Biografia

Joan Agut (Barcelona, 1934) és un destacat editor i crític d’èxit recent en el món de la narrativa. Autor políticament compromès amb el catalanisme progressista, les seves anteriors obres El dia que es va cremar el Liceu (1995) o Rescatats de l'ombra (1999) tenen una clara preocupació per la història i per sintonitzar amb el gran públic. La seva última obra publicada és La mirada del cec (2000)

Obra

Rosa de foc

Rosa de foc té com a marc de la lluita a mort entre els anarquistes i la patronal, quan Barcelona era coneguda com a "Rosa de foc", el jove Edmond Menejam naufraga en el misteri que el va deixar sense parla a l'edat de sis anys. El seu passat es perd en la tragèdia del Titànic, on van morir els seus pares i les seves germanes, i el seu present s'encara a una convulsa guerra social on estan implicats, en bàndols enfrontats, el seu avi i un germanastre. Immers en una aventura interior de recuperació de la memòria, Edmond Menejam descobreix les pròpies arrels i també l'amor, es redimeix d'un passat que l'acusa i troba finalment la solidaritat dels homes lliures.

Pastís de noces

Pastís de noces és un gran fresc de la societat catalana de finals del segle XX i una radiografia de la condició humana. Amb el pretext del projecte d’un casament, la novel·la presenta al lector els components de dues famílies catalanes. Les històries dels diversos personatges serveixen a l’autor per posar sobre la taula un ampli ventall de temes, des del món de la política i l’empresa fins al sexe, les drogues, l’art o la religió. La novel·la s'acosta al prototipus de la gran novel·la sobre Barcelona de la qual tant s'ha parlat: una novel·la de personatges, que explora tots els nivells de la societat a través d'una sèrie de situacions clau que mostren en esquema els seus mecanismes: un casament a la desesperada, un xantatge amb fotos porques, una antiga amistat que llisca cap a l'amor, la ceguesa del pintor o la decepció del polític.

L'arbre de la memòria

L’arbre de la memòria és una reflexió sobre l'atzarós destí de les nostres vides a partir d'una anècdota real: el viatge que, a finals de la dècada dels 50, emprenen dos amics barcelonins a Alemanya per escriure una òpera. Quaranta anys després, quan un d'ells torna a Catalunya, aquest es preguntarà què hauria estat de la seva vida si hagués pres una decisió diferent.

La mirada del cec

La mirada del cec narra els avatars d’una família de l’alta burgesia barcelonina de principis del siglo XX. L’acció de la novel.la s’inicia l’any 1922 quan la mare de Robi, el protagonista, s’embarca cap a Cuba amb els seus tres fills després de trencar sobtadament amb el marit per un tèrbol succés familiar. Amb Robi, aleshores un nen de nou anys, viatgen Leo, el germà gran de dotze anys destinat a ser concertista de piano, i Anna, d’onze, personatge clarament inspirat en la figura d’Anaïs Nin. A Cuba menen el mateix tipus de vida benestant que portaven a Barcelona, una barreja entre el luxe europe l’exhuberància caribenya. La carrera musical de Robi obligarà a la família a traslladar-se a París. Finalmente, el franquisme i el retorn a Catalunya posen de manifiest el cul de sac en què es troba el país i els protagonistes de la novel·la. Així mentre van transcorrent els fets històrics més significatius de la primera meitat del segle –ascensió del nazisme, Guerra Civil Espanyola, Holocaust, repressió franquista, primera resistència cultural...– la crònica familiar que ens explica l’autor es va desenvolupant en dos escenaris paral.lels: per una banda, l’illa de Cuba i, posteriorment, París (els indrets de l’exili voluntari de la mare i dels seus tres fills) i, per l’altra, la vida a Barcelona, on s’han quedat marit, oncle, avis i àvies a cura del pròsper negoci familiar. La novel·la s’organitza a partir de dues veus -masculina i femenina- i de dos registres, el narratiu l’epistolar.

El dia que es va cremar el Liceu

La via Làctia

Documentació

Article publicat a “El País” el 17/03/05 per Carles Miró

Al bany maria

Tothom sap, ni que sigui per haver-ho vist esquemàticament reproduït en alguna pel·lícula, que la curació del malalt mental, en la teràpia freudiana, sol consistir en el record d’algun episodi infantil que el pacient tenia perfectament oblidat. Rosa de foc narra un procés d’aquesta mena. El protagonista, Edmond Menajan, és un adolescent orfe, els seus pares i les seves dues germanes van morir en el naufragi del Titanic, i el trauma infantil que es tracta de desactivar se situa justament en aquella nit del 1912 en què el transatlàntic més conegut de la història es va enfonsar. Però que ningú s’esperi una novel·la estructurada al voltant de sessions de psicoanàlisi. La part mèdica interessa poc Joan Agut (Barcelona, 1934) i fa que Edmond busqui i trobi el remei al seu mal tot sol, cosa bastant sorprenent si es té en compte que la seva psicosi no sembla pas lleu: durant bona part de la novel·la, pateix al·lucinacions detalladíssimes que pren per reals i que aconsegueix amagar a tothom (alguna, durant força pàgines fent trampes dignes d’El codi Da Vinci, l’amaga als lectors i tot). Tot l’artefacte d’al·lucinacions, sumat al que diversos personatges secundaris van explicant a l’Edmond, serveix per reconstruir el passat de la seva família i anar-se acostant al moment que el trauma infantil serà recordat nítidament, la curació es produirà i el lector acabarà la novel ·la amb la satisfacció de qui ho deixa tot ben endreçat. Agut s’interessa, sobretot, per la “qüestió social”; d’aquí el títol del llibre: la Rosa de foc és Barcelona, nom que, segons ens explica l’autor en una nota que encapçala el llibre, “posava en relleu la violència de les confrontacions socials de l’època, de quan els anarcosindicalistes s’enfrontaven a mort amb la policia, els sicaris de la patronal i els mateixos patrons”. El didactisme d’aquesta nota prèvia no és una mera deferència que l’autor té amb els lectors. En el curs de la narració hi ha nombrosos resums d’història contemporània, entrellaçats amb més o menys habilitat en el relat de la vida d’algun personatge. N’hi haurà prou amb un exemple; a les pàgines 58-59 trobem aquestes dues frases: “A la primera dècada del segle, dos esdeveniments van marcar el destí d’en Jacob Menajan. El primer va ser el moviment Solidaritat Catalana, i el segon, la Setmana Tràgica”. A continuació ve un resum de dues pàgines i mitja d’aquests dos fets, segurament massa escàs per aprovar un examen d’història de batxillerat, però que deixarà la sensació agradable —a qui aquells dos fets només li sonin vagament— que llegint novel·les també s’hi aprèn alguna cosa. Tenint en compte que aquest Jacob Menajan és l’avi d’Edmond, que és ric i que quan comença la novel ·la (situada entre el 1922-23) és un senyor que ja ha sofert un atemptat i té un pistoler per xofer, ja es veu com el fil de recuperació del passat i curació d’Edmond va trenat (o, si més no, adherit) a una exposició de la realitat social de la Barcelona de principis del segle XX. L’aparició d’un germanastre d’Edmond (els fills il·legítims són inevitables en moltes novel ·les, i no només en les telenovel·les), anarquista pacífic, és la manera que la recuperació de la salut mental d’Edmond es lligui a una opció política. Així, el protagonista se’ns fa adult, sa de ment i se’n va a París, que és un lloc com un altre per a un final feliç. Rosa de foc pretén relatar el destí d’un noi que es fa home, un noi amb una personalitat escindida, associant-lo a una societat de bàndols durament enfrontats. És una pretensió ambiciosa, i se’n surt bé en el muntatge de les peces argumentals. Ara: els personatges no arriben a tenir el gruix que caldria. Potser el més greu és el cas del pare d’Edmond, que sembla que només surti a la novel ·la per fer animalades: violar una cunyada o matar d’un tret un colom des de la coberta del Titanic —un colom, no pas l’albatros de Coleridge, però es veu que tot porta la mateixa mala sort. L’estil tampoc hi acompanya: es parla d’algú que (pàgina 170) “havia assumit la seva condició de llop solitari” o (pàgina 131) de “poderosos imperatius de l’instint s’havien obert pas dins la pell de la noia com un lladre en l’obscuritat”, i es diu sense cap mena d’ironia.

Article publicat al diari “Avui” el 10/02/05 per Joan Josep Isern

La casa de les alzines

Destacar a aquestes alçades que un llibre de Joan Agut és amè, explicar al lector que l'enganxarà des de la primera pàgina o lloar la facilitat innata de l'autor per construir històries atractives em sembla que seria gairebé un tòpic. Ja som uns quants els comentaristes que davant de la copiosa producció d'Agut -deu llibres publicats el 1999 ençà més un d'anterior, el 1995- hem parlat de la narrativitat i del bon nivell d'interès dels seus llibres. Una bibliografia amb punts àlgids i altres que no ho són tant, com no podia ser altrament, però amb títols tan dignes de remarca com ara l'ambiciós Pastís de noces, premi Carlemany 2003, l'original Gombó i Míster Belvedere, finalista del Sant Jordi del 2000, el rodó La Via Làctia (2001) i l'esplèndid La mirada del cec (2000), un llibre, aquest darrer, que situo en el nivell més alt de tot el que Joan Agut ha publicat fins avui.

UNA OBRA COHERENT

En l'obra d'aquest home nascut a Barcelona fa setanta anys, que durant tota la vida professional es va dedicar a editar llibres d'altri i que en els darrers temps s'ha destapat com un escriptor singular en molts aspectes, em sembla detectar-hi una sèrie de línies mestres que van apareixent amb una certa regularitat en la major part dels seus llibres. Unes línies que vistes ara amb perspectiva permeten definir Joan Agut com a autor d'una obra molt coherent. Primerament podríem parlar de la seva tirada a tramar cròniques familiars, ja sigui amb rerefons autobiogràfic o bé en el pla de la ficció. També hauríem de parlar de l'existència, sovint, d'un secret que distorsiona les relacions internes d'aquesta família. Un altre tret és que els arguments de Joan Agut solen imbricar-se en fets històrics, cosa per la qual sovint hi trobem personatges reals barrejats amb els protagonistes de ficció. També és habitual la curiositat de l'autor pel que podríem definir com franges extremes de la sensibilitat i del pensament. Em refereixo, més concretament, a disciplines com ara l'espiritisme, la teosofia i l'ocultisme. Això fa que la mort -i els morts- no sigui pas una presència estranya als seus llibres. El darrer tret definitori el trobaríem en la manera com tria el punt de vista narratiu, la veu que ens explica la història. Una veu que no sol ser ni neutra ni distanciada dels fets. Ben al contrari, molts dels narradors d'Agut solen ser gent amb problemes, veus atribolades que carreguen sentiments de culpa o la percepció de saber-se marginats.

QUAN MATAVEN PELS CARRERS

Rosa de foc és una novel·la que segueix moltes de les pautes que acabo de detallar. L'acció se situa en els primers anys 20 del segle passat, en aquella època que Joan Oller va descriure a Quan mataven pels carrers. Un temps en el qual les lluites entre els grups obrers de tendència anarcosindicalista i els pistolers de la patronal tenyien de sang els carrers de la ciutat dia sí dia també. En aquest context l'autor ens explica la història de la família Menejam, d'orígens jueus provinents del centre d'Europa i instal·lada a Barcelona des de finals del segle XIX. En començar el llibre ens trobem amb l'avi Jacob, el patriarca de la família, ja plenament instal·lat en la societat barcelonina d'aquell moment. Per boca d'un dels personatges sabrem des del primer paràgraf que no intervenia en política directament però que movia molts fils des de l'ombra. L'avi Jacob i la seva mare, la nonagenària àvia Esther, celebren el primer dia del segle XX envoltats de la flor i nata barcelonina i inauguren solemnement el nou casalot familiar a Sant Gervasi: la Casa de les Alzines. L'edifici que, al capdavall, esdevindrà la caixa tancada i opressiva que acollirà les grandeses i les misèries dels Menejam. La història de Rosa de foc ens l'explica el jove Edmond, nét de Jacob, que als sis anys va perdre els pares i les germanes en la catàstrofe del Titanic, de la qual ell va ser supervivent. De resultes d'aquell trauma sabrem que Edmond va estar-se uns anys sense dir ni un mot, que sent veus i presències estranyes i que està en tractament mèdic com a "malalt dels nervis". De seguida veurem també que en aquesta família conflueixen dos secrets, dos enigmes que condicionen més del que les aparences fan creure les vides de tots els seus membres. Un dels secrets -que, lògicament, no detallaré- té a veure amb els orígens jueus de la família. L'altre, amb un sentiment de culpa d'Edmond a propòsit d'alguna cosa que va passar durant els moments previs al naufragi del Titanic.

BALUARD I GÀBIA

Dintre de la casa de les alzines, baluard de defensa dels secrets dels Menejam i també gàbia en què es refugia Edmond, es viurà també a petita escala la convulsió dels carrers de la ciutat i, a fi de comptes, el preludi d'una nova època plena d'energies transformadores. En aquest sentit Rosa de foc es pot llegir també com el procés de presa de consciència d'Edmond. Un procés que comença amb el descobriment dels moments obscurs del seu passat, que continua amb el fet d'assumir les arrels de què prové i que s'obre cap a un futur que depèn exclusivament d'ell. Els lectors de La mirada del cec trobaran més d'un paral·lelisme en aquest nou llibre de Joan Agut. Crec que Rosa de foc no supera el seu precedent però és, sens dubte, un llibre remarcable. Un llibre, però, que no m'atreveixo a definir com la proposta de l'autor per al proper Sant Jordi ja que, coneixent la seva condició d'escriptor prolífic, ningú no ens assegura que d'aquí a unes setmanes no ens trobem un nou Agut a les lleixes de novetats de les llibreries. Un nou Agut que, marca de la casa, ens garantirà una altra estona de lectura plàcida i agradosa. Sé perfectament que amb això no n'hi ha prou per construir una literatura sòlida i competitiva amb les de fora d'aquí. Però jo ja signaria perquè, com a mínim, tot el que es publiqués a casa nostra partís dels nivells que trobem en l'obra de Joan Agut.

Article publicat al diari “Avui” el 26/01/05 per Jordi Capdevila

Joan Agut recrea l'afany de viure de "quan mataven pels carrers"

Rosa de foc es desenvolupa en l'escenari de la violenta lluita a mort als anys 20 del segle passat entre els anarquistes i la patronal, en l'època en què Barcelona era coneguda com la "Rosa de foc". Si bé l'inici de la història se centra en la mort arran de l'enfonsament del Titanic, la trama de la novel·la i el desenllaç se situen en el moment de màxima crispació pistolera a Barcelona, poc temps abans de la dictadura de Primo de Rivera. Escrita en primera persona, la història és explicada pel protagonista, un jove que als sis anys es va quedar sense parla ni memòria, perquè va sobreviure a l'enfonsament del Titanic, on van morir els seus pares i dues germanes bessones. En el seu nou àmbit familiar està influenciat pel seu avi Jacob, de procedència jueva, un financer implicat en els sindicats lliures que fan la seva lluita particular contra els líders de la CNT. L'odi del financer contra l'anarquisme militant augmenta pel fet que un atemptat el deixa paralític. Però el protagonista també rep la influència d'un germanastre, fill natural del seu pare, i militant cenetista. "El protagonista també està molt marcat per un seu alter ego, un jove de la seva edat, Roc de nom, que serà decisiu per enfocar la vida", explica l'autor, que deixa a la imaginació del lector saber si es tracta d'un personatge real o és purament imaginatiu, tenint en compte l'amnèsia i la manca de parla del protagonista. Un altre personatge, la besàvia Ester, que conserva la memòria jueva de la família, també ajudarà amb la història familiar a la recuperació de la memòria i de la vida plena del protagonista. Joan Agut vol deixar molt clar que el seu llibre no té res a veure amb la novel·la històrica, tot i que la trama està molt vinculada amb la política del moment "per la burgesia de l'avi del protagonista, l'anarquisme del seu germà i el catalanisme del seu entorn". Si es vol qualificar el llibre, es podria dir que "es tracta d'una novel·la psicològica amb elements èpics", tant pel naufragi del Titanic com per la lluita sindicalista del moment. Una lluita en què l'autor no deixa de prendre partit, ja que expressa la seva simpatia pel moviment àcrata: "Em sento hereu de la tradició anarquista, molt catalana, perquè tenien un gran respecte per la cultura i en els seus locals la gent anava a aprendre idiomes, matemàtiques i altres matèries culturals". Però l'autor reflecteix també la Barcelona dels "cafès concert, la del music-hall, la dels restaurants i la de les cases de barrets", la Barcelona "dels feliços anys 20", la de les ganes de viure. Una Barcelona tan ben reflectida en les Memòries de Josep Maria de Sagarra i en tota l'obra de Josep Pla. "La novel·la també pretén ser una crònica d'aquests anys", explica Agut. Ara l'autor està immers en una altra novel·la sobre el feixisme a l'Europa dels anys 30, fet que l'ha obligat a documentar-se en diferents ciutats europees, una tasca "no habitual, perquè com a escriptor prefereixo usar la imaginació". Joan Agut es considera un jove escriptor, ja que no es va iniciar en la literatura fins al 1997, amb 60 anys ja ben fets. Des d'aleshores no ha deixat de publicar i de guanyar premis, amb una novel·lística que abraça gairebé tots els gèneres i que, agrupada, permet endinsar-se en la història més blanca i més negra de la Barcelona i la Catalunya de tots els temps. L'autor també es considera "imparable", perquè "comparteixo les tesis ètiques i estètiques" del grup que s'autoanomena així.

Article publicat a “El Periódico” el 06/02/04 el per Estanislau Vidal-Folch

Bany de realitat

Una novel.lota gruixuda, en el bon sentit, amb un centenar de personatges de les tres edats, en què així que s'hi entra, a manera de guia, hi ha inscrits els arbres genealògics de dues famílies, és una proclamació d'intencions. Pastís de noces, premi Carlemany, recull les trajectòries dels components de dues sagues familiars (una de classe mitjana i l'altra de classe alta; una d'empresaris i l'altra de professionals) just quan per mitjà d'un casament estan a punt d'entroncar-se. És l'ocasió de què se serveix Joan Agut (Barcelona, 1934) per aixecar acta d'un mosaic de fi de segle de caràcters, relacions, situacions i actituds amb la perspectiva que dóna el tractament dels salts generacionals (avis, pares, fills, néts), lleugerament decantat cap a la centralitat dels nascuts als anys 30 i 40 del segle XX. Agut explica de manera directa i frontal una dotzena de personatges i la seva circumstància, aportant informació física, social i evolutiva. Sobre aquest grup humà, l'autor opera per acumulació de dades, amb una rapidesa díficil d'aconseguir durant 400 pàgines, però aconseguida, tanmateix. De fet, més que presentar-les, les defineix, les seves criatures. Són versemblants, viu reflex de la vida real. Així obté una densitat de fets i humanitat que és un dels atractius de l'obra, igual que la claredat dels procediments. A més, escenifica situacions, inventa peripècies. No ens ha d'estranyar; Agut és un contador d'històries. Aquest treball és un balanç d'una pila de vectors, fins i tot ideològics. La vanitat acaba identificant-se tant en una senyorassa convencional com en una lesbiana que no s'accepta com a tal. L'abnegació és una monja amb els pobres i un noi separat amb els fills que la mare desatén. La fatxenderia i l'esnobisme els reflecteix un grimpador social. La beneiteria, un xitxarel.lo. El poder, un patriarcal capità d'empresa. La innocència, un voluntari de la solidaritat i un sindicalista. El dubte, una metgessa. La sorrudesa, un adolescent. I la traïció, un assessor empresarial. Allà on els personatges encarnen aquestes qualitats, l'amor i la feina són els camps d'acció dels conflictes de poder i les punyalades de la vida. Això genera tensions que tendeixen a la sentimentalitat, que Agut dirimeix amb elegància, i a la indignitat, que el narrador assenyala implacable. El final sorprenent no empal.lideix tants detalls de valor.

Entrevista publicada al diari “Avui” el 05/02/04 per Lourdes Domínguez

"Sóc el senyor sense"

Joan Agut va néixer al barri de Sants de Barcelona l'any 1934, però no va ser fins al 1995 que va publicar el seu primer llibre: un recull de narracions titulat El dia que es va cremar el Liceu. Abans de ser escriptor, Agut va ser conseller delegat d'"El Correo Catalán" i va treballar durant 35 anys com a editor en diferents editorials com ara Bruguera, Edhasa, Barcanova (de la qual fou el creador) i posteriorment Thassàlia. Als 65 anys, Columna li editava la que va ser la seva primera novel·la, Rescatats de l'ombra. Després, en només quatre anys, del 2000 al 2003, Joan Agut ha agafat embranzida i ha publicat un llibre de contes i sis novel·les: La mirada del cec, Gombó i Míster Belvedere, El mestre de Taüll , La Via Làctia , L'arbre de la memòria, Matadors i cia i Pastís de noces . Per les pàgines de la seva darrera novel·la, desfilen un centenar de personatges relacionats d'alguna manera amb les dues nissagues catalanes protagonistes de l'obra: els Masdeu-Riba i els Font-Barenys. L'excusa per oferir-nos un retrat de la societat catalana de finals del segle XX és la celebració del casament entre Eva Font (una jove de casa bona a la recerca del mite del príncep blau) i Néstor Masdeu (un publicista trepa que vol els diners i la posició social de la família d'ella). Però Pastís de noces és molt més que el relat d'un casament. Al llarg de les seves 500 pàgines coneixerem la història dels nuvis i la dels seus familiars més propers, amb la qual cosa la novel·la ens dóna una visió de la política, l'art, la religió, els negocis, la família i l'amor a la nostra societat. Així, coneixerem la vida d'un pintor que es queda cec, d'un polític que pateix una crisi de fe respecte al seu partit, d'una vídua homosexual que persegueix la seva serventa, d'un home de negocis traït per un membre de la seva empresa...

L.D. ¿Des del primer moment tenia clar que el que volia escriure era un retrat de la societat catalana, o inicialment va pensar en la història dels nuvis i la seva família?

J.A. La meva primera intenció va ser fer un gran fresc que retratés la nostra societat en el moment del canvi de segle.

L.D. ¿Gairebé 500 pàgines són suficients per dibuixar-ne un panorama complet?

J.A. Cinc-centes pàgines donen per a molt! Els temes essencials hi són: el món de la política, de l'art, de la religió, dels negocis, de la família i de les relacions interpersonals. A més, hi toco altres subtemes com el sexe, l'homosexualitat, la droga, la immigració, les ONGs, les associacions de veïns, la sida, el vegetarianisme, etcètera. Segur que hi ha temes que em deixo, però tampoc pretenc abraçar-ho tot. De totes maneres, sí que puc afirmar que és una novel·la ambiciosa, amb voluntat de ser exhaustiva, cosa que constitueix alhora el perill del llibre però també la seva virtut.

L.D. ¿Pastís de noces és la novel·la en què s'ha plantejat més reptes?

J.A. Sí. De fet, la meva intenció inicial era la d'escriure la novel·la Guerra i pau, de Tolstoi, a la catalana, però no ho he aconseguit, o sigui, que algun dia continuaré intentant-ho. Quan repasso un manuscrit després d'un temps, com que ja en tinc una visió una mica més allunyada, sempre arribo a la mateixa conclusió: "No està malament, però ho podies haver fet millor". Amb tots els llibres m'ha passat el mateix, però tot té el seu costat bo, i aquest pensament m'anima a continuar escrivint per provar de fer-ho més bé. Malament rai, quan un escriptor es complau en la seva obra. Quan escric, sempre intento fer una obra d'art i encara que després surti el que surti, estic tranquil perqué sé que ho he fet tan bé com he pogut.

L.D. Pastís de noces és la seva obra més ambiciosa, ¿però també és la que més li ha agradat?

J.A. És un llibre que m'agrada, però de les meves novel·les, la que em té el cor robat és Gombó i Míster Belvedere, perquè més que retratar-hi una realitat, n'hi vaig crear una. A Pastís de noces he fet més de fotògraf, mentre que a Gombó i Míster Belvedere, hi ha més de pintor, més de creació.

L.D. ¿De les tretze històries principals que hi ha a Pastís de noces, quines li han agradat més d'explicar?

J.A. És que les històries són com els fills, per això és tan difícil triar! De fet, tinc la sensació que aquesta dotzena d'arguments es podrien haver convertit en novel·les independents. Un dels temes que sempre m'ha interessat i que es reflecteix en la història del personatge de Cèsar Masdeu [el pare del nuvi], és el de la coincidència en el temps de la decepció de la política i l'augment de la fe religiosa, amb la consegüent incògnita de saber si aquest renaixement de la crida de Déu no és en realitat un autoengany per continuar tenint una il·lusió. Una altra de les històries que m'han robat el cor és la del pintor que es queda cec i que només pot veure la seva obra a través dels ulls de la seva filla, que és la seva crítica més ferotge. En realitat es tracta d'una metàfora per expressar que sovint el creador és qui està menys preparat per jutjar la seva obra. El tercer tema que m'ha fet més gràcia de tractar és el de la traïció en el món dels negocis, a mi em van trair en la darrera editorial en què vaig treballar... Finalment, un altre dels temes que m'ha interessat reflectir és el del mal, que a la novel·la es personifica en el personatge de l'Helena Riba, una vídua homosexual que viu la sexualitat com a poder i domini de l'altre.

L.D. S'ha centrat en dues generacions: la dels personatges de 50 anys i la dels que en tenen entre 20 i 30. Per als primers suposo que ha partit de l'experiència personal, ¿i per escriure sobre els segons?

J.A. Per escriure sobre la generació dels personatges d'entre 20 i 30 anys, he partit de les experiències dels meus quatre fills i dels seus amics i companys, que m'han donat un panorama bastant aproximat de les preocupacions dels joves.

L.D. ¿Hi veu moltes diferències, entre aquestes dues generacions?

J.A. La meva generació, la de la postguerra, és la de la il·lusió pel marxisme i el nacionalisme i el posterior desencís. Per contra, la nova generació toca molt més de peus a terra, és més pràctica i la seva principal preocupació és la de trobar una feina professionalment satisfactòria i una parella a qui estimar i que l'estimi, cosa que cada vegada sembla més difícil d'aconseguir. Al segle XXI, les ideologies han mort; com a mínim, les del segle XX.

L.D. Pel fet de ser un retrat de la societat catalana de canvi de segle, ¿no té por que la seva novel·la quedi aviat desfasada?

J.A. Tant de bo que les coses canviïn tant en vint anys que la realitat sigui totalment diferent de la del llibre, però ho dubto, perquè tecnològicament el món avança molt ràpid, però les preocupacions de la gent no evolucionen a la mateixa velocitat. Que un llibre perduri en el temps depèn de la seva qualitat literària i de si mostra un món versemblant, no de si l'època que reflecteix ha quedat o no superada.

L.D. ¿Tem que el lector es perdi en un llibre amb tretze històries principals i més de cent personatges?

J.A. Per norma general, quan escric no penso ni en el lector ni en l'editor. Quan un creador s'enfronta al seu art, no pot tenir altres preocupacions ni límits de les que li imposa el mateix art. Un ha d'escriure allò que creu que ha d'escriure i fer-ho de la millor manera possible. Per això, abans de començar Pastís de noces, vaig decidir que no em posaria límits: que si havia d'escriure una novel·la de 1.000 pàgines, ho faria, sense importar-me si després em seria fàcil o difícil trobar editor o de si el lector la trobaria massa complicada. De totes maneres, en rellegir el manuscrit, em va semblar que per guiar el lector aniria bé incloure-hi els arbres genealògics de les dues nissagues de la novel·la: la família Masdeu-Riba i la família Font-Barenys.

L.D. D'acord que un autor no ha de pensar en el lectors ni en els editors, però bé ha de viure de la seva obra...

J.A. És cert. Suposo que per aquest motiu vaig cometre la impertinència de presentar Pastís de noces al premi Carlemany. I dic impertinència perquè vaig acceptar el risc que, sent una novel·la de 500 pàgines, el jurat només se la llegís per sobre. Afortunadament, no va ser així. Jo confiava que Pastís de noces, si no guanyava el premi, com a mínim crearia una certa expectació.

L.D. Vostè retrata la societat catalana amb ironia però alhora amb compassió. ¿És el to amb què es mira la vida?

J.A. A la meva edat, sí. Tinc més de 65 anys i ja estic de tornada de moltes coses. Per això em miro el món com si estigués observant una obra de teatre. En el fons dels fons, crec que actualment estem vivint en un món de bojos, on la gent s'atabala per coses absurdes i es fan guerres que no tenen cap sentit. Davant d'això, tinc dues opcions: o viure constantment emprenyat per l'estupidesa general o mirar-me la realitat amb ironia i una certa compassió. Ara sembla que qui no fa un creuer, no va esquiar o no té una segona residència, no és una persona completa.

L.D. Les històries que aplega al llibre provenen de l'observació d'aquest món que compadeix. ¿Estan basades en la vida de persones que coneix?

J.A. En principi, sí. De vegades són la suma d'aspectes de diverses persones que conec. I si no estan basats en persones reals, són personatges que realment podrien existir. Si el lector no es reconeix en algun dels personatges, segur que hi reconeix alguna de les seves amistats. Aquesta és la gràcia de la novel·la.

L.D. Al seu llibre menciona Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Narcís Serra...

J.A. És que no podia ser d'una altra manera! Una història que té lloc a l'any 2000 i que vol retratar la societat catalana de finals del segle XX, havia d'incloure'ls per força, sobretot tenint en compte que el món de la política és un dels temes de la novel·la.

L.D. Quan al llibre es refereix a la política, aquesta no hi surt gaire ben parada...

J.A. A Pastís de noces faig crítica de la política competitiva, és a dir, de les lluites internes dels partits polítics. D'altra banda també hi reflexono sobre la solitud del poder, sobre com la política representa una càrrega que t'aïlla de la resta del món. Els polítics tenen ànsies de poder, però no s'adonen que aquest és una maledicció.

L.D. A la nota de l'autor del final del llibre hi explica que per documentar-se va anar a una empresa d'organització d'actes per demanar el pressupost d'una boda per a 250 convidats. És cert?

J.A. Mira, jo faig cara de ric, de persona seriosa. Aprofitant-ho, vaig anar a una agència amb el pretext que volia casar una filla i fer una celebració d'una certa categoria. Ens vam estar un parell d'hores decidint el lloc, la berlina, les flors, el menú, la música... Em van fer un pressupost que rondava els tretze milions de pessetes i amb l'excusa que després de Nadal en parlaríem, me'n vaig anar. A principis de gener em van trucar i em vaig haver d'inventar que ho sentia molt però que la meva filla ja no es volia casar.

L.D. Els deu haver enviat un llibre per compensar-los l'esforç!

J.A. I tant! Dedicat i amb una carta on els ho explico tot.

L.D. Per cert, un casament de tretze milions de les antigues pessetes és caríssim!

J.A. Sí, però és que suposava que la meva filla és casava al castell de Sant Marçal, el mateix on es va casar l'Arantxa Sánchez-Vicario! No era el casament d'una marquesa, però gairebé!

L.D. Ha escrit una novel·la de 500 pàgines en nou mesos i, en set anys, porta publicats nou llibres. Creu que escriu molt ràpid?

J.A. Depén de com t'ho miris. Jo sóc el senyor sense (sense cotxe, sense televisor, sense ordinador ni Internet, sense segona residència, sense mòbil...) i per no tenir, no tinc ni nòvia: sóc un amant en atur. Per tot plegat tinc molt de temps per dedicar-me a escriure i a més tinc la constància d'escriure cada dia, fins i tot els caps de setmana.

L.D. Coneixent-lo, segur que ja està escrivint una nova novel·la...

J.A. Tinc un parell de llibres que ja estan acabats i que esperen editor, n'estic escrivint un altre i prenc notes per a un quart, que es titularà Wagons-Lits.

L.D. Del nou llibre que escriu, ens en pot avançar alguna cosa?

J.A. És la història d'un home de 66 anys que s'enamora d'una noia de 25 perquè li recorda el seu primer amor, que va ser una història frustrada. El protagonista s'autoenganya dient-se que el que vol és protegir la noia, però el que realment persegueix és endur-se-la al llit. La gràcia és que el protagonista està inspirat en un amic meu.

Article publicat al diari “Avui” el 15/01/04 per Joan Josep Isern

D'aquest temps, d'aquest país

Amb gairebé una desena de llibres publicats i uns quants premis importants (competitius i de la crítica) a la butxaca podem dir sense por d'equivocar-nos que Joan Agut és un autor amb pocs secrets ja per descobrir. Home summament prolífic -vuit dels seus llibres han aparegut en els darrers quatre anys- l'obra d'Agut es caracteritza per una enorme facilitat a l'hora d'empescar-se històries i per una més que notable competència a l'hora de contar-nos-les de manera directa i sense més pretensions estilístiques que les necessàries per arribar de seguida a captivar l'atenció del lector. Dit breument, Agut té la virtut de fer llibres dignes, amens i llegidors. Una característica que alguns crítics d'índex enravenat i vara alta solen denigrar per sistema i que, en canvi, aquest comentarista defensa sempre que en té l'oportunitat.

L'AGUT MÉS COMPLET

Si fins ara els seguidors de Joan Agut podien dividir les seves preferències entre Gombó i míster Belvedere, La Via Làctia, La mirada del cec i L'arbre de la memòria, crec que amb Pastís de noces la controvèrsia s'acabarà perquè sense cap mena de dubte les gairebé cinc-centes pàgines del darrer premi Carlemany recullen l'Agut més genuí, més intens i més complet que fins ara coneixem. Amb el pretext d'explicar-nos els preparatius de casament dels plançons de dues famílies de categoria Pastís de noces s'endinsa pels entreforcs de l'arbre genealògic de les famílies Masdeu-Riba i Font-Barenys i, en el trajecte, ens va dibuixant una amplíssima panòplia de personatges -cadascun amb la seva pròpia història d'il·lusions i secrets, d'èxits i de renúncies- que, vistos en conjunt, configuren un retrat bastant plausible del que ha estat la societat catalana del darrer quart de segle. Hi és tothom, a Pastís de noces: el petit món de la política catalana, el dels negocis (els "de tota la vida" i els dels acabats d'arribar que actuen sense cap escrúpol), la religió, els artistes i els intel·lectuals, els amors prohibits, els amors secrets, la gent abnegada que s'entrega als altres... Tot plegat una quarantena llarga de personatges "amb paper" al servei d'una novel·la en què Agut, més que primar el retrat psicològic aprofundit dels personatges (com havia fet en llibres com ara La mirada del ceci L'arbre de la memòria), ha centrat els seus esforços a fer funcionar de manera convincent l'ampli trenat d'anècdotes que relacionen tota la fauna humana que ha creat. I ho ha fet amb un resultat altament satisfactori ja que el llibre funciona en bloc com a novel·la coral però el lector queda atrapat de seguida en els colors, matisos i petits detalls de cada història particular que Agut li va explicant.

ÚLTIMA SORPRESA

El pinyol final amb el qual Agut clou el llibre (perquè Pastís de noces amaga una última sorpresa que, lògicament, no desvelaré) demostra els recursos i la picardia de l'autor -gat vell- i culmina una novel·la que, al meu parer, eleva el nivell del palmarès dels últims anys del premi Carlemany i es constitueix, sense cap mena de dubte, en un dels llibres destacats de l'any 2003. Com a valor afegit de Pastís de noces -en aquest cas, no atribuïble a Joan Agut- hi ha el fet que la seva aparició coincideix amb un canvi de signe polític en el govern de Catalunya. Això dóna a aquesta novel·la una dimensió de retrat d'un temps i d'un país molt concrets i fa esperar que d'aquí a uns quants anys algú es vegi amb cor d'emprendre un projecte literari similar. Si Nostre Senyor i el colesterol ens donen salut per veure-ho, comparar tots dos productes serà un exercici d'allò més estimulant.

Article publicat a “La Vanguardia” el 04/10/2003 per Rosa Maria Piñol

Agut gana el Carlemany con una novela coral de cien personajes

Pastís de noces, una ambiciosa y extensa novela coral con un centenar de personajes, le ha valido a Joan Agut (Barcelona, 1934) el décimo premio Carlemany, dotado con 36.000 euros. El fallo del galardón ­que convocan el Govern de Andorra, la Fundació Enciclopèdia Catalana y las editoriales Proa y Columna­ se hizo público el jueves por la noche en Perpiñán. Calificada de “novela balzaquiana” por uno de los miembros del jurado, Àlex Broch, porque puede leerse como “una radiografía de la condición humana”, Pastís de noces describe, a partir del pretexto de un proyecto de boda, a los componentes de dos familias catalanas. A través de ellos, Agut novela una gran amplitud de temas, desde el mundo de la política y la empresa hasta el sida, pasando por la religión, el arte o las asociaciones de vecinos. “Mediante una serie de historias que les ocurren a los personajes, intento ofrecer un retrato de la sociedad catalana de finales del siglo XX, pero sin voluntad sociológica ni ensayística”, ha explicado el autor. Debido a esta pluralidad temática y a la abundancia de personajes, el autor acompaña el texto de la novela de los árboles genealógicos de las dos familias protagonistas, así como de un “árbol temático” donde se explicitan los asuntos abordados, todos derivados de cuatro conceptos que el autor considera troncales: amor, ambición, sexo y abnegación. “Ahora a las novelas con muchos personajes se las llama corales; pues bien, ésta es una concentración de todas las corales de Catalunya”, bromeó el crítico Joan Triadú, miembro del jurado, a propósito de Pastís de noces, novela de más de 400 páginas que publicará Proa (que alterna anualmente con Columna la edición de las obras ganadoras). Agut se incorporó tarde a la escritura, tras ejercer durante años como editor. En la última década ha publicado seis novelas, varias premiadas, y dos libros de relatos. En la redacción de Pastís de noces ha invertido sólo nueve meses. “Me dedico sólo a escribir ­explicó­. No tengo televisor, ni ordenador, ni móvil, ni coche, ni segunda residencia. Y soy un amante en paro. ¿Qué puedo hacer si no escribir?”

Article publicat al diari “La Vanguardia” el 24/12/03 per Julià Guillamon

La novela de corcho

Lola i els peixos morts, L'home que va estimar Natàlia Vidal, Pastís de noces: por un lado, la necesidad de conocernos a través de empresas fracasadas, de secretos de alcoba, de la peripecia de un artista o del matrimonio de conveniencias de un impostor. Por el otro, la tentación de dejar de dar explicaciones, vivir al día y olvidarlo todo. ¿Dónde situar el punto medio en el que el empleado de la empresa de muebles catalanista, la actriz del teatro, el diputado de la “comissió de traspàs de transferències”, cuentan su historia y, más allá de lo que supone de terapia para el narrador, el relato trasciende y cobra sentido para la colectividad? Una buena parte de la novela catalana flota entre dos aguas: la historia de vida, que urge ir desembuchando, y la construcción de una nueva norma, de unos referentes comunes, contra la tentación del olvido. En este espacio intermedio entre el reconocimiento y la crítica es donde la novela tiene cosas que decir. Con un lenguaje obscenamente realista, desde la deconstrucción poética, o a través de la recuperación en clave contemporánea de clásicos como Balzac. ¿Seremos capaces de crear un público que sepa comprender el sentido de nuestros mitos? ¿Habrá que pensar más en fábulas de islas desiertas y seres amojamados, y congelar por algún tiempo la novela generacional? Porque desde los parámetros actuales resulta difícil mantener una novelística. La novela se basa en la complicidad y en la aceptación por parte de los lectores de un mundo de referencias compartido. Y esa complicidad no está claro que exista. Los mayores no quieren ni oír hablar de sus claudicaciones, tal vez las aceptan, pero ningún libro ha creado el magnetismo suficiente para que los que vivieron la transición se asomen a contemplar su retrato. Los jóvenes no son como los pintan, los novelistas los meten en sus libros a embuste, y siempre quedan desplazados. No hay continuidad generacional. También falta pegada. Sin fábulas potentes no hay posibilidad de trascender. La cultura catalana ha refinado los mecanismos de diagnóstico pero ¿de qué sirve si nadie acude a retirar las analíticas? Fabricante de “taps” Pastís de noces de Joan Agut (Barcelona, 1934) obedece a un planteamiento ambicioso y panorámico, a partir de una reconstrucción de los últimos veinticinco años de democracia. Es la historia de dos familias unidas por un casorio suspecto. El abuelo, fabricante de “taps”, se vistió el chaqué para recibir a Franco, los hijos se han pasado al negocio inmobiliario y al blanqueo, la nieta es una buena chica pero se ha prendado de un baranda, que a su vez es hijo de una doctora de Sant Pau, ex militante del PSUC y de un parlamentario del PSC-PSOE, que tiene una hermana monja, que se ocupa de los inmigrantes y se entiende con un mosén, que tiene un hermano alcohólico, también capellán, que se suicida. Agut trepa por las ramas genealógicas con una agilidad simiesca, desde el tronco de buen corcho del Empordà hasta las más delgaditas recubiertas del muérdago de las amantes y las queridas. Quiere dar testimonio, y transcribe la minuta de un casorio de lujo o cuenta la anécdota del barbero solidario que se niega a cortar el pelo a los pobres si no se duchan. Detrás de muchas de las situaciones de estancamiento que se viven en la novela asoma la oreja del funcionario, que aquí es mucho más importante que el yuppie rapaz. Detrás de la atracción casi sexual entre padres e hijos, subyace el deseo de un encuentro imposible, pero también la endogamia morbosa de las familias catalanas. Pastís de noces se acerca al prototipo de la gran novela sobre Barcelona de la que tanto se ha hablado: una novela de personajes, que explora todos los niveles de la sociedad a través de una serie de situaciones clave que muestran en esquema sus mecanismos: una boda a la desesperada, un chantaje con fotos guarras, una antigua amistad que se desliza hacia el amor, la ceguera del pintor o la decepción del político. Agut escribe suelto. En toda la novela se nota una tendencia a explicar y resumir en lugar de desarrollar los caracteres mediante situaciones narrativas. Ha renunciado a cualquier ferocidad, para objetivar las vivencias de estos años y “fer tou”. El resultado es un libro con un planteamiento pedagógico, que abarca un gran espacio, y que en contraste con su vocación panorámica, brilla especialmente en la expresión de los sentimientos y de las pequeñas pasiones.

Article publicat a “El País” el 16/05/02 per Jordi Larios

Vides alternatives

La vida dels homes i de les dones dura poc i és limitada. Sigui quina sigui la naturalesa de les alternatives de què disposem a cada momnent concret, l’acte de triar sempre ens aboca a una sèrie d’exclusions. Viure una vida significa deixar de viure’n d’altres. A Imagen de John Keats, Cortázar afirma que Fanny Brawne, l’estimada del poeta anglès, va constituir el punt de màxima tensió vital en la biografa d’aquest, i parla de la por de Keats davant la perspectiva de l’amor: “Una mujer es siempre un olvido de otras cosas”. A La verdad de las mentiras, Vargas Llosa explica que les novel·les són innecessàries perquè ens sentim insatisfets amb la nostra vida: “Los hombres no están contentos con su suerte y casi todos quisieran una vida distinta de la que viven. Para aplacar tramposamente- ese apetito nacieron las novelas”. Com que ens resulta impossible viure moltes vides, en capbussem en la dels éssers de ficció i així almenys les vivim de manera vicària.
A més pal·liar aquesta insatisfacció, les ficcions també poden concedir vides alternatives als ésser que les habiten. A Dos vidas, un instante la pel·lícula de Peter Howitt, la vida de Helen segueix dos camins diferents. Que n’emprengui un o l’altre depèn d’agafar o no agafar un metro el dia que ha perdut la feina.
El mecanisme de L’arbre de la memòria, la novel·la de Joan Agut (Barcelona, 1943), és molt semblant a la pel·lícula que protagonitzava Gwyneth Paltrow. Aquí el que resulta derminant per la vida del protagonista, Isidre Giralt, és la decisió de marxar o no marxar a Alemanya amb un amic seu, a finals dels anys cinquanta, per a escriure una òpera. La novel·la consta de tres parts. El narrador omniscient de la primera ens parla d’un Isidre Giralt que ha retornat a Barcelona després de 40 anys de viure a Alemanya. El seu relat oscil·la entre l’intent de Giralt de recuperar la ciutat i tot el que això comporta, d’una banda, i, de l’altra, els anys que ha passat a Alemanys com a empresari d’èxit i poeta català desconegut. Giralt descobreix el que solen descobrir les persones que resideixen molt de temps fora del seu país: que ets un estranger fins i tot a casa. De tant en tant es pregunta com hauria estat la seva vida si en comptes d’instal·lar-se a Frankfurt no s’hagués mogut de Barcelona.
La segona part d ela novel·la, narrada pel mateix Giralt, presenta aquesta vida alternativa: la d’un Giralt que decideix no anar-se’n a Alemanya, comença a treballar en l’empresa del seu pare, es casa amb una nòvia catalana i es converteix en editor. La tercera part, més breu que les dues anteriors, funciona com un epíleg, on convergeixen les dues vides d’Isidre Giralt.
Ben estructurada, la novel·la tracta d’un tema prou atractiu. A vegades, però Joan Agut recorre al tòpic i la frase feta, i el resultat és una prosa desigual, que no s’està de caure en la banalitat. La “poètica” (romàntica) de Giralt és un anacronime delirant. Alguns personatges femenins són simplement un producte d ela fantasia masculina i, en aquest sentit, políticament ambigus. La meva darrera objecció té a veure amb el final de la novel·la, que hauria quedat millor sense el cop d’ull compassiu de Déu sobre la terra.

Article publicat al diari “Avui” el 22/04/02 per Jordi Capdevila

Joan Agut novel·la el desencís de la generació de la postguerra

Joan Agut (Barcelona, 1934) és un escriptor feliç. Tota la vida editant llibres d'altres autors i ara els editors se'l rifen per poder publicar les seves novel·les. L'any 2001 en va treure tres i ara acaba de publicar L'arbre de la memòria, que va guanyar el premi Pin i Soler 2001. Per cert, fa només uns dies, Joan Agut també va ser guardonat amb el premi Creixells, de l'Ateneu barcelonès, en considerar El mestre de Taüll com la millor novel·la catalana del 2001. L'èxit com a escriptor "m'ha arribat com un regal del cel. És la millor situació de la meva vida", comenta.
"L'arbre de la memòria és a la vegada una crònica del desencís, però també del penediment pel sentiment de culpa del pecat d'omissió", diu Joan Agut, que ha considerat que aquest és un dels pecats amb més sentiment de culpa ja que es fa "sense adonar-se'n". Per això el protagonista es fa la mateixa pregunta en les dues vides: "Què hauria d'haver fet jo?".
Una pregunta sense sentit, perquè en la novel·la queda molt clar que el destí de cada persona "és indefugible" perquè encara que un mateix personatge visqui dues vides diferents "el sentit de la seva vida és el mateix. El destí és inexorable".
En la novel·la es reflecteix l'amistat com un sentiment "molt més sòlid" que no pas l'amor que "hi ha en els dos matrimonis". I és que Joan Agut pensa que "el matrimoni és el cementiri de l'amor". I tot ve perquè "en l'amistat no hi ha l'explotació mútua com hi ha en el matrimoni".

Homes impotents

Joan Agut destaca que a la novel·la "hi ha també una crònica de la impotència física d'un dels protagonistes". Una novetat en la literatura ja que "és el secret més ben guardat pels homes. No és motiu de conversa ni apareix en els diaris. Mai he sentit dir a un home que sigui impotent", ressalta l'escriptor.
Joan Agut creu que el desencís que reflecteix la novel·la és el que es viu a Catalunya, almenys "és un reflex de la meva experiència politicocultural. No es poden comparar les il·lusions que teníem el 1956 amb el que n'ha quedat l'any 2000".
A la novel·la hi surten personatges reals catalans amb noms i cognoms i alguns imaginats però "fàcilment reconeixibles", fet que la fa més interessant i fa més creïble la narració.
En aquest sentit, l'autor diu que els protagonistes de la novel·la que se'n van a triomfar a Alemanya són reals "els vaig conèixer tots dos". No van aconseguir el que volien "però es van fer rics".

Crònica actual

Però tota la veritat del desencís català serà molt més descriptiu en la novel·la que escriu ara, "una mena de crònica de la Catalunya d'ara", que passa la nit del 10 de setembre del 2001, en què sis amics entre 60 i 65 anys "fan revisió de la seva vida". És la "crònica de l'incerta esperança" que vol explicar amb ulls catalans com "vèiem el món". I aquesta visió es fa des de les perspectives catalanista, marxista i cristiana.
És tanta la incertesa i el desencís, que l'endemà d'aquesta trobada passaran coses que faran canviar el món.

Article publicat al diari Avui” l'11/04/02 per Joan Josep Isern

Sobre la melangia i el penediment

¿Quantes vegades no ens hem trobat davant de la necessitat de prendre alguna decisió sabent que la tria ens menava a camins sense retorn possible? ¿Quantes vegades no hem pensat que, potser, si per comptes d'optar per la solució A ens haguéssim decantat per la solució de la nostra vida ara seria molt diferent? ¿Quantes vegades hem somiat que teníem el poder de tirar enrere i de revisar alguna decisió important? I, tanmateix, ¿quina certesa tenim que, triem la via que triem, al cap i a la fi el resultat final no serà el mateix que ja teníem predestinat?
Potser al lector el sorprendrà que, per començar a parlar de L'arbre de la memòria, la novel·la més recent de Joan Agut, m'hagi embrancat en un seguit de raonaments tòpics i plens de filosofia barata com els que obren aquest comentari. Però és que el llibre de Joan Agut va, precisament, d'això, de la possibilitat (o no) de reptar amunt i avall, endavant i endarrere, per les branques de l'arbre de la memòria. Les branques de l'arbre de la nostra vida.

L'ÒPERA IMPOSSIBLE

Després de tota una vida viscuda a Alemanya, Isidre Giralt, el protagonista de L'arbre de la memòria, torna a Barcelona, la ciutat on va néixer fa 65 anys. Quan en tenia 24, ell i l'Oriol, el seu amic de l'ànima, se'n van anar a Frankfurt amb una beca de sis mesos per escriure una òpera. Aquella òpera -de la qual Isidre era el lletrista i Oriol el músic- no es va arribar a estrenar mai però, lluny de sentir-se abatuts pel fracàs, els dos amics van posar arrels al país germànic i van acabar muntant un negoci d'exportació de flors del Maresme que els va fer rics.
A Alemanya, per tant, l'Isidre va assaborir l'agre i el dolç de l'existència. Va tenir la desil·lusió de no poder crear una obra d'art, va conèixer l'èxit professional que va convertir-lo en un home pròsper, va viure la plenitud de l'amor en casar-se i formar una família... i va patir el dolor sense pal·liatius quan als 18 anys el seu fill es va suïcidar. Un dolor que va comportar la descomposició del seu petit paradís familiar i, pocs anys després, va forçar el seu retorn a una Barcelona en què ja quasi res ni ningú li recordava aquell Isidre Giralt de 24 anys, aprenent de poeta i assidu de les tertúlies de la Penya Cultural Barcelonesa, que un bon dia va triar deixar-ho tot i anar-se'n nord enllà a compondre l'òpera de la seva vida.

PECAT D'OMISSIÓ

Amb la seva prosa fàcil i el sentit innat per la narrativitat que ja li coneixem d'anteriors -i celebrades- obres, a L'arbre de la memòria Joan Agut ens presenta el retrat interior d'un home marcat per la tragèdia i la solitud. Un home que du el pes de l'aflicció damunt de les espatlles i que sap que està condemnat a arrossegar-lo fins a la fi dels seus dies perquè el seu pecat -el pecat d'omissió- no té absolució possible. Presoner de la seva muda desesperació l'Isidre s'acusa de no haver sabut interpretar, atrafegat pels negocis, els subtils senyals d'auxili que el seu fill li anava enviant i se sent culpable de la seva mort. En conseqüència, l'Isidre Giralt que Joan Agut ens dibuixa és un home que, simplement, sobreviu travessat per dos sentiments lacerants: la melangia i el penediment.
I, inevitablement, en la seva solitud barcelonina l'Isidre acabarà preguntant-se quina hauria estat la seva vida si, 40 anys enrere, no hagués fet cas de la proposta de l'Oriol i s'hagués quedat a Barcelona continuant el negoci familiar i casant-se amb la Rosalia, la seva mitja promesa d'aleshores. De fet, aquest joc de la imaginació és el que dóna pas a la segona meitat de L'arbre de la memòria. Una segona meitat en què el desafiament que es planteja l'autor consisteix no només a dissenyar una nova vida per al seu protagonista sinó a fer-ho de manera que apareguin els mateixos personatges amb uns rols molt similars als reals i, inevitablement, amb el mateix signe tràgic damunt de la seva família més propera.
Aquest brillant joc literari -desenvolupat per Joan Agut amb una gran competència ja que tots els comptes li acaben quadrant- està complementat per un altre joc addicional consistent en la possibilitat que el lector hi reconegui, emmascarats sota altres noms, personatges del nostre món cultural i situacions no gaire llunyanes en el temps (com, per exemple, les vicissituds d'una empresa d'edicions de la qual Isidre acabarà sent gerent, molt similars a les que va patir l'editorial Bruguera).

UN SOPAR DE CLOENDA

L'arbre de la memòria es clou amb un epíleg en forma de sopar d'inauguració del nou pis en el qual Isidre Giralt s'instal·la definitivament a Barcelona. Un sopar en què s'apleguen tots els personatges clau de la seva biografia que encara són vius més algun altre d'imaginari en condició fantasmal. És una cloenda que potser no agradarà a tothom igual però que a mi em sembla summament útil, ja que aclareix diverses coses. Per començar, que Joan Agut no pretén jugar a confondre el lector entre què ha estat real i què inventat del que fins a aquell moment ha llegit, ja que el llibre no busca pas aquest efecte.
Però potser l'objectiu més evident d'aquest epíleg és el de presentar-nos l'Isidre Giralt de la darrera escena del llibre. Quan els convidats ja han marxat i ell, desvetllat, contempla des del balcó la nit estelada. "L'Isidre no les veia -escriu Agut- però sabia que la seva solitud estava envoltada de milions d'estrelles". És, de fet, el moment que corona tot el llibre. El moment en el qual el protagonista assumeix el que ja intuïa: que les arrels de l'arbre de la memòria són massa fondes per pretendre extirpar-les, que els records formen part del que som i que, al capdavall, l'única solució al gran problema de la vida és saber conviure-hi.
L'arbre de la memòria es clou amb uns versos de Salvat Papasseit, la poesia que mai ha abandonat Isidre i que, ara sí, li dóna la força definitiva per escriure ben convençut, des de la melangia i el penediment assumits, la frase que clou aquest llibre esplèndid i commovedor: "... la mirada compassiva de Déu reposava damunt de tots els vius i els morts d'aquesta adolorida Terra".

Article aparegut a “El Periódico el 21/12/01 per Estanislau Vidal-Folch

Doble mirada al passat

Pocs mesos després de publicar Gombó i Mr. Belvedere, finalista de l'últim premi Sant Jordi, Joan Agut treu al carrer dues novel.les que cronològicament la precedeixen en la redacció. La Via Làctia té tant de memòria i de document com de novel.la. S'hi explica una infantesa en un ambient obrer de postguerra al barri de Sants, a Barcelona. Els capítols, com fidels estampes del passat, estan relatats amb un llenguatge senzill, sense afectació, però també sense la gosadia de les dues novel.les anteriors. Com a document, aquest autor de bona mà per explicar històries coherents, suggereix coses com les guerres de pedres entre nois, els abusos pedòfils, la moderació vital d'un pare, el despertar del sexe davant el creixement dels pits de les germanes, alguns deliris de postguerra, la tristesa crònica d'un secret que enterboleix la vida emotiva o la festa major. Tot plegat sota un tel de pena en to menor. El llenguatge ajustat, però saborós, i les aromes d'una infantesa sense grans expectatives, ni ben bé un món acabat de definir, es projecten sobre tota l'obra.
El mestre de Taüll és el títol de la segona novel.la. D'entrada sembla que s'organitzarà al voltant de l'artista que va fer les pintures murals de Santa Maria i Sant Clement, però acaba explicant tres històries d'amor i unes altres d'opressió medievals. El paper de l'artista en el romànic, el seu estatus social i el sentit del seu art hi apareixen, però no s'hi aprofundeix gaire. L'art i la religió, que en el romànic s'agermanen, aquí són una excusa per desenvolupar una novel.la d'aventures correcta amb escenes tavernàries, recerques de sexe i d'amor i conspiracions d'abast comarcal i local. Així doncs, més que resoldre qüestions (l'art romànic encara no té la novel.la que l'expliqui), Agut suscita interrogants oberts sobre el nostre passat amb uns personatges ben construïts i un estil més carregat que el de La Via Làctia , però igualment ajustat al propòsit de l'obra.
Considerades dintre de la seva trajectòria, aquestes novel.les són més tradicionals que les seves obres posteriors, sense el.lipsis, encara que es tracti d'obres de maduresa.

Article de Joan Josep Isern, publicat al diari ”Avui”, el 15/06/00 amb motiu de la publicació de La mirada del cec de Joan Agut.

No és pas ara la primera vegada que parlo en aquestes pàgines d’un llibre de Joan Agut i que, a més a més, ho faig en termes elogiosos. Fa uns quants anys –arran de la publicació dels contes d’El dia que es va cremar el Liceu, el seu debut literari– explicava com Barcelona el 1934 i, fins fa pocs anys, un dels noms importants de la història editorial del nostre país. L’encert de la decisió d’Agut de fer el salt cap a l’altra banda de la trinxera es va confirmar l’any passat amb la publicació de Rescatats de l’ombra, una novel.la de trama ben ordida al voltant d’un segrest molt similar al de la farmacèutica d’Olot però que, sobretot, comptava amb un element de gran potència que la feia especialment notable en un panorama literari com el nostre massa sovint poblat de textos sense suc ni bruc: el personatge principal de la història, un vell pedòfil desenganyat i de tornada de tot que havia passat la major part de la seva vida exiliat a la Unió Soviètica. Rescatats de l’ombra era, doncs, el llibre que confirmava la traça narrativa de Joan Agut i que configurava una trajectòria ascendent que prometia moltes sorpreses agradables en el futur. I val a dir que ara, amb la publicació de La mirada del cec, els pronòstics es fan realitat. A La mirada del cec ens tornem a trobar amb una trama argumental suggestiva i ben trenada i amb un protagonista singular sota el punt de vista del qual se’ns explica la quasi totalitat de la novel.la. Com ja he dit més amunt, en aquest llibre em sembla detectar un notable pas endavant en l’obra de Joan Agut. Per la banda argumental, primerament, perquè no ha vacil.lat gens a l’hora d’embrancar-se en un projecte ambiciós: oferir-nos la seva particular visió del segle que ara s’acaba a través de les vicissituds d’una família de la burgesia catalana. I, segonament, perquè el recurs narratiu que utilitza per fer-nos arribar la història és un personatge gris i anònim en aparença, físicament estrafet –cap a mig llibre sabrem que és geperut–, però dotat amb unes peculiaritats interiors que només coneixerem els lectors i que, de fet, són la base damunt la qual gravita tot l’encant de la novel.la. Com el cec del títol, que quan dirigeix els ulls cap a una persona no en capta l’aparença externa però sí que en pot percebre sensacions i aspectes ocults, Robi –el protagonista i narrador de La mirada del cec– està dotat amb poders extrasensorials que li permeten veure allò que hi ha més enllà del mirall de la quotidianitat: fa viatges en el temps, els objectes li parlen i sol tenir visions, generalment premonitòries de la mort. L’acció de la novel.la s’inicia l’any 1922 quan la mare de Robi s’embarca cap a Cuba amb els seus tres fills després de trencar sobtadament amb el marit per motius que descobrirem molt més endavant. Amb Robi, aleshores un nen de nou anys, viatgen Leo, el germà gran de dotze anys destinat a ser concertista de piano, i Anna, d’onze, personatge clarament inspirat en la figura d’Anaïs Nin.

Article de Joan Triadú, publicat al diari ”Avui”, el 15/06/00 amb motiu de la publicació de La mirada del cec de Joan Agut.

Barcelona, 2000. La lectura d’aquesta interessant i fins i tot sorprenent novel.la em feia pensar, men-tre llegia, en el goig que en trauran aquells lectors de novel. les, inveterats i cultes, que molt sovint amb el tipus d’obres del seu gènere preferit que els vénen a les mans no saben gaire a quin sant encomanar- se. Aquesta mateixa impressió o ben semblant la vaig tenir en llegir L’ambició d’Aleix, d’Enric Valor, en la reedició que n’aparegué fa cinc anys, –per posar un exemple–. El gran escriptor valencià, com recordava Vicent Simbor no fa gaire, era de formació autodidacte, com Joan Agut, autor de La mirada del cec. Per a un i per a l’altre, –fetes totes les reserves i donades per ben presents totes les diferències que calguin i més–, la novel.la és memòria imaginada, escrita per poder esdevenir plena, és a dir, compartida per un nombre indeterminat però previsible de lectors als quals els plau de llegir novel.les. Són lectors –gairebé no cal fer res per descriure’ls– que s’endin-sen en la lectura de la novel.la amb una plàcida fe en les possibilitats de fer coneixença amb uns tipus humans que tot i sent de ficció –i aquesta és la gràcia– podrien ser de debò, de tan ben novel.lats, de manera que el que viuen pot ser viscut i el que senten fins i tot, sentit, malgrat que siguin molt distants o bé oposa els conceptes res- pectius de la vida i encara més, molt sovint, ho siguin, és clar, les experiències. No parlo de la no-vel. la d’aventures, sí que l’excloc expressament per enfocar la mena de novel·la que és La mirada del cec, a la qual gosaria aplicar el comentari que al seu dia va fer Carles Riba (“La Publicitat”, 10-IV-1931) sobre Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, que situa la novel.la en la línia del que anomena “realisme cerebralment arbitrari”, tan d’avui, diu. Així apartaria també d’aquest lector imminent l’antic i noble naturalisme del qual Riba concreta que es redimeix decisivament la famosa novel.la de Llor. Convidaria de bon grat, doncs, aquest tipus de lector de tot temps i de novel.les que s’hi emmirallen, a expandir l’ànim que el porta a llegir i a fer-ho amb tota confiança obrint la novel.la de Joan Agut reposada i segura, amb profunditats accessibles sense esforç, de pulcra i sentida repassada històrica; ben escrita per fer-se entendre, amb el deler comunicatiu d’escriure. A més, l’autor és prou madur per no haver-se de refiar gaire de les intuïcions o per deixar-s’hi anar, benpassats els seixanta anys; però alhora és prou nou com a escriptor (tot just l’any passat va publicar la seva primera novel.la, Rescatats de l’ombra) perquè li llueixin els ulls al tombant d’un record que té a la punta dels dits, com un novell inspirat que assaja la corda greu. La llarga experiència d’editor ha comportat per a ell de saber quin pa hi donen a l’hora de llegir originals, a curs feta, i confrontats amb les seves pròpies i fortes conviccions, fer-los passar per davant de la tribuna pública. Escau aquí, tanmateix, com l’anell al dit, el mot de Mauriac: “La vida veritable d’un escriptor només ens l’expliquen els seus personatges”.

DESAMOR FAMILIAR

El narrador en primera persona de bona part de la novel.la fa justament la seva de biografia; potser per rescabalar- se de la insignificància i del pitjor menyspreu, el desamor familiar. Tampoc no vol que sembli que res el faci patir gaire, tot i que assistim, des de principi de segle fins al nostre temps, a una veritable “caiguda de la casa Usher”, per dir-ho com el clàssic de Poe; és a dir, a l’esfondrament d’una família, de la qual ell, el rebuig, l’estrany rebrot de l’arbre genealògic és el cronista, l’observador imparcial i una mica fred que es mira els esdeveniments com si fos un professional de la mirada. Ho explica amb aquestes paraules: “Un dia algú [...] va dir referint-se a mi que jo havia vingut al món per ser un simple espectador; sempre, és clar, que la meva mirada no fos la del cec que mira sense veure-hi o que hi veu sense mirar” (pàg. 79). El narrador, en efecte, hi veu sen-se mirar; literalment, veu visions, fet que el singularitza per dins, principalment de criatura i de jove, i que, instal.lat en una certa marginació confortable dins una família d’industrials, s’està d’explicar-ho gaire, perquè sap que no se’l creurien. Té més confiança en els lectors, per al nostre bé, ja que el món esotèric on ell s’endinsa ens el fa compartir i sospesar. Hi veiem les dues cares de l’home modern, entre la realitat i el somni; com el personatge de Pere Calders, en qui conviuen l’agrimensor i el poeta, en conflicte a l’hora de decidir el què de tot. De moment, però, amb aquesta novel.la Joan Agut ha trobat el camí, i amb ell els seus diversos i consistents personatges, afectats dels mals de sempre, dolorosos i destructius, i dels mals de la història, les seves turbulències i els daltabaixos de tres quarts de segle llargs. La interpretació dels fets –alguns tan importants com ara la revolta i la guerra del 36 i l’opressió franquista de postguerra– són interpretats segons les visions divergents dels personatges. Però també hi ha, ajustats i atractius, altres ambients pels quals s’escampa l’acabalada família: Cuba postcolonial, París de la generació perduda, le Prieuré (de Katherine Mansfield?) a Fontainebleau, Londres en guerra i a tot temps Barcelona i indrets de Ca-talunya. En la línia, tot plegat, del millor Tasis i de Riera Llorca, però amb una intenció, reeixida, d’incidir en aquesta línia amb més amplitud i profunditat, superant el tòpic amb més voluntat de creació i una considerable experiència cultural i humana. Una novel.la, en fi, a favor de la novel.la.

EL SER DEL SEGLE

Mentre van transcorrent els fets històrics més significatius de la primera meitat del segle –ascensió del nazisme, Guerra Civil Espanyola, Holocaust, repressió franquista, primera resistència cultural...– la crònica familiar que ens explica Joan Agut es va desenvolupant en dos escenaris paral.lels: per una banda, l’illa de Cuba i, posteriorment, París (els indrets de l’exili voluntari de la mare i dels seus tres fills) i, per l’altra, la vida a Barcelona, on s’han quedat marit, oncle, avis i àvies a cura del pròsper negoci familiar.

DUALISME

Aquest dualisme, però, el trobem elevat a la màxima potència expressiva quan l’autor el projecta damunt de la figura de Robi, aquest noi quasi invisible que sap passar desapercebut malgrat, fins i tot, la seva evident tara física però que, en canvi, amb els seus poders anirà concentrant tot el dolor que l’envolta quasi com si fos un parallamps humà. Com passava amb el vell Ivan de Rescatats de l’ombra, no es pot definir Robi com a símbol d’una determinada psicologia humana. No l’ha volgut així el seu autor. No és pas un ésser torturat per les culpes alienes ni tan sols és un home que, ple d’altruisme, s’entesti a eliminar els mals del món. Podríem dir que es limita a carregar-los al seu gep i a anar pel món procurant mantenir-se sempre dues passes enrere de l’ull de l’huracà. Robi observa en silenci i quasi mai intervé. Es diria que sembla un viatger del futur instal.lat en la nostra època amb estrictes instruccions de no tocar res i de deixar-nos fer la nostra. En aquest sentit l’interès per l’esoterisme que tenen al-guns personatges del llibre no fa més que accentuar aquest vessant dual pel qual transita el llibre amb Robi de protagonista quasi angèlic amb un peu instal.lat en la història oficial i un altre en el seu vessant ocult però no menys influent i real.

UN ESTIL TRANSPARENT

Llibre rere llibre l’estil d’Agut és cada vegada més fluid i transparent. Més funcional, vull dir. Quan convé sap des-aparèixer o, al contrari, sap imposar-se en primer pla sempre segons les conveniències narratives de cada moment. Això el porta a trencar amb tota llibertat amb el monopoli del punt de vista de Robi –de gran força expressiva, com ja he dit– en els sis capítols de la segona part en els quals el pes de la narració es traspassa a altres personatges. La mateixa lli-bertat que no el priva de posar- se en primer pla quan li convé amb resultats tan remarcables al meu parer com l’excel.lent descripció de la història de Krishnamurti –un exemple d’economia narrativa– o el capítol onzè amb una esplèndida descripció de la Barcelona grisa de la immediata postguerra. Sóc del parer que La mirada del cec, sens dubte el millor llibre que fins ara ha publicat Joan Agut, resisteix perfectament la comparació amb qualsevol dels títols guardonats amb els sis o set premis grans de la nostra li-teratura de les darreres temporades. Ja sé que això per a molts no vol dir gaire cosa (ni seré jo qui els porti la contrària). Que serveixi en tot cas això com a il.lustració, un pèl barroera potser, del que en el fons volia dir: que fóra una llàstima que La mirada del cec, un bon llibre que mereix ser llegit, passés desapercebuda entre l’allau de novetats sense suc ni bruc que ens envaeix. Si em volen fer cas, no se’l perdin.

Article aparegut al diari “Avui” el 08/0/01 a cura de Joan Josep Isern

Joan Agut: la bella i noble dèria de contar històries

Després de La mirada del cec, al meu parer una de les novel.les més remarcables aparegudes a casa nostra l’any passat, he de reconèixer que tenia moltíssima curiositat per veure cap a on s’encaminaria l’obra posterior de Joan Agut, aquest singular barceloní nascut l’any 1934 que, després de passar-se tota una vida editant llibres d’altri, quan tenia seixanta anys va decidir posarse a escriure pel seu compte. Així, doncs, un bon dia del 1995 va arribar a les llibreries el recull de contes El dia que es va cremar el Liceu, dintre d’una col.lecció de l’Editorial Columna dedicada a autors debutants. Quatre anys després la novel.la Rescatats de l’ombra i, ara, fa dotze mesos, la ja esmentada La mirada del cec. Tres llibres que, títol a títol, configuraven un conjunt de qualitat creixent i que ens dibuixaven la figura d’un autor dotat amb sentit del gust literari, amb un concepte del rigor molt alt i, sobretot, tocat per la vareta màgica de l’àngel de la narrativitat. Tocat, vaja, per la vella, bella i noble dèria de contar històries. Per això quan la passada Nit de Santa Llúcia, en adreçarse al públic del Palau Nacional de Montjuïc després de rebre els honors de finalista del premi Sant Jordi, Joan Agut va explicar que Gombó i míster Belvedere era una road movie protagonitzada per dos personatges de circ –un gegant de dos metres vint i mentalitat de nou anys i un nan de seixanta anys i vuitanta-cinc centímetres– vaig tenir la intuïció que la trajectòria ascendent mantinguda fins a La mirada del cec no només continuaria amb aquest nou llibre sinó que experimentaria un notori salt endavant.

UN GRAN LLIBRE

Ja sé que en un treball tan seriós i reputat com és aquest de comentar en veu alta els llibres que hom llegeix no s’acostuma a admetre el valor de les intuïcions sense la base empírica que dóna la lectura del llibre. Puc assegurar, però, que ara, després d’un parell de lectures seguides, els resultats confirmen tot el que ja m’havia imaginat d’avançada: Senyores i senyors, Gombó i míster Belvedere és un gran llibre. Un gran llibre que, a més a més, evidencia la mà d’un gat vell en l’ofici d’explicar històries ja que combina sàviament l’amenitat del plantejament –les seves pàgines són plenes de personatges que entren i surten el temps just d’explicar nos les seves respectives aventures– amb el sentit últim de l’argument, un delicat cant a la millor aventura que pot emprendre l’home: la recerca de les respostes a les grans preguntes que ens formulem sobre el sentit de l’existència. L’acció de Gombó i míster Belvedere s’inicia un dia d’abril del 1999 a Sagunt quan el circ en què treballen els dos protagonistes plega definitivament les seves lones. Sense lloc concret on anar, míster Belvedere recorda les cartes del seu oncle Jaume –lil.liputenc com ell i conegut en el món del circ com el Milhomes– que un bon dia del 1969, just en complir cinquanta anys, va decidir abandonar la vida errant i ingressar en una comunitat sufí de Bolonya. L’última carta que l’oncle va escriure al seu nebot abans de morir era una invitació a continuar el seu mateix camí. Una carta que acabava amb una frase definitiva: “Qui té una bona naturalesa se salva, qui té el cor feble es trenca”. Per això des de Sagunt, lleuger d’equipatge i amb la companyia del gegant Gombó, míster Belvedere es decideix a fer un pelegrinatge fins a la ciutat de Konya, a l’Anatòlia central, a la recerca de l’home sant l’amistat del qual tant buscava l’oncle Jaume: el poeta sufí Rumî, mort set-cents anys abans.
‘QUALSEVOL NIT...’
La novel.la, doncs, és la descripció de les vint-i-una etapes –escrita cadascuna sota l’advocació d’un arcà major del Tarot– d’aquest viatge a la recerca d’un ideal de perfecció através de Catalunya, França, Itàlia, l’antiga Iugoslàvia i Turquia. Un trajecte al llarg del qual ens trobarem amb personatges diversos com ara Stan Laurel, el comissari Montalbano, Daniel Pennac i el senyor Malaussène, una actriu del Hollywood dels anys vint, una noia enamorada, un pintor d’ànimes, un mariner assassí, Isaac el Cec, un gitano de Perpinyà que ven amulets, un filòsof de Trieste, una partida de guerrillers kurds, un xeic de la mesquita de Suley man el Magnífic i molts altres personatges insòlits i inoblidables, cadascun amb la seva petita història al cabàs, en un festival narratiu que remet, per la tendresa que emana el conjunt i per la rica varietat dels tipus que s’hi descriuen, al Qualsevol nit pot sortir el sol del gran Sisa. Gombó i míster Belvedere ens parla de coses agradables d’escoltar com la fraternitat, la necessitat de viure amb el cor net o de sentirnos permanentment infants. Però també ens ve a dir altres coses menys dolces d’escoltar com, per exemple, que a fi de comptes vivim en permanent solitud i que la vida que ens envolta pot tenir una aparença festiva i multicolor com l’espectacle del circ que va de poble en poble deixant petja en el record de la gent, però que en el fons està condemnada a no arrelar enlloc. Tots estem sols, ve a dir-nos Joan Agut, en el camí que recorrem des que naixem fins que morim. I com a únic mapa del país del que provenim només ens queden aquelles imatges que puguem ser capaços d’evocar anys enllà: la música d’una funció de circ, l’olor d’espígol de la mare, les espardenyes del pare, una carta torbadora de l’oncle o els ulls d’una noia moribunda que diu que ens estima.

SOLITUD I DESARRELAMENT

Tots els personatges que van creuant-se en el camí dels dos pelegrins són, doncs, versions diverses d’una mateixa solitud, d’un mateix desarrelament. També d’una mateixa set de recerca. En aquest sentit, sota la capa multicolor del seu relat, Joan Agut aprofita per parlarnos d’altres sensibilitats i d’altres maneres de percebre la realitat que ens envolta i d’interpretar els fenòmens del cos i de l’ànima. No és aquesta la primera vegada que ho fa, però sí que és ara, en convertir aquesta recerca de la perfecció en l’eix central del seu llibre, quan assoleix unes cotes més elevades. Llegeixin Gombó i míster Belvedere: es trobaran amb un llibre divertit, intel.ligent i suggestiu. Ple d’històries interessants i de moments inoblidables. Estic segur que cada lector trobarà els seus episodis preferits; tanmateix si a algú li pot servir d’alguna cosa sàpiguen que a mi m’han emocionat especialment l’escena amb Isaac el Cec, la història de Lucas, el taverner gitano de Gènova, el capítol dedicat a Daisy Barker, actriu de cinema mut retirada a Venècia, el diàleg amb la Mort en un vaixell camí d’Albània i, sobretot, l’excepcional desenllaç. Dos capítols finals inoblidables que projecten definitivament molt amunt la sageta que Agut havia llançat amb força en el primer paràgraf del primer capítol del llibre. Suposo que si han arribat fins aquí és innecessari que em despengi dient que Gombó i míster Belvedere és la millor obra publicada fins avui per Joan Agut.

Entrevista a Joan Agut, realitzada per Lourdes Domínguez, publicada al diari “Avui”, el 12/04/01

Lourdes Domínguez. Gombó i Mr. Belvedere és una novel.la farcida de personatges i de minihistòries secundàries...
Joan Agut. Sí, per mi l’argument d’aquest llibre es podria resumir dient que es tracta d’una aventura espiritual. Gombó i Mr. Belvedere emprenen un viatge que els portarà durant mesos des de Sagunt a Konya anant en tren, amb autobús i a peu. Al llarg d’aquest trajecte, el gegant i el nan aniran trobant tot un seguit de personatges, que d’alguna manera són un retrat de l’existència, de les passions, de les il.lusions i desil.lusions d’aquesta vida. Així, es creuen amb gent tan diversa com ara un africà endevinador del futur que els roba, un pintor d’ànimes, Isaac el Cec, Stan Laurel escrivint cartes d’amor a Oliver Hardy, una actriu del cinema mut que s’ha casat infinitat de vegades, la guerrilla kurda... Fins i tot, dialoguen amb la Mort.
L.D. No ha tingut cap complex a l’hora de barrejar personatges històrics amb personatges inventats per vostè mateix o per altres escriptors coneguts...
J.A. No, perquè si de bon començament el lector accepta el fet que Gombó i Mr. Belvedere emprenguin un viatge tan llarg cap a l’Orient per conèixer Rumî, un poeta sufí que fa set segles que és mort, penso que ja tinc llicència per no respectar dates cronològiques. Isaac el Cec, per exemple, havia mort 500 anys abans que el gegant i el nan emprenguessin el seu viatge, però d’alguna manera, crec que el seu esperit encara és al call de Girona.
L.D. I no només altera la cronologia sinó que hi fa aparèixer personatges de ficció d’altres escriptors com ara Daniel Pennac i Andrea Camilleri...
J.A. Sí, però, quina importància té? Aquesta és la llibertat que dóna la literatura. El comissari Salvo Montalbano és un policia singular, perquè persegueix el crim, però no els criminals, ja que considera que aquests no deixen de ser víctimes dels seus delictes. Per la seva banda, Benjamin Malaussène cobra per rebre les bronques i els cops que haurien de rebre els altres; és el boc expiatori creat per Daniel Pennac, per mi el millor escriptor francès viu d’aquest moment. Tots dos personatges em van semblar prou interessants per fer-los desfilar per les pàgines de la novel.la.
L.D. Encapçala el llibre amb un fragment de les memòries de Bioy Casares on es parla de les coses que mai ha de fer un escriptor, com ara crear novel.les amb “herois aparellats” o recórrer a parelles de protagonistes “grollerament dissímils”. És precisament el que vostè fa!
J.A. Sí, però és que aquest fragment de Bioy Casares és evidentment irònic, perquè afirmar que no s’han d’escriure novel.les on els protagonistes siguin una parella de personatges molt contrastats entre si és negar la validesa del Quixot!
L.D. Li ha resultat difícil que el protagonisme el comparteixin dos personatges tan diferents?
J.A. No, perquè en literatura, si les coses estan ben fetes, pots escriure qualsevol cosa. Amb la gran màgia de la paraula, un pot crear el món més estrafolari que es pugui imaginar mentre aquest sigui versemblant als ulls del lector. A La mirada del cec, la meva novel.la anterior, el protagonista se’n va al regne dels morts i en torna portant un objecte. Tots els lectors ho han trobat perfectament vàlid i creïble, perquè la narració ho feia versemblant.
L.D. Com se li va acudir una història tan singular com la de Gombó i Mr. Belvedere?
J.A. Va ser com una mena de revelació, una il.luminació que no va durar més d’un minut. Feia 4 o 5 dies que no escrivia res i començava a tenir la síndrome d’abstinència. Nerviós, vaig baixar a la llibreria de sota de casa i vaig comprar-me una novel.la policíaca. Vaig estar llegint-la des de les set de la tarda fins a les dues de la matinada i me’n vaig anar a dormir. I en el moment màgic en què estàs entre el son i la vigília, vaig veure la primera escena de la novel.la: un gegant acompanyat d’un nan entrant a una taverna. I els vaig veure amb noms i tot: Gombó i Mr. Belvedere. Em vaig llevar i vaig escriure un parell de folis per fixar aquesta visió. I d’aquí va néixer tot.
L.D. Però va veure tota la història o només l’inici?
J.A. Vaig veure els personatges. A partir d’ells, em vaig posar a escriure i la història es va anar desenvolupant per ella mateixa. Normalment, quan començo un llibre no sé com acabarà. Deixo que la història segueixi la seva pròpia lògica amb un actitud humil.
L.D. ¿Va escollir conscientment que Gombó i Mr. Belvedere fossin dos personatges tan oposats per algun motiu en especial?
J.A. No, simplement eren dos personatges que m’anaven molt bé per expressar el que jo volia. Gombó és un personatge entranyable, un gegant molt tendre. Potser està inspirat una mica en mi, que peso més de 100 quilos, però en el fons tinc el cor d’un infant. El que passa és que, en el cas de Gombó, no només té el cor d’un nen sinó la ment, perquè té la candidesa dels infants i la comprensió de les criatures. Mr. Belvedere, en canvi, és un lil.liputenc que malgrat la seva petitesa física ha fet un camí interior que l’aproxima molt a la Veritat en majúscules. Volia remarcar que per més dificultats circumstancials que un home tingui, sempre podrà arribar a les cotes més altes de l’esperit humà.
L.D. Per què va decidir iniciar cada capítol amb la interpretació d’una carta del tarot?
J.A. Buscava dues coses. D’una banda, posar-me una dificultat suplementària, ja que volia que cada capítol estigués il.luminat pel sentit de la carta del tarot. De l’altra, reflectir la multiplicitat de la realitat humana, perquè els primers 22 arcans majors del tarot són una expressió d’aquesta complexitat.
L.D. Però la interpretació que fa de les cartes del tarot al seu llibre no és ben bé la clàssica...
J.A. Conec el tarot per tradició familiar des de fa molts anys. Això m’ha permès donar la meva interpretació de cada carta i tot i que no m’allunyo gaire de la clàssica, hi incloc el meu punt de vista perquè crec que un ha de confiar en la intuïció de la persona que interpreta el sistema endevinatori. Cada lector del tarot té dret a fer la seva interpretació.
L.D. Veig que creu bastant en l’esoterisme, no?
J.A. Quan era petit, a partir dels 14 o 15 anys, mentre alguns anaven a missa, jo acompanyava la meva mare a visitar mèdiums o a reunions de caràcter ocultista. Des de ben jove, doncs, he conegut teòsofs i ocultistes i encara que sempre he sigut més un espectador que un actor en aquestes trobades, n’hi ha hagut més d’un que m’ha dit que jo tenia poders. De fet, llegeixo les mans alienes per hobbie. Has de pensar que a Catalunya sempre hi ha hagut una gran tradició espiritista. Segur que cada tarda, en un radi de 100 metres al voltant de qualsevol punt que escullis, a Catalunya s’estarà fent alguna reunió espiritista o una mèdium s’estarà comunicant amb el més enllà.
L.D. És una obra amb personatges i situacions bastant extravagants. Suposo que això va fer que es divertís força escrivint-la, no?
J.A. Sí, la veritat és que vaig disfrutar molt. Aquest matí m’he trobat amb un amic que abans de llegir el llibre, ja se’l sabia, perquè cada matí li explicava un tros del que havia escrit mentre esmorzàvem. Els mesos que vaig estar fent la novel.la, vaig viure en un estat d’exaltació permanent. Suposo que aquest estat d’alegria interior es va transmetre a la novel.la. Encara que haig de dir que malgrat que sigui una obra amb situacions i personatges estrafolaris, també és un llibre profund, que parla de qüestions molt humanes. He escrit les 300 pàgines del llibre en no més de 6 mesos i en un estat de goig continu, sí.
L.D. No va començar a escriure fins ben passada la seixantena. Per què tan tard?
J.A. Jo ja volia ser escriptor des dels 25 anys, però llavors no havia llegit prou. Més tard, quan vaig llegir els grans de la literatura, em vaig acollonir una mica i escriure em va fer respecte. Després, vaig fer d’editor durant 35 anys i no tenia temps per a res més. I quan em vaig quedar al carrer amb 64 anys, sense possibilitat de trobar feina per l’edat, va ser quan em vaig posar a escriure seriosament. Si no hagués tingut la desgràcia (o la gràcia) d’arruïnarme, l’escriptor no hagués existit.
L.D. En 5 anys, ja ha publicat tres novel.les i un llibre de contes. Porta un bon ritme d’escriptura...
J.A. Bé, he publicat quatre llibres, com tu dius, però n’he escrit 12!
L.D. Escriure s’ha convertit per a vostè gairebé en una droga...
J.A. Sí, ara sóc escriptor a temps total. Escric cada dia, matí i tarda, però això no vol dir que escrigui gaire, tampoc. Ahir, per exemple, vaig escriure sis planes. No és que em passi el dia escrivint, també llegeixo els diaris i un o dos llibres a la setmana, escric ressenyes per a l’AVUI, faig de mestressa de casa, m’agrada fer la migdiada...
L.D. Els crítics que s’han referit a Gombó i Mr. Belvedere n’han parlat com a novel.la d’aventures, viatge d’iniciació i pelegrinatge espiritual. Amb quina definició es queda?
J.A. La gràcia d’aquest llibre és que és les tres coses alhora. Es pot llegir només com una novel.la d’aventures, però també és la història d’un viatge iniciàtic, en el sentit que hi ha algú que a través d’un viatge intenta aproximarse a l’Absolut, a Déu (en aquest cas a través d’un místic, un poeta sufí). Alhora, també hi ha tot un món de referències culturals dels segle XX: el cinema, la literatura, la problemàtica de les pàtries, l’amor, l’odi, l’ambició, el dolor... Naturalment, sense pretensions de reflectir-ho tot. I sempre amb la presència constant de la Mort.
L.D. I per què hi ha tan pocs personatges femenins, doncs?
J.A. Tampoc n’hi ha tan pocs. Hi ha l’amor platònic de Mr. Belvedere, hi ha la Isabel, que els acompanya en els primers dies del viatge, hi ha una noia que mor de turberculosi i, finalment, també hi ha Miss Daisy Baker, que val per totes les dones juntes, perquè ha tingut una vida tan agitada que ha passat per totes les situacions imaginables.
L.D. Hi trobem referències al cristianisme, al judaisme i a l’islamisme, que més o menys coneixem, però el sufisme ja ens és més llunyà. Què és exactament?
J.A. El sufisme és una branca heterodoxa de l’Islam. Els sufistes, en la tradició islàmica, busquen el seu propi camí, una via de contacte directe amb l’Absolut. Jo crec que totes les religions condueixen al mateix lloc. I malgrat els milers de morts que s’han produït en nom de les creences religioses, l’únic que diferencia les grans religions és la forma. Penso que el sentiment religiós està arrelat en els homes, i els homes, en realitat, som iguals a tot arreu.
L.D. Ha parlat de La mirada del cec. El protagonista de la novel.la anterior també estava condicionat físicament i tenia poders per comunicar se amb el més enllà, com Mr. Belvedere...
J.A. Existeix el tòpic que diu que un escriptor sempre escriu la mateixa novel.la. No sé si és el meu cas. El que sí que puc dir és que sempre procuro fer cada novel.la en un registre diferent. Jo em considero un explicador d’històries i escric a partir de les meves vivències, d’allò que crec i sento profundament, per tant, és lògic que hi hagi punts de contacte entre La mirada del cec i Gombó i Mr. Belvedere.
L.D. ¿Els seus 35 anys com a editor l’han influenciat molt a l’hora d’escriure?
J.A. Sí, perquè com a editor m’he fet un fart de veure textos de gent que no se saben explicar, que tenen la desgràcia de dir el més senzill de la forma més complicada possible. Aquest desig de claredat m’ha determinat una manera de fer. A més, jo sóc autodidacte, no he passat per la universitat. He après llegint, llegint i llegint, d’una manera anàrquica i a partir de la feina.
L.D. I del seu rol de crític, què n’ha aprofitat a l’hora d’escriure?
J.A. Més que crítiques, jo diria que faig recensions. Escriure les m’obliga a llegir amb llapis, que és un exercici molt bo per a tot escriptor. A més, aquesta faceta del meu treball m’obliga a llegir obres que per pròpia iniciativa no hauria escollit mai.
L.D. Comentava abans que es considerava un “explicador d’històries”. Per què ha volgut fer aquesta precisió?
J.A. Perquè per mi la condició bàsica de l’escriptor ha de ser la de no avorrir el lector. Els autors tenim una llibertat molt gran per explicar qualsevol cosa però, això sí, amb l’únic requisit de no martiritzar el lector. Això no vol dir que l’hàgim de divertir per força, sinó ferlo pensar i sentir amb el món que l’autor coneix, ha viscut o intueix.
L.D. Intueix?
J.A. Sí, perquè sempre hi ha un món una mica més enllà de la realitat. El misteri sempre està present darrere de la realitat més tangible. A més, m’agradaria afegir que com a explicador d’històries no podria existir si no hagués llegit autors com ara Faulkner, Proust i centenars d’escriptors, tant d’aquí com de fora, que han marcat una fita en la narrativa moderna.
L.D. Sent crític, li deu donar molta importància a allò que digui de vostè la crítica?
J.A. I tant! Els escriptors, i jo no en sóc una excepció, tenen una relació molt intensa amb la seva obra, molt més, potser, que amb els seus fills. El que em sorprèn és que després d’una crítica destructiva i demoledora, no hi hagi hagut més escriptors que s’hagin suïcidat. Ara faig broma, però el que sí que és cert és que els autors quan escriuen les seves obres, hi posen l’ànima.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]