Biografia

Baltasar Porcel (Andratx, Mallorca, 1937) és una de les plomes més fermes i esmolades de l'actualitat. Des de 1960 alterna la seva residència entre Barcelona i Mallorca, encara que viatja per tot el món i els seus articles i llibres són seguits per innombrables lectors. Ha publicat novel·les, contes, teatre, assaigs, biografies, llibres de viatges i nombroses col·laboracions periodístiques. També ha fet programes de televisió i ha col·laborat assíduament a la ràdio. Però ha estat especialment en la novel·la i en l’article periodístic on més ha destacat.
L'obra literària de Porcel reflecteix un món eminentment mediterrani, poètic i mític, però al mateix temps realista i vital, un microcosmos antagònic unit per l'extraordinària força narrativa i riquesa idiomàtica de l'autor. La seva obra de creació es va centrar, en un principi, a la seva Mallorca natal: Solnegre (1961) -la seva primera novel·la- descriu, a cavall entre el mite i la realitat, el món rural mallorquí; La lluna i el "Cala Llamp" (1963) i Els argonautes (1968) tracten de la lluita i l'aventura dels homes de mar, dels contrabandistes; Difunts sota els ametllers en flor (1969) i Cavalls cap a la fosca (1975) són la síntesi i la culminació d'aquest microcosmos màgic i poètic, de sagues familiars i viscerals. Les següents aportacions narratives de Porcel, encara que no deslligades del cicle mític d'Andratx, introdueixen nous temes que responen a interessos geogràficament més generals, i se centren sobretot a l'Àfrica, com Les pomes d'or (1980) i Els dies immortals (1984). Amb Les primaveres i les tardors (1986), un dels seus grans títols, retorna al clan familiar amb un intens alè clàssic, vital. A Lola i els peixos morts (1994), Porcel s'enfronta amb la Barcelona política, cultural, alhora que ho fa amb el Món i l'Home, des d'una perspectiva cínica, sexual, filosòfica, romàntica, existencial, en el curs d’un vast i delirant monòleg interior. Igualment a Ulisses a alta mar (1997): la trama, inspirada en l'Ulisses de la mitologia grega, constitueix el xoc entre un món idealitzat -el de l'amor- i la lluita del protagonista amb la realitat. L’última novel·la de Porcel, El cor del senglar (2000), que ha obtingut un gran èxit de crítica, desplega un món aventurer, visceral, brillant i misteriós. Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996), publicat en català, castellà, francès i italià, constitueix una vigorosa interpretació èpica però també lírica, expressionista en lloc de naturalista, de la història de les civilitzacions mediterrànies, un viatge i un assaig en el temps i en l'espai per tots els països de la conca. Les novel·les i llibres de Baltasar Porcel han aparegut originàriament en català i han estat reescrits al seu torn en castellà pel mateix autor. Moltes d'aquestes obres compten amb traduccions a altres idiomes, com el francès, l'anglès, l’alemany, el rus, l'italià, l’eslovè o el vietnamita. La traducció a l'anglès de la novel·la Cavalls cap a la fosca (Horses into the Night) va ser designada el 1995 un dels millors llibres en llengua original no anglesa als Estats Units per les revistes "Publishers Weekly" i "The Critics Choice", formades pels més prestigiosos crítics literaris del país, com els del "Washington Post", "The Chicago Tribune", "Esquire", "Los Angeles Times" o "San Francisco Review of Books". En el camp del periodisme, Porcel va crear un estil molt imitat posteriorment, que s'ha centrat, essencialment, en l'article d'opinió i en les entrevistes, abans a través de les revistes "Serra d'Or" i "Destino", i sempre des del diari "La Vanguardia", on des de fa gairebé vint anys firma una columna diària massivament llegida. Ha merescut, per la seva novel·lística, els més prestigiosos premis, entre els quals el Sant Jordi, el Josep Pla, el de la Crítica Literària espanyola, l'Internacional Mediterrani (concedit a Itàlia), a més del Prudenci Bertrana, que va rebre per Cavalls cap a la fosca i va repetir amb Ulisses a alta mar. Per la seva obra periodística ha estat guardonat amb el Ramon Godó, el Mariano de Cavia i l'Espejo de España, de reportatge històric, per La Revolta permanent, sobre l'anarquisme català. El 1999 Porcel va rebre el Premi Literari Boccaccio Europa, a la Toscana, pel compendi de la seva obra, amb la distinció de la seva obra novel·lística i Mediterrània. Fins ara han aparegut els set primers volums de les seves Obres Completes (1. L'alba i la terra; 2. Reis, polítics i anarquistes; 3. Punts cardinals; 4. Totes les Balears; 5. El mite d'Andratx; 6. Grans catalans; 7. Les màscares), que seran editades en dotze llibres per Edicions Proa. L'obra de Baltasar Porcel serà així recollida i estudiada en dotze assaigs de diferents especialistes de la cultura catalana i castellana. Baltasar Porcel va fundar a Barcelona, el 1989, i va presidir fins el 2000, l'Institut Català de la Mediterrània d'Estudis i Cooperació (ICM), creat per la Generalitat de Catalunya amb la voluntat d'estudiar les realitats més dinàmiques de la societat mediterrània i que probablement ha constituit la institució més influent de l'àrea en el seu camp. També des de 1989 presideix el jurat del Premi Internacional Catalunya, guardó que atorga anualment la Generalitat a aquelles persones que han contribuït amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans a tot el món. Les seves últimes publicacions són als Estats Units la versió anglesa de Les primaveres i les tardors, sota el títol Springs and Automns, i a Itàlia Ulisse in alto mare, la traducció d’Ulisses a alta mar. I ara surt en castellà i en català la seva última novel·la, L'Emperador o l'ull del vent, premi Ramon Llull 2001. Barreja de novel·la històrica, policíaca i existencial, es basa en un terrible fet històric: els milers de presoners napoleònics tancats durant anys en la petita illa deserta de Cabrera. Sobre aquesta base sorgeix un personatge singular, misteriós i audaç, que empès pel fibló desfermat per la Revolució Francesa i les guerres de Napoleó, encarna des de Mallorca a París, des de Còrsega a Andalusia, l'heroïcitat i la rapacitat que comporten inextricables els grans esdeveniements. Porcel aconsegueix de bell nou un relat tècnicament prodigiós, diferent, tan aventurer com visceralment complexe, narrat amb el seu estil pletòric de color i de passió.

Obra

Lola i els peixos morts

Lola i els peixos morts (1994), escrita en un llarg monòleg col·loquial on el protagosnista és un home cínic i fracassat, que viu en una ciutat sense cap atractiu, en un món caòtic, de fet, presentat amb un agut sentit de l’humor. L’autor reflecteix els aspectes més actuals i alhora tèrbols de la realitat i de l’home, el sexe preferentment que tanta importància assoleix en la seva producció. Porcel s'enfronta amb la Barcelona política, cultural, alhora que ho fa amb el Món i l'Home, des d'una perspectiva cínica, sexual, filosòfica, romàntica, existencial, en el curs del vast i delirant monòleg interior.

Ulisses a alta mar

Ulisses a alta mar es tracta d’una de les obres més esquemàtiques i essencials de l’autor, protagonitzada per Lluís Arrom, un personatge de seixanta anys, a qui l’autor li ha donat una clara universalitat, relacionant-lo amb el mite de Faust i el d’Ulisses. El primer escenari és una Barcelona primaveral i caòtica, poc atractativa des de la perspectiva del narrador, un triomfador que viu en un moment de desencaix personal. L’autor es val d’una estètica de la caricatura i del grotesc per descriure un món barceloní actual desgavellat: el de la política, el de les tertúlies radiofòniques, el dels negocis... Una noia jove, Gabriela, representa l’esperança de la joventut i de l’amor, sobretot (d’aquí el lligam amb Faust), i transporta Arrom a un nou escenari, el món mediterrani, per on naveguen amb un grup d’amics, diametralment oposat al barceloní per la seva bellesa i categoria (el mateix descrit per Homer), que permet també la plenitud dels sentits, una mena d’intemporal edat d’or. Però, el temps imposa el retorn i així apareix un darrer escenari, l’illa mediterrània Orlandis (l’Andratx real), on ha d’anar el protagonista cridat per la mort del pare, significativament un escenari de tardor. La novel·la avança, doncs, de la primavera a la tardor, i a través de la seva aventura amorosa, el protagonista descobreix que no es pot deturar ni lluitar contra el temps i que l’única manera de retenir-lo és l’escriptura, sobre la qual reflexiona i a la qual es vol dedicar Arrom al final de l’obra. Es tracta d’una banda d’una novel·la d’aventures i vital, d’altra és una obra rica en referències literàries, que li donen universalitat.

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 10/02/05 per Vicenç Llorca

L'exaltació de la individualitat

Baltasar Porcel (Andratx, 1937) és avui per avui un dels representants més rellevants de la literatura catalana contemporània. L'autor de llibres tan emblemàtics com ara Cavalls cap a la fosca i Les primaveres i les tardors ha començat amb força el nou segle tot oferint en poc temps tres títols àmpliament reconeguts fins i tot per la crítica internacional: El cor del senglar, L'emperador o l'ull del vent i Olympia a mitjanit. Em dirigeixo a la seva casa de Valldoreix. Em sorprèn l'ordre temàtic de cadascun dels espais, on destaca la col·lecció de llibres d'art del saló i, a part dels seus, els llibres de viatge a les golfes de l'estudi on treballa. Dues finestres a banda i banda asseguren llum natural i la visió relaxant d'uns arbres a l'exterior. Un ambient tranquil i serè per a una literatura plena d'instint d'escriptura, com si es tractés d'un animal que ha de prendre posició en el món i en el seu temps. No sé per què sempre he vist Porcel com un escriptor de bosc i de mar alhora. La seva obra recorda el savi moviment del porc senglar quan defensa la seva condició salvatge, o bé el risc del corsari, disposat a enrolar-se a les navegacions més tumultuoses i incertes per arribar, si cal, a l'abordatge del que és real per tornar els tresors de la realitat a la pàtria de la literatura. Com per donar-me la raó, em rep amb els seus dos gats, de considerables proporcions, els quals ens acompanyen com si volguessin formar part de la conversa, cosa que finalment aconsegueixen. Seiem en un dels espais del saló. A l'esquerra, tinc diverses obres d'art. A la dreta, el punt de fuga d'un jardí d'inspiració renaixentista amb escultures contemporànies. Al davant, l'autor i els seus gats, que em miren amb atenció i cautela.

QUALITAT LITERÀRIA I FRONTERES

Entrem al tema central de la conversa, la valoració del moment present de les lletres catalanes: "D'una banda, hi ha el fet de la qualitat, i, d'una altra, el de la literatura catalana dins Catalunya i fora de Catalunya. Són dos temes força diferents. En parlar del primer, es pot assegurar que és una literatura amb qualitat, que té una sèrie de grans escriptors importants i en què, en contra del que sol dir-se, a la llarga és més important la prosa i la novel·la que la poesia. Pel que fa al segon tema, en temps de la dictadura, la literatura catalana resumia i simbolitzava en públic la manera de ser del país. Això va donar una gran importància als escriptors i als poetes. Després, en un després que ja té gairebé trenta anys, han sortit moltes altres coses i, sobretot, la política s'ha convertit obsessivament en la representació del país. Una política que, d'altra banda, ha vist la llengua també com una manifestació d'aquest ser convertit en política. No l'ha vista com el factor clau de la creació, o bé l'ha vista en un segon terme. I, llavors, la literatura ha fet una baixada en l'apreciació general". En aquest fenomen han intervingut també altres factors: "El mal funcionament de la docència i de la universitat en general en relació amb la literatura, el fet de la competència amb el castellà, el poc interès demostrat per la televisió catalana per la cultura autòctona, etcètera, tot això es tradueix en el fet que a Catalunya es venen avui dia onze llibres en castellà per un en català, cosa que ha impedit un desenvolupament mercantil, de prestigi i de coneixement paral·lel al del llibre i l'escriptura en castellà.Estic convençut que estem obligats a ser una literatura de segona a casa nostra mateix, i de cinquena o sisena més enllà. Això frustra molt les expectatives artístiques, intel·lectuals i econòmiques de qualsevol escriptor, alhora que, com que l'espai i el prestigi són petits, provoca unes gran enveges". Una de les conseqüències d'aquest panorama, segons l'autor, és l'oblit i la manca d'autoestima: "És a dir, jo veig que es parla de literatura i el mar i no em veig citat, de novel·les que tenen lloc a Barcelona i no en surt cap de meva, o del fenomen turístic... Què és? ¿Que això és desconegut, o que es procura no citar? No ho sé. En tot cas, quan veus la majoria d'autors que se citen, gairebé mai no se cita cap autor català. Vaig trobar el president de la Generalitat el Dia de Sant Jordi a Catalunya Ràdio, i li van preguntar quin llibre compraria, i va dir un d'en Saramago, cosa que jo evidentment no discuteixo. El que passa és que el President cobra un sou per representar i defensar la ciutadania catalana i les seves activitats, a més dels seus símbols. No va creure que s'hagués de citar cap autor català. Jo mateix acabava de publicar la novel·la Olympia a mitjanit, de la qual acabaven de sortir moltes i magnifiques crítiques, més que jo n'hagi vist del llibre de Saramago. I dient això cometo una gran imprudència, perquè el president de la Generalitat em pot agafar mania per dir-ho, perquè els seus acòlits encara me'n poden agafar més pel mateix motiu, i perquè se'm pot acusar de fer un acte de suprema supèrbia per dir que aquest llibre meu té més virtuts que el del Saramago en qüestió. O sigui, que no sols tenim tots els problemes que tenim, sinó que a sobre hem de ser uns cagats si volem subsistir a dins del nostre espai mateix". Per l'autor, a aquest problema s'hi afegeix la manca d'autocrítica, especialment en la relació amb l'Estat: "Mentre no enfoquem amb realisme i un cert valor els problemes interns i exaltem les qualitats internes en el que es mereixen, apedregar només els forans i carregant-los totes les culpes és un exercici equivocat". Porcel es mostra molt crític amb el que considera definitivament la substitució del catalanisme cultural pel polític: "La política ens fa mal, senzillament. Ara bé, es pot dir que té tant de dret a existir i és tan necessària com la literatura. Jo no ho discuteixo. Però en aquests moments la política catalana, i ja des de fa una sèrie d'anys, només ens serveix per augmentar el menyspreu o el rebuig de la literatura catalana a Espanya i, en part, a fora. La cultura catalana no tan sols ha estat engolida per la política, sinó per la partidocràcia política. Per exemple, una de les coses fatals de la meva vida és haver estat amic de Jordi Pujol. Això m'ho han fet pagar d'una manera a estones frenètica i tot. Ara, això em preocupa poc, perquè l'amistat amb Pujol és una de les millors que he tingut en la meva vida, i perquè jo he continuat el meu camí creador. Però m'ha fet molt incòmode l'àmbit de politització catalanista de Catalunya". Per tant, li demano directament si creu que a Catalunya li manca llibertat: "Sí, és clar. No manca de llibertat objectiva. El que manca és llibertat ambiental, i llibertat de criteri. O si ho vols dir d'una altra manera, falta valor personal per exposar les idees que es tenen. És un ambient en aquest sentit tancat en què l'exacerbació catalanista de molts és una sortida, una excusa per la seva incapacitat de jutjar la mateixa societat".

UN DELS QUE MÉS HAN TREBALLAT

Porcel, que considera "que la prosa catalana té més suc i color que la castellana peninsular o la francesa d'ara mateix", es veu a ell mateix des de la feina feta: "Francament, crec que sóc un dels autors catalans que més han treballat, amb més ambició i amb més resultats. Si no ho cregués, hauria plegat. Ara, que consti que això no vol dir ni ser el millor ni, si es vol, un dels millors. Sóc ben sincer. Això són els altres que ho han de dir. És tota una suma d'opinions el que creen el cànon d'una cultura. Però les ganes de fer feina i la feina feta hi són. Jo sóc la meva història i la meva obra". I aclareix que se sent content, però amb el dret de denunciar el que considera que no va bé en la nostra cultura: "De tota manera, estic content de les coses. Personalment estic content. Crec que la individualitat és la que salva l'individu. També crec que objectivament i col·lectivament s'han de dir les coses que no van bé i que només es diuen en veu baixa. En l'ambient català, hi ha una estranya mescla de cofoisme i de derrota molt forta i molt amagada. Llavors no es poden debatre ni aclarir les coses".

Entrevista publicada al diari “La Vanguardia” el 10/03/2004 per Enric Juliana

“Catalunya ha topado con la dura realidad”

Baltasar Porcel (Andratx, 1937) publica una nueva novela. Olympia a mitjanit habla de Mallorca y de la confusión de nuestros días. Después de El cor del senglar (2000) y L'emperador o l'ull del vent (2001), Porcel regresa con un relato de lo contemporáneo, divertido, sarcástico en algunos de sus pliegues, y con ideas, también, cuyo rastro es posible identificar en sus notas periodísticas más recientes. Quien firma esta entrevista no tiene inconveniente en reconocerse “converso” ante la figura de Porcel. No es obligado estar de acuerdo con sus enfoques. Ni es necesario compartir todas sus opiniones, zigzagueantes, como ajenas a un cuerpo doctrinal preestablecido. Basta con reconocerle como uno de los grandes y saber leer en su mirada, que no es la del catalán medio, una invitación al realismo ideológico. Al reconocimiento del terreno, a la franca admisión de la brusquedad de la vida, más allá, o más acá, de la idealización.

“He querido convertir Mallorca ­nos explica en su estudio de Valldoreix­ en paradigma de una sociedad y de un mundo cambiantes. Vivimos inmersos en un franco barullo mediático, móvil y abudante, que ha sustituido la vieja idea de apocalipsis que antaño provocaban los cambios. Del apocalipsis hemos pasado a una idea de exaltación lúdica, ya que el sistema nos asegura algún tipo de trabajo, una cierta felicidad, mucho festival de música y la televisión, un ambiente generoso y lúdico que todavía aumenta más la confusión.”

¿Novela, pues, de un cambio social?

Antes, la sensación de que la tierra temblaba bajo tus pies te hacía estar alerta, te obligaba a buscar, a indagar, mientras que ese ambiente dulzón actual te deja inerme. El resumen de todo ello podría ser el chico joven que vive la gran alegría del momento, pero que no tiene un trabajo definitivo, ni piso. Este cuadro en Mallorca todavía es más acusado. El sistema ha crecido tanto que nos deja en minoría y desvalidos; ya no podemos dirigir nada. Hace cincuenta años, treinta, quizás, parecía que a través de la voluntad personal, con astucia o con inteligencia, se podía alterar el sistema o colarte en él con libertad; ahora es muy dudoso que sea posible. Mi novela habla de Mallorca, un territorio acotado, histórica y geográficamente, que conozco bien, y a la que veo como una parábola del mundo de hoy. Pero ésta es sólo la parte filosófica del libro. Luego está la parte humana y la novelística. Aunque en Catalunya vivimos instalados en el confortable tópico del centralismo, España se ha regionalizado. Madrid es hoy mucho más potente, pero aquel viejo mundo provincial ha ganado densidad, espesor, vida propia y confusión también...

Valencia está produciendo interesantes relatos novelísticos al respecto (Ferran Torrent, Joan F. Mira...). ¿Ahora Mallorca?

Es cierto lo de la regionalización. Con las autonomías ha habido una liberación formal de energías. Energías de nuestro tiempo, cuya fuerza supera la constitución y el objetivo de cada territorio. Pero yo no hablo tanto del entramado político-económico de Mallorca, aunque esté, como del signo de la época. Así, mi novela tiene algo que ver con La Cartuja de Parma, de Stendhal, donde se narra lo que ocurre en el norte de Italia a principios del siglo XIX, un lugar en el que todo bulle, un cambio de época en el que todo se mueve, donde la vieja estructura ya no sirve y se desatan las pasiones personales. La Cartuja de Parma es una novela fundamentalmente divertida. Creo que Olympia a mitjanit también es muy divertida, plagada de diálogos e ironía. Y quizá haya otros dos puntos de referencia posible: La hoguera de las vanidades, de Tom Wolfe, que a través de Nueva York nos habla de una sociedad desbordada, y La febre d'or, de Narcís Oller, que retrata una Barcelona desbocada por la ganancia de dinero, los caracteres de la gente...Un planteamiento sobre una época queda muy superficial si sólo se basa en una filosofía y no surge de las entrañas de la gente: las entrañas históricas, culturales, emocionales... Valencia, Mallorca...

¿No se plantea novelar el complejo cuadro en movimiento que es hoy Catalunya, seguramente más denso y quizá más enloquecido?

Es una novela que tengo empezada y se titula Els anys de la rata, que quizás no sea el nombre definitivo. Aunque veremos que pasa... ¿Una novela de ideas (de “ideies”, que decían nuestros padres) o de personajes? Creo que toda gran novela o novela de verdad debe tener cuatro elementos: personajes y argumento, una sociedad que los enmarca, una filosofía que le confiere un sentido y un idioma entendido como como clave expresiva para penetrar en el ser humano. Con Olympia a mitjanit he trabajado con esta idea y es la primera vez que lo hago tan globalmente, lo cual no quiere decir que sea mejor que mis novelas anteriores. Y sin renunciar a las ideas es muy divertida, muy movida, insisto, los personajes componen una sociedad entera a lo largo de 60 años ­desde la Guerra Civil­ en sus diversas capas: curas, nuevos ricos, aristócratas, hippies, turistas, políticos, madrileños, payeses, jóvenes, viejos... Pero a la literatura catalana actual parece que le da pereza o miedo entrar a saco en la realidad del país; parece contentarse con su virtualidad. Domina el culto a las “ideies”, el juego metafórico; el discurso intelectual que circula por vías laterales. Y en otro extremo, y cada vez más, el minimalismo de lo cotidiano y la consiguiente “conyeta”, una mentalidad de adolescente entre perplejo y “emprenyat”, que se ha convertido en moda: se propaga como si fuese la nueva ideología nacional. En la literatura catalana hay un problema que no es de calidad, ya que hay diversos escritores que lo hacen muy bien; es tan buena actualmente como la francesa, la italiana o la española, salvando las proporciones demográficas; discutir esto es tonto o insidioso. Pero es una literatura que sufre el problema de Catalunya. El escritor en catalán se halla, quizás sin proponérselo, en el interior de un núcleo mental y anímico que le obliga a rechazar España y su cuadro de referencias, el franquismo, el Estado y otras tantas cosas, con razón y sin ella. Y esto le comprime. Porque, a la vez, Catalunya se halla en España y no puede proporcionar al escritor un marco amplio y soberano como el español, pues estamos ahí marginados. Digamos que navegamos a media vela y con el viento en contra. Tenemos más calidad que posibilidades.

En su columna diaria en “La Vanguardia”, usted ha publicado recientemente algunos apuntes sobre el momento catalán que me han parecido muy sugerentes. En uno de ellos, definía la herencia política de Jordi Pujol como un “espacio nacional judaico”.

Sí. “El año que viene en Jerusalén”... Pero, más que a Jerusalén, parece que vamos en dirección a Jericó..., ¡ya suenan las trompetas...!, hace semanas que se oyen. Y los muros de la ciudad ideal parece que se resquebrajan...

¿Qué veremos detrás de ellos?

Son las grietas de la realidad. El catalanismo se ha dado de bruces contra un muro a través de la política. El catalanismo cree que la redención es política, y cada vez que lo intenta se la pega. Pero, en cambio, tiene dos puntos fuertes. Uno es la capacidad de crear riqueza, riqueza social: Catalunya es un lugar en el que todavía hoy se cree posible la movilidad social ascendente, cosa que en España apenas ocurre con tanta intensidad y que en Mallorca ocurre de una manera entre voluptuosa, mísera y alocada. La otra es la riqueza cultural. La cultura es reto, indagación, la pasión de convertir el magma del ser humano en creación. La cultura ha creado un espacio ideal catalán, pero que no tiene su correlato político.

Explíquese

Me explicaré: la burguesía catalana ayudó a crear el espacio ideal catalán y a la vez pagó la restauración borbónica a cambio de proteccionismo económico. Estaba en el digamos centro neurálgico. Porque la política requiere un espacio de actuación institucionalizado, y es ahí donde aparecen los problemas, pues el nuestro es hoy un espacio político secundario, que tiene la cultura debajo de él y entonces la ahoga tanto como la jalea. La caída de Jericó puede ser entonces muy dolorosa. Creo que durante el franquismo, Catalunya generó paradójicamente una formidable idealización del país: nadie tenía nada, se nos perseguía, pero existía una gran Catalunya idealmente soberana. Jordi Pujol, que viene de ese mundo, trasladó esa idea a la política, a través de una serie de artilugios en los cuales la imagen legitimizada era siempre el espacio ideal o virtual, mientras que el espacio real quedaba disimulado, como accidental. En el momento en que ese proyecto acaba ­dejemos ahora aparte las causas­ e irrumpen otros sujetos sociológicos e ideológicos, que quizás no son más realistas que el de Pujol, pero que en conjunto quizás sí lo son por sus vínculos sociológicos, por su composición social, se produce una fuerte irrupción del espacio real en la política catalana, el ideal estalla, y es todo tan fuerte que ni siquiera lo pueden dominar quienes hoy gobiernan. Por ello, hay ahora una gran sensación de que todo está siendo fulminado. Pero ¿se está recomponiendo? Y para bien o para mal. Aunque, ¿qué son o serán el bien y el mal?

El nuevo Govern de la Generalitat ¿es quien sopla las trompetas o más bien es la guarnición entrante, a la que le pueden caer las murallas encima?

El actual Gobierno tripartito de la Generalitat cree que la lengua no es la nación. Considera que Catalunya tiene dos lenguas, catalán y castellano, y no sólo de hecho, sino también de derecho, aun reconociendo la naturaleza del catalán como lengua propia, mientras que para Pujol y para CiU la lengua es la expresión sublime de la nación. En la práctica, por ahora todo es igual, nada sustantivo ha cambiado, la diferencia es de conceptos. Durante el mandato de Pujol podríamos decir que existían tres círculos entrelazados: un círculo español, un círculo catalán y uno intermedio y medio participando de ambos. Ahora el círculo exclusivamente catalán ha desaparecido: ahora hay el círculo español y el círculo intermedio catalán-español convertido en también único catalán. Estamos ante un cambio importante en la conciencia de las cosas. Pasqual Maragall habla de España, de una España en la que podamos estar todos, y Pujol basaba su discurso en la idea de que no nos queda otro remedio que estar en España. La diferencia es notable. Lo cual no quiere decir que Maragall no tenga razón: sociológicamente, Maragall tiene más razón que Pujol, mientras que Pujol tiene más razón de acuerdo con la tradición catalanista. Pujol es el que predica “el año que viene en Jerusalén”, y Maragall es el rey de los judíos que pacta con los romanos, no digo que sea Herodes porque no lo digo con desprecio.

¿Y la literatura catalana no puede abarcar ese momento tan extraordinario de tensión en el significado de las cosas? ¿Asistiremos a un cambio sin relato?

Es posible. La literatura catalana tiene un problema grave que, insisto, no tiene que ver con la calidad. Es un problema mental: la literatura catalana, como decía antes, vive con una máscara de hierro mental. Pla, Riba, Foix, Villalonga, Rodoreda no estaban dentro de ninguna máscara de hierro. Su gran preocupación era la creación. Lo que ocurre ahora es que los problemas ideológicos y políticos alrededor del concepto Catalunya dominan demasiado la mente del escritor, que siente la obligación de ser “progre”, catalanista, antiespañolista, antiderechista..., cosa perfectamente legítima desde el punto de vista ciudadano, pero que no tendría que ser una obligación artística, ni literaria. Pondré un ejemplo. En la literatura catalana actual no aparecen las clases dirigentes. La gran burguesía catalana o la clase poderosa española, que mandan en Catalunya, no aparecen en las novelas catalanas actuales. La verdad es que no deja de ser una cosa rara. Eso sí, seguramente aparece un guardia civil, para tomarle el pelo. Y esa ausencia se produce porque el escritor no domina la materia social ni humana sobre la que practica su creación, mientras le domina un imperativo, el imperativo catalanista. Estamos hablando de una ensoñación: lo catalán como categoría. Como el que desea más ser escritor que escribir, o ambiciona ser considerado intelectual, más que pensar. Desde el punto de vista artístico, ser catalán no es categoría de nada. Es una condición, pero no una categoría de la creación. Es al revés: con tu creación das categoría al mundo catalán. Verdaguer, Pla y Miró son más importantes para Catalunya que todos sus políticos juntos. El imaginario surge de la creación, no proviene de los despachos de la Administración. La cuestión es que la literatura catalana no puede producir una novela contra o al margen de la Catalunya ideal. A partir de aquí empieza un problema, que no es de calidad, sino de estructura: nos falta una gran dosis de verdad nacional global, aunque podamos ser nacionalistas, falta asumir el riesgo de la sinceridad y del realismo ideológico en la totalidad, cuando sólo lo hemos hecho con las clases medias, las bajas, los perseguidos. Yo he querido trabajar sin trabas. Con Olympia a mitjanit Mallorca está como lo que es o yo la veo, un magma presente y antiguo, variopinto, una gente, un mundo completo en sí mismo: actúo con ellos sin mediación ideológica o nacionalista, como materia humana y social que igualmente podría ser italiana o neoyorquina, ajena a cualquier voluntad política de salvar o condenar a nadie, de excluir. Y así me he divertido mucho. Me gusta el gozo de crear la frase, levantar el personaje...

Article publicat al diari “La Vanguardia” el 10/03/2004 per Julià Guillamon

Mallorca Connection

Desde el año 2000, Baltasar Porcel ha publicado dos novelas que quedarán ­El cor del senglar (2000) y L'emperador o l'ull del vent (2001)­ y ha recuperado algunas de sus aportaciones a los géneros más populares: gran reportaje (Els xuetes mallorquins, 2002), cuentos (Les maniobres de l'amor, 2002), entrevistas (L'àguila daurada, 2003). Si yo fuera editor estaría desesperado con la falta de atrevimiento, ambición y carisma de los jóvenes escritores catalanes, elementos que en Porcel se dan sin esfuerzo, como parte de un temperamento vital. Este año va a cumplir 67 y, en lugar de recluirse en la comodidad de mundos conocidos, inaugura un nuevo campo de exploración. Los cambios políticos de los últimos meses han variado su posición en el tablero. Lola i els peixos morts y Ulisses a alta mar eran novelas escritas desde el antifranquismo y el catalanismo. Helios, el protagonista de Lola i els peixos morts, podía ser un fanfarrón y un tarambana, pero cada gesto suyo tenía la virtud de amplificar, deformándolo, el paradigma ideológico en el que Porcel se ha venido moviendo desde que llegó a Barcelona y Ermengol Passola le dio el primer cuartel. Hibernado el pujolismo, las voces críticas que lo rodeaban pierden parte de su razón de ser. Es el momento de despegarse un poco, ver las cosas desde la distancia y, quizás, de articular la gran trilogía sobre el franquismo que viene anunciando desde hace tiempo. Olympia a mitjanit es ya algo distinto. Un retrato de la sociedad mallorquina en trance de convertirse en una borrosa tribu aborigen. Como referentes de esta novela se hablará de Mort de dama, La cartuja de Parmay La hoguera de las vanidades. Yo la leo junto a Societat limitada de Torrent y al Purgatori de Mira. Estos tres libros han roto el pacto de silencio de la novela catalana, se han instalado en la realidad, sin prejuicios, y la retratan, entre perplejas y apocalípticas. Su diagnóstico señala un proceso de corrupción interna, que Mira compara con el cáncer de pulmón y que Porcel asocia a extrañas deformaciones (jorobas reblandecidas, malformaciones óseas que recuerdan la forma de las grúas de la construcción). La ruptura de la cadena de transmisión cultural, la aceleración de la vida, la voracidad depredadora, provocan un malestar agudo, que en el caso catalán se funde con la conciencia de etnia minoritaria y vencida, incapaz de gestionar su futuro. Porcel es un materialista lúcido que cree que “la mesura de l'Univers radica en el cor i en la fam de l'home i no en la geografia”. Pero ninguna de sus anteriores novelas transmitía este sentimiento de orfandad. La trama está montada en torno al personaje Olympia, una islandesa madura y prieta que vuelve a Mallorca después de treinta años. Para su amiga Marika, para el esperpéntico Sinibald Rotger, para el lector que espera su llegada a lo largo de 250 páginas, Olympia representa la oportunidad de contemplar la realidad de la isla en un espejo moral. La Mallorca que conoció cuando era niña, y correteaba por caminos de carro, era una sociedad estable, con una aristocracia que hacía remontar sus orígenes hasta la reconquista, distribuida en torno a la Seu y en “possessions” por toda la isla. Vivía en la pobreza, entregada a una fantasmagoría secular. El beato Ramon Llull, las “rondalles mallorquines” y el Pi de Formentor componían un difuso marco de referencia, sin prejuicio del inconmovible españolismo. Treinta años después la motorización y el turismo han suprimido estos valores. A la Seu le ha crecido una autopista de circunvalación. La isla está completamente tapizada de hoteles y chiringuitos, y sólo algunas “possessions” continúan en manos de sus antiguos propietarios, personajes estrafalarios y enloquecidos, que se resisten a la parcelación y las casas adosadas. Cualquier alternativa al cemento y la sangría, si existió, se ha esfumado. Ahí están Marcel·la y Sinibald, propietarios de una galería de arte medio hippy que ahora vende bikinis fluorescentes, cerámicas “quiques” y sombreros mexicanos. En esta transformación, ¿los mallorquines han sido víctimas o agentes? ¿la zarza monstruosa es fruto de una semilla alienígena o la pura expresión del carácter mallorquín? En definitiva, ¿“Mallorca es mor o es refà inflada de pessetes”? Para responder a estas preguntas Porcel reúne a un poderoso equipo: un canónigo, un militar, un notario y tres empresarios: el de la tradición insular, enriquecido con la almendra y un poco mecenas (espera resucitar la Companyia Mallorquina d'Òpera, pero pagando el Govern Autònom); el constructor Bartomeu Bosch i Bauzà (uno de los mejores personajes, con su pragmatismo empresarial y su mallorquinismo fluctuante); y Xisco Torres, nacido en el desastroso barrio del Jonquet, un chaval con suficiente visión de la jugada para no quedarse de camarero. Junto a ellos, las mujeres, ajadas, insatisfechas; los abuelos decrépitos y desubicados; y los hijos inconsistentes que se hacen hippies, se vuelven contestatarios, o travestís, o se matan en un Audi de dos plazas. La novela se presenta como una farsa, que puede derivar hacia la comedia de vodevil, con tetudas y señores saltando en camiseta y calzoncillos. Y que a menudo adquiere negruras de humor terrible, con media docena de tipos descerebrados, decapitados y capados. A diferencia de los libros anteriores, protagonizados por un álter ego del autor, “Olympia a mitjanit” es una novela multifoco, en la que ningún personaje se parece del todo a Porcel. A través de las reflexiones de unos y otros (hay más de una docena de respuestas a la pregunta “¿qué es Mallorca?” distribuidas por el libro que se complementan y responden) se articula una trama compleja y estimulante. La novela alcanza el cénit en la oposición entre Ambrosi Pujolar y Petit París, que interpretan dos visiones de la historia y de la vida, equivalentes a las que en la novela anterior encarnaban Fleury y Grapain: fatalismo determinista y escepticismo cordial. El capitán Baltaró (otro gran personaje, que a mí me recuerda al “oncle” Baltasar Guillem de les Cases Velles de El cor del senglar) reúne las dos visiones en una fábula extraordinaria, una defensa de la ficción como método de conocimiento, como forma de liberarse de los fantasmas personales y de construir la propia identidad. Una vez más: “chapeau!”

Entrevista publicada al diari “Avui” el 04/03/04 per Lourdes Domínguez

"Mallorca es mor o es refà inflada de pessetes?"

"Mallorca es mor o es refà inflada de pessetes?", es pregunta un dels personatges d'Olympia a mitjanit, i afegeix: "El diner produeix gent, ens envaeixen els forasters i els estrangers. No són les dones embarassades les que augmenten el cens demogràfic, sinó els duros. Si això continua així, ¿qui seran els mallorquins, d'aquí a uns anys?". Aquesta és una de les grans incògnites que planen sobre les pàgines de la nova novel·la de Baltasar Porcel, un llibre de més de 400 pàgines que Planeta publica en català i traduït al castellà. Els protagonistes principals d'aquesta història són Sinibald, un abúlic mallorquí de més de cinquanta anys, i l'islandesa Olympia, la dona que retorna a l'illa on va viure durant la seva joventut assedegada d'experiències intenses. Però el llibre és ple d'altres personatges de totes les classes socials: el notari Bonaventura de Bonmatí i la seva dona Marika Olivara, el ric i famós hoteler Bartomeu Bosch i Bauzà (conegut com el Tres Bes), el grup d'ecologistes que s'oposa als grans complexos turístics que minen el medi ambient de l'illa, capellans, homosexuals, prostitutes, xuetes, etcètera. Amb les opinions de tots ells, la novel·la ens dóna una visió de la Mallorca actual. Per alguns personatges és la terra on les lleis "a més de no ser estrictes, no serveixen per a res: si coneixes o subornes algú, hi ha mil trampes per aconseguir qualsevol permís". Són aquells que aposten pel turisme massiu, encara que això signifiqui la invasió d'una allau d'estrangers o vendre's les propietats per guanyar un diner fàcil. Es tracta, doncs, dels mateixos que afirmen: "Si no venem l'illa, ¿d'on traurem els diners?". D'altres, per contra, pensen que "ens robem i ens triturem a nosaltres mateixos, pensant que així ens aprofitem dels estrangers" i se senten "l'ètnia minoritària, espoliada i culturalment capada" en un illa on "abans la gent pareixia que només volia callar o dissimular i ara sembla que únicament desitja parlar, mostrar i mercadejar tant amb diners com exhibint-se". Baltasar Porcel (Andratx, 1937) va viure al seu poble nadiu, un indret de mariners i pagesos, fins que es va traslladar a Palma, on va començar a col·laborar al "Diario de Mallorca" i amb Camilo José Cela a Papeles de Son Armadans. El 1960 va marxar de l'illa per instal·lar-se a Barcelona i enriquir-se culturalment com a escriptor. És autor de llibres de viatges, reculls d'entrevistes, teatre, articles d'opinió, assajos i biografies, però tot i que la seva obra de no-ficció ha estat molt elogiada, és sobretot conegut per la seva narrativa i les seves novel·les. Baltasar Porcel ha rebut la majoria dels premis més destacats de la literatura catalana: el Serra d'Or 1968 per Els argonautes, el Josep Pla 1970 per Difunts sota els ametllers en flor , el Prudenci Bertrana 1975 per Cavalls a la fosca i 1997 per Ulisses a alta mar , el Sant Jordi 1986, el Joan Crexells 1987 i el premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya 1987 per Les primaveres i les tardors, el premi de la Crítica Catalana 2000 per El cor del senglar i el Ramon Llull 2001 per L'emperador o l'ull del vent, per anomenar-ne només alguns.

L.D. En ocasions, les seves novel·les neixen d'algun dels seus contes. És el cas d'Olympia a mitjanit?

B.P. No, de fet és una novel·la que vaig començar quan ja estava treballant en dos projectes i que, per tant, no tenia pensat escriure. Jo sóc d'un poble petit i pobre i sovint he observat l'illa des d'una perspectiva una mica llunyana, però tot i així sempre m'he interessat per l'ésser de Mallorca i per això em preocupa el fet que només una de cada tres persones que hi tenen casa o apartament siguin mallorquines. A més, el problema s'agreuja quan veus que deu milions de turistes visiten l'illa cada any i que la banca i els grans negocis estan en mans de gent de fora. Per això el català, en el seu dialecte mallorquí, en aquests moments és la segona llengua menys parlada a l'illa. Mallorca s'ha transformat en una terra on els mallorquins són la cultura minoritària. I ja no hi ha marxa enrere, perquè jo he viscut l'última Mallorca rural, provinciana i closa en ella mateixa. Tenia ganes d'esciure una obra amb el rerefons d'aquest canvi brutal que s'hi ha esdevingut des dels anys 40 fins a l'arribada de l'euro. És un tema que havia tractat en molts dels meus articles periodístics però no a fons en una novel·la.

L.D. Per què va decidir fer una novel·la de to sarcàstic?

B.P. Podia haver adoptat un to més dramàtic, però en posar-me a escriure em va anar sortint un llibre entre irònic i sarcàstic. No va ser cap decisió premeditada. De totes maneres, crec que hi ha una pietat i una nostàlgia o poesia en diversos personatges, una comprensió, fins i tot una raó, que els arrodoneix amb humanitat. Són éssers reals, no titelles. En les seves debilitats i contradiccions hi ha també la seva justificació i un pèl de grandesa. No és tothom així?

L.D. A la novel·la, el daltabaix el provoca una dona que ve de fora, d'Islàndia.

B.P. Sí, Olympia és el llumí que encén els dipòsits de benzina. En aquesta vida sembla que els elements interns acostumen a obeir més fàcilment les regles de joc, mentre que l'element de fora és més lliure de trencar aquestes lleis implícites. Per això un personatge provinent d'Islàndia em donava més joc.

L.D. I per què d'Islàndia?

B.P. Perquè quan em vaig posar a escriure Olympia a mitjanit, acabava de tornar d'un viatge a aquest país. M'agradava el fet que la protagonista vingués d'una altra illa, una terra moralment molt evolucionada, però que ha canviat molt poc la seva estructura. Islàndia i Mallorca tenen molt poc en comú, per això m'interessava aquest contrast.

L.D. És casualitat que el personatge innovador i revolucionari sigui una dona?

B.P. No. En general, els meus personatges principals són homes, mentre que les dones que surten als meus llibres acostumen a estar sotmeses a ells, d'alguna manera. Però en els meus darrers títols les tornes han canviat. Per exemple, a El cor del senglar, el personatge decisiu és també una dona. Suposo que escric més sobre homes perquè és el sexe que més conec, el més representatiu de la societat que he viscut. De totes maneres, en línies generals veig les dones més obertes, més dinàmiques, més lliures i més intel·ligents que els homes. Els homes som gent més avorrida, fins i tot en el vestir. Ens han educat per triomfar, per abocar-nos a la feina, i això ens converteix, en part, en autòmats. Les dones, en canvi, estan més postergades en la societat, però aquest desavantatge ha permès que preservin més la seva individualitat i que siguin més sensibles.

L.D. Té gaires coses en comú amb Sinibald, el personatge principal d'Olympia a mitjanit?

B.P. No m'hi identifico gaire, encara que reconec que té algunes coses meves. M'identifico més, en canvi, amb els protagonistes d'El cor del senglar o de L'emperador o l'ull del vent, per exemple. Jo sóc una persona que s'ha fabricat el seu destí, que no ha tingut por de fer el que ha volgut, de canviar. Per contra, Sinibald és un personatge lúbric, rancorós, fracassat, immòbil, la persona que podria haver estat jo si no hagués sigut inconformista de mena.

L.D. Però quan Sinibald decideix abandonar l'abúlia i donar un gir a la seva vida, li donen una clatellada!

B.P. Sí, esclar, és que a la vida et donen molts pals, forma part del joc. I la clatellada immensa, que és igual per a tothom, és quan et tornes vell i et mors. De totes maneres, Sinibald aconsegueix viure durant un temps una passió que mai no havia conegut i que el trasbalsa: de ser un petit aprofitat esquívol viu durant un dies com si fos una mena de Déu grec antic.

L.D. A Olympia a mitjanit es repeteixen algunes de les constants dels seus llibres de ficció: l'interès per les passions humanes, la importància del viatge i de les descripcions...

B.P. Sí, però hi introdueixo un element nou: és un llibre divertit. A Lola i els peixos morts i a El cor del senglar ja hi havia passatges divertits, però en aquesta novel·la, la diversió és més general. La comèdia humana hi és vista amb comprensió, però al mateix temps, amb un punxó, amb sarcasme. Hi ha molt de diàleg, els personatges van i vénen, fan moltes coses, les descripcions són més lleugeres... La lectura del llibre em sembla que és divertida.

L.D. Quins serien els referents del llibre?

B.P. Segons el meu editor, l'Emili Rosales de Planeta, un dels seus referents és La foguera de les vanitats, de Tom Wolfe, perquè faig amb Mallorca el que l'autor nord-americà fa amb Nova York: oferir-ne una visió a través de personatges molts diferents de totes les classes socials que es veuen trasbalsats per un fet que els canvia la vida. A mi em sembla que Olympia a mitjanit també s'assembla a La cartoixa de Parma, de Stendhal, un llibre en què l'autor hi descriu un món del nord d'Itàlia on tothom va a la seva, tomba i gira i s'enganya pels diners. La meva idea era mostrar el procés pel qual la societat mallorquina estàtica sortida de la Guerra Civil es va dinamitzant i acaba esdevenint la bogeria actual. Per això necessitava posar-hi militars, capellans, intel·lectuals, empresaris hotelers, aristòcrates, gent jove, gent vella, pagesos...

L.D. Un dels personatges explica que els mallorquins se senten a la seva illa com els aborígens a Austràlia. Quan va a Mallorca li passa el mateix?

B.P. Sí, encara que al meu poble el canvi no ha sigut tan brutal. Però tot i així, al port d'Andratx la majoria ja són alemanys. De totes maneres, jo entenc el comportament dels mallorquins: si tinguessis una finca que només et dóna feina i despeses i de cop i volta te'n donen 50 milions de pessetes, què faries?

L.D. Per què se'n va anar de Mallorca?

B.P. Me'n vaig anar l'any 1960, encara que hi vaig i en vinc sovint. Havia de marxar perquè com a escriptor no hi tenia cap sortida i perquè volia llibertat. Però cada tres setmanes hi torno: només n'he marxat laboralment i sociològicament. Però que consti que la Mallorca anterior a l'actual tampoc era idíl·lica, per això tampoc la deïfico. Abans era un món massa aturat i ara és un món massa vertiginós.

L.D. On, com diu un dels personatges, la gent s'està venent els morts...

B.P. Exacte! Jo visc en una casa que pertany a la meva família des de fa més de 600 anys. Jo sóc jo i els meus fantasmes, però en el moment que me la vengui i em compri una casa a la ciutat, m'estaré quedant sense els meus morts, que són una part essencial de la meva vida, perquè són les meves arrels. Si no les tens, et sembla que ets més lliure però en realitat veus la mateixa televisió que tothom, vesteixes com els altres, escoltes la mateixa música que tots i vas a les mateixes festes orquestrades pel mateix ajuntament.

L.D. En un passatge de la seva novel·la es pot llegir: "A Mallorca tampoc no convenia manifestar res gaire clar. Ni gaire espès. Més valia passar la maroma".

B.P. És que a Mallorca no hi ha cap mallorquí que digui la veritat. I jo el primer. Un pot parlar amb un mallorquí durant tot un dia sencer sense que et digui res del que veritablement pensa. Però això té el seu encant: és com la vida en un palau de Versalles, on la cort del Rei Sol sempre diu el que s'ha de dir però després fa el que vol. A Olympia a mitjanit passa el mateix: cap personatge diu el que realment fa.

L.D. Si ja no hi viu, per què continua ambientant les seves novel·les a Mallorca?

B.P. Per una raó molt senzilla: tots som una conseqüència dels primers anys de la vida. Al poble d'Andratx vaig veure per primera vegada el mar, hi vaig conèixer la violència, hi vaig saber quin gust tenia el menjar; i posteriorment, a Palma, vaig descobrir l'amor, hi vaig tastar la pressió de la societat, hi vaig conèixer la por... Mallorca va ser l'escenari dels vint anys en què em vaig fer com a persona. Un és, en part, un ésser fet d'instints, de genètica i d'una geografia.

L.D. Un escriptor no pot triomfar a Mallorca?

B.P. Jo no he dit això! He dit que jo necessitava ampliar el meu territori professional i que allà no ho aconseguia. A finals dels 60, els diaris no em pagaven els articles o ho feien tard i si hi escrivia un llibre se'l llegien quatre persones. A Palma m'hi trobava tancat i vaig decidir fer el salt a Barcelona.

L.D. Tenia clar des de jove que el que volia fer era escriure?

B.P. Sí i ho vaig començar a fer de molt jove, als dotze o tretze anys. Un any més tard ja col·laborava en un setmanari del meu poble. Sempre he tingut la imaginació molt desenvolupada i he sigut inquiet: he volgut explorar nous camins, canviar. A més, vaig ser un nen tímid i solitari i això va fer que llegís molt, ja que en els llibres trobava nous mons que desconeixia. Sóc una persona envejosa i recordo que pensava: "Si aquest autor ha pogut crear una història, per què jo no hauria de poder fer el mateix?".

L.D. Quins llibres preferia?

B.P. Llegia de tot: des de novel·les del Coyote, policíaques, Goethe, Cervantes, escriptors mallorquins costumistes com Salvador Galmés, Cesare Pavese, Jesús Fernández Santos, Valle-Inclán, Baroja, Camus, Sartre, Josep Pla, Villalonga... A casa he reunit una biblioteca de més de 20.000 volums.

L.D. Es considera un escriptor que s'ha fet a si mateix o reconeix influències?

B.P. No crec que cap escriptor m'hagi influït en concret, sinó que vaig aprendre d'autors molt diferents. Cesare Pavese em va donar una clau d'interpretació poètica i trista del camp, per exemple.

L.D. A Olympia a mitjanit, un personatge comenta: "Escriure, rai, malgrat que és una llauna haver-hi d'estar hores. El fotut és que ni Crist et llegirà. Perdràs el temps?". Com viu vostè la seva condició d'escriptor?

B.P. Els escriptors som gent insatisfeta per natura. Socialment la nostra professió no és gaire important i econòmicament ens dóna pocs diners. Això crea un sentiment de frustració que fa que alguns autors facin coses incomprensibles com ara passar-se el dia, en el cas català, afirmant que la cultura del país és una merda. Però quan els dius: "Això vol dir que tu també ets una merda", llavors s'indignen i responen que no, que ells en són una excepció!

L.D. En una novel·la ambientada a Mallorca, es va plantejar en algun moment més presència del dialecte mallorquí?

B.P. No, perquè insisteixo que encara que l'escenari sigui Mallorca jo el que volia era fer una paràbola sobre la condició humana. Mai he escrit en dialecte mallorquí. Des de jove vaig optar per la llengua estàndard catalana. Una cosa és el parlar i una altra l'escriure. Una llengua es pot parlar de moltes maneres, però només hi ha una manera d'escriure-la: seguint la normativa i la tradició literària. La literatura catalana ja té prou problemes per a sobre afegir-n'hi més. Sempre he intentat crear un llenguatge molt expressiu i molt viu, però dintre de la tradició catalana.

L.D. M'explicava abans que els mallorquins no diuen mai la veritat. M'ha dit gaires mentides en aquesta entrevista?

B.P. Jo no dic mai mentides! Però això no vol dir que digui sempre la veritat. El blanc no és el contrari del negre. No tinc cap necessitat de dir la veritat, entre d'altres coses, perquè la veritat absoluta no existeix: el que sí que puc dir és el que a mi em semblen que són les coses. M'agrada tenir la meva intimitat i no tinc per què anar-la explicant. Tampoc no intento presentar-me millor ni diferent de com sóc.

Article publicat a la evista “Caràcters”, núm. 4 per Ximo Espinós

Potser siga el mite d’Ulisses un dels que més actualitzacions haja tingut en les lletres occidentals. D’entre totes les derivacions hermenèutiques possibles, n’hi ha una que es repeteix, significativament, al llarg de la història: la consideració de l’atzarosa travessia d’Ulisses com a símbol de la vida humana. Escriptors de totes les èpoques s’hi han pogut sentir reflectits, gràcies al poder universalitzador i transhistòric dels mites. Tanmateix, les coses canviaren amb la crisi moderna del paradigma clàssic. Amb l’Ulisses de Joyce (1922) el mite original és deconstruït en clau irònica. L’heroi grec esdevé l’antiheroi dublinés, i les seues aventures són parodiades despietadament. A pesar d’aquesta genial escomesa, el mite ha mantingut intacta la capacitat de suggestió, tal i com demostren les nombroses reelaboracions a què posteriorment ha estat sotmés, com ara, la de Nikos Kazandzakis (Odíssia, 1938) o Stefano D’Arrigo (Horcynus Orca, 1975). A les lletres catalanes contemporànies el mite odissèic també ha gaudit d’una important consideració. En aquest cas, però, l’aspecte més destacat de l’heroi grec serà el del seu allunyament de la pàtria. Arran de la desfeta del trenta-nou i el posterior exili, molts escriptors catalans han fet d’Ulisses l’emblema de l’exiliat. La seua figura errant i nostàlgica recorre, en major o menor mesura, l’obra de Carles Riba, d’Agustí Bartra o de Josep Carner, per citar només alguns noms. També la trobarem, amb idèntic sentit, en escriptors d’altres països que han patit experiències semblants. En aquest segle de guerres i obligades migracions, aquest aspecte de la polièdrica figura d’Ulisses desborda certament les lletres catalanes per a assolir, un cop més, valor universal. Aquesta és, a grans trets, la imponent tradició mítico-literària amb què comptava Baltasar Porcel per a confegir la seua personal versió del mite. Tanmateix, el d’Ulisses no és, ni de bon tros, l’únic referent cultural que l’autor dinamitza. Ja a l’inici del llibre se’ns deixa clar la gran importància que hi tindrà el pòsit llibresc. Els prestatges del dormitori del protagonista, Lluís Arrom, són plens d’una sèrie d’autors els llibres dels quals jugaran un paper fonamental al llarg de l’obra, d’entre els quals destacaríem els d’Homer, La Bíblia, i els de Nietzsche. Comencem pel primer. De fet, l’estructura de Ulisses a alta mar es basa clarament en les dues epopeies homèriques. La seua primera part, que narra l’èxit del ja tardoral protagonista després d’una lluita tenaç en el món de la política, així com el seu fracàs familiar, seria sota el signe de la Ilíada; la segona part, que descriu el seu idíl·lic creuer amb una noia, tot resseguint —físicament i figuradament— els passos d’Ulisses, seria sota el signe de l’ Odissea. El referent bíblic l’hi trobarem en la importància que en les abundants i sempre intel·ligents reflexions que contrapuntegen la història té el tema del diable, entés com a subversió de l’ordre establert o destí. De fet, el mite de Faust hi apareix clarament dibuixat. Per últim, i relacionat amb aquesta vessant demoníaca, la petjada de Nietzsche hi és patent en l’exaltació de la voluntat de poder. Una voluntat que uneix ciutat i personatge en una mateixa lluita inclement. El triomf en aquesta lluita, però, no proporcionarà al protagonista la felicitat, sinó que l’enfonsarà en la frustració. Quines sortides li resten? L’estètica, l’amor i el viatge. Un viatge iniciàtic que propiciarà el redescobriment de la seua solitud, i el retorn a la seua Ítaca mallorquina. Ulisses a altamar, guanyadora del Prudenci Bertrana de 1997, és una novel·la amb voluntat totalitzadora, que harmonitza múltiples estratègies d’escriptura. Des del discurs assagístic amb què Porcel aborda qüestions polítiques, històriques, filosòfiques o artístiques; passant pel diàleg de reminiscències clàssiques amb què el mestre alliçona el seu amor adolescent, o per la descripció lluminosa i barroquitzant dels paisatges mediterranis, fins arribar a la seua imponent capacitat fabuladora, que li permet passar sense estridències del nivell real al mític; o de la modernitat barcelonina la sofisticació del creuer a la Mallorca arcaica. I tot mantenint sempre la mateixa exigència expressiva, ben allunyada de les modes minimalistes triomfants. Amb aquesta novel·la, síntesi reeïxida de la seua obra anterior, Baltasar Porcel torna a demostrar que la seua trajectòria creadora se situa, sense cap dubte, en primeríssima línia de la ficció catalana contemporània.

Article aparegut al diari “El Mundo” el 26/06/02 per Ricardo Senabre

Ulises en alta mar

Un narrador sexagenario, Lluís Arrom, periodista influyente y bien relacionado con los círculos del poder político, despliega en su relato diversas facetas de su historia personal, que incluyen el pasado –nacimiento, infancia y adolescencia en Baleares, traslado a Barcelona y ascenso social–, el presente –inesperado espejismo amoroso que reconstruye la antigua historia del viejo y la niña y añade un crucero amistoso por el Mediterráneo gobernado por el recuerdo de Ulises— y hasta el futuro, si tenemos en cuenta los proyectos políticos inminentes para los que se cuenta con la colaboración esencial de Arrom en el gobierno catalán.
Estos diversos planos alternan a lo largo de la novela con diferente intensidad y dan lugar en ocasiones a vívidas páginas evocadoras o a extensas digresiones sobre la política, el arte, la literatura o el perfil caracterológico del narrador, cuya formación intelectual le permite hablar con la misma autoridad de Homero, de Pisanello, de Goethe o de la situación política. Acaso el torrente de cultura destiñe en exceso sobre la narración y la inmoviliza. En conjunto, la novela está bien planteada, y las diversas historias convergen hacia un final que, marcado por la muerte súbita del padre, determina también el final de otras situaciones: el crucero, la fugaz aventura amorosa de Lluís, su situación distante con respecto al hijo e incluso la proyectada carrera política, hasta que el personaje, recogiendo en las últimas palabras de la novela el paralelismo con el Ulises homérico, encuentra el último elemento identificador: “Ulises es al fin un hombre solo en alta mar” (pág. 249).
Lástima que la historia, bien concebida como tal, se resienta en su transformación narrativa por culpa de una profusión de datos e informaciones inertes que no añaden hondura al relato y acaban lastrando su desarrollo. La prolijidad de muchos pasajes, desde los primeros tanteos de etopeya (pág. 15) hasta los recuerdos de Orlandis (pág. 41) o el viaje en tren (págs. 44-45), anuncia muchas escenas y diálogos que hubieran necesitado una poda concienzuda. Junto a esto, la misma prosa incurre a menudo en un envaramiento que da lugar a expresiones muy mejorables. Así, en “la silenciosa y angelical silueta del velero” (pág. 95) podría aceptarse el segundo adjetivo, pero ¿existe acaso alguna “silueta”que no sea silenciosa? En “los desorbitados chirridos de las ruedas” (pág. 44), la calificación parece excesiva. No se entiende bien una caracterización como “había sido un hombre de un cierto vigor y sobre todo de una sólida intencionalidad” (pág. 89). Otras veces, la misma construcción flaquea: “Me domina una pesada sensación de sobrar, de superfluo global” (pág. 56). Es difícil saber, si ciertos deslices idiomáticos son imputables al autor o a la traducción, pero el hecho es que mancillan la escritura: “una alma” (pág. 19), “através suyo” (pág. 50), estiramientos léxicos como “marginalización” (pág. 40), impropiedades como “reseguía los pasos del gótico” (pág. 53), utilización de a través de por “mediante” (págs. 18, 46, etc), y hasta alguna huella de la sintaxis catalana: “Como que no existen reglas fijas, todo se convierte...” (pág. 79).
Porcel es un escritor culto, repleto de ideas, con innegable talante lírico, que aflora sobre todo en las evocaciones sensoriales. Pero en este caso ha construido una novela desigual, en la que ni siquiera aspectos esenciales como la iniciativa de Gabriela al acercarse a Lluís Arrom, o las relaciones entre éste y su hijo, quedan satisfactoriamente justificados, y, sobre todo, con una equivocada selección de elementos, más centrada en desarrollar motivos irrelevantes que a profundizar en lo esencial e indispensable. Este desequilibrio y la prolijidad expresiva reducen el interés de la historia que plantea Ulises en alta mar, aunque permanezcan en pie, como sucede en muchas de las novelas en las que predomina una carga intelectual, un conjunto de ideas brillantes y de sugerentes observaciones.

Article publicat a “El Periodico" el 10/05/02 per Estanislau Vidal-Folch  

És una bona notícia tenir a l'abast en una bona edició els contes de Baltasar Porcel (Andratx, 1937). No és exactament una novetat, perquè la majoria ja havien estat publicats en diferents reculls i es tracta sobretot de contes dels anys 60 i 70, que aguanten bé el pas del temps. Dels 54 contes que recull, només sis són posteriors al 1990: és a dir, el Porcel contista és bàsicament anterior. Si comparem aquest recull amb el que la mateixa editorial va treure fa 17 anys amb el títol Tots els contes, que ara fa de subtítol, veiem que disposem de vuit contes més. Almenys dos d'aquests són importants: "Estimada Aurora", en tant que prefigura la novel.la més depressiva, Lola i els peixos morts, i "El gran galiot", que avança Cavalls cap a la fosca, una de les obres més celebrades de l'autor. Dos contes nous més, "El cas del moix afamegat" i "Un diàleg sota la xicaranda", tots dos del 2001, tenen la particularitat de posar en primer pla la ironia i el sentit de l'humor, qualitats no sempre presents a la seva prosa. Els contes potser ens descobriran aspectes més amagats de l'autor.
La classificació que fa Porcel en aquesta edició sí que és nova. El 1984 feia cinc apartats: "El lloc del temps quiet"; "Altres terres, altres mars"; "Els papers insòlits"; "Les ombres xineses i Líriques". Ara en fa tres: "Les maniobres de l'amor" (la presència de la sexualitat), "Les ombres xineses" (temàtica xinesa on es troba una visió de la vídua Txing oposada a la de Jorge Luis Borges) i "La lluna vella" (el món andritxol).
La tensió dels contes es mou entre diferents pols: la crueltat i la lírica, la voluntat de poder i l'estranyesa d'un mateix, l'individu i el temps col.lectiu que li toca viure, l'exuberància de la paraula i dels fets, la faula i la tesi. Amb tanta complexitat, el volum és una incitació, com una forta sacsejada, a seguir les mitificacions i desmitificacions de l'autor, és a dir, el seu procés creatiu.

Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Manel Ollé

D'Andratx a Xangai

Seria un error considerar els seixanta-quatre contes que s'apleguen en aquest volum com un aspecte secundari en l'obra de Baltasar Porcel. Tant en el conte com en la novel·la trobem un mateix Porcel de gest vigorós i de vocació inquietant. Seixanta-quatre contes en quaranta-quatre anys no són gaires contes, però en conjunt agafen prou entitat per oferir una síntesi magnífica de les obsessions i dels territoris que ha transitat l'escriptura de Porcel. La seva dedicació al conte ha estat intermitent. Les èpoques de més gran atenció al gènere breu se situen entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta, quan la censura va fer que només pogués publicar als diaris pàgines estrictament literàries. Un article sobre Eugeni d'Ors va ser el detonant. Devem, doncs, en part a l'ombra del Pentarca i als censors miops aquesta oportunitat. El que haurien estat probablement papers efímers de pugnacitat amb el present -com ho és bona part del periodisme d'opinió de Porcel- es va transformar en matèria literària que ha de perdurar.

VUIT RELATS NOUS

Al llarg dels anys Baltasar Porcel ha anat compilant els seus relats en diferents llibres: Cròniques d'atabalades navegacions (1971) i Reinvindicació de la vídua Txing (1979). L'any 1984 recollia tots els seus contes, en un volum que arribava als cinquanta-sis relats. La present actualització presenta algunes novetats respecte a recopilacions anteriors. D'entrada hi ha vuit relats nous que sumen unes cent pàgines. Alguns d'aquests contes nous es troben entre els millors del recull. N'hi ha dos que en realitat són les llavors a partir de les quals van créixer dues novel·les: Cavalls cap a la fosca i Lola i els peixos morts. El seu interès és doble: permeten veure en acció els mecanismes d'una escriptura que no es basa en el càlcul ni en la arquitectura sinó en la pulsió i la fabulació.
La recepció de Baltasar Porcel ha tendit a donar molta importància als escenaris. Se l'ha llegit en funció d'una estirp de mitògrafs locals: Espriu a Sinera o Villalonga a Bearn. Tot això està molt bé i dóna llum a una part de l'obra de Porcel, però Porcel, que és un individualista irredempt, sempre ha conjugat més el singular que el plural. Això en els contes es veu molt clar. Mentre a Reinvindiació de la vídua Txing havia donat el títol i la posició inicial als contes xinesos -primant així els accents més borgians- en aquest recull dóna la màxima importància al sexe i l'amor. Baltasar Porcel ha invertit l'ordenació dels reculls anteriors: ha posat en primer lloc els seus relats més eròtics i viatjats, ambientats en llocs com ara Capri, Tunis, Marsella, el Caire o Viena, sovint en mansions decadents, pensions de mala mort, balnearis decrèpits o bé hotels escrostonats. La galeria de dones seduïdes i seductores passa a un primer pla, i amb elles de braçet el pas implacable del temps. A continuació apareixen les ombres xineses, on Porcel recrea llegendes de contrabandistes, alquimistes, cortesans i poetes ebris de la Xina antiga. La fabulació exòtica acaba portant Porcel al territori de sempre: les quimeres del desig, l'ambigüitat moral, la força del passat. Finalment hi ha els contes on la lluita per la vida, la violència i l'aventura emergeixen a contrallum del paisatge atàvic d'Andratx. En cada secció ha disposat els contes en un sentit cronològic invers: els més nous al principi, els més vells al final. Cal destacar l'habilitat de recrear escenes i personatges amb el nervi i la vivesa d'un traç ràpid i evocador.

EPIFANIA DE L'INSTINT

Baltasar Porcel no entén el conte com a mecanisme suís de precisió sinó com a epifania de l'instint. El contes de Porcel contenen tot sovint una revelació brutal. El descobriment de la crua naturalesa humana és l'argument reiterat que pren mil formes diverses. En un dels contes xinesos veiem Porcel visitant una comuna modèlica. La seva atenció no es concentra tant en les innovacions agrícoles maoistes com en l'intent d'enderrocar la muralla moral espartana de la jove intèrpret i en el descobriment de les traces d'un passat llegendari i violent que atabala la jove xinesa que llegeix la història a base de consignes. Un vell emperador sense manies s'acaba convertint en el mirall.

Entrevista publicada al diari “Avui” el 28/03/02 per Manel Ollé

Després del gran èxit de la seva última novel·la,'L'emperador o l'ull del vent -publicada per Planeta i guanyadora del Ramon Llull i de dos dels premis més prestigiosos que concedeix la crítica-, Baltasar Porcel (Andratx, 1937) reuneix els seus seixanta-quatre contes al volum Les maniobres de l'amor (Destino), un recull de 44 anys de narracions breus, d'algunes de les quals van crèixer novel·les tan representatives de l'obra del mallorquí com ara Cavalls cap a la fosca i Lola i els peixos morts

M.O. ¿Quin lloc tenen els contes en el conjunt de la seva obra literària?
B.P. Veig aquest recull de contes gairebé com si fos una altra novel·la. El veig com un llibre important en la meva obra.
M.O. ¿Es considera tan contista com novel·lista?
B.P. Jo sempre he tingut la idea de la novel·la. Entenc el conte com un episodi de novel·la, com una immediatesa. Una novel·la és temps i complexitat. El conte el veig més senzill i més directe. Però tot forma part del mateix univers creador: les concomitàncies entre els contes i les meves novel·les són absolutes.
M.O. Diu Harold Bloom en el seu assaig Com i per què llegir que hi ha dues tradicions del conte modern: una estaria representada per Txèkhov, més impressionista i orientada a buscar el fonament de l'home, i l'altra la de Borges, més construïda i especulativa, que parteix de la idea que tot és mentida. ¿Amb quina d'aquestes concepcions es quedaria?
B.P. Txèkhov era un gran escriptor de contes. Jo crec que era millor que Borges. Borges és molt bo la primera vegada que el llegeixes. Això passa molt amb els llatinoamericans. La primera vegada enlluernen, però quan hi tornes... En canvi Txèkhov aguanta. Josep Pla també té alguns contes que estan molt bé. Una altra gran contista és la Karen Blixen, Isak Dinesen.
M.O. ¿Qué és per a vostè un conte?
B.P. Veig el conte com un gest, no com una figura sencera. Això que diuen que el conte és més difícil no és veritat: el conte és més fàcil perquè és més breu. És un món menys complex en tots els aspectes. Ara, la lectura del conte és molt més agraïda. D'altra banda jo no veig el conte ni la novel·la com un gènere gaire definit. Karen Blixen, per exemple, de vegades fa uns contes molt peculiars. Azorín m'agrada quan no hi posa ficció, quan fa retrats. Miquel dels Sants Oliver té algunes coses molt bones. Els contes d'Espriu els havia llegit fa temps amb molt d'interès. La meva obra és la d'aquella mena d'escriptors que són bàsicament narradors i que són poc convencionals a l'hora de subjectar-se a cap normativa però que tenen un territori propi. El territori és com Àfrica, és immens, hi ha rius, muntanyes, deserts, no vol dir monotonia ni uniformitat.
M.O. Les maniobres de l'amor aplega contes escrits al llarg de 44 anys. ¿Hi ha hagut gaires canvis en aquest territori de què parlava?
B.P. Amb el pas del temps ha canviat força. Ara hi ha més diàleg i més sarcasme, més cosa urbana i deprimida.
M.O. ¿També hi ha canvis en la manera de veure el món?
B.P. Abans veia l'ésser humà més heroic, més tràgic, en una lluita amb un medi hostil. L'ésser humà podia lluitar i hi havia una grandesa en aquesta lluita. Però l'home urbà dels meus últims contes el veig molt degradat, l'ambient el guanya, no sap on enganxar-se.
M.O. ¿Quines són les constants de la seva obra que li sembla que no han variat?
B.P. Hi ha el viatge, la violència, una determinada poesia, l'home que es fa el seu destí.
M.O. ¿Quin sentit dóna al viatge en la seva literatura?
B.P. Quan viatges estàs obert a les coses: a l'amor, a les idees... Si vas sol viatjant et coneixes més a tu mateix. És un bon territori per a la intimitat. Allò que descobreixes és allò que busques o allò que tu ets. A mi Londres o Nova York no m'interessen, i en canvi m'atrauen París i Roma. Vas a parar als llocs que ja són dins del teu cos. M'espanta la gent o la literatura basada en una concepció immòbil de les coses. Una llengua és una cosa pròpia d'una persona, però les influències són interculturals. Jo puc tenir influències d'escriptors que no he llegit en la llengua original. En un espai vital o literari immòbil, jo no m'hi trobo. És com si retallessin les possibilitats de vida. ¿Com pots entendre casa teva sense haver vist la sortida del sol a l'altra costat del planeta?
M.O. En els seus contes sobre Xina es fixa més en el passat que en el present revolucionari...
B.P. El primer que em va xocar de la gent de la Xina revolucionària és que se sentien hereus de l'imperi xinès. Vaig veure una gent que sense interrupcions dràstiques tenia més de 2.600 anys. Això em va impressionar perquè jo em considero un hereu de la Grècia clàssica i d'Homer i d'aquesta gent que també tenen més de 2.600 anys. Jo crec en la tradició. L'home lluita impulsat per una tradició i lluita alhora contra aquesta tradició. És una herència, és una vitalitat, són uns gens i una intuïció. A la Xina tots aquests factors em van colpir molt. Nosaltres aquí tenim aquesta punyetera cosa del racionalisme, que només té 300 anys i és molt emprenyador: tot són contradiccions de contradiccions. Els xinesos la realitat la veuen complexa i en moviment. Això et dóna una gran llibertat, no depens tant dels dictats de fora. Depens més del teu petit món familiar, dels teus gens.
M.O. ¿S'ha fixat gaire en els canvis de modes literàries al llarg de la seva obra de creació?
B.P. He coincidit amb alguns moviments: un determinat realisme de principis dels anys seixanta, per exemple. Però no he respost mai a cap moda o escola. Jo llegeixo les novel·les si m'agraden i no he estudiat literatura. Visc al marge de si un escriptor és bo o dolent perquè sigui romàntic o postromàntic. Crec que he entès molt bé les avantguardes a través de la plàstica, però no he entès mai gaire les mitges avantguardes literàries. Per exemple la poesia d'Ezra Pound o T.S. Eliot. Fins i tot Marcel Proust, jo mai l'he arribat a llegir sencer perquè m'ha arribat a pesar. I amb Joyce em passa el mateix. La forma de la novel·la del XIX la trobo prou mengívola. Però evidentment a l'hora d'escriure, com que no sóc del XIX, no escric com els del XIX. I hi incorporo altres coses. Però mai m'ha preocupat la forma. Al lector li he exigit un cert esforç idiomàtic i unes certes exigències de lectura, sobretot en les novel·les hi ha una certa complexitat en la forma. Però això és degut a la gran preocupació per convèncer la crítica, per convèncer la gent que agafa la literatura com un fet d'exigència. M'ha preocupat molt més això que la venda dels llibres. Però a aquests jo he intentat vendre'ls qui sóc. M'he hagut de proposar ser qui sóc, perquè en alguns moments semblava que havia d'escriure d'una altra manera. Es tracta simplement d'explotar el talent que tens a mà. Per a mi la literatura, i sobretot la novel·la, és el més important del món. Si em diuen que és més important la política o la ciència, a mi m'és igual. La meva obligació i la meva voluntat és fer novel·les. Perquè estic convençut que és el més important del món.
M.O. Però diuen que no hi ha tradició novel·lística catalana...
B.P. Mai he tingut aquesta mena de complex a la catalana que sempre està que si l'idioma és petit, que si no tenim tradició o que si la santa punyeta. A Narcís Oller li funcionava l'idioma i a Josep Pla i a Costa Llobera o a Joan Alcover que escrivien un català esplèndid. Si un escriptor té un idioma i creu en aquell idioma li serveix per recrear el món. Quan Cervantes escrivia hi havia uns dotze milions de castellanoparlants. A mi m'interessa més la continuïtat idiomàtica que la literària. A mi això que diuen que cal una tradició literària pròpia per escriure a mi se me'n fot completament. Jo en català escric amb una absoluta llibertat i m'agrada l'idioma i m'és igual el que abans hagin escrit o deixat d'escriure. La llengua catalana té un avantatge i és que està poc gastada. En canvi el problema del castellà i del francès és que tenen un llenguatge literari molt gastat.
M.O. El seu periodisme en general és molt poc literari...
B.P. He volgut fer un periodisme d'idees, he volgut trobar les bastides essencials de les coses. En novel·la no pretenc més que l'expressió d'actituds, d'anhels, de passions, de fúries humanes. L'epicentre de l'home és el que m'ha interessat. En canvi quan he fet periodisme el que m'ha interessat és la relació entre l'individu i la societat o les regles que imprimeix la societat on vius. Jo no crec que el periodisme sigui literatura.
M.O. ¿Com a escriptor, quin sentit li dóna a aquesta mena de dedicació al periodisme?
B.P. Hi havia la voluntat de trobar la societat i el lector i d'influir-hi, sempre intentant deixar de banda la demagògia. Així com en literatura he intentat trobar la qualitat, en periodisme he intentat explicar les coses amb un grau de realitat que no tingués en compte els políticament correctes.
M.O. Al Porcel escriptor l'ha perjudicat la incorrecció política del Porcel periodista?
B.P. Sí, claríssimament. També m'ha perjudicat ser amic de Pujol o haver fundat i dirigit l'Institut Català de la Mediterrània. La gent pensava que em feia un xiringuito. Jo ho vaig posar en marxa i ho he deixat. He fet les coses per ganes de fer-les. Quan he propugnat un afecte a la monarquia, ho he fet perquè creia que aniria bé i va anar bé, i quan he cregut que la monarquia feia coses amb les quals jo no estava d'acord -com aquell famós discurs del rei sobre la llengua- ho he criticat també i s'ha acabat. És claríssim que tot això m'ha perjudicat, però en la meva feina creadora he guanyat amb aquests judicis, els he hagut de vèncer, els he pogut vèncer. Jo crec en la personalitat i crec en la personalitat literària. Això és una cosa que es fa i es treballa. Les identificacions ideològiques són dolentes. Si escrius o pintes és per afirmar una personalitat. Mai he entès per què els escriptors s'han sotmès tan sovint a dictats que no els han donat res. Suposo que l'escriptor té una mica de debilitat social, sobretot en la nostra societat, poc reconeixement i pocs diners, i això el fa buscar aixopluc.

Article publicat la diaria “Avui” el 02/03/02 per Ada Castells

Baltasar Porcel publica el seu univers

Baltasar Porcel s'anima quan parla de literatura, i la publicació dels seus contes en un únic volum a Destino és una bona ocasió per fer-ho. En veure aplegades les seves narracions del 1958 al 2001 en un sol llibre, Porcel ha constatat que des d'un principi el seu "univers és substancialment el mateix" i aquest univers ve marcat per unes constants: "El gust per l'idioma com a element creador; la passió humana; el viatge com a descobriment del món; la nostàlgia dels mons perduts... Tot això amb un personatge que intenta escriure el seu propi destí, que no es deixa vèncer per l'ambient i que viu l'amor com un ideal i el sexe com a realització". Porcel considera que "en general l'escriptor amb ambició literària sempre es mou en un univers propi" i posa com a exemple autors tan distints com Graham Greene i Josep Pla.
En els contes de Porcel també hi trobem contrastos: "La violència i la tendresa; la ironia i la tragèdia; el passat més remot i l'actualitat".
L'escriptor considera que en tota aquesta trajectòria narrativa no hi ha hagut gaire evolució estilística, tot i que reconeix que ha passat de ser "més rotund, a un cert barroquisme, i a un to més directe en l'actualitat".
Les constants de la seva literatura es detecten tant en les novel·les com en els contes i sempre es dirigeix a un lector actiu: "No m'agrada el lector tonto, de les novel·les equivalents als telefils. M'agrada que en els llibres trobi coses sobre la vida. M'agrada el lector còmplice".
El que determina que Porcel accedeixi a aquest lector a través d'un conte o d'una novel·la depèn de les circumstàncies. L'escriptor ho argumenta amb una metàfora: "Pots veure un cel immens amb un núvol solitari que li toca el sol de gairell o amb molts núvols que corren en tumult. No se sap què determinarà un conte o una novel·la, fins i tot hi ha contes que acaben sent novel·les i aquí en presento exemples, com Estimada Aurora, que acabarà sent Lola i els peixos morts, o El gran galiot, que serà Cavalls cap a la fosca".
Porcel, però, té ben clara la diferència entre gèneres: "El conte és un gest i la novel·la un discurs, és un món vast". I tot i que, en el pròleg, defensa que aquest és un dels seus millors llibres, té molt clar que "una bona novel·la és més important que un bon conte".
Porcel discrepa totalment dels qui diuen que en català no hi ha bones novel·les: "Narcís Oller és molt més interessant que Verdaguer, i Víctor Català, que Josep Carner. Rodoreda, Vilallonga i Pla són molt més interessants que Foix, Espriu i Pere Quart. El que passa és que el català té un punt de covardia, de creure's petit. I que consti que estic parlant en un to polèmic i reivindicatiu. Si em trobés en un altre àmbit, matisaria, però això, en el fons, és el que penso".
Per Porcel, el que és interessant en Verdaguer és que tenia "una ambició desmesurada, era com un personatge de la Víctor Català. A Flors de calvari es compara amb la Verge i amb Jesucrist. És com per declarar-lo heretge. Aquest Verdaguer, tontet no el veig, encara que tots els països han de tenir els seus herois, però era millor Victor Hugo, i de tots ells els millors eren Costa i Llovera i Joan Alcover".
La publicació recent de novel·les escrites per periodistes ha revifat aquests dies una discussió recurrent: on són els límits entre literatura i periodisme? Porcel té molt clar que no té res a veure una cosa amb l'altra, i "un veritable escriptor que fa periodisme ho sap". L'autor argumenta que el periodisme és "immediatesa, denúncia, descripció, un món que bull i la llengua com a clau del conegut", en canvi, la literatura és "un món amb fondària, fruit de la intuïció i la recerca, amb la llengua com a clau del desconegut". És a dir, un ou i una castanya o, més ben dit, a l'inrevés.

Article aparegut a “La Vanguardia” el 02/03/2002 per Rosa Maria Piñol

Este libro es mi biografía", dice Porcel de la integral de sus cuentos

La faceta de cuentista es la menos conocida de Baltasar Porcel, celebrado por sus novelas y seguido en su labor de columnista. Sin embargo, lleva escribiendo relatos desde los años cincuenta. El volumen Les maniobres de l'amor, recién editado por Destino, recopila y ordena toda la narrativa corta del escritor.
"Novelas y cuentos, todo es una misma faceta. Lo que ocurre es que en los últimos años las novelas han oscurecido los cuentos, porque me han ocupado mucho tiempo", explica el autor mallorquín, cuya última compilación de relatos databa de 1984. El nuevo título añade aproximadamente un centenar de páginas a aquél -que prologó Carme Arnau- y reúne 54 narraciones escritas entre 1958 y el 2001.
"Para mí, una novela buena es mucho más importante que un cuento bueno -indica Porcel-. Pero es evidente que un cuento puede ser mejor que una novela. Creo que hay dos tipos de cuentos: una historieta de ficción o un relato que sea también un universo. En este sentido, este libro refleja el mismo mundo que mi novelística. Casi podría convertirlo en una especie de novela. De hecho, ‘Difunts sota els ametllers en flor’ era una serie de historias que fui engarzando."
El libro está dividido en tres bloques, que corresponden a tres grandes motivaciones vitales y literarias del autor: el amor y el erotismo; su fascinación por China, país al que viajó a menudo en los setenta, y la realidad y el paisaje de Mallorca y su Andratx natal. "Es que este libro viene a ser mi biografía -admite-. Pero hay diferencias entre los relatos antiguos y los más modernos. Los primeros son más ensimismados, narrativos y trágicos, mientras que los actuales son más dialogados y más sarcásticos. Antes los personajes estaban dibujados como individualidades y ahora forman parte del rebaño, porque la sociedad tiene hoy un peso mayor."
Baltasar Porcel, cuyas dos últimas novelas (El cor del senglar y L'emperador o l'ull del vent) han recibido premios y elogios unánimes, explica que en sus dos primeros cuentos ya estaba todo el germen de su obra. "En ‘Els penjats’ y ‘La lluna feliç’ ya estaban los temas que después he seguido abordando: la violencia, el sueño, la preocupación por la justicia..."
Según el estudioso Xavier Pla, que detecta en la obra del autor ecos de Pla, Villalonga y Miller, el último Porcel "ofrece la imagen de un escritor maduro que sabe transmitir la desorientación del hombre que, perdidas las antiguas certezas, se mueve errático por el mundo contemporáneo". "En mis cuentos, como en mis novelas -dice el escritor-, trato de reflejar al hombre entendido como una pasión, y su lucha por construir su propio destino. Su ambición, su miedo a la muerte... Y la paradoja del hombre que busca la felicidad pero que, al mismo tiempo, se enfrenta a un destino trágico."
Muchos de los relatos del volumen, fechados en los años sesenta, fueron escritos para "La Vanguardia". "Cuando empecé a colaborar en el diario, escribí un artículo sobre Eugeni d'Ors que no gustó a las autoridades de Madrid y el gobierno inició una campaña contra mí. Después de la intervención arbitral de Manuel Aznar, que entonces era el presidente de la agencia Efe, la dirección del diario y el régimen pactaron que escribiría textos sólo literarios. Y me puse a la tarea, teniendo en el horizonte algunos bellos relatos de Azorín, Gogol o Miquel dels Sants Oliver."

Article aparegut a “La Vanguardia” el 15/02/02 per Julià Guillamón

La imaginación frondosa de Porcel

Tras la aparición en 1999 de los Vuitanta-sis contes de Quim Monzó se suceden las recopilaciones de cuentos y relatos de autores catalanes. Primero fue Moncada. Ahora, Porcel. Al situar materiales de muy distintas épocas en exhaustivas colecciones, surge un perfil bastante exacto del escritor. Porcel, por ejemplo, ha sido un autor inconstante en su relación con el género. Sus épocas de mayor producción corresponden a momentos críticos de su carrera periodística. Los relatos de Baltasar Porcel (Andratx, 1937) son los finos capilares que riegan las extremidades de un cuerpo en el que la sangre mana torrencialmente. Novelas río, periodismo cosmopolita, entrevistas de fondo: bulle la savia por el tronco inabarcable. Los cuentos riegan los tallos más finos, las hojas. Tienen forma fractal. Los retratos literarios, las estampas paisajísticas, las alegorías chinas, afinan, penetran. Raíces y puntas.
Les maniobres de l'amor. Tots els contes, 1958-2001 contiene una larga serie de narraciones que se publicaron en "La Vanguardia" cuando las altas instancias del régimen (¿el Ministerio de Información y Turismo?) le querían lejos de la actualidad. Otros me los imagino vinculados a experiencias personales, casi como poemas de amor. Con "El gran galiot" o "Estimada Aurora" entramos hasta la cocina de Difunts sota els ametllers en flor (1970) y Lola i els peixos morts (1994). Más que reelaborarlos o reescribirlos, lo que ha hecho Porcel es situarlos en el horizonte más vasto de la novela. La fronda rizada del helecho es igual a la planta entera, y viceversa. En otra ocasión Porcel tomó sus novelas, desgajó los cuentos que subyacen en ellas y confeccionó un libro de relatos, Molts paradisos perduts (1993).
El título, Les maniobres de l'amor, remite a una vieja película de René Clair (Les grandes manoeuvres, la historia de un oficial de caballería que se toma por un don Juan, el juego acaba en trágico romance). El conjunto se estructura en tres bloques (sexo y amor, cuentos chinos, Andratx). Dentro de cada uno se ha seguido un orden inverso, como en aquella novela de Martin Amis, "Flecha en el tiempo", en la que el protagonista transita de la vejez a la juventud, en un laberinto temporal que invita a explorar la naturaleza del pasado. Estas son, me parece a mí, las claves.
MECANISMOS INEXORABLES. "Qualsevol persona és capaç de portar a terme la més gran putada", afirma el sargento Benet Ripoll. Hay en la literatura de Porcel una desconfianza de base hacia las proclamas humanitarias. El mundo está gobernado por mecanismos inexorables y atávicos que convierten al hombre en una respuesta matemática.
EL YO LABERÍNTICO. En una época de crecimiento colectivo -los setenta-, los personajes de Porcel aspiran a encontrar una vía de liberación personal al margen de credos e ideologías. A través de los viajes, la exploración del pasado y sobre todo del amor, la creación de la imagen femenina que sólo existe en el corazón y en la mente del que ama.
CLEMENCIA Y "FOLLAMENTA". Mujeres que exhalan "el baf de la follera", suecas gigantescas con senos como frutas goteantes. En la imaginación de los casados, jóvenes arrodilladas "pidolen clemència i follamenta". La desbocada sexualidad, la exaltación de las vísceras, retornan al hombre a lo más primitivo.
LA VISITA A LA VIEJA DAMA. La belleza enigmática, la emperatriz, aparece en muchos de los cuentos. La vieja dama encarna la felicidad perdida, el sueño magnificado de cuando se es joven, que el narrador, en la madurez, aspira a convertir en permanencia.
EL CATACLISMO DE LA VEJEZ. La crónica del tiempo opaco sin futuro, el cataclismo de la vejez y de la historia. Es curioso: los viejos hacen los mismos gestos que cuando eran jóvenes, pero sin espontaneidad, sin gracia. La cabalgada romántica, si existió realmente, terminará en arresto domiciliario.
EL VIAJE INTERIOR. Capri, Suez, Tánger, Marsella, Pekín: Porcel se asoma al gran mundo, evoca leyendas, desorbitados y remotos acontecimientos. El cuento viajero modela la personalidad del cronista: "Jo, almenys, només he matat merles, només vaig aprendre a revestir-me de paraules".
AGUAS ESTANCADAS. Porcel se baña en las aguas corrompidas de la imaginación gótica. El paisaje tumefacto reproduce la descomposición interior de los personajes de "L'home nou" o de "Ciril d'Alexandria". El alcohol que traguean no es fuego: es una forma de acceder "a la terbolesa com un estadi fangós" que se asocia a las aguas muertas.
UN HÉROE INCENDIARIO. Ansioso de desastre y de muerte, el incendiario expresa la necesidad de destrucción que subyace en lo humano. Presa fácil del terror histérico, la señorita Munar flambea la bencina. En "El balneari" el fuego devasta hasta las mismas aguas.
CARRETERAS SECUNDARIAS. Los cuentos de ambiente chino admiten una reflexión sobre el poder y la tiranía en el contexto de la transición política, pero el militar enfrentado al poeta, el médico frente al alquimista, la extraña y sugerente espiritualidad de la viuda Txing desbordan las lecturas de época.
INFAMIAS, INQUISICIONES. Desde finales de los sesenta, Porcel saca a relucir documentos sensacionales para reconstruir disputas teológicas, dirimir en el tema del traidor y del héroe o desvelar la lógica apabullante del fraude histórico. El erudito Àngel Arrom, con sus casposos estudios sobre los temas más extravagantes, es la contraimagen guasona de este Porcel erudito.
HACE CALOR. Algunos cuentos proponen estilizados ejercicios de crítica. "Agamèmnon i Erika a Micenes" propone una lectura de la orestiada, que arrincona las razones filológicas en favor del temperamento y el clima. "Erika amb Delacroix" yuxtapone el amor a las mujeres y el amor a los cuadros. En la vida, dice Porcel, el arte es más importante que las pasiones.
LA NEURÓTICA FAMILIA. Remotos asesinos, cadáveres que se retuercen entre las raíces de un viejo encinar. Los "andritxols" actúan en función de un pasado que no ha prescrito. Exploración contumaz de lo que se oculta bajo la apariencia de las cosas, en la trastienda de la historia, y de la propia historia.

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

La meva secretària té un e-mail i veig que sí, que li envien coses per a mi. Per tant, encara que sigui indirectament, faig servir Internet. No obstant, jo no m'hi acosto. Als Estats Units va sortir per Internet fa dos anys un llibre meu, Les primaveres i les tardors, traduït en anglès, que el 1994 havia guanyat el premi Sant Jordi. Però l'única vegada que he navegat va ser amb motiu d'una sessió xat, d'aquestes que organitza "La Vanguardia": fins i tot vaig parlar amb australians, i els lectors em preguntaven sobre qüestions literàries, política catalana, etcètera. Si em proposen tornar a fer una cosa d'aquest estil, no hi posaré cap pega; ara, si és per mi, probablement no navegaré mai. Per què? Doncs per la mateixa raó que no vaig als toros o no m'he comprat un biplà: no veig cap raó per fer-ho. Si no tinc temps per fer les coses que he de fer, per què n'he de fer d'altres?

Entrevista a Baltasar Porcel publicada al diari Avui el 29/03/01 per Xènia Bussé

Tota la meva vida ha estat una lluita feta d’orgull per vendre allò que sóc

X.B. A L’Emperador o l’ull del vent hi ha una trama d’intriga i de misteri que gira al voltant d’un personatge, Gérard de Fleury, que de fet no es desvela del tot ni al final, en l’epíleg que vostè signa. Intriga a banda, però, en aquesta novel.la els homes que van a parar a l’illa de Cabrera, presoners, se senten abandonats a la seva sort. No tenen notícies de Napoleó durant molt de temps.
B.P. Ells es plantegen només el tema de la seva vida en relació amb el que ha passat. El tema de la Revolució jo crec que és fals. És un tema intel.lectual, polític, no és un tema sociològic. La gent viu i se sotmet a allò que el poder decreta. I els poders, uns moments són revolucionaris, i d’altres, reaccionaris. La gent se sotmet. No té altre remei. L’avantatge de la democràcia és que, millor o pitjor, s’imposen els poders de la majoria. Aquest avantatge no el té ni la Revolució ni l’Imperi ni cap règim per ell mateix. La democràcia pot haver nascut d’una revolució, pot estar dins d’una monarquia, o una república. La democràcia i l’economia de mercat són els grans elements de llibertat de la gent, de la majoria. La Revolució Francesa l’únic que fa és construir un gran artefacte ideològic que prové de tot el pensament del segle XVIII i té una força expansiva formidable. I que tira endavant moltes coses. Jo, si hagués viscut aquells moments, segurament hauria estat d’acord amb moltes coses de la Revolució. Probablement, si hagués estat diputat aleshores, hauria votat la guillotina per a Lluís XVI. No sé si m’hauria equivocat. En el meu llibre, totes les circumstàncies al voltant de la Revolució són més uns antecedents o un marc per explicar l’Imperi.
X.B. ¿Personalment vostè ha viscut alguna mena de revolució? ¿Li ha passat comptes després?
B.P. Jo he viscut dues menes de revolució. L’una, el món de l&#