Biografia

Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927). Estudià Dret i col·laborà al'Antologia poètica universitària (1949). Es donà a conèixer amb la novel·la Com ganivets o flames (1954), a la qual seguiren Dotze bumerangs (1954), El gandul (1955), La trampa (1956), Tots som iguals (1966), L'home de la guitarra (1957) i Combat de nit (1959), L'últim replà (1962) i La collita del diable (1968), totes elles amb una tècnica de novel·la realista, de testimoni o psicològica. També ha escrit narracions com els reculls Varietés (1959) i Els joves i altres (1960). Ha excel·lit en el conreu de llibres de viatges i obres de divulgació, entre les quals destaquem Ciutats de Catalunya (1956-1958), Viatge al Pirineu de Lleida (1957), Carrers de Barcelona (1961), Viatge al Priorat (1962), Viatge a la Segarra (1972), El llibre de la diada (1975), Visions de Cadaqués (1978), Imatges de Catalunya i Balears (1979), Geografia de Catalunya (4 vols.) (1982), Catalunya: tranports metropolitans (1988), A peu per Terra Alta (1989) o A peu per la Llitera (1990). Ha escrit obres de teatre com És perillós fer-se esperar (1959), i narracions per a infants com Viatge a la Lluna, musicada per Xavier Montsalvatge. Cal considerar Josep Maria Espinàs com un animador cultural; fou un dels fundadors dels Setze Jutges, grup que inicià el moviment de la Nova Cançó. Ha col·laborat en publicacions diverses i en el diari "Avui", des de la seva aparació, amb la secció diària "A la vora de...". Ha recollit els seus articles en diferents volums: Petit observatori (1971), A la vora de... l'Avui/ 1-6 (1978-1985), Els nostres objectes de cada dia (1981), Del rebost i la taula (1985). Ha col·laborat a TV3 amb el programa d'entrevistes Identitats, reculls del qual ha publicat posteriorment (Identitats-1, (1985), Identitats-2 (1984)). Ha publicat, també, un manual d'educació cívica, Aprendre a conviure. Reflexions de civilitat (1984), Diccionari català de falses etimologies (1985) i El teu nom és Olga (1986). La seva obra ha estat traduïda al castellà, anglès, basc, francès, alemany, hebreu, neerlandès i portugués

Obra

Viatge pels grans magatzems

Guia de ciutadans anònims

El gandul

Documentació

Entrevista publicada a “El País” el 02/03/05 per Isabel Obiols

“La meva obligació és no espatllar allò que em dóna la realitat”

Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) com el beaujolais a l’octubre i els torrons de Nadal. Arriben aquestes dates i apareix ell amb un nou llibre escrit després d’un viatge a peu per alimentar els seus seguidors. Ara li ha tocat a la Mallorca interior: Binissalem, Lloseta, Selva, Campanet, Búger, Llubí, Sineu, Montuïri, Randa, Algaida i Binicomprat. A A peu per Mallorca. Sense veure el mar (La Campana) hi apareixen mercats, pous, murs de pedra seca i puntes; hotels que són com illes dins l’illa, possessions i pobles conservats com fa cent anys, i una pila de persones que concedeixen a Espinàs la confiança d’una estona de conversa: “En disset viatges a peu no he trobat cap individu repetit”.

Pregunta. La gent que l’interessa més manté formes de vida testimonials, que tendeixen a desaparèixer. Com si sentís certa incomoditat amb el progrés i les ciutats.

Resposta. Aquest és el motiu pel qual he trigat tant a anar a Mallorca.

P. ¿Tenia prejudicis?

R. Home, esclar. De Mallorca sempre ens n’arriben imatges d’hotels enormes i de platges plenes de gent. Jo vaig dubtar fins que em van parlar de l’interior. He estat deu dies caminant per l’illa sense veure el mar. Sense cotxe, primer perquè quan camino no vaig enlloc i segon perquè no volia trobar-me la platja. El contrast que hi ha entre la Mallorca del perímetre i la Mallorca interior no el podríem trobar enlloc més. He vist pobles sencers que no s’han fet malbé, on no hi ha cap casa que hi sobri, la de l’immigrant que construeix per demostrar que ell ha triomfat a Barcelona i que ho destrossa tot. Allà, tot plegat, també la manera de parlar, està com cent anys enrere, però, en canvi, la gent no està gens endarrerida perquè hi ha molts diners. No parlem d’un lloc prehistòric, sinó d’un lloc absolutament al dia i que manté un estil i una qualitat que jo no he trobat a cap poble de Catalunya.

P. Comença el llibre amb una cita d’Amin Maalouf que li dóna un to melancòlic.

R. La vaig triar perquè Maalouf hi diu que els peus són fets per caminar i no per arrelar-se. Aquesta és la meva visió de l’ésser humà i de la vida. Maalouf és libanès i cristià maronita, una cosa molt complicada. Ell deu tenir la nostàlgia dels que no estan segurs de saber qui són i que no se senten identificats en un lloc. Com jo, que no m’he sentit mai arrelat. També hi cito, per segona vegada en un llibre, uns versos de Philip Larkin on diu que no ha trobat el seu lloc. Si a això hi afegeixes la meva edat...

P. També parla del camí, una imatge del temps que passa...

R. El meu viatge té un límit, però no crec que això m’angoixi, del que es tracta és de conformar-s’hi i de treure’n un partit vital. En tot cas, jo sento més melangia dels espais que no pas del temps. I crec que el temps canvia en funció de l’espai. D’això no te n’adones quan vas en cotxe.

P. Hi ha un moment en què ha de fer un desplaçament en cotxe perquè plou molt i es posa de mala lluna.

R. Anar en cotxe em desconcerta perquè fa que el temps passi més de pressa i que no visquis l’espai. L’única manera que l’espai existeixi és poder aturar el temps. Una frase que he dit vàries vegades és que mentre tu et mous les coses s’estan quietes i només quan tu t’atures les coses es posen en marxa. Quan vas en cotxe o en tren només veus trossos de paisatge, postals. En canvi, quan jo viatjo, el que m’interessa és descobrir els altres, i per fer-ho necessito espai i temps. Això es trasllada després a l’hora d’escriure: el ritme també és molt important, i curiosament és una cosa que la crítica literària no sol destacar. En música i al cinema sí que es destaca... però ¿el llenguatge no té una part de música? ¿una narració no és una composició?

P. Al primer hotel on fa nit, com quan és a l’aeroport o dalt d’un taxi, diu que no té la sensació de ser ben bé a Mallorca.

R. És un hotel de luxe en un entorn rural, un hotel on tot és escrit en anglès i sembla que l’hagin trasplantat, com un bed & breakfast. L’home que el porta és un tipus que s’ha inventat un lloc on viure sense cap mena de relació amb l’entorn, i hi viu com ho faria a 500 kilòmetres, una cosa totalment contrària a mi.

P. Diu que li fa por que se li encomani el seu aïllament...

R. Hi ha una cosa de fons, i és el menyspreu que significa aquest hotel. L’egocentrisme portat al màxim, l’exemple de la insolidaritat. L’amo no té curiositat per res. Ni tan sols el veus. Quant a l’aeroport... A mi m’agraden tots els llocs on hi ha molta gent, com els grans magatzems. Però jo tenia pressa per ser dins de Mallorca, i a l’aeroport no hi era, encara.

P. Quan s’aproxima a la gent, sempre ho fa lateralment.

R. És evident que has de donar un marge de tranquil·litat, fer que se sentin còmodes. I sempre hi ha una manera o altra de començar, com parlar del temps, per exemple. És una manera d’entrar en contacte, de no ser interrogatiu. En aquest sentit, sóc antiperiodístic, si entenem el periodisme com la formulació de preguntes per fer posar en tensió algú. Jo no la vull, la tensió. L’experiència m’ha demostrat que anant així, la gent m’explica la vida. I esclar, jo em meravello, sense haver de fer cap artifici. Em meravello més davant dels tipus humans que amb els paisatges. ¿Com viu, aquest home? ¿Quina vida ha fet? ¿En què treballava quan era jove? Jo no pregunto: ‘¿S’ho ha passat molt malament, vostè, en aquest poble?’ Si ho fes, aquest home pensaria que què n’he de fer, jo.

P. En un mercat s’hi troba una gallinaire que li explica que gairebé no ha dormit perquè acaba de tornar d’un viatge a Londres.

R. I també vaig conèixer un metge homeòpata que parla xinès, porta 30 anys estudiant la botànica de Mallorca i té tres oques que presenta com amigues seves... I se les endú a la platja! Per mi, això té el valor de la ficció. Com a escriptor i des d’un punt de vista literari, això m’interessa molt més que una novel·la! Em rellegeixo i em sembla mentida, però jo no podria inventar-me un personatge com aquest. A mi m’ho dóna la gent, això. La meva obligació és no espatllar-ho: saber-ho veure, recollir-ho i explicarho sense exagerar. ¿Per què he de fer més literatura en un viatge a peu si el que em diuen ja és literari al cent per cent?

P. ¿D’aquí ve la seva manera d’adjectivar, o de no adjectivar?

R. Jo sempre he fet certa crítica a l’adjectivació per fer bonic. Contra el que es pugui pensar, crec que aquesta és la manera més directa perquè un escriptor es consideri un creador. Jo no sé corregir, però sí que sé esborrar, i quan he rellegit el meu primer viatge a peu per reeditar-lo he suprimit adjectius. És el lector qui ha de llegir que una cosa és suggestiva, no li he de dir jo.

P. Cita sovint Joan Coromines.

R. Li tinc molt de respecte i li estic molt agraït perquè parlava molt bé de mi, una cosa que al començament em donava molta tranquil·litat amb la meva feina. Gairebé cada nit en llegeixo tres pàgines, abans de dormir. I m’apassiona, perquè a mi m’agrada molt l’associació d’idees, una cosa que s’hauria d’ensenyar a l’escola. Si t’interessa el llenguatge, la manera com es diuen les coses, entens millor el paisatge, perquè el paisatge et parla. El llenguatge t’ensenya a mirar la realitat i la realitat t’ensenya el llenguatge. Tot va lligat. Per això m’interessa tant escoltar la gent, el seu lèxic, els acudits...

P. ¿És dels que pensen que cada vegada es parla pitjor?

R. Diria que cada vegada es pensa amb menys rigor. Parlar no és altra cosa que pensar. I si no tens la disciplina de pensar, un mètode, el llenguatge et sortirà descoordinat i acabaràs dient ‘tu ja m’entens...’, i no, ets tu, qui t’has d’explicar. En certs àmbits, el llenguatge és deixat, repetitiu, ambigu... I la culpa no la té el domini del llenguatge... no tota la culpa. Una part és que un mateix no s’exigeix l’ordre, el rigor, construir una idea abans de parlar.

P. Encara que digui que no emprèn els viatges a peu per conèixer-se a si mateix, sí que hi ha un punt d’introspecció, per exemple quan s’atura a fumar la pipa.

R. La pipa és un temps, té una durada. Però quan encenc la pipa també estic creant un espai. Tot està tan lligat que costa d’explicar... Mentre faig els viatges a peu, jo no tinc massa consciència, no penso en el resultat, en què en sortirà, de tot plegat. Aquest és un dels motius pels quals m’interessen, aquests viatges, per trencar la closca, per trencar rutines quotidianes amb la feina, amb l’arribar a casa a una hora determinada. Per a mi és un acte higiènic. Llavors, hi ha un moment en què encenc la pipa i és el moment en què sóc més jo mateix... La pipa em proporciona més autoconsciència. Com quan escriu això que segueix, eloqüent, una mena de poètica espinassiana: “Jo miro els estels, i no els conec. No és que m’hagin fuit, és que no he necessitat veure’ls per saber quina hora és. Miro les estrelles i no em són pas amigues. Em fa més companyia el fanal que hi ha al xamfrà, i el llum que han encès allà baix, al camp, on hi deu haver una possessió. I després un altre, més a la dreta. I un altre, més llum. La nit estelada dels humans. L’hora? Quan s’apagui la pipa. Quan sigui ple el full del bloc”.

Entrevista publicada a “La Vanguardia” el 12/06/02

Soy un hombre de letras independiente

Teresa Pàmies fue premiada el año pasado, ahora usted. Son dos autores más bien de izquierdas. ¿Algo está cambiando en Òmnium?
-Quizá el jurado sea ahora más independiente. Aunque siempre ha tenido bastante libertad. Se galardonó a figuras como Joan Oliver o Joan Coromines... Entre los premiados hay gente diversa, de obra y de pensamiento.
-¿Cómo valora haber recibido un premio tan significativo?
-Me parece importante que se titule premio de las letras. Porque aquí, a diferencia de otros países europeos, se identifica demasiado la literatura con la ficción. Creo que en el premio se recupera el concepto francés de bellas letras, que incluye literatura y humanismo. Mis dos últimos libros, "Temps afegit" y "A peu per Galícia", no son ficción.
-¿No se considera narrador?
-Soy un hombre de letras... de muchas letras, millones... He publicado algo más de setenta libros, pero si cuento los artículos, habré escrito unos 250 volúmenes. Y de producción diversa. Me reconozco como un hombre de letras independiente. No he seguido escuelas literarias ni modas.
-La literatura, ¿es una necesidad vital para usted?
-No, es simplemente un hecho. Nunca me propuse ser escritor. Un día lo acepté porque la gente me lo decía. Es un hecho ligado a mi experiencia de vida. Si un día escribí "El teu nom es Olga" no fue por necesidad; me salió así. Pensar en mi hija me suscitó unas reflexiones sobre la diversidad y el derecho a la diferencia. Escribir es también una forma de estar en la sociedad.
-Pero ahora ya le han convertido en "patum".
-¿"Patum"? Primero habría que analizar la palabra. Yo hago poco ruido... y la Patum es muy ruidosa... Y se mira a sí misma.Yo no estoy preocupado por mí mismo. La vida es un tiempo en que la gente hace cosas. Y a mi me ha tocado escribir.

Article publicat al diari “Avui” l’11/06/02 per Ada Castells

Espinàs, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Ara farà cinquanta anys que l'escriptor Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) es dedica a la narrativa i ja té una setantena de llibres publicats, entre ells nou novel·les i catorze de les seves populars cròniques d'excursions a peu.
Tota una obra variada i marcada per la curiositat que ahir Òmnium Cultural va distingir amb el Premi d'Honor, dotat amb deu mil euros i el prestigi d'una trajectòria de trenta-quatre anys, amb guanyadors com Espriu, Rodoreda i Calders.
Espinàs, que compta en el seu palmarès amb el Sant Jordi i el Nacional de Cultura, va explicar ahir que mai no li ha interessat "fer una obra ni dibuixar-me com a personatge literari". El seu interès ha estat "fer la feina any rere any" i un bon dia s'ha trobat que "em diuen que ja n'he fet prou perquè em donin un premi". Aquest dia va ser ahir i va ser-ho per decisió d'un jurat format per Max Cahner, Josep Gifreu, Josep Laporte, Albert Manent, Vinyet Panyella, Agustí Pons, Josep M. Puig Salellas, Oriol Riba i Ricard Torrents.
Al llarg de tot aquest temps de dedicació a les lletres, Espinàs ha anat aprenent aspectes d'un ofici que ha practicat des de mitjans de comunicació, com l'AVUI, i en llibres de viatges, de retrats i de ficció: "He après a no escriure de manera que quedi bonic, a no construir frases només perquè tinguin gràcia, perquè siguin poètiques, per sentir-me escriptor", sinó que ha mirat d'aportar "com més idees millor, sense embolicar-les amb paper de caramel".
Una de les premisses de la seva feina ha estat defensar la llibertat prescindint de "capelletes i del què diran els crítics més exigents i el públic". Tampoc no ha estat "mai subvencionat ni pendent per fer coses perquè me les demanessin".
Per Espinàs, "la paciència és una virtut de l'escriptor, la persona pacient és una persona apassionada i jo he tingut paciència per anar fent llibres". Uns llibres que va començar als anys 50, amb Com ganivets o flames: "Temps difícils en què ser escriptor en prosa i en català era una excentricitat i els més grans eren a l'exili o callaven".
Ara no se sent diferent de quan va començar ja que la seva obra continua marcada per la curiositat que el porta a provar gèneres diferents: "Crec en la fatalitat de l'escriptor. Un autor mai no pot triar quina mena d'escriptor serà". Una altra costant és la llengua: "Jo de petit vaig passar d'escriure en castellà a fer-ho en català i va ser per un canvi biològic, cosa que té més pes que la convicció política i el resistencialisme. Vaig entendre que si no hagués escrit en català no hauria tingut identitat com a escriptor".
Un seny desassenyat
Tot i que Espinàs té fama de persona assenyada, ell considera que no ho és: "Escriure en català als anys cinquanta, practicar gèneres diferents, fer concerts sense saber tocar la guitarra... no és gaire assenyat, però el que realment hauria estat una falta de seny és haver intentat ser una persona que no sóc". Ahir se li va agrair, per tant, que Espinàs hagués optat per ser l'Espinàs.

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

Això d’Internet jo no ho practico; sóc un escriptor de màquina d’escriure. Si tingués una altra ocupació no tindria cap inconvenient a utilitzar Internet, al contrari, però he après a fer la meva feina d’una manera i no se m’acut cap motiu per incorporar-hi aquesta nova eina. Em trobo més còmode fent servir les vies de comunicació tradicionals: les cartes, el telèfon i el fax. Com a eina de treball no crec que els avantatges que pugui tenir compensin, en el meu cas, la pèrdua de temps que em suposaria dependre d’Internet. Tinc amics que tenen e-mail i prefereixen que els enviï un fax perquè el tenen a mà de seguida, sense necessitat d’haver d’engegar l’ordinador, entrar en un programa o patir els col.lapses de la xarxa. Si com a eina de treball no em serveix, com a mitjà d’entreteniment he de confessar que no m’atrau gens. Ni per curiositat. La curiositat és una qualitat que es pot exercir en àmbits molt diferents. Hi ha persones que s’interessen per la lectura i no per les persones i a la inversa. A mi m’agrada caminar, veure coses, parlar amb la gent, descobrir costums i paisatges... Però, en canvi, no em diu res Internet. Prefereixo divertir-me obrint el Coromines i buscar l’origen de la paraula carro o veure passar la gent des del balcó que agafar un ratolí i posar-me davant d’una pantalla.

Links

http://www.escriptors.com/autors/espinasjm/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E mail.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]