Biografia

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984)   Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurarse a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser. Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic. Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).

Obra

“Miramar” dins Tot és ara i res

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 04/11/04 per Lluís Solà

So i sentit en l'obra de Joan Vinyoli

No és fàcil trobar un títol per a una exposició sobre la música en la poesia. Se te'n presenten uns quants i cap no és prou exacte, o més ben dit, tots tenen tendència a deixar-se caure pel pendent d'admetre, o de deixar entendre, que la música és una cosa més aviat exterior a la poesia, un complement agradós i indispensable potser o un ornament de primer ordre, alguna cosa de les que inevitablement suggereixen o han suggerit les recomanacions de Paul Verlaine. Però la paraula, qualsevol paraula, i encara més la paraula poètica, és en primer lloc i essencialment so, oïda, música. Et vénen formulacions com ara Música i poesia, Música i paraula i Gest i paraula. Tampoc no em convenç el títol de So i sentit en l'obra de Joan Vinyoli, però potser d'entrada és encara el menys desorientador. En principi sembla una cosa òbvia, i per això mateix massa impossible, parlar del material sonor d'un poema. Però la poesia és feta d'aquesta manera, de sons. La poesia és radicalment oralitat. I això no vol pas dir que hàgim de recitar obligatòriament els versos en veu alta o de sentir-los per la veu d'actors. Hi ha una música silenciosa del poema que ressona a l'oïda més interior del lector i una música sonora que ens hi entra des de fora, i seria una tasca molt complexa escatir quina de les dues correspon amb més fidelitat i amb més riquesa a la partitura original. Sospito que la dificultat de parlar de la música en la paraula poètica no és exclusivament actual i que pertany al nucli més dens d'aquest fenomen lingüístic que anomenem poesia. Per dir-ho d'una manera brusca: poesia és aquella situació de llengua en què la llengua esdevé llengua concreta o llengua inicial o llengua essencial o llengua renascuda. I en aquesta situació de renaixença a què aspira cada text poètic l'oralitat, per dir-ho d'alguna manera, el so, l'energia sonora, i la destinació del so, formen una unitat absolutament indissoluble i extremament concreta. Això vol dir que un text de poesia es mou amb uns sons concrets d'una llengua concreta que sonen i ressonen dins els sons que ja han ressonat abans, i que ara, en aquesta hora, prenen la consistència que els toca i tendeixen immediatament a concentrar-se en nebuloses de sentit. Normalment fem servir el mot música per designar un conjunt de fenòmens sonors molt complexos de la poesia del qual el que anomenem vers o metre no és sinó un aspecte més aviat extern. És evident, i alhora notòriament paradoxal, que els fenòmens musicals són, a un nivell mínimament profund, altament refractaris als tractaments lingüístics. No, no és fàcil parlar de la música. Ni en el cas de la música de concert, per dir-ho així, ni en el cas de la música de la poesia. Sovint la majoria de textos que volen explicar o descriure una sonata o una fuga són menors i superficials. Sovint són també desorientadors. Els textos que volen descriure o qualificar un poema o una obra poètica no solen esmentar-ne la textura, el moviment, la tonalitat, el dring, la crepitació de vocals i consonants ni els múltiples recursos de la sonoritat verbal. En gran part és per la impossibilitat de fer-ho. La poesia no es deixa traduir amb facilitat a un altre discurs. I així no hauríem de deixar de tenir present que en establir qualsevol discurs sobre la poesia sovint, per pura necessitat, només podem parlar de fenòmens que ni són laterals. Al capdavall, però, la paraula poètica no és destinada prioritàriament ni fonamentalment a l'assaig ni al comentari. El mot música, a més, és a dues pràctiques en part molt diferents del fenomen de la musicalitat: a la de la música de concert i a la de la paraula en general. Tot i que mantenen correspondències importants i profundes, el món en què opera el fenomen del so en la poesia i el que opera en la música de concert no són els mateixos. En els mots hi va el món i la denominació del món, la manera com cada poble i cada època s'hi relaciona. Cada una d'aquestes dues músiques actua també d'una manera pròpia i específica en relació amb la formació de les condensacions del sentit, més tènue potser en la música de concert, més tensa en la música de la poesia. Cada una posseeix també una manera molt desenvolupada i específica de materialitzar les estructures de la lògica i de la racionalitat. Sens dubte, la música de concert i la música de les paraules tenen moltes coses que les uneixen i moltes coses que les separen. Per això han anat tantes vegades plegades i per això han anat també tan sovint soles. Però totes dues tenen en comú que pertanyen i s'efectuen en l'oïda, aquest òrgan potser més subtil que la vista. Schopenhauer, en pensar els resultats i les possibilitats del llenguatge de la música instrumental, afirma amb molta agudesa de la música "que no sap i no pot anar acompanyada de la paraula perquè es mou en una altra esfera", i, inversament del que ell pensava, la paraula poètica també és sobretot música, una altra música, no sé si més profundament o no, música feta de vocals i de consonants, però sobretot música que conjuga d'una manera única i específica la seva relació amb el sentit i la significació, que hi manté i no pot deixar de mantenir-hi una obligació immediata i ineludible. Una música que no s'avé per això mateix amb l'altra música.

BIBLIOGRAFIA ESCASSA

És prou il·luminador de la complexitat del fenomen del so en la poesia el fet que hi hagi una bibliografia més aviat escassa sobre aquesta qüestió. Fora dels estudis i dels tractats de mètrica i de versificació, relativament abundants, que solen tocar el tema des de l'exterior, pel que fa al tema de la música com a fenomen central del poema, a la partitura concreta de poemes concrets i als elements que constitueixen els textos poètics en objectes irrecusablement musicals, els abordatges més o menys teòrics es redueixen dràsticament. És com si com més constitutiu i nuclear fos el fet musical en els textos poètics, més dificultats presentés a la tematització. Els poetes com Joan Vinyoli ho saben, això, i saben que en l'esfera del so s'hi juguen la poca o molta realitat que els poemes intenten d'evocar. Com més llegim i escoltem la seva poesia més ens adonem que Joan Vinyoli tenia un coneixement subtil i precís de les operacions musicals que requereix un text poètic i de les que ell volia en cada cas fer servir. Anà evolucionant cap a un gest i un traç musical cada vegada més segur, més serrat, més concís, més condensat i més nuclear. La consistència de la indissolubilitat de so i sentit en la poesia de Joan Vinyoli no és pas un dels valors menys sòlids que podem trobar en els seus textos, com tampoc no ho és la inacabable recerca de perfeccionar-la a cada nou text. El poema Trajecte, del llibre Ara que és tard, és un bon exemple de la música madura de Vinyoli, un text, com molts altres de l'autor, en la línia d'Ausiàs March, la de l'amor irrenunciable i impossible.

TRAJECTE BREU

Podíem haver anat molt lluny, però només hem fet un breu trajecte. Lentament hem caminat fins a la punta de l'espigó: tres o quatre figures negres allí. Les ones ens venien altes i blanques; el mar més aviat amenaçava. Hem travessat la carretera pel sòlid passadís sota la via; els vius ocells dels nostres pensaments blaus, grocs, vermells, aletejaven frenètics. Ja de cop l'altre cantó: dissabte ple, fluorescents fogars lluents dels clars aparadors, vida de poble com si fos estiu. Afortunats pel que sabíem de les aigües morades d'un lloc, color de perla d'un altre, bevíem vi des d'on no es veu la mar. Volíem trobar racons on abraçar-nos. Hem pujat pels carrerons ajardinats amb torres noucentistes, l'església, la miranda. Hem retallat un tros de vida petit, és veritat; penso, però, que és així com vivim: acarrerant-nos pels llocs petits i protegint-nos Poemes com aquest ens sobten perquè encavalcaments, canvis de to i de clima, condensacions i expansions de la melodia i altres elements musicals ja els havíem sentit fins a cert punt en altres textos, però la dinàmica i l'actitud són noves, inoïdes i imprescindibles. Aquest despullament i aquesta velocitat del gest, aquest refús de la musicalitat exterior, aquesta música del nucli, aquesta música del sentit ens llancen a experiències de la realitat. Ens colpeix un gest musical. Apareix literalment com a irrefutable. És el gest de la captació de la cosa. So i sentit en un punt determinat s'uneixen amb la mateixa força, amb la mateixa fúria, que la que els científics diuen que uneix les partícules de cada àtom. És la institució del so, del ritme, del moviment i del silenci. És la manifestació de la temporalitat i, tanmateix, la constitució de la institució.

NIETZSCHE I RILKE

En el cas de Vinyoli, però, a desgrat de les seves traduccions de Nietzsche i de Rilke, no és tracta pas de la reconstrucció ni de la institució de la música de gran estil. En efecte, és possible que ens sembli que hem sentit en algun lloc o en diversos llocs, en converses entre amics o entre enemics, a la botiga o a la cambra, en la passió o en la fredor, alguns fragments o alguns ritmes d'aquests textos. Pot molt ben ser, i de fet és una demostració de la bona oïda del poeta. Vinyoli sap que al costat de la música que ha anat escoltant i mesurant dels poetes que l'han precedit, i justament per no caure en el gran estil, ha de capbussar-se contínuament en la llengua parlada que l'envolta, en la sonoritat de l'època, i extreure'n les grans lliçons. És per la capacitat d'haver sabut trobar l'alquímia de les dues veus que conflueixen en el poema que tenim la impressió d'escoltar un gest global que no hem sentit mai i alhora d'haver-ne percebut alguna cosa en algun lloc. A desgrat de tot, doncs, Vinyoli havia començat a trobar una veu lluny de les grans gesticulacions. Per gust ètic i per convicció profunda, i per una qualitat de primer ordre de la poesia catalana moderna que Carles Riba definia com a "esquematisme". D'aquesta manera Vinyoli anava escrivint no una òpera sinó música de cambra, amb una veu sincera, directa i complexa. No podríem pas dir que en els primers llibres de poesia de Joan Vinyoli no s'hi insinuïn alguns dels elements musicals més decisius que caracteritzen l'estil dels darrers textos, però tampoc no seria gaire exacte afirmar que s'hi prefigurin. De fet, hi passa alguna cosa de semblant a la de les formes de les darreres sonates i quartets de Beethoven, que no neguen el seu primer estil però que el superen perquè no eren esperables. No hi ha, en la poesia de Vinyoli, un caràcter musical o un so, o potser, més ben dit, una veu, definida d'entrada, com tampoc no hi ha el mateix ordre d'aproximació al sentit ni la mateixa qualitat de traspuntament d'aquest sentit. No podria pas ser altrament. Mai res en aquesta poesia no podria arribar a fer-se i a adquirir l'estatut que l'autor li vol donar sense que una cosa no comporti l'altra. Hi ha modulació i transformació de l'oralitat, del caràcter musical, perquè hi ha excavació irrenunciable del sentit, i així mateix hi ha aparició o condensació més concreta del sentit perquè hi ha una exigència auditiva cada vegada més gran. Aquesta obra poètica és un camí, un trajecte. La sèrie de manifestacions musicals que apareixen en la darrera evolució de la poesia de Vinyoli pertanyen així mateix a la darrera manera de manifestar-se el món en aquesta poesia. Les ruptures sobtades del ritme, les caigudes de l'entonació, les immobilitzacions de l'oració, l'avançament del discurs en girades a una banda i a l'altra, les connexions ràpides i les desconnexions encara més ràpides, els canvis de rumb, els trontolls, les batzegades, les simetries i les contrasimetries, les melodies relativament llargues i tranquil·les seguides dels cops, dels desajustaments, dels desacoblaments, les pujades i les baixades d'intensitat i de to, corresponen cada vegada amb més precisió a la musicalització de la dificultat d'aproximar-se a la cosa i alhora a la manifestació del respecte absolut per la cosa. Expressen la progressiva aproximació de Vinyoli a la realitat que no es deixa aproximar, que no admet aproximacions, que es refusa al llenguatge i al llenguatge de la poesia. Els textos de Joan Vinyoli no volen pas ser especulacions científiques ni elaboracions de filosofia, encara que les unes i les altres facin servir també paraules com a mitjà d'aproximació als objectes. Per unes raons encara més sòlides i més incontrovertibles que les que hagué d'acceptar Pascal, la poesia de Vinyoli sap que per aproximar-se al que es refusa cal refiar-se sense limitacions de cap mena del so i de la seva incontestable inconsistència, cal passar pel so, per la música, per la dansa més immòbil i pels cingles de l'alè. La poesia, com l'amor i com l'existència, no és pas un art sense perills ni sense exigències totals. La poesia de Joan Vinyoli, a poc a poc, tenaçment, va anar arribant a l'elaboració i a la modulació d'una nova consciència musical i a un nou ús del silenci en el discurs poètic. Esdevenia un riu que discorria amb els altres grans rius de la poesia catalana, que en procedia en gran mesura, però al qual l'empremta de la temporalitat havia marcat amb una fluència pròpia, més brusca potser, amb corbes més sobtades, amb parades inesperades i que potser davallava cada vegada més ràpidament. El fet, però, que hi hagi moviment i transformació estilístic no és pas una vel·leïtat de l'actitud de l'artista davant de les coses, almenys de l'actitud d'un artista com Vinyoli, sinó que és una exigència que la temporalitat imposa a l'experiència. I l'experiència sonora és un dels instruments més sensibles a aquestes transformacions. Si escoltem amb atenció el so amb què es manifesten els textos de Vinyoli, constatarem que hi ha una modulació constant, que cada poema repeteix material però que alhora s'orienta cap a un gest musical nou, que hi ha contínuament transformació perquè això correspon no únicament a la sinuositat de l'experiència de l'autor sinó a la irresistible historicitat amb què es dóna aquesta experiència. Cada època tendeix a impregnar el ritme i el curs del discurs poètic amb les seves pressions i les seves obsessions, ritme que en algun moment el poeta copsa màximament. Més que no ens pensem, l'epocalitat és un destí, una destinació, la precipitació del caràcter històric de qualsevol experiència. I aquesta adherència a la necessitat de l'època que l'obra de Joan Vinyoli practica sense mai proclamar-la no és pas la voluntat de ser modern. No, no cal ser moderns, és el caràcter epocal de l'experiència humana i de la paraula de cada època i de cada lloc que ens constreny a ser figures del temps, a aspirar a tot des de la separació i la diferència. A ser paraula poètica limitada i a ser trajecte. Potser els darrers textos de Vinyoli ensenyen sobretot això, que la paraula, que la poesia, que el so no són sinó un gest, un intent de significació.

UN GEST ESBALAÏT

Vivim epocalment, en aquest moment i no pas en un altre moment. I la paraula poètica no es pot realitzar sinó en aquest lloc i no pas en un altre lloc i en aquesta llengua i no pas en una altra llengua. I l'experiència d'aquesta experiència configura aquest gest esbalaït, indeterminable i tanmateix determinat, aquest gest sonor instantani, indefens i que aspira a traçar la totalitat, aquest gest que es repeteix, que es torça i es retorça dels darrers textos de Joan Vinyoli. Aquest gest que s'adreça alhora a l'oïda i a la visibilitat, que és so i alhora traç del so, i que intenta de fer present tot d'un cop el dofí del sentit que voldria convocar. De fet, en tot poema s'hi contenen dues experiències musicals diferents. La memòria del so i el so que encara no ha entrat a la memòria, a la historicitat. A través de la música oïda apareix la música no oïda. Es tracta d'una operació delicada. Les autèntiques descàrregues de sentit emergeixen a l'interior de l'oïda, on el so ressona amb els sons, on la memòria ressona amb l'ara. Com podria ser altrament?

Article publicat al diari “Avui” el 04/11/04 per Vicenç Llorca

El riu encès

El 30 de novembre del 1984 moria Joan Vinyoli. Desapareixia en una dècada en què la literatura catalana acomiadava alguns dels seus autors més emblemàtics del segle XX, alhora que es consolidava la generació de la postguerra i irrompia una nova promoció d'escriptors nascuts a la dècada dels 60. Aquell mateix any, uns pocs mesos abans del traspàs, l'editorial Empúries donava a conèixer dos llibres que Vinyoli semblava deixar com a comiat literari: Domini màgic i Passeig d'aniversari, mentre que Proa editava les seves Versions de Rilke. Ja el 1985, Empúries oferia el darrer treball de traducció del poeta que tant havia influït en la seva vida i la seva obra: Noves versions de Rilke. Precisament el 1985 va significar l'homenatge unànime de les institucions i la crítica en atorgar-li, a títol pòstum, els premis de la Generalitat, Ciutat de Barcelona, Nacional de Literatura del Ministerio de Cultura i Crítica Serra d'Or pel seu darrer poemari: Passeig d'aniversari. Vint anys més tard observem que, tot i el reconeixement de l'obra de Vinyoli, encara manca un gruix reflexiu suficient per comprendre la importància de l'abast de la seva obra i, per tant, per valorar adequadament la seva significació dins del cànon de la literatura catalana contemporània. El col·loqui sobre l'autor organitzat recentment a Santa Coloma de Farners -localitat d'estiueig del poeta, d'ampli ressò en els seus versos- ha servit per cridar l'atenció sobre la necessitat d'iniciar aquesta línia tant d'estudi com d'assaig, així com també per demostrar com la seva poesia és clarament celebrada entre un bon nombre d'autors actuals, tal com va demostrar l'alta participació de poetes a la lectura de Joan Vinyoli al parc de Sant Salvador. De fet, aquesta tasca seria vàlida també per a altres poetes destacats de la seva generació, els quals mereixerien, per la qualitat de les seves obres i el rigor de la seva actitud intel·lectual, una consideració general més àmplia. Sigui com sigui, el lector pot accedir al conjunt de l'obra de Joan Vinyoli a través del volum Obra poètica completa, que Edicions 62 va publicar l'any 2001 sota el treball d'edició de Xavier Macià. Ensems amb l'aparició conjunta per primera vegada dels disset llibres de poesia que Vinyoli va escriure entre el 1937 i el 1984, també s'hi poden llegir poemes inèdits, textos en prosa i la traducció que va dur a terme de poemes de Rilke i Nietzsche. Una aproximació més parcial es pot fer a través de l'antologia del mateix estudiós a la col·lecció Molc, d'Edicions 62. Joan Vinyoli pertany al grup de poetes i intel·lectuals que, al llarg del segle XX, va assajar d'obrir la lírica catalana als corrents simbolistes centreuropeus, especialment germànics. Si Carles Riba és l'epicentre d'aquesta actitud, Vinyoli n'és un representant destacat en assumir la concepció de la poesia com una il·luminació verbal, com un moment d'expressió del misteri a través del vers que és capaç d'unir les intuïcions del sentiment amb la pròpia vida i amb la dels altres. Aquesta concepció madura plenament i conscientment en un dels millors llibres de Vinyoli i, gosaria afirmar, de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX: El callat En l'interessant pròleg del mateix autor, i seguint els postulats de Rilke, afirma haver descobert "el sentiment o, matisant-ho més, la intuïció sentimental directa que ens fa veure immediatament la vida espiritual de l'altre com a altre i ens possibilita, per tant, per a sortir de nosaltres mateixos i lliurar-nos". D'aquí la importància del símbol mitjançant el qual el poeta "al·ludeix a una altra cosa o realitat espiritual". Per aquest motiu, per Vinyoli, "la poesia és sempre simbòlica, fins quan el poeta s'expressa en una forma directa". Ara bé, admet un matís: "De vegades el llenguatge poètic és explícitament simbòlic", la qual cosa permet parlar de poesia simbolista, pròpiament. I concep bona part dels poemes d'El callat des d'aquesta perspectiva.

REVELACIONS PREGONES

I certament el llibre és ple de poemes en què ressonen revelacions pregones, trobades del verb amb imatges que condueixen als éssers i als somnis, a la contemplació del paisatge o de les hores, al coneixement d'un mateix. Poemes com ara "Algú m'ha cridat", "El riu encès", "Orfeu", "Un amb les coses" i "El callat", proporcionen un plaer sensacional de lectura, alhora que ens posen darrere la pista d'una alta poesia metafísica catalana a través de la qual sabem que les "paraules són misteri" i que "tot es fa símbol transparent", mentre descobrim la nostra relació de foc amb les coses que flueixen, tal com ja va expressar el mestre de tots els poetes, Heràclit. Per això, Vinyoli ens confessa: "Sóc riu encès, fluint des de l'origen", en un dels seus versos en què ressona amb més força la tradició de la poesia occidental. Resulta, doncs, indubtable que El callat ocupa un lloc central en la poesia i en la poètica de Vinyoli.No tan sols per l'arribada a un estadi de plenitud de la seva concepció i praxi poètiques, sinó també per la convicció moral que el du a caminar lliure com els infants, "sentint la quasi veu que del Callat / arriba a mi, bevent el seu somriure".

LES DUES ELEGIES

Joan Teixidor, un poeta subtil i dotat d'un do finíssim per a la lectura, escriu en la imprescindible introducció al volum Poesia completa 1937-1975 que, seguint el precepte del mateix Vinyoli quan diu que "la meva poesia són records", es pot parlar de les dues elegies de l'autor: "Primerament -afirma Teixidor- hi ha aquesta boira del paisatge que t'impedeix sempre d'anar més enllà i que és el secret de tots els romanticismes. La poesia pren un to nostàlgic; tot és aspiració i somni". I, tanmateix, arriba un moment en què aquest impuls s'escola en la solitud del silenci. "Llavors -continua Teixidor- ve l'altra elegia. No hi ha manera de perdre'm en l'Obert, i intentes de refugiar-te en el petit racó que et toca [...]. A partir de Realitats hi ha tot un seguit de poemes emocionants que responen a una voluntat d'incrustació a la vida". Per Teixidor, les dues elegies coincideixen: "Al poeta, se li havia donat un somni i se li havia donat una vida, i ni somni ni vida no li eren suficients". Efectivament, a mesura que evoluciona la seva obra des de Realitats, observem aquesta oscil·lació que acaba col·locant el poeta en un conflicte moral creixent. Sap que hauria "de fer una altra vida", però no pot abandonar la sensació d'intempèrie que va caracteritzant els seus versos. En certa mesura, el concepte de devastació va penetrant en la seva poesia, tot i els intents d'aturar-la i de trobar un sentit positiu final. La lenta descomposició moral de què ens parla Vinyoli, especialment en els magnífics poemaris dels anys 70 com ara Tot és ara i res, Encara les paraules, Ara que és tard i Vent d'aram fa escruixir perquè revela, al capdavall, aquella lluita contra la pèrdua d'ideal que caracteritza una bona part de la intel·lectualitat europea dels anys 60 i 70. Ara bé, cal fixar-se en el detall que el poeta no renuncia a la seva concepció de la lírica. Parla, en tot cas, de la utilització d'"un llenguatge directe", però no s'endinsa en l'espinós camí dels realismes. En tot cas, de vegades abandona l'explicitació del llenguatge simbòlic en el llenguatge poètic i substitueix adesiara anteriors revelacions per amargues constatacions. En l'essencial, però, es tracta del mateix poeta que crea una coherència complexa en tot el seu corpus literari i al llarg de tot el seu itinerari. Un corpus, val a dir, en què ressonen, com confessa en el poema Algú que ve de lluny, les veus de Rilke, Riba, Hölderlin, Li Tai-po i Shakespeare, de qui recomana llegir "La Tempesta": "Sabrem alguna cosa / de la vida, del somni i de la mort". Més tard escriurà en la poesia "L'esfera": "I la vida / segueix fluint. Només / un somni val: / Amor i Mort". En tot cas, amb Vinyoli tenim un exemple del significat que en la lírica contemporània adquireix el poeta en un sentit pur: enfrontat radicalment a la seva capacitat de crear símbols tot mirant de fit a fit els ulls de la vida i els ulls del somni per descobrir la seva humanitat. Diu en la composició La mesura d'un home: "Sobretot si fores / pur en el pur, diré que vas donar / la mesura d'un home". El resultat és una poesia molt bella, plena tensió i de correspondències que el converteixen en un dels grans poetes catalans de la segona meitat del segle XX. Un poeta que emprèn el viatge cap als orígens de la vida enmig del fluir del món on se sent un riu encès per la il·luminació de la paraula.

Article publicat a “El País” el 21/10/04 per Bernat Puigtobella

L’hora del sereno

El I Simposi Internacional Joan Vinyoli ha reunit durant tres dies poetes i acadèmics (i també acadèmics poetes i poetes acadèmics) a l’Auditori de Santa Coloma de Farners, molt a prop de la casa on, entre 1924 i 1930, Vinyoli passava els estius de jovenet. Pep Solà, que ha organitzat el Simposi amb Xavier Macià, Sebastià Goday i Sam Abrams, explica que la mare del poeta llogava per mil pessetes l’any el primer pis d’una casa del carrer de Sant Dalmau, des d’on Vinyoli, adolescent insomne, sentia passar el sereno de Santa Coloma: “La veu misteriosa i monòtona del sereno vibra en les ombres nocturnes com el cant d’un ocell gegant que fa batre les ales en mig dels carrers”, escrivia en el programa de Festa Major de l’any 1930. El poeta s’identifica amb l’ofici que més s’assembla a la seva condició inquieta: “El sereno és l’únic que entén els misteris que les ombres de la nit ens veden”. El simposi ha confirmat que Vinyoli és un poeta troncal de la poesia catalana contemporània, un autor que es mou per un mapa poètic en què tothom, poc o molt, s’hi reconeix. Hereu de Maragall i deixeble de Riba, Vinyoli reprèn la lectura dels poetes alemanys, tan decisiva per a autors com Feliu Formosa, Lluís Solà, Andreu Vidal, Arnau Pons o Susanna Rafart. Vinyoli també filtra la llum que li ve de Carner i de Guerau de Liost, obrint una via que han resseguit a la seva manera Narcís Comadira o Albert Roig. Hi ha també en Vinyoli aquella indigència del cor que relliga l’espontaneïtat avantguardista de Salvat Papasseit amb l’oralitat de la poesia d’Enric Casasses, Dolors Miquel i Josep Pedrals. Hi ha després el Vinyoli del soliloqui metafísic o visionari, el Vinyoli del salm que viu en Màrius Sampere, Carles Camps Mundó, Carles Torner o Manuel Forcano. Vinyoli ha obert encara una altra via, un altre equilibri, gràcies a la seva equidistància entre el patetisme d’Espriu i el distanciament de Ferrater, un patetisme i un distanciament a vegades ben intercanviables entre l’un i l’altre perquè tots dos extrems poden ser, a la seva manera, sarcàstics; és una via oberta per on campen en diferents direccions Pere Rovira i Francesc Parcerisas, Joan Margarit i Antoni Puigverd, Sebastià Alzamora i Marc Romera. Finalment, Vinyoli tanca amb Blai Bonet i Vicent Andrés Estellés un triangle de poetes magmàtics, un triangle dins el qual comencen a escriure una multitud de joves poetes valencians, mallorquins i catalans que encara roseguen els seus versos amb dents de llet. Vinyoli és avui el poeta de tots. Vint anys després de la seva mort podem dir que el sereno, més sobri i serè que mai, vetlla per nosaltres. Joan Margarit va inaugurar el simposi amb una ponència titulada El meu Vinyoli, un resseguiment de l’obra i la vida del poeta. Margarit sosté que Vinyoli “va buscar sempre una cosa que no va trobar mai i que mai no va deixar de buscar, i l’eina principal per a aquesta recerca va ser la poesia”. Margarit es va mostrar crític amb el primer Vinyoli, un poeta que sucumbeix “als dos enemics de la poesia: el críptic i el tòpic”. Els primers llibres de Vinyoli, afirma Margarit, “els devora el tòpic. Són exercicis, no solament de retòrica, sinó també de poètica, escrits per algú que no ha destriat la poesia de la religió”. Segons Margarit, Vinyoli hauria estat víctima del llast que el nacionalcatolicisme ha deixat en la poesia catalana: “Quan el Vinyoli poeta no deixa el timó al Vinyoli religiós és, al meu entendre, quan escriu els millors poemes”. Margarit també va destacar l’amistat de Vinyoli amb l’alcohol i amb Gabriel Ferrater: “Els uneixen de seguida la poesia i l’alcohol, i normalment és Vinyoli qui paga les copes. Acaben recitant a crits, sobretot versos de Nabí: Carner és fonamental en aquesta relació en què Vinyoli està acomplexat en el terreny especulatiu, però que quan es tracta de parlar de poesia seriosament el poeta de veritat és ell”. Andreu Rossinyol, corrector del poeta, explica que Vinyoli era un home molt autoexigent: “La majoria de textos ja m’arribaven molt treballats i filtrats per lectures prèvies. Li corregia l’accentuació i alguna vacil·lació de tipus b/v. Si no tenia res a observarli, em mirava amb malfiança, com si li amagués alguna cosa”. Rossinyol també recorda que la relació amb Ferrater va ser molt important: “Un dia que anaven pets, en Gabriel va acompanyar en Joan fins a casa, perquè no s’aguantava dret. Quan van arribar al portal d’en Vinyoli, en Ferrater el va abraçar i li va fer un petó a cada galta i li va dir ‘¿oi que m’estimes?, perquè encara que no ho demostri, ho necessito molt’. Això Vinyoli m’ho va explicar anys després, quan en Ferrater ja era mort, un dia que va estar treballant tota la tarda fins que vam sortir a sopar. A casa seva en Vinyoli havia d’anar sempre amb eufemismes, i en sortir va dir que se n’anava amb en Rossinyol, perquè això per a la seva dona era una garantia. Havent sopat ens vam quedar fent unes copes al bar del xamfrà. Es van fer les dotze, i el cambrer que baixa la persiana del local. ‘No cal que marxin’, ens diu, ‘vostès em deixen les copes aquí a terra, en un racó, i vagin fent’. Estàvem parlant de Ferrater. En Vinyoli m’acabava de dir que havia deixat de veure en Gabriel perquè el portava pel mal camí i aleshores em diu ‘Mi-te’l, ara el veig allà’. No era broma. Va tenir una mena de visió. En Ferrater li feia gestos, li somreia, de lluny, però no se li acostava. ‘Ara em ve un poema’, va dir en Vinyoli. Em va començar a dictar uns versos. Era fosc. Jo duia un bolígraf però no tenia paper. Vaig apuntar com vaig poder el que em dictava sobre uns tovallonets de paper del bar. No sé què se’n va fer, d’aquells versos”. La nota més unànime del simposi ha estat la coincidència dels ponents a remarcar la importància del llibre Realitats (1963), un poemari que marca un punt d’inflexió en l’obra de Vinyoli, una obra incompresa en el seu moment i que desencadena una crisi personal i un llarg silenci poètic de set anys. És el llibre trauma, que ens ha quedat amagat per l’embranzida fulgurant que agafarà després la carrera de Vinyoli. Enric Casasses explica que va entrar en Vinyoli justament a partir de Realitats. “A casa meva no hi havia cap llibre del Vinyoli. En aquella època, jo era adolescent i anava darrere les seves nebodes, i a casa seva hi vaig trobar Realitats. El llibre següent, Tot és ara i res (1970), ja me’l vaig comprar jo solet”. Realitats apareix en un moment en què triomfa el realisme. Pere Quart ja ha publicat Vacances pagades (1960); Gabriel Ferrater ha fet la seva aparició amb els dos primers poemaris; i Salvador Espriu triomfa amb La pell de brau (1960). Amb Realitats, Vinyoli fa una aproximació al realisme que, més enllà del suport d’Espriu i Ferrater, no li donarà cap rèdit entre crítics i antòlegs. Segons Casasses, “a Realitats entren tres coses en la poesia de Vinyoli: el color, els licors i l’opi, i l’espectacle psicodèlic del viure”. En la seva ponència, Casasses va resseguir els ecos de Carles Riba al Llibre d’amic, “un poemari més ribià que Riba”. I el deute, poc estudiat fins ara, amb un noucentista com Guerau de Liost. Casasses detecta que el títol Ara que és tard prové d’un vers de La tardor a la muntanya de Guerau de Liost: “Fins ara, incoherent tingué la vida; | l’estiu l’esllenegà, que no té art. | Ara, tot just, s’ordena i ens convida; | ara que és tard”. Vinyoli torna a invocar Guerau a Dies vora el mar: “Muntanya d’ametistes. | Guerau. | Amb serenor. | Quin daltabaix quiet”. Hi ha en Vinyoli una llum que li ve dels noucentistes: “Aquesta llum és igualment en la naixença de la cançó més fàcil i meravellosa de Carner, com del retort, difícil desplegar-se el verb de la gran Elegia de Guerau”, escrivia el mateix Vinyoli per explicar que la il·luminació pot ser tranquil·la o espasmòdica. En la ponència So i sentit, Lluís Solà va aprofundir en aquesta percepció en notar que en l’última etapa de Vinyoli “les ruptures sobtades del ritme, les caigudes de l’entonació, les immobilitzacions de l’oració, l’avançament del discurs en girades a l’una banda i a l’altra corresponen cada vegada amb més precisió a la musicalització de la dificultat d’aproximar-se a la cosa”. Feliu Formosa va evocar el poeta des del record personal: “Vinyoli era molt insegur. Tenia molts dubtes sobre la seva obra. A vegades em preguntava: ‘I això que faig, ¿tu creus que està bé?’”. Formosa va apuntar que les postals de Vinyoli eren importants, i va proposar que convindria reunir- les en un volum. Formosa compartia amb Vinyoli la passió per la traducció de poetes alemanys: “Comentàvem les traduccions de Rilke. A El callat, Vinyoli es desmarca del poeta de Praga, però després acaba la vida traduint Rilke. La influència de Georg Trakl, que jo aleshores traduïa i en parlàvem molt, és perceptible a Domini màgic”. Francesc Parcerisas va assenyalar que “Vinyoli exerceix una influència, però no un mestratge. No és un poeta epigonal ni d’escola. No és ni Riba, ni Espriu ni Ferrater. L’ambició espiritual és ribiana. L’experiència vital és gairebé ferrateriana, amarada d’un dolor més intens que en Ferrater, que és un poeta més irònic i distanciat. Costaria imaginar Vinyoli escrivint un poema com Tres llimones. Vinyoli sent la necessitat d’una vida nua, despullada, sense l’extremitud o la brillantor de Ferrater. De Vinyoli ens sedueix la seva manera d’acceptar la derrota moral. En els seus dubtes hi veiem una grandesa humana que Riba no té. Riba té la fe en Déu i en la seva capacitat intel·lectual. Vinyoli, en canvi, és un perdedor”. El simposi ha aprofundit també en els problemes de recepció que ha patit l’obra de Vinyoli. Els seus poemaris han estat esgotats durant anys sense reeditarse. Les antologies de postguerra no li van fer el lloc que es mereixia. Rosa M. Delor va resseguir l’entranyable relació del poeta amb Salvador Espriu, que sentia per Vinyoli una gran devoció. Mentre als anys seixanta Vinyoli és sistemàticament relegat pel realisme social imperant, Espriu es veu devorat pel personatge públic que encarna i que, a partir de La pell de brau, distorsiona també la recepció de la seva obra. Altres causes de marginació de Vinyoli van ser, segons Susanna Rafart, “l’autodidactisme del poeta, penalitzat per l’acadèmia. I la seva constant dedicació a Rilke, que li va comportar l’etiqueta de rilkeà”. El poeta i crític Jordi Julià va explicar que “Vinyoli, el poeta del soliloqui figuratiu, no va fer mai el que tocava en cada moment”. Joan-Elies Adell va observar que “Vinyoli és el poeta de la fragilitat”. Segons Lluís Calvo, “Vinyoli és un poeta d’augustos misteris, un poeta que té visions i que no és fàcilment dominable”. Sam Abrams va apuntar que Vinyoli, poeta autodidacte, membre d’una generació sacrificada per la Guerra Civil, va patir el mateix estigma que Salvat Papasseit. Susanna Rafart va afirmar que “Vinyoli és un poeta de vertiginosos resums vitals que el fan especialment atractiu al públic jove. La modernitat del seu llenguatge es basa en l’accessibilitat”. Rafart va proposar que Vinyoli “sigui lectura obligatòria a les escoles. O que se’l prohibeixi directament”. El I Simposi Internacional Joan Vinyoli s’ha completat amb un concert de Rafael Subirachs i Gisel·la Bellsolà i un recital de Toti Soler i Carles Rebassa. El simposi es va cloure amb un itinerari poètic pel Parc de Sant Salvador i un recital obert imultitudinari. Pel diumenge 24 d’octubre hi ha convocada una caminada popular organitzada pel Centre Excursionista Farners, amb una lectura de poemes pels llocs que van captivar Vinyoli durant els seus estius d’adolescent. A l’èxit de públic del simposi cal sumar-hi l’ampli ventall generacional dels ponents, una prova definitiva de la transversalitat de Vinyoli, que ha estat reivindicat tant per membres de la generació imparable (Forcano, Adell, Calvo o Rafart) com per la cordada de poetes d’Enric Casasses, els dos extrems d’un espectre poètic que avui es debat entre l’oralitat i l’escriptura, el cant i la narració, el solipsisme i l’hiperrealisme. El balanç del simposi ha estat tan positiu que el crític Sam Abrams ja ha llançat a Cristina Badosa, catedràtica de literatura catalana a Perpinyà, el repte de programar el II Simposi Internacional a Begur d’aquí a cinc anys. Amb tot, durant el congrés s’han perpetuat també alguns errors de percepció simptomàtics, com ara la noció que Vinyoli és encara un desconegut. Algun ponent va arribar a afirmar que només s’han venut 300 exemplars de l’Obra Poètica Completa, editada per Xavier Macià. En realitat, del volum Vinyoli (760 pàgines) se n’han venut més de 1.300 exemplars i és l’autor més venut de la col·lecció Clàssics Catalans d’Edicions 62. David Castillo i Susanna Rafart van insistir en la urgència d’editar Vinyoli en un volum de butxaca. És paradoxal que Vinyoli, un dels poetes més accessibles de la literatura catalana no es trobi editat d’una manera assequible. Cal fer-lo més assequible, sobretot per als joves i per als polítics que el vulguin llegir al Pont Aeri, i més ara que s’han adonat que citar Vinyoli fa més intel·lectual que citar, posem per cas, Miquel Martí i Pol. Un altre miratge, producte de l’eufòria natural d’aquest simposi internacional, és el de creure que Vinyoli és un poeta mundial. Malauradament no és així, i no ho serà fins que Vinyoli sigui àmpliament traduït i fins que aquests simposis siguin veritablement internacionals. No n’hi ha prou amb l’assistència d’un catalanòfil abnegat i d’una catedràtica de Perpinyà per qualificar el simposi d’internacional. Si els nostres poetes polítics, en lloc d’haver aprofitat els seus dots diplomàtics per fer-se traduir els poemes propis, haguessin parlat de Vinyoli en els seus viatges a l’estranger, potser ja hauríem tingut un congrés amb uns quants catalanòfils resseguint-nos les traces de Rilke o de T.S. Eliot en Joan Vinyoli. Un últim error de percepció consisteix en creure que Vinyoli és un poeta inimitable. Tots els indicis apunten més aviat cap a la conclusió contrària. David Castillo, jurat d’un bon nombre de certàmens literaris, ha comprovat que les citacions de Vinyoli ja superen amb escreix les de Ferrater entre els originals que es presenten als premis de poesia. Vinyoli serà emulat, plagiat i estrafet com ho han estat Carner, Espriu i Ferrater. L’onada d’imitadors és ja imparable. A partir d’ara, editors, crítics i lectors haurem d’aprendre a distingir un Vinyoli d’un carquinyoli.

Article publicat al diari “Avui” el 31/05/01 per Albert Vinyoli

Edicions 62 publica l’Obra Completa de Joan Vinyoli un dels mestres de la poesia catalana

El narrador i periodista Albert Vinyoli, fill del poeta, ens presenta una sentida lectura de l'obra del seu pare amb motiu de l'esperada publicació d'Obra poètica completa, que Edicions 62 i la Diputació de Barcelona acaben de presentar dins la luxosa col·lecció 'Clàssics Catalans', a cura de Xavier Macià. L'edició es distribueix en tres apartats. El primer inclou tots els llibres que Joan Vinyoli va publicar; el segon, els poemes inèdits o esparsos que no va incloure en cap llibre i el tercer aplega totes les traduccions, on destaquen les versions de Rilke.Són poques les paraules / per contar la vida...".

Parlar de Joan Vinyoli és parlar de poesia. Parlar de poesia si per poesia s'entén la forma més destil·lada d'expressió a través de la paraula en què, en principi, més que la vertebració lògica del discurs, el que compta és l'eficàcia de l'impacte de les paraules, i si s'entén també que, per poder utilitzar-les a aquest nivell, de les paraules no se'n pot desaprofitar res; ni el seu significat ni la seva cadència ni la seva sonoritat ni la seva ubicació. L'obra de Vinyoli proposa aquesta definició. Valverde deia que la poesia la van inventar i la continuen inventant el nens quan canten allò d'"A la barrejada qui no surti, para!", per exemple. I probablement tenia molta part de raó. Però la poesia, segurament per necessitats evolutives o purament teòriques, va començar a allunyar-se relativament del cant per ser considerada en molts casos "allò que no és ni prosa ni teatre". A partir d'aquí, l'adjectiu poètic s'ha anat fent cada vegada més ambigu. Fins i tot de vegades es confon o s'associa amb màgic. Per alguna raó no gaire evident, a la poesia i a la màgia se'ls ha fet caminar moltes vegades per la mateixa carretera. De tota manera, quan es parla de poetes, molt més que de mags s'ha de parlar de portaveus o de mèdiums o, si voleu, d'intermediaris contundents entre realitats i paraules.

L'ATMOSFERA POÈTICA

En poesia les coses es diuen d'una manera molt compacta, fent servir només les paraules essencials que absorbeixen o invaliden la necessitat del discurs sencer i perfectament articulat. El lector de poesia sap que, per entendre un poeta, s'ha de deixar portar per l'atmosfera que crea la seva poesia i sap, també, que el poeta només li donarà les pistes estrictament necessàries perquè ell, tot sol i a la seva manera, acabi de recórrer la resta del camí. Si se'm permet la comparació, pel que fa al contingut, a la transcendència del discurs poètic, llegir un poeta és una mica com preguntar al cambrer del bar on és el lavabo: "Al fons a l'esquerra", que diu el cambrer, i som nosaltres els que hem d'acabar de recórrer el camí si és que volem arribar fins al final. Això fa que, si bé són molts els que es consideren poetes o que voldrien ser considerats com a tals, són pocs els que realment donen informació amb tanta eficàcia. Hi ha excel·lents escriptors de prosa amb resultats desastrosos com a poetes perquè quan es tracta de crear l'atmosfera necessària per convertir la paraula en un senyal discret i eficaç, en un punt de partida (mai d'arribada), el discurs lineal serveix de ben poca cosa. No és estrany que Pla fos tan poc aficionat a la poesia. O li venia gran o no li interessava gens ni mica o les dues coses. Tampoc és estrany que la poesia de Borges, per exemple, es mogui per nivells tan diferents dels de le seva prosa. No obstant, com de tota forma d'expressió, és molt difícil dir quina és bona o dolenta.
El que no és tan difícil, sinó més aviat necessari, és dir o tenir en compte la seva eficàcia. Cada escriptor és o hauria de ser eficaç en el seu terreny. El poeta, per aconseguir aquest veritable control de la paraula, per ser realment eficaç, ha d'estar realment connectat. Connectat amb què i amb qui? Doncs amb el seu món, amb l'àmbit compartit de persones, escenaris i esdeveniments en el sentit més àmpli. Per això dèiem que més que un mag, el poeta és un mèdium, un portaveu d'aquests escenaris, d'aquestes persones, d'aquests esdeveniments, impregnats de la seva mirada. Per entendre un poeta i la seva poesia sense perdre's en formalismes excessius, s'ha de saber descobrir-llegir la seva connexió o, si es vol, la seva vitalitat.
El món de Joan Vinyoli va ser el que un home vital com ell es va trobar cada dia al davant amb els seus avantatges i els seus desavantatges. No va necessitar construir cap món virtual ni fantasiós. No necessitava fer res de tot això. El que necessitava Vinyoli, i d'això va parlar essencialment en tota la seva obra, era que la paraula no el traís, no el decebés, que no el distanciés, precisament, del (seu) món: "Pregunto si no és / un gran consol dir la paraula pluges / i fer que plogui tot un llarg / matí d'abril". Segurament en aquests quatre versos està resumit el plantejament literari i vital de Joan Vinyoli. Quan s'escriu, i sobretot a aquest nivell, no només es busca expressar emocions o sentiments o el que sigui, sinó eliminar, resoldre aquesta escletxa entre paraula i realitat que per Vinyoli és l'esdeveniment primordial. Tasca no gens fàcil, ambiciosa i arriscada, també. Arriscada perquè molt bé podria succeir que el final de l'escletxa fos també el final de la paraula o potser el pas a l'altra banda de la paraula.

EL POEMA MÉS PUR

Vinyoli, intuïtivament i gairebé des del començament, no va poder evitar entrar en el nucli de la poesia i ja no en va poder sortir. Tocat aquest punt, li va ser gairebé impossible enganyar-se experimentant o jugant o pretenent innovar o conservar o transgredir o fer pàtria o el que no sigui pàtria. Vinyoli mai no va poder posar intencionadament la seva poesia al servei de res més que no fos d'ella mateixa, per servir-la com a objecte pur, no com a comentari. Aquí no va haver-hi concessions ni explicacions. Vinyoli es va convertir en una mena d'hiperrealista en un procés irreversible de nuesa en un món que necessitava (i potser necessita encara) molts filtres i molts decorats per no crear suspicàcies o actituds defensives.
Dels seus contemporanis -parlem de poetes, naturalment- molts dels quals també jugaven fort, n'hi va haver alguns que es van poder protegir amb una pantalla d'erudició, d'altres amb una certa arrogància i d'altres van deixar que els seus poemes caiguessin elegantment dels llits dels seus amors, ja de matinada, quan tot s'havia acabat. En aquest sentit, Joan Vinyoli no va saber protegir-se. No va poder evitar anar a pèl, a pit descobert, no va poder evitar enfrontar-se directament amb allò que millor li sortia i que més li agradava, la poesia, per veure si realment aquí s'acabava la cosa o si encara ni'hi havia més. Sense premeditar-ho, Vinyoli es va trobar en un camí que no permetia tornar enrere ni tampoc el fracàs, immers en un cara a cara universal entre realitat i paraula. Amb això, i potser sense saber-ho, va condemnar irremissiblement la seva poesia a l'èxit (poètic, que no social).
Com el Montalbano de Camilleri o el Marlowe de Chandler, al mistèri propi del gènere en Vinyoli també hi afegeix el seu misteri personal congènit. Moltalbano i Marlowe a més de portar-nos per la intriga de la trama argumental, no deixen d'interrogar-se per veure si descobreixen d'una vegada per què s'han fet policies o detectius... En Vinyoli, poeta. Vinyoli qüestiona la poesia, el ser poeta, constantment; "Per què tantes violes / de separació? / xiscles de tren i mira...". I això, en certa manera, és un luxe. Vinyoli en cap moment no dubta de si és o no és poeta o de si la seva és una bona poesia o no. Això ho tenia molt clar. El que no va tenir gens clar fins ja molt cap al final va ser si valia o no la pena o, dit d'una altra manera, si el que ell, l'home, buscava ho podria trobar a través del ser poeta i escriure poesia. Aquests plantejaments no els podia evitar alhora que li impedien conviure tranquil·lament amb la poesia i el seu entorn social.
Vinyoli va ser entranyable i incòmode a la vegada. Malgrat que van ser bastants els que van reconèixer que ja havia fet el doctorat, ell això no ho sabia o no ho considerava suficient. El que ell volia, al preu que fos, per damunt de càtedres i doctorats, era trobar algun senyal que li donés la resposta definitiva al seu plantejament. No es va distreure ni en polítiques ni en estètiques ni en res que el pogués apartar d'aquesta recerca. Això el va situar com a poeta i com a persona en una solitud peculiar, potser excessiva, alleugerida per alguns bons amics que el van entendre i per una dona, la seva muller, que, instintivament i com va poder, li feia de contrapès al ser molt més partidària de disfrutar raonablement de la vida que no de capficar-se en un recorregut, en aquell moment gairebé impossible per raons òbvies, en què es podia estavellar. Vinyoli com a poeta no es va estavellar en absolut, sinó al contrari, però no s'ho va passar gaire bé. No va aconseguir fins al final, com dèiem, molt al final, resoldre el problema de l'escletxa entre realitat i paraula o, com a mínim, entendre per on havien d'anar les coses en aquest sentit. Ja en el llit de la clínica, pocs dies abans de morir, va dir molt tranquil·lament i molt de debò, que potser li caldria esborrar tot el que havia escrit i començar de nou. El més curiós va ser que en el mateix moment en què deia això, va entrar una de les infermeres per portar-li algun medicament i demanar-li molt emocionada si li podia dedicar el seu últim llibre, Passeig d'aniversari.
Vinyoli passava del sentir-se poderós i poeta complet a sentir-se absolutament desconcertat i insegur davant situacions que li costava d'entendre o d'acceptar. Havia arribat a un punt en què la vida el fascinava i el repugnava a parts iguals fins que, ja molt al final (una altra vegada), va descobrir la importància de coses tan aparentment senzilles com el cos, la salut, en definitiva. A Vinyoli, si hem de ser sincers, i remuntant cap als seus principis, la vida li encantava i l'interessava de tal manera que es va fer poeta. Després la vida se li va presentar, com a tothom, amb els seus més i els seus menys. No obstant, en el seu cas, els menys sempre li van venir pel mateix costat: no trobar el terreny adobat per poder expressar amb tota claredat les bases més profundes de la seva recerca, un àmbit densament espiritual. Espiritual en el sentit més àmpli de la paraula i no religiós o metafísic, tal com s'ha dit en alguna ocasió. Recordem només alguns dels seus poetes: Rilke, Hölderlin, Carner, Li Po...

QUEDAR-SE FORA DE JOC

De jove li havia costat menys moure's per aquests camins, però la maduresa el va trobar en un moment en què aquests conreus entraven en franca decadència i això el va portar a haver de constrenyir i adequar tota aquesta càrrega en una època que començava a desmarcar-se de determinats continguts per decantar-se cap a l'enginy, l'erudició, el savoir faire i la política. Això sovint el deixava fora de joc. El seu no acabava d'encaixar amb aquests plantejaments. Però no va desistir i va continuar per aquest camí fins que un dia va dir prou, que ja portava molts anys treballant, que estava cansat. Aleshores es va estirar al llit, esgotat, per descansar i considerar la possibilitat de tornar a començar després del descans...
"Em queden poques hores / de fum i de conversa / tocant, ulls clucs, la llarga esquena / de gos del temps adormissat als peus".

Article publicat a “La Voz” el gener de 2002 per Moisès Stankowich

Tot i que aquest estrenadet any 2002 celebrem, dins l'àmbit de les lletres catalanes, l'Any Verdaguer, jo he començat l'any rellegint Joan Vinyoli. Fent un petit incís, cal recordar, per a aquells que no ho sàpiguen (i no tenen per què saber-ho), que el 10 de juny de 1902 moria el gran poeta de Catalunya, Mossèn Jacint Verdaguer. I precisament una proposició no de llei, entrada al Parlament de Catalunya, insta al govern de la Generalitat a coordinar-se amb els municipis vinculats amb el poeta, sobretot Folgueroles, Vic i Barcelona per organitzar actes rememoratius de la vida i obra de mossèn Cinto, com se'l coneix comunament. Però tornant a Joan Vinyoli ("un dels noms més rellevants de la poesia catalana contemporània", en paraules de Jordi Llavina, i no li manca gens de raó), he de dir que, a principis d'any, no sé ben bé per què, vaig estar rellegint Passeig d'aniversari, Domini màgic i Cants d'Abelone, tres autèntiques (i curtetes, no us espanteu) delícies poètiques. Potser és que em sentia un xic abatut i sempre que estic així acostumo a llegir, entre d'altres, Vinyoli i Miquel Martí i Pol (per a aquest últim, demanaria una clara adhesió a la campanya oberta per a la seva més que merescuda candidatura al Premi Nobel de Literatura). I és que Vinyoli, que morí el 1984, a banda de la seva indiscutible qualitat poètica, va fer que, a primer de carrera, descobrís Rilke (del qual només en sabia el nom), Li Po i, sobretot, Leopardi, el qual, anys més tard, va marcar intensament la meva vida. Vinyoli, d'entrada, corprèn i et deixa força impressionat: "La seva poètica -afegeix Llavina -té, sempre, un fort i inextricable contingut simbòlic. Els seus postulats estètics i ètics arrenquen del romanticisme i es beneficien, malgrat les distàncies que hi va posar, de la lliçó simbolista". Si encara no l'heu llegit, ara esteu de sort perquè, recentment, s'ha editat la seva obra completa en un magnífic volum a cura de Xavier Macià. I per què hauríem de llegir Vinyoli?, em pot preguntar algú, i jo podria respondre que aquest és un bon moment, que en l'època en què vivim, tan mancada de reflexió (i per descomptat de reflexió poètica) de la pròpia existència, llegir els versos d'aquest gran poeta català ens endinsa en el més profund de l'ànima humana i ens dóna claus per entendre la persona, la natura, la solitud, la vellesa...i la immortalitat a través de la paraula escrita. Ell ens recorda que, entre la desfeta, hi ha sempre una porta oberta a l'esperança: "Tot calla, tot es resisteix; / cada vegada es fa més i més ampla / la solitud al meu entorn. / Hi ha una font viva que no para / mai de rajar: l'escolto / de nit al cor de cada cosa". Per tancar, voldria recordar-vos també que aquest any, a més, celebrem l'Any Gaudí, l'Any Víctor Hugo i el Centenari Luís Cernuda.

Links

http://www.epdlp.com/vinyoli.html

El Poder de la Palabra

http://www.llibreweb.com/lipmic/Pluricat/mag/vinyoli.htm

La Il·lustració Poètica Metroplitana i Continental

http://www.mallorcaweb.com/Mag-Teatre/altrespoetes/jvinyoli.html

Mallorcaweb

http://www.uoc.es/lletra/noms/jvinyoli/index.html

Lletra

http://www.escriptors.com/autors/vinyolij/index.html

Joan Vinyoli a l'AELC

http://joanvinyoli.udl.es/

Itinerari Joan Vinyoli

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]