Biografia

Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964). Educat al col.legi barceloní dels Jesuïtes de Sarrià Ruiz Zafón va cursar, anys després, Periodisme. Es va decidir a ser publicitari. Va ser director creatiu de publicitat de la important agència de Lorente). La seva primera novel.la --El príncipe de la niebla (1993)-- va guanyar el premi juvenil Edebé, cosa que el va animar a seguir escrivint. Va deixar la feina de publicista, es va casar i se'n va anar a Los Angeles, ciutat on resideix des del 1994, a escriure guions de cine. La seva última novel·la és La sombra del viento, llibre que va ser finalista del premi Fernando Lara del 2000 i que es publicà al maig de 2002. S’ha traduït català.

Obra

La sombra del viento

El llom de La sombra del viento, obra signada per una tal Julián Carax, estpa en una prestatgeria. Sempere agafa el volum i fa «aletejar les seves pàgines». Neix així una investigació a la recerca d'un escriptor desconegut els passos del qual parteixen del Modernisme i deixen un rastre de sang el tràgic estiu del 36. En la Barcelona dels anys quaranta. Daniel Sempere visita amb el seu pare un estrany Cementiri dels Llibres Oblidats en un llòbrec magatzem del Barrio Chino. En aquesta babèlica necròpolis dormen milers de títols que mai veuran la llum si algú no decideix adoptar-los i insuflar-los vida com lector. En La sombra del viento es reencarna una Barcelona gòtica, «atrapada sota cels de cendra i un sol de vapor que es vessava sobre la Rambla en una garlanda de coure líquid». La passió per comptar furga en hisendes familiars desmanegades, bohèmies fi de siècle i llums usades de postguerra. Ruiz Zafón reelabora per al segle XXI les ombres perseguidores d'Hugo i els misteris de Suè. En la seva aventura zenital, Sempere estarà envoltat o acorralat per un elenc de secundaris d'acabat perfil que tenen passats i relacions perilloses: el captaire reciclat i loquaç Fermín Romero de Torres, el diabòlic Laín Coubert] el bibliófago Gustavo Barceló o el sàdic de «la Social» Javier Fumero.

Documentació

Article publicat al diari “El Periodico" el 03/03/04 per Maria Eugenia Ibáñez

'L'ombra del vent afronta el repte del mercat anglosaxó

Tres anys després de la seva primera aparició a Espanya, L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón, afronta l'etapa més difícil per a una novel.la escrita en castellà: el mercat anglosaxó. El pròxim 12 d'abril, el llibre es publicarà als Estats Units i el Canadà, al maig ho farà a la Gran Bretanya i a l'agost viatjarà a Austràlia. Si l'èxit literari es tradueix en xifres, L'ombra del vent està a punt d'arribar a la xifra màgica del milió d'exemplars: 850.000 ja distribuïts, o a punt d'arribar al mercat, i 150.000 més que apareixeran a França i països nòrdics abans que s'acabi l'estiu. Planeta, editora de les versions en castellà i català, va informar ahir que el ritme de vendes és de 25.000 exemplars al mes, cosa que explica que L'ombra del vent sigui un títol de presència constant a les llistes de llibres més venuts dels comerços espanyols. Des de Los Angeles, on treballa des del 1994, Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) afirma que assumeix aquest èxit "visible" amb "gratitud i molta prudència". L'autor mostra una satisfacció continguda davant l'aparició de la novel.la als Estats Units i comenta que el panorama literari anglès s'ha convertit en una espècie de "fortalesa inexpugnable per als autors espanyols", i que l'únic autor, viu o mort, del qual es poden trobar obres "en condicions normals" és Arturo Pérez-Reverte. "Tota la resta --afegeix-- és introbable, invisible i distribuïda per editorials marginals i amb tiratges testimonials". Aquest fet fa encara més rellevant el programa que l'editora Penguin ha previst per a l'abril als EUA. El llibre, The shadow of the wind, traduït a l'anglès per Lucía Graves, filla del poeta i novel.lista Robert Graves, arrencarà amb un tiratge de 45.000 exemplars, molt alt per tractar-se de l'obra d'un autor espanyol i desconegut en aquell mercat, i es presentarà a Los Angeles, San Francisco, Seattle, Denver, Nova York i Washington. Ruiz Zafón es pren el desembarcament nord-americà "com un desafiament i una incògnita, perquè serà interessant veure què passa i què aprenc de l'experiència". L'autor és conscient que el milió d'exemplars que col.locarà al mercat europeu abans de l'estiu no l'ajudaran a vendre un sol llibre als Estats Units. "Els favors de l'aparell d'opinió cultural local de cada mercat --explica-- són irrellevants una vegada se surt de les seves fronteres; això fa que alguns autors, acostumats a tenir els àrbitres a la butxaca, s'emportin una sorpresa al jugar en camp contrari".

SENSE PRESSA

El novel.lista no creu que L'ombra del vent tingui als EUA un tipus de lector diferent de l'espanyol. "Penso --insisteix-- que els amants de la literatura, i els que tenen curiositat intel.lectual sense prejudicis ni esnobismes no estan limitats per la seva nacionalitat o grup social". Després de tres anys de ser testimoni del creixement insaciable de la seva novel.la, Ruiz Zafón diu que està convençut que el llibre interessa a lectors molt diversos. "Suposo que això no té per què canviar als Estats Units". No té gens de pressa per acabar la seva segona novel.la, que, explica, "navega en els esculls de la meva vida perdulària", i manté el propòsit de fer les maletes i tornar a Barcelona. Però el novel.lista estudia algunes altres opcions: "No descarto la possibilitat de perdre'm en una illa deserta".

Article publicat al diari “El Mundo”

Ruiz Zafón recrea la Barcelona del modernismo en una nueva novela

El escritor Carlos Ruiz Zafón, autor de La sombra del Viento, uno de los fenómenos editoriales de los últimos meses en España, está escribiendo su segunda novela para adultos, una obra coral protagonizada por un periodista, que transcurre en la Barcelona modernista del primer tercio del siglo XX. Coincidiendo con la presentación de la traducción al catalán de La sombra del Viento, que saldrá mañana a la venta con una tirada de 5.000 ejemplares, Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) ha regresado a su ciudad natal para hablar de sus nuevos proyectos. El escritor, que al principio de su carrera publicó 4 novelas de literatura juvenil con un notable éxito, reside desde hace 10 años en Los Angeles, donde trabaja como guionista cinematográfico. La sombra del viento quedó finalista del Premio Azorín de 2001 y fue publicada por Planeta en mayo de ese año. Pese a que tuvo un lanzamiento "discreto", la novela ha recibido excelentes críticas y los lectores le han dispensado una respuesta entusiasta. Un año y medio después de su aparición, se han vendido 75.000 ejemplares de la novela en España y se está traduciendo a varias lenguas, ya que en breve, saldrá al mercado en 12 países. Ruiz Zafón está ahora enfrascado en la escritura de su nuevo libro, que concluirá "en algún momento del año que viene", según ha explicado. La novela, que tiene un título provisional que el escritor no ha querido revelar, comparte muchos elementos con su anterior obra ya que también se desarrolla en Barcelona y constituye, también, "una mezcla de géneros, un novelón decimonónico con elementos nuevos". La acción se sitúa algo antes que en La Sombra del Viento, y retrata "la Barcelona de los años del Modernismo, desde 1880 hasta 1926, año de la muerte de Gaudí". "No es una novela sobre Gaudí, ni siquiera una novela gaudiniana, aunque tiene que ver con el arquitecto modernista, que será uno de sus elementos", ha explicado Ruiz Zafón, quien se ha propuesto escribir una tetralogía sobre la historia de Barcelona, de la que La Sombra del Viento fue la primera pieza. Barcelona fantasmagórica y espectral Como en su novela anterior, Ruiz Zafón recreará una "Barcelona fantasmagórica y espectral", cuyo cronista es un joven reportero de los años veinte que investiga unos hechos ocurridos años atrás. Los acontecimientos históricos cobrarán más protagonismo en la segunda obra de Ruiz Zafón, ya que se rememorará la Semana Trágica y "unos crímenes de la época no resueltos", según ha relatado el autor. El novelista barcelonés está empleando de forma más marcada la técnica del relato policíaco, a la vez que practica, ha dicho, "una radiografía vertical de la sociedad de la época, desde la alta burguesía hasta las tinieblas de los bajos fondos". Durante la presentación de la versión catalana de su novela, Ruiz Zafón ha hecho dos revelaciones: está pensando la posibilidad de regresar a España a la vez que está en conversaciones con "Lola Films", la productora de Andrés Vicente Gómez, para vender los derechos de La Sombra del Viento para una película. "Probablemente la novela se acabará llevando al cine, pero de momento no hay nada", ha explicado Ruiz Zafón, quien sólo venderá los derechos si "hay un mínimo de garantías, porque, tal como yo la tengo en la cabeza, es una película muy complicada, muy cara porque se debería tratar digitalmente la imagen para recrear la Barcelona de la posguerra".

Article publicat al diari “Avui” el 13/03/03 per Alba Alsina

El difícil art del fulletó

En la nostra àrdua trajectòria com a lectors, en un moment o altre, tots hem passat els ulls per les enrevessades trames d'un fulletó (si algú de vostès no n'ha llegit cap en sa vida, és lliure de llançar la primera pedra, però ja els dic des d'aquí que no saben el que es perden). En el meu cas particular, la culpa la té el meu avi i la ben fornida biblioteca de novel·les fulletonesques i d'aventures que va construir, amb entusiasme i bona fe, durant els anys 20 i 30 del segle passat. Alexandre Dumas, Victor Hugo i Honoré de Balzac s'hi donaven la mà amb escriptors de molt èxit en aquells moments i que avui dia ningú recorda, com Rafael Sabatini, responsable dels trepidants arguments de perles com ara Bellarión, Scaramouche, Susana de Bellecour i Bardelys el Magnífico (encara que, i ja que estem de confidències, els he de dir que, en l'apartat fulletó, el meu heroi és un perfecte desconegut: Xavier de Montepin, pare de l'esplèndid El coche número 13 , gairebé impossible de trobar. Tot i això, si tenen ganes d'arremangar-se i remenar entre les joies que s'amaguen a les llibreries de vell, els indico que la va publicar Ramon Sopena el 1933). Independentment de la importància de la ploma que les signava, totes aquelles històries compartien una sèrie de trets comuns: per una banda, la ubicació en una època històrica diferent de la de l'autor (la cort del rei Sol, la Revolució Francesa, l'Edat Mitjana); una intriga que barrejava misteri, aventures, dames desventurades en perill imminent i esforçats protagonistes masculins moguts, alhora, per la passió i el valor; malvats sense escrúpols ni sentiments que ansiaven la noia amb tanta passió com odiaven el protagonista; ambients gòtics infestats de fantasmes, aparicions i altres fenòmens paranormals o baixos fons habitats per assassins, prostitutes i tota aquesta patuleia... Un conjunt d'elements encaixats l'un dins de l'altre amb una única finalitat: atrapar el lector, fer que no pogués abandonar la lectura; que esgarrapés hores de son per saber si al final l'heroi salvava la noia; que s'arrisqués a llegir tot caminant, esquivant fanals i excrements de gos, només per descobrir si la protagonista, que en el capítol anterior uns desaprensius havien segrestat i abandonat desmaiada en un casalot solitari, aconseguia sobreviure a l'incendi amb què els delinqüents havien volgut emmascarar el seu crim...

PENDENTS DE LES PERIPÈCIES

I hem de dir que ho aconseguien. La gran virtut d'aquest gènere -tan mal vist en els nostres dies per obra i gràcia de crítics saberuts que omplen pàgines i pàgines defensant novel·les sense argument, sense acció i, fins i tot, sense personatges- està en el fet que aconseguia el que es proposava: fer passar una bona estona a un lector que vivia pendent de les peripècies dels protagonistes i només respirava tranquil al final, quan tot s'acabava bé (encara que sempre hi havia algú que moria, o se sacrificava, o es rendia a l'evidència que l'amor de la seva vida se n'estimava un altre).

EL FULLETÓ, UN ART DIFÍCIL

És que, diguin el que diguin els crítics, el fulletó és un art díficil. Igual que a les novel·les de lladres i serenos, de fantasmes o de ciència-ficció -altres gèneres que no gaudeixen de l'aprovació de molts paladins de les lletres que han destinat la ploma a la defensa davant de l'altar de la literatura de totxos il·legibles i no dediquen ni una sola línia al que consideren gèneres menors- no hi juga només la imaginació sinó també l'habilitat per dosificar la informació, per construir personatges fascinants, per evocar ambients i èpoques passades i per recrear sense que grinyolin escenaris reals o imaginaris. Semblava que aquest art de precisió havia perdut el seu lloc en la literatura i que els aficionats a les històries truculentes havien de recórrer al cinema o a saquejar llibreries de vell a la recerca de volums amb més de 70 anys de vida, però va aparèixer Carlos Ruiz Zafón i va posar les coses al seu lloc. Si no em creuen, només cal que consultin les xifres de vendes. Els números canten (onze edicions en castellà i traducció a diverses llengües, entre elles la catalana que els presentem aquí, un treball excel·lent de Josep Pelfort). O que ho preguntin a la ingent quantitat de lectors que, tot i el discret llançament orquestrat per l'editorial la primeravera del 2001, ha anat engrossint, gràcies al sistema boca-orella, les fileres de devots de L'ombra del vent . És evident que la novel·la és popular, per això en aquestes ratlles no hi veuran frases com ara "comprin-la" o "llegeixin-la". A aquestes alçades seria molt petulant per part meva i, a més, absurd quan molts amics de vostès que l'han llegit ja s'han preocupat de cantar-los-en les excel·lències i fins i tot algun autor d'èxit s'ha permès el luxe de recomanar-la als lectors. Em limitaré a comentar-los el que m'ha atrapat de L'ombra del vent i ha provocat que esperi amb ganes la nova novel·la que Ruiz Zafón s'afanya a enllestir (una altra vegada Barcelona, però aquest cop la modernista, amb un argument ple d'intrigues i amors tràgics per on pul·lulen intrèpids reporters que desentranyen els misteris de la història secreta de la ciutat). Primer, el que explica: un nen, Daniel Sempere, fill d'un llibreter de la Barcelona de la postguerra que després de llegir L'ombra del vent , una novel·la d'un desconegut Julià Carax, se sentirà fascinat pel seu autor i intentarà descobrir-ne el màxim de coses possibles. Això el portarà a destapar una història d'amor amb final terrible i a haver-se-les amb personatges de mala mena com l'inspector Fumero. Explicat així no sembla gran cosa: aventures, misteris, algun cop de puny i un cert aire de drama surant per tot el relat. Però, ¿i si els dic que també és una història d'iniciació? ¿Si els dic que, rere els enganys, les persecucions i els descobriments acompanyem Daniel Sempere en el seu procés de creixement? ¿Si els dic que les gairebé 500 pàgines comencen amb un nen i acaben amb un home? La cosa canvia, oi?

PERSONATGES DE QUALITAT

I això em porta al segon apartat: els personatges. No només el duo masculí protagonista, Daniel, el noi que busca l'escriptor, i Julià, l'escriptor que no es vol deixar trobar (i que a mi particularment, i ja em poden dir romàntica, em fa pensar en el magnífic Juli Soleràsd 'Incerta Glòria , per la força del seu amor, per la seva personalitat atraient i turmentada), sinó també el fantàstic planter de secundaris: des del senyor Sempere, trist i adolorit per la mort de la dona, un pare comprensiu i discret, a qui sempre es pot recórrer, fins a l'impagable Fermín Romero de Torres, una barreja de Nuestro Hombre en La Habana, un pícaro sortit del Segle d'Or espanyol i un doctor Watson, pacient i solidari (es nota que a Ruiz Zafón li agrada el personatge: el dota d'una vèrbola inestroncable i li posa a la boca sentències com: "El destí acostuma a ser al trencall més proper, a la cantonada. Com si fos un xoriço, una meuca o un venedor de loteria: les seves tres encarnacions més freqüents. Però el que no fa és visites a domicili. Se l'ha d'anar a buscar"), passant pel trist, generós i quixotesc Miquel Moliner i per personatges entranyables com el Sr. Frederic, el rellotger drag queen avant la lettre , i la Bernarda, la minyona que fa perdre l'oremus al Fermín. En l'apartat dels personatges femenins, però, no em puc estar de fer una petita estirada d'orelles a l'autor: a part de la Núria Monfort, amb un cos de Greta Garbo engalanat amb el posat d'una Marguerite Yourcenar d'aire tràgic, les altres dones d'aquesta història -la Clara, la Bea i fins i tot la Penèlope- cauen en la falta d'entitat o no superen l'arquetipus. Una cosa similar passa amb el dolent, l'inspector Fumero, embrancat des de l'adolescència en una revenja eterna contra en Julià Carax i el seu cercle d'amics, construït amb un passat que l'aboca a l'odi i amb totes les característiques bàsiques dels malvats (crueltat, falta d'escrúpols, violència, ressentiment, etc.) però sense l'embranzida necessària per deixar enrere les pàgines de la novel·la i agafar la consistència de Julià, de Daniel o de Fermín.

TOTES LES PECES ENCAIXEN

Finalment, pel que fa a l'estructura i a la confecció de l'obra, cal dir que Ruiz Zafón governa la novel·la amb mà fèrria. A mesura que avancem, va encaixant una dins l'altra totes les peces que ha anat escampant per la història; no deixa ni un sol cap per lligar i manté el ritme tot al llarg de l'obra, atent a situacions, accions i fins tot als més petits detalls, que mai se li despengen (només com a exemple, la ploma de Victor Hugo, que té l'estranya virtut d'aparèixer sempre en el moment oportú per estrènyer fort les relacions entre alguns personatges) i un gran domini dels diàlegs (en algun lloc s'ha de notar que Ruiz Zafón treballa en el món del guió cinematogràfic), que potser envaeixen una part de l'espai que s'hauria d'haver destinat a aspectes més literaris, com les descripcions de les emocions i els pensaments dels personatges i les recreacions dels escenaris, però que no impedeixen que L'ombra del vent funcioni com un ben greixat i precís mecanisme de rellotgeria, l'element essencial del fulletó. Un art difícil que Ruiz Zafón domina amb mestratge.

Article publicat a “Elp Periódico” el 25/12/02 per Josep Maria Ràfols

L'OMBRA DE LA BARCELONA DE POSTGUERRA

La Barcelona del segle XXI té ja la seva primera gran novel.la. Porta nom de repensat títol vell i d'autor nou. Es diu L'ombra del vent i ha sortit de l'ordinador de Carlos Ruiz Zafón, barceloní nascut el 1964 que apunta maneres del primerenc Eduardo Mendoza. La història és el relat d'un tràgic amor, protagonitzat per un home que torna a la ciutat després d'anys d'absència i on viu les penes de la postguerra: "La Barcelona dels seus somnis s'havia transformat en una ciutat hostil i tenebrosa, de palaus tancats i fàbriques que bufaven alè de boira que enverinava la pell de carbó i sofre". L'ambient d'opressió se li manifesta a partir d'un antic company d'escola que si primer va ofegar les seves frustracions infantils en les revoltes revolucionàries ara s'ha convertit en un sàdic inspector de la policia franquista aplicat a la venjança i a la persecució dels seus fantasmes. O en l'arrest d'un honrat rellotger vestit de dona. El fil conductor de l'obra són els llibres, bressolats per les seves amants i perseguits per un enigmàtic piròman. Però, per sobre de tot, el marc sobre el qual gira la novel.la és la ciutat com a enigma. "No ets l'únic que sap misteris a Barcelona". L'hi diu l'enamorada al protagonista abans d'arrencar-lo del seu cubicle al carrer de Santa Anna i introduir-lo en els secrets d'una torre modernista, abandonada, a l'avinguda del Tibidabo. Allà el creixement de la ciutat s'explica com a obra de financers amb pocs escrúpols embolicats en crims horripilants. Juntament amb Soldados de Salamina aquest llibre constitueix l'entrada d'autors joves sobre una època que, tot i no haver-la viscut, els ha marcat. Bèl.lica i política la visió de Javier Cercas, d'intriga, social i barcelonina la de Ruiz Zafón, les dues novel.les són una valuosa aportació a la visió d'un moment històric reconstruït sentint-lo explicar per altres. La postguerra contada per aquells a qui els la van contar.

Una fórmula híbrida revoluciona el món editorial
   
L'ombra del vent és una narració clàssica allunyada de l'experimentació literària. Al contrari que altres escriptors espanyols que van certificar la mort de la novel.la, entre ells el seu admirat Eduardo Mendoza de La verdad sobre el caso Savolta, Carlos Ruiz Zafón sosté que el gènere segueix tenint bona salut. "La novel.la clàssica del segle XIX (Dickens, Hugo...) té futur si es renova amb tècniques del segle XX, com el cine i les avantguardes, i modifica l'arquitectura del llenguatge sense que el lector se n'adoni", explica. El truc consisteix a superar l'escàs nivell d'ingenuïtat dels lectors, que ho han vist tot i ho han llegit tot. Contra l'escepticisme i l'apatia, Ruiz Zafón injecta pura emoció. "La gent està farta de veure com li venen motos i ha recordat per què li agraden els llibres", resumeix l'escriptor amb naturalitat. Un altre ingredient original està en el fet que ha cuinat un gènere híbrid --aventura, misteri, thriller-- amb un teló de fons molt atractiu, Barcelona, ciutat d'infinites possibilitats literàries.
La fórmula màgica ha funcionat. Almenys així es desprèn de les dades editorials. L'ombra del vent ja acumula 13 edicions en castellà i tres en català. En total, uns 100.000 exemplars, xifres que qualifiquen una obra de best-seller de llarg recorregut. Durant l'última fira del llibre de Frankfurt, se'n van vendre els drets al Canadà, Itàlia, Holanda, Alemanya, França i Dinamarca. A més, Ramdon House ha pagat 175.000 euros (29,12 milions de pessetes) per la publicació immediata de la novel.la als Estats Units. D'això al cine hi ha un pas. D'aquí a poc temps, la Barcelona tètrica i gairebé fantasmal que descriu Ruiz Zafón serà pur espectacle en mans dels americans.

Article publicat a “La Vanguardia” el 26/11/2002 per Xavi Ayén

Radiografía de un éxito literario

Esta es la historia de una novela que, sin ninguna campaña de promoción y a pesar de ser de un autor casi desconocido, se ha convertido en todo un fenómeno desde que se publicó, en mayo del año pasado, con el modesto reclamo de haber quedado finalista del premio Fernando Lara. El barcelonés "exiliado" en Los Ángeles Carlos Ruiz Zafón (1964) ha visto desde entonces cómo su obra, La sombra del viento, encaramada desde hace 29 semanas a las listas de libros más vendidos, ya alcanza los 80.000 ejemplares, además de haberse traducido, entre otras lenguas, al inglés, francés, alemán, noruego... y, desde hoy, al catalán, en versión de Josep Pelfort.
Fue precisamente en la presentación, ayer, de L'ombra del vent cuando Ruiz Zafón afirmó que existen muchas posibilidades de que, tras su éxito literario, vuelva a establecerse en su ciudad natal: "Lo más probable es que vuelva a Barcelona, pero aún no tengo fecha. Hace tiempo que doy vueltas al tema. Estar fuera me ha permitido distanciarme y escribir sobre mi ciudad. Me fui a EE.UU. fascinado por su cultura: Orson Welles, Faulkner, Gershwin... pero nada de eso existe hoy. Llegué buscando unas ruinas. La vieja Europa es ahora más interesante". A los 26 años, Ruiz Zafón era director creativo de una importante agencia de publicidad, trabajo que abandonó para escribir obras infantiles. En EE.UU., escribe guiones para el cine, "de películas que no recomiendo a nadie".
Su novela, ambientada en la Barcelona de posguerra, se inicia con la visita de un niño a un misterioso almacén de libros olvidados, y ya ha recibido ofertas para ser llevada al cine, aunque el autor, que dice "haber perdido la ingenuidad cinematográfica", se resiste a ceder los derechos si no le ofrecen "garantías de que se va a hacer con un cierto decoro; si no, prefiero que no haya película, lo importante es el libro. Muchos saltos a la pantalla son en caída libre y eso no me interesa".
El fenómeno Zafón, junto con el de novelas como Soldados de Salamina, de Javier Cercas, o Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, de Pablo Tusset, ha revalorizado el papel de las recomendaciones boca oreja -las que se hacen los propios lectores entre ellos- en cuanto al éxito final de un libro en el mercado. Lo explica Emili Rosales, editor de Ruiz Zafón: "Es un long-séller que se ha ido construyendo al ritmo de los lectores, pues sus ventas oscilan en unas ondas que coinciden con el tiempo medio que se tarda en leer el libro: es decir, una ola de personas lo leen y luego lo recomiendan, provocando un incremento de ventas, y así sucesivamente".
La sombra del viento suma ya 80.000 ejemplares editados en España (75.000 en castellano y 5.000 en catalán), que la editorial prevé haber vendido antes de Navidad. El libro lleva 13 ediciones y 29 semanas en las listas de más vendidos. Se ha traducido -o está a punto- en doce países, de EE.UU. a Francia o Noruega, y un editor chino ha iniciado negociaciones al respecto.
La sombra del viento suma ya 80.000 ejemplares editados en España (75.000 en castellano y 5.000 en catalán), que la editorial prevé haber vendido antes de Navidad. El libro lleva 13 ediciones y 29 semanas en las listas de más vendidos. Se ha traducido -o está a punto- en doce países, de EE.UU. a Francia o Noruega, y un editor chino ha iniciado negociaciones al respecto.

Article publicat a “El Periódico” el 27/10/02 per M. Eugenia Ibáñez

La sombra del viento sortirà en català al novembre

Podria haver quedar oblidat en la llarga llista de llibres que aspiren a premis literaris i es queden a les portes de l'èxit, però el mateix jurat que no va saber fer-lo vencedor es va atrevir a recomanar- ne la publicació. I així, amb l'empenteta de la sort, La sombra del viento (Planeta), de Carlos Ruiz Zafón, s'ha convertit en poc més d'un any en un dels llibres més venuts a Espanya: més de 50.000 exemplars, 11 edicions al carrer i una de dotzena de 30.000 llibres que arribarà a les llibreries al novembre; traduccions al francès, l'alemany i l'holandès i drets venuts a Random House per als EUA i el Canadà. La perla que corona aquest èxit és la traducció al català, també a càrrec de Planeta, al novembre.
La sombra del viento --història d'un nen que s'enamora d'un llibre que canvia el rumb de la seva vida-- va ser finalista del premi Fernando Lara de l'any 2000 que es va emportar Ángeles Caso amb Un largo silencio. El guardó té per norma editar només l'obra guanyadora, però els membres del jurat van suggerir en l'acta la possibilitat de fer una excepció amb el treball de Ruiz Zafón, que va arribar a les llibreries amb discreció la primavera del 2001. El boca a orella entre lectors i especialistes va començar a funcionar i el juny d'aquest any la novel.la va ser finalista del premi Llibreter que va guanyar Charles Baxter amb El festín del amor (RBA).
Emili Rosales, editor de Planeta, considera que l'èxit de La sombra del viento és l'exemple clar de com "un bon llibre" supera l'anonimat, i fins i tot la falta de promoció, per fer-se un lloc al mercat. En aquest caminar sense pausa, Ruiz Zafón es pot comparar, tot i que de moment a certa distància, amb Javier Cercas i els seus Soldados de Salamina (Tusquets), també del 2001, distingit així mateix pel Premi Llibreter, però amb la gran diferència que, a aquestes altures del calendari, Cercas deu superar els 300.000 exemplars.
Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) viu a distància l'èxit de la seva primera novel.la per a adults després d'haver escrit quatre llibres per a joves i d'haver renunciat a treballar en publicitat. Va deixar Barcelona el 1994 i es va instal.lar a Los Angeles atret pel món del cine, i hi segueix, escrivint el que vol i treballant en els guions cinematogràfics que li ofereixen. Un ha estat el de la seva pròpia novel.la, que hauria arribat a la pantalla si al productor que va comprar els drets no se li hagués acudit canviar de companyia. "Això és freqüent en el món del cine --es lamenta Ruiz Zafón--, per cada pel.lícula que es roda queden fora 90 guions".

UNA SEGONA NOVEL.LA

Zafón diu que no està sorprès per l'èxit de La sombra del viento, perquè, insisteix, "tenia la certesa d'haver fet el que volia, i això és tot el que pot controlar un escriptor". L'autor treballa ara en una segona novel.la ambientada a la Barcelona de principis del segle passat, que, assegura, segueix la línia de l'anterior. El nou llibre narrarà la història secreta de la ciutat i l'arrencada d'una societat moderna i noves fortunes, "fets que sempre van units", postil.la.
Ruiz Zafón viatjarà al novembre a Barcelona per promocionar, ara sí, La sombra del viento, i mentrestant madurarà una idea que el ronda: tornar a la vella Europa. "Aquest és el meu món i les meves arrels són aquí, però s'ha d'anar amb compte per canviar una altra vegada de vida". El novel.lista diu que a Los Angeles hi ha construït el seu món i ha treballat en el que volia, però, reconeix: "El que aquella ciutat podia oferir-me ja m'ho ha donat. No hi ha paradisos".

EL RETRAT

Carlos Ruiz Zafón pot ser considerat en alguns sectors com a desconegut, però pocs autors com ell poden presumir d'haver venut més de 300.000 exemplars amb quatre llibres, tots quatre per a joves. El 1993 va guanyar el premi Edebé amb El príncep de la boira, del qual s'han fet 13 edicions amb 225.000 exemplars en castellà, català, gallec i basc.
Des d'aquella data ha publicat El palau de la mitjanit (1994), Les llums de setembre (1995), i Marina (1999). Tots tres són per a joves i amb edició en català. Reina Duarte, editora d'Edebé, diu que la literatura de Zafón és "gòtica" i reflecteix la lluita de l'ésser humà contra la inclinació cap al mal, "una mica a l'estil Faust, però sense maniqueisme".

Article publicat la diari “ABC”

Carlos Ruiz Zafón: «Gran parte de la ficción actual es pura pose»

Si algo no se le puede reprochar a Carlos Ruiz Zafón son sus convicciones literarias. Nacido en Barcelona en 1964, se dice que ya en el colegio de los jesuitas hacía gala de una desmedida afición a las historias tenebrosas e insomnes. Aunque encaminó su vida profesional a la publicidad, en 1992 cambió su trabajo como creativo por otra creatividad quizá no tan bien pagada: la literaria. Un año después ganaba el Premio Edebé de Novela Juvenil con El príncipe de la niebla. Con los tres millones del galardón financiaría un sueño infantil y americano: tomó el primer avión y voló a Los Ángeles, donde desde hace siete años escribe guiones cinematográficos.
Llegados a este punto, Carlos Ruiz Zafón se preocupa muy mucho por marcar una frontera entre su trabajo de guionista y su vocación de escritor: «El guión es un cubito de caldo y la novela el guiso completo. Mi primera aspiración es ser novelista. Es muy posible que algún día deje de escribir guiones, pero nunca dejaré de escribir novelas».
No en vano, acostumbra a recordar que ya a los 14 años pergeñó un novelón de 500 páginas. Por eso, no es de extrañar que entre guión y guión -uno de ellos seleccionado por la Academia cinematográfica de los Oscar y otro a la espera de película- continuara publicando narrativa juvenil, como El palacio de la medianoche, Las luces de septiembre y Marina. Esta última constituiría la transición hacia La sombra del viento, su novela de madurez, «híbrido de géneros que marida la intriga, el cuento gótico, la comedia urbana costumbrista y la historia aprovechando recursos contemporáneos».
El escritor barcelonés se niega a aceptar que el modelo de novela del siglo XIX haya periclitado: «Lo de la muerte de la novela es un tópico fácil. La ficción crece con la Humanidad. La novela permite explorar universos, mientras que una película es un flash de noventa minutos», apunta.
Aunque parezca paradójico, su opinión sobre el cine actual no es muy optimista: «El cine nació como entretenimiento de masas y creo que está volviendo a sus orígenes de barraca de feria. Aunque en alguna época se haya glorificado la figura del director como creador, el cine no deja de ser un producto comercial en el que las obras maestras son meros accidentes».
La vindicación de la letra impresa contra el volátil actualismo se refugia a La sombra del viento. Asiduo de librerías de viejo -«en Estados Unidos son las más importantes»-, sostiene que el exceso de producción editorial condena obras valiosas al olvido. «La banalidad ha alcanzado a la literatura. Gran parte de la ficción actual es pura pose: relatos cortos disfrazados de novela con cuerpo de letra grueso y muchos espacios en blanco; personajes poco trabajados que entran y salen como en un programa de televisión; autores que se venden en la portada; gente que lee simplemente para matar el rato en el puente aéreo...» Ruiz Zafón considera que existe «una censura invisible, la del mercado», y una literatura basura que propaga «el cinismo y quema tanto a los críticos como a los lectores».
Metáfora borgiana
"El Cementerio de los Libros Olvidados" que sirve de pórtico a La sombra del viento es una metáfora borgiana «sobre lo que está perdiendo la lectura a favor de la televisión». Asegura que escribió esta novela tan voluminosa «porque es el tipo de historia que me gustaría encontrar en las librerías: la del autor que se moja desde la primera línea».
Ruiz Zafón ve en la literatura las mismas reglas que en cualquier oficio. Unas artes que funcionan con precisión desde el primer capítulo. Oficio y vocación. Toda una revelación: la del escritor que «hizo los deberes» en el difícil ámbito de la novela juvenil hasta dar alas a «los sueños que viven a la sombra del viento».

Article publicat al diari “Avui” el 24/01/02 de cura de Lluís Llort

Fulletó d'una Barcelona vertical

Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va guanyar el premi Edebé amb la seva primera novel·la, El príncipe de la niebla. Després seguirien les també novel·les El Palacio de la medianoche, Las luces de septiembre i Marina. Ha estat traduït a sis idiomes i ha venut més de 250.000 exemplars del conjunt de les seves obres. El 2000 va quedar finalista del premi Fernando Lara de novel·la amb La sombra del viento. Començo la crítica amb aquestes dades perquè em fa l'efecte que Carlos Ruiz Zafón és un autor poc conegut. Un cop he llegit La sombra del viento, més que saber me greu que no se'l conegui gaire, és que em resulta estrany. En qualsevol cas, estic convençut que ja en sentirem a parlar, i bé, d'aquest autor.
La primera cosa que crida l'atenció d'aquesta llarga novel·la (575 pàgines), tot i que no tingui a veure amb l'autor, és la magnífica fotografia de la portada, de Francesc Català-Roca. Un pare i un fill caminen per un carrer boirós de la Barcelona dels anys 50. És la imatge perfecta per il·lustrar aquest llibre en què Ruiz ens ofereix un elaborat fulletó barrejant elements clàssics del gènere: intenses i complicades passions amoroses, traïcions, famílies trencades, enormes fortunes, dolents molt dolents, lluites pel poder, un sadisme subtil, secrets desllorigadors de misteris, ambició, penediments, venjances, situacions de terror (demoníaca, de fantasmes i de repressió política i social), iniciació (al sexe, a l'amistat, a l'edat adulta), mort i llàgrimes, moltes moltes llàgrimes. S'intueixen influències cinematogràfiques que van d'Allò que el vent s'endugué a la Nissaga dels Rius, passant per Darkman o, fins i tot, Blade Runner, a més d'altes dosis de cinema negre.
La sinopsi podria ser: un llibreter vidu porta el seu fill de 10 anys, Daniel Sempere, a un lloc del Raval anomenat El Cementiri del Llibres Oblidats. Allà, com és costum en la primera visita, el nen pot triar un llibre i endur se'l. L'escollit és La sombra del viento, d'un autor envoltat de misteri, Julián Carax. L'obsessió que desperta en el nen aquesta obra (cobejada pels col·leccionistes des que algú es dedica a cremar-ne tots els exemplars) li dura fins als 18 anys, moment en què es desenvolupa la major part de la novel·la. Daniel, perseguint l'ombra del passat de Carax, desenterra i s'esquitxa amb un perillós entramat d'amistats, amors, odis, traïcions i revenges que s'inicia a finals del segle XIX i acaba el 1955.
Ruiz manté l'atenció, i la tensió, del lector gràcies a un ritme narratiu mesuradament alt i constant. Aconsegueix atrapar-te amb un ús molt premeditat dels recursos tècnics, com ara avançar fets importants (tot i que un sigui trampós), fer aparèixer personatges de fort magnetisme i deixar fils enlaire.
Queda clar que l'autor es proposa oferir-nos unes grans històries d'amor, però també dues coses més: contagiar la passió pels llibres i el seu entorn i per la ciutat de Barcelona, retratada amb més intenció que detall (afortunadament) d'una manera vertical: avinguda del Tibidabo, carrer Balmes i passeig de Gràcia, plaça Catalunya, la Rambla, abraçant el Barri Gòtic i el Raval, fins a arribar al port.
Els personatges són els necessaris per a una història de la magnitud que ens narra Carlos Ruiz. És a dir, tot i que n'hi ha bastants, no afegeix personatges irrellevants per fer augmentar el gruix de pàgines, sinó que tots els que hi apareixen estan molt ben creats, definits i justificats. A part del pes del protagonista, Daniel Sempere, i del seu mite, Julián Carax, amb qui comparteix una vida força paral·lela, hi ha tres personatges femenins per enamorar-se'n, les típiques femme fatale de bellesa trencadora i personalitat sòlida; sense oblidar un personatge secundari fantàstic, Fermín Romero de Torres, instructor vital de Daniel i encarregat de donar les pinzellades de comèdia tot acaparant les millors rèpliques dels diàlegs.
Les trames es desenvolupen en ambients tètrics, humits, bruts, molt boirosos, plujosos, freds i plens d'ombres i clarobscurs. Aquests ambients opressius tenen cabuda en carrers i pisos, però especialment en biblioteques d'aires borgians, asils nauseabunds per a ancians i bojos i, per damunt de tots, en una mansió maleïda, escenari dels millors fragments de la història. A més de ser el marc que li convé per a les seves històries, permeten que Ruiz ens mostri (i critiqui) la cara més grisa, angoixant i castradora del franquisme dels tristos anys 50.
També hi ha matisos a fer, però, com ara l'ús generalitzat d'un llenguatge tibat i forçat (en alguns moments fins i tot ridícul) a to amb l'estil de fulletó decimonònic que suposo que Ruiz ha volgut imprimir; la repetició de termes com ara sangrar, lágrima, derramar, sonrisa canina i mirada de lobo, entre d'altres, que ens podria fer pensar en una certa limitació de lèxic, si no fos que, d'altra banda, aquesta suposada limitació queda desmentida de manera ostentosa; petits errors cronològics i algunes reaccions dubtoses (tot i que, qui millor que l'autor, pot decidir què és lògic o què no ho és en el comportament dels seus personatges?); i un final en què no deixa cap opció al lector, perquè l'hi dóna tot fet, tancat i barrat, d'una manera incontinent, com en les simfonies de Beethoven, en què, quan pensem que ja s'ha acabat, sempre hi ha una nota o un acord més.
Tot plegat, com dirien en termes de futbol, no influeix en el resultat final d'una novel·la esplèndida, per passar-s'ho molt bé llegint-la, extensa, però que en cap moment es fa llarga, amb un contingut ben creat, trenat i dosificat. Tot i que pugui semblar un anunci de compreses, diria que Carlos Ruiz Zafón ha fet un treball fi, bastant segur i molt absorbent.

Article publicat a “La Vanguardia” el 29/06/01 per Lilian Neuman

La Barcelona de un gran fabulador

Hay un territorio pasado y perdido. El lector lee y pasan los años, y a veces se sorprende buscando, con nostalgia y desconcierto, un tiempo en que se encontró con aquellos primeros libros que lo hicieron entrar en un mundo más importante y más entero -y diría que más íntegro- que éste. Pues bien, en el laberinto de lecturas, llega ésta, tan entera e inteligentemente imaginativa. Fuera de los límites de este volumen de casi seiscientas páginas, a medida que se lee sin parar, ya no hay nada. Pareciera el final de un laberinto, ¿verdad?
Y a un laberinto entra una madrugada fantasmal de 1945, en Barcelona, un chico llamado Daniel Sempere. Su padre lo ha llevado de la mano por Arc del Teatre, bajo las sombras de un Raval que ya no existe, hacia un portal ruinoso, un cementerio de libros custodiado por un cancerbero anciano e irónico. "La costumbre", le explica su padre, "es que la primera vez que alguien visita este lugar tiene que escoger un libro, el que prefiera, y adoptarlo, asegurándose de que nunca desaparezca, de que siempre permanezca vivo. Es una promesa muy importante, de por vida".
El libro escogido por Daniel -y que deslumbrará a Daniel, y entrará en la vida de Daniel tanto como Daniel entrará en la vida de ese libro- tiene el mismo título, como en "La historia interminable" de Michael Ende, que el del ejemplar que el lector tiene en sus manos, y que ya no es capaz de abandonar, "La sombra del viento", firmado por un tal Julián Carax. Nada se sabe de Carax, ni de su obra. Carax es uno de los tantos olvidados que han ido a parar al cementerio. El fuego y la destrucción -amenaza constante en esta historia- tienen, a los ojos de los desmesurados tiempos de hoy, una más grave significación. La misión de Daniel Sempere es, entre muchos significados, el rescate de una cultura en vías de inmolarse en la banalidad.
"Tu integridad es admirable", le dirá el diablo a Daniel, "sobre todo en esta época de monaguillos y lameculos". Pero antes, la promesa de Daniel ha estado sujeta a los vaivenes de su vida y su edad. De allí que casi la incumpla, que olvide su doloroso anhelo infantil frente al escaparate de una papelería en donde reina una magnífica pluma Montblanc (que fue de Victor Hugo), y se pierda en la ilusión del amor por una joven mayor que él, y a veces en el vacío que le ha dejado la ausencia de su madre. El jovencito Sempere ambiciona un destino más amplio que las cuatro paredes de la modesta librería de su padre, en la calle Santa Anna. Pero allí sigue estando el señor Sempere, en el negocio que luego será Sempere e Hijo, un sitio en donde el librero -¡ay!- era un señor de delantal que se encaramaba en las estanterías en busca del ejemplar exacto. Y por qué no, un cliente despistado podía salir de allí con el ejemplar para siempre, recomendado por un empleado bibliófilo deslenguado, convencido en 1953 de que el Caudillo tiene los días contados, y al tanto de un plan ultrasecreto para secuestrar a Carmen Polo de Franco.
Digresión pura en la misión de Daniel -una gozada para el lector-, pero la historia del misterioso y ya muerto antes de la Guerra Civil Julián Carax ha entrado en la historia de Sempere en los años cincuenta, con extrañas similitudes y ecos, y con creciente tensión narrativa: a Daniel lo espían de inquietante manera y a su aliado bibliófilo -en esta cruzada por desvelar el misterio de Carax- lo amenaza un sanguinario policía del régimen.
La ciudad de posguerra
Con marcado talento en la ejecución de personajes, el autor recrea la ciudad de posguerra con magia visual y, como esa misma ciudad, la habilidad de la trama hace honor a sus recovecos y sus calles fantasmales. Por lo aquí contado, es inevitable la mención de Arturo Pérez-Reverte. Si se me permite, sugiero que el lector se recuerde a sus diecisiete años -la misma edad del joven Sempere, jugando al amor y a la muerte en una tétrica casona abandonada del Tibidabo, la misma edad en que uno creía que los libros eran más reales que la vida- cuando creyó que la enorme casa de Barracas, en donde se inmolaron Fernando y Alejandra, en "Sobre héroes y tumbas", existió en la realidad.
Esta obra, a la vez que cuenta persuasivamente la tragedia de la Guerra Civil, sobre todo en la voz de una mujer, se merece nuestra más rendida y joven ingenuidad.
Los personajes
DANIEL SEMPERE. Hijo de un librero de la calle Santa Anna y propietario, desde 1945, del único ejemplar de una fascinante novela de un desconocido escritor a quien seguirá la pista, arriesgando su vida.
JULIÁN CARAX. Misterioso autor de novelas condenadas al olvido y la destrucción. Se sabe que fue hijo de un sombrerero, y que malvivió en París, antes de la Guerra Civil.
LAÍN COUBERT. Personaje que encarna el diablo en la novela de Julián Carax. Ha salido de la ficción y acecha a Daniel Sempere en la realidad.
GUSTAVO BARCELÓ. Dueño de una librería cavernosa en la calle Ferran, miembro de la flor y nata del gremio de libreros de viejo, con tertulias bibliófilas en Els Quatre Gats. Aunque ha nacido en Caldes de Montbui, afirma ser descendiente de lord Byron. Está seriamente interesado en el ejemplar de Daniel de "La sombra del viento".
FERMÍN ROMERO DE TORRES. Mendigo de gran locuacidad, afirma que ha sido prisionero en los sótanos de Montjuïc por su relevante papel de espía antes de la Guerra Civil. "Yo era el hombre de Macià en La Habana."
JAVIER FUMERO. Mercenario que, al final de la guerra, asciende a policía torturador en los sótanos de Montjuïc.

Entrevista publicada a “La Vanguardia” el 28/06/01

Carlos Ruiz Zafón tiene 37 años y vive, desde hace siete, en Los Ángeles escribiendo guiones. Uno de ellos fue seleccionado entre seis mil, en una convocatoria de la misma academia que otorga los Oscar. Acaba de finalizar otra historia para el cine, ambientada en el Nueva York de los años treinta.

LV ¿Por qué Los Ángeles?
CRZ De pequeño tenía fijación por el cine americano clásico y por el mundo del jazz. A los ocho años decía a mis amigos: cuando sea mayor viviré en Los Ángeles. El sueño de una América que ya no existe.
LV ¿Y antes de irse a probar suerte a Los Ángeles?
CRZ A los 19 años creía que había dos modos de ver mundo y ganar dinero: el crimen organizado o la publicidad. Elegí la publicidad. En el año 1992, cuando ya hacía tiempo que era director creativo, decidí dejarlo antes de quedar atrapado en un nivel económico del que no me podría desacostumbrar.
LV ¿Y qué hizo?
CRZ Tenía 26 años, era el verano de los Juegos Olímpicos. Escribí una novela, El príncipe de las tinieblas. Ganó el premio Edebé de literatura juvenil. Entonces pensé que, ya que me había atrevido y había salido bien, ¿por qué no me largaba a la otra punta del mundo?
LV A esa novela juvenil le siguieron otras. ¿Desde cuándo escribe?
CRZ Desde que tengo uso de razón me recuerdo contando historias a los chavales. Les contaba historias tenebrosas, de espectros y vampiros, que los hacían llorar. Las madres iban a ver a mi madre y le preguntaban: ¿qué cuenta su hijo a mis niños, que por las noches se despiertan chillando?
LV ¿Tuvo, antes del premio, rechazos editoriales?
CRZ A los 10 años, en el colegio al que fui durante toda mi vida escolar los jesuitas de Sarrià, un enorme castillo, gótico, lleno de torreones y pasadizos, monté una editorial con dos amigos. Escribía historias truculentas que se vendían muy bien. Hasta que el jefe de estudios se enteró y nos cerró la editorial.
LV ¿Algún otro traspié?
CRZ A los 14 escribí un novelón de 500 páginas. Lo envié al editor Francisco Porrúa. Le divirtió mucho. Yo estaba emocionado porque el editor de Cortázar me recibía en su despacho. Me dio muchos consejos para la vida y la literatura.
LV ¿De dónde viene su afición por la historia de Barcelona?
CRZ Nací y viví aquí hasta los 28 años. Desde pequeño atravesaba la ciudad desde la Sagrada Família hasta el colegio de Sarrià. Una ciudad que he caminado intensamente. Me fascina su historia desde el XIX hasta la Guerra Civil y la posguerra. Me sucede algo similar con la historia de Nueva York del siglo XIX hasta la Segunda Guerra Mundial. Estas ciudades, como el paisaje de mi colegio, pertenecen a un mundo gótico y tenebroso que es mi mundo como escritor.

Article aparegut a “El Periódico”, el 05/10/01, signat per Albert Bosch

A l'etern adolescent

Tot lector de mena guarda al seu interior un adolescent apassionat que va viure mil aventures amb les històries de Jules Verne, Alexandre Dumas, Charles Dickens o Mark Twain. Molts, a més a més, el van rescatar per disfrutar sense pedanteria de novel.les tan eficaces com El club Dumas, d'Arturo Pérez-Reverte; El misterio de la cripta embrujada, d'Eduardo Mendoza, i El nom de la rosa, d'Umberto Eco. La sombra del viento, cinquena proposta del barceloní Carlos Ruiz Zafón, va dirigida a aquest tipus de lectors, els que encara poden disfrutar d'una narració magnètica, divertida i tècnicament impecable sense importar-los que l'estil sigui poc innovador o que la trama abundi en galanteries fulletonesques de magistral resolució.
Finalista del premi Fernando Lara 2000, la primera novel.la adulta de Ruiz Zafón, autor juvenil que treballa com a guionista a Hollywood, planteja un misteri de caràcter clàssic on planen la tragèdia històrica, la comèdia costumista i també el relat iniciàtic. Plena de referències humorístiques i ambientada amb mestria a la Barcelona de la postguerra dels anys 40, La sombra del viento és la història d'una novel.la homònima, escrita per l'autor maleït Julián Carax i descoberta en una biblioteca secreta pel protagonista i narrador de l'obra, el jove Daniel Sempere. La troballa, darrere de la qual s'oculten traïcions, assassinats i malvolences miserables, coincidirà amb idil.lis passionals, amb despertars sexuals i amb trames diverses que convergeixen en l'oposició entre Sempere i Carax, una contrafigura simbòlica i romàntica de l'art literari.
Absorbent, imaginativa i sòlidament construïda, aquesta seductora novel.la de misteri, amanida amb secundaris antològics com l'indigent il.lustrat Fermín Romero de Torres, proporciona exactament el que promet: el plaer de recuperar amb la lectura l'etern adolescent que tots portem a dins.

Links

Veure article

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]