Biografia

Claude Simon (Antananarivo, Madagascar 1913). Escriptor francès. Fill de mare rossellonesa, viu entre París i Salses. Participà en la Guerra Civil espanyola, on lluità al costat de la República, experiència que reflectí a la novel·la Le Palace, i en la Segona Guerra Mundial. Teòric i representant del "nouveau roman", els seus personatges apareixen incerts i sense història. En el conjunt de la seva obra, la descripció té una gran importància i és d'una gran qualitat literària. De la seva obra cal destacar: Le tricheur (1946), Le sacre du printemps (1954), Le vent (1957), La route des Flandres (1960), Le Palace (1962), Histoire (1967), Triptyque (1973), Leçon de choses (1975), les Géorgiques (1981), La chevelure de Bérenice (1985), L'invitation (1988) i Photographies (1992). El 1985 li fou atorgat el premi Nobel de literatura.

Obra

El Palace

El Palace és una novel·la que s'inscriu de ple en el "noveau roman" i n'és del tot representativa. A través d'ella l'autor, ens dibuixa el quadre d'una ciutat, d'una època, d'un moment decisiu per a nosaltres. La novel·la esdevé un veritable retaule bigarrat i compacte: colorsexòtics, tramvies, carres sorollosos, coses i personatges en moviemnt, paraules pintades a les parets que exposen un missatge de mort, que fins volen indagar-ne des d'allà les raons. I com a element destacat del decorat de fons un hotel, el Palace, al centre de la ciutat vella, Barcelona, en plena guerra civil. Costa dormir, i fins transitar, a la ciutat on tot belluga, on la presència dels combatents antifeixistes genera un afany desmesurat de parlar i cridar. És, en definitiva, una descripció impressionista d'una ciutat ferida, miseriosa i famèlica, sotmesa als olors sufocants d'una guerra.

Les Géorgiques

Les Géorgiques tracta d’una llarga història familiar que comença en el castillo de St. M... de V..., on el 1812, Jean-Pierre St. M., antic capità d’artilleria, ex-diputat de la Montaña, ex-miembro del Comitè de Salvació Pública i del Consejo de los Antiguos, nomenat general en l’any II de la República, ex-ambaixador, etc., etc., acaba els seus dias, víctima d’un atac de apoplexia. Encara es mantindrà un año amb vida, atès únicament per Batti, que ja en els anys d’adolescència, fou companya de llit tant d’ell com del seu germà petit. Aquest, el 1872, abandonà el regiment d’artilleria d’Estrasburgo del qual era capità s’expatrià, fou empresonat, jutjat, condemnat i afusellat un any després de tornar d’amagat de l’exili, sense que el seu germà gran no pogués fer res per a salvar-lo, cosa que mai li perdonaran la seva mare ni la seva segona esposa, una realista que salvà de les presons del Terror, que tingué una secreta passió pel germà rebel, a qui mai conegué, tan sols pel fet d’haver-se mantingut fidel al sobirà. Mort el general, el castell passa a mans del seu fill, amb qui s’inicia la decadència de la família. Abandona la marina i vende el castell a un picapedrer que comença a enderrocar-lo per a utlilitzar les seves pedres, però atesa la poca rendabilitat de l’operació se’n desfà i al cpa dels anys acaba convertit en una granja en mans d’un boig. El fill del mariner, un fals pastor bautista col·leccionista de publicacions artístiques, té una filla que enviuda i mor als vuitant anys, al nét de la qual li toca viure en el regiment cavalleria els primers temps de la Segona Guerra Mundial, anant i venint per pobles i ciutats ocupats, saquejats i incendiats una i altra vegada, fins a caure presoner dels alemanys. Molt temps després de la guerra en una època de la guerra en què el blasó de la família és utilitzat como marca d’un aperitiu barat, desitja veure el retrat del seu avantpassat, un enorme bust de dos quintales de pes cisellat en un marbre gris ocre amb vetes de grises, que aquell encarregar esculpir que foue subhastat, després de la mort de l’àvia, pel preu del pes en marbre. Gran part de la història, la del vell general la coneixem a través de les cartes, els informes las enviats als seus superiores, les seves Memòries de la meva ambaixada a Nàpols i el meu captiveri a Tunis i els munts de correspondència enviada des d’arreu d’Europa a la seva fidel Batti, que s’ha convertit en la seva administradora. Tots aquests documents, només apareixen després de la mort de la vella, que els guardat en un amagatall, porquè en ells es revela que el seu besavi fou assassí per partida doble; assassí del seu rei i del seu propi germà, condemnat per una llei votada pel germà gran. Aquesta crònica ocupa principalment, la primera, tercera, cinquena i última parte de la novel·la. Es barregen les aventures del néto de la vella en la guerra que ocupa la segona part i les aventures d’un anglès a Barcelona durant el mes de maig de 1937, la Barcelona de las lluites de carrer entre anarquistes i comunistes. Una Barcelona presa també pel terror d’on ha d’escapar l’anglès que a la seva arribada a la capital catalana s’allista com a voluntari a les milícies populars, lluitant durant tot el primer hivern de guerra en el front d’Aragó. A més del parentesc, les històries del general del combatent de la Segona Guerra Mundial, s’entrellacen perquè ambdós personatges, en determinats moments de la història, es mouen per una mateixa regió, la del Mosa. També cal assenyalar que tant el descendent francès del general com l’anglès narren les seves experiències de guerra. De la Segona Guerra Mundial, l’autor ens narra les aventures d’un regiment de cavalleria, del transport en un vagó de càrrega i de l’allotjament hivernal en una escola abandonada on els soldats fan monòtonament les seves feines diàries, entre les quals predomina tenir cura dels cavalls, només podent-se canviar de roba una vegada al mes; i entretenint-se contemplant revistes pornogràfiques barates. L’amor es tractat de una forma puramente animal o instintiva. És una novel·la de difícil lectura, a causa de la continuada fragmentació de les seves diferents històries i del desordre cronològic amb què són presentades. L’autor ha volgut oferir-nos un fresc d’una època i les seves conseqüències, de la caducitat de l’home i la societat en què viu.

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 10/07/08

Claude Simon (1913-2005) Premi Nobel de literatura

L'escriptor francès Claude Simon, premi Nobel de literatura del 1985, va morir dimecres a París als 91 anys i el van enterrar ahir dissabte, segons van informar ahir mateix els seus editors d'Éditions de Minuit. Nascut a Antananarivo (Madagascar) el 10 d'octubre del 1913, aquest representant del nouveau roman va iniciar la seva carrera literària a la dècada dels quaranta, després d'haver combatut a la Guerra Civil Espanyola en el bàndol republicà i a la Segona Guerra Mundial. Fill de rossellonesa, Simon va passar la infantesa a Perpinyà, a casa de la seva àvia, on es va establir amb la mare de ben petit arran de la mort del seu pare, un militar colonial francès. En morir la seva mare i quedar orfe, va passar a viure a París amb uns tiets. Més endavant va estudiar a Oxford i Cambridge. Habitual dels ambients anarquistes, l'esclat de la guerra del 1936 el va dur a traslladar-se a Barcelona per lluitar amb els republicans. L'altre episodi bèl·lic, la Segona Guerra Mundial, el va sorprendre com a oficial de cavalleria a Flandes. El 1940 el van capturar les tropes alemanyes i el van enviar a un camp de presoners de Saxònia, però va poder fugir mentre el traslladaven a una presó francesa i es va escapar cap a la zona lliure del sud de França, on es va unir a la Resistència. Durant la postguerra es va instal·lar a Salses, al Rosselló, i allà va exercir la viticultura, la pintura, la fotografia i una escriptura de gran poder evocador, que li acabaria reportant el cobejat premi Nobel de literatura ara fa vint anys. Claude Simon va escriure una vintena de novel·les, entre les quals destaquen Le Tricheur (publicada el 1946 i escrita cinc anys abans), Le Sacre du Printemps (1954), Le Vent (1957), La ruta de Flandes (1960), Le Palace (1962), Historia (1967), Orión ciego (1970), amb il·lustracions de Joan Miró; Tríptico (1973), Lecciones de sociales (1975), Les Geòrgiques (1981), La chevelure de Bérenice (1985), La invitación (1988) i El tramvia (2001). En català s'han publicat L'acàcia (Proa), Les Geòrgiques (Edicions 62) i El tramvia (Bromera). La participació de Claude Simon en la Guerra Civil Espanyola queda reflectida a la novel·la Le Palace (1962), que s'inscriu de ple en el noveau roman i n'és del tot representativa. El títol fa referència al nom d'un hotel del centre de Barcelona, una ciutat on la presència dels combatents antifeixistes es feia sentir. En el conjunt de l'obra d'aquest autor, la descripció té un pes fonamental. Un dels seus llibres més celebrats és Les Geòrgiques, escrit el 1981 i publicat per Edicions 62 en català i Seix Barral en castellà. Considerada una de les peces essencials de la literatura contemporània, aquesta obra està ambientada en tres èpoques convulses: la revolució francesa, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Les Geòrgiques (on el mateix Simon es fa sortir com a personatge) tanca quaranta anys de reflexió sobre la humanitat i sobre la literatura, presentant tres situacions diferents en el temps i en l'espai que tendeixen a fondre's al llarg de la narració, com si el destí individual fos una repetició constant de gestos que adquireixen una dimensió col·lectiva. El 1985, l'any que li va ser concedit el premi Nobel de Literatura de mans del rei de Suècia, l'escriptor va dir al monarca que aquella era la primera vegada que el descendent d'un mariscal de Napoleó entregava el guardó a un altre descendent d'un altre mariscal de Napoleó. Quan el passat mes d'abril es va concedir el premi Crexells a Joan-Lluís Lluís, el guardonat va citar Claude Simon com a autor nord-català d'expressió francesa. "Em sembla evident que, per definició i per essència, un autor català és aquell que s'expressa en llengua catalana -va dir Lluís-. Si es convida a Frankfurt 2007 els autors catalans que escriuen en castellà també hi haurien d'anar autors catalans que escriuen en francès com Claude Simon".

Article publicat a “El Mundo” el 09/07/05

Muere el escritor francés Claude Simon, Nobel de Literatura 1985

Claude Simon, escritor que combatió junto a los republicanos en la Guerra Civil española, falleció el miércoles pasado a los 91 años y ha sido enterrado este sábado, informaron sus editores. El autor de La Route de Flandres (1960) y de una veintena de novelas, nació el 10 de octubre de 1913 en Tananarivo (Madagascar). Un año después murió su padre, militar, y su madre se instaló en Perpiñán, en el sureste francés, donde vivía su abuela. Claude Simon evocó en Le Palace (1962) su experiencia en el bando republicano durante la Guerra Civil española y también en Les Georgiques (1981), una de sus obras más complejas y celebradas. A la vez poema, epopeya y novela, el escritor ofrece en ella tres imágenes de la guerra a lo largo de dos siglos y tres personajes principales, uno de ellos él mismo, un tercero llamado O., directa evocación de George Orwel y de su visión del enfrentamiento entre comunistas y anarquistas en la Barcelona de 1936. Huida de la guerra Testigo de la desbandada del Ejército francés en 1940 junto con su batallón de caballería y prisionero luego en un campo alemán, Claude Simon logró escapar y huir al sureste francés, entonces zona libre, donde compró una propiedad en Salses, cerca de Perpiñán. Allí se convirtió en un viticultor amante de la pintura y la fotografía, antes de dedicarse a la escritura. Pese a que los especialistas encuentran en ellas las primicias de sus obras maestras, Claude Simon nunca dio mucho valor a sus primeras creaciones, Le Tricheur escrita en 1941 y publicada en 1946, y La corde raide (1947), de carácter autobiográfico. Siguieron Gulliver (1952) y Le Sacre du Printemps (1954) hasta que, mediada la década de los años 50, uno de sus manuscritos llegó a las manos de Alain Robbe-Grillet, consejero literario de Las Ediciones de Minuit. Su primera novela publicada por Jérome Lindon, el que se convertiría en el "valiente editor y amigo" de Simon, fue Le Vent, en la que contó el retorno al mediodía vitícola francés de un marino que reclama su herencia. Integrante de la "Nueva Novela" Hasta su última novela, Le Tramway (2001), en la que evocó sus años de infancia y la vejez, Claude Simon sería fiel prácticamente el resto de su existencia a las Editions de Minuit. Junto con Robbe-Grillet y otros escritores como Nathalie Sarraute, Robert Pinget, Samuel Beckett, Jean Ricardou y Claude Ollier Claude Simon formó parte del grupo literario de la 'Nueva Novela', que brevemente tuvo también por miembros a Michel Butor et Marguerite Duras. Cuando le llegó el Premio Nobel, en 1985, no era un escritor muy famoso en Francia, aunque ya había recibido varios premios nacionales, como el de la Nouvelle Vague, en 1960, por La Route des Flandres, y en 1967 el premio Médicis, por L'Histoire. En esa década de los años 60, se consolidó definitivamente como escritor, aunque él consideraba L'Herbe (1958), el gran "último giro en su trabajo creador". Otras obras suyas son La bataille de Pharsale (1969); Orion aveugle (1970); Le corps conducteurs (1971); Tryptique (1973); Leoon de chases(1975), La Chevalure de Bérénice (1985) y L'Invitation (1988). En 1977, la crítica consideró que Le jardin des plants, conjunto de recuerdos imbricados unos en otros, era su testamento, pero a los 88 años, Claude Simon sorprendió a sus lectores con su decimosexta novela Le Tramway

Article publicat a “El País” el 23/03/02 per Rafael Conte

El Nobel imperturbable

En el otoño de 1984, Claude Simon pasó por Madrid para actuar en el Instituto Francés, donde dio una conferencia de implacable hermosura sobre la descripción como un elemento básico para crear una nueva narratividad. Con dicho motivo, le entrevisté en estas mismas páginas porque me resultaba curiosa su reivindicación de Balzac por parte de tan destacado representante de lo que llamábamos nouveau roman (que reivindicaba más a Flaubert), la última vanguardia narrativa coherente que haya conocido el mundo hasta hoy. Hasta en su propio país, la batalla contra el nouveau roman ha sido brutal durante el último cuarto de siglo, acusándola sobre todo de haber causado el desvío del público por su dureza y rigor expresivos y por el dogmatismo de sus posiciones. Quizá sus atacantes tuvieran razón, aunque sus resultados han sido de tal pobreza que las letras francesas parecen haber desaparecido del mercado universal y desde luego del nuestro casi del todo. Nadie ha sustituido a los grandes representantes del nouveau roman, ni en su país ni en ningún otro, el reinado del mercado ya es total, y frente a ese cataclismo literario la obra de Claude Simon ha caído en el olvido.
Y eso que gozó al final de un apoyo considerable, pues obtuvo el Premio Nobel de Literatura en 1985, lo que sorprendió bastante hasta en Francia, donde ya nadie pensaba en él, su nombre no sonaba para nada, era olvidado en todas las encuestas y hasta algunos críticos de moda se burlaban de él de manera inmisericorde (recuerdo, poco antes, la respuesta de un ejecutivo de Gallimard, a quien yo intenté colocar la obra de Juan Benet: 'Para eso ya tenemos a Claude Simon en Francia, que nos basta y nos sobra'.
De hecho las acciones de Claude Simon para el Nobel cotizaban muy a la baja entonces. En 1983 se lo habían dado al británico William Golding y con este motivo un académico sueco protestó en público por haber preferido al británico frente al poderío artístico de la obra de Simon. Fue un pequeño escándalo que al discreto y resignado Simon le dejó anonadado: 'Ha sido un horror, los suecos aborrecen todo escándalo ya no me lo darán jamás', me dijo en la citada entrevista. Aunque las aguas volvieron a su cauce después (tras el interregno del poeta checo Jaroslav Seifert, que obtuvo el premio en 1984) y en 1985 lo obtuvo Claude Simon, cuyo rival en el fondo había sido su compatriota Alain Robbe-Grillet.
Mientras tanto, Claude Simon,  de maneras discretas e imperturbables, se presentaba en aquellos años como un escritor casi retirado, un curtido campesino vestido con un chaquetón de cuero negro, un caballero rural que cultivaba sus viñas desde su caserón familiar de Salses, en las cercanías de Perpiñán. Lo que no impidió que al recoger el premio le dijera al rey de Suecia que era la primera vez que el descendiente de un mariscal de Napoleón (de la estirpe del mariscal Bernadotte) entregaba el premio a otro descendiente de otro mariscal del mismo Napoleón, que era él mismo.
Pues Claude Simon, que el año que viene cumplirá 90 años, nació en Tananarive (Madagascar), donde estaba destinado su padre, militar de origen campesino, que murió al año siguiente en Verdún cuando empezaba la primera gran guerra. Pasó su infancia en Perpiñán, de donde era su casi aristocrática familia materna -con cuyos recuerdos ha escrito esta pequeña joya que es El tranvía-, pero, al fallecer su madre, se educó con unos tíos en París, donde estudió en el colegio Stanislas. Quiso ser pintor, frecuentó los medios anarquistas que le llevaron a Barcelona a militar en las filas republicanas durante los primeros días de la guerra civil española, cuyos recuerdos le inspirarían otra de sus buenas novelas, Le Palace. El estallido de la segunda gran guerra le sorprendió como oficial de caballería en Flandes, cuya fulminante derrota iba a testimoniar en su primera obra maestra La ruta de Flandes. Fue hecho prisionero, aunque pudo evadirse y escapar a la zona 'libre' del sur de su país y luchar en las filas de la resistencia contra los alemanes, hasta que en la posguerra se dedicó ya por entero a la literatura.
Sus cuatro primeras novelas  -Le tricheur, La corde raide, Gulliver y Le sacre du printemps- son de inspiración faulkneriana, las dos primeras figuran siempre como 'agotadas' en sus bibliografías, y de las dos siguientes hubo unas primeras versiones españolas en Venezuela. Jacobo Muchnik recuperó las dos siguientes en Argentina, La hierba y El viento (la primera la tradujo Miguel Ángel Asturias con su esposa) y ya para entonces la figura de Simon fue integrada por Jerôme Lindon en su editorial 'de Minuit' en el conjunto de la operación del nouveau roman, como uno de sus más importantes pilares, al lado de Nathalie Sarraute, Robbe-Grillet, Michel Butor, Claude Ollier, Robert Pinget, con los añadidos de Samuel Beckett o el transitorio de Marguerite Duras. Como final, aquello -la destrucción del relato, la fragmentación del tiempo, la desaparición de los personajes- no era un verdadero grupo, sino una 'asociación de malhechores' como ironizaban la primera y el segundo, pues cada cual iba por su lado. Pero la aparición en Francia el otoño pasado de La reprise, de Robbe-Grillet, y El tranvía, de Claude Simon, les ha vuelto a poner de actualidad, y ha sacudido los mimbres literarios en su país. No, evidentemente, 'el nouveau roman' es un cadáver que goza de bastante buena salud, caiga quien caiga.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]