Biografia

Obra

Les dones de paper

La guerra dels cornuts

El tinent Alexandre Pagès, un rossellonès a les ordres de l'exèrcit francès, cau ferit durant la Primera Guerra Mundial. Els serveis secrets aprofiten la seva baixa per destinar-lo al Consolat francès de Barcelona amb una missió secreta: reclutar joves patriotes catalans perquè s'allistin a l'exèrcit aliat amb la promesa que quan hagi acabat la guerra -o, fins i tot, gràcies a la guerra- Catalunya podria ser un país independent. La guerra dels cornuts ens revela una cara poc coneguda de la nostra història. La implicació dels catalans en la Primera Guerra Mundial no va consistir només en la complicitat dels industrials que van posar les fàbriques al servei dels exèrcits europeus i es van engreixar al dictat de la lògica implacable de la guerra. Joan-Daniel Bezsonoff ens situa, amb una precisió entre cínica i lírica, en la Barcelona del 1914, una ciutat expectant i alhora enfebrada, per explicar-nos la trista història dels catalans que van perdre la Primera Guerra Mundial.

Documentació

Article publicat a “El País” el 15/09/05 per Jordi Puntí

Sóc francès, però m’estic curant

Jo no tinc imaginació”, diu Joan-Daniel Bezsonoff, i s’equivoca. Les seves novel·les el desmenteixen, perquè són sempre l’obra d’una imaginació arrauxada i juganera. Que es recolza, això sí, en els grans fets de la història per novel·lar la vida de gent més aviat normal. D’aquest ofici n’és una excel·lent mostra Les amnèsies de Déu , la novel·la que Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha presentat aquesta setmana. Bezsonoff ha publicat fins avui dia set novel·les. Diu que en té tres més al calaix i que està escrivint unes memòries familiars. Els quatre primers llibres van aparèixer a les Edicions del Trabucaire, a Perpinyà, i les altres a l’editorial Empúries: La presonera d’Alger (2002) i La guerra dels cornuts (2004). Les amnèsies de Déu transcorre durant la II Guerra Mundial i narra les peripècies d’una família delVallespir, a la Catalunya Nord: dos dels fills són cridats a files franceses i la filla veu com el seu promès també se’n va a la guerra.Amés, l’oncle de la família també és cridat com a capellà castrense i ha d’allunyar-se de la seva amant —la novel·la comença amb aquesta frase: “Mossèn Puig s’estimava molt les dones”—. Les opinions d’aquests personatges sobre la situació viscuda a França —les idees antisemites, l’armistici, el règim de Vichy— conviuen amb l’avenç de la guerra i conformen una novel·la de molt bon llegir, irònica i en alguns moments cruel. Bezsonoff parla com escriu: és impetuós, lúcid; a vegades és genial i a vegades es contradiu. Pregunta. La guerra dels cornuts passava durant la I Guerra Mundial. Les amnèsies de Déu se situa a la segona.

¿Per què sempre escriu sobre les guerres?

Resposta. Perquè la gent feliç no té història. Jo no tinc imaginació i les guerres sempre tenen història. Desgraciadament, la felicitat és molt avorrida. A més, els meus avis sempre explicaven coses de la II Guerra. El meu besavi català no va anar a Cuba, el meu besavi va anar a la guerra i es va morir a Verdun, com tothom.

P. No és veritat que vostè no tingui imaginació...

R. L’argument d’aquesta novel ·la no és meu. Jo m’he limitat a agafar-ne un que ja existia. L’escriptor Lucien Rebatet, que era un personatge extraordinari i surt un moment al meu llibre, va escriure la novel·la Les Deux étendards. Doncs bé, en un moment del llibre explicava una novel·la perduda sobre un “capellà cardaire que venia canons”. Jo he agafat aquell argument i l’he escrit. Rebatet era un antisemita i anticlerical; com Céline, els alemanys i tot el trobaven repugnant.

P. Ara que parla d’antisemites: a la novel·la apareixen uns seguidors de Maurras i l’Action Française que estan perplexos perquè els alemanys també són antisemites.

R. És que durant un moment no era tan clar que hi hagués bons i dolents. Hi havia molts col·laboracionistes francesos. Sense l’ajut de la policia francesa, els alemanys no haurien arrestat tants jueus. En francès diem “Un passé qui ne passe pas”. Un passat que es queda a la gola. El 1942 va canviar tot perquè fins aleshores hi havia la il·lusió d’una França lliure, a causa del govern de Vichy. El meu avi i molta gent de la seva generació, per exemple, estimaven Pétain i De Gaulle per igual. Eren l’espasa i l’escut, deien. L’error del mariscal va ser quedar-se amb els alemanys i acceptar coses inacceptables. Li van posar un avió perquè se n’anés a Alger i no ho va voler. Es clar que tenia 85 anys i on havia d’anar, a aquella edat. Però si se n’hagués anat, ara encara seria un heroi nacional. En francès hi ha un proverbi terrible que diu que “l’infern es pavimenta amb bones intencions”.

P. L’ambient de guerra sovint es contraposa amb cites de cançons, escenes de pel·lícules... ¿Ho fa per treure-li gravetat?

R. Hi ha una escena atroç d’un milicià que viola i mata una noia tot recitant Baudelaire. La cultura no serveix de res, l’humanisme no serveix de res. Desgraciadament. Pot ser un refugi, però també és una arma.

P. Durant la novel·la vostè cita unes quantes vegades a l’actor Fernandel. ¿El capellà de la novel·la té la seva cara?

R. No, millor per ell, pobre Fernandel. El capellà seria com jo, però més gras i amb sotana.

P. ¿Li puc fer una pregunta que també li farien a Madrid? ¿Per què escriu en català?

R. ¿Por qué no? Un dia faré un llibre que es digui Jo no sóc espanyol i vosaltres sí. A mi m’hauria agradat ser espanyol. França és fantàstica si ets francès, però si ets català, bretó, cors..., no existeixes. El català és un fantasma legal a França, és el bable. És un dialecte de luxe. Amés, la literatura francesa publicada actualment em sembla indecent, lamentable. Tot són històries sense interès, mal escrites, de gent que es masturba en un lavabo d’autopista. La literatura catalana és molt millor. Jo sempre dic: “Sóc francès, però m’estic curant”.

P. ¿I per què escriu, doncs, en català?

R. En català escric a pèl, despullat. Tinc un estil més senzill. Cal que la imatge sigui al verb. Quan escric en francès, ho faig com un professor. És una influència inconscient i em converteixo en un mal Flaubert, en un mal Balzac. En català escric sense greix, amb concisió. Vaig al cor de la llengua sense caure en l’amanerament. Quan en català em passi com amb el francès, em passaré al castellà. O al rus, si l’arribo a dominar algun dia.

P. Sovint fa la impressió que la llengua catalana és un personatge més dels seus llibres. Com si la història fos gairebé una excusa per poder-los escriure en català.

R. Sempre m’ha interessat la lenta l’agonia del català al Rosselló. El moment clau és la II Guerra Mundial, que significa la fi d’un món i d’una època. El pas del cavall al tractor, pardon, du cheval au tracteur... Amb els meus pares parlo en francès i amb els meus avis parlava en català. Quan escric, el meu objectiu és ser comprès a tot Catalunya.

P. La seva prosa sembla escrita a rauxes, a impulsos.

R. Sí, però reescric molt. I tallo molt, com un artesà tossut. Podo i podo cada dia, com si la meva vida en depengués. Com diu en Joan- Lluís Lluís, “kill the babies”. Per salvar la tribu a vegades s’han de matar els nens. I també penso en aquella frase de Flaubert: “Cal malfiar-se dels balls de màscares de la imaginació”.

P. Un altre cop la imaginació...

R. Jo no llegeixo. Jo em documento. I això és molest. Llegeixo guies turístiques d’abans com Les Guides Bleues o les guies Baedeker, diaris... Donaria mitja vida per tenir totes les guies de telèfons d’abans. Hi és tot

Entrevista publicada al diari “Avui” el 18/11/04 per Francesc Bombí-Vilaseca

Joan-Daniel Bezsonoff: "L'obligació de l'escriptor és ser interessant, commoure i emocionar el lector"

F.B.V. A La guerra dels cornuts Alexandre Pagès, el protagonista, viu la contradicció de sentir-se català a França i francès a Barcelona...

J.D.B. A la novel·la anterior sobre l'Alexandre Pagès, La revolta dels geperuts, ell se sent català a Narbona, però en aquesta darrera també hi ha l'experiència traumatitzadora del conflicte bèl·lic: pots sentir-te molt català abans de fer la guerra, però allí simpatitzes amb gent d'altres zones, com també va passar aquí durant la Guerra Civil... Quan tens amics del teu bàndol que han mort no penses de quin lloc són. La guerra és un gran factor d'afrancesament, perquè els patiments compartits uneixen.

F.B.V. Per què va escollir explicar la Primera Guerra Mundial vista a Barcelona?

J.D.B. Un amic meu, que és llibreter a Perpinyà, va dir-me que havia d'explicar la història dels catalans que van lluitar-hi. Llavors vaig pensar en el personatge d'Alexandre Pagès, que ja existia. Tots els detalls que dono són reals, jo només vaig posar-hi el personatge i em vaig dir: "Jo què faria, en aquest cas?". Tinc una època que m'interessa, i cal impregnar-se de l'ambient, llegir, escoltar música d'aquell temps i, llavors, com en una investigació policíaca, cal imaginar què faries si hi fossis, i els esdeveniments es van encadenant com una bola de neu, com una allau. També t'has de documentar molt perquè la documentació no es noti. El que és difícil és recrear un lloc que coneixes molt, perquè has de vigilar que no surtin elements que llavors no existien, t'has de fer preguntes a cada moment, però la documentació no t'ha de menjar la imaginació.

F.B.V. Al llibre fa que hi surtin personatges històrics com Fabra, que es troba amb Pagès en un tren.

J.D.B. És que Fabra anava en aquell tren! Va haver-hi un xou regionalista a Perpinyà, i documentant-me vaig trobar que entre la gent que hi havia anat hi havia Fabra, i si ell anava en aquell tren era impossible que no es trobessin. A la novel·la que estic escrivint ara, un personatge es troba amb el general De Gaulle, i haig de fer-m'ho venir bé perquè De Gaulle sigui a Londres en aquell moment.

F.B.V. Quins són els límits per modelar la història quan fa una novel·la?

J.D.B. Cal que sigui versemblant i s'ha de fer de bona fe, és a dir, has de conèixer el personatge. Per exemple, del president Companys no en pots fer un franquista. En tot cas, però, és una novel·la, no un assaig d'història. Cada cop que tens la possibilitat de trobar la veritat l'has de buscar, perquè si no el lector et deixarà. Si un dia vaig a un supermercat i és brut i un altre dia torna a estar brut, no hi tornaré mai més. Amb el lector passa igual, si proposes un producte indigne el lector fugirà de tu. Has de ser honest. Les meves primeres novel·les eren molt documentades, no hi havia cap errada històrica, però estava presoner a la gàbia de la història, i has d'acceptar que ets un novel·lista i que hi ha coses que no saps. És un equilibri delicat.

F.B.V. Per què ha escrit novel·les històriques?

J.D.B. Vaig escriure un llibre, Les dones de paper, en una altra línia, i va passar totalment desapercebut, no va agradar. A la gent li agrada que expliquis històries, i el meu problema és que em falta imaginació, per tenir idees em cal un rerefons històric. La Guerra Civil és una font de novel·la extraordinària, o les guerres mundials... Són com pedreres, hi vas i fas una catedral o una petita casa gràcies a la matèria. A més, com que faig novel·la realista, si fes una novel·la ambientada en l'actualitat m'enfadaria amb la meitat del Rosselló. També és que em ve així. La història em permet fer volar coloms i en una època llunyana és com veure una postal antiga, la mires i penses què hi passa...

F.B.V. ¿Li pesa l'etiqueta exòtica d'escriptor rossellonès?

J.D.B. Sóc escriptor i, en definitiva, que sigui català o rossellonès és una casualitat. Sóc un escriptor catòlic, europeu, però això no canvia res de la meva personalitat. ¿I si escrivís en italià? Seria més ric, potser, però res més. Què canviaria? Escric en català perquè m'agrada, però podria escriure en francès o en espanyol, fent esforços.

F.B.V. Als seus llibres passa d'un dialecte català a un altre sense intentar que tot sigui estàndard.

J.D.B. Per a vosaltres jo tinc un llenguatge molt exòtic, però per a la meva gent també. A Barcelona sóc molt rossellonès i a casa meva sóc molt barceloní. La llengua del meu narrador és una llengua bastarda, de compromís, un rossellonès literari i artificial. Els catalans parlem la mateixa llengua, però quan ens trobem gent de diferents dialectes sempre hi ha un primer xoc, recíproc... Durant molts anys, quan jo era un nen, em pensava que el català només es parlava a l'Estat francès... Després tot és relatiu, perquè alhora estem separats pel mateix idioma, és un fet molt interessant de mostrar. Jo estic enamorat del Principat, és evident: hi publico, escric en català..., però hi ha una cosa que sempre m'ha emprenyat un xic, i és que quan surt un personatge rossellonès sempre li fan parlar un català molt més afrancesat del que es parla en realitat. Jo he fet el contrari, el lector pot notar que els personatges del Rosselló parlen un català que en diem repicat, és a dir, molt català, i en canvi als del sud els he posat unes espanyolades que déu-n'hi-do! Però inspirant-me en els textos de l'època, lectures populars, les revistes... Jo volia fer sentir un instrument rossellonès, el català en el conjunt de l'orquestra catalana, una petita música nord-catalana. Un català diferent, com l'argentí: quan llegeixes una novel·la de Sabato o de Borges està en espanyol, però no calen notes a cada moment: saps que pibe és xicot, etcètera. Cal que el lector faci un esforç, i també que l'escriptor vulgui arribar al públic. El lector fa un esforç, fins i tot econòmic, i no m'agrada que l'escriptor no vulgui col·laborar a fer-se entendre: entre Góngora i Cervantes prefereixo el segon, perquè almenys l'entens. L'obligació de l'escriptor és ser interessant, commoure i emocionar el lector, no m'agraden les novel·les avorrides, n'estic fart! A les escombraries!

F.B.V. Encara queden escriptors al Rosselló, i fins i tot de tant en tant publiquen a Barcelona...

J.D.B. És el dilema: ¿existim o no existim? Si es considera que el Rosselló és un territori català, és desesperant, però si es considera que és un territori francès està molt bé: m'agradaria que tanta gent parlés el català a Madrid com el parlen a Perpinyà. Tot és relatiu, som la Prússia oriental de Catalunya, que es va russificar, i avui hi vas i està poblat de polonesos i russos, s'hi veu l'arquitectura alemanya, com la Univesitat de Könisberg i, a Perpinyà, si la situació continua igual passarà el mateix, tindrem el Canigó, tot el romànic nord-català, però en francès, igual que pot passar al Principat, amb tot en català però parlant un castellà d'Amèrica. Catalunya Nord és un laboratori del que pot passar al Principat.

F.B.V. Però vostè ha publicat en català al Rosselló...

J.D.B. Quatre novel·les i un llibre col·lectiu, però és com si no existissin. Vaig entendre que havia d'anar a Barcelona, que és el nostre cap i casal, la nostra capital cultural, per als que parlem català, per als altres és una ciutat estrangera. Fa poc em van entrevistar a BTV i jo no els ho vaig dir als alumnes, però ells ho van veure i això em va sorprendre molt, perquè vol dir que hi ha alumnes que miren programes literaris catalans i els entenen! Es deurien equivocar de canal, però el fet és que tenen el reflex de mirar la televisió catalana. Fins i tot l'ase català s'està implantant a Perpinyà!

F.B.V. ¿El Rosselló català és encara una utopia?

J.D.B. És una utopia o és una predicció. De moment ha existit i existirà. Sant Frederic Mistral deia al poema "La comtessa", dedicat a Víctor Balaguer: "Morta diuen que és, mes jo la crec viva". Estem parlant en català, oi? Jo publicava al Rosselló i ningú em feia cas, em veien com un excèntric, i això desanima molt, però d'ençà que vaig publicar a Barcelona em troben genial allà i tot: em troben interessant, m'entrevisten... No he pas canviat, he millorat un xic però no gaire. Fa anys, en una crítica em van dir que el meu català grinyolava, i actualment, sense que el meu català hagi canviat, alguns crítics diuen que tinc un català extraordinari, tothom el celebra...

F.B.V. I què ha canviat?

J.D.B. Gairebé res, només que ara sóc publicat a Barcelona. I per això també sóc reconegut a casa, i per això he guanyat el premi Mediterranée, perquè per a ells sóc de Barcelona, però això és la prova que existim. La història juga en contra nostra, però la geografia ens ajuda, a Catalunya hi ha un país físic. Jo, en quaranta minuts, he arribat a Girona, i puc arribar fàcilment a Barcelona, també, hi ha intercanvis i això anirà a més, i els Estats s'estan debilitant, el futur són les regions. La gent té fronteres mentals, i encara, per exemple, no hi ha línies d'autobusos regulars entre Figueres i Perpinyà... Abans era molt pessimista i ara només pessimista: fa vint anys que dic que el català és mort al Rosselló, però fa vint anys que no desapareix.

F.B.V. Què té de rus, a més del cognom?

J.D.B. L'avi, tot i que no l'he conegut... També hi tinc un interès, el geni dels russos, el costat estrambòtic, l'afrancesament... Com tots els russos conec molt bé el francès. Sempre he tingut un interès especial per Rússia, he llegit apassionadament la majoria dels clàssics del segle XIX, com ara Txèkhov, Tolstoi, Gógol... Tinc una part russa. Quan hagi acabat un diccionari occità-català que estic fent tornaré a estudiar el rus... Ja el vaig estudiar dos anys però em vaig enamorar i ho vaig deixar... Però en va sortir una bona novel·la..., de l'enamorament, esclar. Amb la novel·la vaig recuperar els diners que havia perdut amb la noia, però el poc rus que sabia el vaig perdre, i em sap greu. És una llengua extraordinària... Tinc un amic que es diu Nadal i no sap res de Catalunya... Qui és més català, ell o jo? Em serveix perquè de vegades quan algú critica els catalans jo dic que tant me fot, que jo sóc rus! [Riu amb ganes.] Tinc un avi rus, un d'espanyol, parlo català..., com volen que sigui francès? I si et dius Bezsonoff ningú no es planteja que puguis ser francès, però si dius que ets català... Bezsonoff és tan català com ara Garcia, o Pérez... o Bombí, potser. Ara, l'altre avi es deia Montalat, i l'àvia, Udó...

F.B.V. La revolta dels geperuts, La guerra dels cornuts... Són títols impactants.

J.D.B. Tots dos títols s'assemblen, l'un remet a l'altre. Hi ha un poema del poeta Frederic Mistral, al qual enguany fa cent anys que van donar el premi Nobel, El poble nostre, en què denuncia l'escola francesa que tritura els cervells dels petits occitants i els petits provençals i diu "pobre poble nostre, et redrecen tal com un poble de geperuts". La guerra dels cornuts és perquè amb els catalans que van lluitar en aquesta guerra es compleix allò de ser cornuts i pagar el beure: uns catalans de Barcelona van anar a morir, i amb patiments atroços, per l'imperialisme francès... Si això hagués permès a Catalunya tenir un procés d'alliberament i un reconeixement internacional molt bé, però no fou així. Aquí en diem morir per sous i nugues, o per sous i nous, és a dir, per no res.

F.B.V. Per què explica tantes guerres? La guerra d'Algèria, la Primera Mundial...

J.D.B. A mi el que m'agrada és desmuntar els mites històrics. Segons com, la meva darrera novel·la és anticatalanista, perquè desmunta part del patriotisme català, la Renaixença, parla contra un nacionalisme excessiu. La presonera d'Alger desmunta el mite d'un poble algerià en ple contra els colonitzadors, i viceversa. I sempre s'ha dit que la revolta vitivinícola del 1907, de què parlo a La revolta dels geperuts, hauria pogut ser una bona ocasió per fer d'Occitània un Estat i desmuntar el mapa francès, i això és mentida: la realitat és que senzillament es fotien de fam i volien menjar, com avui els camioners que bloquegen les fronteres, és una qüestió de diners. Primer el ventre, després els diners i després els sentiments, que també compten. Potser és aquesta necessitat de desmuntar les mentides el que em fa escriure. A més, cal tenir un gran talent per interessar la gent amb la vida de persones normals, mentre que si hi poses al mig un atemptat, una guerra, un avortament, una violació... La gent feliç no té història. Sí que en tenen, però és un xic més avorrideta. La plaça del Diamant comença a ser interessant quan la Colometa pateix. És horrible, però les batalles són més fotogèniques que la pau. De tota manera, m'interessa veure la guerra reflectida de lluny; a la novel·la Le sang noir, de Louis Guilloux, veus com la guerra llunyana fa molta més por perquè és més humana. És com La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda: la guerra hi és molt més present que a moltes novel·les de guerra.

F.B.V. Per què ha posat banyes al seu protagonista?

J.D.B. El cineasta francès Sacha Guitri deia: "El més greu quan ets cornut no és portar banyes, sinó saber que algú sap amb qui t'has conformat fins ara". Una altra dita seva diu: "La meva senyora i jo vam ser molt feliços durant vint-i-cinc anys, fins al dia que ens vam conèixer". Quan hi ha guerres sempre hi ha morts, Eros i Thànatos, i hi ha molts soldats cornuts. A la Primera Guerra Mundial molts presoners francesos van anar-se'n al llit amb alemanyes i presoners alemanys amb franceses, i a la Segona també, i per això després van acusar moltes franceses de col·laboracionisme.

F.B.V. A alguns ja els està bé...

J.D.B. Tot és una qüestió de context. Un dia jo estimava molt la meva companya, però em pensava que ella m'enganyava i li vaig demanar francament, i ella em va abraçar i em va fer petons fent-me entendre que no. Al cap d'uns anys ho vam deixar i ella em va confessar que aquell dia jo estava cornut. Vaig posar-me a riure, però si m'ho hagués dit tres anys abans m'hauria mort.

Article publicat a “El País” el 07/04/04 per Antoni Puigverd

Un catalán llamado Bezsonof

La literatura catalana no pasa por sus mejores tiempos. Se editan, sí, muchos libros, algunos de ellos bastante buenos (junto con una enorme cantidad de libros prescindibles o directamente malos). Aparecen con regularidad voces nuevas e interesantes. No faltan las reflexiones críticas (como las que contiene el último ensayo de Valentí Puig: L'os de Cuvier). Pero algo falla. Es como si la literatura en lengua catalana se alzara sobre cimientos de cartón piedra. El público culto en catalán brilla por su ausencia. Se dice que las editoriales están en bancarrota. Las facultades de letras son estrictamente necrófilas. El IEC, que debería ser nuestra Academia, está literariamente (y casi lingüísticamente) desaparecido. Las instituciones están en perpetuo baño maría. No existe sociedad literaria. Las polémicas entre escritores, cuando se producen, son de bolsillo o se refieren al bolsillo. Son bastantes, es cierto, los admirables individuos que siguen dando la vida por un adjetivo o se pelean duramente con las musas por una historia verdadera. Pero el aire que se respira está viciado y flota en el ambiente aquella máxima con la que Monzó, hace ya algunos años, remató uno de sus artículos más realistas: "El último, que apague la luz". De vez en cuando, sin embargo, alguien abre una ventana y penetra un poco aire nuevo. No hace falta que llegue con un gran libro bajo el brazo: basta que venga cargado de excéntricas vitaminas. Vitamínica es, ciertamente, la presencia de Joan-Daniel Bezsonoff, cuyo apellido suscita, ya de por sí, curiosidad. ¿De dónde sale un escritor en catalán con este apellido ruso? De Perpiñán. Gracias a este nieto de un ruso blanco exiliado que sobrevivió en París como taxista, el lector de la Cataluña sureña descubre, maravillado, escenarios completamente imprevistos para unas novelas en lengua propia: Saigón, el Magreb o las trincheras de la Primera Guerra Mundial. De estas trincheras habla precisamente La revolta dels cornuts, novela que desarrolla también, con buen rigor documental, la vida barcelonesa de aquellos años, observada por las miradas de un refinado diplomático francés y de un joven oficial militar del Rosellón. Conocí a Bezsonoff en la Llibreria 22 de Girona, durante la presentación de La guerra dels cornuts (ofició Vicenç Pagès, otro fabricante periférico de vitaminas). Tal como explicaba Jordi Puntí en las páginas del Quadern, La guerra dels cornuts, sin ser extraordinaria, es una novela interesante y amena que destila una notable y muy curiosa expresividad. Expresividad que deriva, por una parte, de la gracia con que Bezsonoff manipula el catalán del Rosellón y, por otra, de su estilo sentencioso, que bebe de la mejor tradición francesa". Traduzco, para que se hagan una idea, algunas de las sentencias que aparecen en boca de distintos personajes: "El onanismo es un humanismo". "Si no hiciéramos más que lo razonable, todos seríamos santos; y la vida un infierno". "La filosofía española es equiparable a la gastronomía de Londres". "La guerra es la única aventura de nuestro tiempo". Bezsonoff no sólo escribe de manera sentenciosa, también habla de esta forma. Y habla mucho, atropelladamente, con mezcla de pasión y razón, rellenando el discurso con todo tipo de referencias ideológicas y culturales, rebozándolo con gran aparato gestual. Maravillado ante este formidable parlanchín, decidí visitarlo en su Perpiñán para observarlo en su salsa. Me citó en un restaurante vietnamita, donde, según me dijo, comeríamos bien. Lo dijo un francés que escribe en catalán "por emmerder mon père"; quiero decir que la cena no respondió para nada al tópico refinamiento francés. Torrencialmente, sin parar de tragar, tan glotón como hablador, Bezsonoff empezó por la historia de su familia (en la que la sangre del ruso blanco exilado se mezcla en venas del Empordà y el Rosellón). Y siguió con las peleas de sus progenitores, su infancia en París con el padre, su juventud en Cannes con la madre, sus veranos en el Rosellón con los abuelos (de ahí el recuerdo de la lengua de los viejos como una especie de regresión infantil: "escribo en catalán y regreso al líquido amniótico"). Me habló del arcaico cantante Luis Mariano (de cuya asociación es miembro). De sus estudios de filología hispánica y francesa en Niza. De su pasión por Cervantes, Luis de León y García Márquez perfectamente mezclados con Gérard de Nerval, Céline y Proust. De sus ilusiones: "Quisiera ser el Frank Sinatra de las letras catalanas: Una gran voz al alcance de todos". De sus problemas: "¿Cómo puedes escribir después de Tolstoi y Flaubert? Somos enanos a su lado". Del teatro: "Este anacronismo tan encantador como el servicio militar". De la importancia de afiliarse a un buen escritor menor (el suyo es Jean Dutourd, del que me recomienda Les horreurs de l'amour (un título que le parece un pleonasmo). De sus problemas con las mujeres: "Clio y Clito son los dos temas de mis novelas: la musa y el clítoris". De la situación del catalán en Francia: "Un patués de lujo". De su interés por escribir en este patués: "Es una lengua virgen: tengo la sensación de ser el primer hombre que la coloniza". De sus aventuras en Valencia conversando sobre Ausiàs March con un taxista blavero. De su visión del mundo: "Todos somos el gabacho de alguien". De su ideal político: "Vivir a la catalana bajo una Administración a la francesa". De las costumbres españolas: "Hay dos tipos de españoles: el que llega tarde y el que llega muy tarde". De su visión de Cataluña: "Es un zombi: tiene el sabor de un estado pero no es un estado, igual que el Canada Dry, la bebida que simulaba ser alcohólica. Eso es una ventaja para el escritor, aunque sea una desgracia para el país". Idea que remata de manera deliciosamente ambigua: "Escribir en catalán es una prueba de orgullo extraordinaria".

Article publicat al diari “Avui” el 25/03/04 per Joan Agut

'Pas d'histoires, Messieurs'

Quan una comissió de prohoms catalans van anar a veure el president de la República Francesa, Georges Clemenceau, per demanar-li que a la desfilada de la victòria els voluntaris catalans, que havien participat a la Primera Guerra Mundial, desfilessin amb bandera pròpia, diuen que va respondre: "Pas d'histoires, Messieurs!". Aquesta frase, recollida en la novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), resum molt bé el sentit de La guerra dels cornuts, és a dir la guerra de centenars de voluntaris catalans que no es van adonar a temps que l'État francès no mouria un dit a favor de les aspiracions de Catalunya. Joan-Daniel Bezsonoff és professor de llengua catalana a Perpinyà i col·labora habitualment a l'edició rossellonesa del diari "El Punt". Les seves obres més destacades com a novel·lista són: Les rambles de Saigon (1996), Les lletres d'amor no serveixen de res (1997), La revolta dels geperuts (1999), Les dones de paper (2001) i La presonera d'Alger (2002). La guerra dels cornuts va guanyar el premi Just Manuel Casero 2003 que atorga la prestigiosa Llibreria 22 de Girona, obra que confirma el talent narratiu de Bezsonoff. La novel·la es divideix en dues parts: La guerra a França i La guerra a Catalunya. En la primera, l'autor explica la incorporació a files del tinent Alexandre Pagès, rossellonès i periodista a "Le Républicain", de Narbona. Narra l'eufòria inicial dels combatents de la rereguarda, amb la fanfarra de tambors i trompetes, els mocadors voleiant i els petons de les noies, i tot plegat en un esclat de patriotisme i odi contra els boches. La guerra, però, no era una festa. El tinent Pagès experimentarà la mort com un fet molt pròxim, els companys que cauen en una batalla absurda de trinxeres. Una ferida l'apartarà oportunament del front i una casualitat farà que el govern francès el recluti com a espia i el destini com a agregat militar al consulat de França a Barcelona. Aquesta part de la novel·la és dramàtica, intensa, amb una descripció molt viva de la guerra i de la rereguarda on el tinent Pagès ha deixat la dona, amb la qual manté una relació bastant ambigua. En la segona part, l'autor descriu la Barcelona de l'època, amb la seva prosperitat econòmica, la vida frívola de cabarets i teatres, les tensions de l'espionatge entre els alemanys, que tenen un gran prestigi a l'exèrcit espanyol, i els francesos, propers a les inquietuds intel·lectuals, catalanistes i republicanes de les elits del país.

PERSONATGES REALS

Al costat de la missió de buscar voluntaris per a la guerra, el tinent Pagès es trobarà enmig del moviment catalanista amb personatges de ficció i d'altres de ben reals, com ara Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, el doctor Solé i Pla, Josep M. Roca i Albert Bastardes. La història del voluntari Jordi Camps, mort al front francès, exemplificarà el sacrifici inútil dels catalans en una guerra que no era la seva. Clou aquesta part l'embolic de faldilles entre un vescomte, vicecònsol general de França, i una senyora austríaca, muller del cònsol alemany. Al dramatisme de la guerra Bezsonoff hi contraposa la comèdia humana dels amors il·legítims, amb un resultat sorprenent. L'estil de l'autor és directe i àgil, d'una gran vivacitat, que fa que la novel·la es llegeixi d'una tirada. El català de Bezsonoff, amb la textura i el sabor del Rosselló, dóna a l'obra una ressonància exòtica i propera alhora, d'una inqüestionable eficàcia literària. La guerra dels cornuts és una novel·la i un document històric molt remarcable.

Article publicat a “El País” el 25/03/04 per Jordi Puntí

Fantasies consistents

Ho va explicar molt bé Josep M. de Sagarra a les seves Memòries: el 1914, quan es va saber que Espanya es mantindria com a país neutral a la Primera Gran Guerra, tothom va començar a prendre partit entre els alemanys o l’exèrcit aliat. Entre els intel·lectuals catalans, “la majoria simpatitzaven amb França”, i l’excepció va ser Eugeni d’Ors: “Es manifestà germanòfil i no se’n sap ben bé el motiu, perquè la seva agilitat espiritual i fins i tot la seva mònita eren de pura filiació francesa”. La societat, ve a dir Sagarra, “s’inflamà d’una bel·licositat grotesca”, i és d’aquest sentiment exaltat que tracta, en darrera instància, l’esplèndida novel·la que ha escrit Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). La guerra dels cornuts narra les peripècies del tinent Alexandre Pagès, un jove de Narbona, catalanista, casat amb una noia de casa bona, que combat al front francès i queda ferit. Quan es recupera, com que parla idiomes, el destinen a Barcelona amb la missió de reclutar joves per lluitar com a voluntaris. La iniciativa —que es va dur a terme de veritat i va tenir paladins ben reals, com el curiós doctor Solé i Pla—és vista pel pancatalanisme nostrat com una oportunitat única per al reconeixement internacional de Catalunya. Com un favor per tornar. Aquest és el marc històric de La guerra dels cornuts, el rerefons que serveix per destacar en primer terme, com en tota bona novel·la, les vicissituds d’uns personatges i una època. La primera part del llibre, "La guerra a França", explica el pas del protagonista pel camp de batalla, i aquest medi hostil i desconegut ens permet endevinar alguns trets del seu caràcter. Tal com comprovàvem a la seva anterior novel·la, La presonera d’Alger, Bezsonoff disfruta narrant la guerra, es complau en la descripció del frenesí irracional del camp de batalla. La segona part, "La guerra a Catalunya",és un retrat de la Barcelona de principis de segle. Alexandre Pagès arriba tot sol a la ciutat i de mica en mica coneix gent, passeja, es deixa aconsellar i s’infiltra en una societat que bull. És la Barcelona de les tertúlies de l’Ateneu, la Barcelona nocturna de la Maisón Dorée, aquella que enyorava Sebastià Gasch de “les cupletistes de la vella guàrdia, fofes i ajamonadas”. Bezsonoff s’ha documentat però no es deixa aclaparar per la informació, i ens explica aquells dies tot seguint els personatges. Hi ha Jordi Camps, el jove ingenu i fàcil de persuadir que marxa cap al front per deixarhi la pell tot llegint la Sylvie de Nerval. Hi ha el doctor Solé i Pla, com dèiem, francòfil, convençut que un dia “la sang dels màrtirs fructificaria la terra catalana”. Hi ha el vescomte Paul de Montpeyroux, un diplomàtic francès que s’ha adaptat al medi com ningú, i que alliçona el narrador en l’art de viure bé, encara que dugui implícit algun desengany de tant en tant. “El vescomte se sentia còmode en la nostra època”, escriu el narrador. “De la mateixa manera, hauria estat romàntic al començament del segle XIX, inquisidor a l’edat mitjana, filòsof a Atenes i profeta a Jerusalem”. Bezsonoff escriu amb una gràcia particular, que prové del seu domini dels registres literaris i d’un gust pel comentari sorneguer. La seva prosa afrancesada és efectiva, brillant, i no em resulta mai pintoresca. Els diàlegs són enlluernadors, els detalls il·luminen el text. M’agrada, per exemple, la descripció d’unes cames femenines: “Unes cames fines, fines... Sense greix. Intactes. Inamovibles com un adjectiu en un sonet de Baudelaire”. Als anys vint, Josep M. de Sagarra es va fer un tip d’escriure articles demanant una nova novel·la catalana. “Avui”, deia en un article de "La Publicitat", “també la nostra vida barcelonesa ofereix una quantitat d’aspectes peculiars, interessantíssims, ben nostres i ben definits, que donen molt camp a córrer a un observador agut, a un creador d’històries i a un constructor de fantasies consistents”. Vet aquí, ni que sigui amb 80 anys de retard.

Article publicat al diari “La Vanguardia” el 25/02/2004 per Julià Guillamon

Mis guerras favoritas

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat (Perpiñán, 1963) es como aquel tipo de la canción de Brassens que proponía méritos y accésit para las guerras más crueles del siglo. El protagonista de su primera novela, Les rambles de Saigon (1996), era un coronel franco-catalán, que vivía los últimos días de la Indochina francesa. En Les lletres d'amor no serveixen de res (1997) la acción se traslada a Sibi Bel Abbès, durante los desórdenes que precedieron a la evacuación de Argelia. La revolta dels geperuts(1999) pilla a Alexandre Pagès en la caserna Montmorency, en Narbona, “fent el regiment”, las circunstancias lo empujan a disparar en plena calle. La presonera d'Alger (2002) recupera al coronel Valls, en Saigón, y lo sitúa en Argel, enfrentado a los independentistas del FLN. Los libros de Bezsonoff están construidos a partir de una doble línea argumental. Son historias de formación, con una lectura cultural y política. Se estructuran en torno a la figura de un joven idealista, muy leído, tímido con las mujeres. Donde se encuentre, asume el papel del “flâneur”: pasea, va a la biblioteca o al museo, habla con amigos que le aconsejan que se olvide de Claire o de Sophie. A través del vaivén especulativo y sentimental, Bezsonoff consigue un “gruix” que muy pocas novelas catalanas tienen. La educación sentimental es un referente, junto a Guerra y paz de Tolstoi o el “Ferragus” de Balzac. Su catalán no se parece al de ningún otro escritor. Tiene la sutileza de un Josep Sebastià Pons y la gracia del lenguaje popular, directo y escatológico. Es delicado si se trata de crear un clima amoroso, pero brutal cuando describe el impacto que esparce el cerebro de la amada por el escaparate o al descubrir dos cabezas cortadas en un cubo. Los personajes van y vienen por el “continuum” de la Romania, trazando con sus aventuras un nuevo atlas lingüístico. El rosellonés se confunde con el occitano en Narbona, encaja expresiones en francés y en castellano en París y Madrid, en Orán se mezcla con el menorquín y el valenciano de los “pied noirs”. En La guerra dels cornuts ha recuperado el personaje de Alexandre Pagès. Periodista de “L'Indépendant” y “Le Républicain”, autor de una novela sobre la Provenza galorromana, flamante propietario de un De Dion Buton que “vuela” de Narbona a Besiers a cuarenta y cinco kilómetros por hora, Pagès es un símbolo de la Catalunya infeliz. Se ha empapado de los ideales felibristas y catalanistas, y los vive con una pasión pura que no llega a traducirse en realidades prácticas. Desengaño patriótico, decepción literaria, desdicha sentimental van juntas. Sophie es el amor perfecto, pero no vivirá. La revuelta de los viticultores de Narbona acaba como una simple reclamación económica, sin contenido político. Léopoldine es la esposa que pasa de todo. Los catalanes del sur se lanzan a aventuras quijotescas, para recaer en un regionalismo apaleado. El argumento es inédito y sensacional: herido en Ypres, Pagès es reclutado para la guerra secreta y, a causa de sus conocimientos lingüísticos, destinado a Barcelona, donde se dedica a reclutar voluntarios para luchar en la Legión Extranjera. Algunos patriotas creían que la Guerra del 14-18 era una buena oportunidad para internacionalizar el problema catalán, siguiendo el ejemplo de Hungría y Polonia, y que una vez terminada la guerra, por los servicios prestados, obtendrían la libertad de Catalunya. La revolta dels geperuts y La guerra dels cornuts son dos novelas sobre la condición rosellonesa, sobre tipos como Bezsonoff que “encara no s'han empassat el Tractat del Pirineus”, que examinan la historia, buscando el momento en que empezó a torcerse todo. El otro día leyendo los “Ismos” de Gómez de la Serna encontré una frase que me llegó al alma: “La vida está demasiado aplastada y está debajo de los hombres sentados”. Bezsonoff es uno de los primeros que se levantan.

Article publicat al diari “La Vanguardia” el 24/02/2004 per Rosa Maria Piñol

Bezsonoff evoca en una novela a los catalanes que lucharon en la guerra del 14

Evocar y rendir homenaje a los soldados catalanes que participaron en la Primera Guerra Mundial por unos ideales patrióticos y que en muchos casos dejaron su vida en el frente. Éste es el objetivo que perseguía el escritor norcatalán Joan-Daniel Bezsonoff en su novela La guerra dels cornuts, obra premiada con el Just Manuel Casero y que ha editado Empúries. Tras ambientar anteriores relatos en Indochina o Argelia, Bezsonoff enmarca por primera vez una acción narrativa en Catalunya. “Hay mucha literatura sobre la guerra del 14, de Proust a Montherlant. Pero la cuestión de los catalanes que lucharon y murieron en ella es un hecho poco conocido. Me sorprendió saber que muchos de ellos no se alistaron en la Legión Extranjera francesa por patriotismo francés, sino por patriotismo catalán, porque les aseguraron que ello facilitaría el posterior reconocimiento internacional de Catalunya”, explica el autor, que es profesor de Lengua Catalana en Perpiñán, su ciudad natal. En este marco histórico y con personajes secundarios reales, Bezsonoff ha inventado la figura del protagonista de la novela, el teniente Alexandre Pagès, un rosellonés a las órdenes del Ejército francés. El oficial resulta herido en la guerra y es destinado por los servicios secretos al Consulado francés de Barcelona con la misión de reclutar jóvenes patriotas catalanes para que se alisten en el Ejército aliado. Bezsonoff recrea especialmente el ambiente de la Barcelona de 1914, y hace aparecer en su historia a personajes como Albert Bastardas, en aquel momento vicepresidente de la Mancomunitat, el patriota Joan Solé i Pla (“a quien han descrito autores como Sagarra o Pla”) o el mismísimo Pompeu Fabra, con el que el protagonista mantiene una conversación sobre ortografía y formas dialectales en un compartimiento de tren. El tema de la lengua ha sido precisamente muy trabajado por el autor, que diferencia en la obra el catalán barcelonés del registro catalán del Rosellón.

Links

http://usuarios.lycos.es/premiscasero/premis/jdbezsonoff.html

Joan-Daniel Bezsonoff

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]