Biografia

Jaume Cabré (Barcelona 1947) Escriptor. Llicenciat en filologia catalana i catedràtic de llengua i literatura catalana, la seva obra és considerada una de les més sòlides dels autors de la seva generació. Cal esmentar-ne la novel·la Carn d'olla (1978), a més de la narració Luvobski o la desraó (1983) i les novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984; premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i de la crítica espanyola) i La teranyina (1984, premi Sant Jordi), trilogia publicadaconjuntament el 1996 sota el títol El llibre de Feixes. El recull de narracions Llibre de preludis (1985) i les novel·les Senyoria (1991), ambientada al s XIX i guardonada amb els premis Crexells, Crítica Serra d'Or i Prudenci Bertrana i L'ombra de l'eunuc (1996), ambientades en el passat recent i que obtingué els premis Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d'Or i la Lletra d'Or són altres obres destacades. Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Ha conreat també la literatura infantil i juvenil (Galceran, l'heroi de la guerra negra , 1979) i és autor de guions de programes i sèries per a la televisió (Estació d'enllaç, La granja, etc), activitat per la qual obtingué el 1992 el premi Nacional de literatura de la Generalitat de Catalunya. Col·laborador habitual dels programes de TV dirigits per Joaquim M. Puyal, ha escrit els guions de Vostè jutja, La dama blanca (1988) i La granja (amb A. Colomer i J. Borràs) (1988-1992), Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya del 1992 en la modalitat de guionatge. També és autor dels guions radiofònics de La teranyina (1987-1988) i Fins que la mort ens separi (1990). Ha publicat Senyoria (1991), on presenta una història emmarcada a Barcelona a cavall dels segles XVIII i XIX, novel·la que ha obtingut els premis Creixells, de la Crítica Serra d'Or, dels Lectors d'"El Temps" i el Nacional de la Crítica. La seva novel·la Senyoria també ha obtingut el premi Prudenci Bertrana. Posteriorment ha publicat El llibre de Feixes (1996), volum que aplega les novel·les La teranyina, Fra Junoy o l'agonia dels sons i Luvowski o la desraó, i L'ombra de l'eunuc (1996, premis Ciutat de Barcelona, de la Crítica Serra d'Or i la lletra d'Or), la seva novel·la més ambiciosa, en què fa seu el repte de convertir la història més recent en matèria narrativa.

Obra

Senyoria

Senyoria té com a marc de l’acció la ciutat de Barcelona, en los mesos finals de l’any 1799. Don Rafel Niassó ha estat ascendit a regent civil en l’Audiència Reial de la ciutat i fa tot el possible per exercir les seves influències en els cercles socials de l’època, procurant no posar en perill el seu lloc ni la seva reputació. Casat amb una dona molt devota amb qui no arriba a entendre’s, passa les seves millors hores en el jardí de la mansió familiar, amb un telescopi amb el qual observa les galàxies i recrea les històries mitològiques dels antics grecs, que acabaran sent un reflexo de la seva pròpia situació personal. El telescopi, per altra banda, li dóna accés als balcons més interessants del veïnat i a les seves propietàries, amb qui fa volar la seva fervent imaginació. A més, gaudeix, dues vegades per setmana, de les visites d’una jove amant que el manté amb pau amb difícil món de les relacions institucionals.Tanmateix, un extrany assumpte vindrà a pertorbar la seva fràgil posició: una coneguda cantant lírica francesa, Marie de l'Aube Desflors, és salvatgement assassinada en un hotel de la ciutat després d’un recital privat al qual Massó havia assistit. El principal sospitós és Andreu Perramon, un joveníssim aspirant a poeta, exaltat i enamoradís, a qu la diva havia ofert els seus favors moments abans de ser trobada morta. Andreu és jutjat sentenciat en pocs dies, perquè es tracta d’un assumpte particularment comprometedor per a don Rafel, que es veu en l’obligació de donar-li una ràpida conclusió. Sense poder aconseguir una ajuda eficaç a temp, Andreu passa directament d’una tètrica cel·la a la forca. Però aquesta injusta mort no quedarà impune. El esdeveniments començaran a confabular-se en contra de don Rafel. Els dèbils fils que mantenien la seva estabilitat social i personal começaran a ressentir-se davant el més petit error de càlcul. Una sèrie de dibuixos comprometedors, una dama bellíssima que traïrà la seva confiança i un cadàver enterrat en el jardí i durant molt de temps oblidat, precipiten la desgràcia del flamant regent civil en la misma vigília del segle que entra. Don Rafel seguirà creient fins a l’últim moment que ha estat un home tractat injustament. La novel·la reflecteix, amb realisme i humor, la vida de la burgesia catalana de l’època, que es trobava en una incòmoda dependència respecte la monarquia borbònica, i que mantenia una doble moral pel que fa a la consciència religiosa i social, per una banda, i a la llibertat d’acció individual per l’altra. Es tractava d’una societat en crisi, de de transició cap als valors idealistes i reformadors del nou esperit romàntio: aquest és representat en la novel·la a través de la figura de Andreu i del seu gran amic Ferran Sorts, músic i futur compositor d’òperes tràgiques. En virtut del seu destí fatal, Andreu es converteix en màrtir de la corrupció i de l’abús del poder absolutista que caracterizà tota una època, i constitueix l’avançada de les noves inquietuds socials que s’estan gestant a tota Europa. En la novel·la apareixen retratats tots els estaments governants de l’època, des del mercantil al militar, passant per la jusícia, el clergat i l’aristocràcia. Són uns poders que es ressisteixen a sometre’s a control i que monopolitzen les forces socials de l’època. L’obra combina l’estil indirecte amb el punt de vista subjectiu dels personatges incorporant-los a la veu narrativa, lcosa que fa que tinguem una visió calidoscòpica, a l’ensems interior i exterior, de les seves accions i dels processos mentals dels personatges. A més, el temps cronològic es basat en flash-back, d’aquesta manera s’anirà revelant l’entramat dels esdeveniments .

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 25/05/05 per Vicenç Llorca

En els personatges

El 1984 va ser un any important per a Jaume Cabré (Barcelona, 1947). Aquest novel·lista -i guionista de ficció televisiva- donava a conèixer llavors La teranyina, obra que havia merescut l'any anterior el premi Sant Jordi i amb la qual encetava l'anomenat cicle de Feixes, un espai fictici a l'entorn de la ciutat de Terrassa. També el 1984 apareixia Fra Junoy o l'agonia dels sons. Des d'aquell moment, Cabré ha anat donant gruix a la seva obra novel·lística amb títols com ara Senyoria i L'ombra de l'eunuc. Amb un ampli reconeixement de crítica i públic, l'any passat va publicar Les veus del Pamano, novel·la que ha estat distingida enguany amb el premi de la crítica espanyola. Ens trobem a l'Ateneu. Primer de tot parlem de la secció del Breviari, per a la qual prefereix proposar un text que conté una paraula especial. La conversa continua llavors al voltant de les dificultats d'establir visions panoràmiques del moment present de les nostres lletres. Malgrat tot, Cabré considera que vivim una època molt bona de creativitat: "Et podria dir que estem en un bon moment de forma. Quan ho dic estic pensant en la novel·la, però no tan sols en la novel·la. En tota la producció literària, estem en un bon moment. Això ho dic conscient, d'una banda, de la relativitat de la meva visió, però d'una altra conscient també que hi ha part de veritat en això i que, per tant, algun tant per cent d'encert hi ha en aquesta afirmació. Si ho comparo diacrònicament, hi ha chef-d'oeuvre, capolavoro. El que no podem saber és què es considerarà com a obra essencial d'aquí a cinquanta anys respecte a la producció d'aquests darrers quinze o vint anys, però sí afirmar que hi ha obres que poden arribar a ser-ho. Això em dóna una sensació d'optimisme, que sé que està en contradicció amb l'onada de pessimisme general. Ara bé, aquest pessimisme no és per la literatura, sinó per altres aspectes. Per exemple, per la mateixa pervivència de la llengua i la supervivència d'una societat basada en una llengua. No és només la llengua, sinó un univers que ens envolta i es vertebra a partir d'un sistema lingüístic. Si està en perill la llengua, està en perill pensar en català. Malgrat això, jo diria que, sobretot en una comparació sincrònica, la literatura catalana no es desdiu de la producció literària que s'està fent en altres llengües". Aquest bon moment coincideix per Cabré amb una època de crisi social a Europa que resulta interessant per a l'exercici literari: "Tot aquest canvi de segle, amb el que suposarà de canvi social trontollador per a tota la societat occidental i molt més encara per a la societat catalana, tindrà com a mínim aquest testimoni literari. Tots els processos de transició són atabaladors i rics al mateix temps. Poden enfonsar o desorientar les persones, o es poden convertir en el que podríem dir una línia inconstant de noves formes d'expressió artística. Tota època de transició social és rica des del punt de vista artístic".

SOBRE L'ART D'ESCRIURE

Passem llavors a parlar de l'art d'escriure, del qual Cabré destaca l'esforç físic que comporta la creació novel·lística: "El fet d'escriure és consubstancial amb mi, de la mateixa manera que el fet de llegir forma part de la meva vida. Aleshores, segurament escric perquè llegeixo. Per tant, jo suposo que mai no deixaré de llegir. I m'agradaria no deixar mai d'escriure. El que sé segur és que no deixaré mai de llegir. De vegades penso en altres disciplines artístiques i cadascuna té les seves característiques. Per exemple, el compositor pot estar escrivint tota la vida, però l'intèrpret d'un instrument té una sèrie de limitacions que són peculiars de cada instrument. No coneixem cap oboista que als vuitanta anys continui en actiu, però sí que coneixem pianistes que als vuitanta estan en actiu. Què vol dir això? Que hi ha aspectes físics que condicionen l'activitat artística. Agafant aquest símil en el terreny literari, puc dir que he acabat una novel·la que m'ha deixat esgotat: Les veus del Pamano. He estat set anys per fer-la. Jo en vull fer més, de novel·les, però cada vegada sóc més gran. Em trobo amb el fet que entenc Gabriel Garcia Márquez quan ven un conte i diu que és una novel·la. M'ha passat sempre sentir-me buit després de les novel·les que he fet, però amb Les veus del Pamano he quedat especialment cansat, exhaurit. I aleshores he de refer les energies. Una altra novel·la d'aquesta envergadura: quina por! Sempre comences de zero". Aprofundim sobre aspectes compositius i Cabré es mostra interessat per la convivència de la figura de l'autor amb els personatges que crea: "Els estímuls que em provoquen escriure una novel·la són molt diferents. Pot ser un gest en abstracte, com a Fra Junoy, o bé un edifici escolar abandonat com a Les veus del Pamano. A partir d'aquí, deixo que l'instint vagi fent navegar una història que no sé quina és. Vaig per pantans i valls, sense mapa, sense brúixola. I, si hi ha boira, entre la boira. I arriba un moment en què trobaré un pujolet en el qual enfilar-me i veure si hi ha encara panorama o no. En aquest moment, comences a veure si és necessari prendre decisions racionals: per on sóc, quin món estic fent, quins personatges tinc... Hi puc passar anys, abans d'arribar a això. Després, la meva relació amb els personatges és una relació d'una mena d'estimació o adoració egoista en el sentit que els estàs construint amb tots els seus defectes i virtuts, i, com els fills, te'ls estimes globalment, sense condicions. Una altra cosa és que després conviure amb aquests personatges et costi, perquè és dur, per exemple, conviure amb un personatge extremadament egoista o cruel... Fan coses que, si més no de manera conscient, no entren dins els teus paràmetres morals de conducta. Busques elements que te l'humanitzin. Posem per cas, la convivència amb el jutge de Senyoria em costava, i el vaig haver d'humanitzar. Per això li vaig donar una passió meva: l'astronomia. El vaig fer que hi entengués molt, que li agradés i que sabés somiar mirant pel telescopi. Tenia, doncs, moments que el redimien. Quan ja has dibuixat el personatge, t'has de preguntar si estàs disposat a conviure uns anys amb aquest personatge. Si és així, endavant. La meva convivència amb l'Elisenda a Les veus del Pamano ha estat treballada. És clar que hi ha altres personatges que la van equilibrant i fent el contrapès, com la mateixa Tina, i l'Oriol, el mestre de l'escola, i el Jaume, però l'Elisenda va apareixent sempre. Aquest personatge, que jo volia col·locar en dues novel·les anteriors, però que no hi va arribar a entrar -o bé se me'n va anar sense demanar permís-, en aquesta novel·la va trobar el seu espai. Vaig estar molt content de poder-la tenir amb la resta de personatges, ja que m'havia fugit dues vegades".

IMPLICACIÓ CABDAL

Aquesta importància del personatge es relaciona amb una opció de l'autor per una literatura en la qual la implicació de la vida amb la història narrada esdevé cabdal. "Quan comences a tenir experiència de les coses, t'adones que l'important és crear caràcters, personatges, que ells mateixos prometin un món. I aquests personatges et regalen història, argument. Perquè en el fons el que em sembla que costa més és explicar històries, que és la base de la faula i del fabulador. Que hi hagi argument, i que vegis que aquesta història s'implica en els personatges, costa molt. Penso, amb tot el respecte, que és més fàcil fer una novel·la elucubrativa que no et fa baixar al camp de joc a fer una jugada i marcar un gol. Des de dalt vas explicant el que passa allà baix sense entrar-hi. No, no. La gràcia és explicar històries que el lector les vegi directament. Explicar vida. I això costa molt. Per aquest motiu, tenir personatges amb vida interior també t'arriba a fornir històries. Aquests personatges ja saben fer jugades, triangulen bé i rematen bé".

Entrevista publicada la diari “Avui” el 15/04/04 per Lourdes Domínguez

Entrevista a Jaume Cabré

L.D. El projecte d'escriure Les veus del Pamano neix quan descobreix una escola abandonada passejant pel Pallars. Què el va atreure d'aquesta visió?

J.C. No ho sé, però aquest paisatge em van encantar. D'entrada no vaig pensar per a res en una possible novel·la, això va ser anys més tard, quan em vaig voler imaginar què és el que hi podia haver passat, en aquest edifici. La visió de l'escola em va portar de seguida cap a les persones que l'habitaven. Un escriptor constantment rep estímuls: a Senyoria va ser una fotografia, d'altres vegades, ha estat un gest, un paisatge... D'estímuls n'hi ha molts, però només els fas cas quan estàs en un moment propici per escriure una nova història.

L.D. Situar la novel·la al Pallars era un repte?

J.C. Sí, perquè no és el meu lloc natural i, per tant, havia de fer un esforç per fer-lo meu. Quan molta gent continua dient que s'ha de fer la gran novel·la de Barcelona, vaig jo i em poso a escriure una novel·la d'alta muntanya! Però no ho vaig decidir jo mateix, sinó que van ser una colla d'estímuls personals els que m'hi van portar i aquests estímuls són inexplicables i per això mateix, indiscutibles. Una de les preguntes que un s'ha de fer abans de començar una història és: "Estic disposat a passar-me uns quants anys convivint amb aquests personatges i amb aquest món que imagino?". Si la resposta no és un sí rotund, més val no posar-s'hi.

L.D. En poc temps, diversos autors catalans han coincidit a treure novel·les ambientades en la postguerra: vostè mateix, Carme Riera, Emili Teixidor, Javier Cercas... 'Ara toca' parlar d'aquest tema?

J.C. No ho sé si toca o no toca. Cada escriptor escriu la història que se li imposa. Quan estava escrivint Les veus del Pamano no sabia, per exemple, que Carme Riera també trauria un llibre sobre la mateixa època. Suposo que hi ha una mena de sensibilitat col·lectiva per aquest tema. Potser és que, en canviar de segle, els escriptors ens plantegem que no s'hauria de tancar una etapa ni de passar pàgina d'una manera incompleta i per això en volem parlar. Encara que, de fet, les motivacions que et porten a escriure una història són bastant inconscients i per tant difícils d'explicar. A mi no m'importa que altres autors treguin novel·les sobre la mateixa època; al contrari, com més bons títols surtin al mercat, millor, perquè això és bo per a la literatura. No tinc cap mena de sentit de la competència. A més, mai un llibre és igual a un altre, encara que parlin del mateix.

L.D. Ha trigat set anys a escriure Les veus del Pamano. Déu n'hi do!

J.C. Home, és una novel·la complexa d'escriure, perquè s'hi barregen moltes històries i les has d'explicar d'una manera entenedora perquè el lector no es perdi. D'altra banda, en aquesta novel·la, apel·lo a la intel·ligència del lector, perquè relativitzo el temps, que passa a ser com una mena de xiclet elàstic que estiro i arronso a la meva voluntat: pots començar una frase estant a l'any 2003 i acabar-la al 1940. Això no fa que la lectura hagi de ser més complexa, però sí més atenta.

L.D. Quin efecte perseguia amb aquesta relativització del temps?

J.C. Demostrar que el que realment importa no és el que li ha passat a la Tina al segle XXI o a l'Oriol al 1940, sinó que un fet pot repercutir en una persona molts anys després. Hagin passat vint, trenta o quaranta anys, seguim sent responsables dels nostres actes. El temps de la novel·la em complicava la seva escriptura, però crec que era la solució idònia que em donava el to i el tempo adequats per al que volia explicar. Escriure Les veus del Pamano no ha estat fàcil, però ningú diu que ho hagi de ser!

L.D. Suposo que un llibre de 700 pàgines amb aquests salts temporals i molts personatges va requerir un esquema previ bastant elaborat.

J.C. L'esquema no el vaig fer fins que no portava anys treballant en la novel·la, quan tenia una magma de personatges i de línies narratives ja més que intuïts als quals havia de posar ordre. És el moment en què veritablement et preguntes què pot acabar sent la novel·la, cap a on et durà i si has sabut trobar-hi el to adequat. Ara, revisant la carpeta on guardo tot el material de Les veus del Pamano, m'he adonat que vaig arribar a tenir fins a nou índexs fets amb voluntat de ser definitius.

L.D. Llegint la seva novel·la un reflexiona sobre si la prescripció moral dels actes existeix, sobre si amb els anys s'oblida o no s'oblida o sobre si perdonar és o no necessari... Quines altres idees pretenia que es desprenguessin d'aquesta lectura atenta?

J.C. A la novel·la hi ha, per exemple, una reflexió sobre el poder fàctic, sobre l'evidència que, malgrat passi el que passi, el poder sempre està en mans dels mateixos, per molt que sembli que les coses canvïin. El poder fàctic és el que escriu la versió oficial de la història, que no té per què ser la més veritable, i que per aquest motiu sempre ha de generar malfiança. Per això la feina de l'historiador és tan delicada i de tanta responsabilitat.

L.D. Li ha costat gaire documentar-se sobre com es va viure la postguerra a la zona del Pallars?

J.C. Més que documentar-me sobre la història, el que m'ha portat més temps és amarar-me del seu paisatge per interioritzar-lo, conèixer la manera de ser i de dir de la gent del Pallars i fer-los meus. Al cap i a la fi, trobar la documentació objectiva és fàcil, perquè els historiadors locals te la donen.

L.D. Tots els fets de la novel·la són inventats?

J.C. Sí, però tots podrien haver passat, perquè estan escrits dintre d'unes coordenades de versemblança. Alguns dels fets que s'expliquen a la novel·la poden semblar veritables bestieses, però a la història real en van passar d'aquest calibre i de molt més grosses. Si les hagués explicades, m'haurien dit que m'ho estava inventant.

L.D. Al Pallars es va viure la postguerra més cruament que en d'altres zones?

J.C. Sí, s'hi van fer autèntiques barrabassades perquè des de Tremp l'exèrcit franquista va entrar cap a la frontera i, per tant, va ser el lloc on, en certa manera, les tropes de Franco establien la seva presència a Catalunya de manera exemplar per a la resta del país. A més, als pobles les ferides triguen més a cicatritzar que a les ciutats, on tot és més anònim. ¿T'imagines com deu ser de dur haver de conviure amb la persona que saps que ha delatat els teus familiars ara ja assassinats? Hi va haver molta por i encara avui hi ha avis que no en volen parlar després de 30 anys de la mort de Franco. ¿Per què, si no, hi ha tantes reticències als pobles quan es volen desenterrar les fosses comunes del franquisme? Sort que momentàniament ens hem desempallegat del Partit Popular, que no parava de posar traves a la recuperació de la memòria col·lectiva.

L.D. Què l'atreia de la figura de l'Oriol Fontelles, el protagonista masculí de la seva novel·la?

J.C. Sobretot que és un personatge ambigu. A mesura que el vaig anar creant, el vaig anar coneixent i em va sorprendre que fos una persona amb tantes cares diferents, fins al punt que un no sap mai quina és la veritable. En general, la gent té una faceta pública i una de privada, però en el cas de l'Oriol, aquesta dualitat queda una mica desvirtuada, perquè tothom el jutja a la seva manera, tant des del punt de vista moral i ideològic com personal... I no vull donar exemples concrets, perquè llavors desvelaria secrets de la novel·la que és el lector qui els ha d'anar descobrint. És covard o és valent l'Oriol? No ho sé i tampoc crec que ell mateix en tingui la resposta.

L.D. L'Elisenda Vilabrú, en canvi, la protagonista femenina de Les veus del Pamano, és una dona molt forta, capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En certa manera recorda la protagonista de Senyoria...

J.C. El personatge de l'Elisenda va anar creixent en novel·les anteriors. A Senyoria ja tenia ganes de parlar d'una dona molt intel·ligent i amb molt de poder, però un bon dia el personatge em va desaparèixer, se'm va fondre. Quan vaig començar a escriure L'ombra de l'eunuc, vaig voler recuperar-lo, però se'm va convertir en un home, que a sobre no era gens poderós, sinó tot al contrari. Finalment, en entrar en el món del que al final ha estat Les veus del Pamano, vaig lligar el personatge amb corretja perquè no se m'escapés més.

L.D. Després de set anys escrivint el llibre i de més de 700 pàgines d'història, ha quedat satisfet del resultat? Creu que ha sabut explicar el que realment volia transmetre?

J.C. El problema és que no tenia clar què volia explicar de bon principi! Per tant no sé on estava el llistó de l'aprovat per als meus deures. Una altra cosa és que em preguntis si crec que la novel·la està realment acabada o si, per contra, penso que encara la podia haver treballat més.

L.D. Li robo la pregunta, doncs.

J.C. Com a escriptor, quan em deixo treure la novel·la de les mans, és que crec que ja està acabada. A més, la dono a un seguit de gent amiga, molt diferent, bona lectora i sincera, perquè me'n dingui el què.

L.D. I accepta bé les seves crítiques?

J.C. Les discuteixo aferrissadament! Justament per veure si trontollo o no! Però de vegades haig d'admetre que tenen raó i rectificar.

L.D. Què ha sentit en acabar definitivament una novel·la amb la qual ha conviscut durant tants anys?

J.C. El mateix que ja vaig sentir quan vaig posar punt i final a Senyoria, a Fra Junoy o l'agonia dels sons i a L'ombra de l'eunuc: una sensació de buit total, fins i tot físic. Em desmaio i tot! Penso: "I ara què?". I sento un buit molt gran que haig de tornar a omplir. Segurament, per això em poso a escriure de seguida, fins i tot abans d'acabar del tot l'obra anterior. Ara, per exemple, ja tinc al cap una nova història, però no sé encara en què és convertirà.

L.D. Viu molt intensament les seves novel·les.

J.C. M'hi va la vida! M'ho prenc molt seriosament i per això hi aboco totes les meves energies. Me la jugo. Diàriament hi treballo i les sessions, encara que no em mogui de la cadira, són esgotadores. Hi penso a tota hora, per això, com diu Lobo Antunes, sóc el típic escriptor que sempre sembla que està com en una altra banda.

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

Alguns impressors que estan preocupats m'han explicat que s'estan fent experiments perquè les pantalles dels futurs llibres digitals limitin al màxim el paper, en la seva textura, color, etcètera. Ens podem trobar d'aquía uns anys que una biblioteca càpiga en una capsa de sabates. Jo crec, tot i així, que el paper no desapareixerà mai, si bé entenc que això capfiqui els impressors. De moment, Internet és un camp oberta l'experimentació, adobat per a tota mena de projectes i, evident-ment, l'àmbit de la creació literària no és cap excepció. Iniciatives comla de l'Stephen King o l'Andreu Sotorra, que ha fet una novel·la on line, em semblen la mar de bé, per-què no se sap mai cap on tirarà en què desembocarà tot aquest món virtual. Tot i així, ara per ara Internet no forma part del meu paisatge. Hi estic connectat. Utilitzo gairebé cada dia el correu electrònic,tant per qüestions de feincom de relació amb altres persones. Però, per exemple, navego molt poc. En faig un ús molt puntual, per buscar alguna dada molt concreta. Però prefereixo perdre el temps en altres coses.

Entrevista feta per Marta Ciércoles a Jaume Cabré apareguda al diari “Avui” el 14/10/99.

“La meva manera de fer poesia és fent novel.les”

Des de les primeres novel.les, l’autor ha regalat al lector històries i personatges de carn i ossos. Ha escrit, a més, teatre, assaig i diversos guions per a la televisió. Fa gairebé un any, l’editorial Proa va iniciar la ‘Biblioteca Jaume Cabré’, que, amb el temps, anirà reunint les millors obres de l’escriptor. De moment, ja hi ha quatre títols al mercat i molt aviat n’apareixeran dos més. “El lector en abstracte no soluciona res. Escrius sobre el que en aquell moment t’està interessant”
M.C. La ‘Biblioteca Jaume Cabré’ és una alternativa a les obres completes per a un autor que encara està en actiu?
J.C. D’entrada, ho considero un honor, un tipus de distinció que m’afalaga. Però la Biblioteca també suposa una sèrie d’avantatges pràctics, com obligar-me a fixar els textos, per exemple. Quan una obra ha d’entrar dins de la Biblioteca, procuro fer-ne una revisió final. D’altra banda, ofereix la possibilitat, encara que sigui mo-desta, d’incentivar alguna reflexió
escrita sobre la meva obra. Casdascun dels llibres de la Biblioteca porta un pròleg fet per gent molt solvent que, d’una manera o una altra, teoritza sobre el que he fet. És a dir, que ho veig ple de petits avantat-ges, a banda de la il·lusió física de veure els llibres posats en una biblioteca. Els llibres estan molt ben editats, sense gens d’improvisació i amb molt d’afecte. No són obres completes, perquè m’agradaria estar encara molts anys produint.
M.C. ¿Hi tindrà cabuda tota la seva producció?
J.C. Encara no tinc clar si hi po-den anar totes les obres o només les que són estrictament narratives. Ho estem valorant.
M.C. ¿No significa una certa pressió per produir?
J.C. Gens ni mica. Si això m’hagués suposat alguna pressió, no ho hauria fet. La relació amb el meu editor és antipressionant, ja l’hem negociada així des de sempre. Jo vaig fent, vaig treballant al meu ritme... Això vol dir treballar molt, però no necessàriament produir molt. Ni l’editor ni jo tenim pressa. És un acord mutu que tots dos respectem i que ens funciona. En aquests moments, hi ha quatre llibres publicats dintre de la Biblioteca i, cap al gener o febrer, en sortiran dos més. Aleshores la Biblioteca ja tindrà cara i ulls. Però m’hi vull pensar molt abans de col·locar algun altre llibre dels antics.
M.C. Acaba de rescatar Carn d’olla, una novel.la del 1978.
J.C. Va sortir fa poc, però no sé si trauré algun altre títol antic. Ara penso més en els nous projectes: una novel.la que ja he començat, unes narracions a les quals estic donant voltes...
M.C. No li vénen ganes de fer justícia amb alguna obra del passat?
J.C. No tinc cap interès a desenterrar morts. Tinc obres que considero mortes i que ja han fet el seu paper en la meva evolució. Penso, sobretot, en els dos primers llibres, que eren de narracions i que em van servir per posar-m’hi i treure’m de sobre el respecte i la por d’escriure. Aquestes obres queden tan allunyades que no tinc cap interès a recuperar- les. Tot i que tampoc les maleeixo. Però hi ha un parel o tres de llibres amb els quals tinc algun dubte. A la Biblioteca ha d’entrar tot allò que avui dia encara consideri que podria signar sense problemes.
M.C. Vostè ha dit que el seu ritme de producció és cada cop més lent. ¿Això vol dir que ara és més exigent o que ha diversificat la seva feina?
J.C. Sempre he hagut de fer altres feines per viure, per raons òbvies i lògiques. Vaig estar molts anys a l’ensenymanet i ara estic ficat en el guionatge televisiu. Sempre he fet feine molt absorbents i he après a negociar el temps amb mi mateix i a buscar racons d’hores. Tenint en compte que sempre hauré d’estar fent altres feines, el meu ritme de producció és relativament lent. Amb la feina televisiva has d’anar amb el calendari a la mà, però, en literatura no em plantejo mai una data. A més, em costa moltíssim saber quan està acabada una novel·la. Les últimes novel·les van molt espaiades. La teranyina i Fra Junoy o l’agonia dels sons van sortir l’any 1984, Senyoria, el 1991, i l’última, L’ombra de l’eunuc, el 1996. I ara estic fent una novel.la que trigaré encara bastant a acabar. Però entremig he anat fent moltes altres coses: una obra de teatre, el llibre de reflexió El sentit de la ficció, narracions... Tot això ho he fet abans de ficar-me del tot en la novel.la. Sé, per experiència, que, un cop dins, la novel·la m’absorbeix tant que m’és molt difícil fer una altra cosa de creació.
M.C. ¿Alternar les feines millora la salut mental?
J.C. La veritat és que m’agradaria no haver de fer-ho. Per salut mental, es poden fer coses molt millors a la vida. A mi m’agradaria ficar-me en una novel.la i no dedicar-me a res més.
M.C. Aquest any ha publicat el seu primer assaig, El sentit de la ficció. ¿Necessitava posar en ordre pensaments dispersos?
J.C. Va començar amb un estímul extern, quan l’editor Oriol Izquierdo em va proposar fer una reflexió sobre la feina televisiva. Primer li vaig dir que no tenia temps; però, com que sovint faig xerrades amb gent de tota mena, arran de les preguntes anaven sortint reflexi-ons sobre el fet d’escriure, sobre el perquè de l’art, de la literatura... Les preguntes t’aboquen a reflexionar. Arriba un moment que et fas una sèrie de preguntes sobre el teu ofici i te les mig respons. Els estímuls externs t’ajuden a racionalitzar una mica tot això. Al final, entre la petició de l’editor i la necessitat de posar en ordre moltes coses, va sorgir la idea de parlar sobre el sentit d’inventar històries i d’escriure. Va anar sortint d’una manera gairebé seguida i molt racionalitzada. Normalment, quan escric un llibre, no sé el que vaig fent, però amb aquest sabia perfectament de què volia parlar.
M.C. En les seves novel·les ha tractat temes, èpoques i personatges molt variats. Sembla que eviti repetir-se.
J.C. Suposo que he tingut curiositat. Quan em poso a escriure novel·les mai no sé sobre què escriuré. Existeix un impuls, unes ganes o una necessitat d’escriure. Però, a banda dels estímuls, que poden ser molt eteris, arriba un moment que m’adono que, al cap i a la fi, estic treballant sobre una qüestió mental o moral i que vull parlar de la solitud, del poder, de la generositat... L’element argumental i el món en el qual presentaré la història és molt més anecdòtic i ve donat per circumstàncies que no puc dominar. M’agrada tenir una novel.la d’un jutge del segle XVIII que porta perruca i, al mateix temps, tenir-ne una altra amb un personatge com el de L’ombra de l’eunuc, que encara el final del mil·lenni com bonament pot. M’agrada que, al costat d’un personatge que és bon jan, com fra Junoy, n’hi hagi un altre diametralment oposat, com el jutge Massó de Senyoria. Hi ha gent que diu que el novel·lista sempre està fent la mateixa novel.la i, en certa manera, és veritat. En el meu cas, parlo sovint de les relacions entre les persones, de l’abús de poder...
M.C. ¿Al final, els escriptors sempre parlen dels temes universals?
J.C. Sempre. Perquè, en el fons, escrius sobre tu i per a tu. No pots pensar en un lector, simplement perquè no el coneixes. El lector en abstracte soluciona res. Per tant, escrius sobre el que en aquell moment interessant. Si la teva activitat és escriure, intentes que sigui una cosa que t’agradi i que et motivi per tornar a la feina cada dia. Si no tens la intenció de plantejar-te interrogants, aviat has acabat: n’escrius una amb un argument una mica intel·ligent i ja pots començar la se-güent. Si jo fes això, em semblaria que perdo el temps.
M.C. A les seves novel.les, acostuma a teixir una xarxa de personatges on els secundaris són tan complexos com els protagonistes...
J.C. La gràcia de crear un personatge, tingui la importància que tingui dintre de la història, és que sigui creïble. Ha de tenir el seu propi món, que no és el mateix que el món del protagonista. No pots dedicar-te a fer personatges clònics. De vegades, llegeixes una història i reconeixes els mateixos personatges, però amb noms dife-rents. Personatges que parlen i pensen igual. Això costa de veure en les pròpies obres, però te n’acabes adonant perquè la novel·la dóna voltes al mateix i t’avorreix. Una novel·la amb mons interiors diversos manté en guàrdia el lector. I és cap aquí que jo vull anar, cosa que no vol dir que ho aconsegueixi sempre. La construcció del personatge protagonista té tanta importància com la d’aquell que només hi apareixerà deu vegades. De fet, les novel·les es fan de personatges, no pas d’històries.
M.C. ¿I els personatges es fan del llenguatge?
J.C. Per buscar el sentit de la versemblança, els has de trobar un llenguatge. La creació literària es basa en les paraules. La reflexió fonamental és estilística. Trobar el to de la novel·la és el més important, i això pot portar molts maldecaps durant mesos i, fins i tot, durant anys. Trobar el to vol dir trobar elritme, la cadència de les frases, com parlen els personatges, el narrador... Constantment fas reflexions estilístiques que et fan ser conscient del registre lingüísitc que faràs servir en cada situació i per a cada personatge. Has de filar molt prim. Cap paraula és gratuïta i s’ha de col·locar en el lloc que interessa en cada moment. Al final, t’adones que res no és gratuït i que tota reflexió parteix del llenguatge. Crear els personatges és molt important, però has de ser conscient que es creen a partir de les paraules i que la base de tot és el llenguatge. Ser conscient del llenguatge vol dir fer moltes proves.
M.C. I decidir constament què es descarta i què es conserva...
J.C. Moltes vegades rellegeixes una cosa que acabes de fer i, no saps per què, però no t’agrada. Hi ha coses que, per raons intuïtives o d’ofici, les encares bé, però moltes altres costen molt de veure en un text propi. Hi has de tornar moltes vegades. Però quan hi passes per setena vegada ho veus. De vegades, trobar el to de la novel.la pot voler dir que no serveix res del que has escrit. Això m’ha passat moltes vegades. Però no passa res. Al contrari, estàs content perquè has trobat el to. T’adones que has fet cent pàgines només per arribar a aquest punt i que, si no, no hi hauries arribat. Hi poden haver coses aprofitables, però moltes altres les abandonaràs. A mi no m’agrada aprofitar perquè sí. Moltes vegades, val més llençar les cent pàgines i inventar una nova història que vagi bé amb el to que has trobat.
M.C. ¿Considera que està a prop de la literatura quan escriu guions per a la televisió?
J.C. No tot escriptor ha de ser un bon guionista, ni tampoc a la inversa. En un terreny o en l’altre has d’adquirir ofici. Però, si un té la paciència d’adquirir ofici en els dos terrenys, pot
aprofitar-ne moltes armes. En definitiva, comparteixen un denominador comú: explicar històries i crear mons i personatges amb el llenguatge. Per mi, el guionista és un escriptor. Està tan a la vora del novel.lista que, només amb un canvi de mentalitat, hi pot entrar.
M.C. ¿Mai no té la sensació que el guió li fa renunciar a la paraula?
J.C. Quan estàs fent un guió, has de saber que les coses es veuen i que s’ha de dir el mínim. Si mostres, no cal que diguis. Però és que a mi també m’agrada que a les novel·les passin coses i no pas que s’expliquin. Hi ha novel·les en què el lector nota una distància amb la història perquè li estan explicant i no pot entrar-hi. És molt difícil aconseguir que en una novel.la no s’expliquin les coses, sinó que passin.
M.C. ¿S’acosta al guió amb la mateixa passió que a la literatura?
J.C. És una passió molt més professionalitzada. Però també és passió. Acabar una novel·la depèn de l’habilitat que hagi tingut per apassionar-me per uns personatges i per una història. En canvi, en el terreny televisiu, es parteix molt més de la idea d’un encàrrec, sense que això vagi en detriment de l’art. La diferència és que el productor voldrà el guió d’aquí a quatre mesos i no d’aquí a deu anys. Aquestes circumstàncies t’obliguen a racionalitzar molt més la feina. Quan estic fent un guió televisiu, he de pensar la història abans, però quan faig una novel·la, la vaig pensant a mesura que vaig treballant. Hi entro amb plan-tejaments professionals diferents. En el cas del guionatge hi poso la professió, i en la literatura, el cor. Sempre amb passió perquè, si no, no ho faria.
M.C. A Catalunya, molts guionistes han sorgit de la literatura. El públic sap que Benet i Jornet o Jaume Cabré s’hi dediquen. ¿És una situació normal?
J.C. És un fenomen curiós. Però, de tota manera, és bo que en el món del guionatge vagin sortint noves generacions de guionistes purs. Encara que després, al llarg de la seva vida, potser decidiran dedicar-se també a fer novel·la, teatre, poesia... M’imagino que els guionistes com Benet o jo tendim a desaparèixer.
M.C. Ha escrit també una obra de teatre, Pluja seca. ¿Li va costar gaire entrar en el gènere teatral?
J.C. Des de fora, pot semblar que una persona que ha fet molts guions ha de tenir facilitat per escriure teatre. Però, quan hi entres, veus que no pots fer-ho a partir de l’experiència dels guions. T’has de despullar de totes les prevencions de guionista i començar de zero pensant en un escenari. Això també em va passar quan vaig fer el guió de cinema de La teranyina, amb Villatoro, Fuster i Verdaguer. Jo veia que ells estaven molt més lliures que no pas jo, que estava massa enganxat a la història. Frederic Roda em va dir una vegada que el teatre no tenia res a veure amb els guions: “Al teatre, hi has d’entrar des del teatre”.
M.C. Novel.la, assaig, teatre, guions... Jaume Cabé no és poeta?
J.C. No ho sé. Sóc un gran lector de poesia, en el sentit de quantitat. La poesia forma part de la meva preparació constant. Per mi, és el gènere realment important i segurament sóc novel·lista perquè no sé fer poesia. Potser és una boutade, però la meva manera de fer poesia és fent novel·les.
M.C. Com entén l’evolució de la seva obra? Com s’ho fa per fer sempre un pas endavant?
J.C. L’obra que estàs fent en cada moment sempre és un pas més. Un cop has acabat una obra, et poses un llistó i vols que la següent sigui una mica millor. Però això és molt subjectiu i anecdòtic i, a més, depèn de moltes coses. El que sí que intento és no repetir-me, que no vol dir no tocar el ma-teix tema. Superar-me és intentar acabar tan bé com pugui cada obra. Sé que amb cada nou llibre tinc més ofici, per tant, teòricament tinc més armes i sé que les he de posar al servei d’allò que estic fent.
M.C. Ha fet servir la música a les seves novel·les com a element estructurador, per crear ambients... Quin paper hi juga?
J.C. No és que m’interessi que la música sigui present en elmeus llibres, sinó que la música és present en mi. Per això m’interessa tant la poesia, perquè està molt a prop de la música. A les meves novel·les, la música pot sortir de manera anecdòtica, estructral –com a L’ombra de l’eunuc–, o d’un manera més íntima. Sempre em plantejo l’escriptura des del punt de vista musical. Ni les frases ni l’ordre de les paraules són gratuïts. Tot ha de dir i al mateix temps ha de sonar. Allò que escric ha de resistir una lectura en veu alta i ha de tenir un ritme intern que funcioni. Des d’aquest punt de vista, intento compondre a l’hora d’escriure.

Links

http://www.escriptors.com/autors/cabrej/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Comentaris Obra. Guies Lectura. Guions.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]