelonès. El 1916 ingressà a l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid, carrera que abandonà per dedicar-se a la literatura, on desplegà el seu talent creatiu en tots els camps que li podien reportar beneficis econòmics: el teatre, el periodisme, les cançons o els espectacles de varietats. Ja a l'any 1913 havia guanyat l'Englantina d'Or en els Jocs Florals de Barcelona. Publica Primer llibre de poemes (1914), Cançons d'abril i novembre i la seva primera novel·la, Paulina Buxareu (1919). Des de 1918 fins a 1921 és corresponsal d'El Sol a Berlín. De retorn a Barcelona col·labora sovint a "La Publicitat" (1922-1929) i "Mirador" (1929-1936), articles que s'apleguen al volum Cafè, copa i puro (1929) i a L'aperitiu (1937). També escriví poemes satírics de tema polític, publicats a "El Bé Negre" (1931-1936). La seva producció entre els anys 1922 i 1936 és molt extensa; en destaquem Cançons de taverna i d'oblit (1922), Els ocells amics (1922), La filla del carmesí (1929); la novel·la All i salobre (1929), el 1930 estrena Corona d'espines, el 1931, L'Hostal de la Glòria i aquest any recita, ell mateix, El poema de Nadal al Palau de la Música. El 1932 publica la seva novel·la més reexida, Vida privada, i l'any següent estrenava El Cafè de la Marina. El 1936, a causa del desconcert generat per la Guerra Civil, marxa cap a París, on es casa amb Mercè Devesa. Fa un viatge pels Mars del Sud, fruit delqual són els llibres Entre l'equador i els tròpics i La ruta blava. De retorn s'estableix a París, on neix el seu fill Joan, i comença a teballar en la traducció de la Divina comèdia, sota el mecenatge de Cambó. L'entrada dels alemanys a França provoca la seva tornada a Catalunya. Acaba la versió de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu El poema de Montserrat (1950). L'any 1946 Sagarra va reprendre el seu contacte amb el públic: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948), obres de tall existencialista que no obtingueren el ressò que cercava. Aleshores, Sagarra torna als seus models més típics estrenant amb èxit obres com L'hereu i la forastera (1949) i La ferida lluminosa (1954). Retorna, també, a la seva activitat periodística, en llengua castellana, desenvolupada a Destino, el 1951, i a La Vanguardia Española, a partir de 1957. El 1954 publica el volum Memòries. Va morir a Barcelona quan intentava aconseguir finançament per a escriure un llibre sobre Roma.

Obra

Memòries

Memòries és l'obra en prosa més notable de Sagarra. Es divideix en cinc parts i abracen els primers vint-i-cinc anys de la seva vida. La primera, titulada "Cendra i ànimes", evoca els primers anys de la seva vida, posant especial relleu en la seva infantesa. En els primers capítols d'aquesta primera part l'autor fa una genealogia completa del llinatge Sagarra, hereus que es casaren amb pubilles riques, i més ràpidament, dels Castellarnau, la branca materna de la família. La segona part, "La matinada", descriu el seu naixement i els seus primers anys de vida; d'aquesta part en destaquem la importància que tingueren els animals i els objectes inanimats en la seva infantesa, en detriment de les persones, la descripció detallada de la seva casa del carrer de Mercaders, els estiueigs a Santa Coloma de Farners, la coneixença de Verdaguer. Però els esdeveniments més importants foren la mort de la seva mare quan ell tenia catorze anys i el descobriment de Barcelona, ciutat cosmopolita i brillant."Entre Ariel i Caliban", la tercera part, passa revista als seus anys d'estudiant, etapa en la qual conegué Carner, Guerau de Liost i Maragall, i assistí assíduament a les tertúlies de les penyes. En la quarta part, "Les fèrtils aventures", narra els seus viatges a Itàlia i a França, i són els anys en què inicià la seva activitat poètica. En la darrera part, "Dos anys a Madrid", narra els anys passats en aquesta ciutat per tal de cursar estudis diplomàtics, on visqué en pensions pintoresques de laciutat. Hi fa retrats dels intel·lectuals que van atraure fortament l'autor: Unamuno i Ortega i Gasset. El llibre es clou quan torna a Barcelona i compleix vint-i-cinc anys. Les Memòries són la confirmació del rebuig del present, fent una reconstrucció imaginativa del passat tot prenent una posició evasiva davant del món. L'escenari principal del llibre és la ciutat de Barcelona, que de vegades pren caràcter de personatge. La veu narrativa és en primera persona.

Vida privada

Vida privada és la gran novel·la barcelonina tracta tot un seguit de temes: vuitcentisme, sexualitat, psicologisme, imatge d'una societat, elegia proustiana, connivència entre els baixos fons i alta societat, barcelonisme, modernitat literária, provocació moral, canvi de codis de comportament, etc. És un retrat acurat de des de les classes altes, amb llurs embulls econòmics, les desercions històriques, socials i personals, a les classes mitjanes amb els seus ideals i amb la seva mediocritat. La trama de la ficció és un tema clássic de novel·la, la història de tres generacions d'una mateixa família de l'aristocràcia barcelonina: els Lloberola. Components d'una classe social en franca decadència, repesenten el passat de la ciutat, un passat que té un espai urbà que li és propi: el barri vell, amb un centre neuràlgic que li dóna color i animació: la Rambla. El clima moral de l'obra es desenvolupa al voltant dels Lloberola; s'apleguen amics i coneguts, amants i amistançades sobretot, perquè el que vol descriure l'autor és, preferentment, el clima moral d'aquesta classe social i el de la ciutat, ambdós van estretament lligats, ambdós són centre de la novel·la. Pel que fa a l'escenari, si Barcelona és omnipresent a Vida privada, ho és i seguint el seu títol perquè, d'una banda, sempre s'esmenten i es descriuen carrers i les cases on viuen els personatges, en una mena, d'"alter ego" seu, però d'una altra, perqué també es fa referència als llocs on es diverteixen, per tal de fixar-los, per tal de perpetuar-los; des d'aquesta perspectiva l'autor és un hábil i animat cronista de la ciutat, com si lluités contra l'oblit en deixar constància dels llocs de moda dels seu temps. Centrant-nos en els protagonistes de la novel·la, els Lloberola, sabem que, inicialment vivien en un casalot del carrer Sant pere més Baix, però que amb l'ensulsiada enconòmica, el patètic patriarca de la família, un patriarca mancat de qualsevol mena de grandesa, es va haver de traslladar a l'Eixample, l'espai de la burgesia, concretament al carrer Mallorca; en un pis,doncs, on amb dificultat d'encabir mobles i objectes de decoració. Seguint aquesta voluntat de situar les cases dels personatges, que equival a classe social, i alhora possibilitats econòmiques, sabem que ela amics dels Lloberola viuen al barri vell de la ciutat amb l'aristocràcia tricentenària del carrer Montcada; en canvi d'altres que connecten amb els nous temps, ja s'han traslladat de barri i han anat -cap a la part alta, de la ciutat, a la recerca de més espai i d'un jardí, concretament al passeig de Reina Elisenda. La Barcelona de Vida privada és, doncs, una façana externa, unes cases, i llocs de diversió, básicament, però també una manera de ser dels qui l'habiten, com una quintaessència de la ciutat. Un barcelonisme que es transforma també amb el pas del temps, una transformació igualment negativa per al narrador. Com a moralista i alhora, memorialista, i un cop determinat on viuen els personatges, l'autor passa a descriure on es diverteixen: on es troben, beuen, mengen... I no podia faltar en la voluntat de descriure els ambients de diversió de l'època, la inclusió del Districte V o Barri xinés, aleshores molt de moda a la ciutat, i de renom literari europeu. L'Exposició Universal del 1929 és un momet clau de la història de la ciutat. Amb ella s'obre la segona part de la novel·la inaugura nous espais de la ciutat. Concretament la plaça d'Espanya-, la triada per fer una mena de crònica radiografia de la manera de ser, i sobretot de divertir-se, dels barcelonins -de la seva inconsciència, també- i per esmentar llocs que freqüenten, ara tots plegats, pobres i rics. Però l'estil de Sagarra, pels sentiments a l'hora de descriure Barcelona, notem clarament que el seu cor està en una altra banda, però sobretot en un altre temps que vol dir en una altra Barcelona, la del passat perquè els ciutats, organismes vivents, són com les persones.

La ferida lluminosa

Documentació

Article publict al diari “avui “ el 24/02/05 per Pau Dito Tubau

L'obra completa de Sagarra

Amb la publicació, per Tres i Quatre, del tercer volum de les Memòries es tanca el segon i més important capítol de l'edició crítica de l'obra completa de Josep Maria de Sagarra, el de la prosa, només comparable, en estímuls i esforços, a la fabulosa fal·lera de traduir en vers la Comèdia de Dante i vint-i-set de les trenta-cinc obres del teatre de Shakespeare. La novetat respecte a la feina feta per la vella Editorial Selecta és la fixació definitiva dels textos en una edició crítica de solvència filològica, amb ambició de totalitat i amb introduccions a cada gènere, sota la direcció atenta i generosa de qui, a hores d'ara, és el principal coneixedor del plural compendi d'escriptures de Sagarra, el filòleg Narcís Garolera. Després dels cinc volums dedicats a la poesia i els nou de la prosa, el projecte s'atura ara al catorzè, a l'espera que aparegui el primer dels deu o dotze en què s'encabirà el teatre original. Amb l'afegit de les traduccions i els apèndixs -Garolera hi preveu cinc volums més-, el conjunt de l'obra catalana completa de Sagarra podria superar els quaranta volums. La iniciativa es va concretar el 1994, arran del centenari del naixement de l'escriptor, el més admirat i aplaudit de la seva generació, tant pels lectors de la seva poesia com pels del teatre i la novel·la, i un dels més reconeguts o que més influència han tingut entre els narradors posteriors, però a la vegada un dels més silenciats per la universitat i les institucions. No deixa de ser cert, això no obstant, que algunes de les seves obres es reediten amb assiduïtat, i que fins i tot una part tan fora d'època i discutible com el seu teatre ha estat reivindicada recentment per diverses veus. El Teatre Nacional de Catalunya va estrenar, el 2003, El Cafè de la Marina, una de les poques obres de Sagarra que sobreviuen enmig d'una fallida general provocada per un canvi d'època que n'ha ressaltat l'envelliment, allò que Pla va definir tan bé en afirmar que Sagarra havia realitzat tot el teatre que no s'havia escrit entre el segle XVII i Verdaguer. Uns anys abans, el fidel i vindicatiu Lluís Permanyer va tenir la idea de reeditar-ne els poemes satírics, un dels vessants literaris que més l'acosten a la mala bava dels poetes romans, picabaralles de patrici incloses, com en el quartet que acaba dient: "Vés, Foix, a prendre intensament pel cul / i deixa'ns a nosaltres disfrutar del mar"; i un llibre de poesia com les estampes marines i existencials de Cançons de rem i de vela (1923), acompanyades de dues balades, ha estat unànimement reconegut per crítics i pedagogs després de molts anys d'ostracisme.

EXUBERÀNCIA LINGÜÍSTICA

Amb independència de gèneres, Sagarra serà sempre reconegut per la formidable exuberància lingüística de tot el que va escriure, per ser un dels pocs autors moderns de la literatura catalana amb prou capacitat per replicar els repertoris de Dante i de Shakespeare. No poques vegades s'ha dit despectivament que aquelles traduccions sagarregen, o que són més pròpies d'algú que senyoreja tot sol, sense respectar el magma dels autors traduïts. Els psicologismes i les acusacions de vanitat -l'última, sense esmentar-ne el nom, dins el pròleg d'una recent traducció catalana de la Divina comèdia- no són només un contrasentit, quan una part tan important del contingut de les obres originals ha estat reproduït amb fidelitat, sinó que acostumen a emmirallar les nostres insuficiències. Gairebé ningú no va tenir entre els seus contemporanis tant de talent i tanta facilitat en el tracte amb les paraules, allò que Joan Fuster va anomenar "un aparat lexicogràfic d'inexhauribles recursos, en el qual cada paraula val pel seu color i pel seu so gairebé tant com per la seva funció semàntica". La nova edició, crítica, convida els estudiosos a emmarcar-ne la figura dins d'una època i a restituir-li uns mèrits no gaire reconeguts. Més enllà de la seva importància com a retrat d'una història personal i familiar, de les dues primeres dècades del catalanisme del nou-cents i de la bohèmia literària madrilenya, les Memòries contenen el bo i millor de l'obra en prosa de Sagarra. La tendència de les novel·les -Paulina Buxareu, All i salobre, Vida privada- a ridiculitzar els protagonistes amb sarcasmes incisius, certament divertida i definitòria en cada personatge, hi queda matisada per un to elegíac que humanitza el caire sardònic, aquell gust pels moments febles, les inflors i els patetismes de cadascú, a frec de la caricatura, que només evita de convertir-se en mer safareig de penya a través de la gràcia estilística i el repartiment exacte dels tics i els trucs dramàtics. La pietat de qui gravita sobre un passat perdut, a penes recuperable, obliga el Sagarra de les Memòries a matisar la concepció teatral de l'existència, el distanciament irònic i la posa d'immensa futilitat de tot, perquè no permet el predomini del pessimisme i el rebentisme amb aires modernistes que l'escriptor cultivava com a personatge. D'aquella fenomenal florida, sobretot de les primeres dues-centes pàgines i de l'afició pels papers antics, n'és germà d'armes el Martí de Riquer de Quinze generacions d'una família catalana, per bé que el punt de vista en divergeix. Sagarra continua sent un dels models més aptes de la prosa en llengua catalana. La poesia L'oblit en què ha quedat relegada la poesia de Sagarra prové de l'escassa o nul·la influència que ha tingut entre els poetes de generacions posteriors, ja que el temps l'ha feta cada vegada més anecdòtica i anacrònica. És un decantament en què es barregen factors com ara la inexistència d'una llengua literàriament apta i amb uns estils esmolats per diverses generacions d'antecessors, a l'hora d'encarar la vocació, amb les consegüents dificultats compartides per la resta d'homes de lletres del Nou-cents; la formació familiar tradicionalista, amb un peu al passat, com a preludi d'una educació literària basada en els manuals de retòrica i poètica; el desinterès d'assalariat vestit d'aristòcrata per l'espera i la concentració líriques -en confessió franca a Permanyer, Sagarra confessava fer els versos com qui pixa- i per l'experimentació desinteressada i renovadora; i les transformacions socials posteriors a la seva mort, el 1961, que n'han multiplicat l'allunyament. Els hàbits pairals i formatius no el van deixar moure de l'estreta i antiga consideració de la superioritat dels antics sobre els moderns, impedint que assimilés les tendències obertes arreu entre el simbolisme i la primera meitat del segle XX; l'educació jesuítica -"el pare Moreu m'injectà el gust pels clàssics i el gust per la gran pompa"- el va empènyer a imitar els més grans, de casa i de fora, sense decidir-se a subvertir allò creat ni passar de la desmitificació i l'estirabot modernitzadors en l'enfrontament amb la tradició. Aquestes constriccions afecten amb alguna excepció la plana major de la poesia de l'època, i, en aquest sentit, obres com ara El comte Arnau i El poema de Montserrat no són, ara com ara, gaire més desusades ni menys antiquades que el Nabí de Carner i Les elegies de Bierville de Riba -amb independència de les seves moltes qualitats-, ja sigui per les temàtiques abordades i els models formals triats o per les influències literàries i els trets assumits de la cultura occidental.

DESESTIMAR AMBICIONS

L'orella professionalment atenta a les preferències del públic va empènyer Sagarra a desestimar algunes ambicions, sobretot a aturar-se en demandes d'estricta intel·ligibilitat per al públic de l'època, i a negligir la recerca d'un estil i un contingut més aprofundits. Amb el temps, fins i tot aquells que han volgut emparar-se de la poesia popular l'han bandejat de les seves tries o han preferit recolzar-se en altres referents -Salvat i Verdaguer, sobretot-, relegant-lo, amb Guimerà i Garcés, a llocs més subalterns. Fet i fet, fins i tot en aquelles composicions més arrossegades cap a la modernitat, com les de La rosa de cristall (1933), Sagarra es limita a cultivar un neoromanticisme amb detalls de poesia eròtica antiga i tons lleugerament simbolistes, violins de Verlaine i lànguids sentiments íntims, si bé el grau d'autoconsciència amb què observa els propis mèrits és envejable. "Dins la modesta història de la meva poesia, La rosa de cristall representa una ambició de responsabilitat i d'exigència", afirma, a Vint-i-cinc anys de poesia, d'un dels reculls més assimilables a aquella cosa tan vaporosa i esmunyedissa que és la poesia contemporània. És allò que, sense acabar de dir-ho, pot deduir-se d'un comentari del pròleg de Jordi Llavina a la poesia, quan afirma que el gran èxit de Sagarra va ser aconseguir viure professionalment de la ploma. El periodisme Dels articles periodístics de Sagarra ja n'han aparegut, a l'obra completa en curs de publicació, tres volums -part del vuitè, i el novè i el desè-, els dos últims dels quals contenen els aperitius publicats entre el 1929 i el 1936 al setmanari "Mirador", triats pel mateix autor de cara a una publicació clandestina en dos volums, editats per primera vegada el 1947. Per motius diversos, la meitat d'aquella suma va quedar fora de l'edició feta en plena postguerra i formava part dels curiosos fons d'hemeroteca en què es conserva la premsa antiga del país, fins que la tenacitat de Garolera, amb la col·laboració d'Eulàlia Mumbrú, permet ara que apareguin en volum. Sota el mateix segell ja havia donat a conèixer el març del 2001 els articles dels anys 20 que Sagarra havia publicat a La Publicitat, aquells que l'autor no va incloure en la migrada selecció -quaranta-dos articles- del llibre Cafè, copa i puro (1929). Tant en català com en castellà, la prosa periodística de Sagarra no es desenvolupa només en paral·lel a la del creador de ficcions, llibres de viatges, memòries i temptatives diverses, sinó que conté tota la panòplia d'ingredients i de receptes amb què va aconseguir enlluernar els lectors i els espectadors de l'època. A vegades es té la impressió que un dels trets característics de tot el que Sagarra escrivia és una clarivident consciència dels efectes de les seves obres en el públic, l'orella parada a la mena de persones que l'escolten, el repartiment exacte de sal, pebre i tombarelles, i, en definitiva, l'aplicació amb èxit d'objectius i recursos sense baixar mai d'una franja mínima de qualitat que el convertia en el més envejable i envejat dels escriptors de l'època. Els aficionats a la història i a les anècdotes reveladores trobaran en els articles de Sagarra multitud d'interessos i detalls curiosos, política, societat, literatura i espectacles, amb comentaris de divertida modernitat d'aquells anys, com l'elecció per Gràcia del comandant Ramon Franco durant les eleccions a Corts del juliol del 1931. El germà petit d'aquell noi menut i ressentit a qui anomenaven Franquito a l'escola -sense que ningú imaginés que acabaria convertit en caudillo- es presentava a Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya, era aviador i francmaçó, i va tenir una biografia d'allò més estrafolària. En l'article de Sagarra titulat "El patriotisme", el menor dels germans Franco apareix enmig d'agres crítiques als catalanistes que voten militars en comptes d'optar per patriotes de pedra picada, com ara Pompeu Fabra, en una de les moltes mostres -vicis i necessitats a part, com és natural- de les seves conviccions polítiques.

Article aparegut al diari "Avui"el 21/100/99, per Anna Maria Gil

Sobre les Memòries: Un aire de joc i una bonhomia burlesca

El 5 de març de 1954, Josep Maria de Sagarra fa 60 anys. Li organitzen un homenatge multitudinari al Tea-tre Romea i un gran sopar. Sembla un acomiadament. Des del 1913, quan va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Joan de l'Os, la seva producció ha estat impressionant. Ja és temps de jubilar-se. Però, el prolífic i popular escriptor encara guarda dos asos a la màniga: La ferida lluminosa i les Memòries. Ho havia provat quasi bé tot ­poesía lírica, religiosa, dramàtica, èpica, satírica, cançó, assaig, novel·la, article periodístic, teatre, traducció­ i ara es jugava la pell amb les Memòries, escrites per commemorar el centenari del naixement del pare, Ferran de Sagarra i de Siscar de l'Espagnol i de Montoliu,
d'antiga i noble sang rural. La família paterna el va acusar de no haver aprofundit en el llinatge. Tampoc ho pretenia: segons diu Miquel Batllori al pròleg de la present reedició, "ell va servar sempre una certa vanitat dels seus quatre quarts d'antiga aristocràcia, però era massa Castellarnau per a prendre-s'ho seri-osament". Cert: la branca materna, amb personatges com el rector Castellarnau, que es burlava innocentment de papes, reis i pares generals de la seva Companyia de Jesús, pesa molt en el memorialista, capaç de fer la caricacura de parents, amics, coneguts i saludats ­en paraules del biògraf Lluís Permanyer­ sense fel i amb una mica de mel. Amb un aire de joc i una bonhomia burlesca. Si hem de creure Nèstor Luján, Josep Maria de Sagarra ha estat un dels ciutadans més civilitzats de Barcelona. Durant els cinquanta anys que es va dedicar a viure apassionadament el món quotidià de la ciutat ­assenyala el director de Destino­, no se li va refredar mai la sang a les venes ni va parpellejar esguardant el sot de la literatura de l'esperit llatí i de la civilització eterna. I és aquesta visió aristocràtica, humanista i popular que projecta en les Memòries: vint-i-cinc anys de vida fàcil, de seduccions li-teràries i alegries professionals emmarcats per la desfeta colonial espanyola i la primera guerra europea. Un primer volum mogut i pintoresc que Sagarra volia ampliar amb una segona part de clarobscurs més dramàtics, propícia al comen-tari i la reflexió i més difícil de redactar. No va poder ser: l'escriptor va morir el 1961 en circumstàncies amargues. Això no obstant, la imatge que compta és la d'un home, parafrasejant Fuster, encantat de la vida. De la seva vida. Es la imatge saludable d'un home jovial. I d'un escriptor de raça que omple sense fatiga ni te-mor, amb comoditat (va em-prar tres dies en el capítol d'Ariel i Caliban, dedicat als anys d'universitat), quasi vuit-centes pàgines de fets diversos (com ara les còmiques vicissituds de la campanya electoral de Valls i Taberner), personatges il·lustres (Maragall, Carner, Riba, Juan Ramón, Unamuno, Rubén Darío, Orte-ga, Gómez de la Serna, Pujols), i ambients molt vius (el ministre d'educació Jesús Rubio li va donar la Gran Cruz commogut per la descripció del Madrid de l'època d'estudiant de la carrera diplomàtica). A l'inici d'aquest volum, que va tenir una acollida sorprenent i va ser traduït al castellà l'any 1957 amb un pròleg de Camilo José Cela ("Aquest noi sembla que no ha entès el llibre ni qui sóc jo"), Sagarra diu: "No us presentaré res d'extraordinari". Menteix.

Links

http://www.intercom.es/folch/poesia/sagarra.htm

Conté una nota biogràfica de l'autor i un recull de vuit poemes.

http://www.agntv.com/aura/personatges/jm_sagarra/default.htm

La pàgina web d'AURA, Club d'Amics de la Catalanitat, dedica un article sobre la vida de l'escriptor català, a més de tractar alguns aspectes de la seva obra literària.

http://www.partal.com/aelc/autors/sagarrajm/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/pla-sag.html

Josep Maria de Sagarra i la seva prosa. Conté referències a l'obra de Josep Maria Folch i Torres

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]