Biografia

Obra

Documentació

Article publicat al diari “El País” el 15/04/04 per Ponç Puigdevall

Les línies de la vida

En la narració tot és descobriment. "L’assaig sap massa coses": aquestes paraules de l’escriptora Cynthia Ozick podrien acompanyar, pàgina rere pàgina, la lectura d’Una vida al carrer, la primera novel·la que publica Jordi Ibáñez Fanés (Barcelona, 1962) i que constitueix, sigui ja dit des del primer moment, una de les rareses més aplaudibles del panorama narratiu d’aquesta temporada. I no s’ha de posseir una cultura literària gaire excepcional per adonar-se des de la primera ratlla quina és l’òrbita per on transita la veu del personatge protagonista i narrador, un camí que no fa res més que constatar, en efecte, “la meva simpatia i admiració per Bernhard”: una simpatia que s’ha de buscar en les característiques obsessives d’un to malaltissament condemnat a la lluita especulativa amb les línies mestres de l’existència, una recerca intel·lectual sobre qualsevol aspecte de la vida que l’atzar li col·loqui a l’abast, un quefer que tant pot recórrer als àmbits de l’absurd i el grotesc com a les circumstàncies més excelses de l’ànim i de l’esperit. I una admiració que porta a Jordi Ibáñez Fanés a trastocar amb tota la intenció i consciència el ritme de la prosa per allunyar-la elegantment i discretament del ritme propi de la parla, per acostar-la als paràgrafs circulars o laberíntics, ferotges i nerviosos que van marcar la narrativa de Thomas Bernhard. Externament, la història que es narra a Una vida al carrer és fàcil de resumir: una tarda de setembre, el protagonista decideix convertir-se en un home de la multitud i es deixa endur per la riuada de gent que circula per les avingudes principals de Barcelona. Però ja se sap que quan es camina i es contempla l’escenari circumdant s’activen les mol·lècules del pensament, que la memòria funciona de forma casual, que un detall vist d’esquitllentes porta fets i imatges reals o somiades, que apareix el que el narrador anomena “record per delegació”, records no viscuts que només es coneixen perquè algú els ha explicat. I aquest és justament el detonant d’Una vida al carrer, el motiu que origina el torrent de reflexions, teories i conjectures que s’encavalquen l’una rere l’altra amb la intenció d’esbrinar algun secret sobre els dibuixos que fan les vides, sobre els silencis que encerclen qualsevol existència, sobre el passat i sobre les clarícies que en pot oferir l’exercici meditatiu. Una vida al carrer tan sols adquireix un sentit ple si el lector es deixa arrossegar pel talentós ritme estilístic que crea Jordi Ibáñez Fanés, si se submergeix en el doll inaturable de relacions d’idees que s’inventa el narrador, com si volgués combatre el vendaval de follia dolorosa i lúcida, a frec del deliri o a la vora de la derrota moral, que apareix a cada pàgina. A l’altra banda dels purs interessos anecdòtics de la història, el que interessa contemplar aquí és el desvari subterrani que omple cada seqüència, les peripècies de la intel·ligència mentre busca aferrar-se a algun símptoma de solidesa vital, el naufragi d’uns valors que potser no s’han conegut mai a través de l’experiència personal sinó per un exèrcit de records interposats. Jordi Ibáñez Fanés, amb Una vida al carrer, dóna una lliçó sobre l’ús efectiu d’altres fórmules narratives, ensenya com es poden practicar, amb la màxima dignitat estètica i el major rigor possible, uns passos diferents del gruix que indica la tradició, més enllà de la bonhomia i el costumisme sarcàstic, més enllà dels aires èpics i de les nissagues familiars. Ara bé, la lliçó més seductorament productiva i eterna és que Una vida al carrer proporciona la certesa que la literatura també pot endinsar-se amb exigència en el territori del pensament, que pot generar reflexions assagístiques sobre les línies de la vida. Una de les gràcies d’escriure literatura, al cap i a la fi, és que no s’ha de defensar cap opinió ni cap idea amb un sistema filosòfic tancat: n’hi ha prou amb què cada frase presenti la màxima exigència estilística, i això és el que fa Jordi Ibáñez Fanés.

Article publicat a “La Vanguardia” el 14/04/04 per Julià Guillamon

Las ensoñaciones del “passavolant”

Los dos últimos libros de Jordi Ibáñez (Barcelona, 1962) apuntaban hacia una reconciliación de lo privado con lo público y colectivo, y una superación de los géneros en un proceso mental que arrastra reflexiones filosóficas y literarias, lecturas críticas, recuerdos y experiencias personales. Después de la decapitación del arte (1996) era un ensayo sobre el cine de Hans Jürgen Syberberg que planteaba cuestiones como el estado de pérdida consustancial a nuestro tiempo, y apuntaba la necesidad de reintegrar el arte a la vida; mientras que los poemas de Nou homenatges i altres problemes (2000) se interrogaban sobre el papel del intelectual en la Catalunya del siglo XX, a partir de las figuras providenciales de Joan Vinyoli, Carles Riba, Néstor Luján o Josep Pla. Estos dos libros dejaban la cosas a punto para la novela intelectual que es Una vida al carrer. Ibáñez parte en busca de una nueva autenticidad que le permita abordar las grandes cuestiones de la historia, la política y la cultura sin perder de vista la realidad concreta. A través de un relato de iniciación que describe el nacimiento a una nueva vida, una tarde de septiembre, cuando después de tomarse un café en la antigua cafetería Doria, tiene una epifanía, ve una imagen agitándose en el poso y emprende un paseo por la suave pendiente de la Rambla de Catalunya, convertido en el desguace de deseos y pasiones, fantasmas familiares y amigos de juventud. El arranque de la novela ofrece dos momentos fulgurantes. Las consideraciones sobre la “Verlust”, entendida como sentimiento de pérdida y evocación de lo perdido (el Doria o la estación de Fontana no volverán a existir nunca, por más que sigan ahí) y la digresión sobre las esculturas de la jirafa y del buey que Ibáñez toma como iconos del carácter barcelonés, más propenso a “fer-se el posturer” que a la monomanía reflexiva. Es curioso cómo las novelas catalanas que cuentan vuelven una y otra vez sobre los mismos temas. El encuentro con el odioso Albert Nolson en la cervecería Capitán Cook recuerda un episodio similar de Lola i els peixos morts, con el álter ego de Porcel, Helios, frente a un plato combinado, hablando con frases de Demóstenes y los cínicos. Mientras que las cavilaciones del protagonista ante la tienda de ropa nupcial (los vestidos como espectros de las novias de antaño) comparte con Els treballs perduts de Joan Francesc Mira la misma visión de la ciudad como espacio de la construcción del sentido. El recurso a la autobiografía de ficción, común a estas tres novelas, expresa un conflicto subyacente: no hay manera de sentirse lúcidos sin verse al mismo tiempo marginalizados y grotescos, uno no puede emprenderla con el amigo funcionario, el pintor pretencioso, el negociante y el nihilista, sin antes presentarse como un despreciable bufón, abotargado por las copas de más. Una vida al carrer es un fruto tardío del debate sobre el artista y la ciudad que en los años de la transición llevó a escritores e intelectuales a alejarse de la política. El protagonista de Una vida al carrer burla el nihilismo, asume la realidad y encuentra una salida en el reconocimiento del amor como motor del mundo. El arte y la vida De la novela me gustan muchas cosas. El valor que se concede al relámpago de la visión, que en el libro sobre Syberberg se compara al destello de los faros de un coche. En contacto con situaciones y paisajes cotidianos, las lecturas de Melville, de Henry James, de Paul Steinberg o de la Biblia adquieren una dimensión global. Una vida al carrer es una novela plenamente contemporánea sobre la fragilidad de la vida y la precariedad del arte, sobre la condición del hombre de hoy, náufrago y superviviente, entre un mundo desaparecido y la promesa indefinida de una nueva utopía. Desde mi punto de vista, el discurso del profesor tiende a eclipsar al novelista. Cuando la reflexión se sustenta en imágenes y argumentos narrativos (cuando Ibáñez describe al tutor braceando enloquecido en un cruce, cuando regresa a casa de la madre y la encuentra durmiendo o, al final, cuando oye una explosión, piensa que ha estallado la guerra y es la inauguración del Fòrum) sitúa el listón a un gran nivel.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]